Per que dos humans de diferent gènere puguin practicar i disfrutar del sexe, cal que el dos subjectes actuants estiguin prèviament predisposats

 

és indiferent la creença religiosa, política o moral

només cal que siguin proveïts del instrument necessari, és a dir:

 

– un penis, dit també, joies de la corona, tresor de la reina, goig de la mare, del pare, de la tieta, de l’àvia i de la veïna del tercer-segona

– una vagina, (aquí comença la discriminació femenina doncs, que jo sàpiga, no hi ha cap definició que expressi reialesa ni tresors de ningú )

 

Segueixo . . . cal que l’individuo o indivídua dominat es col·loqui in situ (no ens enganyem en sexe també hi ha el/la que domina )

 

un cop col·locats cal que s’assegurin que la porta de l’habitació estigui tancada i que

   l’àvia no entri a buscar alguna cosa : “Ay Deu meu, ay Deu meu !!!”

   que els nens ja hagin menjat:  “MAMAAAAAA ON ES LA NOCILLAAA !!!”

   que la veïna no necessiti sucre: “Pepiiiiiiii que hi eeettts”

   que no sigui l’hora del partit: “ ¡¡¡ collons, el barça / madrid !!! ”

   que no sigui l’hora de Vent del Pla : “ara no sabré com acaba”

   que la paella no es cremi

   que no sigui dia de visita dels sogres (o dels fills, que també incordien)

              i més qués, que els subjectes han d’anar desgranant per evitar un

              coitus-interruptus

 

Si al final de tot encara hi estan predisposats, doncs, ¡¡¡ els felicito !!!.

 

 ( plego,  amb tanta interrupció, ja no sé per on anava )

 

© Montserrat Pérez López

 

Estava força preocupat, li havien comentat que el seu nom sonava per l’atorgament de la Creu de Sant Jordi; a ell que procedia d’una família de contrastada catalanitat ! ; en la que al llarg dels segles cap dels seus membres havia format part dels ‘Cadells’, i/o de partits amb interessos ‘espanyolistes’ !.

Va pensar que en aquesta ocasió – com tantes i tantes en el passat – calia actuar reflexivament, i no posa els bous davant del carro. Si calia manifestar-se en algun sentit, ja ho faria quan fos el moment.

A darreries de març rebia una trucada del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya – a ell li agradava referir-s’hi com Generalitat de ‘Barcelona’- . El seu interlocutor desprès d’una llarga introducció en que la el sabó va córrer com l’aigua, li va fer saber que el Govern volia saber la seva ‘disponibilitat’ per a distingir-lo amb la Creu de Sant Jordi. Es va sentir afalagat ; malgrat que aquesta gent no defensaven el mateix concepte de Catalunya; que de ben segur en la elecció hi havia un desig de fondre diferencies polítiques; que la distinció [ la Creu de Sant Jordi ] tenia una baixa valoració social – en el seu cas concret , una valoració negativa- , s’havia atorgat a delinqüents, polítics, funcionaris del regne d’Espanya, financers,…. ; en l’intent va d’agradar a tothom , s’havia aconseguit l’efecte contrari; la Creu de Sant Jordi no agradava a ningú !. Va demanar uns dies per meditar-ho, des de l’altre costat del telèfon, amb evident sensació d’estupefacció li van contestar que havien de tenir la seva contesta com més tard en un parell de dies.

Ho va parlar amb la seva esposa que li va aconsellar agrair la distinció però no acceptar-la, amb els amics que contràriament consideraven que aquesta era una ocasió d’or per provocar un escàndol i posar al descobert el ‘mercadillo’ al voltant de la Creu de San Jordi. Va decidir meditar-ho mentre feia camí vers el turó de la farigola, els dies freds n’havien retardat la floració, que justament ara eclosionava emplenant l’aire amb el seu intents aroma.

Es va assentar prop d’un munt de ‘ pedres d’oració’ , davant d’ell desprès de la vall ubèrrima la silueta inconfusible de Sant Llorenç del Munt, a l’esquerra el Ripoll s’escolava silenciosament entre revolts en la seva dèria mil•lenària per veure el mar; el marc convidava a ‘elevar consultes’ i així ho va fer.

La naturalesa li feia arribar els seus sorolls, el vent entre els arbres, el cant dels ocells, la remor de l’aigua,… li va venir a la memòria el Pi de les Quatres Besses i la seva llegenda, i tot d’una la trobar la resposta !

Contestava la trucada dell Departament de Presidència de la Generalitat de ‘Barcelona’ , seguint els consell de la seva esposa: li prego que traslladi el meu agraïment personal al Govern per haver pensat en mi, digui’ls que com a català lamento des del fons del cor no poder acceptar-la.

—
Enviat per antoniomora.verges@blogger.com

El tema de l’ensenyament del català m’ha fet present al Pare Llogari Picanyol i Pla, de les Escoles Pies de Sabadell. L’acció va transcórrer a la dècada dels seixanta del segle XX; el català estava proscrit de l’ensenyament i de la vida pública.
Estudiàvem “comerç”, els fills de casa bona, feien el batxillerat per continuar desprès fins a la universitat; els que venien del món del treball, en el millor dels casos, començàvem la nostra vida laboral en una oficina i/l despatx tèxtil, repassant, tallant, empaquetant i transportant a les esquenes, peces i peces de roba.
La seva tasca consistia a donar-nos classe de religió, però el fundador de la revista “Sabadellum” , ens va sorprendre en regalar-nos un petit llibre que havia pogut editar gràcies a algun mecenes local, i que possiblement no havia passat cap mena de censura. Eren els primers rudiments de la gramàtica de la nostra llengua. El tracte era senzill, qui aproves català, superaria l’assignatura de religió, els que suspenguessin haurien d’examinar-se de religió al setembre.
Teníem un company –almenys – quin pare era de l’anomenada Policia Governativa, aleshores “grisos”; sembla que la decisió del P. Llogari, no li va agradar gens, i no va tenir cap pensada millor que venir un dia al col•legi. L’escolapi era un home menut i grassonet, la imatge mateixa de la bonhomia; el “gris” contràriament era i mai més dit “un tros d’home”, quasi dos metres d’alçada des dels talons a la gorra de l’uniforme, que lluïa amb indissimulada satisfacció.
Queria hablar con usted, Padre.
Doncs haurà de demanar hora a la consergeria, aquest no és el lloc, ni moment per poder-lo atendre.
Es sobre el tema de las clases de catalan, que no quiero que mi hijo lo aprenda.
El seu fill, com la resta d’alumnes de religió, han d’aprovar l’assignatura, i no faré en això cap excepció.
Padre, usted sabe que el catalán esta prohibido, y que soy guardia, si yo quisiera… li va sortir el to xuleta.
Jove, és millor que surti ara mateix del col•legi i no hi torni. Si vol que el seu fill continuí amb nosaltres ja sap les condicions, i abans d’amenaçar a ningú vagi amb compte, perquè certament no sap amb qui està enraonant!El P. Llogari el va deixar amb a paraula a la boca.
El fill del guàrdia va estudiar català, i va fer-ho de forma profitosa.
En el meu cas, l’acció del P. LLogari – en aquells anys el coneixíem com Leodegari, catalanitzant el nom en castellà, per eliminació de la darrera vocal – em va permetre conèixer la meva llengua i la meva cultura; ambdós coses han estat cabdals en la meva existència.
El Dr. Llogari Picanyol i Pla , Escolapi, Prevere, estudiós de prestigi, fundador i mantenidor de la revista “Sabadellum” és l’exemple palès de l’heroi tranquil, al qui dissortadament oblida la comunitat amb massa rapidesa.
A la seva memòria.
(©) Antonio Mora Vergés

 

L’Olaf Radmusen portava més de vint anys a Catalunya, poc a poc havia anat entenen els costums i la llengua, i fins el sentit últim del que anomenaven ‘tarannà’. Li sobtava l’aparent dificultat dels espanyols per entendre i enraonar el català.

 Va viure, primer en l’àmbit local, i darrerament a tots els nivells de representació política , l’ascens dels candidats espanyols, que tant bon punt assolien el poder s’abraçaven fervorosament a la senyera i al catalanisme.

 A nivell de carrer, els autòctons patien una discriminació cada vegada més declarada; li explicaven que el període feixista estava prohibit parlar català en públic, i qualsevol manifestació del folklore particular d’aquesta cultura; curiosament els anomenats ‘Coros i Danzas de la Secció Femenina’ van acabar incorporant al seu repertori les sardanes. El feixisme té aquestes contradiccions !. En el ‘període fosc’ la major part dels empleats públics – tant de les administracions com d’empreses estatals – eren de procedència forana, i la presència catalana en els aparells repressius únicament podia qualificar-se com ‘testimonial’.

 Semblava més enllà de la infeliç definició de català , que la situació presentava tímids símptomes de millora; de la repressió se’n ocupaven ara els Mossos d’Esquadra, i en les administracions públiques – l’estat s’havia desfet amb procediments que si més no aixecaven sospita de totes les empreses – s’hi començava a sentir parlar en català; la presència del castellà – espanyol per a ells – continuava però imposant-se de forma clara.

 Quan anava a Suècia i li preguntaven sobre Catalunya – els suecs estant molt interessats en aquest país nostre ; els establiments d’Ikea en son una bona mostra – sempre acabava fent esment del Cavall de Troia; per a ell, la Guerra Civil, i el posterior genocidi – que no havia estat mai jutjat, i que hores d’ara tornava a ser noticia, per l’acarnissament del feixisme residual contra el jutge Garzon- havien permès l’entrada massiva d’espanyols als que se’ls explicava que ‘per dret de conquesta’ podien exercir tota mena de vexacions sobre els ‘aborígens’. El sàtrapa va morir sense veure el triomf final de la seva infame estratègia, però els catalans i la seva llengua estaven tocats de mort !!!

En ocasió de la festa de Sant Jordi, li va semblar que aquestes reflexions s’havien de fer publiques.

 A tu que et sembla ?

(c) Antonio Mora Vergés

 

   

Darrerament, a la senyora Natàlia, se li humitejaven els ulls quan pensava en l’esguard tranquil i confiat de la seva néta. La jove i el fill treballaven tot el dia, i cada tarda li deixaven la nena. Als matins, la senyora Natàlia feia de minyona a cases de gent benestant que la tractaven amb freda correcció. S’havia acostumat a anar a la feina caminant. Havia sentit en un programa de ràdio que caminar estimulava la circulació de la sang i era bo per al cor.

 

         El seu marit, torner jubilat, es passava els dies a la taverna. Malbaratava els diners de la minsa pensió jugant a cartes amb els amics. Quan arribava a casa, la seva única preocupació era tenir el sopar a punt i allitar-se aviat.

 

         La senyora Natàlia pensava que el millor era callar i no capficar-se amb el resultat de les anàlisis. Però els maldecaps no li deixaven agafar la son. En canvi el seu marit dormia com un tronc i sovint prenia espai de la seva part del llit.

 

         La senyora Natàlia sabia que alguna cosa havia de canviar a la seva vida. Somiava amb robar-li temps al temps i fugir al camp amb la nena. Darrerament, la senyora Natàlia no podia amb la feina. Se li havia tornat feixuga. Les senyores de les cases on estava servint, li van assegurar que podria prendre’s el treball amb més calma.

 

         Però les promeses que aquell ritme baixaria no van ser altra cosa que purs eufemismes. Alguna cosa maliciaven aquelles bruixes. Les veus varen córrer de casa en casa i, de sobte, la senyora Natàlia es va trobar sense feina.

 

         L’endemà al matí, va fer algunes compres a la drogueria.

 

         Aquella tarda la senyora Natàlia, mentre mirava embadalida com la seva néta jugava amb el sonall, va pensar que les coses tornarien a anar bé.

 

         Quan es va saber el trist desenllaç, les senyores comentaven: «era molt endreçada», «sempre tan puntual», «no me’n sé avenir», «només pensava en la família», «tan fiada com era…».

  

         Asseguda a la falda de l’avi, la Nati reia ensenyant les seves cinc dentetes. Amb l’esguard tranquil i confiat, mirava per la finestra del tren que els duia a la finca que el vell torner jubilat, havia llogat al camp robant-li temps al dolor i lluny de tanta hipocresia.

 

Xavier Martí Garcia

 

 

 

Temps ençà, quan la vida lluí plena de cants i meravelles, en tots el racons d’aquell jardí s’hi prodigaven versos enamorats de paraules. Però ara, el silenci era el millor rapsode.

 

Damunt la taula de pedra, desgastada per l’oblit, reposava un llibre de fulls arrugats i descolorits d’enyorança, sense que ningú gosés llegir les seves paraules esborrades, amb ressò d’antigues faules de dracs i cavallers, de princeses i lloances.

Al seu costat, el vell banc esperava la damisel·la enamorada.

 

Aleshores, i com cada any a trenc d’alba, en un esclat màgic de llum i garlandes, el jardí oblidat despertava del seu encanteri.

Les flors ballaven alegres, vestides amb els millors colors de primavera. Tothom cantava i reia en un renaixement de festejos i esperances.

 

Poc a poc, com figura de tènue resplendor, la delicada damisel·la es va apropar a la seva taula de pedra, al fons del jardí. Sempre puntual a la cita, es va asseure en el seu banc de pedra per retrobar, un cop més, els fulls del seu llibre de versos i rondalles, d’al·legories i llegendes.

 

Amb el suau tacte de la noia, de llargs cabells daurats i perfum de rosa blanca, el llibre va despertar de tan llarga letargia. Tots els fulls s’il·luminaren al sentir la dolça veu de la seva dama.

Entretant… els mots anaven desvetllant versos, arraulits als fons de les pàgines, endormiscats entre pètals.

 

La música cantava poesia i la poesia era música per a qui l’escoltava quan, en mig de tanta alegria, el xiuxiueig del vent va ser estendard de la seva arribada.

 

– Hola, estimada !! – li va dir, el galant cavaller d’armadura argentada. Tu ets la flor més bonica d’aquest jardí.

 

– Hola, estimat !! – li va respondre ella, ruboritzada. Tu ets qui enamora les meves paraules.

 

Embadalits l’un de l’altre, les seves mirades descobriren el desig d’un petó.

 

Però… el crepuscle els va retrobar, quan encara molts versos solcaven desitjosos amb aromes de primerenca frescor.

El darrer besllum del dia es va apagar, i els amants es van acomiadar fins a la propera diada. 

Damunt la taula de pedra, tornaren a reposar el llibre i la rosa. El silenci adormí les darreres paraules …

 

… “ i que el nostre cant d’albada, ens porti frescor de rosa i lloança. “

                                      MARIA CONSOL FORS I VILASECA

Tanca un moment el llibre i alça els ulls, els arbres, les flors, el jardí, han desaparegut; ja és ben fosc. Sent una esgarrifança, el xiulet del vent que sacseja amb violència els arbres, li sembla més agut. La Glòria té por. No li agrada quedar-se sola de nit. La casa de Pruit té unes vistes magnífiques, però està isolada. Després de l’accident, quan ella va haver de deixar la feina, en Claudi podia fer-li companyia totes les tardes. Fa pocs mesos que va haver de tancar l’empresa; ara treballa de representant i sovint arriba tard.

Se li escapa un crit quan sent uns cops forts a la teulada, semblen passes, pensa. No siguis tonta, les bigues sempre fan sorolls, tota la fusta de la casa en fa. Deixa el llibre i encén els llums del jardí. Els xipresos gronxant-se frenètics, dibuixen unes ombres llargues i negres que s’estenen pel camí com si volguessin entrar a la casa, un calfred gèlid li puja per l’espinada. Sent brogit a fora, no pot sortir sola amb la cadira de rodes. S’apropa a la vidriera del jardí i amb els ulls ressegueix ansiosa tots els racons. No veu ningú, intenta calmar-se, ell arribarà de seguida, pensa. Se’n torna al seu racó, té fred i es posa una manta damunt dels genolls, està cansada, el cap li pesa.

Obre els ulls quan sent uns trucs insistents al timbre, li costa reaccionar. Qui pot ser? Ell no truca mai, té claus. Sent veus d’home al darrera de la porta d’entrada, veus que no reconeix.

-Obre; només volem les caixes! –crida, des de fora, una veu d’home.

Segur que es deuen equivocar, pensa ella, anant cap a la porta. No tenim cap caixa per entregar, en Claudi no me n’ha dit res. Ell no li ha explicat cap detall de la seva nova feina, dels seus recels. Vol mantenir-la al marge, protegir-la.

-Obre d’una vegada, collons. Sabem que estàs sola!

La Glòria empal·lideix; el cor li batega embogit i la por la paral·liza. Busca amb la mà el botó de l’alarma instal·lat sota la cadira. Aleshores s’adona que algú intenta obrir la vidriera, és una ombra fosca, no li veu la cara. El seu xiscle agut ressona per tota la casa.

És tard i, encara que no ha pogut acabar la feina, en Claudi decideix tornar a casa. Comença a ploure quan ja fa mitja hora que ha sortit de Vic, de sobte el cotxe trontolla, se li ha punxat una roda, s’atura al voral, contrariat. Un cotxe de policia tomba el revolt, li fa senyal perquè s’aturi. Passa rabent pel seu costat, ha estat a punt d’embestir-lo. Animal!, crida furiós. M’hauré d’espavilar sol, pensa, però potser és millor així. Porta al seient del darrera algunes de les caixes que s’ha emportat aquest matí de casa, no ha tingut temps de repartir-les totes. Li fa mala espina aquesta feina, massa ben pagada per fer de simple repartidor. No ha pogut triar, encara els queden anys d’hipoteca i el tractament que la Glòria necessita és molt costós.

Canviant la roda, ha quedat ben xop, s’ha tacat de greix la camisa i du els baixos dels pantalons plens de fang. La sang li regalima pel braç, amb el gat, s’ha fet un tall a la mà; s’eixuga com pot i se l’embolica amb el mocador. A l’entrada del poble, els llums encesos del jardí de ca seva li recorden que la Glòria fa hores que està sola, deu tenir por, em sap greu arribar tan tard. Pensant-hi se li humitegen els ulls. No hi ha dia que no recordi l’accident, no hi ha dia que no se’n senti culpable. Veu que està obert el llum gran de la sala. Li sembla estrany, la Glòria acostuma a encendre només el llum de peu.

Un soroll sec, com un petard, i el cotxe patina per l’asfalt mullat, sort que no corria i pot apartar-lo cap a un costat. Una roda. Ha tornat a punxar!

-Avui no tinc pas un bon dia, avisaré el Racc demà. Pujaré a peu.

Tapa les caixes amb una manta i tanca el cotxe. Plou a bots i barrals però ja tant li fa de l’aigua que li regalima per la cara i li enterboleix els ulls, només vol arribar. Encara no ha fet el primer pas, quan un objecte dur, metàl·lic li pressiona les costelles

-Camina endavant, no et giris i no facis cap gest estrany o et foto un tret! –li ordena amb contundència una veu d’home.

L’agafen fortament pels braços i l’empenyen camí amunt. Són dos, pensa tremolant, segur que són lladres. Quan arriben a dalt, veu la vidriera del jardí oberta, mira cap a dins angoixat cercant la Glòria, el pànic l’ha deixat mut, no podria cridar encara que volgués; no la veu enlloc però la cadira de rodes i el llum de peu estan tombats al terra. Dins la casa sent veus, en surt una dona vestida amb un uniforme fosc.

-Inspectora, ja el tenim. L’hem enxanpat!

-Per sort se li ha punxat una roda i no ha pogut marxar del poble –crida l’home que el porta agafat pel braç-. Aneu a regirar-li el cotxe, és a baix de tot, al final del camí. Aquest malparit encara té sang a les mans!

Júlia Gaset i Mollà