Arà un parell de setmanes, la meva dona i jo varem decidir anar a fer un bany d’horabaixa al port. Havíem acabat de nedar i ens estàvem eixugant sobre les nostres tovalloles, quan varem veure com uns ànecs se’ns anaven acostant. Em vaig entretenir contemplant la seva manera de caminar tan inestable per sobre les pedres de la platja. Mentre ho feia, s’acostaren dos infants de devers quatre o cinc anys i començaren a tirar-los pedres. La reacció de la mare fou immediata. Els crida l’atenció i els demanà si els ànecs els hi havien fet res i si era normal que intentassin fer-los mal. Immediatament els nins ho deixaren de fer. L’actitud de la mare fou educativa; sense crits ni nerviosisme com he vist altres vegades. Establí un diàleg per fer-los comprendre que la seva acció no era bona. Que no s’havia de maltractar cap ésser viu.
Per desgràcia hi ha la part contraria. A la plaça de la Constitució he vist espectacles semblants, sense tirar pedres, però si llaunes i ampolles buides d’aigua als coloms; sense que cap pare o mare hagin fet absolutament res. De totes maneres no és gaire estrany, ja que els infants i no tan infants, alguns bergantells de dotze i tretze anys fa no fa, o inclusiu més joves, es dediquen a fer activitats que estan expressament prohibides; inclusiu senyalitzades, com jugar a futbol, circular amb bicicleta, emprar monopatins i part dels pares no hi ha hagut cap actitud educativa, ans el contrari, ja que alguns també han participat en les activitats, passant-se per l’entrefolre el dret de les persones que estan descansant o prenent alguna cosa a les terrasses dels bars de plaça. Inclusiu posar en perill als vianants, i algunes persones majors quan passen a tota metxa amb les bicicletes, o intenten imitar a en Leo Messi, en no massa encert.
No se solen veure massa sovint la policia posant ordre , tenint en compte que el quarter està ben a prop. Alguna vegada he denunciat la situació i se m’ha dit que la normativa corresponent no està aprovada i que no hi poden fer res. Si és així, una petició al Consistori, perquè acabi de reglamentar i s’acabi amb aquesta situació, que fa que el circular per la plaça tingui el seu grau de perillositat i que intentar descansar una mica en ella, sigui impossible debut als renous, crits, pilotes que arriben arreu, etc.
Retornant al tema dels ànecs i coloms, hom es demana si aquesta agressivitat és congènita o apresa.
Més preguntes, on acaba el joc i comença l’agressivitat que no jo sé d’on surt; o si tal volta l’agressivitat s’ha convertit en joc, que seria molt preocupant? I si aquest comportament agressiu d’infants anirà in crescendo? I la darrera, en principi: són o estan mostrant el reflex d’una part de la societat que té un caire agressiu i al mateix temps que els pares l’haurien de corregir, passant olímpicament de fer-ho i botant-se i passant-se pels entrefolres una responsabilitat que els hi pertany?
Fa molta estona, una persona de l’àmbit docent, l’ex director de Sant Josep Obrer Don Sebastià, va dir en una reunió de pares, ja que el nostre fill estudiava a aquest col·legi, que els nins havien de venir educats de casa i no passar aquestes responsabilitats als mestres. Estic completament d’acord. Inclusiu hi afegiria que hi ha persones que no tenen la capacitat de fer de pares (em refereix al procés educatiu) , però si tenen la capacitat per engendrar fills, els quals llavors no educaran.
Un dia vaig escriure en un dels tants articles, sobre la importància del diàleg, la comunicació, i els tractes i consensos com a eines per educar els fills i si també, que si tingues una pesseta (quan encara circulaven) per cada paraula, que tant la meva dona com jo, varem emprar per l’educació del nostre fill, el nostre compte corrent estaria ben farcit de doblers.
No vull esser negatiu , ja que he exposat dues actituds diferents: una positiva que crea harmonia dins l’entorn i l’altre del “manfotisme” que crea tot el contrari.
Per acabar dir que una part dels adults de la nostra societat es passen el respecte als altres pels dallonses i que si la normativa per la que es regeix una societat, s’ha de fer complir a base de “suc de garrot”(llegiu sancions) i una part minoritària de la societat, gràcies a Déu) perjudica a l’altra part majoritària; doncs , malgrat sigui trist, s’ha d’aplicar i vigilar per qui li correspongui. Del contrari la normativa no serveix de res. Llegiu en referència a aquest paràgraf: Cans que deixen merdes i pixum arreu amb regals per les aceres, calçades i els portals. d’altres que lladren a qualsevol hora de la nit molestant els veïnats que intenten dormir. Contenidors plens de deixalles de jardí, quan per sort. hi ha un servei de recollida que funciona de meravella; jo l’he emprat un fotimer de vegades. Deixar mobiliari pel mig del carrer, prop dels contenidors, quan hi ha el servei de “Deixalles” i altres maneres de fer que el nostre poble s’assembli a un femer.
Tal volta, el grau de consciència ciutadana, aniria augmentant si als que es trobassin o es detectassin botant la normativa, haguessin de fer unes feines comunitàries. Exemple. Qui deixa el ca sol i que cagui arreu. Que hagués de recollir les merdes del carrer durant un grapat de mesos i ja veuríeu com la propera vegada s’hi miraria.
Esper que el consistori, que és el triat per a reglamentar les activitats ciutadanes, sigui imaginatiu, ja que es podrien trobar altres tipus de treballs comunitaris, sigui valent per establir i fer complir les normatives, en bé de tots els ciutadans i ciutadanes de Sóller, que hem de patir el que uns pocs es dediquen a fer amb una certa impunitat.
Josep Bonnín
