Mes: juny de 2010

Darrerament i malgrat a vegades no m’acompanyi massa, així i tot faig el possible ja que estic convençut que és molt saludable, el darrer que es pot perdre és el sentit de l’humor. Intentar, malgrat a vegades és difícil, capgirar les situacions “fotudes” i intentar treure d’elles el caire humorístic. Sinó, “morta na Linda i els set quissons”.

Tot això ve, perquè farà una setmana, en un programa d’una televisió nostra, es xerrava d’una frase que s’empra molt a Mallorca. “Ja tenim la Seu plena d’ous” i el que em va fer més gràcia, no va ser la frase en si, sinó que feren el compte de quants d’ous cabrien a la catedral de Palma. Mai se m’hagués ocorregut fer el càlcul i com em donaven la feina feta, vaig parar l’orella i conseqüentment treure el meu bloc d’anotacions i la ploma. Resulta que pels metres cúbics que té la seu, i fent un càlcul del cubicatge d’un ou, n’hi cabrien uns cent noranta milions de dotzenes, i arrodonint, devers dos mil tres-cents milions d’ous. Inevitablement, tant la meva dona, com jo vàrem fer un esclafit de rialles, imaginant-nos tots els ous -complicat el procés d’imaginació- dins la seu.

Un cop començat amb una notícia una mica divertida, passaré al bessó del que volia escriure.

Ja sabeu que pens que hi ha , bastants persones, gràcies a Déu, que amb el seu esforç, ja siguin coneguts, populars o desconeguts, amb la seva tasca hauran ajudat a canviar el món. Ja no dic de manera global, que si també, però han canviat el seu entorn i ha aconseguit que fora més harmònic. També dir que molts d’ells i d’elles, del que també n’he escrit, moriran en el camí de l’intent, i que la seva vida no serà en absolut en va, sinó tot el contrari, ben profitosa per l’èxit dels que creiem i lluitam i hauran deixat un testimoni de vida, no de mort, que és el que els esclavitzadors del món volen que creiem, que res es pot canviar i ens derruirem mancats de l’esperança del canvi. I no és així. A més neixen persones que agafen el rol, quan les altres finen, per a continuar la seva tasca, com és el cas de Vicent Ferrer, que ara em ve a la memòria. I a ells i elles, no els importa més que seguir i continuar fent la tasca dels qui els hi entregaren el testí, per a continuar fent camí per aconseguir un nou món amb més harmonia del que el trobaren, al manco en el seu entorn. Molts lluitaren fins a la mort, sense violència, per aconseguir aquest nou món on la vertadera vida, sigui el seu paradigma, i impedir amb les seves possibilitats, que la fosca, la ignorància, la misèria, i l’esclavatge, estengués els seus dominis. Aquestes persones, es poden equivocar mil vegades, però està més que meridià, que les equivocacions , formen part intrínseca de l’acció i de la recerca. Qui no es mou, ni fa res, teòricament, mai s’equivoca. I no devem creure que les “equivocacions” ens debiliten, ans el contrari, ens enforteixen, ja que coneixem de bell nou, el que no devem fer o devem fer d’una altra manera.

La situació en que es troba el món, ens està obligant a tot un replantejament de coses i situacions. S’ha arribat a una crisi no conjuntural com altres, sinó estructural, el sistema en sí, no dóna les respostes correctes a les necessitats de la població mundial. I a partir d’aquesta afirmació, les contradiccions del sistema es fan més notòries de cada vegada més. És necessiten nous líders, però d’una pasta diferent. Els vells paradigmes, han començat a caure a trossos, des del financer, arribant al del consum. L’especulació, “el pelotazo”, les maneres econòmiques d’abans, no serveixen i s’ha vist i provat. Ara els governs precisen esser imaginatius per afrontar la situació i no ho són. Ho estan intentant arreglar amb pegassos, sense anar al bessó real de la situació que ha provocat la crisi. Sembla que l’avís, no els està servint de res. És com si un malalt amb la cama amb un inici de gangrena, tot el que se li donés, fos un antiàcid per fer millor les digestions.

Deix una afirmació de Francisco Longo, professor d’ESADE i expert en gestió publica, que feu en el programa “Singulars” del canal 33: “Vàrem inventar la política, per fer viable allò que és necessari” i una altra “Cal civilitzar el futur”.També afirmà, i estic completament d’acord, que els polítics els hi ha faltat visió i coratge per a liderar la crisi.

I jo afegeix que les polítiques que esclafen un poc més als més dèbils, no en tenen de futur.

És ara quan els polítics han de mostrar el seu calat, i no el seu llautó. És ara quan la ciutadania els ha de posar a les cordes i demanar-los comptes, ja que tenen una responsabilitat, i que per a ella, així hauria d’ésser, i per desgràcia no sempre ho és, han entrat dins del món polític. Ara també, es veuen si les sigles dels partits, corresponen de veres al que indiquen. Exemple, com un partit que es diu socialista, fa polítiques, corresponent a una social democràcia descafeïnada, on els drets adquirits pels treballadors, durant molts d’anys de lluita, estan a la corda fluixa. Al mateix temps, que també es veuen i contemplen les accions dels diversos sindicats. Que pel meu parer, estan més preocupats en “nedar i guardar la roba”, que amb les vertaderes accions que haurien de fer., per a representar de la millor manera, als que diuen representar.

Josep Bonnín

Un dia ben avorrit. Un dia d’aquells en que penses que potser t’has equivocat en plantejar-te les teves activitats. Potser hauria fet millor si hagués anat al Cine. Feia setmanes que no hi anava i no havia vist cap dels últims films que s’havien estrenat. M’hauria agradat veure’n algun, i no m’hauria angoixat escoltant les tristeses de la Berta, que per ser massa bona, a la pobra, li passen de tots colors .

El tren es va aturar i em vaig distreure mirant els passatgers que pujaven, intentant esbrinar si eren feliços o infeliços, si eren casats o solters, si treballaven o no. Intentava superar el meu tedi. La meva vida és massa monòtona. Des que va morir en Pau (Déu el tingui en la seva glòria) no tinc gaires alegries ni tampoc grans preocupacions. Quan ell vivia discutíem sovint, però al cap de poca estona cap dels dos es recordava del motiu de la disputa, es clar que mai no es tractava de cap cosa important. Quasi sempre era per culpa dels diners. A en Pau li agradava estalviar. Jo volia anar a l’aeroport en taxi, ell volia anar en autobús. Jo volia sopar al restaurant i ell volia sopar a casa. Sempre deia que si faltava d’aquest món abans que jo, no volia que passés gana. I no en passo de gana, jo diria que menjo massa. M’he engreixat cinc quilos i ja no em va bé la roba. Però mai estàvem un dia sencer sense parlar-nos. Ens agradava viatjar i fèiem la planificació dels viatges amb molta antelació. Dos o tres viatges l’any era suficient per mantenir la il·lusió viva. Ara tot és diferent. He fet alguns viatges amb les amigues, però ja no m’ho passo tan bé, els records de la meva vida anterior no em deixen gaudir del pressent.

També intentava endevinar la seva edat, i d’aquesta manera m’oblidava d’en Pau,

i també de la Berta, que s’havia desfogat i m’havia explicat la seva història amb el seu gran amor, sí, aquest home del que està tan enamorada.

El tren es va aturar de nou i passatgers nous van pujar al vagó..

L’últim passatger que va pujar era diferent de la resta. Con que no hi havia cap seient buit es va col·locar davant meu i es va agafar a la barra amb una mà per no caure. El tren es va posar en marxa. L’home, d’uns cinquanta anys, era molt prim, extremadament prim. Tenia la mirada perduda i l’expressió indiferent.

Segur que aquell home era solter. No devia tenir feina des feia temps i ho estava passant malament. Portava la roba neta, però vella. Duia unes sabatilles una mica foradades. No demanava i no tenia l’aparença d’un home que busca feina. No se n’adonava, que jo el mirava amb insistència. On devia anar? Potser simplement passejava, devia anar fins al final i devia tornar amb el mateix tren. Però devia gastar els diners del bitllet només per passar l’estona? No semblava que en tingues gaires.

Recordo que a la filera de seients del davant, a l’altra banda, van seure dos homes que parlaven i gesticulaven. Duien corbata i una cartera. Un d’ells era molt atractiu. Se semblava a l’Emili. L’amor de la Berta. Un home molt ben plantat. Els seus cabells blancs li donen un aire honorable. Té la veu molt dolça i parla molt i molt bé. No és estrany que la meva amiga s’enamorés en pocs dies. Se’l va endur a casa seva i després d’una setmana d’intensa lluna de mel, ell va marxar sense dir res. Quan ella va tornar a casa no va trobar les joies que tenia en un calaix. Després d’una setmana encara no sabia res de l’Emili.

Ella encara no es pot creure que aquell home tan dolç i tan enamorat hagués estat un lladre.

El revisor, un home baixet amb ulleres va entrar al vagó i va començar a picar els bitllets. Quan va arribar a l’home indiferent, li va demanar el seu bitllet. Ell se’l va mirar i li va dir, a cau d’orella, que no en duia. Llavors li va demanar el document d’identitat i l’home, sense respondre cap més paraula, es va fica les dues mans a les butxaques dels pantalons i les va fer sortir cap enfora, demostrant així que no portava diners ni tampoc cap paper. El revisor, estranyat, se’n va anar a parlar amb el conductor. Va tornar al cap d’una estona i li va dir que havia de baixar-se a la propera estació.

L’home indiferent no va demostrar contrarietat ni cap altra emoció. El revisor va continuar fent la seva tasca, em va demanar el bitllet, jo l’hi vaig donar, i recordo que mentre me’l picava vaig mirar-li els ulls. Els tenia tan blaus com el color de la seva camisa. Bocabadada, no vaig veure que em tornava el bitllet, que va lliscar entre els seus dits i els meus. Quan es va ajupir per agafar el bitllet del terra, vaig veure que em mirava les cames. Jo, amb un moviment instintiu, em vaig estirar la faldilla fins a sota els genolls. I si en comptes d’obeir aquella ordre absurda del meu inconscient li hagués passat els braços al voltant del coll? Com hagués reaccionat ell, i sobre tot, que hauria sentit jo? Fa cinc anys que visc sola. La mirada d’aquells ulls quan em tornava el bitllet era amable i una mica burleta. Potser va veure en mi una espurna de desig? Potser hauria sigut capaç d’obrir les cames si la situació hagués estat una altra? No, no ho crec. Quan el revisor va acabar la seva tasca, vam arribar a la Plaça Espanya. Va convidar al pobre home a abaixar, i ell va obeir sense oposar cap resistència.

Aquell home em va fer molta llàstima. El veia desorientat, perdut, indefens. La seva passivitat em deia que no era una mala persona. Obeint un impuls em vaig aixecar tot d’una, i amb una gran agilitat vaig saltar a l’andana abans que tanquessin les portes.

Recordo que quan vaig ser a l’andana no sabia què fer. El meu viatge acabava dues estacions més endavant, però el tren ja s’havia posat en marxa. El meu inconscient m’havia jugat una altra mala passada. Vaig mirar al voltant. Hi havia molta gent, però no veia l’home pel qual havia baixat. Hi havia un gran xivarri. Una multitud de gent pujava i baixava per les escales. Llavors el vaig veure a dalt de l’escala mecànica. Em vaig obrir pas entremig de la gent i, amb grans passes vaig arribar fins a l’escala. Vaig haver de córrer una mica, vaig clavar algunes empentes i un home em va cridar, em va dir que si estava boja. Potser sí que ho estic. Què feia corrent darrere d’un desconegut?

Recordo que quan vaig arribar a dalt estava una mica enlluernada. Eren les set de la tarda, però encara lluïa el sol. Sense saber ben bé cap a on em dirigia vaig Travessar la Gran Via i allà vaig veure l’Emili. Sí, si, ell, l’Emili. Ben vestit, amb el seu somriure ample, deixant veure unes dents blanques, perfectes. .

Passada la sorpresa, estava disposada a dir-li tot el que pensava d’ell. Aquest home és un mal parit, un lladre i un poca vergonya. Però en comptes d’això em vaig trobar entre els seus braços.

– Hola Joana, Com estàs?- em va dir – Ja veig que estàs extraordinària.

Amb aquella seva veu tan dolça, amb aquell somriure, amb aquella mà calenta que m’agafava un braç.

– Jo he estat de viatge. La meva mare es va posar malalta i em va trucar des de Berlin. Vaig haver de marxar tan de pressa que no vaig tenir temps d’acomiadar-me de ningú.

– Sí… Bé… Però la Berta no troba les seves joies – li vaig dir amb un fil de veu

– Ah sí, les joies, ja no me’n recordava. Les vaig portar al meu joier, amb qui tinc una gran amistat, perquè les netegés. No vaig dir res a la Berta perquè li volia donar una sorpresa.

Em va fer dos petons. A mi l’aire no m’arribava als pulmons. Em vaig posar blanca i després vermella, o potser primer vermella i després blanca. No sabia que dir. Però tampoc feia falta dir res, perquè l’Emili no deixava de parlar, i parla tan bé…

Em va explicar que la seva mare és propietària d’una gran extensió de terres i també d’una fàbrica metal·lúrgica a Alemanya, que algun dia serà d’ell.

– Però, que fem aquí enmig del carrer? Tens molta pressa? Et convido a un cafè –

em va dir amb molt d’entusiasme.

Vam anar a un cafè (no pudia dir que no, ja he dit que no em sortia cap paraula )

Vam seure a una petita terrassa. L’Emili va entrar al bar i al moment va sortir el maître amb una ampolla de cava dintre d’una glasera.

– Emili, jo no acostumo a beure cava – li vaig dir tímidament- m’estimaria més un cafè.

– No, no, de cap manera – em va respondre – hem de celebrar aquesta trobada tan inesperada.

Jo em sentia intimidada, aquell home m’anul·lava totalment. El sol s’amagava apagant a poc a poc els colors del carrer. Tenia molta set i el cava molt fred entrava suaument inundant tots els meus sentits. Una música romàntica sortia de dintre del bar. A poc a poc, i a mida que l’ampolla es buidava, la planta dels meus peus començava a gravitar per sobre l’asfalt. Ell parlava i jo escoltava, però no podia seguir el fil de la seva conversa. Només em deixava acaronar per la seva veu, i sense adonar-me’n es va fer fosc.

– Bé, Joana. Ens veurem aviat. Ara vaig a casa la Berta, espero que em perdoni per aquest dies de silenci – em va dir l’Emili mentre em feia dos petons.

– Adéu Emili.

Recordo que em vaig quedar una mica trasbalsada per aquell encontre fortuït, i en aquell moment vaig odiar la Berta. Ella és soltera i s’enamora sovint. Cada cop que ho fa diu que ha trobat el gran amor de la seva vida. Vaig decidir tornar a casa caminant. L’aire d’aquell capvespre m’acaronava suaument i a poc a poc m’anava relaxant.

Quan arribava a casa vaig veure, assegut en un portal l’home indiferent. Que hi feia allà, aquell home? M’havia oblidat d’ell. Potser la millor manera d’ajudar-lo era donar-li diners perquè pogués anar a sopar i a dormir a algun lloc decent. Em vaig aturar davant d’ell i vaig obrir la meva bossa. Vaig buscar el moneder, però no hi era. El meu moneder, amb 300 Euros, les meves targes del banc, i els meus documents, no hi eren. L’havia perdut? Potser algú me l’havia pres mentre parlava amb l’Emili? En aquell moment no podia pensar que ell era un lladre.

Després d’un moment de dubte em vaig emportar l’home indiferent a casa meva. Vaig fer unes torradetes per a tots dos i el vaig deixar dormir al sofà. No vaig aconseguir que em digués ni tan sols com es deia, malgrat la meva insistència.

Aquella nit no vaig dormir. Massa emocions per a un sol dia. Voltava per la casa. Els meus pensaments saltaven. Veia els blaus ulls del revisor que amb la seva expressió burleta m’havia dit moltes coses sobre mi. Veia l’Emili i la Berta fent l’amor com bojos. Un home desconegut dormia al meu sofà. La veïna del segon ens va veure pujar. Què deu haver pensat? Potser que algú cregui que tinc un amant?

Quantes vegades havia fet l’amor amb en Pau en aquell sofà. Vint-i-cinc anys de matrimoni donen per a molt.

Al matí em vaig recordar del moneder, em vaig dutxar i vaig anar a la policia a denunciar el robatori. Quan vaig tornar l’home desconegut ja no hi era. Vaig mirar tots els calaixos per si s’havia endut alguna cosa, però no faltava res.

A sobre de la taula de la cuina vaig trobar un paper escrit que deia:

“ Estimada senyora. Ja no em tornarà a veure, però m’ha volgut ajudar i crec que es mereix el meu agraïment i també una explicació.

A la edat de 10 anys em van adoptar. No vull parlar dels anys anteriors, ja que són massa tristos. Només diré que vaig viure amb diferents famílies d’acollida. Però els meus pares adoptius eren bones persones i molt rics. Eren ja grans quan em van adoptar i no tenien cap més fill.

He viscut en la opulència fins aquest estiu passat. Van morir els meus pares en un accident d’avió i em vaig quedar sol, en una casa enorme, amb una gran fortuna. No sabia que fer. Va ser llavors quan vaig decidir buscar els meus pares biològics. Potser tinc algun germà. Em van dir que el meu pare havia mort però que podia trobar la meva mare pels carrers de Barcelona o en algun menjador gratuït.

No m’he casat. No sé que faig en aquest món. Vull saber quin és el meu món i quina és la meva raó de viure. He decidit apartar-me.. De tant en tant trobo una persona que em vol ajudar, com ara vostè. Potser el fet de trobar-les és el que em mantén en aquesta situació.

No he conegut persones així en la meva vida de ric. Per aquest motiu, i perquè és vostè una persona caritativa li desitjo tota la felicitat del món “

Vaig quedar bocabadada. La vida d’aquell home em va fascinar. M’agradaria molt trobar-lo de nou, però ha passat un any i no l’he tornat a veure.

Tampoc he tornat a veure l’Emili. No li vaig explicar a la Berta que l’havia vist. Ella ja té un altre amant.

Arribem a Plaça Espanya. Aquest home que puja ara és diferent de la resta. Sembla molt desgraciat. Potser l’ha deixat la dona? No se n’adona que jo el miro insistentment.

© Irene Tironi

La figura esvelta de la Neus es retallava sobre el penya-segat.

La noia caminava a poc a poc amb les mans enllaçades a l’esquena.

No se n’adonava que era contemplada per en Joan.

La Neus mirava l’horitzó llunyà que acabava la mar.

Enmig del blau només hi havia una vela. Era la barca d’en Joan.

La Neus pensava en els països llunyans que estan més enllà de l’horitzó.

En Joan només pensava amb la Neus. En Joan va començar a remar cap a la petita platja de sota el penya-segat.

La Neus va voler tocar l’aigua per això va caminar cap al sender de la platja.

La platja es va anar apropant a e Joan. Quan va estar a punt d’arribar-hi va veure com la Neus sorgia del sender i començava a caminar per l’arena. La Neus va veure com la barca llunyana s’apropava. En Joan hagués remat enrere però no tenia prou força i la Neus hauria remuntat el sender però no en tenia ganes. Els dos joves es varen trobar de cara.

Es coneixien i eren desconeguts. Havien coincidit a l’escola però en classes separades. Havien fet la comunió; un a la renglera dels nens i l’altre a la de les nenes. S’havien vist al ball, a la plaça, a la platja i a Missa, però no havien intercanviat mai dues paraules.

– Hola – va dir en Joan.

– Hola – va dir la Neus.

– La barca m’ha dut aquí

– A mi els peus

– M’agrada contemplar el mar

– A mi també

Els dos joves van quedar-se mirant el mar.

Una sola gavina al cel. Una sola gavina i ni un sol núvol. La gavina va anar de ventre, En Joan va sentir un cop al cap. Una cosa blanca li va caure pel rostre. Va quedar vermell. Va maleir en silenci la mala sort. La Neus va riure. La Neus va riure tant i tant que es va doblar. La Neus va acompanyar en Joan a l’aigua i el va ajudar a rentar-se. En Joan es va haver de despullar.

– El noi estava preocupat per tornar a casa.

La Neus li va rentar la roba mentre ell nu s’ho mirava. Els dos joves van estendre la roba al sol i van començar a parlar. Es van dir el que no s’havien dit mai. Es van besar, es van acariciar La Neus es va despullar i van fer l’amor fins a la nit.

Una gavina, una sola gavina se’ls mirava damunt d’una roca. Hom hagués dit que pensava.

© Xavier Valeri

Dama Immortal,

Trobareu fora de tot seny que us escrigui aquestes línies; és sabut que no és pas la paraula escrita la via més emprada per fer-vos arribar la inquietud d’un reu condemnat a seguir el vostre dictat, sinó la trista i desesperada comunió dels darrers instants.

No voldria pas que fos així amb la meva persona. I encara que, ara per ara, bé pot ser que jo sigui una ànima desconeguda per vós; i per la meva part, fins el moment present, mai no us hagi vist el rostre –tot i que en diverses ocasions hagi pogut contemplar algunes de les moltes representacions pictòriques que de la vostra fosca figura han estat fetes al llarg dels segles per ments visionàries–, no deixaré passar ni un dia més sense dir-vos que la vostra colpidora existència és la meva creixent intranquil·litat, i que a mesura que la meva vida avança són més les estones que penso en vós. I és per aquests pensaments, plens de neguit i darrerament repetits dia a dia, que em prenc la llicència de reclamar la vostra atenció. I disculpeu-me l’atreviment, si aquest n’és el cas.

La raó que em mou a fer-vos arribar aquestes paraules és que tingueu a bé concedir-me el vostre favor i, si així ho teniu en desig, feu realitat la meva humil i irrenunciable petició; que seguidament i de manera breu us exposo:

Sens dubte sé, com a mortal que sóc, que un dia o altre em vindreu a buscar. La trobada entre vós i jo, inexorablement i malauradament per a mi, és llei de vida. Així ha estat per a tothom d’ençà que la vida és vida i vós sou com sou.

Sí, gran és el vostre poder. Vós teniu a les mans l’únic i veritable destí de tots els éssers vius d’aquest món. Vós sou la transformació i el portal a la pau eterna.

Per tant, com és un fet ineludible la nostra trobada, quan arribi el moment de l’encontre només us prego que el compliment de la vostra missió el feu el més ràpid i el menys dolorós possible en tots els sentits. No cal que us comporteu amb mi com un torturador despietat i em feu romandre a l’avantsala del suplici durant dies i nits per demostrar-me finalment que desitjar l’execució de la sentència, acceptada de manera resignada des de la innocència, és l’única esperança per a mi.

Ja podeu veure que és ben poc el que us demano i prego, encara que sé que vós no sou pas d’atendre precs ni súpliques.

Amb el desig que una vegada arribat el dia del meu traspàs aquest trànsit es faci amb la mateixa brevetat que les meves paraules envers vós, us encomano que tingueu a bé concedir-m’ho.

Eternament vostre

Jam Malson

Una cigne blanca, preciosa, a la qual havia abandonat la seva parella, no havia pogut protegir el seu niu de les serps, les quals s’havien menjat cinc dels sis ous que ella estava covant al niu.
La mare cigne va agafar amb les potes l’ou que quedava al niu, i va volar fins un lloc protegit, amb l’esperança que les serps no hi tindrien accés: era el niu d’una ànega, que estava vigilat per ulls humans, els masovers d’una granja.
L’ànega no s’adonà que havia covat un ou diferent als seus ni quan va néixer el fill de la mare cigne: no era una ànega molt il•lustrada i només va pensar que havia tingut un aneguet diferent.
Quan va ser el temps en què els aneguets surten de l’ou, la mare cigne va anar a la granja per veure si el seu fill havia nascut bé. La mare ànega li va dir a la mare cigne que no entenia com un au tan preciosa com ella es dignava a preguntar-li res a un au tan vulgar com ella era, i menys encara, li preguntava pel seu aneguet més lleig, a qui ella mateixa havia avorrit; tanmateix, la mare ànega va dir a la mare cigne que l’aneguet havia fugit de matinada lluny de la granja, tot i que ella li havia advertit dels perills que podria trobar-se lluny d’aquell lloc protegit.

—Jo sóc la mare d’aquest aneguet seu: és un cigne!—, digué la mare cigne tota nerviosa.
—Aquell aneguet lleig era un cigne?, malaguanyat!—, digué la mare ànega amb veu trista.
—Per què ho diu, això?—, digué la mare cigne amb veu espantada.
—Perquè fa uns dies els masovers de la granja van trobar les seves despulles dins un niu de serps—, respongué la mare ànega amb veu resignada.

Xavier Martí, 4 de juny de 2010

Repassant els articles que he anat enviant al setmanari, me n’he adonat que el passat dia 3 de juny feu exactament sis anys que hi col.labor amb aquest espai.

Cercava un article que fa un parell d’anys vaig escriure sobre un grup o millor dit club privat que amb el nom de “Club Bildelberg” es reuneix cada any , baix unes estrictes normes de seguretat i secretisme, format per Presidents de Govern, representants de distintes monarquies europees entre elles la nostra en la figura de la Reina Sofia.També el president del grup PRISA, José Luís Cebrian, i màxims representants de la política econòmica europea, com el director de l’Organització Mundial del Comerç, Pascal Lamy; el president del Banc Central Europeu, Jean Claude Trichet; el ex secretari general de l’Otan, Jaap de Hoop Scheffer; i l’ex comissari europeu i ex ministre espanyol Pedro Solbes. També i qualsevol diria com a convidat “d’honor” en Bill Gates, que és presentat com a empresari i filantrop, que ha tingut a bé, criticar al Govern de l’estat espanyol, per la retallada d’ajudes als països del tercer món. No sé si l’hi han contestat a aquest senyor que és la persona més rica del món.

Vaig escriure sobre un llibre d’un periodista que durant trenta anys havia seguit les reunions d’aquest “club selecte” que sembla que mou els destins del món, amb el nom de “La verdadera historia del club Bildelberg” de Daniel Estulin, el qual es troba a Sitges, pendent de les jornades. Començ així, ja que mai se m’hagués ocorregut que en un noticiari es donés una informació de les jornades del club, inclusiu hi pot haver “filtracions” del que aniran tractant.

També em va sorprendre una expressió del periodista quan va dir, referint-se al club : “Les seves reunions s’anticipen als esdeveniments”. Aquesta frase, que per a mi no se’m va escapar la intencionalitat, totalment discreta de la informació, però si la seva profunditat. Analitzant-ho vaig entendre que després de les seves reunions passen esdeveniments en el món. També, que sembla que els Presidents de Govern de les màximes potències, han de passar com un examen per a esser admesos en el grup, com ho han estat diferents Presidents nord-americans, l’ex primer ministre del Regne Unit Tony Blair i altres. Segons el llibre que he esmentat, Margaret Tacher, fou “enretirada “ de la vida activa política, arrel d’haver pres unes decisions que no havia aprovat el club esmentat.

Resulta que el passat dia dos d’aquest mes, i en el noticiari del mig dia de TV3, el conductor del mateix, anunciava que es parlaria de la propera reunió que té el grup en un hotel de luxe a Sitges, del que no especificava el nom, i que posteriorment m’he assabentat que és el Dolce. Deia, més o manco el que jo ja vaig fer extensiu a l’article que he esmentat i es mostrava l’arribada en avió de la Reina Sofia.

Habitualment s’ha parlat molt poc del grup, ja que no ha transcendit mai els acords que pren el grup ni sobre els temes que es xerren, ja que no hi ha premsa a cap de les seves reunions.

Per més abundar sobre el tema, sembla que al programa “Salvame” , m’ho comentà la meva dona, s’havia plantejat de quina manera hi havia anat la Reina, perquè les mides de seguretat eren de mossos d’esquadra, quan és un club privat i perquè la reunió no es trobava dins l’agenda de la Casa Real.

No em vendria gaire de nou, vist que ha sorgit la informació a telenotícies de màxima audiència i a segons quins programes que també tenen una amplia quota de pantalla, que, inclusiu abans de sortir publicat aquest article, es faci qualque documental monogràfic xerrant de l’esmentat club.

Preguntes: Per què s’ha de cobrir amb forces de seguretat publiques, esdeveniments d’un club privat, ja que crec que els personatges que van al club, ho fan com a persones privades i no en representació del càrrec que tenen?. Tan secret és el que es tracta, que la reunió no estigui contemplada a l’agenda de la Casa Reial Espanyola? Si és així, que la Reina Sofia, hi va com a ciutadana espanyola, sense representa el seu càrrec monàrquic , perquè s’empren medis de transport, seguretat, etc, que s’han de pagar amb els impostos de tots els ciutadans? Que hi fa el president de l’executiu espanyol Zapatero acompanyant a la ciutadana Sofia en aquestes “jornades”?. Explicarà el President de Govern, en el Congrés de Diputats i en el Parlament dels temes tractats en aquestes jornades o continuarem amb el secretisme com fins al moment del que tracta l’esmentat club?. Com hi va convidat com a President de l’executiu ja que el club en qüestió té per norma convidar al President del Govern del lloc on és desenvolupen les jornades, que expliqués el que ha fet allà. Seria un vertader exercici de transparència democràtica, que esper que faci.

No sé si recordau que en un article vaig dir que veuríem coses interessants aquests darrers anys i també que segons quines vibracions energètiques baixes no tindrien cabuda dins dels canvis que experimentarà el nostre planeta. A més que la veritat sura, basta veure el que ha passat amb tots els casos de corrupció destapats darrerament.

Caldrà estar pendents de quins canvis hi ha en el món després de les esmentades jornades, ja que hi ha els màxims capitosts, que movem la informació i l’economia en el món, que indiscutiblement és la que marca la política.

Josep Bonnín