Mes: desembre de 2009

La seva mare li ensenyà que un bon rellotge de polsera és com una carta de presentació: un bon rellotge diu molt d’un home. Per això conservà el rellotge que li regalà l’avi el dia de la Primera Comunió, fins que amb els sis primers sous d’aprenent d’escrivent es comprà un bon rellotge suís.

A pesar del seu caràcter manyac no l’hauria lliurat sense lluita a un atracador de cantonada: el rellotge era el símbol de l’embranzida, amb la qual s’enfrontava a la vida.

Entre garlandes tricolors, violes grogues i vermelles, estirà la mà dreta a través de la qual aixecà la noia prima d’ulls negres i brillants que dirigia l’esguard al rellotge que li sorgia del blanc de la camisa. Segur de si mateix li voltà la cintura, mentre dirigia els ulls al rellotge de paret que marcava les sis de la tarda del 18 de juliol del 1936.

Una nit d’estiu, travessà l’Ebre amb el rellotge al canell esquerra i el dit al gallet dret. En l’ofensiva feixista fou capturat. Sabedor del saqueig dels presoners amagà el rellotge. El soldat que el registrà el descobrí i li prengué. Mentre el mirava amb un somrís burleta, li passà el rellotge pels ulls.

-No el veuràs més roig.

Ell enregistrà aquell rostre allargat, amb ulls espurnejants de cobdícia i maldat.

Després de passar un temps en un camp de concentració, tornà a començar la vida sense rellotge, cosa que li va abrivar les ganes de lluita.

Quaranta anys després, era el president d’una important empresa d’assegurances i portava un rellotge de polsera d’or pur. Entrà a una delegació de províncies per conèixer el personal. El cap de l’oficina era un home de la seva edat, en el canell del qual reconegué el seu vell rellotge. Alçà el cap i reconegué el rostre de l’home que el capturà.

-Torna-me’l ! feixista: no el veuràs més.

L’home, avergonyit, es va desfer del trofeu de guerra que tant havia lluït i el tornà. Ell es ficà el rellotge d’or a la butxaca i sortí de l’oficina amb el vell rellotge al canell esquerra.

© Xavier Valeri

Això de la competència baixant els preus per sota dels costos, és d’una simplicitat infantil. La ruïna acostuma a ser qüestió de dies o setmanes.

D’ençà de 1.976 el nivell dels qui ens governen ha anat baixant, a dia d’avui sembla que fer-ho més malament és quasi impossible; personalment penso que amb aquesta colla, sempre podem anar pitjor.

Aquest Nadal, i l’anterior, i l’anterior , tornem a veure i viure, l’espectacle dels viatgers estafats, persones amb pocs recursos, que majoritàriament han esmerçat en el preu del passatge els ingressos de tot un any de dura feina.

La pregunta; i el govern que fa ? , no té cap resposta; sembla que una vegada més posaran ma a la caixa comú, i destinaran diners públics per noliejar avions. Que comencem a tenir morts per fam – dada que amaguen els mitjans de comunicació, tant públics com privats – no és dissortadament cap urgència. Els temes d’interès dels nostres Pares de la Pàtria son els braus i la seva consideració d’essència nacional.

Recordo, amb tristor i de forma indignada malgrat els anys, els assassinats per l’anomena’t oli de colza, el low cost començava a generalitzar-se; el resultat van ser alguns morts, molts invàlids de per vida , i alguna condemna suau que rebien els “ peixos petits “ de la trama assassina.

L’espectacle nadalenc dels pobres estafats, aquest any per AIRCOMET, comença a formar part del “ decorat “ d’aquestes festes. Tenim però dissortadament estafes low cost , cada dia, tots els dies de l’any, i la pregunta; i el govern que fa ? , continua sense resposta.

La solució és fàcil; qui doni low quality, que rebi a banda del rebuig social , una sanció exemplar – que podria ser la pena de mort – des dels poders públics.

Tot i que el seny diu que ningú donava euros a 100 pessetes, cal tallar – literalment – de socarrell aquest espiral d’estupidesa, que deixa any rere any un reguitzell d’estafades.

Avia’m aquesta vegada que fa el govern.

© Antonio Mora Vergés

La notícia és esgarrifant per tot el que significa. De segur que a altres llocs del món també ha passat. 48 persones mortes a Polònia debut a l’onada de fred. Persones que dormien al carrer.

Vos puc assegurar que sé de ben cert que a segons quins museus hi ha quadres que tenen el seu grau d’humitat i una bona calefacció per la seva correcta conservació. Vol dir això que la Vida està en un lloc més baix en l’escala de valors socials que segons quin tipus de patrimoni? Per desgràcia i per vergonya la resposta és un si com una catedral.

Voleu dir que no existeixen espais i locals on es podrien habilitar per aquestes circumstàncies i els sense sostre hi poguessin anar a escalfar-se i tenir un aixopluc amb un mínim de dignitat? També vos puc assegurar que la resposta és si. Però els sense sostre són invisibles durant tot l’any per part de moltes administracions públiques; es fan visibles des del començament de les festes de Nadal fins el dia dels Reis Màgics i després inevitablement i com cada any retornaran a la invisibilitat, malgrat moguin els seus carros de supermercat amb les seves escasses pertinences i els tetrabriks de vi barater que també els ajuda a escalfar-se quan el fred s’ha disparat.

Seran aquests els pobres i exclosos del que Jesús de Natzarè parlava en el seu missatge? L’han escoltat el que diuen esser els seus representants?

Vos puc assegurar que si un dia a algú se li ocorres sumar l’inventari patrimonial, tant amb edificis com en tresors ( cada catedral en sol tenir un) ens posaríem les mans al cap quan veiéssim la burrada de zeros de la xifra en euros.

Sé cert que la transformació d’una petita part d’aquest patrimoni en diners efectius, a totes les ciutats del món, permetria de segur crear llocs adients on poder guarir als sense sostre i als exclosos d’una societat un tant cruel i a vegades més que hipòcrita. Però mentre no facin massa nosa, que circulin pels carrers i si es moren, ja els enterrarem.

Fa estona vaig escriure sobre el tema de Gescartera, i em va indignar saber que l’arxidiòcesi de Valladolid, hi tenia invertit , em sembla no mal recordar , prop de mil cent milions de les antigues pessetes, en concepte de “puntes de tresoreria”. A què és de vergonya. També de vergonya que tinguin la seva pròpia entitat d’inversió, o tal volta no, ja que funciona com qualsevol empresa privada, però amb uns privilegis que les altres no tenen. Llegiu Concordats estat Espanyol amb el Vaticà i sabreu del que estic xerrant.

Sabeu que valdrà la celebració del Nadal en el Vaticà? O que cobra cada Cardenal? O tal volta que costa tot el seu vestuari, inclòs el del Papa, fet expressament per botigues especialitzades, amb els millors i més exquisits teixits per fer les seves vestimentes? A quants d’anys llum es troben de la vertadera església dels pobres?

No vull ni recordar el que el Bisbat de Mallorca va pagar a Barcelo, per refer una capella de la catedral de Palma. Era necessari, aquesta és la pregunta? No hi havia altres necessitats més prioritàries i més coherents amb el missatge que diuen predicar? Que n’hauria dit Jesús de l’escomesa? O els tornaria recordar que “serà més difícil que un ric entre en el regne del cel, que un camell passi pel fil d’una agulla. (recordar que la porta de l’agulla era una porta molt estreta que quasi no hi passava un camell).

Polònia és un país eminentment catòlic, on els pobres se segueixen morint al carrer. Com sempre, els pobres, els exclosos, els habitants de “xupanos” , tenen poc espai en les pàgines dels mitjans de comunicació o a les telenotícies.

Estic embafat d’incoherències i aquest temps nadalenc, encara en surten més o també es fan més visibles.

M’agradaria saber quines i quantes ajudes van arribant a Can Gazà per part de l’església catòlica mallorquina. Com Jaume Santandreu, pel que viu, fa i escriu, els hi és més incòmode que una busca dins un ull o un bon gra en el cul, no crec que siguin massa privilegiats amb els seus donatius. No gosa de massa simpaties pel Bisbat.

Sempre que m’estic referint a segons quins tipus de comportament, i sobre tot quan faig referència a l’església Catòlica, ho faig referint-me a la Cúria, als capitosts; ja que coneix persones de base, cristianes i catòliques que són les que de debò estan aportant el missatge de Jesús al carrer i amb ell hi viuen.

No tinc cap ganes d’escriure, ja que ho he fet moltes altres vegades, sobre el retrobar el vertader sentit del Nadal. I també dir que si he escrit sobre hipocresies i incoherències cap als marginats ho he fet, no tan sols en Nadal, sinó en molts altres moments de l’any. Ja sé que la meva veu, no arriba a molts llocs, però al manco sent que és necessari deixar un testimoni i denunciar algunes coses que no poden quedar tapades.

Acab l’article amb un succés, com és l’intent de prendre-li el bàcul al Papa Benet XVI per part d’una al·lota, amb problemes mentals diuen. El Papa no va tenir cap problema, però si un Cardenal, que en la caiguda es rompé el fèmur. Si jo hagués de titular la noticia, seria aquest: “Celebrant el naixement de Jesús cau el Papa pel terra i perd el bàcul”. Les coses no venen per casualitat, treu-li vosaltres mateixos l’entrellat al títol.

© Josep Bonnín

Recordava haver-ho llegit; en el món dels esquimals del segle XX, potser només de la primera meitat d’aquella centúria, quan aquest poble encara vivia una existència nòmada per les immensitats gelades, comptant únicament amb trineus tirats per gossos, armats amb algun fusell, i sobretot – potser d’aquí els ve nom, oi ? – amb “armes blanques” , com ganivets, punyals, dagues ,……. es considerava “ normal “que els ferits greument , els malalts desdonats i/o els vells dèbils, quan es veien ossos blancs, s’acomiadessin del grup i els anessin a trobar. Ja pots amic lector imaginar-te l’escena, oi ?. L’os blanc quan els veia apropar-se intentava foragitar-los, grunyint i exhibint el seu gran cos, finalment davant la seva persistència, els acollia, oberts els seus forts braços, i els abraçava amb el el resultat previst i previsible ; una mort alhora que ràpida i simple, càlida i “ humana” !.

Avui en aquest racó d’occident els ossos son animals rars, i dels greument ferits, els malalts desdonats i/o els vells dèbils, se’n ocupen – quan existeixen – les anomenades “ Unitats de Cures Pal·liatives “ conegudes també com “ Clíniques del Dolor”. No s’acostumen els comiats del grup, i la mort ha deixat de ser ràpida , simple, càlida i sobretot “ humana” !.

Imagino que també en el mon gelat, el “ progrés “ amaga la mort darrera d’aquesta mena d’eufemismes. Altrament els ossos blancs , entre els efectes derivats de l’alteració climàtica, i la massiva presència de persones – amb la inevitable quota de deixalles no degradables – en el seu medi natural, ho tenen complicat, molt complicat per sobreviure, o en la fraseologia del darrer feixisme, el sistema ja no pot garantir la seva sostenibilitat.

Desconec – encara- la resposta de la eterna pregunta, Quo Vadis ?; tinc però clar, que la mort és el darrer acte de la vida, i que ens cal tornar a integrar-lo dins el cicle vital. Com a grup ens omplim de joia en ocasió d’un naixement, o fins un casament, i també com a grup ens hauríem de poder acomiadar dels greument ferits, els malalts desdonats i/o els vells dèbils, en quina companyia hem fet un tram – sovint el millor – del nostre camí, que també indefectiblement ens portarà fins a la mort.

© Antonio Mora Vergés

Alguns deien que havia estat víctima d’un mal d’ull; d’altres opinaven que havia mort de tant estimar. Uns mesos després una dona va suïcidar-se a causa de la sòrdida pressió popular, que l’acusava, injustament, de ser la causant de la mort per bruixeria de la malalta i d’altres malalties que hi havia a les cases. D’aquesta manera, amb un cos -xop de salfumant per dins, surant sobre les aigües del riu, la indignació de la gent s’apaivagà. Llavors començà el dubte silenciós i privat.

Durant, uns dies els carrers quedaren sense rotllanes criminals: ja no feien falta comentaris punyents i dolorosos en veu alta davant la víctima, no hi havia discriminacions. Fins i tot, algú s’atrevia a parlar bé de la vídua solitària que no molestava ningú i que no pertanyia a cap grup de dones de safareig o de fàbrica.

Poc a poc, cadascú intentà oblidar el succés i sobretot la causa fins que la memòria popular va oblidar. Un oblit total, perquè no se’n parlà mai més ni als cafès, ni al safareig, ni al carrer durant les nits d’estiu.

Més tard, dins el gran oblit general i intencionat, alguna senyora encara recordaria a les dones del seu seguici la mort exemplar de la bruixa, però ja, només, les més velles se’n recordaven; per a la majoria la història les feia pensar en segles passats.

Tanmateix, aquest esdeveniment i d’altres van fer que el poble s’oblidés que la noia malalta havia estat abandonada en estat d’espera, que havia avortat i que el responsable era el fill d’un poderós.

© Xavier Valeri

Seguint el cas d’un presumpte maltractament d’una nina de tres anys, filla de la seva companya, la qual posteriorment morí, provocà que Diego P.V. fos jutjat per segons quins mitjans de comunicació d’una manera salvatge, sense tenir en compte per res la presumpció d’innocència. Detingut, engarjolat, posat a la picota, per a després esser declarat innocent dels maltractaments. Aquesta nina portada tres vegades a urgències del centre de salut d’Arona (Tenerife) amb un traumatisme craneoencefàlic arrel d’un cop rebut a uns gronxadors. Els parts mèdics, de vergonya. Un pediatre que a petició de Diego P.V., de fer una radiografia a la nina, digué que no era necessari, que d’aquí tres dies la nina estaria corrent i jugant.

El resultat és, la nina morta, en Diego P.V. ingressat en un hospital amb problemes greus de salut, ansietat, i amb tractament psiquiàtric.

Hom és demana , perquè la paraula “presumptament” s’empra per a segons quines coses o successos, entre ell la corrupció i en canvi en altres, alguns mitjans de comunicació, no tots gràcies a Déu, provoquen un linxament mediàtic, i deixen al pou de l’oblit la necessària i imprescindible connotació de la presumpció d’innocència. Encara puc recordar imatges de telenotícies, quan un grup de gent insultava a Diego a les portes del jutjat , l’escridassava com a assassí i desitjava, transcric les paraules textuals : “Que és podrís a la presó” . El pobre home va haver de ser protegit per la polícia.

Un mitjan de comunicació, amb una fotografia de Diego P.V., exposat, el titula “La mirada del asesino de una niña de tres años ” (titular-portada de l’ABC de dia 29 de novembre passat, amb una fotografia de l’acusat (sense presumpte). El director del diari Angel Exposito ha demanat disculpes per aquest gran error –una gran patinada diria jo- però el mal està fet. Això per a mi és gaudir sobre la morbositat de la notícia. Quina és la vertadera tasca periodística i sobretot de les editorials quan treuen un titular, informar adequadament o recrear-se en un “morbo-titular” , per així remoure emocionalment i provocar un augment de vendes del diari? I els medis audiovisuals amb les seves imatges?

Malgrat Diego fos totalment exculpat del delicte pel jutge, la gent encara pensar que és un violador, això figurava a l’informe mèdic i fou difós per uns periòdics, i està en casa d’uns familiars amb protecció policíaca perquè no el linxin.

Es pot consentir un tipus de periodisme que juguen i provoquen, segons quins sentiments i una possible resposta no basada en una veritat objectiva simplement emprant una informació no contrastada, bassada exclusivament en suposicions, arrel d’uns parts mèdics incorrectes?

Aquest home acusat injustament i que ara ha estat declarat innocent, repeteix, fou internat en un hospital debut a què no ha pogut superar l’estrès provocat per l’acusació gratuïta de segons quins mitjans de comunicació, de la manera en que ha estat tractada aquesta situació.

Alguns periodistes han demanat perdó. És suficient o s’haurien d’encarar amb unes responsabilitats judicials pel mal que han fet?

Altre pregunta, per què si la fiscalia pot actuar d’ofici en segons quines situacions on presumptament hi pot haver delicte (llegiu corrupció), no actua en aquests casos, on s’ha comès un atemptat a la dignitat i a l’honor d’aquesta persona ( aquesta figura es contempla en el codi penal) cap a uns “periodistes” que han tingut la llengua massa llarga i la ploma massa lleugera, emprant un informe mèdic totalment erroni?

El fet d’escriure comporta unes responsabilitats que els qui ens hi dediquem hauríem de tenir més que clares, diàfanes. Les paraules enverinades que obeeixen a uns interessos més que obscurs i sovint dinerari , que no tan sols poden fer mal a persones innocents, sinó que en fan sense mesura (qui li retorna a Diego P.V., el calvari que li han fet passar?), haurien de tenir una clara responsabilitat judicial. La llibertat d’expressió es pot emprar de manera verinosa, passant-se per l’entrefolre la dignitat de persones, a qui se’ls hi trepitja sense més, i aquí no estic parlant de censura.

Un dia vaig escriure que hi ha molt de biaix, entre llibertat d’expressió i l’expressió del llibertinatge.

Escric això, perquè he intentat posar-me amb la pell d’aquesta persona vilipendiada i he fet un procés d’imaginació en el cas de què em passes una cosa semblant a mi.

Aquest home, ja ha declarat que en quan es trobi bé, iniciarà unes demandes cap als responsables de la mort de la nina i als que li han fet passar per aquest tràngol: llegiu periodistes de segons quins mitjans de comunicació i la responsabilitat dels pediatres que no feren la proves pertinents que provocaren que la pobra nina morís per una negligència que s’hauria pogut resoldre, i que ha deixat en evidència l’autòpsia d’aquesta pobra criatura. No dic, que amb més proves s’hagués pogut salvar, però si al manco poder prendre unes decisions mèdiques per intentar-ho.

Hi ha a vegades que la manipulació a través del missatge de por, no funciona, com ha estat en el cas de la grip A. El col·lectiu mèdic en gran majoria ha decidit no vacunar-se, sinó vaig errat a Catalunya, del milió i mig de ciutadans i ciutadanes previst que es vacunarien ho ha fet un deu per cent. I a la publicitat d’unes telenotícies he vist un anunci per a mi sorprenent. Ho pos en castellà: “El gobierno de España, recuerda vacunarse de la gripe A”. Ja veieu la resposta de la ciutadania. Hom es pregunta, si això continua així, i que encara a més, el virus ha mudat, això vol dir que la vacuna per aquest altre virus mudat, no serveix per res, hi ha hagut dos casos a França i sembla que un altre a l’Estat Espanyol de la mutació, que faran amb els milions de vacunes comprades? Els laboratoris que les fabricaren encara es deuen estar fregant les mans el seu agost ja l’han fet.

© Josep Bonnín