WIKILILEAKS. TERRORISME D´ESTAT I LA VERITAT SURA

Tortures__violacions__assassinat.jpg

 Aquesta setmana triar el tema sobre el que escriure se’m fa molt difícil. El dimarts vaig poder veure un programa televisiu en el Canal 33 a l’espai “Latituds”, es deia i el títol ja té de si: “Lliçons de la guerra d’Iraq” (Com varen construir la guerra) (*), on començà xerrant de 2003 quan milions de persones varen sortir al carrer demanant que s’aturés la guerra d’Iraq i sembla que vàrem sintonitzar ja, que a l’article publicat el passat 23 d’octubre “La pena de mort:Legalitzar l’assassinat i parts i quarts” en vaig escriure i vos assegur que en altres ocasions que he tractat el tema, no estaven gaire enfora les afirmacions que he anat fent de les dels  diversos periodistes . I just ara no em tornaré repetir.

Hi va haver una notícia que em va arribar i que em va impressionar per la seva absurditat, bé d’absurditats n’hi ha hagut aquesta setmana per sucar pa. Del que anava a xerrar és de la pàgina electrònica wikileaks, que funciona des del 2006 i  que ha tret a llum publica prop de quatre-cents mil documents sobre la guerra d’Iraq; el que en converteix en la filtració més gran des de la data; ja que sobre la guerra a Afganistan en vàreu treure noranta mil. El pentàgon està que flameja. Com que ha creat un equip de cent vint persones per a combatre les filtracions. Ja que aquests documents s’han publicat a una gran part de la premsa – no controlada com és lògic- i un dels diaris més compromesos en la publicació és “The Guardian”. Inclusiu al periodista i creador de la pàgina i que està destapant tota la documentació Julian Assange, li han creat una campanya de descrèdit, falsa com és lògic, perquè la seva imatge quedi en entredit. Amb acusacions de assetjament  sexual a Suècia, del que no fa res s’ha reobert el cas.

Hi ha que veure com se les gasten quan no els interessa que es conegui el que realment han fet. Vull dir la guerra  bruta: Tortures, violacions, assassinat indiscriminat de civils; i tot un grapat de canallades de les que n’aniré xerrant.

Fa anys que vaig tenir una amiga meva nord-americana que em deia que una gran part dels soldats de l’exèrcit americà se’ls coneixia com a “Gent de frontera”. O sigui, que després de cometre diversos delictes a diversos estats, fugint de cada un  i botant a un altre; abans que fossin detinguts s’enrolaven a l’exèrcit. No sé si ara continua així, però vistes les aberracions que són capaços de cometre, no m’estranyaria gaire.

Hi ha hagut imatges per televisió que m’han posat els pels de punta com va esser el metrallament des d’un helicòpter de civils a l’Iraq i que un cop morts al carrer un dels soldats emprès la següent expressió: ¡Bastards¡. De segur que desconeix completament la història del seu país. Bastants persones que anaven a la colonització d’Amèrica, eren presos anglesos als que se’ls oferia la llibertat per anar a aquelles terres o la forca. Vos podeu imaginar quina fou l’elecció. A Gran Bretanya ja li estava bé no tenir aquella escòria dins les seves pulcres ciutats.

També cal recordar com exterminaren a les tribus d’indis americans. Les brutors que feren per declarar la guerra a Espanya i recuperar les colònies; com va esser posar uns explosius a un dels seus vaixells i carregar la culpa a terroristes espanyols i després tenir l’excusa per declarar la guerra. El vaixell en qüestió fou el Maine. Com no recordar, quasi a imatge i semblança, el que passa la badia  on fou sacrificada una part de la marina americana que estava ancorada a la bàdia de Pearl Harbor,  malgrat sabien que es produiria l’atac japonès. La mateixa estratègia per tenir motius per declarar la guerra a l’imperi del sol naixent (IIª Guerra Mundial). Si seguiu la trama, als indis americans se’ls hi entregaven flassades contaminades d’unes malalties a les que ells no hi podien fer front; tot això quan s’havien guanyat la seva confiança, vos vindria de nou que l’atemptat de les Torres Bessones no estàs orquestrat des d’una de les mans més brutes que han passat per la història dels EUA. Un periodista del programa del Canal 33 en xerrar d’aquest tema; el va acabar amb una frase lacònica: “Fins aquí puc llegir”.  

Les guerres mai no porten res de bo com és més que sabut, però que els que es diuen representants del país més demòcrata de la història es passin per l’entrefolre els drets humans a destre i sinistre i que encara a sobre no es pugui jutjar als responsables, és que vessa, i vessa com l’assassinat premeditat de Jose Cousso.

No voldria que penséssiu que sóc anti americà- no sóc anti cap país o nació. Si sóc un anti-injusticia; anti-el trepijament dels drets humans a qualsevol lloc;  anti-qualsevol tipus de violència; anti- misèria; anti-intolerància- i no continuo amb la llista ja que es faria interminable. No puc suportar als que importen ignorància i genocidi sofisticat en nom de combatre un terrorisme que encara no queda gaire clar qui és o són el que el financen pels seus propis interessos.

 

 

Ps. Enllaç al programa que esment a la capçalera de l’article:

http://blogs.tv3.cat/latituds

 

Josep Bonnín

PER NADAL ENVIA´NS UNA IMATGE!

 

fotografo.jpg

De fa molts i molts anys en aquest país nostre – Catalunya –  hi ha persones que dediquen el seu temps de lleure a recollir vestigis de la nostra història, uns en forma d’imatges, altres recuperant cançons, històries, llegendes,… tots plegats però ,animats únicament d’aquell esperit que recull el poeta com essència mateixa de l’ànima catalana, continuar fidels per sempre més al servei d’aquest poble !

Us podria donar milers i milers d’exemples, però a banda d’esdevenir una lectura feixuga, potser no aconseguiria la finalitat pretesa, que no es altra que la vostra col•laboració puntual. Citaré doncs  únicament dos pàgines web ;  la primera d’una encisadora Vila de la Terra Ferma, www.guimera.info , veureu en ella l’esforç per conservar la memòria històrica d’aquella contrada, i clarament també, el desig de retornar a la Catalunya interior la vida quotidiana,  pobles amb quitxalla, amb feina i serveis, amb projectes i esperances, certament un programa difícil d’assolir  , en un país cefalòpode ; en qualsevol cas només els reptes difícils poden motivar als esperits lliures, oi ?. La segona www.moianes.net esdevé en si mateixa la crida al reconeixement d’una realitat geogràfica, la Comarca del Moianes existia, existeix i existirà, quan ningú recordi ja les petites misèries d’aquest inici del segle XXI, i justament  en aquesta pàgina web les imatges, de la ma del Feliu Añaños i Masllovet, enamorat fins a la medul•la d’aquest paisatge, s’han constituït en crida, i son sens dubte un meravellós reclam per incitar a descobrir la serena bellesa d’aquest altiplà.

Per uns i per altres, per aquests que trobes aquí esmentats i per a molts que dissortadament no conec – encara – , et demano amic lector aquest petit esforç,  per Nadal, envia’ls una imatge ! , d’aquella sortida a peu, en bicicleta, en grup, en família, en la que també tu, et vas sentir colpit per la bellesa d’un indret, d’una masia, d’una ermita, una  església , un castell, un monestir, un prat , una arbreda, una font, un paisatge. Tu també , en tant que membre d’aquesta comunitat particular i diferenciada que constitueix el poble català, pots posar, has de posar ! el teu granet de sorra, en aquesta tasca d’evitar – fins on sigui possible – la pèrdua irreversible de la memòria col•lectiva.

Més enllà de l’agraïment que des d’ara volen deixar palès, no esperis altres recompenses  i/o compensacions, avui les nostres formes de reconeixement  públic a la “qualitat  humana “ , no tenen ja cap valor , quantes Creus de Sant Jordi  estan en mans indignes ?,  quantes persones honestes – honorables, en la nostra terminologia política, avui també caduca – , preguen per no ser distingits, i no haver per tant de singularitzar-se, – en negar-se a rebre aquest testimoni d’ignomínia  – posant en perill la seva vida, i àdhuc també la de la seva família i amics ?.

De segur que tenies ja un programa de bones accions per aquest Nadal, doncs únicament  n’has d’afegir una de més, sumar-te a la tasca discreta, silenciosa i tenaç, de moltes persones que s’estimen Catalunya, i únicament et cal repassar – de segur que serà una estona deliciosa –  les fotografies de les sortides que has fet al llarg dels anys, i quan trobis aquella imatge que també a tu, et va emocionar, et preguem – amb el cor a la mà –  que et prenguis la molèstia d’enviar-nos-la. Des d’ara, moltes gràcies, i per descomptat, Bon Nadal !

(c) Antonio Mora Vergés

UN TREBALL D’ALÇADA

 

new_york_structure_worker.jpg

 

M’hi he hagut d’adaptar. Pensava que no ho aconseguiria mai. La depressió econòmica pot fer que un home prengui per costum les coses més difícils. Que accepti treballs dels quals mai s’havia cregut capaç. Per portar diners a casa, un home és capaç de tot. Sobretot, quan fa dos anys que no aconsegueix treball. La mirada de la dona i dels nens, em va fer acceptar la feina. Després vaig pensar que de res em serviria la por. Encara recordo la primera vegada. Quan els músculs dels braços se’m varen endurir, quan el cor em bategava fort, quan les gotes de suor que em baixaven front avall eren el de menys. A mig camí vaig pensar la por em matarà. És ella o jo i en conseqüència vaig continuar pujant. Quan vaig arribar vaig veure els companys. No m’esperaven. No hi arriba gaire ningú a aquell lloc per vint dòlars al dia. Em vaig passejar una mica pel meu lloc de treball. Quan vaig comprovar que era capaç, em va envair una alegria que no havia sentit mai. Tenia la vida dels meus assegurada per un bon espai de temps, però el més important era que per una vegada a la vida tenia la sensació d’haver fet una cosa important. M’havia superat a mi mateix de la manera més concreta de la meva vida.

 

Quan escric aquestes línies ja fa uns mesos que estic treballant. Aquí es treballa amb calma sense pressions. A més els encarregats vénen poc. Els companys són amables. Aquí no pots ser cabró. És molt important mantenir una bona relació. Ho compartim tot: el menjar, el beure, les inquietuds. No discutim mai. Ni tan sols pel beisbol. Si han guanyat els de l’equip rival millor per ell perquè abans que cap altra cosa som companys.

 

Podeu pensar que sóc una persona amb molta sort. Sí que hi sóc perquè a més aquí hi ha una vista immillorable i festa quan plou. Molt poca gent gaudeix d’una millor situació laboral a Nova Yorck. Molts pocs som els que treballem aquí dalt en la construcció del Empire State Building.

 

El projecte de l’Empire State Building (1929-1931) dels arquitectes Shreve, Lamb i Harmon és un exemple dels gratacels sorgits en el context d’optimisme entre es dues guerres mundials, abans del període d’austeritat imposat pel “New Deal” , després de la gran depressió del 1929. Amb els seus 381 metres d’alçada es va convertir amb l’edifici més alt del món. Acabat en plena depressió, va estar buit una colla d’anys. 

 

Xavier Valeri

ENERGIES SUBTILS: ELS ASTRES I LA SEVA INFLUÈNCIA SOBRE NOSALTRES.

 LOS_ASTROS.jpg

El divendres dia 15, Santa Teresa, com activitats que entren dins el 10é aniversari de l’Escola Municipal de Música de Sóller; a la Capella de les Escolàpies, un servidor i Claudio Selleng iniciarem una xerrada. La meva part va tocar els Txacres o vòrtexs energètics coneguts fa més de tres mil anys  per la Medicina Tradicional Xinesa i altres tècniques curatives i els cossos energètics, que conformen l’Aura, del que ja n’he escrit  altres vegades i que el matrimoni Kirliam l’any 1939 va inventar  la càmera fotogràfica Kirliam, que va poder-la captar, fent que fos reconeguda per la part oficial que rotundament la negava, davant l’evidència de la prova.

Vàrem fer un exercici en l’equilibri d’aquestes entrades energètiques, ja que a cada una d’elles li correspon una vocal i una de les set notes de l’escala musical occidental.

Claudio Selleng, concretà la seva part de la xerrada en la teràpia del so amb els bols tibetans i va fer una introducció a la Tradició Mon-Po, de la qual no n’havia sentit a xerrar i que s’ha transmès des de fa molts anys, a través de la tradició oral. Explica com estan constituïts els bols tibetans, que la seu aliatge de set metalls, correspon als set planetes coneguts. I també explica que la societat actual es troba separada del seu entorn natural i les seves carències per estar degudament equilibrat l’ésser humà.

Per problemes de l’assaig de la banda, i perquè el divendres qui més qui manco, després d’una setmana de feina té ganes d’aplegar i anar-se a descansar, no hi va haver massa assistència. Ho comprenc. Els que assistiren varen poder gaudir d’una experiència molt interessant. Esper que en altra ocasió es pugui tornar fer i l’assistència sigui més nodrida.

 

Sabeu que com a terapeuta energètic, treball amb el que acab d’expressar ara. I aprofitaré aquest espai per a escriure una mica sobre els efectes dels astres sobre nosaltres, i el sentit que té fer-se una carta astral, per una persona prou preparada i l’ajut que ens pot donar per a fer adequadament la nostra vida. I no té res d’esotèric sinó de simple sentit comú.

Dir que els planetes ens afecten, crec que a hores d’ara està prou reconegut. Com exemple dir que la lluna que afecte les marees, o sigui la mar i que el nostre organisme està compost per un 80 per cent de líquid, com no ens ha d’afectar. Dir sobre les diverses tradicions experimentals pageses sobre la lluna, em sembla que molts que llegiu això, em podríeu donar lliçons. Quan es parla per exemple de les canyes que antigament formaven el canyís dels sostres de les cases mallorquines i que si no estaven tallades de lluna (nova) es podrien, és un fet que no admet discussió.

Que a l’hora de sembrar, a l’hora de recollir, a l’hora de podar, s’ha de tenir en compte la lluna, també n’és una informació evident.

Dir que quan hi ha segons quins canvis de lluna, als hospitals ho tenen molt clar, que segons quins sigui hi haurà una bona part de les persones que es troben en els moments finals, que partiran o que les dones que estan en estat de bona esperança, tindran una feinada més que en altres moments, ja que es produiran molt més naixements; també és molt senzill de comprovar.

Totes les cultures han tingut en compte els astres, dos sobre tot, el Sol que sense la seva acció no existiria vida i la Lluna. L’astronomia ha estat decisiva en la història del món, així com els oracles basats en l’observació astrològica. Moltes decisions, inclusiu dir-ho sobre accions militars antigament tant a Grècia com a Roma; dins l’imperi Bizantí, i a molts altres imperis, es prenien després d’haver consultat als oracles. Les pitonisses de l’oracle de Delfos, tenien prou importància les seves prediccions com per esser consultades i fer-les cas.

La religió cristiana, marca el naixement de Jesús i que tres mags (astròlegs), seguien el curs d’un estel per trobar a on havia nascut. Escric això, ja que aquesta religió es va assentar dins occident fa dos mil anys. Sembla que altres naixements que també fa dos o tres mils anys, venien anunciats per una conjunció d’astres.

Que la posició astrològica que es produeix en el nostre naixement, pot afectar la configuració de la nostra persona i del nostre caràcter i no m’estic referint als horòscops de passa tu, que a vegades surten publicats a segons quines revistes o diaris, em sembla que seria bo tenir-ho en compte. Per sort o desgràcia, hi ha persones que van per la vida com Sant Tomàs, que si no poden ficar el dit dins la llaga (pesar-ho, mesurar-ho, etc) són incapaços de creure en el que estic expressant. Cap problema, ja que, malgrat no ho sàpiguen, moltes vegades estan fent actes de fe, sense adonar-se’n. I no és cap mena de judici. Exemple: és creu que existeix l’electricitat i ningú l’ha vista, ja podeu mirar un cable que no la veureu passar, es veuran els seus efectes i és curiós, ningú dubte de la seva existència.

Amb el pas dels anys, he aprés a no fer cap tipus d’apologia, i menys de lluitar per intentar convèncer a ningú. Jo tinc les meves conviccions sobre les que vaig treballant, experimentant i comprovant. I vos puc assegurar que no són en absolut inamovibles, ans bé tot el contrari.

Ara acabaré, abans que em posi de mala lluna (és broma) rarament em solc enfadar; però la cultura popular ens dóna fites ben clares sobre el que he escrit.

Que passeu bon cap de setmana.

 

Josep Bonnín

LA PENA DE MORT : LEGALITZAR L’ASSASSINAT I PARTS I QUARTS

p_d_muerte.jpg

 Llegint l’article d’en Biel Florit al Dbalears del passat diumenge dia 3 d’aquest mes, sobre la pena de mort, amb el títol, prou significatiu: “Matar el deixa bon cos”, en el qual reflexiona sobre la inutilitat i l’amoralitat d’aquesta absurda mesura “legal” i afirma – amb el que també estic plenament d’acord- “Que la vida és el bé més inviolable, fins i tot la d’un assassí”. Vull dir-li des d’aquestes planes, que subscric les seves paraules una a una i que té la raó que li vessa,  condemnant taxativament aquest gran contrasentit humà. A dir que  simplement serveix per llevar una altra vida del mig en nom d’una llei – com és el cas d’aquesta dona americana a la que fa referència a l’article (venjança legal?) – que no sempre s’aplica, per més inri, aplicant els mateixos paràmetres. La pena de mort normalment recau sobre desgraciats, exclosos i no fa estona a USA, podia tenir algun component racista. Era molt més que probable que acabés una persona de raça negra  a la cadira elèctrica que un blanc americà, malgrat hi hagués proves fefaents  d’un delicte semblant. Queda molt ben descrit a “La puta respectuosa” una obra de Sartre que vaig representar fa bastants anys.

Que siguin divuit països on s’executa la pena de mort i de cada cop estan més aïllats (excepte Xina: El negoci és el negoci) en contra dels 139 on no s’aplica ens dóna una certa esperança. Xina, l’Iran, l’Iraq, Aràbia Saudita i els EUA encapçalen la llista on hi ha més execucions, i els més aberrant és que existeixen països on la pena de mort s’aplica per adulteri i homosexualitat. A Xina, inclusiu a delinqüents comuns. Aquesta mesura és una degradació per a tota la societat que la viu, la comparteix i no en fa res per abolir-la. 

Vegem, un president d’un estat democràtic, pels seus propis interessos pot enviar l’exèrcit a una guerra totalment il·legal, on com a totes les guerres, a més dels soldats, moriran persones civils, que sense part ni quart, s’han trobat al lloc inadequat, i la justícia internacional, no és capaç de declarar-ho un assassinat, aplicant la justícia, que per alguns altres s’aplica?

Funciona igual la justícia? O dependrà de la persona que hagi fet l’assassinat i el seu estatus?

L’agost passat ha fet set anys, que George Bush, inicià una guerra a Iraq (eufemisme: Operació lllibertat Iraquí), il·legal, no aprovada per cap resolució de les Nacions Unides; on en un darrer informe que vaig tenir accés fa quasi un any, s’informava que ja passava el milió de víctimes civils i el personatge viu tranquil·lament en el seu ranxo de Texas. Blair que l’acompanyà a la guerra, millor dit una part de l’exèrcit del Regne Unit, fa conferències, i ara ha publicat un llibre, que no pens llegir en absolut i en Jose Mari Ansar, el record amb les botes texanes sobre una taula al ranxo del seu amic americà ara ja expresident (gràcies a Déu) i va pul·lulant pel món, amollant de tant en tant  barbaritats, que per a mi deuen estarrufar inclusiu en Rajoy. Bona peça¡

Per a mi aquests tres personatges, just que amb la seva escomesa, hi hagués hagut un sol mort civil en  l’acció bèl·lica que encomanaren, no aprovada per Nacions Unides, repeteix; o sigui botant-se tota la legalitat internacional i l’estat de dret, aquesta acció els situa al banquet dels acusats com a presumptes delinqüents, ja que per uns interessos ocults i amb premeditació i jo diria que traïdoria, han comès un delicte de lesa humanitat. Tot això presumptament, però res s’ha mogut.

Qui es va fer d’or llevant del mig a Sadam Husseim (dubt que sigui mort), massacrant a una població civil amb la coneguda excusa de les armes de destrucció massiva (que mai han aparegut)? Qui va emprar la seva quota de poder per controlar els recursos petroliers de la zona, reconstruir Iraq després de destruir-lo, i a més exportar cap allà les empreses de seguretat dels seus amiguets?

Qui volia participar en el repartiment del pastís? Doncs presumptament tots els que formaven part de la creuada, que donaren suport al zombi Bush i que tenen una fotografia ben maca a les illes Azores, ordint la trama. No cal posar noms. El que passa és que als dos bergantells polítics, el del Regne Unit i al de l’estat espanyol, no els hi sortí tan bé com a Buch; perderen el poder, malgrat els atemptats, batejats  com de terrorisme islàmic (la bestia negra que cada cert temps dins l’historia se n’inventa una); i a més la reacció que va tenir el poble americà de recolzar al que estava en el poder en aquell moment; quan l’atemptat de les Torres Bessones, no provocà la mateixa reacció als dos altres països, ja que el fervor patriòtic, no inunda ni Regne Unit, ni l’estat Espanyol com si ho feu amb Estats Units.

Supós que enteneu la comparació que vull fer. Una desgraciada amb el coeficient mental baix, és condemnada a pena de mort i  executada per haver planejat un contuberni bastant esfilegassat, amb conseqüència de mort per dues persones. I Uns polítics es munten una guerra il·legal, amb una excusa  a hores d’ara no creïble, amb els resultats de cent de mils de morts i “estan de rositas”.

Hi podria posar més exemples, però amb aquest queda bastant clarificat.

I afegir, que tots els governants dels països on no s’aplica la pena de mort ,i  que no fan tot el que està en la seva mà per intentar que aquestes barbaritats es deixin de cometre, tenen un cert component, i presumptament com sempre, de coparticipants  , i no empri la paraula còmplices.

 

Josep Bonnín

DÉJAME DORMIR, MAMÁ

 

 dejame_dormir.JPG

 

 

 

 

Hijo mío, por favor,
 de tu blando lecho salta.


 Déjame dormir, mamá,
 que no hace ninguna falta.

 

 

 

Hijo mío, por favor,
 levántate y desayuna.


 Déjame dormir, mamá,
 que no hace falta ninguna.

 

 

 

Hijo mío, por favor,
 que traigo el café con leche

.
 Mamá, deja que en las sábanas
 un rato más aproveche.

 

 

 

Hijo mío, por favor,
 que España entera se afana.


 ¡Que no! ¡Que no me levanto
 porque no me da la gana!

 

 

 

Hijo mío, por favor,
 que el sol está ya en lo alto.


 Déjame dormir, mamá,
 no pasa nada si falto.

 

 

 

Hijo mío, por favor,
 que es la hora del almuerzo.


 Déjame, que levantarme
 me supone mucho esfuerzo.

 

 

 

Hijo mío, por favor,
 van a llamarte haragán

.
 Déjame, mamá, que nunca
 me ha importado el qué dirán.

 

 

 

Hijo mío, por favor,
 ¿y si tu jefe se enfada?


 Que no, mamá, déjame,
 que no me va pasar nada.

 

 

 

Hijo mío, por favor,
 que ya has dormido en exceso.


 Déjame, mamá, que soy
 diputado del Congreso
 y si falto a las sesiones
 ni se advierte ni se nota.
 Solamente necesito
 acudir cuando se vota,
 que los diputados somos
 ovejitas de un rebaño
 para votar lo que digan
 y dormir en el escaño.
 En serio, mamita mía,
 yo no sé por qué te inquietas
 si por ser culiparlante
 cobro mi sueldo y mis dietas.
 Lo único que preciso,
 de verdad, mamá, no insistas,
 es conseguir otra vez
 que me pongan en las listas.
 Hacer la pelota al líder,
 ser sumiso, ser amable
 Y aplaudirle, por supuesto,
 cuando en la tribuna hable.
 Y es que ser parlamentario
 fatiga mucho y amuerma.
 Por eso estoy tan molido.
 ¡Déjame, mamá, que duerma!

 

 

 

 Bueno, te dejo, hijo mío..
 Perdóname, lo lamento.
 ¡Yo no sabía el estrés
 que produce el Parlamento!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 Fray
 Junípero
 (1713 –
 1784) Religioso franciscano
 español.

 Piensen que fue escrito por este franciscano en el 1700 y valoren su
 vigencia

 





 

 

 



COM ÉS?

Blanc..jpg

 Has sentit mai, a les mans, la fredor roent del glaç al balcó on tots els hiverns fan niu les estrelles?
 És com si les carícies que fa al teu rostre provoquessin la liquació d’aquesta llunyania, i la bellesa del teu esguard nu fos igual que el tacte i el perfum del llessamí, de la llet que prens cada matí quan baixes al teu refugi a la cuina, mentre vas resseguint les parets on es barregen tots els colors que t’ha dut la primavera i, en seure, t’embolcallés l’aroma de l’esmorzar i els parrups dels coloms.
 Mentre remenes el sucre, la remor de la cullereta et fa somiar en la llum de l’estiu reflectida en la teva casa nua, emblanquinada.
 Saps com és el sabor de la llet, la dolçor del sucre, l’aroma del llessamí, la tendresa d’una ploma, la roentor de la cal, el vent de la tardor, la gelor de l’hivern, la llunyania de les estrelles?
 Com una ànima nua: així és!

 

 

 

 

Xavier Martí

MAGARRUFES, DOPATGES I TENACITAT

EPO_DOPAJE.jpg

 

Des de sempre he cregut i no sé si vaig encertat- no empri el “pensa malament i encertaràs”- que darrera de segons quins esports, on s’hi mouen molts doblers, l’ambició d’alguns que els practiquen, d’alguns “mànagers dels que els practiquen, de segons quins espònsors que volen resultats patents de triomfs, porta a què no es jugui net. No em refereix a què havent menjat algun tipus de carn com ha estat el cas, diuen, un renombrat ciclista hagi donat positiu al clenbuterol, anabolitzant prohibit a bastants països i encara sembla, que permès dins l’estat espanyol.

 

El que em fa molta gràcia, és que si aquest anabolitzant, és tan perillós, que es remira en els controls de dopatge a segons quines curses o campionats de segons quins esports, la nostra estimada sanitat no ho tingui en compte a l’hora de fer analítiques als ciutadans de peu. Hi ha altres components que si s’analitzen, sucre, colesterol, transaminases, etc;  i el clenbuterol?, o és que els laboratoris que treballen per la sanitat pública no són tan precisos com els que controlen als esportistes?. Hom es demana, per què? Si per a practicar un esport i participar a segons quins esdeveniments  es fa, per què no es fa amb nosaltres i amb moltes altres persones, que també fan una activitat física, o sigui l’esport d’anar a treballar per guanyar-se les sopes.

 

Jo no sé si existeix una consciència del que s’arriba a fer al cos d’aquests “números u” que han de donar el màxim rendiment i no s’està per verbes quan es lesionen. El que compte és si estaran a punt per a participar, ja sigui en el proper campionat de motes, en el proper partit de futbol compromès, o en el proper campionat de tenis. Sembla que la persona poc importa, i si ha de passar a corre-cuita pel quiròfan, perquè se’l posi a punt, cap problema. Com si això fos innocu, com si una bona dosis d’anestèsia fos innocu, com si un procés postoperatori amb tot el component d’antiinflamatoris i antibiòtics no tingués en absolut cap efecte secundari o col·lateral sobre la persona que li faran.

 

Diuen que: “amb les coses de menjar no s’hi juga”, i sembla que amb les “coses”,en aquest cas persones que han de donar un rendiment dinerari ja sigui a clubs esportius futbolístics, a escuderies de cotxes o de motes, o a tenistes que han de mantenir el seu liderat, o a clubs ciclistes, el més important és que siguin adobats els més aviat, perquè segueixin produint espectacle i conseqüentment rendiment dinerari.

 

Escriure sobre les aberracions que fan alguns culturistes, persones que desenvolupen la musculatura als gimnasos  tot emprant proteïna en  quantitat, anabolitzants i altres productes, perquè s’inflin els braons i els pectorals, també s’ha de tenir en compte. El que no sé, si elles saben el càstig que li estan donant no tan sols al seu fetge, si no a tot el seu organisme i que més prest o més tard, se’ls hi passarà factura i no serà gaire agradable el pagament.

 

Com veieu , no he posat encara cap nom. Però el que si estic intentant analitzar és com l’ambició pot portar a segons quins esportistes a fer trampes per guanyar segons quins trofeus. Que els hi porta a prendre la decisió de prendre substàncies que els donin més alt rendiment en les curses? Existeix una síndrome d’èxit? Si és així aquestes persones podria esser que estassin malaltes psíquicament i que no arribar a pujar al pòdium amb les corresponents medalles, els hi causa un estat de pànic i ansietat, que són capaços de fer qualsevol cosa (inclusiu trampes) per aconseguir-ho?

 

Desconeix si s’ha escrit algun llibre estudiant i analitzant el comportament d’aquestes persones i intentant esbrinar els perquès de les seves conductes; però seria interessant que es fessin, ja que tal volta es trobaríem en un component sociològic que està marcant uns missatges molts clars i definitoris d’un tipus o model de societat. Guanyar per davant tot, emprant el mètode que sigui. O sigui: “el fi justifica els mitjans”.

 

En canvi hi ha altres persones, tant dins dels esportistes com dins qualsevol altres tipus d’activitats, que es preparen pel camí, amb disciplina, esforç i gaudint del procés que estan fent per arribar a uns objectius, malgrat aquest sigui dur. Aquí si que posaré un nom, i és el de Rafel Nadal. Que té un do, no manca fer-ho sabedor ja que qui l’ha vist jugar se n’adona. Ara bé, el seu missatge, o al manco el que jo he copsat, és que no abandona mai. Per molt difícil que sigui la bolla que li envia el contrari, fa el que sigui per arribar-hi i no la deixa anar. És un exemple de tenacitat, de preparació, ja que sense una preparació, passa a passa i molt ben concertada i preparada pels seus entrenadors, malgrat posseir el do del que n’he escrit abans, possiblement no hagués arribat a on ell ho ha fet. Un altre component que m’agrada de Rafel, és la seva humilitat quan l’he sentit en les seves declaracions, gaudeix el triomf, però no s’hi dorm dins ell, és simplement una  fita aconseguida i sempre se’l sent parlar de la preparació per una propera fita. Tal volta aquest missatge sigui molt més positiu que els altres, ja que ells, arrel de què són seguits i inclusiu imitats per bastant gent jove, els porti el missatge que per arribar a uns èxits com els seus, no arriben de l’aire del cel, si no és a través de preparació exhaustiva, i d’entregar-se en cos i ànima a aquesta preparació donant el màxim d’ells mateixos, sense regatejar cap tipus d’esforç o sacrifici, i que conseqüentment el resultat, és el que és. Rafel Nadal, per a mi té el cap molt ben moblat. D’altres per desgràcia tenen goteres en el terrat i no donen cap bon exemple. De tot hi ha en la Vinya del Senyor.

 

Josep Bonnín

LES “MONCRIS” I EL MARRO

 

Monja_1_.jpg 

 Segons les “Moncris”, de les quals ens queden molt poques referències, en un principi només existia el marro, i el marro planava sobre els abismes, i ell habitava en ell mateix.
 Per adorar el santíssim marro, les “Moncris” lluïen un lligacames on els creients dipositaven tota mena de bitllets.
 Després de rebre la benedicció per part del “Purgat”, sempre envoltat de “Moncris” i de mosques, els creients podien sortir al carrer, respirar i fumar.

 

 

 

 

Xavier Martí

ADÉU AL TEMPS DEL VI I LES ROSES

 

alcoholismo2.jpg

És el temps del vi i les roses:
el vi fa sang, brindis amb cava,
no fa mal, només anima,
mitja copa i prou. Tu, què?, ni beus
ni fumes, ni surts amb noies?
Dissabte, cap a la discoteca:
un Raff, un Vodka amb llimona,
un Cubalibre, i a la pista a ballar,
i somrius, perquè t’has desinhibit:
és un noi molt simpàtic!, diuen les noies.
Què s’ha fet d’aquelles galtes enrojolades?
Jo controlo: de bon matí, carajillo,
una copa de Magno,
al migdia, una canya, una altra sisplau!
I ja busques a casa on està la clau del bar.
I ja busques excuses per pagar l’endemà.
I vas sumant: + conyac + cervesa + vermut
+ cervesa + conyac,
i vas restant: – cap – control – memòria
– rendiment – salut.
I vomites al carrer, i deixes la feina i els estudis,
i comences a mentir a la família,
i a casa ja no busques les claus del bar,
sinó diners que no són teus,
i empenyores la teva vida i la dels teus,
i el temps del vi i les roses
et converteix en titella,
i comences a odiar, i et comencen a odiar,
i penses que tens la raó i que ho controles tot,
però ets esclau de l’alcohol,
i, mentre el teu cos emmalalteix,
comences a insultar i a perdre el control.
I, a l’hospital, la teva família
aconsegueix fer-te plorar,
i comences a veure una llumeneta,
i t’hi aferres, i tornes a estimar,
i tornes a ser tu, i tornes a creure en tu.
I al grup, el primer dia, dius:
«jo també sóc alcohòlic».

 

Xavier Martí Garcia, 2010