Dissabte passat dematí , estàvem davant les arcades del mercat, la meva dona i jo, xerrant amb unes amigues. Estàvem parlant sobre la darrera noticia del tema de corrupcions o de presumptes corrupcions, com ha estat la bomba que va llançar Miquel Nadal , amb les seves declaracions voluntàries davant del jutge del cas Maquillatge , on afirmà que havia rebut tres-cents mil euros de Maria Antònia Munar en nom d’UM, per comprar el 50 per cent d’una empresa Video-U que posteriorment fou adjudicatària d’una llicència de TV(Televisió de Mallorca) a les Illes Balears. Implicà, en una presumpta trama de corrupció per finançar UM, fins a l’apuntador.

I la presumpta conseqüència: Dimissió immediata de “la princesa” com a Diputada del Parlament i per tant deixant el seu càrrec de Presidenta. A més en el comunicat s’afirma que deixa la vida política. No entraré a fer valoracions, ja hi haurà altres plomes que les facin.

La meva dona proposà: Jo crec que s’hauria d’instituir “el dia de Sant Corrupte”. Com podeu pensar i creure, i creure i pensar (una frase molt emprada a les rondalles), varem fer un esclafit de rialles, malgrat el tema sigui prou seriós; però si no li lleven ferro, t’entrarien ganes d’anar repartint bescollades arreu.

Idò com vaig trobar la idea molt suggerent, i malgrat tenir quasi enllestit l’article sobre els mons visibles i invisibles, que possiblement, sinó hi ha res de nou, el reservaré per la propera setmana, he decidit desenvolupar la idea.

No és un article de ciència ficció, vist lo vist, tot pot passar. Com tenim dies commemoratius per quasi tot, també podríem tenir el “Dia de Sant Corrupte”, la data la podrien fixar els germans de la confraria.

Com podria esser la celebració?. Doncs primer crearem la imatge de Sant Corrupte: Vestit amb un trajo a retxes negres i blanques, com els dels antics presos, amb un bonet i una bolla penjada al peu. De les butxaques de la vestimenta, li sortiríem molts bitllets de cinc-cents euros i la base de la imatge n’estaria prou farcida (fotocòpies és clar, no fos cosa que algun confrare aprofita’s per ficar mà).

Els polítics més corruptes de l’any, per mèrits propis passejarien la imatge de Sant Corrupte (ora pro nobis) en processó tot vestint l’uniforme, calcat a la vestimenta del seu sant. Enguany podrien portar el pas dos ex molt honorables, un ex il·lustríssim i una ex il·lustríssima, per exemple.

La processó sortiria dels jutjats de Via Alemanya fins arribar a la plaça dels patins enfilant el final de Sant Miquel, per després agafar el carrer 31 de desembre i enfilar la carretera de Sóller cap a l’hotel “La Garjola” on hi hauria la capella dedicada al Sant.

Abans de sortir la processó, just devora dels jutjats, hi hauria paradetes on es vendrien imatges beneïdes de Sant Corrupte (pregau per nosaltres¡), sobres beneïts per omplir-los de comissions fraudulentes, capsetes de colacao plenes d’euros de xocolata i vises amb la imatge del sant i a qui les comprassin tindrien indulgències, no molt plenàries, que els perdonarien en part el pecat mortal d’haver posat mà dins la caixa dels doblers públics; i es faria un sorteig on es rifaria un viatge per anar a esquiar a Andorra, entre tots els compradors.

Com és clar, Sant Corrupte tindria el seu himne, que els penitents de la confraria anirien cantant des de la sortida del jutjat. A mi que m’agraden molt les gloses i els poemes, m’he atrevit a proposar-ne una lletra (després, si la m’aproven, ja ho faré saber a l’SGAE).

Sant Corrupte exemplar /De tan gran santedat

Ajudeu-nos a robar /A les arques de ciutat

Finançaren el partit /Endolcirem la poltrona

Ho deixarem tan polit /Com si fos un cul de mona

Deixarem les arques buides /I mentre, haurem cobrat

I deutes haurem deixat /Havent fet les nostres cuites

Imprecacions:

Sant Corrupte beneïu /A qui mareja la perdiu ¡

Sant Corrupte amagau-nos /Dels fiscals anticorrupció¡

Sant Corrupte a la presó /Vos resarem amb fervor¡

Respecte a la música, li podríem adaptar una de les tantes marxes de setmana santa, amb molts instruments de vent i molta percussió: Tambors i timbals

A tot això, Sant Corrupte tenia una llarga família: Santa Avarícia l’estimada esposa, li deixà sis fills i filles reconeguts: Santa prevaricació (ora pro nobis); Santa presó preventiva ( que a mi no em toqui); Santa llibertat amb càrrecs ( al manco faig un respir); Sant Malbaratament de Cabdals Públics ( he begut oli) ; Sant Tràfic d’influències i Santa Falsificació de Documents Mercantils. Santa Honestedat, filla bastarda i no reconeguda, verge i màrtir.

Encapçalarien la processó jutges i fiscals anticorrupció, portant els codis civils i penals en vigor i en cada misteri de corrupció dedicat a cada membre de la família del sant, llegirien l’article adient i les possibles penes de presó:

La gent ompliria els balcons de domassos que tindrien estampats escenes corresponents de la historiografia del Sant on ell havia fet acte de presència ( no pos tots els casos, perquè hauria de fer un article paral·lel). Al pas de la comitiva, els ciutadans els dirien de quasi de tot, menys “guapos i toreros”. Quan arribasin a l’hotel “La garjola” deixarien el sant dins la capella de “La Gran Corrupció” (ora pro nobis) i anirien, sigil·losa i silenciosament a les seves respectives cel·les a fer actes de constricció. Podríem exportar el Sant, perquè es fessin celebracions semblants a tot l’estat espanyol i inclusiu el podríem globalitzar.

I fins l’any que ve, si Déu ho vol.

(c) Josep Bonnín

Aquesta és la història d’en Ramonet, un vailet de set anys eixerit com un pèsol, que té moltes ganes de jugar. Va a l’escola i li agrada retrobar-se cada matí amb els seus entremaliats companys, però això d’haver d’estudiar… ja són figues d’un altre paner. I té una mania que treu de polleguera a pares i mestres: li agrada badar. Qualsevol niciesa pot ser una magnífica oportunitat per evadir-se del món on viu i perdre’s entre les bromes de la imaginació fructífera que posseeix. Aquella tarda, quan a mig berenar va adonar-se que havia començat a ploure, corregué cap a la seva cambra a contemplar des de la finestra els remolins de colors que l’aigua dibuixava sobre el paviment de la plaça, al voltant del forat del desguàs que l’engolia.

 

I allà el tenim, encisat, el petit nasset enganxat als vidres. L’aigua de la pluja, pensà, semblava que cantés aquella cançó que li havien ensenyat a l’escola, un cànon de diverses veus que harmonitzaven tan bé. Les gotetes que lliscaven per unes teules mig trencades de la casa del davant, es precipitaven a terra tot cantant rítmicament: clinc, xap, xap, xap; clinc, xap, xap, xap… mentre l’aigua que s’escolava per una canal torta i rovellada ho feia amb una veu estrepitosa: pataxip, pataxap; pataxip, pataxap… Paral·lelament, l’immens degotall que venia del cel murmurava dolçament: zzzzzzzzzzzzzz…

 

Unes quantes fulles seques, arrossegades per la pluja, aviat es transformaren en petites granotetes amb paraigües, que saltaven divertides damunt els tolls d’aigua, esquitxant-se les unes a les altres. En Ramonet fins i tot podia sentir el seu cant, entrellaçant-se amb l’anterior melodia: rac, rac, raaac, pataxip, pataxap, clinc, clinc, zzzzzzzzzzzz… Cada goteta, un somni de diferents colors emmirallats per la dèbil claror dels fanals de la plaça; uns eren rosats, d’altres blavosos; potser nacarats, o lilosos… Les granotetes, verdes i de color de coure, no paraven de fer tombarelles… Fins que altra volta el desguàs s’ho cruspia tot com un ogre despietat, i de nou, un món de remolins anava prenent vida al seu voltant…

 

No es recordà més del berenar, ni del llum encès de la cuina, ni dels deures que s’esperaven plens de mandra a dins la cartera… Des sobte, alguna cosa estranya li féu aixecar el cap i oblidar la improvisada orquestra. Ostres! Què era allò que baixava del cel? Un paracaigudes blanc! Oh, i a sota hi anava enganxat una mena d’home. Un home de debò, vaja, o bé que ho semblava; amb una barba blanca i llarga que li feia de vestit, i uns ulls d’aspecte cansat i molt blaus. Devia ser vell, però no com un vell qualsevol, no; semblava més aviat un dibuix com els que hi havia al llibre que li mostrava l’àvia quan s’entestava a voler fer-li aprendre el Parenostre. I duia una corona de sant. Bufaaa, pensà en Ramonet, si porta una corona il·luminada!

 

Admirat, el vailet obrí la finestra de bat a bat a aquella mena d’aparició que, encara per l’aire, s’anava atansant fins aturar-se davant d’ell.

 

-Ajuda’m a entrar, Ramonet; ajuda’m a entrar, que em volta el cap, cada vegada que aterro!

 

En Ramonet, obedient, acostà una cadira a la finestra per tal que l’estrany personatge pogués saltar a dins la cambra més fàcilment, i li allargà les mans per ajudar-lo.

 

-OOOh, però qui ets tu; d’on véns? Què hi feies allà fora? Que no t’has adonat de com plou?

 

-Que d’on vinc? Del cel, fillet, del cel; no veus l’aurèola? I ja ho sé que plou, ja; mira com vaig de moll!

 

Atemorit, el nen preguntà:

 

-No… no seràs pas un “cristu”, oi que no?

 

-Què coi, un “cristu”! Jo sóc Déu, home, Déu; és que no t’han ensenyat qui sóc jo, a catequesi?

 

-No, perquè no sé què és això de “catac-catac-quetesis”.

 

El déu sospirà resignat, tot pensant: ai els vailets d’avui en dia!

 

I desempallegant-se del paracaigudes, començà a explicar la seva aventura.

 

-Mira, vet-ho aquí que estava aposentat en el núvol inflat amb què viatjo sempre que vull inspeccionar la Terra. Venia molt preocupat, perquè he vist un reguitzell de fills meus allà mateix on fa vint segles em vaig reencarnar, que s’estomacaven de valent amb unes armes estranyíssimes, una mena d’elefants metàl·lics que disparaven foc per la trompa. I m’he dit: què bèsties són! Tan agradable que resulta morir-se de mort natural, calentet i a dintre el llit, i ells allà, vinga violència, vinga fer-se mal! No sé pas si en el cel hi quedarà lloc per una altra remesa d’ànimes tan gran! Perquè noi, mira que arribeu a ser colla, eh, el humans? Jo en vaig crear dos, només dos! Si m’hagués imaginat que us multiplicaríeu d’aquesta manera, no hi hauria pas anat, a pastar fang! Possiblement, m’hauria dedicat a la pintura a l’oli, de debò que sí!

 

-Bé, tal com et deia, noiet, davant d’una visió tan desagradable, he manat al núvol que es dirigís cap a un indret més tranquil. Sobre la Mediterrània ja m’he adonat que ens apropàvem perillosament a una massa de cúmulonimbus, però avesat com estic a fer miracles, he cregut que ens en lliuraríem. Sí, sí, creu-t’ho! Ells, que venien de l’oest i jo que viatjava de l’est, amb diferents temperatures, ens hem apropat tant que: pumba! A fer punyetes el núvol. Tan sols aigua i molts llampecs. I trons, tant que m’espanten els trons! I sort n’he tingut de portar el paracaigudes, que si no jo també hagués fet: pumba! I mai més no s’hauria parlat de mi.

 

-Doncs, per què no et compres unes ales com les dels angelets?

 

-Ja en tenia unes, ja; però sóc al·lèrgic a les plomes i cada vegada que me les posava deixava anar uns esternuts que trontollaven cel i terra. Així que les vaig regalar.

 

En Ramonet xalava. Xalava de valent amb aquell déu tan estrany i amigable, que s’havia presentat d’una manera sorprenent mentre a fora plovia i que xerrava pels descosits, tot eixugant-se la barba amb la tovallola del Barça que el noi feia servir per anar a la piscina. De sobte, però, es posà seriós. Recordà alguna cosa i potser volia callar-la, però ingenu i tafaner com era de mena, acabà preguntant:

 

-Però tu, senyor déu, ets una persona molt dolenta, oi? I llavors si el papà i la mamà saben que ets aquí, s’enfadaran molt i em castigaran, i potser diumenge no em deixaran anar a fer castells, i…

 

-Ei, ei, ei, para el carro, vailet! D’on rediantre has tret que sóc un dolent, jo? Qui te l’ha dita, tal cosa?

 

-El papà.

 

-El teu pare, t’ho ha dit? Valent renegat deu estar fet el teu pare, vet-ho aquí!

 

-Ei, no l’insultis el meu pare, eh? Que és el pare més llest del món, perquè ho sàpigues. I també el més fort, i el més valent, i el que sap fer més coses!

 

-Està bé, està bé; au fillet, explica-m’ho, per què diu el teu pare que sóc dolent, jo.

 

-Perquè… s’hi caga.

-Per… quèèè?

 

-Sí, sí, perquè s’hi d’això!

 

-I per què s’hi d’això, pobre de mi?

 

-Perquè ets dolent i fas que li passin coses que ell no vol.

 

-Coses…? Jo…? Com ara quines?

 

-Doncs, per exemple, quan li cau la pipa a terra, encesa, i les espurnes del tabac li cremen la camisa, i fa un escampall de cendra a la catifa, ell diu: “Mecàsunséu”. I la mare ho deixa tot corrents per plegar la brutícia i es posa nerviosa, i el renya: “Ja podries anar amb més compte, ja!”; i el pare crida, i torna a dir: “Mecàsun…”!

 

-Però fillet, jo no hi tinc res a veure, si el teu pare és un manasses!

 

-I quan se li nega l’all-i-oli què, eh? Tampoc en tens la culpa, quan acaba llançant la massa per la cuina i el morter sobre la taula amb un cop molt fort? Llavors també s’hi d’això, i moltes vegades seguides! I si ho fa, senyal que és veritat que tu li fas fer!

 

Aquell déu cada vegada estava més esverat.

 

-I el dia que, en obrir l’armari, es va donar una trompada molt forta contra la porta i se li van trencar les ulleres bifocals, tan cares que eren, què, eh? També va ser culpa teva, perquè quan la mare, esglaiada en veure els vidres per terra i el nas del pare tan vermell, va dir: “Però ara què farem?”, el pare va contestar: “Doncs cagar-se en … i anar a l’oculista!” I jo, per culpa teva, em vaig quedar sense mega-consola nova i sense anar a Port Aventura!

 

En Ramonet callà una estona, traient un morret com d’ofès, tot mirant de reüll el personatge, que no se’n sabia avenir. El déu va sentir pena d’aquell noi, i bonatxó que era de mena, va cuitar a consolar-lo:

 

-Au amiguet, que no ho tens ben entès això. I és clar que m’estima la gent! D’això ve a ser com dir una paraula màgica que els allibera en un instant de tots els nervis acumulats. Quan els en passa alguna de grossa, ho diuen ben fort i s’asserenen. És a dir, que encara els faig un favor, ajudant-los a apaivagar-se.

 

El nostre amic no ho havia entès del tot, però una mica més convençut, ja feia més bona cara.

 

-Però tu, doncs, per què t’ho deixes dir, eh? Si t’insulten i no t’hi tornes, o bé ets un covard o una “nena”. A mi un dia un company em va dir “gallina” i li vaig clavar una patacada…!

 

-Doncs mira, jo no m’hi torno perquè sóc un calçasses, ves, i potser una mica tòtil i tot. Perquè sóc massa vell per manar; perquè n’estic fart dels mals tractes que em feu a la Terra; fart de vigilar-vos des de núvols que fan: patapaf!; fart de fer miracles i de conviure amb arcàngels que només em destorben. M’agradaria engegar-ho tot a rodar… jubilar-me d’una vegada per totes!

 

-OOOh, tan divertit que deu ser, -digué en Ramonet amb els ulls oberts com dues taronges-. Passar-te la vida fent el que et doni la gana i no tenir deures; volar com en Superman i jugar a futbol amb tots els morts ressuscitats; donar empentes als angelets antipàtics perquè caiguin del núvols… Que m’hi deixaràs anar una estona algun dia, eh, senyor déu? Vaaa, digues que sí. M’agradaria mooolt!

 

Veient el nen tan entusiasmat, al déu se li ocorregué una idea divina. Estigué rumiant una mica i a la fi, amb cara de còmplice li proposà el següent pacte:

 

-Mira, Ramonet, de debò t’agradaria fer de déu a dalt del cel?

 

-Oh, i tant que sí. Seria el que m’agradaria més, més, més del món!

 

-Doncs mira, si hi estàs d’acord, puc fer l’últim miracle de la meva vida.

 

Puc convertir-te en déu i jo adoptaré la teva forma humana de nen, i viuré com tu, a casa teva. Ningú no s’adonarà del canvi. Tu volaràs cap al cel i seràs l’amo absolut de l‘Univers. Podràs fer i desfer a la teva manera, inventar-te tots els miracles que et passin pel cap.

 

-De debò que ho dius de veritat?

 

-I tant que ho dic de veritat. Els déus no mentim mai.

 

-I no hauré d’estudiar mai més?

 

-És clar que no; posseiràs tots els coneixements del món.

 

-I ningú no em renyarà si faig allò que em surti dels nassos, ni em diran mai més badoc?

 

-I tant que no. Seràs tu qui manarà els altres.

 

-I menjaré només el que em vingui de gust?

 

-Per descomptat, home!

 

-Sííí, sí que ho vull! Corre, déu, fes el miracle! Un instant, que vaig a rentar-me la cara, i ja estaré llest per marxar.

 

I al cap d’una estona, una figura blanca, com una volva de neu, s’esmunyia cap al cel amb tota la força i la magnificència d’un déu jove, acabat d’estrenar.

 

Ha plogut molt, des d’aleshores; el temps transcorre de pressa. Ara bé, el nou déu-Ramonet no ha perdut encara el costum de badar. I de vegades també fa una mica el trapella, aprofitant-se del poder dels miracles. Per això, d’ençà d’aquell dia, és bastant habitual trobar-se amb situacions un xic estranyes. Pot succeir, per exemple, que enmig d’una xafogosa tarda estiuenca, de sobte comenci a nevar. O que als nostres mars i oceans l’aigua se’ls torni dolça. També pot ser que polítics d’esquerres apareguin insòlitament a la dreta, o que països immensos capgirin els seus governs en un tres i no res.

 

I de qui creieu que va ser la idea de voler col·locar deliberadament un mitjó atrotinat al bell mig del vestíbul d’un museu d’art força important de Catalunya? Elemental, amics, elemental…

 

El que potser encara no sabeu és què va fer l’ara Ramonet-déu quan es va quedar sol a la cambra, convertit ja en un humà. Com que, fet i fet, ja no s’havia de comportar com un sant, va voler realitzar la primera malifeta de la seva nova vida. Era una necessitat imperiosa, incontrolable, d’experimentar una nova sensació. Amb el gest resolt i la cara de murri, tragué el cap per la finestra; lentament alçà els ulls vers els seus antics dominis, i cridà amb tota la força de tants anys de contenció:

 

-Mecàsuuunséééuuuuuuu…

 

La seva veu fortíssima s’anà estenent per l’espai, ressonant entre valls i muntanyes, escolant-se pels racons més inhòspits, per monestirs i masies, girant frenèticament al voltant de la Terra. Pertot arreu es podia escoltar la remor de l’eco repetint incansablement: séééuuuu, séééuuuu… séééuuuu…

 

I parant bé l’orella, encara avui podem sentir-la, perquè quan les paraules tenen intenció d’aturar-se, en Ramonet des del cel els hi dóna una empenta i han de seguir voltejant. És, si fa no fa, una més de les entremaliadures d’un déu de set anys, eixerit com un pèsol, que regnarà durant segles i segles.

 

Amén.

 

© Montse Marcer

 

 

 Hi ha coses que no em quadren en absolut i em sembla que se’ns pren el pel categòricament. 

 

Fa estona en una de les manifestacions, respecte al tema de l’energia que vaig escoltar al President Zapatero, afirmà que hauríem de pagar les energies: elèctrica, gas, etc, al seu cost real i que per això anirien augmentant progressivament.

 

Be, resulta que Gas Natural  l’any 2009 va augmentar els beneficis en un 13’1 per cent, en total fou la “trista” xifra de mil cent noranta  i cinc milions d’euros.

 

Red electrica de Espanya, l’any 2008 augmenta els seus beneficis un 17’7 per cent (beneficis nets), la xifra de dos-cents vuitanta milions d’euros. A més sembla que malgrat existeix una normativa europea que prohibeix els monopolis, encara n’hi ha que ho segueixen fent de manera encoberta, posant totes les possibles traves als seus competidors, perquè la coneguda idea d’un lliure mercat, sigui més una certa abstracció que una realitat. Algunes de les multinacionals que actuen d’aquesta manera, se’ls han imposat multes, lo que per a elles significa: un pet a la vela, ja que excloent als seus més directes competidors, han guanyat milions de vegades el cost de la multa.

 

Algú s’ha demanat alguna vegada, perquè paguem impostos a dojo, i si es compensen els serveis que realment tenim a canvi? Algú s’ha demanat, perquè els polítics cobren uns sous astronòmics en relació al salari mínim  interprofessional a l’estat espanyol? ; i encara a més cobren un plus si van a fer feina (llegiu sessions parlamentaries, del Congrés de diputats, que a vegades n’hi ha més butaques  buides que plenes )? Que li passaria a un ciutadà normal i corrent que fes el mateix o pretengués  cobrar un plus per anar a fer feina? Doncs que rebria una bona potada al cul i aniria a formar part de les llistes de l’atur. Hom també es demana, perquè han d’existir aquests privilegis per uns i no pels altres, dins d’una democràcia?. Del tema de les pensions ja en vaig escriure en un altre article i no em repetiré.

 

Em sembla que els polítics, una gran part d’ells, viuen dins un món bombolla. Que es troben molt enfora de les vertaderes prioritats dels ciutadans i quan els veig tant en el senat com en el congrés de diputats amb les seves polèmiques i filípiques; m’entrarien unes ganes terribles d’arriar-los un parell de bescollades  i afegir-hi: “Vostès estan aquí per fer feina pels ciutadans; per gestionar els recursos que treuen a través de l’animalada d’impostos que paguem religiosament, per l’interès comú i per fer-nos la vida més fàcil i més senzilla i no tot el contrari”. Xerrant amb la meva dona, sobre la qüestió, l’altre dia em deia, jo faria una cosa, els hi posaria una persona aturada dins casa seva, perquè se n’adonessin compte del drama que és això i se n’adonessin per què estan en els seus llocs. I, vos puc assegurar que em va semblar una magnífica idea, perquè els aturats únicament els veuen en llistes i estadístiques, i ni se n’adonen que tenen cara, ulls, patiment i  família.

 

A vegades a un li encantaria que hi hagués a les distintes eleccions, tant estatals, autonòmiques com municipals, una abstenció d’un 99 per cent. Seria entaforar-los a la cara una crítica superlativa. Com venir-los a dir: “No vos legitima’m per governar, perquè no estem confiant en vosaltres”. I no parl del tema de la corrupció per no posar-me encara de més mala lluna; perquè alguns es passen més temps per dins els tribunals que governant, excepte els que han agafat les de “Villadiego” i han deixat el pastís als seus companys; com és el cas de les declaracions de Rosa Estaràs recent arribada del continent i que  ha vingut a dir que tot el que es va decidir del Palma-Arena, el responsable fou l’ex honorable Jaume Matas. Sembla que a alguns governs, la segona de comandament , no sabia el que és diu:“de la misa la media”.; també n’hi ha que se n’adonen per la premsa. Un que pensa que a vegades, el que fan simplement és insultar a la intel·ligència,  però que li farem, deuen esser els polítics que ens pertoquen. Diuen que cada poble té els que es mereix.

Xerr amb moltes persones pel carrer i el que volen és fer feina, tenir salut, quatre doblerets estalviats per si de cas  i que per favor no se’ls  empreny massa amb la “burrocracia” existent. Idò no. Hi ha un dit mallorquí que diu: “Si funciona, no ho toquis” i molts d’ells fan tot el contrari. D’alguna manera, perquè no es digui, han de justificar el sou, que en sí és injustificable. Per això tenen idees tan  peregrines.

 

L’altre dia vaig veure una notícia que em va indignar, no record el canal, però semblava que s’havia fet un estudi històric ( no em demaneu que pot valer, perquè no ho sé, però bastants doblerets segur) per a construir unes maquetes d’uns vaixells històrics. O sigui que uns han de fer quatre o quaranta nusos a un euro i uns altres decideixen que com no saben que fer amb el seu cos es dediquen a embullar la perdiu; amb estudis històrics i construint maquetes de vaixells. Aquesta n’és una, però en podria recavar moltes altres. Sembla que alguns polítics quan empren doblers públics; m’encantaria saber si farien el mateix si fossin seus; fan, el que es deia els “Comptes del Gran Capitan”.

 

D’altres em sembla que en lloc de tenir un Congrés de Diputats, tenim presumptament una llotja on se subhasta el peix dels càrrecs i quotes de poder.

 

-                           Jo et donaré suport, i a canvi tu em dónes, si pogués esser per exemple un ministeri. Com ho tindries?, o 

-                           “jo em callaré això, si tu no xerres d’allò altre. Estem d’acord?

 

Darrerament, deu esser que m’estic tornant vell, no hi ha res que més m’embafi que una campanya electoral. I és que no puc.

 

I mentre els jutjats de Ciutat de Mallorca plens de cares conegudes amb títols com a mínim d’il·lustríssims o il·lustríssimes. I que no és guapo això?

 

Per avui tanc la paredeta. Que si em pos a flastomar en veu alta, m’enviaran de cap i peus cap al infern.

 

Josep Bonnín

 

 

(17-02-2010)     Basat en un fet real, viscut

Triares el sostenidor de color negre. Era un regal de Reis. Escotat, amb anelles, i un llaç suggerent a la zona d’unió de les dues copes. Combinat amb un jersei rosa, de punt doble d’escot (que el feia entreveure) et feia sentir-te sexy. Et feia sentir més dona.

Havies quedat amb els amics al Pub Escocès. T’agradava molt aquest local, amb els escuts heràldics de lleons rampants sobre fons daurat; l’ambient barreja de tribus locals urbanites i clans estrangers, forasters perduts al cor de la ciutat; els cambrers, vestits amb kits; i la música celta que amenitzava, suaument, les converses efímeres.

Quan arribares, ja estaven presents els incondicionals: en Micky, en Robert, la Sandra, en Gerard …

La Sandra et mirà, desconfiada. Els nois, més condescendents, amb ulls brillants. Besares a tots i et posaren al corrent de les últimes novetats. Res especial. Coses d’estudis, problemes amb els pares, la crisi…

El Whisky Lounge del pub era una sala àmplia, confortable, amb sofàs i butaques distribuïts alegrement. Els grups s’ampliaven, es dividien, disminuïen i tornaven a engreixar-se depenent de les circumstàncies.

Habitualment, prefereixes no prendre còctels. Només cervesa, sempre la mateixa. Douglas Celtic Brown. Lleugera. No t’agrada barrejar la beguda. Per això et sorprengué que el cambrer et portés un Rob Roy, que no havies demanat.

Xavier, el cambrer de faldilla de quadres, assenyalà la zona del bar. Dos nois somreien i et dedicaren una salutació amb la mà. Coneixies a un d’ells. De l’ institut. T’apropares per agrair-les la invitació. Eren extrovertits, divertits, agradables. Un aire fresc en una nit ensopida. Et senties molt bé amb ells, parlant de música i cinema.

 Obrires els ulls. Senties un mal de cap intens, molt intens. Et trobaves marejada. Tenies ganes de vomitar. On estaves? Era un bagul fosc, la teva ment, suprema confusió. Deduïres que et trobaves al box d’un hospital. Et feia mal el braç dret. Tenies clavada una mena d’agulla, connectada a un tub prim que sobresortia d’una ampolla de vidre.

–Com et trobes?

Vas reconèixer la veu d’en Gerard. Estava a la teva esquerra. Recolzat a la paret de la petita cambra. “Què m’ha passat?”, vas preguntar.

–No ho sé –respongué ell–. Et vaig trobar al carrer, en sortir del Pub. Havies marxat amb aquells nois de l’insti. Estaves … bé, com borratxa… no sé … T’he trobat estirada al terra, a la vorera.

No vas poder evitar-ho. En sentir-ho, vas començar a plorar.

A poc a poc, en Gerard et va aclarir la resta. Havia trucat al 061. T’havien traslladat a l’hospital en una ambulància, t’havien fet anàlisis, t’havien posat sèrum, t’havien administrat medicació per la vena. A ell li havien preguntat que si sabia què havies pres, que si sabia quina punyetera droga t’havies ficat a dintre.

 Podia haver-hi estat pitjor. Segur que sí. Encara avui ho recordes tot barrejat en un núvol gris de confusió i desconcert i desassossec i humiliació i ganes, moltes, moltes, moltes ganes de plorar.

“La pastilla de l’amor”, explicà una metgessa. “Si no l’has pres voluntàriament, algú te l’’ha ficada a la beguda. Hauràs de denunciar-ho. Ets menor?”

 En Gerard t’acompanyà a casa. Gerard, el bo d’en Gerard. El “ulleres”. Sempre disposat a ajudar a qui ho necessités. Quin paio més gran!

Els teus pares no sabien res. No estaven assabentats, encara, de res. No els havien pogut avisar. No portaves el DNI.

La teva mare estava feta una fúria, plorava de ràbia. El teu pare, conciliador, imposà el seny.

 Et tancares al lavabo i et submergires en una banyera d’escuma blava. Càlida. Volies rentar-te per fora… i per dintre…

Després, una vegada vestida amb el pijama d’abric, agafares les tisores del calaix i, poc a poc, a consciència, tallares la tela, el llaç i les cintes del sostenidor de color negre, regal de Reis, d’un hivern fred.

© Iolanda Balar Das 

 

 

 

De com perseguint una ombra ens enlairem fins a tocar el cel…

 

Tot començà llegint aquella notícia de La Vanguardia. Poc podia suposar llavors que això el portaria per camins desconeguts i per històries fantàstiques. Perquè va rellegir aquella nota tantes vegades? Quina curiositat, quina motivació, quin destí hi endevinava?

 

 

“Una au d’enorme grandària sobrevolava Barcelona despertant als veïns amb el seu cant insuportable”. Fou el volum, el cant, o el fet de despertar els veïns el que el va captivar? S’imaginà tota la població obrint els ulls a la mateixa hora, traient el cap pels balcons i observant l’au volant pels terrats i projectant la seva immensa ombra per les avingudes, els carrers i les places.

 

 

Aquell dia sortí al seu petit espai de balcó, tant petit que no li cabien els peus còmodament, però no veié ni sentí res: era difícil que una au de cinc metres passés per l’estretor d’aquells carrers de Ciutat Vella; tot plegat, devien ser cabòries dels que no tenen res més per fer.

 

 

Tanmateix, els dies següents continuaren les cartes al diari. Aquella bèstia s’anava desplaçant d’un lloc a l’altre. I ell sense poder-ne copsar el rastre. Això no podia quedar així. Havia de fer alguna cosa. Aquest pensament el perdé.

 

Ara, fent memòria, es preguntava perquè li havia agafat aquella dèria. Ni s’imaginà llavors com acabaria tot. Recordà que havia tret forces de qui sap on; el més important era trobar l’au, veure-la, sentir-la, compartir amb els seus conciutadans una mateixa vida, ell, tant solitari, tant fora de lloc sempre. La sola idea d’haver d’encarar les coses el desbordava, li produïa una angoixa latent, el portava a una passivitat podríem dir-ne innata.

 

 

Poques vegades havia sortit del seu piset quasi tant gran com aquella au de la que parlaven. Allò era la seva vida, condensada en uns quants metres quadrats. Fins i tot treballava en un despatx  davant de casa. Travessar l’estretor del carrer quatre vegades al dia, total un parell de passes. Els diumenges feia el cafè al bar de la cantonada.

 

 

Aquella tarda, sense saber perquè, baixà les escales i sortí al carrer. La porta que es tancà darrera seu féu un soroll sec que el sobresaltà, però no mirà enrere.

 

Tombà a la dreta i es dirigí a les Rambles. Li semblà que allà lluny, davant seu, endevinava una ombra al cel. Començà a córrer cap avall. Suava, esbufegava. Es fixà en un cartell: Salou. No en recorda res a hores d’ara, només sap que no podia parar, que havia d’aconseguir aquella au. Però com més corria més lluny estava. València, Màlaga, Cadis. Noms que ara es confonen en la memòria.

 

 

Es trobà davant el mar, tot aigua fins l’horitzó.

 

 

Havia estat una bona decisió agafar aquell vaixell. Arribà a les costes d’Àfrica. Allò era un formiguer de gent vestida amb xilaves i turbant al cap. Sense entendre res, copsà una certa lluïssor en la mirada dels que passaven pel seu costat gesticulant i assenyalant el cel fent comentaris breus. Era possible que aquella gent hagués vist també l’au volant?. Mirà a dreta i esquerra, no sabia cap a on dirigir-se. Havia arribat allà perseguint una ombra i ara es trobava perdut, en un país estrany, sota un sol aclaparador i realment amb les mans a les butxaques, és a dir, sense res.

 

 

Continuà caminant, travessà els carrers polsosos i seguí el passeig que vorejava la platja. Enllà, enllà, deserts, muntanyes,…

 

Què és el que l’empeny endavant?, es preguntà i s’ho pregunta encara condemnat a seguir vagant a la recerca d’un objectiu molt concret: assemblar-se als altres, compartir per uns moments una història comú, sentir-se part d’un tot.

Però, ara…

 

 

Recorda com s’estirà a la sorra per descansar i aclucà els ulls; recorda com de cop sentí un brogit a prop seu, i un batec d’ales; recorda que tot i maldar per veure què passava, la foscor ho engolia tot. Alguna cosa l’embolcallava.

 

 

Sentí un cop, un tacte suau i aspre a la vegada. S’aferrà a allò, al que semblava un cos. De cop es notà en el buit, havia perdut el contacte dels peus a la sorra. Notà que s’enlairava més i més i baixà el cap: el terra quedava allà baix.

 

 

Començà a volar, encara vola ara. Forma part de l’ombra que va voler atrapar

 

© M. Núria Comas i Fornaguera

Un, dos, tres patito inglés¡ El que estava girat cara a la paret, donava mitja volta i obria els ulls, i si percebia algú en moviment, aquest ocupava el seu lloc. Ara sembla que es fa el mateix joc, malgrat la canterella s’expressa d’una altra manera. “Un, dos, tres, el que no perd la poltrona, més llest és¡

 

Fas una revisió a la premsa i et sembla que ningú està per arreglar res de la cosa pública, sinó per assentar les seves anques en les cadires de manar i cobrar. Pocs actes de coratge i valentia per endreçar la situació. Un govern en minoria i putejat pels quatre costats, per un, pels que el volen desgastar, endevineu quin és; el mateix que no s’atreveix a dir les coses pel seu nom en el cas de segons quins polítics trobats en presumptes casos de corrupció d’UM , perquè mai es sap a les properes eleccions a qui podríem haver de demanar els vot-frontisa per tornar a ocupar les poltrones perdudes des que un dels seus ex-honorables feu el viatge cap a les Ameriques. Per cert que em sembla sinó vaig errat que el mes de març ha de venir a declarar com a imputat pel cas Palma-Arena.

 

Que avui i mirant les telenotícies, s’ha pogut tornar a veure a Hidalgo i a un altre ex-honorable Gabriel Cañellas, declarant en qualitat de President de la Fundació Illes Balears, com imputat al Cas Andratx, per  presumptes desviaments de fons i altres irregularitats en la gestió i el manteniment de la torre de Sant Elm, a Andratx. A mi m’agrada més, presumptes magarrufes, però em sembla que no hi és dins el llenguatge jurídic. Amb el temps, l’haurien d’incloure, és molt nostrada la paraula . Al final de les telenotícies, m’he fitxat que qui no sap on estan els jutjats i quin aspecte presenten, han estat els edificis; interior i exterior que més càmera han xuclat. Inclusiu ha pres protagonisme al tema de la nevada que cobreix tant el penyal de Migdia com el Puig Major i la contrada de les Terres de Tramuntana.

 

Hom és demana, amb totes les componendes, pactes, tractes, possibles mocions de censura, demandament de mocions de confiança; nomenament dels nous consellers per substituir els que s’han cessat; quan cony treuen el temps per governar que és la seva funció?

Hi ha una perspectiva sobre els casos de corrupció que sembla que no es té en compte. Darrera cada cas de corrupció destapat, amb tot el que comporta, detenció, fiances, presó en alguns casos; hi ha  el drama humà. No existeix un seguiment de com ho ha viscut l’entorn de la persona que ha estat detinguda o ficada dins presó. Com duran les famílies el drama de què una persona desequilibrada, que pel motiu que sigui, en molts casos és per poder i ambició, ha actuat de manera il·legal. Aquesta perspectiva no té morbositat, però de segur que els passarà comptes a les persones que han actuat d’aquesta manera dins del seu entorn familiar. No crec que els fills i/o filles d’Hidalgo en el cas Voramar, que l’hem tornat veure anant a declarar, engrillonat, pel tema de la Fundació de les Illes Balears i la Torre de Sant Elm, ho estiguin passant gaire bé de veure al seu pare d’aquesta manera. També desconeixem que anirà succeint i com viuran aquesta situació la seva família.

 

Igual també en el cas de Rodrigo de Santos, ara a presó:  però aquest té uns altres components que han d’esser molt complicats d’entendre per part del seu fills. Sobre tot l’extrema incoherència de trobar-se dins un grup presumptament fonamentalista catòlic, com són els “catecumenos” amb una moralitat estricta; i per l’altre costat haver, presumptament abusat de menors i anar a prostíbuls masculins, res a dir si ho hagués pagat amb els seus doblers i no hagués emprat una visa a compte dels doblers públics. 

Que consti que quan expós això no és per justificar en absolut que la justícia no hagi de fer complir les sentencies corresponents en cada cas; però si que hi podria haver- hi en aquests casos i amb molts d’altres una manera menys dura de fer les coses: Em refereix a les detencions quan son traslladats engrillonats als jutjats, per exemple . Els grillons són per evitar risc de fuga i/o comportaments agressius i violents. Crec que hi ha casos en que són necessaris i això la policia ho sap. En canvi en alguns casos de corrupció s’han emprat i hi ha hagut imatges pels medis audiovisuals  i en altres casos no s’han emprat.

 

No sé, si arribàs el moment, com se sentirà la mare de l’ex honorable Jaume Matas, si els veies arribar engrillonat o si es decretes presó incondicional pels seus, de moment,  presumptes delictes. Mallorca és un mocador i de moment i em sap greu dir-ho, però és així, dos presidents del Govern de les Illes Balears, seran jutjats per casos de corrupció; ambdós del PP. Crec que el president actual del PP Bauzà hauria d’esser bastant més moderat en el seu discurs, recordant la quantitat de casos de corrupció,  pendents de judici on estan implicats membres del seu partit: Voramar, Escala-CDEIB Palauet, Palma-Arena.

Em sembla que si existeixen teràpies psicològiques a la que se sotmeten els maltractadors en els casos de violència masclista; també n’hauria d’existir per les persones polítiques que amb un càrrec de confiança han defraudat els seus companys polítics i a la ciutadania. Teòricament quan una persona és privada de llibertat, és per reintegrar-lo socialment. I aquesta funció també s’hauria d’aplicar als polítics corruptes.

 

Vull acabar l’article d’una altra manera. Em va arribar una noticia respecte a la Campanya que s’està organitzant per la candidatura de Vicenç Ferrer per Premi Nobel de la Pau. No sortirà un cèntim de la fundació per finançar-la i es farà a base de micro-donatius de 2 euros. Em sembla que aquesta seria la seva voluntat; i per tant que comptin amb la meva col·laboració. I per avui res més.

 

Josep Bonnín

L’Antic Testament, que és un conjunt de llibres de la Bíblia -poc llegit- anterior als Evangelis, aplega entre altres, cert nombre d’obres escrites per uns personatges que es deien “profetes”, com Isaïes, Jeremies, Zacaries, i altres. La seva funció consistia principalment a transmetre al poble revelacions de Déu sobre els fets quotidians, i sobre el que passaria si no es complia la Llei que el Senyor havia pactat amb Moisès: estimar Déu de tot cor –no altres déus- i, en general, comportar-se bé amb els altres.

En l’època dels profetes, el culte s’havia convertit en una simple pantalla dels poderosos per adquirir bona fama, tot explotant al màxim els més dèbils. A més a més s’hi adoraven tota mena de divinitats. Israel, i especialment Jerusalem, s’havien transformat -segons el llenguatge profètic- en la “Gran Prostituta” o en l’”Adúltera”, perquè havien enganyat Déu, havent caigut en la pràctica del politeisme i havent perdut tota mena de sentit de justícia social i de rectitud moral en tots els ordres de la vida. No és d’estranyar que aquella societat podrida fos conquerida i destruïda per assiris, babilonis, grecs i finalment diluïda en l’Imperi Romà.

Es pot trobar un cert paral·lelisme entre la situació d’Israel en temps dels profetes i la de l’Espanya actual. L’aliança ja evident entre els poderosos i l’Estat (la “Gran Prostituta”) s’ha consumat aquest dies amb el projecte de retallada de les pensions –i altres que vindran- amb l’excusa que cap a l’any 2030 no hi haurà diners. Però, mentrestant, el frau fiscal i l’economia submergida, d’on es podrien obtenir milers de milions d’euros, ja arriben, segons estimacions, a un 20% de la producció. Els rics pràcticament no paguen impostos perquè tenen col·locats els cabals en una mena de societats d’inversió que gairebé no tributen, i personatges com el president dels empresaris o l’exmàxim dirigent del Palau de la Música, presumptes protagonistes de malifetes sonades, no sembla que hagin de ser objecte de persecució per part de tribunals, que, en canvi, si es mostren prou diligents quan es tracta d’atrapar joves cadells independentistes.

La Gran Prostituta es va moure de bon principi seductorament, amb cops d’efecte com la retirada de tropes de l’Iraq o lleis especials contra els maltractadors i la d’igualtat de gènere, però res que toqués el fons de la qüestió: tot allò que afecta la vida quotidiana de la gent, com la pobresa creixent, el treball precari, els sous de misèria, el decrement real i efectiu de les pensions i del sou mínim, la reforma de l’atenció sanitària, la integració dels immigrants, la lluita contra la delinqüència organitzada, i sobre tot, el control sobre l’economia, de tal manera que les nostres xifres d’atur i de benestar social es mantinguessin, almenys, en nivells manejables, com les dels països que ens envolten. Quan la crisi s’ha desbocat, la Gran Prostituta (l’aliança entre l’Estat i els rics) no ha pogut ni ha volgut reaccionar y ha quedat despullada al mig del camí, a la vista de tots. Ja no és aquella ballarina de Bollywood que ens seduïa, és l’Adúltera, que ens ha enganyat, i que mostra desvergonyida la seva nuesa i la seva decrepitud. Mentrestant, els sindicats posen cataplasmes, la major part de les organitzacions polítiques fan ulls clucs, i les esglésies en general també, i van perdent feligresos. Tots en perden, de parroquians, i la trama social es desintegra poc a poc perquè –llevat d’un petit remanent- molts han perdut la consciència de justícia social i de rectitud, tal com denunciaven el profetes en l’Antic Testament

Però hi ha esperança. Aquesta disbauxa s’acabarà, perquè més tard o més d’hora reaccionarem, i sobre tot perquè Déu, el nostre Senyor i creador misericordiós, ja no la suporta més: “Renteu-vos, purifiqueu-vos; aparteu la maldat de les vostres accions, deixeu de practicar el mal. Apreneu a fer el bé; busqueu l’equitat, auxilieu l’oprimit, mantingueu el dret de l’orfe i defenseu la causa de la viuda” (Llibre d’Isaïes, capítol 1, versets 16 i 17).

Antoni Ibáñez-Olivares

Quan escric això, ha esclatat la tempesta tant temps anunciada. Tots els consellers d’UM del Govern Balear cessats i expulsats del Govern. Els diversos casos de corrupció : Can Domenge, Operació Maquillatge i Voltor; amb la detenció de l’ara exconseller de Turisme Miquel Nadal, ha estat la gota que ha fet vessar el tassó. Sembla que entre els casos de corrupció dins d’UM i els altres del PP: Palauet, Palma-Arena, CDEIB amb els pots de colacao, s’està creant una manca de confiança de la ciutadania cap als polítics. És trist i de vergonya que segons quins gestors de la cosa pública, hagin emprat els seus càrrecs com a catapulta pels seus propis interessos i anar augmentant el seu patrimoni personal de manera il·lícita.

Em sembla que els dos fiscals anti-corrupció no se’n puguin sortir de la feinada que els hi ve a sobre i a lo millor se n’hi hauria d’afegir algun més, per donar-los suport.

Altres casos de corrupció s’estan destapant com també a Montroi (País Valencià, malgrat el terme els faci sortir bufolles a més d’un) el batlle Javier Carrión del PP i sis detinguts més per un presumpte delicte de prevaricació i sembla haver donat llicències d’obres baix suborn; com podeu comprovar les telenotícies són prou sucoses i donen molt de si. Ah, que se m’oblidava, el tema del monòlit feixista de la Feixina , homenatge als mariners morts del cuirassat Baleares; la batllessa de Palma Aïna Calvo i l’equip han actuat d’una manera políticament correcte, encendre una espelma a Déu i l’altre al Diable, per si des cas, o sigui que el monument feixista no serà esbucat, se li farà una espècie de rentada de cara, i una sessió de maquillatge (res a veure en l’operació contra la corrupció, que porta el mateix nom) a la història. llevant l’escut preconstitucional de l’aguilot o voltor (no ho sé), i posant una placa que recordarà a tots els morts de la guerra incivil. Al meu parer és mesclar ous amb caragols.

Mai un monument erigit per la dictadura franquista, pot esser considerat un recordatori de les víctimes del bàndol republicà, que foren les que defensaren el model d’estat triat a les urnes democràticament. Un monument erigit pels qui provocaren un cop d’estat contra la República, que desemboca amb la guerra de tres anys i tot els posteriors quaranta anys de foscor, represàlies, assassinats, i esbucament de la dignitat dels que perderen (perdérem) la guerra; en absolut té l’adequat simbolisme per a convertir-se en un memoràndum de tots els morts. Per a mi és un sense sentit i un no voler agafar el bou per les banyes.

Si abans els octubres, millor dit les tardors eren conflictives, a vegades he pensat que passat l’estiu, qui més qui manco retornava a la tardor amb les piles carregades; doncs ara és l’hivern el que es presenta prou conflictiu, inclusiu el temps: nevades a dojo, carreteres tancades, pobles aïllat, tempestes tropicals, malgrat estar més a prop d’Àfrica que d’Europa, em refereix a les Illes afortunades.

Aena trenca les negociacions amb els controladors aeris. O sigui, els plats trencats els pagaran els viatgers aquesta setmana santa, si ells es decideixen a fer vaga. Sembla que no serà així. L’executiu Espanyol ha aprovat un decret “manu militari” que intenta resoldre la situació. Una altra moguda¡

I a tot això el partit de l’executiu espanyol sembla que està fent una política econòmica de dretes, carregant tot el pes de la crisi a la classe treballadora. I em direu què et ve d’estrany si sempre ha ocorregut el mateix ?.Vos contest que si, però un espera que quan governa un partit amb les sigles que porti una “S” de socialista, hom no s’ho acaba d’explicar i se’m fa més difícil de comprendre i també de pair.

A caram, per reflotar els bancs, es fa amb doblers públics ( tret dels impostos sobre les nostres esquenes), per adobar l’increment del dèficit, torna-m’hi torna-hi; els bancs que s’ho miren amb lupa a l’hora de deixar doblers a les petites i mitjanes empreses , llavors com crear llocs de treball? i si el tema d’augmentar dos anys de treball fins als 67 per poder-se jubilar amb el cent per cent de la pensió. O sigui un poquet més de plusvàlua pel gran capital. I menys temps per gaudir dels anys de jubilació. Vos assegur que amb una rebaixa substancial de sou i pensions a tota la classe política, del darrer fins al primer, recursant les despeses de protocol, mirant el cèntim, perquè no se’n tudàs ni un i retornant els corruptes tot el que han robat, possiblement no seria necessari llevar un dret als treballadors per garantir el sistema de pensions. També revisaria les pensions que cobren i de quina manera els polítics, que aquesta n’és una altra.

Arreplec una informació del diari digital “Singular digital. Cat”: “Actualment, i després de la rectificació del govern espanyol, un ciutadà ha de cotitzar com a mínim 15 anys si vol tenir el dret a cobrar una pensió quan es jubili. En canvi, un diputat o senador té garantit el 80% de la pensió màxima i després d’onze anys de servei a les Cambres podrà cobrar el total de la pensió més alta que actualment se situa en els 2.460 euros al mes. Si no s’és polític cal cotitzar 35 anys i els últims 15 al màxim per gaudir d’aquesta mateixa pensió.” Hi afegeix un altre paràgraf, que indigna una mica:” Hi ha més diferències entre els polítics i el ciutadà del carrer. Mentre qualsevol no pot compatibilitzar pensions, ministres, diputats o secretaris d’estat, poden tenir-ne dues i fins a tres tipus de pensions diferents. És el cas de l’ex-vicepresident econòmic, Pedro Solbes, que cobra la seva pensió com a ex-ministre, però també pel seu càrrec al Parlament Europeu”

Què vos sembla, qui realment s’hauria d’estrènyer el cinturó?.

A vegades em sembla que el món com el concebem, amb els sistemes econòmics inclosos, es troba a punt de rebentar o parlant groller, que a vegades és bo per buidar el gavatx, a punt de fer un pet.

Podria escriure més coses que han passat durant aquest començament de febrer, però em sembla que ja n’hi ha prou.

A vegades a un li ve un atac de mandra, i té la sensació que predica en el desert. Menys mal que tinc amics i amigues, que quan em venen aquests moments de desànim, m’espitgen a continuar amb els seus comentaris; cosa que és molt d’agrair. I així ho faig, ja que les ditades de mel, són molt bones per la salut.

Josep Bonnín

Veiem, sentim, i llegim, tota mena de despropòsits en relació al tema de les pensions, començant per l’inefable ZP, i continuant pel Ministre del ram, i la llista quasi infinita de, polítics , funcionaris , empresaris, sindicalistes, i la llarga nòmina d’experts “ xerraires “ , que opinen sense vergonya – ni coneixement – d’aquesta qüestió, i de qualsevol altra que se’ls presenti.

Sentim coses com : allargar el termini de càlcul de les pensions des dels actuals quinze anys, fins a vint-i-cinc; actualment l’estat espanyol – en tant que administrador de la Seguretat social – s’embutxaca els diners ingressats pels treballadors com a quotes , des del dia 1 de la seva vida laboral, fins al darrer dia de l’any catorze. Això els sembla un boti curt, i volen ampliar-lo en deu anys més !!! .

Europa comença a adonar-se’n de la mena de xitxarel·los que s’ocupen de l’administració pública al regne d’Espanya, i reivindica l’aplicació del principi “ normes justes i cap favor “ de la doctrina protestant. Això aplicat a les pensions – com saben bé molts espanyols que varen treballar a Europa – es tradueix en que qui cotitza cinc anys – per exemple -, rebrà una prestació inferior al que ho fa durant, sis, set, deu, quinze, vint, quaranta. Els europeus – en general – reben una pensió que té en compte, la totalitat de la vida laboral del treballador. Ja se sap, Spain is diferent !

En el primer feixisme – fins l’any 1.978 – els diners recaptats per la seguretat social, es destinaven – habitualment – a despesa corrent del govern de torn. El governs sorgits de la Constitució, han retornat diners als Partits Polítics, a alguns particulars – pocs – , però ni un cèntim d’euro dels fons malgastats de la Seguretat Social. I ara ens pretenen fer passar per l’adreçador !!

L‘afirmació més “gruixuda” és la que carrega les tintes sobre el fet que amb l’allargament de l’esperança de vida, el sistema esdevindrà insostenible. TOTHOM sap que la pensió mitjana de les persones més grans, és una misèria, el que fa mal, son les quantitats astronòmiques, dels capitostos com l’Aznar, el González, i el mateix ZP , – quan plegui -, i la llarga llista de Ministres, Presidents del Congres, del Senat, d’Autonomies, de …. això si que és a banda d’immoral, insostenible !

Via e.mail m’arriben unes reflexions – que incorporo al text – que circulen per la xarxa; estan escrites en llengua castellana, i sortosament amic lector els catalans ho podem entendre, avantatges de ser bilingüe , oi ?

© Antonio Mora Vergés

Tema, INDECENCIAS DE ESPAÑA

Ha dicho la Vicepresidenta del gobierno que es indecente que mientras la inflación es -1%, los funcionarios además de tener plaza fija, tengan una subida salarial del 5% (gran mentira por cierto). Objetivo: congelarles el sueldo.

Me gustaría transmitirle a esta Sra. lo que considero indecente.

INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 €/mes y el de un diputado de 3.996 pudiendo llegar con dietas y otras prebendas a 6.500 €/mes.

INDECENTE, es que un catedrático de universidad o un cirujano de la sanidad pública ganen menos que el concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera..

INDECENTE es que los políticos se suban sus retribuciones en el porcentaje que les apetezca, (siempre por unanimidad, por supuesto, y al inicio de la legislatura).

INDECENTE es comparar la jubilación de un diputado con la de una viuda.

INDECENTE es que un ciudadano tenga que cotizar 35 años para percibir una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete y que los miembros del gobierno para cobrar la pensión máxima solo necesiten jurar el cargo.

INDECENTE es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de este país que están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF.

INDECENTE es colocar en la administración a miles de asesores (léase amigotes con sueldo) que ya desearían los técnicos más cualificados.

INDECENTE es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos aprobados por los mismos políticos que viven de ellos.

INDECENTE es que a un político no se le exija superar una mínima prueba de capacidad para ejercer su cargo (y no digamos intelectual o cultural).

INDECENTE es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas, coches oficiales, chóferes, viajes (siempre en gran clase) y tarjetas de crédito por doquier.

INDECENTE es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año.

INDECENTE es que sus señorías cuando cesan en el cargo tengan un colchón del 80% del sueldo durante 18 meses.

INDECENTE es que ex ministros, ex secretarios de estado y altos cargos de la política cuando cesan son los únicos ciudadanos de este país que pueden legalmente percibir dos salarios del erario público.

INDECENTE es que se utilice a los medios de comunicación para transmitir a la sociedad que los funcionarios sólo representan un coste para el bolsillo de los ciudadanos..

INDECENTE es que nos oculten sus privilegios mientras vuelven a la sociedad contra quienes de verdad les sirven.

¿ Y mientras, hablan de política social y derechos sociales?

¡¡QUÉ INDECENTE!!

ESTA SI DEBERÍA DE SER UNA DE ESAS CADENAS QUE NO SE DEBE ROMPER, PORQUE SOLO NOSOTROS PODEMOS PONERLE REMEDIO A ESTO, Y ESTA, SI QUE TRAERÁ AÑOS DE MALA SUERTE SI NO PONEMOS REMEDIO.