Mes: gener de 2011

El títol ha de ser necessariament llarg,  anuncia una  primera reflexió sobre la patètica economia espanyola, partint de les causes –probables –i les conseqüències – previsibles – ; comencem:

Si algú parla d’Alemanya i els alemanys, la primera presumpció que ens ve al cap és, ordre, lògica, treball, i honestedat. La mateixa reflexió feta en relació al nostres  veïns del Regne d’Espanya,  possiblement farà necessari  negar els termes de la presumpció, desordre, il·lògica, ineficiència i corrupció.

Quan s’acabava – formalment – el feixisme, tothom donava per fet que ben aviat assoliríem nivells democràtics homologables a la resta d’Europa, desprès d’aquests més de ‘trenta anys de pau’, com li agradava dir-ho al Dictador, ens trobem realment uns quants esglaons més avall que a l’inici.

Els ‘demòcrates de la unitat’ , s’han feu seu – i apliquen – el ideari bàsic del feixisme, i per a fer-ho no han parat de posar ‘pals a les rodes’ de la convivència pacifica -el capítol de la llengua  mereix un article especial- , ara això de la ‘insostenibilitat del model de caixes’ no s’aguanta per enlloc.  Les caixes alemanyes continuaran  existint quan ningú se’n recordi dels cognoms dels nostres ‘pares de la pàtria’. I perquè us preguntareu ?

Les caixes aquí i alemanya tenen un ‘espai territorial’; aquí se les va obligar a competir fora del seu espai, això ha comportat – com estava previst – un augment terrorífic dels costos d’explotació, i en el seu temps- ara toca-  haver de plantejar com a sortida, primer les fusions i desprès la conversió en bancs.  D’aquesta manera, una vegada més en aquest país de les meravelles, els bandits roben als pobres per donar-ho als rics. 

Les caixes alemanyes continuen mantenint el mateix model, recullen i administren els estalvis, i financen les operacions ‘habituals’ de particulars i petits comerciants.  Allà eren, son i seran ‘sostenibles’ sempre, aquí dissortadament no.

Catalunya – de sempre – ha estat una pedreta a la sabata dels diferents governs espanyols; contra nosaltres tot s’hi val; menys serveis públics, més impostos, i finalment desprès d’anys d’intentar-ho el botí més desitjat, desmuntar definitivament un model de gestionar els estalvis de tots, que permetia corregir alguns desequilibris en el terreny cultural, social i àdhuc- en el seu moment – sanitari.    

Ens cal felicitar esportivament  als nostres botxins,  – això forma part del fair-play català – , i preparar-nos per a  patir més i pitjors accions.

Fa plorar quan  recordem  la lletra del nostre himne :

 

Catalunya, triomfant,

tornarà a ser rica i plena!

Endarrere aquesta gent

tan ufana i tan superba! 

 

Bon cop de falç!

Bon cop de falç, defensors de la terra!

Bon cop de falç! 

 

Ara és hora, segadors!

Ara és hora d’estar alerta!

Per quan vingui un altre juny

esmolem ben bé les eines!

 

Bon cop de falç!

Bon cop de falç, defensors de la terra!

Bon cop de falç! 

 

Que tremoli l’enemic

en veient la nostra ensenya:

com fem caure espigues d’or,

quan convé seguem cadenes!

 

Bon cop de falç!

Bon cop de falç, defensors de la terra!

Bon cop de falç!

 

Antonio Mora Vergés

Era una mandrosa tarda de novembre. El vent s’enduia les fulles dels arbres carrer avall. El sol del migdia encara escalfava. Després d’un dinar frugal, en Francesc caminava cap al treball. Ho feia d’una manera tranquil·la sense massa esma. Res li atreia l’atenció i en canvi el cos li demanava estirar-se i dormir.

Va sentir la sirena de l’ambulància. No li va donar més importància: les enfermetats es desperten a l’inici de la tarda i a la nit. Les coses dolentes sempre passen a la pitjor hora. Per això són dolentes. La sirena d’una altra ambulància li va treure les cabòries. Va accelerar el pas per apropar-se al carrer principal per on transitaven les sirenes. En arribar-hi, va veure apropar-se un camió de bombers, seguit d’un altre. El cor li va fer un salt. Sabia que aquella moguda no era per causa de la malaltia d’un avi.

Va girar el cap per seguir els vehicles. Va adonar-se que s’aturaven al final de l’avinguda d’on en sortia fum. Va decidir anar-hi. En tant que caminava, trobava vianants amb cara d’ensurt que marxaven apressats del sinistre.

Quan més s’acostava al fum, més gent trobava que marxava. En canvi quan va arribar al bloc d’habitatges, hi havia un cercle de gent que observava des del punt de seguretat que marcava un Policia. Va pensar que entre els molts tipus de persones hi ha els que són curiosos i els que no en són.

La gent parlava d’un greu incendi en un pis. Lamentaven l’estat dels estadants que donaven per morts. Això no obstant, al cap de poc les dues ambulàncies se’n van anat sense sirenes i amb els conductors somrients. Els bombers van obrir les finestres des de l’interior. En conseqüència el fum va augmentar, fins al punt que els curiosos van retrocedir.

Poc a poc, es va començar a difondre la causa del sinistre. Es veu que una inquilina havia abandonat el pis, però s’hi havia deixat el gat.

L’animal havia activat una enciamera sobre la qual, hi havia un taper de plàstic. L’escalfor havia fos el plàstic, el qual havia fumat a base de bé. Tant que el fum havia deixat totalment negres les parets i havia sortit al carrer fins a provocar l’alarma. En tot cas una altra alarma per sort petita. Semblava que el calor tardoral apretava més.

Xavier Valeri

Estimats amics i amigues, com cada dissabte, quan m?és possible, vosenvio l?article. Darrerament es veu que la meva ploma treu flamada iescric d?una manera bastant contundent. Però és que ha arribat a unpunt que hi ha coses que no es poden silenciar més. Ja és hora deveure tota la veritat, no creïs?.Esper que passeu un bon cap de setmana amb molta pau i harmonia.Una forta aferrada pel coll, encara amb unes restes de neu, que ensha emblanquinat la Serra de Tramuntana.Josep-Keops el beduí contestatari de la Vall dels Tarongers. PS. Vos envio una fotografia de l?entrega dels cd a Julian Assangeper part de l?ex banquer Rudolf Elmer, per si no l?havíeu vista. 2011: Un any de pinyol vermell D?ençà que començà aquest any i encara no hem passat ni un mes,sembla que el món pareix una olla de grills.Parlar dels desastres climàtics, com el que ha passat a Austràliaamb les inundacions on pràcticament el país es troba anegat. Tambéles inundacions del Brasil amb més de set-cents morts. La novaerupció del Volcà Etna. Les tempestes de neu que la natura varegalar , és un dir, no tan sols a diversos països europeus,Espanya inclosa, si no també a diversos estats nord-americans.Terratrèmols inclosos.En quant al tema social, el que va passar amb les manifestacions aItàlia, a Grècia i ara amb les de Tunísia, que sembla que faranl?efecte dominó a molts altres països africans, perquè el primer encontagiar-se ha estat Egipte. Sembla que tot està trontollant. A lagent se li està acabant la paciència i està sortint al carrer atreure tota la ràbia continguda, que a vegades em pos a la seva pelli no és per menys. Vos pareix que la dona del ex president deTunísia Ben Ali, no ha bastat tots aquests darrers vint-i-quatreanys que han deixat el país en la misèria, que per ?assegurar-se?una bona vellesa, se?n du una tona i mitja d?or. A veure si lajustícia internacional es posa les piles. Ha estat la gent al carrerque ha fet caure el seu govern corrupte de Ben Ali.Quan vaig veure, notícia que s?ha donat a la majoria de canalstelevisius, no tan sols de tots els aldarulls que estan sacsejant elnostre planeta, si no que un ex-banquer Suís de nom Rudolf Elmer queha entregat a Julian Assange el fundador de Wikileaks, ni més nimanco, que dos cd amb les dades de prop de dos mil clientssospitosos d?evasió fiscal als celebres paradisos fiscals, i enconcret al situat a les Illes Caiman, m?ha alegrat de valent. Firmesfinanceres de les més grans fortunes de diversos països del món comEstats Units, Regne Unit i Alemanya, poden veure ventilats els seusnoms per delictes fiscals.Hom no deixa de flipar amb colorins. Abans aquests tipusd?informació habitualment no solia sortir , i si a qualcunperiodista se li escapava la ploma, era, no tan sols retirat decirculació, o sigui defenestrat i a més no tornava trobar feina pusmai .I ara, no tan sols s?esbomba públicament, si no que són els quetenen la informació el que convoquen la roda de premsa per a donarpels i senyals del que van a fer. On també varen explicar que espoden trobar-se implicats a prop de quaranta polítics de l?àmbitinternacional i de moment tres bancs inclòs el Julius Baer, amb seua Suïssa, que té oficines al manco a tres grans paradisos fiscals. Ino es queda aquí en les declaracions, Elmer diu que havien, ell i laseva dona, escrit al ministre de finances alemany Peer Steinbruck,per donar-li els documents de manera totalment gratuïta i no varenrebre cap tipus de resposta. Això mateix, no em direu que no put unamica.A més l?ex-banquer no té por d?esser acusat, com ara s?hi troba, per la revelació de secrets bancaris. Sembla que la por aenfrontar-se a aquests grans poders està desapareixent. Molt bonsenyal.Estarà començant a arribar l?època de la transparència? . No faestona que vaig escriure que si tots els doblers evadits fiscalmentals diversos paradisos fiscals, retornassin als seus païsosd?origen, la crisi ?que estic convençut que han creat i provocataquestes mateixes grans fortunes- ja faria estona que estariatotalment resolta.Tota aquesta mena de barruts, lladres i pocavergonyes, els hi fot unrave, tots dels drames i tragèdies que han anat provocant. Personesdesesperades a l?atur, persones que han perdut casa seva per nopoder pagar la hipoteca, persones que han anat a parar al carrer ique han de menjar als menjadors socials o d?altres que esperen elrebuig dels aliments caducats que llancen les grans superfícies.Aquests mateixos són els responsables que els ?països pobres?eufemisme, ja que són països riquíssims amb recursos, el que passaés que estan en mans de titelles que aquestes grans fortunesfinanceres han assegut al lloc de poder per tenir facilitat peresquilar-los als ciutadans dels seus propis recursos, sense massaproblemes, deixant un rastre de misèria, penúria , malaltia iignorància arreu per on han passat. Són els reis Mides de laporqueria i de la corrupció. Conreadors de fam i misèria. Ja éshora que els seus noms siguin coneguts i tots ells siguin jutjats.Com estic començant l?article a principis de setmana, faré unapausa en el mateix a veure si Julian Assange, ja ha tingut proutemps per estudiar els documents informàtics i comença a amollarnoms i cognoms d?aquests lladres internacionals. Sembla que no haestat així i encara haurem d?esperar. Paciència que tot arriba.També a veure si la justícia, quan surten els noms i cognomsd?aquesta genteta, actua amb el delit i rigor que s?hauriad?aplicar a qualsevol tipus de delinqüent, malgrat aquestss?autodenominin de ?guant blanc? i jo de ?mans brutes?.Esper, que no és de dir, si per casualitat, que no tindria, perquèser-ho tanta, apareguessin alguns noms relacionats molt d?apropamb Vaticà, i perquè no de l?estat Espanyol.Encara queda molt d?any endavant. Veurem que ens depara.

Josep Bonnín

Obsolescència programada o consumiu fins a morir cabrons¡

 
El passat dia 9 de gener, devien esser prop de les 22h, vaig poder
veure un documental per TV2, que em va explicar moltes coses sobre
l’economia actual i la manera del consumisme aberrant que s?ha anat
generant des dels anys 20.
El documental en qüestió es titulava: ?Comprar, tirar, comprar?
Piramides de desperdicios. On es tractava el tema de l?obsolescència
programada. Desconeix si la paraula ja la tenim als diccionaris
catalans. He trobat una definició implacable: ?Dissenyat pel femer?.
Fou l?obsolescència la filosofia que es va emprar per a què
l?economia funciones, de manera que els rics fossin més rics i els
pobres més pobres i enganxats a deutes. El consumisme absurd i sense
sentit, que provocava, no tan sols la programació de què els
objectes produïts deixessin de funcionar en un moment estudiat, que
sortís més cara la reparació que un objecte de les mateixes
característiques (més avançat) i ens trobéssim abocats a comprar,
comprar i comprar i a més generar deixalles no reciclables. Els
objectes que no funcionaven s?enviaven en contenidors a segons quins
països d?Àfrica (televisions, ordinadors i altres estris) sobre tot
a Ghana i que el 80 % no es podien arreglar i acabaven en abocadors
contaminant tot el país com ha estat passant en els darrers vuit nou
anys. Resulta que existeix un tractat internacional que ho
prohibeix, però els mercaders, varen trobar la trampa i s?enviaven
com a productes de segona mà. Existeix un activista mediambiental
Mike Anane, que ha creat una base de dades de les empreses que
envien aquests productes que llavors van al femer i contaminen, per
interposar-los una denuncia. Esper que tingui molt èxit.
Els productes informàtics, sobretot les impressores porten un
sofisticat sistema, perquè en un moment es bloquegin i no funcionin.
Quan anau a intentar arreglar-la vos diuen que el cost de la
reparació podria esser el doble o el triple del que val i que convé
comprar-ne una altra de més avançada. Fins aquí bé, sinó fos, perquè
les impressores disposen d?un xip comptador (EMPOMO), que produeix
que la impressora es bloquegi després d?un nombre de vegades de
difusió de tinta a l?esponja de la impressora. Sembla que existeix
un software per a desconnectar-lo i que la impressora torni a
funcionar.
L?obsolescència programada, va començar per les bombetes
elèctriques, les primeres que es produirem s?anunciaven en més de
dos mil cinc-centes hores de duració fins que un comitè creat per
Philips, Osram i lamparas Z a Espanya, imposaren que la seva duració
no havia de passar les mil hores. Després d?un control exhaustiu ho
aconseguiren, pressionant als fabricants de bombetes, perquè
s?adaptessin a la norma que havia dictat el comitè. En dos anys
passaren de la duració inicial de dos mil cinc-centes hores a mil.
Vos podeu imaginar el benefici per aquestes empreses i el mateix
temps la quantitat de residus generats? Inclusiu en el documental es
parla d?una bombeta de més de deu mil hores de duració, presentada
en una fira internacional, que no es va arribar a comercialitzar
mai. A 1981 es creà una bombeta de llarga duració a Alemanya de
l?est ( tot per a estalviar el material el tungstè) però es va
rebutjar per occident i quan caigué el mur de Berlín, la fabrica es
va tancar i es deixà de produir-se
A USA i arrel de la crisi del 29, un tal Bernard London, es convertí
en un apòstol de l?obsolescència programada per a sortir de la crisi
i reduir la depressió, malgrat la seva proposta va passar
inadvertida fins a l?any 1950 que es tornà a començar i a millorar.
Un dels apòstols en aquell moment fou el dissenyador Bruce Estevens,
i la seva filosofia era dissenyar productes amb un ?filing ?
especial per al consumidor, però que duressin poc i així crear un
consumidor insatisfet, que sempre desitjaria la novetat, malgrat el
que tingues li funciones encara. Avui en dia segueix ben igual.
S?associava en aquells moments la llibertat i la felicitat al
consum. Obriu qualsevol canal televisiu i veureu com la publicitat
no s?ha allunyat gaire d?aquests principis(falsos per cert).
Actualment l?obsolescència programada és ensenyada a les escoles de
disseny mundial i ha d?esser el principi de certs dissenyadors que
treballaran posteriorment per a segons quines empreses.
Hi ha un cas curiós que és sobre un IPOD d?Apple i una demanda que
li va interposar una advocada Sra. en nom d?una gran part d?usuaris
que havien tingut problemes amb la seva bateria, ja que enlloc de
poder comprar una bateria nova, els obligaven a canviar d?IPOD. Fou
el cas Westley contra Aple, i l?empresa es va veure obligada a crear
un servei de recanvi i ampliar la garantia de 2 anys, supós que a
canvi de què els usuaris deneguessin les indemnitzacions
(possiblement encara feren negoci).
A Rússia, funcionava a la inversa, no hi havia el principi
d?obsolescència, perquè a l?estat no li interessava, ja que tenien
una manca de recursos i els productes s?havien d?arreglar enlloc de
produir-ne de nous. Estic parlant d?abans de la segona guerra
mundial.
Gràcies a Déu, comença a haver-hi veus que diuen que ens hauríem
d?acostar al cicle natural que no crea residus sinó nutrients pels
altres organismes. Així una empresa tèxtil de suïssa, ha canviat els
180 components tòxics que empraven per les teles, per 36 que a més
de no ser tòxics són biodegradables. És la nova teoria sobre una
revolució industrial del canvi de paradigma que es bassa en el
decreixement impulsada per un filòsof Lautouche, del que n?escriuré
en algun proper article, ja que m?estic passant de llargària.
 
Josep Bonnín

Qual el Sol comença a tenir mandra de sortir. Els pagesos, més matiners que ell, fan la sega del fajol. Aquesta planta tenia el cultiu a la Garrotxa, sobretot, a la zona del voltant d’Olot, Batet, el Pla de Dalt, el Pla de Baix, la zona de la Vall d’en Bas… La causa era el pretèrit estiu suau i humit d’aquesta terra. El fajol es segava amb dalla i se’n feia unes garbelles idèntiques a les del blat.

La fama del fajol prové del color blanquinós i rosat de les fulles en forma de sageta que la planta escampa en busca de vida. Poc abans de la sega, el color del fajol atorgava un aspecte fantàstic a la rodalia d’Olot. Era com un gravat de conte de fades emmarcat en el paisatge de verds de poma i ocres vermellosos propis de la Garrotxa , volcànica i misteriosa.

El viatger que arribava a la rodalia d’Olot a mitjans octubre es trobava amb un paisatge sobrenatural i fora de tota lògica, ja que el blanc rosat del fajol feia com si algú hagués omplert de flors d’ametller els camps. Les muntanyes ja amb una punta del rovell de tardor també apareixien com si Ascàlaf el jardiner dels déus de l’Olimp hi hagués espolsat pols de robins. Això a les tres de la tarda quan el cel era d’un blau de Prússia arribava als cors sensibles i els que no ho eren tant i omplia d’orgull els pagesos garrotxins que s’ho miraven amb un bri de fajol a la boca, mentre pensaven en la bellesa de la seva terra. I omplien el pit de just orgull.

El primer pintor que s’adonà de l’efecte del fajol en el paisatge garrotxí . Pensà que era un regal de les Muses i es posà a pintar-lo, adelerat i febrós. A ell el seguiren tots els pintors que el descobriren. Aviat els menjadors més potents de Catalunya es decoraren, amb camps de fajol d’Olot. Durant una bona època, les galeries van estar una temporada venent quadres amb extensions de fajol,  ningú que signifiqués – socialment – alguna cosa , volia que les parets de la seva llar estiguessin nues de camps de fajol.

La circumstància arribà a Salvador Dalí , que per aquesta o una altra causa es traslladà a la Garrotxa. Fou rebut per les autoritats, per la premsa i els representants de l’art i de la cultura locals.

-Vull veure un camp de fajol -Dalí sorprengué als garrotxins.

Les autoritats accediren a la demanda, amb la màxima celeritat que els fou possible . I portaren Dalí fins al millor camp de fajol que sabien. Allí, Dalí respirà a fons l’aire net del camp garrotxí i, tot seguit, s’estirà i es rebolcà enmig del fajol. Satisfet el desig, Dalí demanà per ser tornat a la ciutat. Durant molt temps, aquesta anècdota quedà silenciada per una mena d’ omerta no pactada. Perquè els presents no estaven segurs de si amb la seva acció, Dalí havia volgut enaltir el país que tan estimaven, o no. I davant del dubte callaven. A la Garrotxa quan convé no parlar d’una cosa no se’n parla i prou i ningú en parla i així hi ha fets greus dels quals no se n’ha parlat mai més i ni se’n parlarà.

Fa molt de temps que el fajol només es cultiva de manera selectiva i per pura exhibició: de fet és una planta que fa les funcions de cereal però no n’és, el fruit del qual es destinava a l’aliment del bestiar. Encara que en èpoques de penúria s’havia menjat pa de fajol i sobretot farinetes de fajol. En les llars humils els vespres d’hivern s’enganyava la gana amb les farinetes de fajol, en una franca contradicció amb la gran bellesa del cultiu.

Xavier Valeri

 

Saben que si ens uníssim des de la nostra vertadera essència humana, el seu temps s’hauria acabat; just per aquest motiu fan l’indecible per enfrontar-nos i separar-nos sempre que puguin.

Existeixen molts exemples a la història i ara mateix un més que evident és la llei antitabac. De cop els ciutadans es converteixen en policies i denuncien els llocs o persones que incompleixen la llei. Una llei absurda i incoherent, ja que be s’han procurat que la comercialització del tabac sigui un monopoli estatal i  que les tasses que té el tabac siguin  immenses. Per què, ja que segons diuen és un verí tan dolent i perjudicial, no fan una prohibició global de venda a qualsevol lloc, i per al contrari, estan facilitant i obrint nous punts  de venda?. Se’ls hi veu el llautó d’hora lluny.

Em fareu creure  fumar en un parc infantil de Madrid, ara ja  prohibit, afecta més als infants que puguin estar jugant que tot el CO2 que desprenen cotxes, autobusos, etc?

Em fareu creure que si realment estassin tan preocupats per la nostra salut i si això fos cert, no estaria prohibit la venda i comercialització de tabac a qualsevol lloc? I com recaptarien tots els impostos i tasses que entren a les arques de l’estat  per la venda del tabac?

 

I mentre ells fan i desfan, mentre nosaltres quèiem en el parany que ens han muntat. Són ells que manegen la nostra energia de vida, segons els hi vagi bé. Són els mateixos que estipulen els preus de les coses per tenir-nos enganxats a un treball de subsistència de per vida, són ells els que salven als mateixos que han creat la crisi: El sistema financer, l’afany especulatiu, el que el poder de cada vegada estigui en menys mans, i sigui més senzilla l’execució dels seus plans. Ja no és “la religió l’opi del poble”, és el neoliberalisme  i totes les seves conseqüències.

Ens volen dòcils, acrítics, pendents del que ells indiquin, i nosaltres com a ases amb  clucales els hi seguim el joc, enlloc d’exercir el nostre vertader poder.

Legislen per les multinacionals que els tenen agafats pels ous, ja que saben que de lo contrari, durarien en els respectius governs, el mateix que un xup-xup a la porta d’una escola.

Procuren que, el que haurien d’esser les nostres responsabilitats passin a mans de terceres persones, com és el cas de la salut i del sistema sanitari. Ens volen aliens a un be tan preuat com és estar sans; i perquè el sistema sanitari funcioni a ple rendiment i doni beneficis a les multinacionals, dins la piràmide de l’alimentació i la infecció amb productes químics, ens estan preparant per a convertir-nos en malalts crònics perquè consumiu-ne molt i durant molt temps (el màxim abans de morir-nos) els seus productes enverinats, patint tots els efectes secundaris que ells mateixos saben que tenen . No volen la nostra salut per a res, no els hi és rendible. Seria ben igual que si es tiressin pedres sobre les seves teulades.

I l’educació, i el fracàs escolar, dos reals del mateix. Ells volen que nosaltres tinguem la visió del món que els hi interessi per seguir exercint el poder. I per això ens estan fent el rentat de cervell des de la mateixa escola. No s’aprèn saviesa, ja que seria perjudicial, s’aprenen coneixements que moltes vegades no serveixen per a res en absolut, i menys per convertir-nos en  éssers reflectius, crítics i amb capacitat d’analitzar les situacions.

I  estrenyen darrerament el que no és de dir, creant drames i tragèdies; mentre ells continuen gaudint del seu poder, que som nosaltres els que, de manera inconscient, els hem atorgat.

L’esclavitud ha canviat el nom, ara és feina fins als 67 anys (això volen), gastant tot una vida per a sobreviure, i després una misèrrima pensió per acabar morint amb un component de por, ansietat, solitud i depressió. Som molt rendibles pel seu gran negoci.

És hora d’aturar-nos i plantejar-nos el que som i el que realment voldríem esser. És hora ja d’exigir de debò els nostres drets i no d’estar pidolant a uns ineptes que lluiten per la poltrona, la mamadora i mantenir-se en el poder.

No és la meva intenció escriure un pamflet, malgrat a vegades te n’entren moltes  ganes, sobretot quan et vessa la indignació.

Quan veus les incoherències més flagrants com ha estat aquesta llei antitabac, diuen que per preservar la salut del personal. Si tan preocupat estan per la salut del personal, perquè no es dediquen a verificar quins productes: Espessants, acidulants, conservants que s’afegeixen a multitud de productes que es consumeixen com a “aliments” quan en realitat el que fan és intoxicar a la gent, i que per més inri a molts països de la Unió Europea i a EUA, estan prohibits. I tots els químics que empren per l’agricultura i la ramaderia, que també els ens mengem nosaltres?

Hi ha una cosa per la que no pas ni vull passar, és que ens vulguin prendre el pèl com a beneits i encara vulguin no tan sols, que els hi aplaudiguem les decisions, sinó que ens creguem la finalitat de les mateixes. És insultant per a la meva intel·ligència i supós  que per a la intel·ligència de molts que m’estau llegint habitualment.

 

Bé com ja he tret força verinada, i he fet una acció terapèutica, per avui aplec.

 

Josep Bonnín

Estic indignat pel que ha passat amb el canal televisiu CNN+ que dimarts dia 28 de desembre de l’any passat – això si que fou una mala i pèssima innocentada- ha tancat les seves emissions. Es veu que la unió de les grans cadenes televisives o els grups de controladors mediàtics (llegiu telecinco) han comprat la cadena Cuatro a Sogecabble (del Grup Prisa) qui ja va anunciar als seus treballadors que a partir de desembre, tots els treballadors de l’àrea d’informatius passarien a dependre de l’agència Atlas, propietat de telecinco. O sigui canviar les emissions d’una empresa privada amb periodistes del calat d’Iñaqui Gabilondo, per a passar a un “Gran Hermano” en emissió les 24 hores.

Aquest fet, m’ha dut a pensar que això forma part de l’oclocràcia, paraula, i terme que no fa gaire estona desconeixia i que arrel d’un “PowerPoint” que m’ha enviat una amiga meva catalana Maria Teresa Galan, a qui agraeix des d’aquestes planes, la informació que de tant en tant em va enviant i que em ve de meravelles per encetar alguns dels meus articles.

Per començar a parlar de la paraula en qüestió, hi posaré la definició que surt a wikipedia. La transcric i traduïda: “Oclocràcia o govern de la multitud (del grec ??????????, del llatí ochlocratia) segons la visió aristotèlica clàssica és una de les tres formes específiques de degeneració de les formes pures de govern, en concret de la politeia. De vegades el terme es confon amb tirania de la majoria ja que estan íntimament relacionats.”.

La democràcia és el govern del poble, que en la voluntat general legitima al poder estatal. A vegades no li queda més remei que aguantar a segons quins polítics ineptes i demagogs, amb interessos “oclocràtics” que han estat triat a les urnes. En canvi l’oclocràcia o sigui govern de la multitud, massa o gentada és “fabricat” pels interessos d’un poder o sigui un “agent de producció biopolítica” com estableix posteriorment a la definició, minvats de la capacitat d’autogovern que si té el poble.

He escrit que existeixen una gran part dels mitjans de comunicació, els quals més que informar-nos ens desenformen. Ens volen dòcils, submisos, acrítics i imbècils. Empri l’accepció mèdica, no d’insult del darrer qualificatiu.

El govern de la massa, potenciada per segons quins grups de poder, fan sorgir els dimonis interns de la mateixa i els sentiments més viscerals i més baixos dins l’escalafó humà: Racisme, intolerància, xenofòbia, i d’altres.

Aquesta massa és molt perillosa i manipulable i històricament – com aquesta massa no pensa, ni analitza- ha estat emprada pels interessos de les classes dominants, dirigint-la si és necessari cap a un “cap de turc”, a qui se’l responsabilitza de totes les mancances i drames seus, i així els envien a “fer carn” per a què se’ls espassi les ganes de revolta.

Un exemple molt clar, del qual ha estat l’aniversari, fou l’assalt del Call de Ciutat de Mallorca, saquejat i una quantitat de xuetes assassinats, ja que l’autoritat a qui anaven a reclamar els pagesos, traginers, els convenceren que el responsable de tot el seu malestar econòmic eren els xuetes.

Una situació semblant i a mi m’esgarrifa, passà abans de la II Guerra Mundial, motiu que inicià els “pogroms” contra els jueus a Europa i va acabar amb la bestiesa de “la solució final” amb més de sis milions de ciutadans jueus assassinats pel maniacodepressiu d’en Hitler. Arrib a la conclusió que Hitler fou un oclocràtic. “Una mentida repetida mil vegades, es converteix en una veritat” això afirmà Joseph Goebbels, ministre de propaganda de Hitler.

Segons el llibre “El contracte social” de Rousseau, és defineix l’oclocràcia, com a la degeneració de la democràcia. L’origen d’aquesta degeneració és una desnaturalització de la voluntat general, que deixa de ser general tan bon punt comença a presentar vicis en si mateixa, encarnant els interessos d’alguns i no de la població en general, i pot tractar-se aquesta, en última instància, d’una “voluntat de tots” o “voluntat de la majoria”, però no d’una voluntat general” . Estarem arribant a aquesta degeneració?

Què millor que el control dels màxims mitjans de comunicació per a crear aquest “govern oclocràtic” fent-los un rentat de cervell i convertir-los en massa manipulable a través d’una demagògia prou ben pensada i estudiada, per inventar-los una pseudo-realitat i moure’ls, segons convingui als seus interessos?

De totes maneres crec que aquesta situació és un gir de clau. Una pressió que la foscor manifesta, per entorpir uns canvis que s’estan començant a generar des del 2010 i que tindran la vigència plena el 2012, amb un canvi de consciència universal. Aquest canvi és imparable i està descrit des de les profecies Maia i moltes altres civilitzacions desaparegudes. També alguns científics del segle XX el pronosticaren: Dr. Rupert Sheldrake, entre d’altres, que planteja els camps mòrfics i la teoria holística: Que tot és un i tot està interconnectat, éssers humans inclosos. Ja he escrit fa estona respecte a la massa crítica que és la que possibilitarà aquest canvi d’elevació de consciència i està més a prop dels que ens pensem. Amb el sistema actual no tenim sortida.

No m’invent res. Així i tot tal volta haurem de tocar els fons del pou per a ressorgir.

Josep Bonnin

M’han passat un vídeo que em sembla que val la pena mirar-lo i per això vos adjunt l’enllaç del mateix: http://www.youtube.com/watch?v=hAuEQs99Xek&feature=email

Una crisi  de l’economia financera toca molt mes a Madrid que no pas a Catalunya.Nessecitem diners, ens els deuen i els hem de conseguir.Pero ¿ per fer que?.

A Catalunya si som capaços d’estriar el gra de la palla ens trobarem amb una realitat, evidenment condicionada per la crisi, pero amb fonaments molt mes lligats amb una economia real que, sens dubte, seguira creixent a ritmes segurament inferiors.

Destriem tambe l’activitat inmobiliaria que no es , propiament, una activitat industrial de creacio de valor i exportable, sino que tendeix a cobrir necessitats que, en aquests moments sembla, o estan cobertes o son inasolibles. El temps ajustara preus , oferta i demanda. El producte no es fungible.

Totes les activitats industrials de Catalunya estan lligades tradicionalment al valor afegit i a la capacitat de internacionalitzacio. I aixo des de sempre.Avui hem de recuperar aquest esprit. I aixo passa en primer lloc per la formacio. Una formacio que cobreixi tot el ventall des de l’aprenentatje fin a la capacitat de recerca. En segon lloc la recerca que es la gran font del valor afegit. En tercer lloc la recerca aplicada a on universitats i empreses han de trobar el lloc comu per desenvelopar projectes factibles i innovadors. En quart lloc la idenoeitat de Catalunya com a punt logistic no nomes de mercaderies sino i sobretot de la societat del coneixement. En cinque lloc la creacio, consolidacio, manteniment i efectivitat de unes infrastructures llargament  desitjades i que mai arriven i que quan arriven son gestionades per gent absolutament aliena i desconeixedora de les nostres necessitats.En sisse lloc la necessaria involucracio del sistema financer prioritariament catala que ha de recolçar totes aquestes iniciatives. En sete lloc la crida als inversors particulars per que capitalitzin les empreses per mor d’assolir els objectius amb el minim de tensio financera i amb un punt de risc sense el qual es impossible donar un pas endevant.En vuite lloc la preservacio del entorn netament lligat a l’activitat agricola i ramadera que ha de ser esperonada i protegida de generacio en generacio. En nove lloc una nova actitut dels nostres politicas que deixant de banda l’inmediatessa del poder es posin, si es possible tots junts, a recolçar el redressament del nostre païs a travers d’un nou ideal que passa per un nou moviment social no partidiste i si absolutament transversal.

No es facil. Pero si no començem no hi arrivarem mai.Avui es una oportunitat de distingirse respecte a l’homogeneitat generalitzada que domina tant Espanya com el mon occidental.

Josep de Nadal