BESLLUMS I CAIRES

Salvador_Espriu.jpg


(Homenatge al poeta Salvador Espriu)

Regiro imatges:
branquillons primerencs
obren camins.
Respiro el verd gustós:
s’estén la primavera.
                                                                                                                                              
Finestra oberta:
passes i viaranys
prop la riera.
S’ajeu la son del camp
al vitrall de l’estiu.  
              
Ressona el mar:
batecs d’ales d’escuma
cerquen el sol.
S’alcen parets de nacre
i laberints minvants.

Llum divergent
enrojola la tarda.
Passejo sol.
Puja la lluna nova
per dreceres de fosca.
                                                                                                      
Besllums i caires
perfilen rastres vius,
mots que no fugen.
S’arrelen al paper
imatges escairades.

L’arbre adormit
talla bocins de cel:
la tardor s’alça.
Entra l’ample silenci
per les tiges callades.
                
Sentor de pinyes:
l’arbre de llum aroma
la cambra buida.
La nit obre a l’hivern
espais de claredat.

 

Xavier Martí

LA FUGIDA

novia_a_la_fuga.jpg

Els poble s’estenia al llarg del riu. A l’altra banda s’alçava la muntanya de formes suaus. Des de la part de la serralada des d’on en Joan mirava es podien identificar cadascuna de les cases, l’església, els tallers, les fàbriques i les masies de la rodalia. El poble estava vorejat pel riu per la banda nord i travessat pel mig per la carretera. Les cases arribaven just fins a la muntanya de l’altre costat.

Per arribar on era en Joan havia hagut de pujar per un sender quasi vertical. Les gotes de suor li queien pel rostre. Es va asseure per mirar més ve la casa de la seva promesa. Va pensar en els dies de festeig. En les llargues estones d’intimitat. Després va observar l’humil casa, on havia nascut. Es va veure a sí mateix al carrer amb d’altres nens. També va mirar l’edifici allargat de l’escola. Va sentir el sol que entrava per les finestres de les classes a la primavera.

En Joan es va treure unes ulleres de llarga vista de la butxaca. Es va posar els binoculars als ulls. Va mirar la casa de la xicota. Hi havia més cotxes del normal, Després va sortir ella vestida de núvia. Anava blanca. Per fi veia el vestit. La núvia va pujar a un cotxe de luxe. En Joan va dirigir la mirada a l’església. Es va veure a sí mateix el dia de la Primera Comunió. Amb el seu vestit de mariner, les noies amb el de princesa. Les flors de primavera. Tot tan bonic i ben posat..

El seguici de cotxes va arribar a l’església en Joan quasi podia escoltar el soroll dels motors. Va veure com arribava un altre seguici de cotxes.. Era el de la seva família, La núvia va baixar. Va veure com s’enfilava un vehicle tot terreny per la pista. El vehicle es va aturar davant seu. Una bella noia de cabell amb rínxols conduïa. Va pujar al cotxe que va marxar a tota velocitat. Havia de ser avui o mai va pensar.

(c ) Xavier Valeri

LA LLICÓ DEL POBLE CATALÀ

estatut.web.bmp

El passat dia 10, vaig estar mirant la manifestació on el poble català sortia al carrer – un milió i mig de persones- per mostrar-se en contra de la retallada de l’estatut que ha fet el Tribunal Constitucional. Un estatut triat i aprovat democràticament pel Parlament Català. Apart de protestar en contra aquest acte presumptament antidemocràtic, el lema que l’encapçalava era molt clar. La manifestació portava el lema unitari de “Som una nació. Nosaltres decidim”. El clam per la independència i la sobirania plena de Catalunya era evident. Em va traslladar en el temps, quan el 76, demanàvem: “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”; amb la diferència que han passat trenta i quatre anys.

Crec, com he llegit a altres llocs, que a Catalunya s’ha arribat a un punt sense retorn on el federalisme ja no és una opció possible, perquè ha quedat molt clar que l’estat espanyol no vol amollar ni un centímetre la seva postura centralista; i amb la retallada que ha fet la sentència a l’estatut, em sembla que ha quedat prou demostrat. Les paraules de Zapatero: “Apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Catalunya” foren un magnífic gest cara a la galeria, però com també s’ha vist totalment buit de contingut.

Veure un milió i mig de persones amb una clara voluntat de camí, em va emocionar, i encara més quan vaig sentir “el cant dels segadors” que per mi reflecteix clarament el sentiment del poble català. Jo, encara crec amb la conformació dels Països Catalans, ja que tenim, a part d’una llengua comuna que ens agermana, molt més nexes en comú.

Lluís Llach, arrel de què hi havia una pancarta a la manifestació que deia: “La gallineta ha dit que prou”, manifestà que n’estava fins al collons. Que se sentia afalagat, perquè una cançó seva fos emprada, però que d’això feia trenta anys, i encara es trobaven manifestant al carrer per demanar un dret que jo veig claríssim. Les seves paraules no són textuals, però era el sentiment que es desprenia i que vaig copsar.

Es percep que els partits majoritaris, no nacionalistes i malgrat totes les cortines de fum en alguns moments i repressions encobertes en altres, i també diversos tipus de manipulacions a consciència; que volen preservar el que ells diuen “la indisolubilidad de la nación espanyola” o sigui tornem a “una, grande y libre”, es varen haver d’enfrontar amb la imatge d’un milió i mig de ciutadans i ciutadanes de Catalunya, sortien al carrer amb els lemes i les peticions molt més que clares, diàfanes.

Queda més que clar que els partits majoritaris no volen ni tocar una coma de la Constitució Espanyola del 78, en la qual es varen haver de fer moltes concessions ja que l’extrema dreta (recordem l’intent de cop d’estat del 81) estava prou encabronada com per provocar-la.

“Som una nació, nosaltres decidim¡”, i “Adéu Espanya¨”, queda prou sintetitzat el sentiment que compartesc plenament.

En va saber molt greu no poder anar a la manifestació a Ciutat de Mallorca ¿en neg a dir-li Palma, que es feu el dia anterior, dia 9 divendres, debut a què se’m va girar feina a la consulta i les teràpies eren inajornables.

Queda ben clar que el poble ha pres la iniciativa a segons quins polítics, i crec que la propera passa, hauria d’esser la convocatòria d’un referèndum nacional català, on es determinés el seu camí a partir de ja. També consider que la por a què es perdés, per part de segons quins partits, no hauria d’esser obstacle per fer-lo i d’aquesta manera quedarien clarificades del tot les diverses forces polítiques catalanes. Recordem que a Quebec se’n varen fer dos i es perderen i no per això han defallit amb la seva lluita cap a la independència. Això ajuda a conèixer i de valent les formacions polítiques que estan degudament compromeses i amb la que es compte per fer el procés fins a arribar a assolir la plena sobirania. Tot el demés són “vuit i nous i cartes que no lliguen” i un intent de “nedar i guardar la roba (llegiu vots)”

Com a Català de Mallorca, així s’identificava Ramon Llull i molt encertat que anava, he afirmat bastants vegades que jo no sóc espanyol, que “estic espanyol per imperatiu legal” i em trob molt més a prop dels meus companys i companyes del Principat que de Castella; i si a qualcú no li agrada que hi posi un floc; ja que procur esser completament respectuós amb totes les altres opinions i opcions polítiques, malgrat n’hi ha algunes que em fan una agrura que no és de dir; i altres opinions, ben manipulades que també com les de la Presidenta del P.P. català Alicia Sanchez-Camacho, que s’ha passat com a devers vuit pobles i per mi, ha pixat fora de test, amb les acusacions a Montilla i Artur Más. I afirmant que la petició d’independència era minoritària. Necessita una visita ràpidament a l’oculista. Tan sols li mancava emprar la paraula “Secessionistes”, per definir a Moltilla i a Más.

Esper i confio en una resposta valent dels partits independentistes i que no efloreixi per a res cap complexa d’inferioritat. Que recordin el Cant dels Segadors: “Com fem caure espigues d’or/Quan convé seguem cadenes”.

Josep Bonnín

ELS VOLTORS

voltor.jpg

Des del camí, es veien les grans masies assentades sobre els esperons de la serralada, les prades, les muntanyes llunyanes i els plans amagats sota les seves faldes. El cel era d’un blau intens fins a l’horitzó, on s’acalaria fins a barrejar-se amb uns núvols alts. En Josep va descobrir uns punts sobre la plana. Va alçar les parpelles per descobrir que eren voltors. En Josep sabia bé que les aus planejaven sobre un ésser viu en perill de mort. En Josep tenia vint-i-sis anys. Era alt, prim i tenia bones cames. Va decidir córrer cap als voltors per descobrir el que estava en perill de mort. Va arribar a un gran prat triangular voltat d’alzines i pins negres. Una barrera de pedres separades per una distància d’un metre feia de barrera entre el prat i el bosc. Els voltors planejaven sobre un cantó del prat. En Josep va acostar-s’hi. Va veure un munt de roba estirat sobre l’herba. Per escampar els voltors els va haver de llençar pedres. Les aus van remuntar el vol amb peresa. En Josep es va ajupir per veure de qui es tractava. Era una dona vella, encara viva. En Josep va deduir que per l’aspecte de la pell era molt gran . Va mirar al voltant per tractar d’esbrinar de quina casa havia marxat. Totes les cases eren punts llunyans en el paisatge. En conseqüència, o la dona era molt valenta o algú l’havia abandonada en aquell desert de món. En Josep va donar aigua a la dona que amb prou feina tenia força per engolir l’aigua. Al cap d’una estona la vella havia recuperat prou força com per parlar amb un fil de veu.

– D’on sou.

– No vull tornar a casa perquè estic farta de viure i em vull morir.

– Prou de dir futileses digueu-me d’on sou que pateixen per vós.

La dona va dir el nom d’una masia no massa llunyana. En Josep se la va carregar a l’esquena. Era un home fort. Va caminar amb pressa però a mig camí es va adonar que la dona perdia l’escalfor de la vida. La va descarregar al costat del camí. La vella encara era viva. Li va dir que buscava una olla d’unces d’or amagada als marges dels horts d’una casa en runes. La dona abans de morir volia deixar rics els seus familiars.

Després d’indicar-li el lloc la vella va morir.

En Josep va dur el cadàver a casa seva, on estaven molt ansiosos. Els familiars es van mostrar molt agraïts amb en Josep i li van donar dues monedes de plata. En Josep va marxar amb l’olla d’or a la ment. Durant, mesos va buscar l’olla sense cap èxit. Tanmateix, un dia la va trobar. Era una olla de terrissa antiga. Una olla molt i molt grossa, curulla de monedes d’or. Eren monedes fetes a Mèxic i al Perú als segles XVII i XVIII. En Josep va llegir els noms dels reis CAROLUS IV , CAROLUS III i CAROLUS II. En Josep no sabia llatí i no va relacionar el nom amb els de Carles. En tot cas, l’home es va veure ric. De fet era molt ric. Es va omplir les butxaques de monedes i va tornar a amagar l’olla. A casa seva es clar Després se’n va anar a la vila més gran, on va poder canviar les monedes per diners. Es va vestir ven mudat, va fer tancar la principal casa de meuques per ell sol. Allí va muntar una orgia impressionant. L’endemà eufòric va decidir anar a buscar la resta de l’olla.

L’amo de la casa de barrets el va seguir i també el banquer. Quan en Josep tornava a estar davant de l’olla va sonar un dispar i va caure mort amb l’olla als braços. Després en va sonar un altre i l’amo del prostíbul també va caure mort. El banquer es va fer amb l’olla. Com que ja era ric i remenava amb diners va pensar que guardaria l’olla per un si de cas.

Va venir una crisi i una guerra i els diners del banc van perdre el valor. Llavors en base de l’or, el banquer va comprar tot el que estava em venda. Quan van arribar temps millors el banquer era l’home més ric del món.

© Xavier Valeri

MUNDIAL DE FUTBOL DE SUDÀFRICA: “PANEM EL CIRCUM”

Palacio_Deportivo_Real_Bafokeng___Sudafrica.jpg

Estem vivint la gran parafernàlia del Mundial de futbol de Sudàfrica. Hi ha moltes preguntes a fer-se, ja que de cop i volta ha aparegut un gran excés de nacionalisme, i patriotisme espanyol, quan qui realment juga no és Espanya, sinó una selecció espanyola de futbol. Uns jugadors de diferents comunitats autònomes, que conformen l’esmentada selecció, que cobren uns sous multimilionaris, per a “defensar un color” diuen alguns a alguna de les seves declaracions. Em deman si els mateixos que ho manifesten, hi haguessin de córrer darrera la pilota amb un sou mínim interprofessional o de mileurista, si tant els importaria “la roja” com així la denominen pel carrer, i s’ho prendrien de manera tan seriosa. Em sembla que a ells no els han rebaixat el sou per sortir de la “crisi” com han fet amb altres col·lectius de treballadors, bastant més mal pagats.

Que cada cop que guanyen un partit siguin rebuts com a “herois”, a mi que s’empri aquest terme per a definir a una persona que juga al futbol, malgrat ho faci molt bé, em provoca dues coses: Gràcia per un costat, ja que el sentit de l’humor mai s’ha de perdre; i una mica de vergonya aliena, que s’empri aquesta paraula, per definir-los.

Voleu dir, que això del mundial cèlebre, no ha estat una gran cortina de fum, no tan sols a nivell de l’estat espanyol, sinó mundial, vuvuzeles escandaloses incloses, per a facilitar que una gran part de la població mundial, estàs aferrada a “la caja tonta” com fa un cert temps es va conceptuar l’aparell de televisió, enlloc d’ocupar-se, per exemple a l’estat espanyol- altres també han rebut el reajust per sortir de la crisi que els nostres “amics” del món financer han provocada (llegiu gran capital- o neoliberalisme salvatge)- de la concebuda pujada d’IVA, de les rebaixes de sous, del congelament d’altres, del tema de les pensions, que volen que cotitzem fins als 67 anys, i de la pèrdua diària de poder adquisitiu, no tan sols dels funcionaris amb la retallada, sinó de tots i cada un dels ciutadans de l’estat espanyol?

He escrit fins a la sacietat, que Neró va encunyar la frase: “Panem et circum” (Pa i circ) , per tenir al poble romà quiet i que no se li esvalotés massa i així poder anar fent el que li passes pel dallonses sense massa preocupacions; i com podeu veure, li han sortit bastant bons imitadors, els quals tal volta, amb els mitjans que tenen ho han perfeccionat (Neró no tenia televisió i acab de fer un rodolí sense voler).

S’ha desfermat una eufòria que per a mi no és ni normal, ni natural. No fa gaire, vaig arribar fins a un bar a comprar un parell de cerveses, ja que se’ns havia oblidat de comprar-ne i s’havia fet tard. Vaig coincidir, mentre televisaven el partit Espanya-Portugal. El rebombori increïble. Hi havia una persona quasi pujada a la barra del bar i amb uns símptomes evidents d’histerisme: la cara congestionada, vermella i quasi deformada, que es dirigia a l’aparell de televisió (ben igual que si tingues oïdes, bon ensurt si li hagués contestat), donat ordres peremptòries als jugadors de la selecció espanyola. Vaig pensar que de continuar així tindria una pujada de tensió sanguina, que estic convençut que ja la tenia, i que podria acabar amb una angina de pit. No em digueu que la imatge que descric, no és patètica. Doncs com aquestes no és la primera que he vist, quan he enganxat algunes telenotícies on mostraven les celebracions després de les diverses victòries de la selecció “Roja i gualda”.

El futbol s’ha convertit en una gran màquina de fabricar i moure doblers a balquena. De muntar personatges “herois” o tal volta “gegants amb peu de fang”, mentre la massa manté tot el muntatge, es desfoga de diverses frustracions i uns quants “listillos” es munten en el dòlar.

A vegades m’he demanat, si tota l’energia malbaratada que s’emprà en el món quan hi ha un mundial de futbol, fos emprada per arreglar altres situacions i temes, que per a mi tenen una preferència absoluta, ja sabeu quins són els que em llegiu, possiblement, quasi segur que viuríem en un paradís. I si el muntant de milions d’euros que s’arriba a moure fossin recol·lectats per altres menesters, seria una passa immensa per a eradicar la pobresa en el món. Això seria vertadera solidaritat¡

Per acabar, unes xifres significatives de Sudàfrica. Existeixen fortunes immenses en els principals centres de negoci d’Àfrica. Una quarta part de la població està a l’atur i viu en menys de 1’25 dòlars al dia, més o manco un euro. El vint per cent dels adults està infectat de Sida. Es calcula que hi ha un milió dos-cents mil orfes. I em voleu dir a qui els hi hauran arribat la major part dels doblers d’aquest mundial? . Crec que per respondre no manca haver estudiat a la Sorbona.

I per acabar, quan surti publicat l’article, hi haurà el campió del mundial , celebracions quasi “orgiàstiques”, que em pens evitar a esser possible, sinó és que m’enganxa alguna mirant algun noticiari, i mentre pensaré que la manipulació ha arribat a cotes altíssimes de perfecció.

.

Josep Bonnín

CASTELL DE SANT MARTÍ DE CENTELLES

CastellCentelles.jpg

En el cim d’una muntanya, a una alçada considerable, es veu, des del Poble de Sant Martí de Centelles, un gran roc que amaga en una gran part les runes del magnífic castell que dona nom al poble. Es puja per un camí amb una forta pendent. Un cop s’arriba apareix, davant de la nostra mirada el sorprenent edifici ruïnós. Una petita escala tallada a la roca dóna accés a La porta de ferro amb barrots rodons. Sembla tancada però al posar la meva mà, suaument va anar cedint. L’arc de la portalada és perfecte, fet amb pedres perfectament tallades. Quan hom passa la porta la imaginació es desborda. Em sembla que entro a un pati ple de soldats, cavalls, dones que caminen a munt i avall amb galledes, paquets de roba, criatures que juguen, ovelles, cabres, soldats d’uniforme. Tot això adobat amb un gran xivarri. A sobre de la gran muralla que dóna la volta al castell, els arquers amb les fletxes penjades a l’esquena, vigilen l’horitzó en calma.

Tot això he vist i he escoltat en un petit fragment de segon, i després la realitat s’imposa. Res d’això hi ha davant els meus ulls, que ara miren el terra incrèduls. Rocs amagats sota l’exuberant vegetació em donen la benvinguda, darrere d’aquest rocs, una estança Il•luminada per una gran quantitat de torxes i moltes cadires al voltant ocupades por homes i dones vestits amb una gran sobrietat i elegància parlen i riuen i dos soldats, amb les llances creuades em barren l’entrada.

Un altra vegada la meva imaginació s’ha desbordat. No hi ha soldats ni homes ni dones. Jo, sola en aquell indret, on només hi ha runes i desolació.

El passat d’aquelles pedres m’absorbeix, no em puc desvincular d’aquella esplendor que, amb tota seguretat, van viure les persones que molts anys abans van trepitjar aquelles pedres…

© SURINA

EL LLADRE I LA SEVA VICTIMA

carterista.jpg

—Bon dia, senyor, que pot estar una mica per mi?
I tant! Vostè dirà.
—Que em podria donar la cartera?
La cartera! Quina cartera?
—La seva… només faltaria…
La meva? I per què la vol?
—Veurà, és que avui és el meu primer dia…
El primer dia…de què?
—No sé com començar. Deixi que m’expliqui…
Expliqui’s. L’escolto.
—És que avui començo a treballar d’atracador en aquest barri.
Vol dir que vostè té gaire futur en aquest ofici?
—Per què ho diu, això?
Perquè un atracador no pot anar amb tants miraments.
—No?
No! Un atracador ha de ser més intimidatori.
—És que, com ja li he dit, avui és el primer dia. Com aquell qui diu, estic en pràctiques.
D’acord! Però convindrà amb mi que no es pot ser tan primmirat.
—Ja l’entenc, ja. Però és que un servidor…
De totes maneres, com és que no m’amenaça amb cap arma?
—Potser més endavant. Quan hagi fet algun atracament podré comprar-me’n una.
És clar… si tot just comença. Bé, molt de gust i fins un altre dia.
—Ep, ep! Que no em fa cas?
Ai, sí! Què volia?
—La cartera…! Per favor…
Ho veu. Ja hi tornem. No pot anar per la vida amb tanta finor.
—La veritat és que no puc fer-hi més. De petit vaig anar a una escola de pagament i, què vol que li digui? Alguna cosa queda.
Té raó, és que avui en dia ja s’ha perdut la bona educació. Tothom va a las seva.
—Per això jo, educadament, li he demanat la cartera.
Doncs miri, miri… no hi porto res de res. Vostè mateix miri les butxaques. A la cantonada anterior m’ha atracat un company seu.
—Caram! Sí que em sap greu! Aquest territori és meu.
No es preocupi, jo passo molt sovint per aquí… Ja m’atracarà un altre dia.
—Ho faré amb molt de gust. És un plaer tractar amb gent com vostè.
Per a això estem!
—…
Escolti senyor…
—Càndid, Càndid Palomo per a atracar-lo.
Severià Alegre, a la seva disposició.
—Què em volia dir, senyor Severià?
Veurà. Com ja li he dit, m’han atracat a l’altra cruïlla…
—Que potser necessita diners…?
Amb uns vint €uros… m’arreglo.
—A veure, un moment… Sí, encara els tinc. Tingui, ja me’ls tornarà quan el torni a atracar.
No sap pas el favor que em fa… De totes maneres, no tindria pas una targeta de metro?
—A la butxaqueta de l’americana en porto una. Tingui, a casa en tinc més i jo visc aquí a la vora… avui puc anar a peu.
Moltes gràcies senyor Càndid. Fins a la propera…
—Adéu-siau…

—— o O o ——

Aquella nit quan en Càndid, després de la frustrada jornada laboral, va arribar a casa seva, es va adonar que havia perdut la cartera.

—— o O o ——

Aquella mateixa nit, en Severià va guardar curosament la cartera d’en Càndid…


22 d’abril de 2010
Revisat per PiCaPi
—Sant Jordi 2010—

DISPUTES DE PARELLA

viaje_astral.jpg

Ara que ja estic més tranquil començo a escriure al meu diari el que m’ha passat avui. Ha estat un dia d’aquells que podríem anomenar “ mogudets”, com molts dissabtes al matí tota la família corríem per casa amb un ritme frenètic, doncs tothom tenia plans: que si el partit, que si un treball amb les amigues, que si anar de compres, que si anar a córrer…i com que no ens havíem organitzat va començar a créixer aquella tensió que sense adonar-nos ens porten els nervis, i llavors comencen els retrets: que si sempre igual, que si tu…., que si et penses que…, i al final tot són crits i morros i la casa per escombrar.

En fi, jo com no suporto aquestes situacions vaig agafar la porta i vaig marxar a airejar-me una miqueta.Com no tenia ganes de veure ningú vaig anar de dret a l’ aeropàrquing, vaig agafar la nau petiteta, la que fem servir pels viatges curts; a mi m’agrada perquè és prou còmoda, té finestres per tot arreu i va prou ràpida, tot i que no agafi la velocitat de la llum,però poc li falta.

A vegades sortir a fer una volteta després d’una petita discussió va bé, per refredar la cosa. Doncs bé, avui he decidit anar al meu lloc preferit, a Tità, un dels satèl·lits més bonics de Saturn. Allà, normalment no hi ha gairebé ningú i em sento en pau per poder posar en ordre els meus pensaments.

Mentre sortia de l’atmosfera , com sempre, he aprofitat per admirar el nostre planeta, per sort segueix sent el més bonic de la galàxia i m’agrada observar com es va fent petit i més petit, perquè alhora jo em sento gran i més gran…no sé ben bé per què . Després quan ja perdo de vista el planeta m’encanta mirar, a través de les finestres de la nau, l’univers que s’escampa en totes direccions; és un espectacle meravellós,grandiós…milions i milions d’estrelles surant en un espai infinit…pensareu que em torno a sentir petit, doncs no…em sento encara més gran…no sé tampoc per què.

Ja a Tità, aparco la nau i surto a l’exterior, amb el vestit espacial, és clar, doncs fa una mica de fred per allà dalt… i vaig al meu cràter preferit. Des d’allà hi ha unes vistes magnífiques de Saturn i les seves anelles, és un espectacle tan bonic… i llavors tanco els ulls i inspiro ben fort i deixo que el meu cos descansi i la meva ment es relaxi…i penso en la tontada de discussió que hem tingut al matí a casa amb la dona…i allà a la distància, encara que em costi de reconèixer-ho, penso que ella té raó i que li demanaré perdó i després, amb una mica de sort,farem l’amor per signar la pau com déu mana i en fi demà, que serà un altre dia, ja et diré… !!

Mart, dia 686 de l’any 4011 dDT( *)

(*) després de la Destrucció de la Terra