Mes: novembre de 2010

 

Vos puc assegurar que no m’agrada gaire seguir les campanyes electorals. Tinc la sensació que estic a la llotja del peix i que ens prometen un bon anfós i llavors quan governen no arriba ni a una sardina massa fresca.

Mai m’he guiat per les campanyes electorals a l’hora d’exercir el meu dret a votar. El que si he tingut en compte és el que han fet mentre  governaven i s’ha de dir, que amb una certa dosi de desencís, darrerament, he anat a votar.

He sentit tantes promeses d’accions a realitzar que després per qüestions financeres no s’han pogut acomplir, que hom es demana, amb quins principis i amb quina informació les feren?

Quan escric això estem en plena campanya electoral per a la Presidència de la Generalitat a Catalunya. El diumenge vespre, dia 21 de novembre, vaig estar mirant un ratet un programa de TV3 on els protagonistes electorals tenien un debat on el moderador era Josep Cuní.

De moment i com és  clar, els enfrontaments més forts foren entre José Montilla i Artur Mas o sigui el cappare de PSC i CIU.

Ara mateix els diversos pactes que es podrien fer, passades les eleccions, que s’hauran fet dia 28 de novembre i quan surti publicat aquest article, ja hi haurà els resultats; estan a la corda fluixa.

Montilla ha afirmat que no tornarà reeditar el tripartit. A més ha afegit que és la darrera vegada que es presenta com a cap de llista a la presidència de la Generalitat. Entenc que vist lo vist, ho té una mica complicat per tornar governar, ja que les darreres enquestes donen un resultat en el que CIU frega la majoria absoluta. Si CIU no obté la majoria absoluta, amb qui pot arribar a pactar per assolir el Govern de Catalunya? Hauríem de fer un viatge submarí dins la ment de n’Artur Mas per a trobar la resposta?. Hom es demana, podria estendre la mà Esquerra Republicana, i en Puigcercós li agafaria, i amb quines condicions. Un pacte amb el PP (deixant afora a ciutadans, ja que no els faria falta per arribar al nombre d’escons necessaris per a governar) quan Artur Mas, fa quatre anys signà davant notari que no hi pactaria. A més, Catalunya no és el País Basc on per a treure  defora als nacionalistes(PNV) del poder, feren  un pacte, per a mi antinatural PSOE i PP. Ara bé, Artur Mas, se li està passant l’arròs, o governa ara o no tindrà l’oportunitat de tornar-ho fer, altres quatre anys a l’oposició, serien una purga massa forta com perquè se li perdonés el fracàs.

 I l’opció de Solidaritat Catalana que regenta Laporta a qui les enquestes li donen uns seixanta escons? Es podria convertir amb la frontissa per a governar com a la tercera força més votada a Catalunya?

Tampoc hem de descartar el vot en blanc, ja que existeixen prou ciutadans desencantats que exerciran el  seu dret a vot, però cap opció els hi dóna les suficients garanties. També existeix l’abstenció: la conscient (no vaig a votar, perquè n’estic fins allà on no dic de què em prenguin el pèl  i la : “Doncs fa un dia esplèndid i ens anirem al bosc a cercar bolets i passem d’anar a votar”

El vespre de dia 21 , José Montilla i Artur Mas, es tiraren el guant per a un debat televisat. Mònica Terribas , la directora de TV3, els contemplava i intentava posar una mica d’ordre i llevar ferro de la situació crítica que hi havia entre ells dos i diplomàtica que és ella, els envia a descansar.  Es va acordar que el dimarts dia 23 es faria el debat. La posada en escena per part dels dos polítics, fou que ni assajada anteriorment.  Aix, senyors, però la Junta Electoral  Central, els ha dit que ni de conya, no els hi ha donat el permís, ja que no complien el termini que s’estableix per llei per anunciar-ho. Un que no és que pensi malament, però amb el temps ha arribat a conèixer els coixos d’asseguts, creu que tant En Montilla com En Mas , ho sabien i que quedaren més que bé davant la gran pantalla que tenia una quota de pantalla de més del 21 per cent. Llavors qui ho veia, pensà, ells volen, no es culpa seva si llavors no el poden fer. Caram quan en saben:  subtilesa o  barroeria? No m’agrada jutjar, però a vegades el llautó brilla d’una hora enfora. Montillà ha interposat  un recurs, perquè la decisió no creï precedent. Això jo li dic, “vuit i nous i cartes que no lliguen, o cercar a na Maria per sa cuina”, ja que el recurs quan es resolgui, ja hi haurà els resultats electorals.

De totes maneres, afegiré que si hagués ocorregut el debat, crec que no hagués estat a “cara de cà” ja que a cap dels dos els hi convé desprestigiar la seva imatge estan tan a  prop les eleccions.

No esperaré a enviar l’article quan hi hagi ja els resultats electorals; tampoc vull veure com al dia següent tot déu s’apuntarà medalles encara que hagi fet un resultat pitjor que les passades; que sol passar. De totes maneres, les veus més qualificades estan donant la victòria a Convergència i Unió.

L’únic que em sap greu, i és que no veig una opció independentista unitària; i em sembla que fins que no s’acabi amb la professionalitat de la política – això si que és un autèntic llast- serà difícil veure-la. Qui més qui manco o agrana cap a la seva opció personal o per la del seu partit. Estic una mica desencantat.

Tanc la paradeta, com deia el magnífic presentador Josep Maria Bachs, al programa televisiu, em sembla, “La parada”.

 

Josep Bonnín

 

De tant en tant, el somni sacsejava en Tomeu. I ho feia amb molta picardia. Coneixent, com coneixia, aquell home de costums senzills, només li calia esperar el capvespre i fer-li un rau-rau suau al cor per despertar vells records. En Tomeu no s’hi resistia mai. Encenia la pipa, aclucava els ulls i tornava a Pollença. No ho feia tot d’una, no. A ell li agradava entretenir-se tot pujant el Calvari, a poc a poc, com si cada esglaó l’acostés més a la glòria. I en arribar a l’ermita, s’abocava al mirador i es quedava embadalit contemplant la badia, aquella badia que de nin volia pintar amb la mestria que ho feia el veí anglès, un artista que aconseguia, com cap altre, replegar a la tela el prodigi de l’horabaixa. En Tomeu no es cansava d’observar-lo, fins que, un dia, l’estranger es va decidir a ensenyar-li a barrejar els colors damunt la paleta. Sí, recordava aquella badia que va pintar a l’oli quan era un adolescent emmurriat, empipat amb el pare, que només volia marxar cap a Barcelona i muntar un negoci. I el somni del pare es féu realitat. D’això feia quaranta anys. Quaranta anys que havien passat en un tres i no res, pintant, primer amb el pare i després tot sol, però no els colors del seu cel mallorquí, ni la blancúria de la flor dels ametllers, ni la badia que tant s’estimava. No, ell se n’havia fet un fart d’emblanquinar parets, d’empaperar-les, d’envernissar portes i finestres, amb una sola idea al cap: tornar al seu trosset de món i restar-hi per sempre. Cada dia que passava l’apropava més i més al seu desig aferrissat. La jubilació no trigaria. Ell no estava disposat a fer els seixanta-cinc enfilat a la bastida. Amb cinquanta-vuit n’hi havia prou, i ja no mancava gaire. El somni que sacsejava en Tomeu era tossut, però, tot s’ha de dir, també era benvolent i no l’aclaparava. Tot solet, s’encarregava de censurar les imatges d’una nina que en Tomeu anhelà d’allò més. Ella mai no se’n va assabentar. Si és que en Tomeu era un ruc, un ruc amb totes les lletres! Però no perquè fos ruc havia de condemnar-lo a patir. El que li passava al somni és que s’havia acostumat a viure sense sobresalts, plàcidament. I, vell com era, se sentia content del company que li havia tocat, perquè en Tomeu mai no l’havia fet fora, ans al contrari, al llarg dels anys n’havia tingut cura, l’havia mimat i alimentat, com no ho hauria fet ningú més.

Es va fer de nit, com molts altres dies, sense que en Tomeu se n’adonés. El telèfon va sonar mentre ell començava a amanir l’enciam i remenava les patates de la truita. Qui devia ser a aquelles hores?
—Sóc en Vila. Redéu!, que no estàs mirant la tele?
—No, noi, me n’he distret.
—Doncs som rics. Ens ha tocat la loteria.
—Què? Què vols dir?
—El que sents. Som milionaris. Ja et pots jubilar si vols. Au, arreplega un parell de mudes que et vinc a buscar i pugem al poble a celebrar-ho.
—A ca teva? Amb la teva família?
—No hem jugat plegats? Doncs plegats ho celebrarem.

En Vila era de Sant Pau de Seguries. A la casa pairal hi vivien els pares, el germà gran amb la muller i els fills i l’Emma, la germana petita. Vivien del bestiar. En Tomeu no havia vist mai tants vedells junts ni tant caliu humà. Els Vila eren una pinya i els somnis d’un eren els de tots. Què farien amb els diners? La pregunta quasi no calia fer-la. Convertirien l’antic mas en l’explotació ramadera més important de la comarca i la carn de can Vila tindria denominació d’origen, com el vi del Penedès o les anxoves de l’Escala. «I vostè, Tomeu, què en pensa fer dels calerons?». La pregunta el va sobtar. No perquè no conegués la resposta, sinó perquè la mirada, el to de veu, el somriure de l’Emma, el deixaren fora de joc. Renoi, que n’era d’encisadora, aquella dona! Vestia de negre de cap a peus en memòria del seu Siset, mort en plena joventut d’un mal lleig que el va empaitar fins a robar-li l’última engruna d’esperança. L’Emma no es va moure mai del seu costat, ni viu ni mort, perquè un cop al nínxol, ella no va voler marxar del poble perquè el marit tingués tot l’any flors fresques i una missa de difunts cada dimarts. «Si Déu m’hagués volgut donar un fill, no em trobaria tan sola», es lamentava l’Emma. I en Tomeu sentia com si li retorcessin el cor. Com devia haver patit una dona com aquella, tan vehement, enterrada en vida entre bestiar i muntanyes per un amor de joventut!
—No ha pensat mai de tornar-se a casar? —s’atreví a preguntar en Tomeu.
—On va a parar, home! I qui em voldria a mi?, però si només sóc una vella carregada de manies —digué l’Emma.
—Vostè no és una vella. Quants anys té? Quaranta? Vostè és a la flor de la vida i molts es donarien bufetades per festejar-la.
—M’afalaga, Tomeu. Per la Mare de Déu d’Agost en faré quaranta-set, i de vegades, cregui’m, no em destorbaria gens un pretendent.

L’Emma ho va dir sospirant, amb por que algú descobrís el desig que niava a flor de pell, amagat sota el vestit negre, que ja no duia per dol, sinó per costum. En Tomeu, qui sap si per culpa de la beguda, del caliu de la llar, de l’excitació que li produïa sentir-se prop de l’Emma, d’una dona tan xamosa, tan necessitada d’afecte, es va atrevir a fer coses que mai no havia pensat: en el mateix to de sinceritat li confessà la seva solitud, les seves ànsies, les ganes immenses de compartir el que li restava de vida… En acabar la vetllada, l’Emma tenia un pretendent, i en Tomeu, un compromís.

Es casaren al monestir de Sant Joan, tal com volia l’Emma. Amb els diners de la loteria, construïren una llar moderna, amb totes les comoditats que requereix un casa de muntanya, i un corral ampli, on l’aviram pogués créixer i engreixar-se a gust, i van plantar roses i dàlies a l’eixida, i en Tomeu es va oblidar de qui era per ésser un Vila més. Al seu somni, però, no li va semblar gens bé sentir-se traït, que es malmetessin de sobte els projectes de quaranta anys de camaraderia. I Pollença? I pintar a l’aixopluc dels xiprers, prop de l’ermita, amb la brisa suau acariciant dits i pinzells i el cel nítid besant-li el rostre, amb música de gavines i olor de salobre…? I el somni es tornà malcarat i punyent. Volia venjar-se. I no va parar fins a obrir-li una ferida sagnant que el neguitejava a totes hores. Un dia, en Tomeu es va mirar al mirall i no es va reconèixer. S’havia fet vell. Havia envellit en aquella cambra càlida, entre llençols planxats i llavis de mel, havia envellit sota la neu i la pluja, tot sentint la remor del bestiar. Sí, l’havia envellit l’enyor, la certesa que mai més no tornaria a pintar la badia en el moment prodigiós de l’horabaixa.

Mercè Bagaria

Tothom comentava amb to burleta les anomenades ‘Declaracions de Bens’, que feien alguns dels capitostos que han remenat les cireres durant anys i panys.

Resulta que desprès d’una vida dedicada – presumptament – a vetllar pels interessos de tots, i malgrat haver rebut unes elevadíssimes retribucions  com Alcalde d’una gran ciutat de Catalunya, com a President de la Diputació Provincial de Barcelona, com a Diputat del Parlament de Catalunya, com a Ministre del Regne d’Espanya, i com a President de la Comunitat Autònoma; manifesta – sense que li surtin els colors –  que no te cotxe, no te casa, i te uns estalvis que atès el seu historial cal considerar com ‘modestos’.  

Sembla increïble !; està clar que lluny del que pensàvem el nostre ‘líder’, no practica les catalanes virtuts de l’estalvi i la moderació, oi ?.

Cal anar al fons d’aquestes declaracions; integrar –com en el cas de les societats – els bens de tots els components de ‘ la unitat familiar’, i procedir – si fos el cas – per la via penal, si es constata una ocultació o un aixecament de bens.

Macià, ‘l’avi’, oferia el model de la ‘caseta i l’hortet’, aquesta aspiració , bé que reduïda – això de l’hortet desprès del ‘boom’  de la construcció va passar  de somni a fantasia – la  compartien amb ell una majoria dels catalans. Està clar que no certament ‘el declarant’.

Quina mena de model es desprèn d’aquesta Declaració de Bens ?.

Desprès d’una vida de treball – honest – és perfectament lògic que qualsevol treballador tingui – almenys –  una vivenda en propietat, i si li ha estat necessari un vehicle a motor.

No em crec aquesta ‘Declaració ‘.

Antonio Mora Vergés  

Era una mandrosa tarda de novembre. El vent s’enduia les fulles dels arbres carrer avall. El sol del migdia encara escalfava. Després d’un dinar frugal, en Francesc caminava cap al treball. Ho feia d’una manera tranquil·la sense massa esma. Re li atreia l’atenció i en canvi el cos li demanava estirar-se i dormir.

 

Va sentir la sirena de l’ambulància. No li va donar més importància: les enfermetats es desperten a l’inici de la tarda i a la nit. Les coses dolentes sempre passen a la pitjor hora. Per això són dolentes. La sirena d’una altra ambulància li va treure les cabòries. Va accelerar el pas per apropar-se al carrer principal per on transitaven les sirenes. En arribar-hi, va veure apropar-se un camió de bombers, seguit d’un altre. El cor li va fer un salt. Sabia que aquella moguda no era per causa de la malaltia d’un avi.

 

Va girar el cap per seguir els vehicles. Va adonar-se que s’aturaven al final de l’avinguda d’on en sortia fum. Va decidir anar-hi. En tant que caminava, trobava vianants amb cara d’ensurt que marxaven apressats del sinistre. Quan més s’acostava al fum, més gent trobava que marxava. En canvi quan va arribar al bloc d’habitatges, hi havia un cercle de gent que observava des del punt de seguretat que marcava un Policia. Va pensar que entre els molts tipus de persones hi ha els que són curiosos i els que no en són.

 

La gent parlava d’un greu incendi en un pis. Lamentaven l’estat dels habitants que donaven per morts. Això no obstant, al cap de poc les dues ambulàncies se’n van anat sense sirenes i amb els conductors somrients. Els bombers van obrir les finestres des de l’interior. En conseqüència el fum va augmentar, fins al punt que els curiosos van retrocedir.

 

Poc a poc, es va començar a difondre la causa del sinistre. Es veu que una inquilina havia abandonat el pis, però s’hi havia deixat el gat. L’animal havia activat una enciamera sobre la qual, hi havia un taper de plàstic. L’escalfor havia fos el plàstic, el qual havia fumat a base de bé. Tant que el fum havia deixat totalment negres les parets i havia sortit al carrer fins a provocar l’alarma. En tot cas una altra alarma per sort petita. Semblava que el calor tardoral apretava més.

Xavier Valeri

 

La reunió de la UNESCO a Nairobi, del 15 al 19 de novembre,  va prendre un grapat de decisions per a algunes activitats culturals i també amb un cert component de lúdiques, declarant-les patrimoni de la humanitat. Em sembla bé.

La Sibil·la que es canta  durant el Nadal a Mallorca i a una altra regió italiana, és declarada patrimoni immaterial de la humanitat Un cant que jo crec pagà, però que l’església l’ha integrat com així ha fet amb moltes festes de celebracions paganes, sobre tot les celebracions dels diversos solsticis: d’hivern amb totes les celebracions de Nadal, arbre de Nadal inclòs; i el d’estiu, reconvertint-lo amb la festa de Sant Joan.

Els Castells (no els de pedra, sinó el muntat per colles)  també ha estat declarat patrimoni intangible de la humanitat.

Un altre art, com és el flamenc també ha rebut la distinció.

No vull esser negatiu amb la meva opinió. Però com sempre sabeu que em faig moltes preguntes; la primera és: A Nairobi, no faria falta que es reunissin per arreglar diverses causes bastants problemàtiques que estan passant a aquell país? . A Kenya deu milions de persones passen fam , malgrat hi hagi la borsa econòmica  més important d’Àfrica i  tingui molts recursos naturals, com sempre mal repartits.

L’altra pregunta, que costa en doblers aquests esdeveniments amb totes les celebracions, moguda de gent, etc?

Per un lloc hi ha unes despeses que no entenc, ja que no sé si entren dins de la coherència, quan ara mateix s’està parlant i molt d’intentar salvar l’economia Irlandesa que sembla que va de roda batuda i pot generar, segons diuen els experts, un efecte dominó, on hi entrin Portugal, i podria esser que Espanya, malgrat els nostres polítics s’esforcin contínuament per a negar-ho.

I per quan es declararà la vida com un patrimoni material i espiritual de la humanitat i es dedicaran a ella tots els esforços possibles i els doblers necessaris per a preservar-la així com hauria d’esser?.

Tal volta, el dia que sigui declarada patrimoni jo faré una gran festa. Tot la humanitat podrà fer una gran festa. No hi haurà fam en el món, ni guerres, ni misèria ni tràfic de nins, de dones, d’orgues, ni d’armes. Viurem en una època d’or i els valors més alts seran els que es tindran en compte dins totes les societats constituïdes: La sensibilitat, la tolerància, l’amistat, l’amor.

No sóc pessimista, ja que si ho fos, no estaria per aquí escrivint aquestes paraules que cada dissabte es publiquen; ja que em semblaria una pèrdua de temps, i em dedicaria a uns altres menesters; i no ho faig. Intent deixar un testimoni del que pens i sent, per a què, altres persones que em llegeixin reflexionin sobre ell. Sent que hi ha molta informació que la ens donen prou mastegada perquè no haguem de fer ni el mínim esforç per digerir-la i alguns, jo per sort o desgràcia no, se la solen empesar com els ànecs; sense ni tan sols rosegar-la, no manca.

No creïs, i ho torn escriure per enèsima vegada , que en  un món  on tres quartes parts de les persones que l’habiten passen fam, on hi ha trenta distints conflictes armats; on les multinacionals fan i desfan amb la vida pels seus interessos; no hauríem de perdre tant el temps per les bardisses i dedicar el màxim d’esforç a què això s’aturés d’una punyetera vegada?

Després de l’anterior paràgraf, no voldria que creguéssiu que no veig la importància de certes decisions que afecten aquest patrimoni humà cultural. Em va saber molt greu quan a , les imatges dels budes que estaven esculpides a la paret, fossin bombardejades per unes persones (amb un rentat de cervell que no és de dir) , perquè eren considerades pecaminoses per la seva religió i en nom d’un déu ( realment Déu deu estar amb els pels drets de veure les diverses barbaritats històriques que s’han fet, posant-lo a ell per bandera) , destruir i destruir; enlloc de crear.

LA VIDA, PER A MI, ÉS EL PATRIMONI MÉS IMPORTANT DE LA HUMANITAT, COM VAIG ESCRIURE EN UN POEMA, FA UNA CERTA ESTONA, S’ESTÀ DESTRUINT A DIARI. I tenim uns sistemes, tant econòmics com polítics que no sembla que siguin els més encertats per a conservar-lo i protegir-lo. Els drets humans, que haurien d’esser el patrimoni de la humanitat més preservat, són violentats a diari; amb la permissivitat de les màximes institucions que es mouen per diversos interessos. Nacions Unides, per exemple no condemnarà les bestieses que està fent el Govern Marroquí en el campament Sahrauís a Sàhara occidental, perquè EUA i França, tenen dret a veto i ambdues nacions són amigues i aliades de Marroc. Que vos sembla l’endemesa?. Com alguns dels polítics es torni posar a la boca la defensa dels drets humans, hi ha per cosir-la i tapar-li amb esparadrap, perquè no ens torni intentar fer combregar amb rodes de molí.

Voleu que vos digui, que sent que no hi ha cap voluntat política per acabar totes aquestes barbaritats que estan passant, ja que elles generen negoci, i no es tiraran pedres sobre les seves teulades. Que així no es pot continuar, és sabut de tots; i esper que els sistemes, en un moment facin un pet, i tornem cementar un nou ordre més just i més harmoniós que el d’ara. No sé si ho arribaré a veure, però intentaré posar el meu gra d’arena perquè així sigui. Amen.

 

Josep Bonnín

La xafogor era molt intensa. Les gotes de suor li baixaven rostre avall. Estava asseguda a la terrassa. En aquell mes de juliol els dies semblaven no tenir fi. Un rat penat voltava frenètic al voltant del llum que envoltava l’era. Encara no feia quinze dies que tots els conceptes amb què s’havia educat s’havien esmicolat. La pàtria, la nació s’havia desmuntat com un castell de naips. L’orgull de la seva gent estava sota mínims. Només quedava la idea de la individualitat pura. El seu país havia pagat molt car haver guanyat una guerra de defensa del seu territori. Era injust però ara els veïns trepitjaven la seva terra. No aconseguiria dormir. Sempre es preguntava perquè havia de pensar tant. 

Un soroll la va sobresaltar. Una motocicleta amb sidecar va entrar a l’era. En va baixar un oficial vestit de gris amb un cistell cobert per un mocador. L’home va pujar escales amunt.

Ella va aixecar-se a tota pressa. Es va rentar el rostre i les aixelles. Va sentir la porta. La va obrir. L’home li va donar el cistell. Ella va treure el mocador. Va alçar les parpelles. Hi havia embotit, pa, vi. formatge i més aliments. Una ampolla de Chanel. Es va endur el cistell. Se’n va anar a l’habitació. Es va posar Chanel a l’entrecuix. Va pensar almenys que no em deixi per bruta. Es va acabar de despullar i va obrir la porta. 

Xavier Valeri

 

 

 

 

 

 

 

 

El dilluns dia 8,  en el programa de l’horabaixa”971 Balears” emès  per IB3 que condueix Joan Monse, em va venir de nou que el tema a tractar – amb tota naturalitat i amb la serietat que crec que li correspon- fos el dels fenòmens paranormals: Manifestacions d’esperits, ànimes en pena(persones que han mort i no han partit cap allà on els hi correspon estar)  energies, Ouija, màgia negra, extraterrestres, visions d’àngels.

N’he escrit sobre aquests temes altres vegades, concretament sobre el mal d’ull o màgia negra que es tractà. Dins la societat mallorquina, de sempre ha estat considerat un tema tabú. Tothom el coneix, tothom sap d’algun amic, familiar i inclusiu ell o ella mateix, que els ha succeït alguna cosa que no té una explicació racional. Qui més qui manco coneix algú o bé ha patit el que s’anomenà en el programa com a “regalets” referint-se a algun treball de màgia negra, fet personalment o encarregat.

Ara bé, quan s’intentava parlar del tema amb qualcú, això m’ha passat, o es negava o es prenia una postura – em sembla d’autodefensa en front d’una cosa que ens atemoreix i no li trobam explicació plausible- d’escepticisme.

En el programa es va parlar de temes que per desgràcia no em són estranys, que he viscut en pell pròpia i que inclusiu he ajudat d’alguna manera a persones a sortir-se’n del mal tràngol, ja que per sort o per desgràcia, les persones que a mi m’han ajudat també han pogut ajudar a les altres. Podria escriure sobre experiències que he conegut o he passat, però donaria per molt més que un article.

Que es parlas amb la naturalitat que jo vaig poder percebre em va encantar.

Que una persona vident , que té unes percepcions que li venen per herència del seu pare, Fernando Comas, qui va deixar clar que el seu pare ajudava a persones que li havien fet “treballets”, i que arrel d’això, li feren un treball que i em sembla que paraules seves “l’ajudes a morir-se abans” per no emprar la paraula que el mataren, ja que ell es trobava al lloc de la llum i no de la foscor com els altres que li feren l’endemesa. També comentà que el seu fill havia heretat el do, contant una anècdota de quan tenia quatre anys, i en Fernando s’estava recuperant d’una malaltia i sortiren a passejar pel camp i el nin de quatre anys, anava recollint plantes i quan arribaren a casa seva, li digué que amb aquelles plantes s’hauria curat de la malaltia. Fenando ho comprova i realment eres les adequades pel mal que patia.

També es parla de la coneguda i perillosa Ouija. Dic perillosa, amb el que estic completament d’acord, debut a què s’empra per invocar esperits sense fer els rituals de protecció necessària i després pot arribar el que sigui: bo o dolent. I que aquest objecte era emprat a vegades com un joc, i no sabien al perill en que s’arriscaven de fer-ho així,

Catalina Aguiló explicà que feia deu anys que vivia fenòmens paranormals a casa seva i es mostraren unes fotografies del mòbil on apareixien formes que ella no veia, però si que posteriorment es veien a les fotografies. A més, afirmava que la cussa les percebia. Un altre efecte, fou que conta que la batedora se li posava en marxa tota sola. Afirmà que nosaltres som energia, amb el que estic completament d’acord.

        També va aparèixer una persona que havia fet uns cursos per poder-se ajudar i defensar  dels esperits que li enviaven. Abans tenia una persona que l’ajudava quan percebia que totes les coses li anaven malament, el primer la feina, fins que va decidir preparar-se En el seu ambient de feina hi havia bastants brasilers i cubans i comentà que per a ells era de lo més normal. Va mostrar una Oujia feta seva i detectà entre els convidats qui portava alguna presència, amb les barnilles que habitualment empren els zahoris per cercar aigua; o per detectar els creuers de línies Hartman i Currie (eixos electromagnètics que creuen la terra) o per fer estudis geobiològics. Per la meva feina de terapeuta, m’he trobat en casos del que s’anomenen i estan estudiades científicament, les geopaties. Malalties que es produeixen debut a estar molt de temps a llocs on les energies – no en xerr de les negatives- que poden esser inclusiu positives, però que en demesia poden afectar a les persones. Dormir per exemple sobre creuers de línies Hartman o Curri, falles de terra, corrents d’aigua; poden afectar  i d’una manera seriosa.

Vaig conèixer un cas d’uns infants, quan teniem l’herbolari  a Andratx, que tenien brots d’hiperactivitat, bronques sovint a l’escola, que no es trobaven explicacions després de totes les consultes necessàries i s’acabaren després de canviar els seus llits d’habitació debut a què dormien sobre una falla i una corrent subterrània d’aigua,

També va aparèixer una altra persona que va dir una cosa en la que estic totalment d’acord, tots tenim aquests dons, el que passa és que uns els desenvolupen per la circumstancia que sigui i altres les tenen adormides.

Sé de ben cert, que persones amb aquests dons i d’altres que han percebut aquests fenòmens; ja no parlaré del que va fer el Tribunal de la Inquisició; sinó que en ple segle XX han anat a parar als psiquiàtrics i han acabat ben medicats i amb tractaments d’electroxocs.

Acabaré l’article, amb una sorpresa que em vaig dur, quan cercant informació sobre IB3 del programa i de Joan Monse, vaig veure que presenta un espectacle de Psicomagia en el teatre de Lloseta. La veritat és que no se m’havia ocorregut que apart del treball de presentador, es pogués dedicar a aquesta altra tasca.

 Josep Bonnín

El diumenge de Rams commemora l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. Poc temps després de ressuscitar Llàtzer, Jesucrist entrà a Jerusalem . Muntava damunt d’un ase, voltat de jueus que l’aclamaven i li mostraven palmes. Des de l’humil guarà , ell els beneïa. Aquesta exaltació de la figura de Jesús pel poble d’Israel va contribuir decisivament a la voluntat de fer desaparèixer Jesucrist. A partir del Diumenge de Rams els qui manaven l’antic Israel van fer tot el que van poder perquè no quedés rastre de Jesús. Dos mil anys després, constatem que ni els summes sacerdots, ni els fariseus, ni Pilat, ni Herodes van aconseguir el seu propòsit. Va ser tan gran el fracàs que el Diumenge de Rams ha perdurat fins ara.

 

Unes setmanes abans, la festa prenia vida dins les famílies amb mainada petit, als cosidors de les modistes i a cal sastre. Al Sant Joan la dècada dels seixanta hi havia la sastreria de l’Esperança i en Pere, la d’en Peret a la Canya i els cosidors de la Marta modista, i més tard el de la Pilar al Barri Sec. Si bé a l’escola ensenyaven unes nocions de costura, era insuficient per les necessitats d’una dona de l’època. Així les noies de catorze anys compartien la feina amb l’aprenentatge del cosir. Algunes no passaven d’aprendre a sorgir mitjons, però d’altres es tornaven expertes en patronatge i a partir dels models de les revistes feien els seus propis vestits.

Els homes acudien a cal sastre, on amb una cinta mètrica els prenien les mesures exactes. Després escollien la tela. Al cap d’un temps recollien la peça embolicada en paper de Manila. Era un vestit artesà d’una qualitat imperible [que no pot ésser destruït o anorreat, que és de llarga durada] . Només els canvis del cos humà i l’avorriment els podien desar als armaris.

La festa dels rams és la dels nens i nenes petits. Dels que encara no han fet la comunió. Per rams ja es comencen a veure violes i el dia ja és una mica llarg. El món mostra els seus colors de vida i, les famílies mostren l’esclat dels petits que amb palmes i palmons tornen a rebre Jesucrist.

 

La diada que s’ajunta al voltant de l’església representa una clara expressió d’alegria per la continuïtat del cicle de la vida. La vivacitat de la roba vermella, groga i blanca de primavera contrasta amb la fosca de l’hivern acabat de passar. Els petits llueixen la roba i mostren les palmes barroques de València. Els grans duen els rams de llorer, romaní o olivera que un cop beneïts els protegiran dels perills de la vida. Es costum tradicional d’aquesta diada col·locar a les portes i finestres de les casses trossos de palmons en forma de creu, per protegir-ne les obertures de mals averanys i mals esperits.

 

Després de la benedicció de les palmes. En tant que té lloc la sardana a la Plaça, al carrer s’allarga una cua de gent que espera pacient davant d’un establiment. Es tracta d’un punt, d’on es desprenen olors d’ametlles rostides al forn, de codonyat, de sucre cremat, d’anís… Són els avis que esperen el tortell. La tradició mana que cada avi per la diada del ram faci el present d’un tortell a cada nét. El tortell del ram ha d’estar present al dinar de totes les cases, on hi ha avís i néts. Les postres de tortell són la culminació de la diada que s’acaba amb el crepuscle primaveral damunt de la taula.

Xavier Valeri

 

Començ l’article afirmant que la despesa milionària que costa la vinguda del Papa Benet XVI a Santiago de Compostel·la i després a Barcelona , és a totes llums insultant per a les persones que: No arriben a final de mes; han perdut la seva casa per no poder pagar la hipoteca; han anat a engrossir les llistes de l’atur; els han rebaixat el seu sou un 5%; i podria afegir molt més persones, famílies per les quals consider que és un insult detestable que s’emprin doblers públics per aquesta ostentosa visita. Més endavant continuaré amb aquesta manera d’insultar als que moren de fam en el món.

Se’ls hauria de caure la cara de vergonya, això si presumptament la tinguessin , que em sembla que no van gaire sobrats, per no dir totalment minvats.  Com es possible que es facin  pressupostos de despeses, que es retallen en temes socials, amb la incommensurable excusa de la crisi; quan després si tenen partides per a cobrir la visita papal, a bombos i platerets?

Podria dir que m’indigna que es tinguin dues vares de midar. I el que em resulta autènticament increïble és que el personatge del summe pontífex, auto atorgat representant de Jesucrist i del seu missatge; encara es pugui moure d’aquesta manera i que hi hagi un grapat de persones, no amb els seus doblers que ja m’estaria bé si així ho volen –eminentment sóc demòcrata i respect totes les opcions- amb doblers dels impostos dels ciutadans, en un estat aconfessional, financin la vinguda d’una persona que no representa en absolut a tots els ciutadans de l’estat espanyol.

No crec que faci cap volta pels albergs de nit on els exclosos i marginats hi van a cercar un aixopluc i m’encantaria veure en quin hotel ell  i el seu seguit s’aixoplugarà i amb quines condicions.

Diuen i n’estic convençut que els éssers humans ens podem fer els escàpols de la justícia humana en aquesta vida. Depèn de la fatxenderia i habilitat que tingui cada un dels farsants que ens toca veure movent el seu negoci. Però de la justícia divina ningú es pot fer escàpol i més prest o més tard s’ha de passar comptes.

Ja vaig escriure una altra vegada que Benet XVI, com molts altres papes, passaran un mal tràngol quan hagin de retre els comptes pertinents.

En el nostre món t on més de tres quartes parts de persones passen fam. Que hi ha una ingent quantitat d’infants que moren, perquè els hi manca, el que el  primer món sobra: quan existeixen més de trenta conflictes armats, on s’ha fomentat la misèria i la ignorància a través d’un colonialisme que els hi ha tret el suc i els ha deixat amb unes condicions econòmiques, no ja deplorables sinó misèrrimes; que per la visita d’aquest “Bon home” ho pos entre cometes; es gastin les fortunes que es gastaran que bastaria per a cobrir les necessitats bàsiques de moltíssimes persones. Això em provoca una sensació de rebuig i mal estar  que no puc amb ella.

Al darrer suplement que porta el Dbalears “Presència”, a la pàgina central apareixia aquest requadre: “Persisteix l’ajuda alimentària inadequada”. En el text s’afirmava que entre tres milions i mig i cinc  milions de nens moren a l’any per causes relacionades amb la desnutrició.  I que malgrat l’eficiència dels aliments terapèutics preparats ; cinc milions i mig d’infants presenten desnutrició  i DINOU MILIONS D’INFANTS ESTAN A PUNT DE MORIR  ( Ho escric amb majúscules i amb negreta) . El que també em deman, si el màxim representant de l’església catòlica coneix aquestes xifres, fent el que fa, de quina manera pot dormir tranquil o si  té la tauleta de nit plena de somnífers’ O als tallers artesans ultra delicats, on li confeccionen la seva  roba que val un ull de la cara; ja que el senyor és de bon gust i millor paladar; li han fabricat una cuirassa , perquè  els crits i gemecs dels que estan morint de desnutrició i de fam  ,  no li arribin?

Jo també, malgrat trobar-me en una situació relativament còmode, em sent insultat. Si insultat pels germans meus que han estat insultats per la supèrbia, i el descaro dels que traeixen el missatge de Jesucrist.

Sabeu quantes racions de menjar per a quasi tota una família, ja que a molts llocs del món s’alimenten amb un euro al dia, bastaria amb tot els que s’han gastat; doncs fais el càlcul. Els tres viatges a Santiago, Barcelona i Madrid pugen a quasi trenta milions d’euros i les aportacions ens especies de diversos Ajuntaments i la Comunitat de Madrid, entre vint i vint i cinc milions. Tradueix a les antigues pessetes: VUIT MIL, CENT TRENTA NOU MILIONS (Veis el insult o no?)

Entre els casos de pederàstia dins aquesta Institució i aquests absurds, cada viatge n’és un, els hi haurien de ploure els ACTES D’APOSTASIA (Donar-se de baixa definitivament d’estar a l’església catòlica. Renunciant per escrit a seguir dins d’ella)  a balquena.

Tot això a càrrec dels contribuents de l’estat espanyol, que devem anar sobrats de tots i formem els cans amb llonganisses.

 

Jo també li diria si em trobes a Barcelona, al summe pontífex: “Jo no t’esper”.

 

 

 

Josep Bonnín

 

(*) Donar-se de baixa definitivament d’estar a l’església catòlica, renunciant a seguir dins d’ella.

Manllevava les estrofes del  JAUME SISA :

Oh, benvinguts, passeu,  passeu, de les tristors en farem fum,
a casa meva és casa vostra si que hi ha cases d’ algú .

Benet XVI ha vingut a Barcinunya.  La Sagrada Família és l’excusa perfecta per aquesta visita del Sant Pare.

Ens agrada tenir-lo entre nosaltres, potser algun podrà visitar Catalunya, la vertadera, la que manté encara el català com a llengua propia, la que s’horroritza davant la  imminència del retorn a les cavernes.

Santedat !, el romànic petit, Sant Jaume de Vilanova, Sant Miquel de Tarradelles, Sant Feliuet de Terrassola, Sant Nazari de la Garriga, Sant Esteve de Sallent, Santa Justa i Rufina, ….. esperem pacientment el retorn dels seus fidels.

És cert què bufen avui vents de descreença i fins d’anticlericalisme, tant cert però Pare Sant, com que l’església en més d’una  ocasió, ha predicat una determinada conducta, i ha practicat la contraria.

Lluny de nosaltres el joc fàcil dels costos del viatge, això ha portat feina i amb l’ajuda de Déu ajudarà en la tasca feixuga de sortir de la crisis econòmica; altrament està escrit en el Nou Testament “De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres, i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi, a mi, no sempre em tindreu”. (Marc 14, 8). I aquest text ve d’una cita de l’Antic Testament (Deuteronomi  15,11): “mai no faltaran pobres en el país; per això et mano que obris generosament la mà als teus germans, als pobres i necessitats del teu país”.

També però Jesús va dir : al qui fa caure en pecat un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar.

L’església Santedat  ha de servir als homes.

 L`estat també ho hauria de fer.