Mes: gener de 2010

  

 

“[…]A més, hi ha un punt en que els infortunis i les infàmies es confonen i mesclen en una sola paraula fatal: els miserables. [….]”

 

-Victor Hugo

 

El senyor Miquel tenia llavors mes de seixanta anys. Vivia sol a la casa en que ell i la seva senyora es varen instal·lar poc després d’arribar a Catalunya en una de les onades migratòries del Sud. La seva senyora, ja morta, era nascuda a Catalunya i tots dos es van conèixer en entrar ell a treballar com a vigilant a la fàbrica on la senyora Catalina –aquest era el seu nom- treballava en l’embalatge de productes. Va ser un amor lent en germinar, ell vivia, abans d’adquirir la caseta citada, en un petit reducte difícilment qualificable com a llar al costat de la fàbrica amb només dues petites i claustrofòbiques finestres que donaven a un panorama composat per grans naus industrials, per tant, el senyor Miquel es consolava dient-se que “para lo que había que ver” ja feien aquelles dues finestres de presó. Quan els treballadors sortien del treball ell esperava a la porta per tancar i revisar la maquinaria i ja s’havia fixat en aquella petita dona d’aspecte fràgil que contrastava en tot aquell munt de màquines gegantines i ciclopies, brutes, desagradables, sorolloses. A banda dels cordials saluts i comiats diaris no varen establir cap tipus d’amistat fins que varen arribar les vagues obreres. Aquest era un tema espinós per al senyor Miquel: ell va arribar amb la seva família, sent el mes gran de tres germans, amb l’obligació immediata de treballar i va tenir la sort de trobar al patró de la fàbrica, el senyor J***, que va donar-li feina a l’instant, essent tots dos del mateix poble. Així, quan hi havia rumor de conspiració obrera ell frunzia el front i es mantenia en silenci ja que això contradeia la generositat del senyor J***. D’altra banda, el senyor Miquel no era un proletari en el sentit estricte del terme, ell no formava part d’aquelles munions d’essers que es passaven hores entre les màquines, ell només veia l’ombra de tot allò i les despulles del dia de treball, a les nits, quan apagava les màquines i netejava els terres. No obstant tenia un parell d’amics entre els obrers amb els que puntualment feia una cervesa i en aquest moments era informat de la situació entre la classe obrera. El senyor Miquel no es pronunciava en aquells moments de certa exaltació, callava i escoltava respectuosament però en el fons sempre pensava en la generositat del senyor J*** que l’hi va donar el pa de cada dia. Un dia, un sindicat clandestí dels de l’època al qual donava suport la majoria de la fàbrica va organitzar una reunió a un local aparentment innocu com era el “Centro Andaluz de Baile” Van haver-hi discursos exaltats, crits, fins i tot insults entre gent que compartia cada dia la rutina de l’esforç remunerat. En Miquel va assistir i les seves reticències, l’amabilitat del senyor J*** va començar a veure’s erosionada per aquelles paraules i aquella gent. Creia que era just el que demanaven i el que feien. Per ser honestos amb el senyor Miquel, hi havia una altra raó per a la seva assistència aquelles reunions: la futura senyora Catalina. En aquell temps una jove, com hem dit, semblant a una delicada flor d’hivernacle trasplantada a un sol massa àrid i inclement com era la fàbrica. Fins que aquelles reunions, que es reproduïen al llarg del país, es van materialitzar en una vaga a B***: van haver-hi trets, corredisses, morts, angoixa. La maquinaria feixista actuava amb impunitat. Entre els carrers d’aquella gran ciutat, que no coneixien, corrien un home i una dona joves, ell agafant-la de la mà i donant-li forces, ella gairebé arrastrada per entre carrerons. Ja coneixem l’Historia i aquí només l’apunto com a necessària etapa que va lligar els destins de Miquel i Catalina. La majoria de participants en aquells esdeveniments foren acomiadats de la fàbrica, inclòs el senyor Miquel. No obstant, mentre les corrents històriques corrien per els seus caps ells dos van casar-se i van traslladar-se a una petita caseta. No van arribar a tenir fills i, per aquesta raó, a la mort de Catalina el senyor Miquel es va trobar sol i només tenia com a record d’aquells temps de joventut aquella petita casa amb un hortet que cuidava com si fos un fill. Era un vellet de cabell llarg i blanc com la neu, de faccions dures i tristes però afable quan se’l coneixia. Lamentablement, aquella afabilitat fruit d’una vida resignada es va veure sotmesa a una prova difícil, massa difícil, que passaré a relatar.

 

 

El senyor Miquel no tenia nets dels que viure una segona joventut a través de la seva vida, no tenia res excepte, com hem dit, el seu passat. Tenia encara un germà viu que va tornar a Andalusia i al qual visitava una vegada a l’any, en els terribles i calorosos mesos d’estiu per aquelles contrades. A banda d’això duia una vida plaent i gairebé intemporal dedicada a l’horticultura. Fins i tot certa gent venia a fer-li consultes en aquest tema del que era un veritable erudit, i els rebia amb ànsia, disposat a instruir per el plaer de fer-ho. Tenia a la seva habitació una biblioteca força impressionant plena de llibres sobre el tema citat. Un dia a mitjans de Febrer en que el senyor Miquel es dedicava al seu pacífic entreteniment van picar a la porta de la caseta. El senyor Miquel va deixar la regadora i va anar a obrir: un home de Correus l’hi va facilitar una notificació de l’Ajuntament. El senyor Miquel no hi va fer cas, la va deixar a la taula del saló i va continuar amb la seva tasca. A la nit va llegir la carta. Reproduiré alguna de les seves parts aquí, tal i com fou notificada al senyor Miquel:

 

EXPROPIACIÓ FORÇOSA

Obra: “Depòsit Municipal de G***”

RESOLUCIÓ DE 2 DE FEBRER DE 2009, DE LA Conselleria de Medi Ambient i Habitatge PER LA QUE ES SOMET A INFORMACIÓN PÚBLICA LA RELACIÓ DE BENS I DRETS, AIXI COM ELS SEUS PROPIETARIS AFECTATS PER LES OBRES DE: “DEPÒSIT MUNICIPAL DE G***”

Per a la execució de la obra: “Depòsit Municipal de G***”, es necessari procedir a l’expropiació dels terrenys ubicació i propietaris que es relacionen en el corresponent annex.

 

Dintre de la citada llista annexa de propietaris figurava aquest:

 

Finca: 4/0

Polígon: 5

Parcel·la 276

Nombre/Direcció del propietari: Miguel***/ Carrer J***

M² ocupats: 90

Tipus d’ocupació: Vivenda particular

Béns i altres: Hort

En un principi el senyor Miquel, que romania llegint a la taula del seu saló, rodejat de penombra –ja s’havia fet de nit-, només il·luminat per la dèbil llum d’una bombeta, perfecta imatge de soledat, no es va arribar a indignar, com es podria haver esperat d’algú al que fan fora de casa seva per a posar-hi un dipòsit municipal. De fet, el senyor Miquel va deixar la carta de l’Ajuntament a la taula, va apagar el llum i es va ficar al llit. Com hem dit, potser aquesta no es la reacció que es podria haver esperat de qui perdia l’única cosa que el vinculava al seu passat i que, de fet, constituïa l’única cosa que tenia. No obstant, el senyor Miquel va dormir. Al matí següent, amb el cant dels galls, encara en pijama, va agafar el telèfon i va trucar a un dels aficionats a l’horticultura que havia rebut a casa seva en certes ocasions. Era un advocat amb molts anys d’experiència que ara havia delegat la majoria dels casos a dos socis joves i, en certa manera com el senyor Miquel, havia omplert el seu temps en aquell passatemps. El lletrat, de nom J***, va agafar el telèfon al segon intent, sorprès per aquella trucada, a aquella hora i, sobretot, d’una persona com el senyor Miquel. Després dels cordials saluts el lletrat es va comprometre a visitar al senyor Miquel aquella mateixa tarda a les quatre ja que tenia compromès el matí. Aquell dia les costums aparentment inamovibles del senyor Miquel: la passejada fins al forn, l’estada al parc, la lectura potser d’un d’aquells immensos volums es va trencar. Va romandre tot el dia, fins a l’hora acordada, a casa seva, contemplant les parets, les cadires, els mobles, les fotografies de la seva dona, el magnífic jardí. Aparentment no deixava veure el neguit que l’havia començat a menjar l’ànima des de la lectura d’aquella carta. No l’havia tornat a tocar, era molt extensa, però la va entendre perfectament. A mig matí algú va trucar al telèfon i va resultar ser un senyor de l’Administració. Aquest el va informar de que era l’encarregat de convenir amb els particulars propietaris un acord sobre el preu de la finca, que, en el seu cas, en ser una vivenda, l’Ajuntament s’encarregaria de les despeses de residència fins que trobés una nova llar, etc, etc. El senyor Miquel va escoltar tot això impassible i, abans de respondre, va penjar el telèfon. Cada cop el seu neguit creixia i omplia qualsevol dels seus pensaments, l’impedia moure’s, no va menjar, va arribar la tarda i encara romania en pijama. Mirant el vell rellotge del saló va adonar-se de que la visita quedava propera i va decidir vestir-se per rebre a l’advocat. Aquest va arribar pocs minuts passades les quatre i, després d’una cordial encaixada de mans van seure tots dos al saló, davant de la carta oberta al vell mig de la taula. Després d’un silenci el lletrat J*** va fixar-se en la direcció de la mirada del senyor Miquel, va agafar la carta i va llegir-la sencera “Això…es mala fortuna” El senyor Miquel va assentir amb el cap a les paraules del jurista. El lletrat va explicar-li que hi havia poc a fer, que un cop una zona era declarada d’utilitat pública seguint els tràmits legals el procés d’expropiació avançava indefectiblement fins al seu final, en forma d’obra. No obstant, el lletrat va calmar al senyor Miquel donant-li l’esperança de que s’hagués produït algun defecte formal en la publicitat del procés, cosa que ell revisaria aquell mateix dia, i que, en tot cas, ell seria al seu costat assessorant-lo al llarg del procés. El senyor Miquel va parlar poc, però va rumiar molt. Finalment, abans de marxar, el lletrat va dir-li que ara l’Administració tractaria d’arribar a un acord amistós sobre l’indemnització i que, en cas contrari, s’iniciaria un procés contradictori sobre el preu front un Jurat, etc, etc. Veient que l’angoixa del senyor Miquel era evident el lletrat va callar, va posar una mà al muscle del vellet i l’hi va dir que no es preocupes de res, l’hi va deixar una tarja dient-li que si trucava qualsevol representant de l’Administració l’hi donés el seu número. Quan ja el lletrat s’aixecava per marxar el senyor Miquel va agafar-lo per el braç i l’hi va dir aquestes paraules “No marxaré d’aquí, es tot el que tinc” L’advocat va rebre aquelles paraules amb dolor, sabent en el fons que no hi havia forma de salvar la llar excepte si es donava un error. El va calmar amb paraules evasives i plaents i va marxar capficat, disposat a revisar tot el procés per aquell pobre home. Aquell mateix dia, a la nit, el senyor Miquel va remenar mes del que era habitual al seu armari.

 

A partir d’aquell dia el senyor Miquel es va transformar. Va deixar les seves ocupacions usuals, ¡Fins i tot el seu jardí sagrat es ressentia! Vivia en un estat d’angoixa permanent, va tornar a trucar el funcionari i el va remetre a l’advocat J*** Els dies es succeïen solemnement i Miquel els sentia passar com una condemna: va interioritzar els terminis legals, els dies es convertien en passes cap a un abisme desconegut, o conegut potser: la pèrdua de la seva llar, la pèrdua del seu passat i de la seva vida. Transcorregudes unes dues setmanes es va donar inici a allò que el lletrat va definir com procés contradictori front Jurat. El lletrat el visitava a diari perquè l’hi tenia estima i compassió, i de mica en mica va intentar ficar-li al cap el fet irremeiable –no hi havia defectes en el procés que poguessin permetre fer-lo enrere- de que perdria la llar i ara tenien que pensar en aconseguir el màxim d’indemnització. Un dia, en que el lletrat i el senyor Miquel parlaven al saló aquest últim va tallar a l’advocat de la següent manera “Senyor J***, l’hi agreixo el que ha fet per mi… No marxaré d’aquesta casa.” L’advocat no va saber que respondre, semblava una sentència mes solemne que les de qualsevol jutge, s’imaginava horribles e innecessàries escenes, la policia traient a l’avi de la seva llar per la força amb les màquines preparades per fer runes la casa. Va intentar convèncer al vellet de que s’ho repenses, de que ell mateix es faria càrrec del seu benestar. El senyor Miquel no va reaccionar a les iniciatives i el lletrat va marxar aquell dia preocupat i trist. Res hi havia a fer en contra. La Llei era brutal. No coneixia de senyors Miquels, ni de tragèdies personals. Per això era Llei.

 

 

En dues setmanes finalitzava el procés. L’advocat J*** va fer tot el necessari per retardar el mateix, va rebutjar les ofertes de l’Administració, presentant les seves pròpies i es va arribar, com s’ha dit, al Jurat d’Expropiació Provincial, on es determinaria l’indemnització a pagar al senyor Miquel. Aquest hauria d’abandonar la seva llar poc temps després. J*** no s’imaginava com s’ho faria per treure a aquell home d’allà. Va parlar amb ell d’això però el vellet es tancava en si mateix. Coneixia de l’existència d’un germà a Andalusia i va decidir trucar-lo. Abans de fer-ho, però, necessitava parlar amb el senyor Miquel i amb aquest objecte el va visitar. Abans d’entrar a casa seva, futur Dipòsit Municipal, va contemplar el jardí que creixia ja sense control del vellet. La flora trencava els límits estètics humans i començava a escampar-se, donant aspecte alhora de deixadesa i de força natural. Novament seguts front la taula del saló el lletrat, sense mirar a el senyor Miquel va dir-li “El preu ha estat convingut i, coneixent la natura d’aquestes operacions, que sempre es paguen per un preu molt inferior al de mercat, el Jutjat Provincial a fallat en favor seu com mostra aquesta xifra” En aquest punt va estendre un paper al senyor Miquel que ni tan sols se’l va mirar, l’advocat va continuar “Ja se que es difícil desprendre’s d’una llar, d’una llar amb tanta significació però l’hi asseguro que en trobarem una de nova que s’adeqüi al seu esperit. Jo mateix m’encarregaré d’ajudar-lo, econòmicament si cal, per l’amistat que ens uneix, no cal que es preocupi…” En tot aquest temps el lletrat J*** no va mirar al senyor Miquel fins a dir-li el següent “Ja veig que no cuida el seu jardí” El senyor Miquel va semblar reaccionar i va mirar amb uns ulls cansats al lletrat, aquest es va disculpar i va marxar precipitadament, profundament entristit per aquella mirada de desesperança.

 

Lamentablement, el temut dia que en un primer moment es va jurar evitar el lletrat, va arribar. Després de determinar el preu a pagar per el Jurat Provincial el pagament es feia en sis mesos i el propietari havia d’abandonar la finca segons la normativa vigent –emesa en època franquista per cert- Un dia, a principis de Juny, uns cops a la porta van despertar al senyor Miquel. Aquest es va dirigir a obrir encara en pijama. A la porta hi havia dos agents de policia, el que hi havia mes a prop del vellet va començar sense ni tan sols mirar-lo a emetre un discurs probablement ja practicat anteriorment tot movent a l’aire un paper, una ordre de desallotjament. En acabar va ser cridat per el seu company amb un toc al muscle: la porta s’havia tancat a meitat del discurs. El policia va esbufegar i va començar a picar la porta tot cridant el nom complert del senyor Miquel. Aquest es trobava en mig del conegut saló, en una cadira de fusta que varen comprar ell i la senyora Catalina, com la resta de mobiliari. Tenia el cap entre les mans i, excepte els crits de fons de la policia, tot era silenci. De sobte els crits es van aturar, es va escoltar una discussió i una veu coneguda va cridar des del carrer al senyor Miquel. Era el lletrat J***, el convidava a sortir, no hi havia necessitat de tot allò, es traslladaria al seu pis en espera de trobar una vivenda adequada, etc. Va passar un temps. A fora, la policia discutia amb l’advocat neguitós, nerviós, indignat “Aquesta no era manera, ell era un home honrat…” Llavors, en uns instant, va succeir un fet extraordinari, que encara ara reviu el lletrat en moments foscos, impossible d’esborrar: la porta de casa del senyor Miquel es va obrir de sobte, d’un cop, de tal manera que si no fos perquè els tres –el senyor J*** i els dos policies- s’havien apartat en la seva disputa, haguessin estat gairebé aixafats. Els ulls atonits de tots tres veieren al senyor Miquel, amb els seus cabells llargs, blancs com el color de les gavines, caient sobre el front, la barba, escabellat, plorós… entre els braços tenia un rifle, un rifle que havia conservat des del temps de la Guerra Civil, quan la seva família el creia mort ell va tornar al seu poblet vestit de militar i amb aquell fusell. El tenia a l’armari, d’on mai el treia. Com a record dolorós de temps dolorosos. Puntualment el netejava, com a ritual. Els tres parells d’ulls van fixar-se en aquell home desesperat, amb el fusell, el primer policia, el que va parlar amb ell va allargar la mà a la seva pistola reglamentaria, deixant caure l’ordre de desallotjament, el moviment es va aturar per el soroll d’un tret. El senyor Miquel havia disparat just al pit del policia i aquest, gairebé sense creureu va mirar la ferida i va caure de genolls i després restar estès a terra en posició fetal. L’altre company va saltar una petita tapia que donava al jardí del senyor Miquel i l’advocat va restar quiet com una estàtua veient a aquella figura fantasmal, amb aquell rifle d’altre temps avançar a passes lentes cap al policia amb el tret. Va apuntar de nou al cos del moribund, l’advocat va tractar de vèncer l’espant i la sorpresa per dir alguna cosa però un segon tret provinent de la tapia, del jardí, va impactar al cap del senyor Miquel i aquest, fent un lleu moviment cap a la dreta –la bala havia entrat per el temporal dret-, com un macabre ballarí de dansa, va caure al terra tant llarg com era. El policia que havia saltat la tapia va tornar-la a saltar apuntant en tot moment al cos del vell i, amb passes lentes va arribar fins a ell, separant el rifle amb una puntada de peu del cadàver inert. Finalment el Dipòsit Municipal de G*** es va construir.

Xavier Navarro Perez

Ella viu en una petita cabana al mig del la Vall de Lord. És una doneta menuda, l’estatura de la qual ha anat decreixent amb el pas del temps. Encara recorda quan tenia la pell tersa i feia olor de jove, com tots el nois de la vila se la disputaven. Era la filla del moliner, i n’eren molts els que portaven el blat a moldre i aprofitaven per apropar-se-li i festejar-la. Però ella no en volia d’amors, ja que veia com les donzelles de la vila es marcien després de casar-se i tenir criatures. El molí del pare era l’únic que hi havia a molts quilòmetres, i ella seria la que el portaria quan el pare ja no hi fos. Li donaria prou guanys per a sobreviure sense dependre de cap marit.

Un dia amb gran solemnitat va arribar a la vila una companyia de teatre. Portaven grans cavalls i una carrossa amb ostentosos vestits. La gent del poble se`ls mirava amb desconfiança coneixedors de la mala fama que tenen els actors i les actrius. Si ve avui en dia la professió d’actriu té gran prestigi, fa cinc-cents anys, es deia d’ells, i principalment de les actrius que eren dones d’escassa moralitat que representen a la Verge sense ser-ne dignes. En aquells moments, les actrius tenien certa llicència per a representar, però en altres temps, l’Església havia prohibit fermament que ho poguessin fer i els papers femenins els feien homes, donant lloc a una representació força inverosímil. Però aquella companyia que havia arribat al poble, tenia certa categoria, o això li semblava a l’Eva. L’actor principal havia passat pel molí vàries vegades. Era un home de posat majestuós, amb uns ulls grossos i desperts, que brandava l’espasa amb facilitat en aquells papers que feia de cavaller. Sovint li deia paraules boniques a cau d’orella, i li portava poms de flors i pastissets que havia comprat a la ciutat. Ella en un principi el tractava amb altivesa, però amb el pas dels dies s’anà acostumant a les moixaines del cavaller de ficció, davant la incredulitat dels homes del poble. Arribà a ser tant intensa la passió de l’Eva vers al seu cavaller, que va abandonar el seu pare, el seus somnis de manar el molí, i es va abandonar a una vida nòmada. Ara ja vella, podia recordar amb desesperació el desconsol de l’ancià quan la veié partir cap a un destí desconegut.

Acabà essent l’actriu principal de la companyia i viatjaren per molts pobles del territori, però el seu cavaller va acabar convertint-se en un lacai, amb una panxa cada vegada més prominent, fruit passar llargues estones a la taberna bevent cervesa i festejant les taverneres. En un principi l’Eva tenia llargues i tempestuoses discussions amb el cavaller vingut a menys, però al final acabà per empassar-se l’orgull de dona ferida, i consentir amb abnegació. A la fi i al cap, era feliç representant papers de gran dama, tot i que només fos una crua ficció, retornant a la fi de la representació, al seu paper de resignació. Però el temps anà passant sense aturador, i si bé el seu cavaller ja no era un cavaller, ella ja no era una dama bella i jove, fet que feu que el seu falç cavaller busqués una nova primera actriu, que ocupà aviat el lloc de l’Eva també com a esposa.

Així un dia es va trobar sola al món amb un cavall com a única propietat, que fou el que li quedà dels seus anys d’actriu, i a poc a poc es dirigí cap al poble que l’havia vist néixer. Però la rebuda dels seus vilatans fou freda, ja que amb la seva marxa es va guanyar totes les antipaties. El molí havia estat ensorrat després que el seu pare se’l va vendre poc abans de morir. Ella no tingué més remei que anar-se’n a viure al bosc, en una cabana, lluny de tot i de tothom, amb el seu cavall i les feres del bosc com a única companyia. Els dies són freds i es troba sola, però un dia sent un cavall que s’apropa. És un dels seus antics festejadors que la ve a veure. Conversen llargament dies i dies, mengen sopa de aglà i es lamenten. Per ell l’Eva encara és aquella jove molinera somniadora.

© Mireia Gual i Llimós

Aquest més de gener, què ja està a les acaballes, el dia 27 fou el 65 è aniversari de l’alliberament del major camp de concentració i extermini nazi, Auschwitz on foren exterminats un milió tres-centes mil persones jueves, durant 3 anys. Es trobava, o millor dit els edificis encara es troben al sud de Polònia i quan les tropes russes hi entraren, es trobaren amb un espectacle dantesc: les set mil persones que quedaven eren cadàvers vivents.

Nacions Unides ha declarat el dia 27 de gener, com el dia internacional del Record de les víctimes de l’holocaust.

Actualment la majoria dels supervivents no superen els 80 anys i d’aquí poc no en quedarà cap testimoni viu d’aquella barbàrie i brutalitat que fa empegueir-se de la condició humana, que pogués ocórrer.

En una sèrie de televisió referent a la guerra civil espanyola,: “les veus del Pamano” basada en una novel.la de Jaume Cabré, començava amb una frase que ens recordava les paraules de Jesús de Natzarè a la creu, però que estaven modificades. Deia: “ Pare , no els perdonis, perquè sabien el que es feien”. Els nazis i tots els seus superiors, arribant fins a Hitler, sabien el que es feien. Tant ho sabien que per esborrar empremtes de les atrocitats, els altres camps d’extermini, Sorbitor, Treblinka i Belzec foren totalment destruïts.

Un pintor supervivent d’Auschwitz, que va perdre assassinada tota la seva família , presentà una exposició de quadres que mitjançant la tècnica i la manera dels tatuatges dels aborígens Indonesis, tot en record i similitud, del tatuatge que li feren al braç en el camp d’extermini. També afegir que tant en els tatuatges com a les seves pintures, els aborígens indonesis, per a ells, cada punt significa una persona que ha mort.

El pintor va renunciar a la llengua alemanya i se’n va anar a França, ja que segons unes paraules seves que transcric, va dir: “No podia viure en un lloc on havien intentat eliminar-me”.

Que a 65 anys del record d’aquella brutalitat, en el dia d’avui, la llista negre de genocidis que ha practicat la humanitat en ple segle XX i no seria d’estranyar que en el 21 continuas, és esfereïdora.

Em va arribar la noticia de què Alí “El químic”, el segon del govern de Sadam Husseim ha estat executat a la forca, acusat de gasejar a cinc mil persones kurdes. Cap telenotícies, al manco que jo hagi vist aquests dies ha donat la informació. Tampoc com és lògic, cap telenotícies ha informat que qui va proveir del gas per fer aquesta aberració, fou el pare del Zombi George Bush. Hom és demana, si ell no sabia, perquè s’empraria el gas que subministrava al Govern de Sadam Husseim. Ni foll, “ni harto de vino” em creuria que no ho sapigués perquè s’empraria el gas letal venut al genocida; per tant, consider que seria corresponsable del fet i hauria d’esser jutjat per un tribunal internacional, ben igual que el seu fill el zombi per la responsabilitat en la Guerra d’Iraq que pel darrer informe que vaig llegir, i fou fa prop d’un any, sobrepassava el milió de víctimes civils i que pel ritme dels atemptats, ja deu passar del milió i mig.

Consider que qualsevol Govern, i el puntal de la piràmide, el seu president, de qualsevol país que ha venut armes a diferents faccions de països en guerra i que mitjançant aquestes armes s’ha comès un genocidi; haurien d’esser jutjat pels Tribunals Internacionals com a corresponsables dels mateixos. No basta seure-hi exclusivament al braç executor. Ells també haurien d’esser jutjats per delicte de lesa humanitat.

Tot govern que ven armes a països en guerra, on es cometen genocidis, tenen les mans banyades de sang, ja que per interessos econòmics han col.laborat en l’execució d’un crim.

Retorn al principi de l’article. A vegades m’he aturat a pensar, que sinó hagués estat per la quantitat ingent de llinatges que sortien a la llista demanada al Bisbe Miralles, a la qual a més del quinze llinatges més coneguts en sortien a prop de tres-cents més (quasi mig Mallorca) dels llinatges xuetes, descendents de jueus conversos que la Gestapo sol.licita a la Falange; igual jo no existiria, ja que la meva família també hagués estat exterminada en un dels caps de concentració creats per exterminar a milions d’éssers humans, que amb el trist i patètic nom de “solució final” va batejar el tarat mental de Hitler ajudat dels seus sequaços.

He escrit en una altra ocasió, que vaig estar en el Museu de l’Holocaust de Jerusalem i que en entrar-hi em vaig corprendre de tal manera, que se’m va fer un nus a la gola i els ulls m’espiratjaren, caient unes quantes llàgrimes. No vaig sentir odi, tampoc ganes de revenja, però si una pena i una tristor que m’inundà l’ànima. No em cabia dins l’enteniment cap tipus d’explicació possible per aquella bestiesa; on també hi ha corresponsables que coneixent que s’estava desenvolupant aquella activitat bàrbara i macabra, feren orelles de consol, i no mogueren un dit perevitar-ho i no comprometre’s i salvaguardar els seus interessos.

Un exemple fou Pio XII, just a Itàlia foren enviats prop de vuit mil jueus italians als caps d’extermini, però també altres dirigents d’altres països, que no tenien cap interès en enfrontar-se amb Hitler i la seva maquinària bèl·lica; i també giraren els ulls cap a un altre costat, malgrat posteriorment ho paguessin amb la sang dels ciutadans dels seus països.

Davant aberracions com aquella, així com d’altres no es pot esser neutral. No es pot actuar com feu en aquells moments, per exemple Suïssa. Ja que els que poguessin evitar aquell genocidi, si per acció o omissió no feren res, no tan sols jo, sinó la història els considerarà corresponsables de l’Holocaust.

Que un Papa, Joan Pau II, demani perdó, realitzant una autocrítica de la postura del Vaticà davant de l’Holocaust és molt significatiu. També ho és que acabada la guerra molts criminals de guerra pogueren fugir a Suïssa i Argentina , amb el suport de religiosos catòlics (alguns amb passaports del Vaticà i disfressats de sacerdots).

Vos puc assegurar que desitjaria, que fos la darrera vegada en la història de la humanitat que ocorregués un genocidi. I que la vida humana, fos el patrimoni més valorat per tots els éssers humans. Crec amb la utopia i lluit per ella, malgrat sé cert que no la veuré realitzada, això no m’importa.

Josep Bonnín

La paraula – macabra- ens la deixaven – com tantes coses – els àrabs que romandrien per les terres d’Ascó formalment fins a l’expulsió dels moriscos; de fet però – més en uns casos que ens altres – tothom porta sang sarraïna en aquestes terres banyades per l’Ebre. El topònim sembla que d’arrel ibera , faria referència a la ubicació dalt d’un turó de pedra.

Qualificava de macabra la decisió perquè no es fa per triar entre una opció bona i una de dolenta, sinó clarament entre dos molt dolentes :

a) convertir-se en un cementiri nuclear

b) esdevenir un cementiri, un més, en un país que n’està curull.

Ningú ens ha explicat les conseqüències reals de l’accident nuclear de txernòbil, tot i que les morts relacionades amb els diferents tipus de càncer han tingut un creixement exponencial; científicament està fora de dubte que les possibles fuites en la manipulació de la energia nuclear son un font de perill, tant almenys, com les de la resta de combustibles, petroli, carbó ,….

El criteri de proximitat és un recurs histèric. Vivim en un globus, i qualsevol emanació a la seva atmosfera, acabant afectant a tothom.

Quan al tancament de les nuclears, les químiques , i altres empreses “ amb mala premsa “, els progressistes de Barcelona – que no les van voler en el seu entorn – , ho veuen amb vols ulls. La gent que viu en les terres altes de Tarragona té consciència que la marxa d’aquestes activitats, implicarà un despoblament -ràpid i irreversible – , que deixarà en una anècdota l’expulsió dels moriscos.

El recorregut per les zones bèl·liques [ de la Guerra 1936-39 ], l’encant dels Ports,…. son atractius insuficients per ocupar a tota la població activa. Si marxa la industria, al seu darrera marxaran , primer els joves i desprès les persones de mitjana edat, que tornaran en la seva majoria per ser enterrats al costat dels seus, en aquest erm aleshores desert.

Deia que els membres de l’ajuntament d’Ascó han de prendre una decisió macabra, no voldria pas estar en la seva pell; fer política a nivell local és una tasca dura i gens reconeguda; ben al contrari de l’activat política “professional” dels qui s’apunten al carro del NO, que no saben – ni volen – trobar, el desllorigador del creixent atur , que dissortadament està al darrera d’aquesta situació, que massa sovint ens obliga a tots a triar entre dos mals.

La calor extrema a l’estiu, la mosca negra, el mosquit tigre, les nuclears, les químiques, el cementiri nuclear,al “territori” com diuen a Barcelona quan parlen d’aquestes terres, ho tenen tot !. De fet, autovies, hospitals, universitats, biblioteques , teatres,… perquè, oi ?

© Antonio Mora Vergés

Una amiga meva de Barcelona, amb qui comparteix moltes idees i sentiments , tant a través del facebook i com amb els articles setmanals que li envio ; em va enviar una d’aquestes presentacions o power points i quan l’he oberta m’ha donat la clau per iniciar l’article. Malgrat no sigui la primera vegada que tract aquest tema , amb la presentació he tingut una nova perspectiva per a desenvolupar-lo.

El menyspreu que s’ha tingut cap a la dona dins una gran part de la història de la humanitat es veu reflectit en cada un dels texts que amb el nom “escrits centenaris”, traduïts a continuació, exposaré. Per més senzilla la lectura, els texts traduïts aniran en cursiva.

El primer és de Zaratustra, un filòsof persa que visqué durant el segle VII a d. C Diu: “La dona deu adorar a l’home com a un déu. Cada matí s’ha d’agenollar nou vegades consecutives als peus del seu marit i amb els braços creuats demanar-li: Què desitgeu que faci?. Com podeu veure la humiliació ve de temps enrere. I inclusiu es trobava dins molts diferents legislacions com fou en un dels articles de la Constitució nacional anglesa del segle XVI: “Totes les dones que sedueixin i portassin al matrimoni als súbdits de sa majestat mitjançant la utilització de perfums, pintures, dents postisses, perruques, farcits dels malucs i pits, incorrerien en delicte de bruixeria i el casament quedarà anul·lat automàticament”. La bruixeria moltes vegades, per no dir totes, es pagava amb la pena de mort, recordau el cèlebre judici de “Les bruixes de Salem” i els distints autos fe celebrats contra les “bruixes” , moltes d’elles simplement eren coneixedores que empraven plantes medicinals, pel Tribunal de la Inquisició?.

La religió o els llibres sagrats també tenien delicte, com son les Lleis de Mon d’un llibre sagrat de l’Índia, que a mes d’esser irreverent el que diu, fa parts i quarts: “Malgrat la conducta del marit sigui censurable, encara que es doni a altres amors (o sigui que posi unes banyes de cérvol a la dona), la dona virtuosa ha de reverenciar-lo com a un Déu. (la figura masculina del Déu masclista també ve d’enfora) Durant la infància la dona aprendrà del seu pare, al casar-se del seu marit; si aquest es mor, dels seus fills ( encara que no ho exposi queda ben clar que dels fills mascles) i sinó els tingués, del seu sobirà. Acabava amb una frase prou contundent: Una dona mai ha de governar-se a si mateixa. O sigui dependència absoluta cap al mascle en qualsevol instància de la seva vida. I això no és tan sols que hagi durat fins ara, sinó que ha propiciat la violència masclista sobre la dona que es pateix avui en dia.

Atès que també hi havia llibres de bona conducta, del que n’he trobat alguns que no tenen tara, respecte a la manera de comportar-se socialment la dona, al tractat de conducta moral i costums de França, del segle XIV, “le Ménagier de París” , l’atac cap a la dona encara és més violent, inclusiu en fa una apologia a la violència contra la dona que és de vergonya. Diu: “Quan un home fora reprès en públic per una dona ( no especifica si amb raó o sense ella), tindrà dret a copejar-la amb el puny o el peu i a rompre-li el nas, per a què així desfigurada, no es deixi veure, empegueïda de la seva fesomia. I remata el text: “I li estarà ben merescut per dirigir-se a l’home amb maldat i un llenguatge agosarat”.

Tant el codi de Hamurabi, o sigui la Constitució de Babilònia del segle XVII a d. C, tracta a la dona com un simple objecte sense cap tipus de dignitat, de la qual l’home pot fer el que li vingui en gana. A l’Alcorà, també deixen a la dona poc més o menys com un drap brut.

A continuació venen les frases, dels “llumeneres” dels distints personatges històrics que, no tan sols les amollaren, sinó que les escriviren.

Començ pel conegut Enric VII, rei d’Anglaterra, i cap de l’església anglicana, en el segle XVI; la qual em recorda un article de la llei d’enjudiciament civil durant la dictadura franquista, on es comparava en drets excloents , a la dona i als subnormals. Podria esser que Franco s’inspirés en aquest edicte. Diu el mateix: “Els nins, els idiotes, els llunàtics i les dones no poden ni tenen capacitat per efectuar negocis”. A la llei franquista, si els podien fer les dones, però amb consentiment del marit”

La història de la humanitat quasi sempre s’ha cementat sobre l’abús als més dèbils i fràgils. Excepte els pobles més evolucionats, més en contacte amb la terra i al respecte a tot el que els permetia la vida, als que en més d’una ocasió se’ls ha anomenat de salvatges, han tingut cura de les dones, els nins i els vells.

Una societat capaç d’emprar en gran mesura la violència per resoldre els seus conflictes i no em refereix tan sols a la violència física, n’existeixen moltes altres (mental i emocional) em sembla que no està assumint el grau d’evolució que li pertocaria, malgrat tots els seus avenços en altres nivells: científics, tecnològics, etc. De sempre m’ha semblat un absurd, anar a cercar na Maria per sa cuina, pul·lulant per altres planetes, galàxies, amb uns projectes que valen milions de dòlars, quan encara no s’ha estat capaç d’arreglar la pobresa en el nostre planeta, quan tres quartes parts de la nostra humanitat passa fam i estan mancats del més mínim per viure amb dignitat.

La preparació de les noves generacions a través de l’educació a tos els àmbits, des de la guarderia, fins a la universitat, hauria d’esser l’eix fonamental perquè elles tinguin la consciència necessària perquè lacres com la que he escrit de la manca de respecte i no tan sols a la dona, sinó a qualsevol ésser humà s’acabi d’una vegada per totes.

(c) Josep Bonnín

Malgrat comenci l’article amb una mala nova al manco per mi, com ha estat el brutal terratrèmol que se n’ha dut Haití per endavant, existeixen molt més coses de les que parlaré, que caben dins del títol del mateix. A la loteria de la mort, els pobres hi juguen molt més dècims que els rics¡ Als ciutadans dels països empobrits, els passa el mateix que als indigents, tan sols son visibles per Nadal. La resta de l’any es mantenen dins la invisibilitat.

Es parla d’una xifra que ronda entre cent mil i dos-cents mil morts. Quan el tsumani que va assolà les costes de Sumatra, Índia occidental; les autoritats començaren el recompte de morts amb un nombre baix en comparació al que arribarien, que foren tres-cents mils. Quan assoliren aquesta xifra deixaren de donar el nombre de morts, se’ls hi desbordava. Tinc el pressentiment que passarà el mateix.

La premsa, les telenotícies donen xifres per contar els morts i jo pos xifres per contar les tragèdies personals que deixen als carrers de Porto Príncep, no tan sols els morts, sinó els ferits i desapareguts.

Sembla que a vegades se’ns oblidi que son éssers humans ben igual que nosaltres, amb vivències, aspiracions i somnis semblants als nostres, però amb la pell una mica més fosca. Però no sé si se’ns oblida també que són éssers humans amb mancances de tot i que entre els interessos de les multinacionals d’arreu del món i els governs titelles i corruptes que han assentat, perquè els hi afavoreixin les transaccions (llegiu espoli de matèries primeres) i els seus foscos barats ; són ells mateixos els que han arribat a provocar que Haití es trobi dins la llista dels deu països més pobres del món,

A vegades les democràcies escandalitzen, perquè legislen, malgrat hi hagi gests cara a la galeria, per afavorir als totpoderosos que quasi sempre, per no dir sempre, tenen la pella pel mànec i està ben clar que una gran part dels governs (seran tots?) dels països democràtics no mossegaran mai la mà que els dóna pa (llegiu que els manté en el poder).

Per tant i amb la darrera afirmació també dic que si no són accions ciutadanes contundents i imaginatives no es canviarà el món o el canvi serà lentíssim, ja que la gran maquinària dels governants mundials avança a passes de tortuga debut a la mateixa inèrcia a no canviar.

El que hem vist a Haití mai passarà en els països més rics que també es poden trobar sotmesos a terratrèmols.

La misèria i la mort són germanes bessones que sempre caminen agafades de la mà.

En aquest terratrèmol hi ha hagut una nota estranya. L’edifici presidencial , una residència superba, símbol del poder i també podria esser de la corrupció, també ha rebut a la part frontal els efectes del terratrèmol, teòricament tenia molt més fonaments que les cases habituals dels haitians, fetes sense fonaments i amb sòtils de zinc. També una altra construcció que s’ha esbucat ha estat la casa de déu, bé perdó per l’equivocació, volia escriure la catedral. O sigui que el poder a la terra i el poder “al cel” han patit desperfectes, concretament les seves seus.

Després de tot el dit, deman: Hi ha voluntat política d’intentar arreglar aquesta infame distribució de riquesa? Contest: I un bé negre amb potes roses¡ N’estic fins allò que no sona de cimeres, incapaces d’arribar a uns acords dignes i que a més ens costen un ull, un ou, un ronyó i la meitat del fetge.

A vegades jo agafaria als gestors de la cosa pública i els ajustaria el sou pels resultats aconseguits; a lo millor no n’hi hauria tants que s’hi dedicarien. A vegades em sembla, sempre presumptament, que un percentatge molt elevat d’ineptes han triat la política com a trampolí per fer-se camí, cosa que els seria del tot impossible a l’empresa privada. I per desgràcia no els circumscriuria dins d’un sol partit a l’estat espanyol, que els que em coneixeu ja sabeu a quin em refereix, sobre el qui s’endu el màxim percentatge. Per desgràcia , de tot hi ha a la vinya del senyor.

Com és normal, els països es mouran portant ajut davant la tragèdia humanitària, i jo em deman, i abans, o és que la gent d’Haití no hi vivia en una constant tragèdia humanitària i que en feren?

Però un país amb un deute extern del 2008 , d’un milió dos-cents quaranta vuit mils milions de dòlars ; o sigui que és molt bon client, sinó que li demanin a la Corporació Financera Internacional del Banc Mundial i a una de les multinacionals més importants Levi-Strauss i com més s’endeutin més pobresa hi haurà i més compromesa estarà la seva matèria primera amb les grans companyies que la treuen del seu subsòl i selva. Així com es seguirà mantenint l’explotació abusiva del seu treball.

Els dirigents més rics, les multinacionals xalestes i el ciutadà normal morint-se de fam, sense els mínims recursos dignes, i els dirigents mundials, europeus inclosos, de cimera en cimera sense tenir la vergonya d’arribar a uns mínims d’acords i xerrant sobre el sexe dels àngels. No dubteu que facin el paperot que facin, continuaran cobrant a final de mes, sous que entre tots els pagam.

Haurien de posar-se dins la pell del sofriment, la misèria, la tragèdia d’aquestes persones d’Haití, no tan sols quan hi ha un gran desastre. Els haurien de tenir present en totes les seves reunions i posar-se dins la seva pell, a veure si voldrien viure com ells, si voldrien que els seus fills es morissin per falta d’un simple sèrum salí o d’un medicament bàsic dels que sobre a l’anomenat “primer món”. No sé si es nota molt que estic indignat i enrabiat. I que podria esser que aquest article fos una teràpia per treure tota la mala llet que em rosega per dedins.

I malgrat tot el que he escrit, acab dient que crec que un altre món és possible, però l’hem de fer entre tots i no confiar en que seran les institucions i administracions polítiques el que el faran.

Josep Bonnín

M’explicava el Manuel Lorente González – com jo mateix manté el nom en castellà en record d’aquell període fosc, en que ÚNICAMENT eren permesos els noms en la llengua del “imperio” – els seus 16 mesos de servei a la pàtria; començaven agafant un tren a Barcelona que els deixaria a Puigcerdà, des d’allà un trasllat en vehicles fins a la Seo d’Urgell, on dormiran per darrera vegada sota teulada; en aquell aquarterament prepararan matalassos de palla, i faran el camí peu fins a Castellciutat, on dormiran en tendes de campanya fins a 40 soldats, i es dedicaran bàsicament a treballar en la carretera que enllaçarà aquesta població amb les vies pirinenques. El menú invariablement, angelitos negros – mongetes negres – i empedrado de garbanzos .

Constituït el 32 Batalló d’Infanteria de Muntanya, s’integrarà a la companyia d’armes, amb seu a Ribes de Fresser, des d’allà sempre en companyia de les besties de carrega, preparats en tot moment per “defensar la pàtria” , faran innombrables vegades el camí fins a Puigcerdà; en una ocasió, sota una forta nevada, mentre superaven les trinxeres del Coll de Toses, una de les besties va perdre un canó, i en la recerca es va consumir quasi tot un dia. A la Molina tenia la seva base un batalló de caçadors, escaladors que sojornaven en barraques de fusta.

L’equipament – del tot insuficient – es completava amb polaines, i les anomenades “ sobras” pagades de vegades en tabac, suposaven cinquanta cèntims de pesseta mensuals.

El nombre de soldats de procedència andalusa superava de llarg el 50%, dels efectius totals; sempre “ tocaven “ al Pirineu català, lletres com la L [ LOPEZ] o la M [ MARTINEZ] – fins a tres germans en diferents lleves, van servir en Unitats de Frontera -. El feixisme alhora que defensava les fronteres, consolidava “ la espanyolització “ de Catalunya on s’anaven quedant majoritàriament els soldats quan acabaven els llargs mesos de servei.

Trobar imatges d’aquells dies no deu ser difícil, i a qui en pugi tenir li prego me les faci arribar a guimera.mora@gmail.com

Addenda dolorosa ; perdíem al Manuel la matinada del 28.12.2009. 

© Antonio Mora Vergés

Quan a casa recordem l’avi, sempre ens ve al cap la seva manera insistent, però subtil, d’encomanar-nos la passió pel català. El meu avi estimava la seva llengua, la seva terra, la seva gent. I sense escarafalls, amb aquella discreció i humilitat que sempre el va caracteritzar, anava sembrant al seu voltant la llavor de l’amor a la llengua i del desig d’aprendre.

Els records de casa l’avi són plens de Patufets enquadernat amb tapes dures, de les galerades de la Història de Badalona que ell corregia, del Cavall Fort i els primers números de l’Avui…, del seu puret havent dinat i la seva imperdonable becaina consistent en trencar el son assegut a taula, un parell de cops de cap, i tornem-hi, com qui no vol la cosa, explicant historietes de la república, la guerra, el dictador, “hábleme en cristiano”, i “esos perros catalanes”.

Per Reis, un llibre per a cada nét, tots de literatura catalana. 23 néts, 23 llibres diferents.

Ens corregia les paraules o expressions incorrectes, fidel a la gramàtica d’en Pompeu Fabra, amic seu. Les correccions eren discretes i les acceptàvem amb gust, competint entre nosaltres a veure qui en rebia menys, o a veure qui encertava com s’escrivia un mot.

L’avi era de la ceba i del morro fort. Mai no va voler millorar el seu accent català quan parlava castellà. En feia bandera i l’exagerava amb bon humor i ironia. Si havia de parlar castellà, doncs que es notés que aquella no era la seva llengua, que la llengua que li imposaven li era aliena, i forçava expressament l’accent català. Això li donava un aire còmic, ell sempre tan seriós… se’n va saber sortir prou bé, i mai no va tenir problemes greus.

Amb ell arraconàrem els “busons”, els “sellus” i els “palillus” en uns temps en què dir “bústia”, “segell” o “escuradents” sonava estrany, pedant… Recordo amb un somriure que si li preguntàvem: – Avi, com s’escriu cel? Responia, parsimoniós: – Amb ce de cerilla. Per això a casa tots sabem, amb una certesa aclaparadora, que cerilla és tan català com llumí. I que cel s’escriu amb ce de cerilla.

(c) Núria Perera                Badalona,  juny de 2007

Eren aproximadament les vuit del mati, d’un mati clar, molt clar, com solen ser els del mes de maig, la vigília havia plogut lo suficient perquè les flors del parc s’obrissin amb aquell esclat de milers de colors i aromes, com aquell que vol recordar els flaires de quan era molt jove, un nen, en vaig seure en un banc, que a primera vista em va semblar que estava pintat de nou, un cop instal·lat en ell, volia que fos el meu domini de soledat, durant per lo menys, aquest florit mati primaverenc, quant més absort estava intentant desxifra els olors que navegaven per la puresa d’aquell aire tan net, en vaig trobar sense donar-me’n conte, que seia al meu costat una padrina de edat indefinida, portava una faldilla llarga fins els peus, protegits amb unes espardenyes negres, i també uns mitjons molt gruixuts d’un color fosc, un davantal a cuadrets blancs i blaus, una manteleta que segurament s’havia teixit ella mateixa, amb una gruixuda llana de color blau marí, un mocador també negre que cobria el seu ben trenat i canós monyo, d’un blanc albí impecable.

Em va recordar la meva padrina, la mare del meu pare, una dona nascuda als finals del segle dinou, no sabia llegir n’hi escriure, però d’una saviesa envejable, adquirida a l’escola de la vida, era d’admirar la seva habilitat per dur la casa, cuidar els animals, anar a buscar aigua a la font, treien profit de les herbes que collia al bosc, feia tota mena de remeis, alguns conveïns l’adoraven com una sanadora, dons aprofitant la quantitat d’herbes que l’hi oferia la naturalesa, posant-hi, més pa que llonganissa, i una espècie d’oracions que l’hi havia ensenyat la seva mare, rematava els mals de la gent del poble, sempre, amb un caminà molt empinat, com els arbres del bosc, degut a la cotilla, feta amb barnilles de ferro i recobertes amb draps per que el rovell no malbarates aquella incomoda prenda, que portava sempre per no caure en la pesadés del mal d’esquena, degut als esforços que requeria la feina rural d’aquells temps passats.

Van passejar-se per la meva memòria, els records d’aquella qualitativa persona, molt difícil d’oblidar, la seva personalitat, i degut als seus coneixements, de les herbes, molt aromàtiques, al entrar a casa sempre olorava aquell indescriptible flaire, un cop passat el portal uns metres mes endins, l’ambient era diferent, el olor també, doncs, com bona casa camperola trobàvem l’estable, però aquell olor no era gens desagradable, era un altra de les moltes característiques de la llar. Pujant al primer pis hi havia la llar de foc, qui pot ser tan insensible que no recordi l’ambient que crea uns tions cremant en el foc a terra?. El punt àlgid era el dia que es podia fer un parell de llonges a la brasa, al costat es trobava el rebost, des de no massa distancia oloraves el barreig de les aromes d’un tros de cansalada penjat a secar, per fer unes rostes amb la verdura que normalment es consumia a l’hora de sopar, uns xolissos, la tupina, una tenalla no massa petita plena d’oli, uns tomacons, inclòs uns trumfos, tot això et deixaven un ambient únic, tampoc hem d’oblidar, al obrir l’armari, de la cambra del matrimoni, aquella frescor que sentíem, dons la padrina i posava uns codonys ( s’hi no heu tingut mai la dèria de ficar-hi uns quants no sabeu lo que us heu perdut), també el de la terra mullada desprès de una suau pluja, i de les espigues seques i esteses a l’era apunt per ser batuda.

Degut al necessari nou ritme de la vida, no tenia massa anys quant tingué que anar a viure a ciutat, sem va acabar tot aquest be de Deu, els perfums de la padrina.

Avui assegut en aquest banc, penso en lo que m’he perdut, entre la ciutat, el tabac, del qual he segut un gran consumidor, la voràgine de la feina, la constant lluita per ser el primer en tot, de que m’ha servit?.

La padrina que tinc asseguda al meu costat, durant tota l’estona que ha durat el meu intern relat, no ha deixat de mirar-me amb un somriure als seus llavis, uns llavis que ningú pot arribar a endevinar la quantitat de vegades que han rigut, han cridat, han cantat, i que tants cops s’han portat una cullera als mateixos. No se com definir aquest somriure, no arriba n’hi tan sols a una rialla, però son d’una placidesa, una tendresa, una dolçor que amb la meva melancolia, no soc capaç d’endevinar, que em volen dir?

Me la miro directament als ulls, estic embadalit, no puc recordar el temps que ha durat aquesta mirada, els meus ulls s’han neulat amb unes llàgrimes que prudents volen sortir a prendre l’aire fresc de la matinada. Sense poder apartar-los del seu rostre indefinit, un estrany escalfrux va recorre per tots els rius del meu sistema nerviós, era una sensació desconeguda fins aquell moment va fer que comencés a encisar-me en les aromes i colorit d’aquell oceà de flors.

He girat el cap per tornar ha delitar-me en aquella mirada. LA PADRINA JA NO HI ERA

Ton Armengol

febrer del 2009