Aquesta setmana no tinc el cos per escriure, ni de política, ni de Wikileaks, ni dels controladors aeris, que se’ls hi veu el plomall, amb els fets de “bones intencions”, ni de com en Berlusconi ha salvat el cul (vull dir enfrontar-se als tribunals per les causes que té obertes) tan sols pels pèls (3 vots), ni de com ha respost una part del poble italià, ni de la moguda de Grècia, que quan veus les imatges fa feredat. No. Intentaré escriure sobre coses una mica més lúdiques, més agradables, d’aquelles que t’omplen una mica més l’ànima, que la quantitat de barroeries que estem obligats a viure.
La neu ha vingut a la Vall. El Penyal de Migdia, des de casa, per la finestra de l’estudi em mostra la seva majestuositat, embolcallat amb un mantell blanc. La serra de Tramuntana ben enfarinada i m’ha permès fer un bon grapat de fotografies, ja que fa molts anys en són un gran afeccionat.
He gaudit d’un espectacle formidable que la natura, la nostra mare natura, a la que se li han fet tants greuges, ens perdona diàriament i ens torna a mostrar la seva bellesa als que tenim ulls per a contemplar-la i gaudir del que ens ofereix sens preu. Sens haver de pagar ni un cèntim per a desfruitar-lo simplement estar atent, sense jutjar res, ni tan sols posar-li etiquetes – habitud de l’ésser humà que sol fer tan fàcilment- i esser capaç de veure la seva grandiositat. He escrit per cents de vegades, que nosaltres, l’ésser humà és natura i que per l’obsessió de tenir, de posseir, de fer el que li vingués en gana, se n’ha oblidat i en lloc de tractar-la com a la nostra mare, que si ho és, l’hem tractada com a la madrastra malvada, sense mirar-nos en absolut de la quantitat d’ofenses i grolleries que li hem anat fent.
A vegades, ja que m’agrada molt anar a caminar per les distintes contrades de la Serra, no puc fer menys d’indignar-me de la quantitat de porqueria que hi ha repartida per paratges preciosos. Geleres velles, rodes de cotxe, llaunes, envasos de plàstic, fems i escombraries repartits arreu, sense cap consideració. A vegades em deman, si les “persones” que són capaces d’actuar d’aquesta manera, a on tenen la sensibilitat. Que costa, un agafar l’ampolla buida, la llauna, els restes d’una berenada i ficar-ho dins una bossa de plàstic i dur-ho a tirar a un contenidor? Per a mi res, però és una feina. Hom es demana si dins casa seva faran el mateix, i la resposta és no, no ho crec. I el camp, el bosc, sembla que no ho consideren com a casa nostra i per això la tracten com la tracten.
El treball de sensibilització l’han de començar els pares i després s’ha de potenciar des de l’escola.
Bé, sembla que m’estic enrotllant una mica, però és que no puc deixar de dir la meva quan la indignació em rebenta.
I ara Nadal, arriba Nadal i com sóc donat a contemplar les coses, les situacions, les persones, me n’adon que de cada vegada sembla que hi ha menys alegria. I no crec que hi tingui que veure la “crisi” econòmica en la que tant ens matxuquen. Més bé, té que veure que Nadal, ja no és el mateix Nadal, o al manco el que jo estava acostumat a viure quan era un infant. Tal volta també serà, perquè les persones es comencen a replantejar que és realment el Nadal? Què no és el que ens han anat venent aquests darrers anys, d’un consumisme sense sentit, buit de la calor que aquestes dates haurien de representar: Per uns el naixement de Jesús i per altres el solstici d’hivern, que obrirà les portes cap a la llum( de la qual va tan mancada la nostra societat actual) i que després ens regalarà la primavera amb tot el seu esplendor.
Vaig escriure i no fa tanta estona que l’església Catòlica, s’ha anat apropiant i fent seves les festes que tenen un origen pagà. I per combatre-les les ha assimilades. Així el solstici d’hivern l’ha convertit en el naixement del Messies, i el d’estiu amb la celebració de Sant Joan.
En quant al d’hivern, i ara que han donat al “Cant de la Sibil·la la categoria de patrimoni immaterial de la humanitat, contemplar la seva coreografia, que es troba molt allunyada de les habituals coreografies catòliques.
Sibil·la, l’origen i etimologia d’aquesta paraula, sembla que té una arrel indoeuropea i prové de la paraula xiular. A l’antiga Grècia, on gran part de les sacerdotesses tenien uns coneixements d’astrologia i podien prediure el futur, eren considerades molt important les prediccions de l’oracle de Delfos.
Com sempre l’església, que després la va incorporar, en el segleXVI i en el Concili de Trent, va prohibir qualsevol manifestació musical a les celebracions litúrgiques. I sols es mantingué, de manera ininterrompuda la Nit de Nadal, a Mallorca i a Sardenya de l’Alguer, i com estava tan arrelat el càntic , ja que arribà a aquestes contrades entre els segles XIII i XIV, inclusiu, posteriorment existí una versió en llengua catalana, ja que abans es cantava en llatí, els bisbes no es varen veure en cor de prohibir-la. Per això, l’assimilaren i adoptaren la lletra que els hi convenia, anunciant el Judici Final, tal com ara és cantada. Sembla que és de les primeres manifestacions poètiques escrites en català.
I com ja he escrit més del compte i estic d’un vague que no és de dir per aquestes festes. Vos desitj que desfruiteu del torró i que en família, recupereu una mica de la calor i la sensibilitat que sembla que comença a mancar en el món.
Josep Bonnín
