TRES DESIGS INDESITJABLES

ajedrez45.jpg

Havia ensopegat amb un joc d’escacs tot endreçant les golfes. Li havia regalat el seu avi, gran aficionat i respectable jugador de club. Les peces presentaven unes formes força més abarrocades que amb les que estava acostumat a jugar, potser per això les havia deixades de banda. Una bafarada de nostàlgia li va fer venir a la memòria les llargues tardes de partides al club, amb l’avi ara competint, ara suggerint-li una bona jugada. Va decidir retre un senzill homenatge al seu avantpassat resolent el problema del diari tot emprant aquesta inesperada troballa.

Mentre rumiava la solució al problema, amb els dits de la seva mà dreta feia voltar un alfil. El girava inconscientment a l’aire com qui posa en moviment una baldufa, per a repicar-la seguidament sobre el tauler: giravolt i repicó, giravolt i repicó. Absort com estava en el càlcul de variants, no s’adonà que una finíssima boira emanava del capdamunt de l’alfil sotmès a aquest ritual. Quan la visió del diagrama de la posició s’enterbolí prou com per a desvetllar-lo del seu embadocament, va sentir una veu que li deia:

– Sóc el geni dels escacs, oh amo! Només se m’és permès de cridar-me un cop cada cent anys, i aquest segle ha estat l’escolli’t. Oh, amo, li concediré tres desigs, i només tres, que tinguin relació amb els escacs.

No acabava de fer-se càrrec del que li passava, però va respondre d’esma abans de tenir temps de valorar una situació tan surrealista.

– Tres desitjos sobre el que vulgui referent als escacs? Tot el que vulgui?

– Hi ha, però, tres restriccions a les seves peticions, oh amo. En primer lloc, no puc assessorar-lo durant una partida, l’ha de jugar ben sol; en segon lloc, no puc interferir en els pensaments dels seus dignes rivals per a què cometin errades que l’afavoreixin, no estaria bé; i, finalment, no tinc cap poder sobre els ginys de silici que tant han avançat en l’estratègia del joc. A banda de tot això, demani’m el que vulgui.
Sempre havia envejat la capacitat d’alguns dels seus col·legues del club. Qui pogués llegir tan clarament les posicions com feien algun d’ells! Temptat per la possibilitat de superar-los, va demanar al geni el seu primer desig.

– D’acord. Vull saber-ne tant com el campió americà Paul Morphy.

Atret pel seu estil de joc, capaç de les més extraordinàries combinacions, l’havia triat per a vèncer els seus contrincants de manera inapel·lable.

– El seu primer desig li ha estat concedit, oh, amo.  I el geni va desaparèixer a l’acte.

El seu joc va millorar espectacularment. Descobria combinacions que mai havia olorat i rematava posicions amb sacrificis impensables en un jugador fins aleshores més aviat conservador com ell. El que va passar, però, fou que iniciava les partides amb obertures completament obsoletes. L’abús de certs gambits li feia entrar en posicions desfavorables davant de jugadors experts que coneixien la refutació de tots ells. L’estudi d’obertures havia avançat molt amb el temps, i cada vegada era més difícil sorprendre algú amb una novetat. Adoptar un repertori d’obertures de moda al segle dinou era, a dia d’avui, quelcom quasi suïcida. Això el desanimà, i va preferir millorar el seu joc fent ús del segon desig del geni.

– Vull una saviesa profunda de totes les fases del joc: obertura, joc mig i final. Vull ser invencible!

– Els seus desitjos són ordres per a mi, oh amo!  Tal dit, tal fet. Sense que el seu cap patís cap convulsió estranya, era capaç d’entrar en posicions molt agudes amb una serenor i un aplom en l’execució que feien estralls en la moral dels seus rivals. Estava desconegut. Va passar dels tornejos locals a oberts internacionals en un tres i no res. Tot li venia de cara: victòria rere victòria, el seu Elo va enfilar-se a nivells que no havia imaginat mai. Van intentar enxampar-lo per si duia algun minúscul aparell que li permetés de connectar-se a algun ordinador exterior que li dictés les jugades, però va ser debades. Guanyava perquè en sabia un niu. Les taules les podia comptar amb els dits d’una mà, i quasi bé totes quan s’enfrontava a sofisticats programes que calculaven milers de moviments per segon.

Amb el temps, però, s’adonà d’una sensació que cada vegada se li feia més palesa: jugava com un autòmat, sense cap sentiment, semblava com si el cap li anés per una banda i el cor per una altra. El cervell li dictava les jugades i ell les transmetia al tauler com un hieràtic taquígraf. Això li provocà un estat d’ànim molt rar: no s’emocionava sota cap concepte, movia les peces d’esma, sota un comandament purament neuronal, però no hi havia implicació anímica en el joc. S’havia tornat fred com un ordinador. Amb el temps, això li començà a fer avorrir els escacs. Els rivals, no cal dir-ho, l’evitaven com la pesta: el final ja era previst i no volien malgastar energia en impossibles. Per més inri, s’anava trobant cada vegada més isolat socialment, perquè els seus contrincants preferien jugar contra algú del seu mateix nivell. Aquella escalfor de la resta de jugadors del club en els desplaçaments de competició havia anat desapareixent, així com els comentaris posteriors a la partida: vencia tan inapel·lablement que no valia la pena cap anàlisi ulterior.

Abatut moralment davant de les circumstàncies, va cridar el geni per tercer cop.

– No puc més, vull que em retornis al meu estat original. Si us plau, treu-me del cap tot el que et vaig demanar. Ja no vibro amb el joc, ja no se’m posa el cor a cent davant d’una amenaça, ni se m’escalfa el cap quan penso en una estratègia. Juga el cervell, sí, però despullat de sentiments, incomunicat de tensions, anorreat de descobertes que em facin sentir viu mentre jugo. No assaboreixo les victòries perquè la meva ànima, que em feia sentir alegre quan guanyava i es revoltava després d’una derrota, s’ha divorciat del meu pensament. No puc més, m’he convençut que la derrota és necessària, perquè almenys quan perdia aprenia alguna cosa, era una lliçó que, encara que amargant, m’esperonava per a tornar-m’hi a posar amb més ganes a la següent partida. Tot això m’ha abandonat, i em trobo sol de cos i de pensament. Si us plau, allibera’m de tants coneixements. Encara que poc dotat, almenys quan anava millorant mica en mica, aprenent de cada desfeta per errades infantils, hi veia una progressió, quelcom que m’he adonat que és imprescindible per a sentir-se viu i, sobretot, feliç.

El geni, sense replicar-li després de tant raonament, li concedí el seu tercer i darrer desig. Seguidament, va esmunyir-se cap a la figura de l’alfil per a dormir-hi cent anys més. I ho va fer convençut, però, que el següent a qui oferiria els seus poders actuaria de la mateixa manera com ho havia fet aquest darrer humà a qui havia concedit els tres desitjos.

© Lluís Pagès

VERSIONS OFICIALS, SUBVERSIONS I MANIPULACIÒ DE LA INFORMACIÓ.

mentira.jpg

Existeixen el que s’anomenen versions oficials que obeeixen a qualque tipus de corporativisme, que defensen uns privilegis dels que formen el col·lectiu i a més no es poden posar en dubte, ja que qui ho fan, habitualment són estigmatitzats, anatemitzats, penjant-los a l’esquena paraules tan barroeres, i amb tota la intenció de tenir interessos sectaris. A lo llarg de la història de la humanitat aquest fet s’ha produït. Una versió diferent de l’oficial que posi en entredit el que s’ha afirmat durant anys i panys no pot esser consentida.

Casos que em venen ara mateix a la memòria i els escric perquè em sembla que són prou coneguts, com el del metge Miquel Servet, que descobrí la circulació sanguina, quan la versió oficial era una altra totalment oposada i posa en dubte certs plantejaments sobre el cristianisme fou jutjat per heretgia , i acabà condemnat a esser cremat viu i l’altre la de Galileo Galilei que s’atreví a posar en solfa la versió de l’església sobre la teoria geocèntrica, defensant ell l’heliocèntrica, en unes altres paraules la institució eclesiàstica defensava que era el sol que girava entorn de la terra; i en Galileo afirmava tot a l’inrevés i va rebre tot el pes de la repressió d’una part de la cúria.

Altres casos més recents, com el cas del matrimoni Kirliam que enfrontant-se en la versió oficial que negava que existissin cossos subtils que componien l’aura. Creen una maquina fotogràfica capaç de detectar-los i fotografiar-los; obligant als que s’oposaven a la seva existència, a fer un acte de reconeixement, hi havia una prova física que ho demostrava i no els queda altre remei.

Avui en dia, en que els mitjans informatius, molts d’ells han de nedar entre moltes aigües i no fer cap tipus de lleig als que els financen, també es pot veure com imperen les versions oficials en contra de les altres a les quals s’intenta per tots els medis, quan es fa referència a elles, desprestigiar-les i donar a entendre a l’opinió pública que, els qui les defensen són quatre sonats que actuen sense cap base científica; malgrat llavors amb el temps, quasi sempre la història posa a cadascú en el seu lloc, hagin de rectificar, així i tot el mal està fet i les persones que han estat represàliades, rarament se les torna la seva dignitat malmenada.

He escrit en altres ocasions de la coneguda “Operación Brujo”, on distints metges que estaven tractant a pacients amb el “Biobac”, foren detinguts i empresonats ben igual que si es tractés de perillosos delinqüents o terroristes. L’operació es feu durant el mandat d’Ana Pastor com a Ministra de Sanitat. Posteriorment es reconegué que aquest producte era inòcul i l’assumpte encara està en els jutjats i desprès de set anys, els “acusats” encara no han estat cridats a declarar. Sembla que ningú vol tocar aquesta patata calenta i menys els alts càrrecs del PP que hi estaran al darrera (Esperanza Aguirre i Ana Pastor)

Les manipulacions de la informació avui mateix estan a l’ordre del dia i em porta a la memòria el sistema que s’emprava a la novel·la d’Aldoux Huxley , “Un món feliç” per part del “gran germà” que controlava tota la informació i com tenia el control de tots els mitjans podia canviar-la en qualsevol moment a la seva conveniència. El que feia uns mesos era una veritat absoluta, cap d’uns mesos més era un autèntica mentida. Els països amics d’un temps, es podia canviar cara al públic que havien estat sempre enemics i en guerra. Recoman llegir el llibre.

Si analitza’m com es van donant les notícies, la informació (?) o desinformació sobretot pels mitjans audiovisuals, ens podem adonar que en un moments certa notícia pot esser portada i que amb el temps es va diluint fins a la seva desaparició, malgrat els fets que causaren la notícia segueixin ben igual.

Ara després d’anys, el tribunal suprem d’USA ha condemnat als experts que es devien ocupar dels manteniments dels dics que protegien Nova Orleans i que arrel d’aquesta despreocupació, durant d’huracà Katrina, la ciutat fou totalment anegada i moriren mils de persones i cents de mils els damnificats perdent-ho quasi tot. Això passa durant el Govern Bush. Aquesta notícia fou portada i amb el temps desaparegué, malgrat les condicions dels habitants de Nova Orleans quedessin en les mateixes condicions que quan fou donada. El dolor, la misèria i la desesperació dels mateixos, també deixà d’esser noticia d’interès. Això que ara explic n’és un trist exemple. Sembla que tenim la memòria molt dèbil o molt fràgil i amb el bombardeig d’informació mediatitzada i inclusiu manipulada en altres, si no anam alerta, ens fan un rentat de cervell espectacular..

Dir que la informació moltes vegades es mou entre mitges veritats, amb el que és políticament correcte, estic escrivint sobre la manera de fer les telenotícies, em sembla que no és descobrir res nou, ans el contrari. No estem en el temps del “NODO” que era el medi d’informació (desinformació) de la dictadura franquista, ni dels diaris adeptes al “movimiento”. Gràcies a Déu, amb el pas a la democràcia hem guanyat amb la llibertat d’expressió, però no ens enganem, normalment els “no políticament correctes” podem patir la censura, segons a quins mitjans intentem accedir i segons la informació que vulguem escriure. Fitxeu-vos per exemple amb els programes televisius com alguns que haurien d’emetre a hores de gran audiència, s’emeten pels canals menys vistos i a hores on l’audiència de pantalla, és molt petita.

Per tancar, dels programes informatius, vull fer una excepció i és “Els matins” de TV3 que condueix el sr. Cuní i concretament l’emès el passat 23 de novembre, en la que feu una entrevista prou interessant a la monja i metge Teresa Forcades, de la que ja n’he escrit, en relació a la seva visió de la vacuna de la grip A i tot l’entramat muntat per l’organització mundial de la salut, les multinacionals farmacèutiques que han fabricat l’esmentada vacuna, els governs, ministeris de sanitat i conselleries de sanitat de les CCAA. També dir que qui vulgui més informació envers aquesta informació, existeix un vídeo a Youtube, on ella, Teresa Forcades, expressa el seu criteri, amb suport de veus científiques de prou prestigi , i que està a anys llum de la versió “oficial”.

Josep Bonnín

“WOODY WOODPECKER” ; FERNÁNDEZ ORDÓÑEZ, MIGUEL ÁNGEL.

y.jpeg


Em feia gràcia el nickname que li han adjudicat al Governador del Banc d’Espanya; em sembla encertat i fins on és possible, simpàtic. L’home ; ho potser el càrrec ? , es despenja cada dia amb una opinió i/o comentari, que indefectiblement fa pujar, no el pa – com diu l’expressió popular – sinó dissortadament l’atur i la misèria.

Sembla que defensa amb entusiasme la concentració de Caixes d’Estalvis, que segons les seves, prediccions, ordres ? , s’han de reduir d’un 30%, de les actuals 45, a 30 en un primer moment.

Les raons que justifiquen aquesta brutal reducció que comportarà l’acomiadament de més d’un 30% de treballadors del sector, son bàsicament l’elevat nombre d’oficines d’entitats de crèdit – de tota mena- que justament amb el vist i plau del Ban d’Espanya, s’han anat obrint any rere any.

Us sembla que sobren Oficines de farmàcia a Espanya ? . No, oi ?. Això és perquè l’autorització no depèn de l’inefable WOODY WOODPECKER. Certament interès per obrir-ne una en tenen tots els llicenciats , però en aquest cas hi ha qui vetlla – amb bon criteri – per evitar la degradació d’aquest servei essencial.

El Governador del Banc D’Espanya i la resta d’alts càrrecs reben uns emoluments d’escàndol, perquè se’ls demana que vetllin i prenguin mesures per evitar situacions de de crisis. Està clar que en aquesta ocasió no han estat encertats. Esperem sentir les explicacions del WOODY WOODPECKER.

Avui amb el país ensorrat – i amb la certesa que ELL serà uns dels que se’n sortiran bé – demana coses com : moderació salarial, reformes laborals,…..

Des del carrer comencen a sentir-se amb força els crits dels damnificats, i malgrat tractar-se d’una especie protegida el nostre WOODI WOODPECKER faria molt santament de posar la barba a remullar, no fos el cas que prengués mal quan li afaitin.

© Antonio Mora Vergés

LA INQUISICIÓ EN PLE SEGLE XXI

Abismo.jpg

Malgrat escriure sobre aquesta genteta em fa una vessa que no és de dir, les seves darreres declaracions sobre aplicar l’excomunió als polítics catòlics que votin a favor de la reforma de la llei de l’avortament, em sembla tal desbarat, que si no fos, perquè sé de ben cert que visc al segle XXI, juraria que m’han canviat el temps, que hem fet un retorn a l’edat mitjana i que ha tornat a reeixir el Tribunal de la Inquisició, amb un Torquemada que ara a canviat de nom i es diu monsenyor Camino.

Jo supós que molts polítics catòlics deuen haver quedat estorats davant aquestes declaracions, tal que, inclusiu els més apropats a les posicions d’aquesta jerarquia eclesiàstica, que sembla que en lloc de mare església, advoquen per la madrastra cruel, com són els polítics del Pius Pius, ni han obert la boca, ni han dit ni mu.

Un que ja se’n va sortir d’aquesta institució per les seves incongruències i incoherències i que malgrat tot respecta a les persones que encara s’hi troben dins d’ella, ja que a lo llarg dels anys, ha aprés que no existeix la veritat absoluta – cosa que aquesta jerarquia no practica en absolut- i manté el respecte als altres, malgrat les posicions ideològiques puguin estar a anys llum de distància. Aquest, és per a mi un dels principis reals de la democràcia: El diàleg i el saber-se posar a la pell dels altres, per intentar trobar els màxims punts comuns, per intentar, malgrat a vegades o sigui prou difícil o no s’aconsegueixi, arribar a una conclusió.

A meam, si la jerarquia catòlica està aplicant el dret canònic a persones civils que es troben dins l’església. El dret civil que és d’obligat compliment per tothom dins d’un estat de dret, no hauria d’esser molt més dur, cap als representants i cap pares d’aquella institució quan delinqueixen?. Em refereix a la quantitat de casos de pederàstia, amb abusos a menors que han practicat, segons quins capellans, tot emprant la confiança que se’ls tenia dipositada pel simple fet d’esser representants eclesiàstics, i considerar, els familiars dels menors, que pels principis que prediquen, haurien d’esser incapaços de cometre, segons quins tipus de perreries. No hauria d’esser declarat un agreujant aquesta condició quan es jutgi aquests casos? . Jo sent que si sens cap dubte.

He escrit altres vegades sobre les incoherències de la jerarquia catòlica. I ara n’afegiré una altra, Sembla que s’admetran els capellans anglicans que estiguin casats, si canvien al catolicisme. En canvi no s’ha aprovat cap legislació que torni admetre els capellans catòlics, que se’n sortiren per poder-se casar, i molts d’ells continuen sense poder exercir el seu . Un es demana, quantes vares de mesurar disposen? O sigui per uns cera del Corpus, pels altres llanderada a destre.

Escriure, que baix la meva opinió, és troben a kilòmetres del missatge d’aquell mestre Jesús de Natzarè, que diuen esser els representants, a lo millor seria repetir-me, així i tot consider que s’ha de dir, ja que tiren la pedra, i llavors amaguen la mà. Religió ve del llatí religare, que vol dir remembrar, i em sembla que la jerarquia de la que estic escrivint fa tot el contrari.

Sobre el dret a la vida, quines consideracions han tingut en atemptar contra vides creades com són els infants quan per la seva situació han abusat sexualment d’ells i els han assumit dins d’un trauma de per vida?. O quan varen violar a algun seminarista com és el cas d’un capellà amic meu homosexual, quina consideració varen tenir envers a la seva vida?. O tal volta la vida tan sols la situen en el pla físic, i deixen enrere els pensaments i sentiments que poden generar, segons quins tipus d’accions?

Aquestes institucions i també les seves jerarquies, i aquí no tan sols estic escrivint de la catòlica, sinó de totes les altres, em fan més por que una pedregada. Necessiten moltes ovelles que no tinguin cap capacitat d’anàlisi i les persones que en tenen els hi fan una nosa que no és de dir. Ho dic perquè conec persones que hi estan, sobretot a la catòlica i que respiren uns aires de progrés, i no de reclús com segons a quins altres àmbits.

Anant al cas del tema de la llei de l’avortament, han tornat mostrar el seu tarannà despòtic: O fais el que nosaltres (llegiu cúria) creiem que és correcte, o sense més vos traiem defora¡ i això, no és un atemptat en contra de la vida d’aquestes persones que fa anys i panys han professat la seva religió i el seus sentiments espirituals, com a part d’aquesta església catòlica? A quin Déu representen? Per a mi estan més a prop del Déu colèric, venjatiu i inmisericorde de l’antic testament; que del Pare del que parlava Jesús de Natzarè; tot recordant el succés de la dona adultera i com ell emprà la compassió cap a ella i la salvà d’una mort injusta. Tot el contrari que han fet ell a lo llarg de la història en relació a les dones.

La reforma de la llei esmentada, no obliga a ningú a avortar, ho regula. O tal volta, no se n’adonen, o no se’n volen adonar que els avortaments se seguiran practicant igualment, però al manco si s’han de fer que sigui amb unes condicions dignes per la dona que així (és una decisió totalment personal, individual i intransferible) ho decideix, ja que ella en té tot el dret.

Me’n fot i ho escric talment, si aquest article encén bombolles sobre certs sectors retrògrads i recalcitrants que es troben dins la institució i combreguen amb la ideologia de la jerarquia catòlica actual.

Jo intent esser el màxim de coherent amb la meva vida, i vos jur que no és gaire senzill, per aquest motiu en el seu dia vaig fer acte d’apostasia i em vaig sortir de l’església catòlica, malgrat que, en tot el que he escrit respecte a ella, em sembla que hi havia prou motius com per excomunicar-me; i així i tot no els hi he donat el gust i he estat jo el que se n’ha anat.

© Josep Bonnín

LA SÌNDROME DE PETER PAN.

sindrome.jpg

Aquesta afecció és una nova patologia que encara no ha estat tractada en cap ambulatori ni hospital, però que cada cop s’estén més entre moltes famílies i llars de les nostres contrades. Uns pensen que és per culpa de la crisi però aquesta hipòtesi no quadra amb la realitat del noi de trenta o quaranta anys que encara viu a casa esperant que la mama ho faci tot; acostuma a ser un noi amb una bona professió i uns bons ingressos, llavors hom es pregunta quin és el detonant i la raó per la qual no vol acabar de marxar ?


La pràctica dels pares de ser totalment laxos en horaris i de no implicar als fills en les tasques domèstiques, així com de tractar-los indefinidament com si fossin uns adolescents, han comportat que tot un seguit de joves de trenta o quaranta anys siguin autèntics “comodons” en el seu enfocament de la vida.


Per a què marxaré de casa? Per a què desitjar l’ independència ? si aquí tinc tot el que vull: el dinar i sopar a taula, on jo no recullo ni un miserable plat, la roba planxada, tot net i endreçat i faig l’horari que vull… El dia que m’interessa puc estar amb la núvia o a casa de qualsevol altre noia i no tinc de donar explicacions a ningú. Per a què vull assumir responsabilitats de gent adulta? Per què? Per perdre llibertat… jo sí que soc independent i a més , els meus diners són només meus.


Ara bé, aquest fenomen no podria portar-se a la realitat si el nostre Peter Pan no tingués una mare que ho permetés. Per això, és tan responsable el fill, com la mare que perpetua aquest sistema contra-natura; diguem-li així, perquè partim de la base que l’ independència és una situació on l’individu acostuma a assumir responsabilitats i això és el cicle natural del creixement humà.


Ai, aquestes mares amoroses que amb la seva dolça tendresa només practiquen el vampirisme emocional i no permeten que els seus fills, ja crescudets, s’independitzin de casa!


© Rosa Maria Rubio

…. I en arribar la tardor, torna a ser Tots Sants.

halloween.jpg

Trec una carbassa a fóra i li clavo un ganivet, escric un cartell que diu que aquí no és Halloween, que aquí és Tots Sants i li enganxo.

Històricament i culturalment, aquí, s’ha celebrat la castanyada com a acte de recolliment,de companyonia,  de familiaritat i de voluntat de compartir i de gaudir de la benaurança dels fruits de la tardor.


Castanyes com moniatos o com les reconfortants cremes de carbassa que ens fan entrar en calor els primers dies de fred. Castanyes com panellets de pinyó, d’ametlla , de coco , de iema, de taronja, mmm…. i tants altres que fins i tot, alguns resulten extravagants.

Al principi de la tardor (com la resta de l’any) ens cal celebrar l’arribada dels nous aliments i donar gràcies.

La castanyada al nucli antic va ser un acte de germanor . Una verdadera trobada al passeig de la muralla per on passaren moltes persones. Nens i nenes varen dibuixar-nos la seva idea de la castanyada,va venir gent del barri, de diferents edats, orígens i procedències, els botiguers, les associacions….

,,,,TOT AIXÒ REPRESENTA AQUEST DIA, O AIXÒ ÉS EL QUE JO EM PENSO….

Aquesta setmana, a l’escola se’ls hi ensenya com a temàtica ben combinada la castanyada i halloween, els nens arriben a casa i no saben si les carbasses es torren o si les castanyes els hi fan por. Alguns nens surten a demanar o pidolar a canvi de res, i piquen en algunes cases que no tenen res per a donar-los-hi perquè no entenem res.
Però ara que els nens i nenes són a dormir…. 6 bars 6 d’Olot 6 bars d’Olot 6  i els seus clients celebren la festa de halloween. Diada remarcada dins el seu calendari d’activitats d’arreu del món .

D’arreu del món? No. D’arreu del món menys una petita part de la mediterrània occidental a la que podem anomenar Països Catalans.

Tornant al seu calendari anual, que combina festes de diferents marques de begudes alcohòliques amb diades de reflexió ,integració i opinió (ja ja ja ja) com són: Fiesta brasileña, festa hawaiana,oktober fest, la beach party ( el concepte party pot anar precedit de qualsevol altre mot d’origen britànic o no)…. i les enigmàtiques diades de reafirmació global i d’orgull de ciutadà del món i del ciberespai: el dia dels enamorats-sant valentí, el carnaval de río, halloween …. Tot això concentrat, remasteritzat , produït i dirigit sota la atempta mirada del patriarca de la història : Santa Claus ( els daltònics fixeu-vos  que sempre va vestit de vermell com la coca-cola )



A més a més, per l’any que ve, es preveu la celebració de les festes de principi de mes, l’especial vacances, el dia del pare, el dia de la mare  i la 1 jornada d’intercanvi de cartells del col·lectiu de bars, clubs i puticlubs a banda i banda dels túnels. Aquest col.lectiu té com a tret comú, l’empastifament massiu de les cartelleres públiques-culturals de la comarca.

Humor i amor a banda, us heu parat a pensar que al llarg dels temps( fixeu-vos que una part del temps és ara) hi ha persones que a part de  voler tirar endavant els seus negocis i/o les seves vides han treballat fermament o no; però alhora,han mantingut una línia, una coherència , una tradició, una cultura, una llengua i un tarannà enmig de tota la resta i mesclant-se alhora amb tots plegats.


Res indica que aquí siguem els únics, els indiscutibles o els millors,bàsicament perquè hi ha coses com l’exclusivitat que no existeixen , ja que són valors erms i erronis….

Sense cap més dilació, us heu parat a pensar que feu, veneu, i viviu transportant  contínuament coses d’altres llocs i que alhora, no porteu res d’aquí a ningú ni a cap altre lloc? Més senzill encara, és normal que tot, absolutament tot ( músiques, begudes, conceptes, noms, personal escodrinyant qui entra i qui no….) resulti eternament estrany i forani?

No caldrà que us digui que hi ha persones que continuen creient i treballant per a la dignitat d’aquest poble. Que independentment que decidim ser independents o no, què ens depara si ho buidem tot de contingut?



Finalment, i sense molestar a ningú,si tot és bo i vàlid, però res està aquí, perquè no marxar a un altre lloc ?

© Lluís riera callís