Mes: febrer de 2011

El diumenge 27 de febrer de 2.011, tenia  lloc l a Castellar del Vallès, la Festa de Sant Antoni Abad, l’antiga i tradicional Passada que en honor del Sant feien els pagesos i traginers, quan aquest país nostre tenia encara consciència de ser, i les persones vivien d’acord amb els ritmes de la natura.

Semblava que aquesta antiga festa fos condemnada a la total desaparició , a partir del moment en que decidíem canviar les benediccions pels antibiòtics, les rogatives pels mapes del temps, la sacralitat pel consumisme,  i el misteri per la plana racionalitat.

Sortosament s’ha bastit un projecte en el camp de l’associacionisme, que aplega tota aquella gent que estima el món del cavall, però també els qui estimem les pròpies arrels,  sense deixar de banda la patriarcal figura del sant anacoreta

Ara algun purista dirà que en la diada de Sant  Baldomer , no toca fer la Passada de Sant Antoni; ben contràriament penso que acceptant les limitacions actuals de tot ordre, econòmiques, tècniques i àdhuc físiques; tots sabem que es  conserven , bàsicament per persones particulars,  un cada cop més curt nombre de carros, això fa  impossible fora de les Ciutats que disposen d’il·limitats pressupostos, Barcelona, Sabadell ,…. dur a terme la Passada justament en la seva diada habitual.  Em complau felicitar i agrair als amics de Sant Antoni Abad de Castellar del Vallès el seu esforç, és el mínim que penso tothom a de fer.

Ampliarem les nostres peticions a  Sant Antoni;  com sempre que resguardi de tot mal a les besties i als qui se’n ocupen, ara també però cal  que vetlli per tots els qui passen necessitat; per als que viuen angoixats per les conseqüències d’aquestes polítiques del benefici màxim que tanta dissort han portat arreu; per als qui pateixen els excessos d’unes administracions públiques curulles de corrupció, fanatisme i estultícia; i sobretot perquè ens sigui valedor davant el bon Déu, en els nostres anhels legítims de viure com éssers lliures !

El primer de novembre de 1.942, el tinent, Julius Anthime, de les forces aèries nord-americanes, volava en un F4 Wilcat un avió petit i robust per l’Oceà Pacífic. Antihme era un jove de 24 anys d’ulls blaus i cabell ros que a la seva originària Arizona sempre havia somniat volar. De petit mirava l’immens cel blau per veure si s’hi veia la silueta d’un avió. Quan la veia la seguia corrent com un desesperat fins que esdevenia un punt i la perdia. Aquell dia, mirava la immensitat blava a la cerca d’un punt, d’una ratlla o una columna de fum. Ara observava el blau de dalt a baix i ho trobava molt més desesperant perquè el combustible se li acabava. Quan el motor va quedar, parat va estirar la palanca enrere perquè el Wilcat planegés cosa que va fer. L’avió va anar baixant fins a posar-se lentament sobre l’aigua com si fos un portaavions. Anthime va obrir la cabina va inflar la barca d’emergència i es va posar els suradors. Sobre la barca va posar-hi l’aparell transmissor, una caixa d’eines i dos coets de lluminosos, una garrafa d’aigua, galetes, un subfusell Thompson i 2 caixes de carregadors (unes 3.000 bales). Poc a poc el Wildcat es va enfonsar. L’Anthime es va trobar sol a l’immens oceà.

 

Primer es va posar a remar, però va desistir perquè era inútil remar sense saber on dirigia la barca. Després de provar inútilment de contactar amb algú amb l’aparell transmissor, va decidir esperar la nit per dormir. Quan la immensa bola de foc es va enfonsar a l’horitzó i tot esdevingué negre, Anthime va dormir. Estava esgotat perquè havia lliurat un combat amb un esquadró de Zeros prop de l’illa de Tarawa. Era l’únic supervivent del seu esquadró: els zeros eren els amos del cel.

Quan es despertà va veure una illa a la llunyania i es va posar a remar desesperadament. Es va haver de calmar perquè encara va tardar 5 hores a arribar-hi. La barca va entrar a una badia on hi havia una llarga platja. Es va ajeure sota una palmera, va beure aigua de la garrafa, va menjar galetes i va tornar a dormir. Al cap d’unes hores el va despertar el motor d’un zero. L’avió va aterrar a la llarga platja de sorres blanques. L’aviador va obrir la cabina i va posar un peu sobre l’ala, quan Anthime, que havia sentit dir que els japonesos no raonaven, li va disparar 25 bales al pit i al cap. L’home va caure sobre la sorra mort i envoltat de sang sense haver tingut ni temps de sospirar.

 

L’Anthime va pujar dins l’aparell per comprovar que el Zero no tenia combustible. I que per això havia aterrat allí. Al cap de poc va veure una columna de fum. Va disparar les bengales i el vaixell es va acostar. Quan va veure la bandera dels Estats Units va cridar d’alegria, però més ho va fer el capità del destructor quan va veure un maleït zero intacte. El capità, John Adams, va comunicar a la flota que havia trobat intacte un Mitsubishi M-1 Zero. Al cap d’unes hores el portaavions Enterprise va carregar l’aparell, que fou traslladat a Florida, on experts en aeronàutica van descobrir que el secret de la maniobrabilitat, apart d’una obra mestre d’enginyeria, era que no tenia blindatge. Així que van crear dos caces nous que van suposar la fi de l’hegemonia a l’aire dels japonesos i la victòria finals dels Estats Units.

Xavier Valeri

 

 Començaven les meves col·laboracions amb el setmanari a l’inici dels anys 70, recordo les directrius d’aquella època ;  pots escriure amb total llibertat, sense però , parlar de l’Ajuntament, la política i  l’església.

 

La Forja venia de lluny; havia començat el 3 de març de 1.946, i  tenia ‘vocació de durar’ , justament aquest any 2.011 arriba al seus seixanta-cinc aniversari.

 

L’expressió del títol s’aplica generalment  a una persona jove , o que encara és novella en alguna cosa.  El setmanari, contràriament als qui hem anat publicant els nostres escrits, no ha envellit, es conserva jove perquè al llarg d’aquests anys, ha vist com s’afegien ‘plomes noves’, que ara si, poden parlar amb total llibertat,  de l’Ajuntament, la política i  l’església.

Tinc molts i bons records de la meva relació amb la Forja;  aquí aprendríem aviat, que no som com les monedes de dos €uros que agraden a tothom, i rebríem alhora les primeres critiques, i les adhesions incondicionals.  Començava el llarg camí que ens farà madurar.

 

El setmanari ha fet al llarg d’aquests anys,  la feina quotidiana de salvar-nos els mots, de recordar-nos el nom de cada cosa. La nostra cultura, es defensa diàriament , i sempre està en greu perill.

 

És important tenir i mantenir un setmanari d’àmbit local,  dissortadament son l’excepció i no la norma, en la major part de poblacions de Catalunya.

 

Imagino que des del Cel, els lectors traspassats, esperen també amb ànsia l’arribada del divendres, per veure ‘ que diu la Forja’.

 

Més enllà de les filiacions politiques – del tot legitimes -, la persistència de la Forja al llarg dels anys, diu molt del tarannà castellarenc, i cal desitjar-li un vol llarg i tranquil, en els propers anys, decennis i segles.

 

Felicitats per aquest aniversari, i ànims per a continuar !!!!!

 

Antonio Mora Vergés

 Quan surti publicat aquest article, farà  dues setmanes  que s’haurà realitzat la concentració organitzada per APIMA C.P TRES MARJADES (Associació de pares i mares dels alumnes de “Ses Marjades)  sol·licitant a les autoritats pertinents, que aquesta escoleta i  la de l’Horta (escoletes infantils unitàries) tinguin continuïtat i no les tanquin com pretenen fer. Han passat moltes coses, inclusiu una proposició no de llei al Parlament de les Illes Balears  per part d’un partit polític perquè no es tanquin i a més siguin subsanades algunes carències: menjador, sala de psicomotricitat. 

El que em llegiu, sabeu que jo vaig esser a les acaballes de la dictadura franquista un lluitador en favor de la democràcia.

Dir-vos que estic decepcionat d’una gran part de la classe política, que en algun moment hem hagut de patir, no és novedós.

En el seu moment no em vaig incorporar a cap dels partits polítics que estaven en la clandestinitat, i si vaig donar suport a totes les iniciatives que creia justes. Com és ara la que s’ha generat en favor de la continuïtat de les escoletes, que han funcionat donant una educació de qualitat.

Deix a continuació un comentari que m’ha arribat de Gran Bretanya del pare d’uns alumnes que hi anaren, Sr. Clive L.Young: “Un missatge de suport des de Gran Bretanya. Els meus fills Jordi i Jamie van esser alumnes de Ses Marjades (Jaimie encara) crec que tot dos varen rebre una educació excel·lent”.

No sé si he escrit o no, sobre el meu pas per la vida educativa, estic parlant de fa un bon grapat d’anys. Bé, monges trinitàries, Liceo Espanyol (fins al Ingrés), després tot el batxillerat (elemental i superior) al Lluís Vives i Magisteri: El primer any oient i després oficial, per abandonar-ho els motius que explic: Fart que els professors fossin o militars o de Falange; les professores de la Sección Femenina; vaig esser incapaç de pensar que en algun moment jo podia transmetre allò que ells pretenien. Ja en aquell moment estava molt més a prop de l’educació que plantejava Montesori, les escoles Waldorf, l’escola lliure de Ferrer Guàrdia (afusellat i assassinat). Vaig abandonar avorrit i decepcionat. No seria jo el que impartiria una “educació” basada en els principis despòtics i de manca de llibertat: els mateixos que en el batxiller ens volien incrustar al cervell amb l’assignatura “ Educación política  y Formación del Espiritu Nacional”.

Sempre he cregut més amb el “micro” que amb el “macro”. Jo sóc dels colmados petits. A ciutat de Mallorca, cada barri tenia el seu colmado, la lleteria, la drogueria, el seus forns, etc, i el mercat gran era, al manco a casa, el de l’Olivar.

Palma era més poble que ciutat, i això li donava els seus avantatges: tothom es coneixia.

Son Dureta no era un macro hospital, ben al contrari, i l’Hospital General tampoc. Imperava el metge de capçalera, ara dit de família, que ens va atendre des de nadons fins arribar a l’etapa adulta. Tot era més petit i més proper i per tant s’estimava més.

Sempre he odiat les massificacions, els grans monstres feixucs que tenen un funcionament lent i pesat, com just ara mateix està demostrant l’hospital de Son Espases, que en dos dies mals contats de la seva obertura, ja ha tingut un col·lapse a urgències, i el personal va mig deprimit. Les baixes per depressió van a balquena. Hi ha carència de material i de personal.

Em direu per què totes aquestes comparances? Idò vos diré que les estructures grans es deshumanitzen, sigui la que sigui: Hospitals, grans supermercats, i també escoles.

Jo entenc l’escola a on, a més dels coneixements impartits, s’hauria de lliurar saviesa, sentit crític i analític als alumnes, perquè sàpiguen  circular per la vida amb el capet ben moblat, per uns valors necessaris per a convertir-se en uns autèntics éssers humans: Persones.  Un apropament a la natura, ja que nosaltres també ho som. Un coneixement de com cuidar-nos, d’un esment per la nostra salut i un coneixement del nostre cos: Físic, mental i emocional.

Per desgràcia no és el cas  i el sistema educatiu trontolla , com tots els altres, i es mostra amb la punta del iceberg que és la quota creixent de fracàs escolar. I per més inri, enlloc d’anar al bessó, simplement se li col·loquen pedaços.

Unes escoles petites, familiars on l’educació pot esser personalitzada, com és el cas de “Ses Marjades” o “L’Horta” que persegueixen els principis que he esmentat del que consider que hauria d’esser l’educació; no tan sols és una gran equivocació intentar tancar-les, si no robar l’oportunitat a uns  infants que  puguin gaudir un model educatiu que fa més de vuitanta anys que funciona a la nostra Vall.

Un dia vaig dir que la vertadera democràcia es basa en  exigir als polítics designats cada quatre anys, que facin la seva feina, que la facin bé i que vetllin per el interès comú. Aquesta democràcia ha de ser veritablement participativa i no de política de despatxos dels gestors elegits, no és la seva feina. S’han d’acostar més a les vertaderes prioritats dels ciutadans.

Em sembla que amb tot el que he escrit, he deixat meridianament clara quina és la meva actitud.

 Josep Bonnín

El diccionari Català-Valencià-Balear ens diu respecte d’aquesta mena d’essers excepcionals que sovintejaven a Catalunya en el període previ al feixisme :

Persona que per la seva naixença o altes virtuts sobresurt entre els seus conciutadans, i sobretot la que obra en benefici de la comunitat o pàtria a la qual pertany.

Està clar – almenys per a mi – que d’ençà de 1.714, s’ha instaurat a Espanya una ‘cultura’ que justifica l’espoli sistemàtic de Catalunya, i dels catalans.  La nostra persistència com a país, s’explica en gran mesura  per l’acció dels nostres patricis, que d’aquesta forma  retornaven a la societat els fruits del seu èxit econòmic i social.

El feixisme, com el lleixiu,  va dissoldre  definitiva i irreversiblement ,  les virtuts humanes – força escadusseres, val a dir-ho – que  conservaven encara els nostres botxins.  No em va sorprendre que la Ministra del Descontrol Econòmic, suggerís un augment dels impostos a Catalunya, vaig trobar a faltar alternatives com :  el tràfic de menors, la venda d’òrgans,  la eutanàsia o el genocidi sistemàtic; cal donar-los temps.

Ara no tenim  dissortadament patricis, com a molt ‘espònsors’ que volen posar-nos la seva marca damunt la pell com es fa amb el bestiar, o com feien els nazis de tant trist record.

Voltant per Catalunya és fàcil trobar encara mostres de l’actuació dels patricis, alhora en alguns indrets hom pot constatar la manifesta ingratitud d’alguns col·lectius, que s’entesten en minimitzar la figura i l’obra d’aquests catalans excepcionals.

Us proposo recollir i fer públics tots els casos que conegueu, i  us sembli que no tenen el reconeixement merescut.

Començo amb :

EDUARD TODA I GUELL que va costejar la portada d’aigües a l’Argentera [ El Baix Camp]

 EMILIA CARLES TOLRÀ, marquesa de Sant Esteve de Castellar, que va fer edificar  les escoles, de Cabrils [ Maresme]  i Castellar del Vallès [ Vallès Occidental ]

 Aquella era una Nació d’àligues, aquesta d’avui ho és d’aus de granja.

Els joves miraven per la finestra envers el carrer estret. Els vianants caminaven silenciosos ignorants de les mirades. Eren quatre nois de cabell llarg de rostre alegre amb un somrís a la cara.

Observaven el carrer des de la finestra més alta d’un bloc de pisos. Era un habitatge vell. De sostre alt decorat amb un paper antiquat. De fet, el pis no era dels joves: eren okupes.

Una dóna d’ edat es va acostar a la porta. Va girar la clau dins el forrellat però no va poder obrir. La dona es va adonar que li havien canviat el pany.

– Déu meu … va murmurar.

La dona va agafar por. Va sentir com algú reia per sobre d’ella.

– Hem podeu deixar entrar per endur-me les meves coses-… ! – va cridar.

Una caixa de cartró amb discos, llibres, retrats de família i algun quadre va esclafar-se al terra.

– Vella agafa això i marxa !!!

La dona va recollir la caixa com va poder i va marxar. Caminava i plorava. Els joves reien en veu alta perquè la dona els sentis en el seu camí.

La dona va trobar un municipal el qual la va acompanyar a la prefectura del Mossos d’Esquadra. Va fer la denúncia però li van comunicar que havia d’esperar una resolució judicial abans de poder tornar entrar a casa seva.

La dona va marxar sola pels carrers estrets. Va anar a casa d’una amiga se la va treure de sobre. Ara, és a un alberg de beneficència.

Xavier Valeri

4.214 persones, un percentatge insignificant, de la ciutadania de Barcelona, ha decidit que tornarà a ser candidat l’actual alcalde.  Pírrica és una forma suau per designar aquesta ‘victòria’ .

Aquesta ‘democràcia petita’ , hereva directa de l’anomenada Democràcia  Orgànica del feixisme, es va desfent com un castell de sorra.  Com sinó s’expliquen els nivells cada cop més baixos de participació ciutadana ?

En un procés electoral ‘ normal’ al regne d’Espanya, no poden participar – per imperatiu legal – els menors de 18 anys, i els estrangers – legals i/o il·legals – que viuen amb nosaltres,  parlem quasi del 50% del total de persones que resideixen en aquest espai físic; no voten – aquests per impediments de salut-  un important nombre de persones de més de 60 anys, aquest grup afegit a l’anterior suposa de fet quasi el 75% del cens; finalment d’aquells que poden fer-ho, no més enllà del 50% – menys del 15% dels que aquí viuen, i no poden dissortadament trobar feina – participa en les conteses electorals.

Hi ha una dada clau, els ‘ estómacs agraïts ‘, els que tenen feina gràcies a la seva pertinença a un partit polític, son els que acaben decidint qui remenarà les cireres de tots.

El procés de ‘Primàries de Barcelona’ ha fet tant poc soroll, que ha deixat sentir als qui tenen la oïda fina, com s’acostava a la nostra riba, la ‘papallona de l’odi’, que voleia pels països àrabs.

Cal que els partits polítics s’autodepurin – tots tenen impresentables als seus armaris -, i que la ciutadania vegi ràpidament com cauen els privilegis d’uns quants;  si s’esperen a veure com s’omplen els carrers i places per demanar-ho, serem – una vegada més – la riota d’Europa.

No es tracta – ni aquí, ni allà –  només de treure ‘cares noves’, cal alhora demostrar la honestedat, la capacitat i el rigor , per part dels escollits. De ‘eficiència’, ‘eficàcia’ i ‘sostenibilitat’, la ciutadania n’està tipa.

Ara és  l’hora dels fets !.  El temps dels discursos ja ha passat !

Antonio Mora Vergés

 El president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps (m’estalvio lo de senyor, ja que de porcs i de senyors s’ha de venir de casta) acaba de fer ell i la seva camarilla una mostra despòtica, antidemocràtica, i en contra de la llibertat d’expressió, no tan sols a un gran nombre de ciutadans i ciutadanes del País Valencià ( malgrat a alguns  els cogui el toponímic), tancant les emissions de TV3. Ho duia perseguint, com una espècie d’obsessió malaltissa des fa bastant estona i ho ha aconseguit. Dir que es perden batalles com aquesta, però no la guerra.

És un atemptat greu en contra de la cultura catalana, i un menyspreu, que és per aquí on van els tirs dels que encara ara somnien amb “el imperio español”, amb retornar a esser “la reserva espiritual de occidente” i amb “una , grande y libre”; somniant vespre si, vespre també, que són portats baix pal·li com es feu amb el dictador de bigotet curt (em fa tanta mandra posar el seu nom) que gràcies a Déu passa a millor vida, o no?. Tal volta existeix el infern pels que assassinen com el feu amb les darreres sentencies de mort que signà abans d’espitxar-la.

Hom al·lucina i flipa en colorins, quan al País Valencià, aquest personatge més que fosc, em refereix al President Camps i a tota la banda d’acòlits, Barberà inclosa, circulen com si fossin els amos de la possessió i callant de mala manera als qui no convé que xerrin massa, estiguin dins el seu partit com el cas  Ricardo Costa, número dos del PP valencià , en el que en Rajoy el va fotre defora del partit, perquè en Camps no l’anomenés conseller, i  d’altres valencians que han hagut de partir del seu país perquè han estat vedats i no troben ni feina.

La veritat és que no feia comptes escriure de política , si no de la mobilització que es feu a la plaça per defensar la continuïtat de “Ses Marjades”, però com en aquest mateix setmanari hi haurà l’entrevista a Cati Eva Canyelles que ha fet Jero Reynés i la informació de Lluc Garcia que he vist que prenia notes, no he volgut saturar amb més informació sobre la mateixa temàtica. Sortirà en les properes setmanes.

Anant al tema sobre el que havia encetat l’article, hom no acaba d’entendre com amb la quantitat de casos de corrupció – el que de moment bat record és el Pius Pius, malgrat UM no és queda curta, encara estiguin governant o desgovernant el País, amb majoria absoluta i no els hi hagi passat factura per part dels seus votants. No sé si pensar, o que duen unes clucales ben col·locades i uns antifaços sense forats per no veure la corrupció  que manegen als que són votats o que ja els hi està bé i no ho volen ni veure, perquè farien el mateix si poguessin i mantenen una fidelitat?

Tampoc entenc l’actuació de Mariano Rajoy (marianito el corto és un altre, parent tal volta?) que sembla que no empre la mateixa vara de mesurar , depèn dels casos i ja ho explicaré,  que el seu antecessor Ansar, a qui no li va tremolar la mà quan tallà el cap de Gabriel Cañellas pel Cas Túnel de Sóller ( També dir que ni Cañellas, ni J. Matas, tingueren cap mania en tallar el coll a Cristòfol Soler). O sigui, per un cert tipus de corrupció,  no es podien  embrutar les seves files que volia més netes que una patena el gran amic de Bush.  Un altre que tal amb la llibertat d’expressió i la democràcia, com quan milions de ciutadans de l’estat espanyol sortiren (sortirem) al carrer, perquè no s’entrés a la Guerra d’Iraq i el puta cas que ens va fer aquest “senyor” ( repeteix que s’ha de venir de casta)

Qui controla la comunicació i la informació controla  el poder. El personatge Camps ho sap molt bé i vol uns canals de TV submisos, controlats i manipulats per ell i la seva guàrdia personal.

Omnium ja està preparant les corresponents mobilitzacions, si estàs al País Valencià podeu comptar que hi aniria. Els  hi don tot el meu suport des d’aquí.

I Rajoy que arriba a la cimera dins el seu partit, en gran part per gràcia i suport del president valencià, no li queden més pilotes, que retornar-li el favor donant-li el suport, perquè encapsa-li les llistes de les properes eleccions autonòmiques, malgrat  a vegades amb la gran pilota de merda (perdonau per l’escatologia) del Cas Gurtel, li faci més nosa que un pedrolí dins la sabata. Però com el maig hi ha eleccions, no vol que se li remogui massa el galliner, com ha passat aquí a la nostra roqueta en el partit que encapsala Josemon Bauza, amb la fugida de Jaume Font i la creació d’un partit anomenat Lliga Regionalista.

Per les nostres contrades també bufen vents forts i com he pogut llegir en el nostre setmanari , no anterior si no  de fa dues setmanes, Margalida Llobera, ha abandonat la junta local del PP Fornalutx.

Vist lo vist, hom pensa que enlloc de marejol dins el si del partit dretà, hi ha com una mar brava amb uns vents costaners de gran velocitat i veurem com porta el timó el recent estrenat  parlamentari Josemon Bauzá.

Feia estona que no escrivia de política, ni de polítics o professionals de la política (bon sou, bona mamandera i trampolí de negociets o càrrecs a empreses amigues  per quan la deixin: por los favores prestados al partido).

La veritat és que hi ha temes molt més interessants i el meu amic i veïnat de columna Joan Castanyer té la llendera per mà i no els n’hi passa ni una. Ben fet Joan, bona feina¡.

Acab la frase final de l’escriptor valencià Manuel Baixaulí, del seu manifest personal (molt clar i bo) :  o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

 Josep Bonnín

Estem un xic tips d’aquets  mots  o locucions d’expressió suau, atenuada,  que tothom acaba utilitzant per evitar el sentir originari,    dur, inconvenient o desplaent.

Així malgrat que sabem que  la Política [ amb majúscules ]   és  la ciència i/o l’ art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors;  donem aquest mateix nom a les accions estultes i maldestres  – quan no clarament criminals – d’un conjunt d’individus  que s’enriqueixen amb el treball de tots.

Tothom – fins els mateixos corruptes – saben que la Justícia és una virtut moral per la qual hom té com a guia la veritat, hom és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret. Perquè doncs insistim en qualificar com a Justícia, les accions que consoliden  l’espoli d’una col·lectivitat, o que l’obliguen a canviar la seva llengua ?

No us fa venir basques quan sentiu als nostres politics dir coses com : energies renovables, econòmica sostenible, justícia social ?.

No esteu fins al capdamunt dels progressistes ?.  Sobretot dels que tenen uns ‘emoluments’ més que milionaris ? 

No sentiu vergonya aliena, quan defensen un subsidi de 400 € durant sis mesos per a les persones sense feina, ni recursos econòmics ?

No us poseu vermells, quan determinen qui és – ells, en tots els casos – i qui no és demòcrata ?

Si us succeeixen aquesta mena de sensacions, vol dir que us resta encara un xic de ‘persona’, i que no tot està perdut.

Cal recuperar el sentit de les paraules; els que tenien una altíssima retribució econòmica  en la tasca de vigilar els moviments econòmics i no ho van fer, han de ser jutjats i sancionats de forma molt rigorosa.

Com s’han d’anomenar els qui practiquen politiques discriminatòries i/o genocides ?; com als que fan riota dels més febles ?; com als qui diuen que només ells son demòcrates ?.

Deixem-nos d’eufemismes  !

 

 

Fotos seleccionades

Fotografia. Carme Toledo.Santa Maria de Vilatella .PERAFITA

 

Fotografia. Carme Toledo. Sant Miquel de Terradelles. SANTA MARIA DE MERLÈS

 

El dissabte 5 de febrer, malgrat la distància entre el nostre Vallès Occidental, i l’altiplà lluçanès esquarterat entre les comarques del Bages,Osona i Bergadà, arribàvem amb puntualitat catalana a l’acte de lliurament dels premis del II Concurs de fotografia, que anirà seguit la de la presentació del llibre La sotsvegueria del Lluçanès (1611-1716).

Prats de Lluçanès, amb un fred moderat, sembla talment un poble desèrtic, ens arribem – per una carretera infernal –  fins a Perafita, on al forn Franquesa prendrem un petit berenar, ens sorprèn que aquest establiment tanqui les seves portes a les 20,00 hores.  En el camí de tornada a Prats penso que entre uns; els de fora que posen tota mena de pals a les rodes d’aquesta Catalunya interior , i els de dins – sobretot el jovent – que semblen acceptar-ho sense cap resistència – aparcant el vehicle, coincidia amb un grup que marxaven de festa  a Vic -, l’esdevenidor presenta un color grisos, tirant a negre.

A la sala on es fa l’acte, sota l’edifici de l’Ajuntament de Prats de Lluçanès, hi ha una discretíssima mitja entrada; contemplen l’exposició de quadres tot i fent temps; començat l’acte gaudim com uns vedellets, quan criden a la   Carmen Toledo Cañadas per lliurar-li el calendari i un exemplar del llibre La sotsvegueria del Lluçanès (1611-1716). El premi sempre és personal, en aquest cas però, atesa la vinculació de la Carmen amb el http://coneixercatalunya.blogspot.com/  ens el sentim molt proper.

Assistirem a la presentació del llibre, i tot just començar el refrigeri, quan ja son les 22,30 passades, desprès d’acomiadar-nos de l’alcaldessa d’ Alpens, i del tècnic del Consorci, comencem el viatge de tornada; de la temperatura positiva de Prats, passarem a circular sota els 0,00 graus quan creuem Olost, fem intent d’arribar-nos fins a la Plaça de l’església per veure les seves torres bessones i trobem l’accés tallat per obres; reprenem la marxa, i no tornarem a veure el termòmetre en positiu fins a la Plana de Vic.

Arribem al nostre Vallès prop de les dotze de la nit; la temperatura que s’apropa als 9 graus,  la percebem com la carícia d’una mare, que rep als fills que tornen de viatge.

Ah!, felicitats a la Carmen Toledo Cañadas, Campiona !!!!!