La televisió ens ensenya imatges d’ un país ensorrat desprès dels terratrèmols i del tsunami; angoixat per les conseqüències que es deriven i es derivaran dels ‘incidents’ de les centrals nuclears de Fukushima, però sobretot – i de forma incomprensible en un context de lluita contra la corrupció en el món àrab, i de reivindicació per arreu de l’esser humà com a mesura de totes les coses – submís i dòcil; quan un dels capitostos directament responsables del desastre nuclear, apareix i amb el cap cot sembla penedir-se i demanar perdó, els perjudicats, les víctimes, amb idèntic gest accepten la demanda de perdó.

A mi em sorprèn cada dia que no cremin encara, el Congres dels Diputats, el Senat i les Càmeres Autonòmiques , i aquí la corrupció, l’estultícia, la supèrbia i les ‘virtuts’ que tradicionalment adornen a les élites, tant ben definides per Vilfredo Pareto, i ens les que s’inspiraran els feixistes, només – i val a dir que és molt greu – ens han conduit a la ruïna econòmica.

Una explicació – pel que fa al Japó – podem trobar-la en la pràctica de la religió xintoista; malgrat no és una ‘religió de llibre’ – no té fundador, ni escriptures, ni dogmes – té una vastíssima mitologia, que ha generat unes pràctiques de culte i uns costums bàsicament animistes i/o politeistes. La noció central és la puresa ritual i física, no moral, i ésser impur és semblant a la noció cristiana de pecat (tsumi), voluntari i/o involuntari.

Costa més d’entendre la passivitat dels que viuen a la vora del mediterrani; aquest malgrat haver patit quasi permanentment els atacs de pirates – els que vivien prop del mar – i de bandits – els que ho feien terra endins – , no tenen gens assumit – i ho diu el seu ‘llibre sagrat ‘ – , que cal perdonar, posar l’altra galta, i deixar-se vexar una i altra vegada.

Recordo l’enginyosa frase d’una persona de molta edat, que deia sempre que no volia morir-se mai, perquè sempre succeeixen coses noves. No necessariament bones i benefiques, si m’és permès de matisar-ho.

Antonio Mora Vergés

En Jeroni no s’havia posat mai en res. És a dir, no havia format part mai de cap junta de l’associació de pares i mares d’alumnes, no s’havia fet ni soci de cap club esportiu, ni havia estat mai de cap entitat cultural i ni molt menys havia format part de l’Ajuntament. La societat li havia agraït la manca d’implicació en res primer amb l’atorgament d’un estanc pel proveïment en exclusiva de tabac, segells i paper oficial, i per a ell amb un lloc de treball a les dependències administratives municipals.

En Jeroni era un home que no opinava mai malament de res i acudia puntualment a determinats actes que no podien comprometre’l. És a dir anava a veure com ballaven els gegants, però no a cap xerrada d’història i tampoc a inauguracions.

Així l’home anava fent i la gent li lloava que no s’embolicava mai en res.

El problema va venir quan un mal dia va sentir una certa il·lusió per figurar. En Jeroni es va cansar de la grisor i va voler brillar. Què va fer? doncs quan van venir les eleccions municipals es va creure al representant d’un partit polític i va encapçalar una llista política.

Què va passar ? doncs com que no s’havia ficat mai en res i no tenia enemics i la gent només el coneixia per bé va guanyar. Llavors va brillar i molt. Va anar a inauguracions, va fe fer plans que no serveixen per res i en fi que tot va anar bé. Sobretot perquè era un home que no s’havia embolicat mai en res.

La paradoxa és que ara demana participació.

Xavier Valeri

Quantes vegades us heu preguntat, quo vadis ?
Hi ha moltes persones que diuen que la vida no te sentit. I en conseqüència viuen com fos així.
Contràriament, penso i defenso, que tenim com a mínim dues obligacions a complir; una com a essers individuals i l’altra com a membres de la nostra espècie, dins la diversitat que conforma la vida a la terra.
En un i altre cas, com a les proves atlètiques de relleus, hem de fer la transferència del testimoni; en el nostre cas no acostuma a estar pintat d’un color viu, i això fa que ens ocasions ens costi identificar-lo durant la cursa, tampoc és quasi mai del material i mides convencionals; tub llis, cilíndric i lleuger , de fusta, metall o qualsevol altre material rígid, d’una sola peça, ni la seva llargada està entre 28 i 30 centímetres , ni fa una circumferència de 12 i/o 13 centímetres, per descomptat sovint és molt més pesat dels reglamentaris 50 grams mínims.
Em feien una confidència que il·lustra la transferència del testimoni a nivell personal, un pare de família desprès d’una llarga vida de treball, havia aconseguit donar estudis universitaris a la seva descendència; li semblava a ell que d’aquesta forma es materialitzava la seva obligació, i el testimoni es lliurava d’una mà a l’altra. Pensava íntimament que deixar únicament bens materials, finques, màquines,… desqualificava tot l’equip , com en el casos que el testimoni cau a terra.
A nivell col·lectiu, l’home entre sanglots confessava no entendre’s amb la resta de rellevistes del seu equip; sentia que com a la marxa atlètica no sempre un dels seus peus tocava a terra , i tenia la sensació d’haver escoltat el tercer avís reglamentari , i els marxadors – ell inclòs – estaven definitiva i irreversiblement desqualificats.

Amic lector, passa – a qui et sembla que ho has de fer – aquest testimoni.

Quan començo a escriure aquest article, encara a hores d’ara tinc del cos adolorit, el cor encongit i l’ànima esgarrinxada, en front de la tragèdia dantesca que ha sotragat sense miraments a una part del poble japonès.

Inaudit, esgarrifant, espaordidor, se’m podrien ocórrer més qualificatius, però davant de les imatges que he vist pels diversos canals televisius, sé d’un bon tros que em quedaria curt. No en tinc més per copsar aquesta tragèdia, no en tinc per a descriure el dolor i el patiment de les persones que cerquen a les llistes els noms dels seus familiars: o morts, perquè han trobat els seus cossos malmenats o desapareguts, i encara porten una certa esperança de retrobar-los en vida. Tampoc en tinc per les persones que havien cercat refugi a les zones altes dels pobles, i veien com el seu poble era esborrat del mapa: les seves cases amb tots els seus records i vivències d’una vida, surant enmig d’un desgavell de fustes, ferros, enderrocs, cotxes; una gran trencadissa macabra on les aigües del mar anaven movent i engolim-t’ho tot, en un ball caòtic sens ordre ni concert. Ofegant els sentiments i l’esperança.

El poble japonès ja es va veure sacsejat per la segona guerra mundial, pels diversos bombardeigs de les seves ciutats, i per acabar pel genocidi, i ho escric amb claredat sense que em tremoli la mà, que feu el govern d’Estats Units d’Amèrica quan ordenà tirar les dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki assassinant cent de mils de persones.

Un poble que en menys de setanta anys havia assolit esser la tercera potència econòmica del món. I ara, a molts llocs, i moltes persones, famílies, hauran de tornar començar de zero. I algunes hauran de començar a passar el dol pels seus morts.

Aquesta sacsejada mental i emocional, també té el caire econòmic. Un país que tenia un alt deute extern i que la seva caiguda econòmica de segur que ressentirà altres economies. El món econòmic es troba completament globalitzats, no ho oblidem.

Com fa estona, vaig escriure un article, respecte a què existeix un projecte militar d’EUA, de nom Haarp, per alterar o modificar el clima, inclusiu pot generar terratrèmols; i ja vaig explicar que es troba situat a Alaska, i empren l’enviament d’ones a través d’unes antenes, les quals són rebotades des de la ionosfera fins al punt de la falla sísmica per crear l’efecte de ressonància. Teoria que comença Nicolas Tesla, i que els experts d’USA han perfeccionat, simplement deixaré el recordatori.

Hom, malgrat el puguin acusar de tenir la síndrome de la conspiració, el que escriu no s’ho inventa. Existeix una corrent de persones que creu que gran part dels darrers terratrèmols han estat provocats i existeixen informes amb proves, com entre ells el d’Haití.

Just avui, no vull asseverar rotundament que amb el terratrèmol del Japó hagi estat així, ja que intent no fer cap tipus de demagògia (ja n’existeixen de polítics i periodistes experts en la matèria amb el grau d’excel·lència) ; intent tenir el màxim de proves concloents abans de donar-ho per cert, recercant fonts i persones prou fiables. Tot i que, em venen algunes preguntes al cap, de les que encara no tinc resposta.

A què o a qui beneficiarà que la tercera potència econòmica mundial, tingués unes pèrdues multimilionàries, entrés dins un estat de crac i tardés una pila d’anys en ressorgir?

Per afegitó, hi ha la situació de les centrals nuclears. Japó en disposa de prop de cinquanta. Varies d’elles han estat seriosament danyades, existeix el risc d’explosió, el sobre encalantiment dels reactors. Això vol dir, una gran possibilitat de contaminació radioactiva i al mateix temps una paralització de tota l’activitat industrial del Japó que depèn directament d’aquesta energia.

Ara es comença a plantejar-se a nivell mundial el tema de la seguretat de les centrals nuclears a altres països.

No s’ha parlat en absolut, dels cementiris nuclears marins i com aquestes sacsejades ( 8’9 en l’escala Ritcher) amb l’epicentre a vint i quatre kilòmetres de profunditat, l’hagi pogut afectar. I poc, que l’eix de la Terra s’ha desplaçat deu centímetres i com afectarà als moviments de rotació i translació.

S’ha tornat a parlar de Chernobil , de l’incendi de la nuclear de Vandellós, inclusiu la cancellera alemanya Merkel, ha aturat una legislació que permetia augmentar el temps de vida de les seves centrals nuclears fins que no s’aclareixi tot. Llei proposada pel seu mateix partit; i ara mateix està en palestra la perillositat d’aquesta manera d’extreure energia.

Tots navegem sobre el mateix vaixell i la radioactivitat no fa exclusions, ni per estatus, ni per color de pell, ni per tendència política o religiosa. Si rebem, podem rebre tots.

De cada vegada queda més patent que no estem aïllats. Que el que afecta a uns germans nostres ens afecta a tots, i a més tots tenim la roba a l’estenedor. Ja no té cabuda el concepte global del món de manera egocèntrica, on els drames i tragèdies dels altres ens importin un rave. Tal volta ens haurem de convertir, però veritablement, en solidaris a la força.

Seguiré investigant sobre la possible intencionalitat del terratrèmol. No hauríem d’esser massa innocents per no creure que el neocapitalisme i els grups de poder, són capaços de fer el que sigui per llevar-se un competidor del mig o algú que els hi faci nosa (exemple evident, l’acusació dels delictes sexuals a Julian Asange, president de Wikileaks que obri la caixa de Pandora amb les darreres revelacions i esper que n’hi hagi més)

Aplec, perquè m’estic passant de mesura. En seguiré escrivint.

Josep Bonnín

Rebia un e.mail en el que un bon amic em deia :

Però sobre tot estic content, perquè ¡per fi! s’ha reconegut (mitjançant unes enormes senyals a la carretera C-14, des de Tàrrega en direcció Reus a prop de la benzinera de la Portella i des de Belltall en direcció a Tàrrega a prop de Ciutadilla) a Guimerà com a poble singular, com a conjunt històric-artístic, com a joia medieval de l’interior de Catalunya!.

Tenia ocasió el dissabte 12, sota una pluja incessant de veure un dels cartells mentre conduïa cap a Guimerà, on estava convocat com a membre de l’associació guimera.info

Els cartells corregeixen una injustícia històrica, el 20 de juny de 1975 Guimerà, fou declarat conjunt històric artístic; d’aleshores ençà, el país va passar de la democràcia Orgànica, a la ‘democraciola’ que ara patim, i de la bonança econòmica, a l’absoluta ruïna.

En el feixisme – el primer – els Ministres acostumaven a ser ‘ els primers de la seva promoció ‘ , això va permetre – mal que mal – consolidar un cert creixement econòmic; la ‘democraciola’, contràriament ha propiciat l’ascens de la mediocritat, quan no de l’estultícia més clamorosa, i això en un país profundament corrupte, ens ha portat a la situació en que ens trobem ara, al vagó de cua d’ Europa. El pitjor però, és que no tenim ‘ferro’ de millor qualitat !!

Estic content perquè quasi 36 anys desprès l’administració faci el correcte, i esmeni una injustícia amb la Vila de Guimerà.

Quan haurem d’esperar encara, perquè el Patrimoni Monumental de l’Urgell, que Xavier Mayora i Tebé , i Manel Sala i Flotats, van revisar i definir en un excel·lent treball.
http://www.raco.cat/index.php/Urtx/article/view/168991/251919
que justament acaba amb les següents paraules?:
‘seria la clau de l’èxit fer una bona promoció perquè, com hem dit abans, els nostres monuments siguin més una font de recursos que una preocupació’.

L’Urgell , i tots i cadascuns dels territoris de la ‘Catalunya interior’ , han de potenciar els seus actius – que son molts – i oblidar-se de mirar ‘a Barcelona’, o ‘ a Madrid’ ; d’un i altre lloc , únicament venen desgràcies; impostos, abocadors tòxics, línies d’alta tensió,…..

Amb  la introducció de la televisió, ordinadors, telèfons mòbils, etc, s’ha passat d’un fet de comunicació més artificial que abans, quan la gent, per exemple es reunia a prendre la fresca a les aceres de devora casa i a fer la xerrada. Tal volta malgrat la duresa del treball, i haver-se d’ajustar al que hi havia, el seu món era més amatent, hi havia més empatia, tothom es coneixia i Habitualment es viu la vida en funció de les coses que t’han dit, t’han ensenyat, has llegit, t’han comptat i les dones per certes. Són experiències d’altres persones i això és una altra manera de tenir fe. Amb el temps esdevens analític i reflectiu ( no tots hi arriben) i et planteges el fonament de segons quines teories, que abans no ho feies. Forma part d’un procés d’evolució cap a ampliar la teva visió respecte a la teva vida i els succeïts que en ella van passant.

Moltes vegades, es produeix que tenim una fe amb coses de les quals no hem tingut l’experiència, ni pròpia ni personal.

Per una altra part no ho podem experimentar tot i hem de creure amb el que altres persones han experimentat i ens ho fan a saber, malgrat amb el temps, opcions vàlides, perden el seu fonament i són canviades per altres. Un exemple podria esser la teoria Heliocèntrica

És una dinàmica evolutiva , seguir el treball que les generacions passades han anat fent i incrementar, sobre elles, el nou coneixement. Malgrat existeix el dubte constant. A vegades, és necessari inventar  nous estris, que ens impedien tenir una certesa sobre un esdeveniment. Exemple:  la càmera Kirlian fotografià l’aura (conjunt de cossos energètics de l’ésser humà) i que abans de tenir aquest instrument i poder-ho comprovar , era negada oficialment la seva existència.

Anava dient, que teories donades per certes durant molt temps ( a vegades mantingudes per servir a uns interessos) són replantejades. I als que contradiuen la versió oficial, en poden sortir escaldats, malgrat amb el temps, la seva teoria sigui acceptada. Vos pot venir a la memòria el cas de Galileu Galilei, respecte del moviment de la Terra al voltant del Sol.

Inclusiu a vegades quan els coneixements i ( la saviesa bastant més difícil de transmetre) , ha portat a noves proves i a noves experiències en la investigació.

Tot forma una part evolutiva en la que ens trobam immersos a diari. Les distintes generacions i de cada vegada a més velocitat, s’han d’adaptar a uns canvis vertiginosos, en els que els nostres avantpassats, no ho havien de fer. Vivíem els canvis amb més lentitud. No necessitaven tantes coses i per tant no estaven condicionats a un continuo aconseguir coses per a esser “feliços”. Les seves vides no eren tan complicades com les nostres i la senzillesa feia que l’estrès que actualment la nostra societat està “gaudint” i que l’emmalalteix, no existia com ara. 

Estaven molt més a prop de la natura i de lo natural. Les relacions entre  veïnats, habitualment, sempre n’hi havia algun de remuc de tot, eren d’ajuda i suport.  No passava en absolut, com ara passa, que trobin a una persona vella morta a qui ningú l’ha anada a visitar durant molt temps i per això ni se n’han  adonat.

També, malgrat les dificultats que eren assumides i resoltes quan i com es podien, i no els obligava a tenir  una dependència de moltes coses com nosaltres ara tenim.

Actualment ens hem venut al gran postor. Tot té un preu i el valor de les coses ha desaparegut. Tot es basa en posseir i quantes més coses millors. Depenem d’empreses d’electricitat, de gas, d’aigua, de transport, de telefonia, etc, i hem de treballar per a elles (Bancs inclosos)

Estem esclavitzats al capital amb el consentiment dels Governs que teòricament hem triat de forma democràtica (mentida?) perquè salvaguardin els nostres interessos i a contra ens manipulen i ens enganen, a més els hi paguem uns bons sous, perquè ho facin.

Ens han estat robant a diari, gestors als que nosaltres els hi havíem donat la confiança, perquè manegessin els nostres doblers ( estrets del treball) . Són els mateixos que també tenen la capacitat de crear unes lleis que ens obliguen a nosaltres i que ells habitualment incompleixen .

No robar. No fer frau. No falsificar documents públics. No fer tràfic d’influències. No fer suborn. No fer prevaricació. Totes aquestes denominacions són delictes, ja no entr en el tema moral ni ètic, sinó que estan prou tipificats en el Codi Civil i Penal.

Durant un temps, no vull parlar de legislatures passades per la contrada de les Illes Balears, sembla que hem estat governats per simples delinqüents comuns que abusant de manera estentòria de la nostra confiança, ens han deixat les arques públiques buides.

Acabaré, jo he viscut, tancar un tracte o fer barrina, amb una simple encaixada  de mans i la paraula donada “anava a missa”. No era precís haver de llegir “la lletra petita”, ja que no n’hi havia. Crec i n’estic convençut que haurem d’anar a recuperar una altra vegada aquells valors, a no esser que vulguem viure en una jungla.

I la pena, és que una gran part  dels que ens haurien de donar llum, ens donen fum.

Josep Bonnín

El proper més d’agost – ara sembla tant llunya, oi ? – tancarà la Botiga del Castell ; Avinguda Sant Esteve, 19, 08211 Castellar del Vallès 937 14 58 89.

Conec aquesta família d’ençà de la dècada dels 70, quan arribàvem a Castellar del Vallès.

No tinc res en contra de les ‘superfícies’ grans o petites que han sorgit en l’àmbit de l’oferta comercial; però sóc un més dels que s’enyoren del tracte personal que dispensaven botigues com la que deixarà de donar servei el proper estiu.
Quan s’abaixi definitivament la porta, perdrem alhora un punt de servei i una forma de viure; ‘compra a casa, ven a casa, i faràs casa’, això ens deia – als qui teníem orelles per escoltar-ho – la saviesa popular. Vindrien darrera d’aquesta pràctica, anys de creixement econòmic i àdhuc de joia personal.
Em consta que s’està treballant per deixar constància històrica i documental, del període en que la Botiga del Castell, i les seves propietàries han servit als veïns de Castellar del Vallès.
Serveixin aquestes ratlles, per donar testimoni del meu personal agraïment, i per reiterar-los com diu l’enunciat, que tots – fins aquells que no saben o no volen manifestar-ho – trobarem a faltar el seu somriure.

 No fa estona vaig escriure que el poder el tenim nosaltres. Que no podem deixar les nostres responsabilitats de ciutadans i ciutadanes en mans d’uns polítics ( quan es parla de desafecció cap a ells, vist lo vist, no és gaire estrany)  que miren més les seves prebendes personals i per consolidar el seu partit i les seves accions, moltes vegades es troben molt enfora de les vertaderes prioritats ciutadanes. A les nostres contrades, ens trobam un cas clar, com és la intenció de tancar les nostres escoles unitàries (Ses Marjades i l’Horta) passant-se per allà on no dic prop de dues mil  signatures en contra.

 A més, també s’ha pogut veure, que segons quins polítics , si per aconseguir el que pretenen han de mentir, d’altres han de posar mà a la caixa dels doblers públics i altres magarrufes que darrerament surten a la palestra (la justícia va desbordada amb els casos de corrupció a tots els nivells: Des de Palauets, fins a presumpta captació de vots amb doblers públics) , no tenen cap mania.

De totes maneres, el que he escrit a l’anterior paràgraf , em segueix mostrant que la nostra societat ha entrat en una crisi de valors i del “tot es val” com tal de mantenir les quotes de poder i com no dir el “lloc de feina”, amb uns sous de vergonya respecte als altres ciutadans i amb unes condicions privilegiades.

M’ha arribat una informació que em ve de perles, respecte al que he afirmat a l’inici de l’article, sobre qui té el poder, el que passa és que l’exercim poc i d’una manera no prou ben organitzada i malgrat tot es va fent arreu del món. Basta veure les distintes revoltes que estan sacsejant els diversos països de l’orient pròxim i mitjà.

Ara em referia a l’apagada elèctrica que va secundar un terç de les llars de l’estat espanyol, el que representa prop de vuit milions. Això li ha representat a Iberdrola , deixar d’ingressar prop d’un milió d’euros en un dia (mitja hora d’apagada de llum)  i de rebot a Hisenda pública que ha deixat d’ingressar més de cent setanta mil euros ( vint i nou milions de les antigues pessetes) en concepte d’IVA.

Sembla que aquesta acció es farà tots els dimarts, amb el lema de la campanya “Consum zero”

Aquest “Consum zero” és extrapolada a altres tipus de serveis, on les multinacionals posen els preus que els hi venen en gana: Internet, telefonia mòbil, benzina, butà i molts altres, i no parl dels impostos que tenen.

Som nosaltres els que tenim el poder si ens organitzam adequadament i si ho fem, també serem nosaltres els qui marcarem les regles del joc a les esmentades multinacionals, inclusiu a institucions i administracions.

Sembla que el temps de la por està desapareixent i m’ho està demostrant entre altres coses, les revoltes ciutadanes on part dels ciutadans s’organitzen, inclusiu s’armen per a combatre uns governants corruptes i degradats ( col·locats pels interessos de les grans multinacionals) exemple el cas d’en Gadafi que no fa res era considerat “amic” tant per Comunitat Internacional, com EUA, quan des de sempre havia estat un terrorista internacional. Hi ha la prova de què va derribar un avió de passatgers Britànics, inclusiu en un moment de la seva “carrera” EUA, li va enviar un míssil a casa seva i em sembla que va matar a la seva dona i una filla. Després, com convenia el passejaren pel món com un “gran amic”. Hipocresia pura i dura, quan el que interessava als mandataris que el reberen, era el petroli i el gas que existeixen a Líbia i que en Gadafi controlava. Vos dic que entre tots junts fan oi.

A Espanya fou rebut el 2007 pel Rei Juan Carlos i pel President Rodriguez Zapatero.

Bé, el món s’està sacsejant, a llatinoamèrica comença i no dubteu que l’efecte dominó en algun moment arribarà a Europa i de la mà dels treballadors i dels universitaris que acaben les respectives carreres i no troben cap tipus de feina. No fa gaire es podria trobar doctorats en distintes matèries, conduint taxis per Madrid, Barcelona i altres comunitats autònomes i ara ni això.

Quan hom contempla els beneficis que les multinacionals variades mostren, li entra un sentiment de ràbia i de provocació, ja que han  estat tret sobre les espatlles de tots nosaltres amb el consentiment dels diversos Governs, a l’estat espanyol des de l’inici de la democràcia ( és ben igual del color que siguin).

El darrer informe del que m’ha arribat la informació ha estat el de telefònica dels beneficis declarats el 2010, superant el 30’8 % respecte a l’any passat ( estem parlant en plena “crisi” per segons qui). La quantitat és de DEU MIL CENT SEIXANTA I SET MILIONS D’EUROS ( Ho pos amb majúscules i negreta, perquè quedi clar i meridià) batent el record de beneficis.

Si vessem els d’altres multinacionals se’ns posarien els pèls de punta.

També veure la incoherència de l’executiu de l’Estat Espanyol que tots sabem per a qui governa i a qui retalla. La darrera i acab: retallada a la sanitat pública ( els medicaments més cars seran estudiants ja que es dubta que siguin tan bons), retallada a prestacions socials i Zapatero circulant pel món i prometent a Tunísia una línia de tres-cents milions d’euros per ajudar a la transició democràtica. Com es menja això? Per a mi és molt difícil de pair.

Quan comencem a fer l’egipci?

Josep Bonnín

Això amic lector no és una història fantàstica, dissortadament és – o pot ser – la crònica d’un futur proper.

Imagina una persona de més de 60 anys, que ha treballat tota la vida, que ha fet sempre i en tot moment el que calia ; la formació del espiritu nacional – quan tocava – , el servei militar, el pagament d’impostos, taxes, seguretat social i per descomptat la liquidació de la renda de les persones físiques, tots i cadascun dels anys; avui com més del 20% dels seus conciutadans ‘legals’, està a l’atur [ si afegíssim els il·legals -que els tenim aquí -  l’atur rondaria el 40% de la població activa ], l’home s’entreté caminant fins al petit bosquet que dista de casa seva no més d¡un quilòmetre ,   el   sol llueix esplèndid,  el vent però li fa sentir  – i això li fa posar  de punta els pocs cabells que li resten – clarament el batec d’ales de la ‘papallona de l’odi’.

Sanglota ,  li venen el cap les imatges dels Telenotícies , veu clarament que ben aviat es reproduiran aquí ; pensa,   ho tenien fàcil el pares i mares de la pàtria, els calia aplicar la lògica; Qui més guanya més paga:

Això o una cosa semblant.

Fins a 12.000 € a l’any el 0,00    

Els següents 12.000 € el 10%                                          1.200 €                    

Els següents 12.000 € el 20%                                           2.400 €

Els següents 12.000 € el 40%                                           4.800 €

A partir dels següents 12.000 € el  70  %                        8.400 €

S’asserena i es vol fer el cor fort mentre torna cap a casa, al capdavall millor morir d’un tret com un home, que víctima de la desatenció social i/o sanitària com proposa el govern.

Al vespre quan engega la televisió veu les primeres imatges dels manifestants a la Plaça d’Orient, demanen l’enjudiciament del govern per la seva responsabilitat – irresponsabilitat, millor, oi -  en la situació econòmica.

Ell i la seva dona, s’adormen quasi a la matinada agafats de les mans.

La imatge de l’Estàtua de la Llibertat entre les bromes enllumenava els rostres dels immigrants europeus que a començaments del segle XX arribaven al port de Nova York.

Per a ells la figura de la dona que representa sostenir el llum que il·lumina el món era el símbol de la llibertat en front de l’opressió.

Després de la travessia de l’Atlàntic, era la primera visió que tenien de la nova vida que cercaven. Un cop a port la duresa dels serveis de control dels immigrants i les masses anònimes i insolidàries de la gran urbs els demostraven que la llibertat era una utopia que en tot cas s’haurien de guanyar a base d’esforç.

Un sabater jueu que havia marxat de Polònia per la persecució antisemita de seguida que va poder,  va comprar cuir i motllures per fer sabates a peu de carrer. L’habilitat secular transmesa per generacions i la desesperació van fer que el sabater prosperés. Així un home que a Polònia només era el sabater d’un míser llogaret perdut a les estepes es convertí en un dels més importants fabricants de calçat dels Estats Units.

D’altres van interpretar que la llibertat que els havia rebut els donava dret a fer qualsevol cosa per prosperar,  i quan es van adonar que en aquells temps el símbols de la justícia al nou país era una forca, ja tenien la corda al coll.

Xavier Valeri