Qui pot dir que el que ha vist o sentit és real o no ho és?
 
Descartes ho posà tot en dubte i va creure que el que ell pensava era real i, per tant, ell existia.
 Però, ningú no ha pensat mai on comença i on acaba el pensament? Xamargar pensa que el final del seu pensament repugna al seu propi pensament, però això, potser, no és més que la certesa que ell ha de deixar d’existir, i la por a aquest moment en què ell ja no sigui.
 Llavors, què hi ha? Gaudir de la vida?, enamorar-se?, guanyar diners? O tota la història de la civilització no és més que un acudit absurd? Llavors, què? Riure sense parar?, o fer el que et mani fer la mare?

 Ell volia seguir les passes que li havia marcat la seva família, una família benestant de Barcelona: estudiar una carrera, tenir núvia, complir el servei militar, cartes d’amor, llicència, festeig, doctorat, matrimoni, casa, treball estable, fills, i festes de guardar.
 De tot això ha complert el 35%: servei militar, cartes d’amor i festes de guardar. A la resta, al 65%, ha hagut de renunciar.
 És la seva opinió, l’opinió d’un poeta.
 Sabeu?, els poetes no són ben vistos a la nostra civilització. Sabeu per què?, perquè tenen la mania de pensar i pensar, i, a vegades, a la nostra pulcra civilització, gosen enviar cartes als diaris i a les noies que havien estimat, sense adonar-se que ja no tenen divuit anys, i ja no tenen un pare ric i una mare guapíssima, ni la intenció d’estudiar medicina, ni vesteixen roba de marca, ni es pentinen amb eixugador, ni ballen com ballaven les nits de Sant Joan per a les noies guapíssimes de bona família, que ara estan casades i han complert el 100% dels somnis dels seus pares.
 No és més que una opinió. Però és la seva opinió, que es referma quan arriba a casa seva i veu el seu germà amb el 65% de la seva il•lusió assassinat, la seva mare amb la cara marcada pels senyals dels anys i el sofriment, el seu pare vençut pels anys i el càncer, i entra a la seva habitació que fa pudor de resclosit, i es posa a riure sense parar, fins que la mare li diu que ja n’hi ha prou, que es prengui la medicació.

S’ha de riure, Xamargar? Que ets imbècil, Xamargar! Tens el que et mereixes, ni més ni menys, marieta de merda!, transvestit!, transsexual!, monyes! I, la meva família, ni l’anomenis!
Heu vist?, Xamargar és poeta i, aquestes paraules, més que ferir-lo, que, a vegades, el fereixen, l’haurien d’afalagar.
L’individu que diu això, cridant, ha complert el 100% dels somnis dels seus pares. Tot i això, o, potser, per això, no pot comprendre que algú que no és ben vist per aquesta civilització, un poeta, escrigui cartes al seu únic amor, i el compara amb altres proscrits. Tot el que és diferent, al mateix sac: imbècils, malalts mentals, homosexuals, transsexuals. Què ve després? Cecs?, coixos?, sords?, nans?, gitanos?, vells?, jueus?, guenyos?, dislèxics? Tots vivint un absurd i macabre acudit.

Riu, Xamargar, riu! Riu, que per Nadal, festa de guardar, t’han regalat 50 €uros!

Xavier Martí

El dia mateix del Firó, mentre estava esmorzant a la terrassa, ara que la primavera ens ha regalat unes temperatures agradables, sentia una conversa del meu amic i veïnat Pep “Pauló” , veïnat de l’esquerra i d’esquerres, amb qui compartim pas comú als jardins, amb el seu net Sebastià.

-         Que ja t’has dutxat ? deia el padrí

-         Si , responia Sebastià

-         I que m’has deixat aigua?

-         No , tornava a contestar el net

-         Idò, “t’afaitaré en  eixut”.

Aquesta dita mallorquina , que té un significat prou evident, malgrat el padrí, la deia de broma, vos puc ben assegurar que agafaria uns quants bergants que han passat pel món de la política, per fer més matx que bé, i sense massa manifest “els afaitaria en eixut”. Això ve, del temps en que s’afaitava amb la coneguda navalla de barber, que esmolaven en un aparell, abans de començar la tasca. En primer lloc, dins d’una bacina petita, havien fet l’espuma, tot emprant la brotxa que fregaven en una barra de sabó, i desprès untàvem la cara en diverses passades del que s’anava a afaitar, fins que estava prou reblanida per passar a l’afaitat. Tot això es feia en una de les antigues cadires de barber , que tenia un capçal per apoiar el cap, unes palanques per o pujar-la, segons l’altura, i unes altres per inclinar el respatller, per millor comoditat, tant del que estaven rasurant com del barber. La butaca, tenia un reposapeus, i era de metall esmaltat amb uns bons reposabraços. Això, ja quasi forma part de la història. Així mateix a Sóller encara queda una barberia clàssica, que no fa massa va obrir i encara conserva  una d’aquestes butaques, que és un goig mirar-la.

Tot poble, disposa d’un bon grapat de refranys  i acudits, que marquen el patrimoni de la cultura popular, la qual, a base de l’observació, era ben encertada.

El meu padrí per part de mare, en deia una que a mi em va quedar. “Diguem de què braveges, i et diré el que et manca”. Un referent molt directe a la supèrbia, de segons quins personatges.

Mon pare, me n’afegí una que també és prou significativa “ Ametller abundós arran de camí, agre segur”. Amb un significat ben clar, que les coses que semblen més que bones i fàcils, poden dur amagat un contrapunt dolent.

Fa bastant estona, corria un “xist” com diu el personatge del President Montilla al programa de “Polònia” de  TV3; acudit seria el correcte en català; per cert reconèixer que Montilla ha fet molts avenços en la parla del català. El que és seu, és seu.

Bé, l’acudit, deia que: “ Un home foraster entrava en una barberia se seia a la cadira de barber i demanava que l’afaitessin. El barber començava els seus preparatius i a la bacina on hi tenia el sabó, hi pega dues escopinades, acte seguit començà a fer espuma amb la brotxa El client estorat li diu

-         Com així ha escopit a la bacina?

El barber li contesta:

-         No es queixi bon home, ha estat una deferència. Als del poble els hi escup directament a la cara.” Val riure¡

Fa un parell d’anys , vaig conèixer a una parella, Eva Maria Guasp i Miquel Horrach, que han fet una tasca encomiable, recollint arreu de la nostra geografia, gloses, cançons, endevinalles i dites mallorquines i que foren publicades en dos llibres, el primer “Noltros mateixos” i el segon “Més noltros mateixos”, que faig poder aconseguir un dia que vingueren a la nostra Vall i varen tenir la delicadesa de dedicar-me’ls. Ells dos es passegen amb una somera i un carret. És d’agrair-los que hagin deixat feina i hores, per fer aquest replec, perquè no es perdi, aquesta cultura tan nostrada.

Escriure les dedicatòries, ja que resumeixen, no tant el que ells fan, sinó la significança de no arribar a perdre les nostres arrels. La dedicada al primer llibre diu el següent: “A en Josep que sap estimar tot el bagatge de la nostra cultura popular” i en el segon: “A en Josep, que res en faci dubtar de ser qui som¡”. Com és lògic, a les persones que tinguin el mateix sentiment que es reflecteix en les dues dedicatòries, els hi recoman els llibres que per a mi són una joia.

Acab l’article, fent també una referència a un escriptor que m’encanta, tant el seu treball periodístic com en narrativa i novel·la pel seu estil, que ens acosta a un llenguatge planer i popular, i és en Gabriel Florit, gaudeix de llegir els seus articles, en la columna que té al Dbalears, “No vagi per dit”. Ells és de Sineu, i jo vaig néixer a Palma, o sigui que sóc “llonguet”. No vaig conrear el mateix llenguatge, i faig la meva quan puc, però admir al que el saben i el coneixen i també saben com emprar-lo que no és gaire senzill, fer-ho amb gràcia i la ironia que sol contindre. 

Josep Bonnín

La informació relativa a la mal dita noblesa, des dels nivells més inferiors, cavaller, baró ,.. fins als reis, no em crida l’atenció; naixements, casaments, separacions, divorcis, …. em semblen actes que les persones de ‘bona família’, acostumem a celebrar justament en la intimitat, i la pública exposició a banda de mal gust, la trobo d’una frivolitat quasi indecent.

Per aquesta raó la intervenció quirúrgica del rei Joan Carles a Barcelona – més enllà del detall de fer-se a l’Hospital Clínic de Barcelona – ho vaig qualificar com un fet ‘normal’ en un país que d’anca de 1.978 intenta – fins a dia d’avui sense èxit – fer el trànsit cap a la democràcia.

Em sorprenia l’expressió ‘Pànic Reial’ com explicació per escollir la ciutat de Barcelona per dur a terme la operació del Monarca; a ningú – ni dins ni fora d’Espanya- se li escapava la cada cop més important ‘presència social’ de persones i grups antidemocràtics a la capital del Regne. Em negava però a creure en un perill real per la vida i/o la integritat física del Cap de l’Estat.

Les reflexions en veu alta del meu interlocutor, …. l’escàndol de l’AVE , el conegut com ‘Cas Guerra ‘ – que pel que sabem mai va arribar als jutjats – , la llista quasi infinita de corrupció i més corrupció, ‘Marbella’ , ‘Balears’, ‘Peonades’, … el dubte l- irresolt – l’any 2007 , respecte als ‘incentius pels funcionaris d’hisenda’ ,.. fins a la coincidència – del tot inexplicable – que en la fase d’instrucció del ‘cas Gurtell’ , el sistema s’emportí per davant al jutge Garzón,….. em van provocar una esgarrifança, potser allò del ‘Pànic Reial’ no estava tant lluny de la realitat !

En tot cas, a mi personalment, em sobrevenia un atac real de pànic !.

Quanta raó hi havia en el comentari d’un jubilat; aquest és – encara -un país molt ric, ja que desprès d’anys i anys de mala administració, de corrupció a tots els nivells,… encara ens queda alguna cosa !!!

Que la mare de Déu de l’Ajuda – venerada als Hostalets de Balenyà – escolti la pregaria dels assalariats, jubilats, pensionistes, estrangers ,… espectadors obligats d’aquesta festa tràgica als que ara ens tocarà pagar el compte.

Ja se sap, cornuts i pagar el beure !!!

(C) Antonio Mora Vergés

PIJAPINS

(els personatges son imaginaris,

el fet és real i els personatges reals son bona gent)

Arriven al poblet a les dotze hores. Són pare, mare, àvia, dos bessons de set anys i una gosseta terrier, aclofada als braços de la mare. En entrar a la plaça principal s’atura el cotxe amb gran soroll de frens, doncs a punt està d’atropellar el gos del sagristà que jeu endormiscat a ple sol, en mig de la petita plaça.

Baixen del cotxe: cops de porta que ressonen com trets dins la calma del mig dia. El pare s’apuja els pantalons, descordats per qué li apreten la voluminosa panxa quan condueix el seu utilitari. De passada s’arregla l’entrecuix, posant-se a lloc els testicles. Fa una llambregada al seu voltant amb aire de perdonavides.

La mare, molt enjoiada, vestida amb uns pantalons cenyits, es mira al mirallet del cotxe, es repinta els llavis. Surt del cotxe, a punt està de caure des dels talons de cinc centímetres que porta, tot sense deixar a terra la gosseta, no fos cas que s’embrutés. Els nens baixen cridant consignes guerreres espantant i empaitant al gos. L’àvia, mig adormida, pregunta si ja han arrivat al balneari.

L’alcalde els llogarà, per tot l’estiu i a bon preu, la caseta que està al costat del seu mas. El pare pensa que el preu és prou estímul per poder aguantar les incomoditats de l’ambient de pagès, ja que la urbanització està a deu minuts de cotxe i aquesta té totes les possibilitats d’entreteniment urbanes que no té el poble.

Mentres s’instal.len, la gosseta aprofita per alliberar-se de l’esclavitut afectiva de la mare i s’en va a explorar nous territoris. Al capvespre torna, i com torna Deu meu!!!. Bruta, molt bruta, el morro i les potes coberts de fang, el bonic cabell enredat amb lianes i punxes (en realitat son espigues de blat) i . . . ohhh quin horror!!! Porta un cadàver de conill a la gola. És el conill del fillet de l’alcalde !!!. El pare i la mare no saben que fer, els han dit que l’alcalde té mal caracter i temen que aquest es faci enrera i no els llogui la caseta; en parlen i no s’els acud altre sol.lució que rentar al gos, rentar al conill, respallar-lo i tirar-lo per sobre del tancat que dona al terreny de l’alcalde. Tot seguit es tanquen a casa i no surten fins al matí del l’endemà, per anar a esmorzar al bar de la plaça major.

Mentres menjen (més aviat endrapen) el pa de pagés amb tomàquet i una bona ració de pernil, senten la conversa que tenen el carter i la mestressa del bar:

_ A que no sabs quina una de més rara els ha passat a la família del Pep?
_ I doncs, dígues !
_ Ahir van enterrar el conill que s’els va morir

i avui l’han trobat net i planxat a l’era.

_ Coses que passen . . .

© Montserrat Pérez López

Dalt la carena

sacseja el vent del Nord,

crida la fredor.

Baixen les aigües,

dolls de cristalls amarats

apleguen els mots.

Letàrgic moment,

natura enfosquida

somni jovencell.

Llum de foguera

enceta la nit xopa,

mirades ardents.

MARIA CONSOL FORS I VILASECA