DEL SILENCI I DE LA VERTADERA PAU

el_silenci.jpg

En el silenci del meu estudi, comtempl totes les coses que m’enrevolten i me’n record també de totes les altres, que hi podrien esser, omplint com a mínim deu vegades del que hi ha, les quals les he anat deixant en el camí. Deu esser una llei de vida, el fet d’anar deixant coses enrere, i no tan sols coses, sinó familiars, amics i amigues que se ‘n’han anat abans que nosaltres, per entrenar-nos per quan ho haurem de deixar tot, inclusiu el cos que ens haurà servit per fer aquest curt passeig per una existència, més o menys afortunada.

Gaudir del silenci, s’hi arriba després de molts anys d’aprenentatge i haver arribat al punt de trobar-se en pau amb un mateix.

Aconseguir, inclús sense posar call, que les diverses sacsejades del món et moguin el menys possible del teu centre i punt d’equilibri; i si a qualque moment ho fan, diu un refrany nostre: “Som de terra i terregem”, recuperar el centre el més prest possible.

Ha arribat la tardor, que farà el camí fins a l’hivern. Deixarem a l’oblit certes remembrances de l’estiu; els dies aniran minvant la llum que gaudírem i haurem de preparar-nos, altra vegada , per un viatge cap al nostre interior. Forma part, i nosaltres també, del cicle de les estacions i en els hiverns, ens tocarà altra vegada a anar cap a la introspecció. Hi haurà un temps per a fer-nos preguntes, per a fer-nos reflexions sobre la nostra vida. Saber si estem al lloc on voldríem estar. Replantejar-nos situacions que hem acceptat. Saber si som sincers amb nosaltres mateixos; si el que fem, pensam, sentim formen realment una unitat o si pel contrari dins nosaltres mateixos hi ha conflicte.

La felicitat és un estat abstracte i transitori. No es troba a l’abast de la nostra voluntat. Tots els instants i moments de la nostra vida, tant els “bons” com els “dolents”, son efímers. Tenen un principi i un final, i inclusiu no està en la nostra mà allargar-los o acurçar-los. Tan sols viure’ls amb el suficient grau de pau interior ens pot portar a la serenitat i a la maduresa. Si som capaços, hi ha moltes coses senzilles per descobrir-los, que ens hi apropen, podrem assolir i tenir la capacitat d’establir una vertadera escala de valors i donar prioritats distintes a les que es pretén que tinguem.

És la vella teoria tantes vegades exposada per molt diversos mestres, que han deixat el missatge a la humanitat. Devem canviar de paradigma: Ens hem d’acostar més al “ser” que al “tenir”. El ser és imparmanent, allà es troba la nostra pau interior i profunda. La ment, si aconseguim mantenir-la calmada i emprar-la tan sols pel que s’ha de menester, ens ajudarà a no entrar dins d’un temporal embravit i a abandonar el discurs mental repetit i les remors continues que provoca, i que ens allunyen del vertader silenci. I a partir de la recuperació d’ell, retornar a la serenor que és on es troba el vertader camí de la felicitat: aconseguir la pau de la que he parlat i que cap succés extern ens pugui allunyar d’ella.

No precissam per aconseguir aquesta pau, fer el camí dels ermitans, dels anacoretes; malgrat totes les remors externes, nosaltres podrem determinar els nostres espais de silenci. Aquests santuaris on no poden esser envaïts per res ni per ningú i on únicament nosaltres hi tenim la clau d’accés.

Actualment hi ha massa coses que estan muntades amb tota la intenció, perquè ens distraguem i facem el camí equivocat i a la inversa. Es pretén que anem de dedins cap a defora a trobar el sentit vertader de la nostra vida, quan el viatge per arribar-hi és a l’inrevés. I no interessa, ja que allà no som manipulables i és a l’únic lloc on realment som lliures. El camí d’aquesta veritat, que com va dir un gran mestre, vos farà lliures.

Existeixen massa distraccions interessades, perquè no facem el procés. I al mateix temps ens volen portar cap a una situació de vida plena d’incoherències que amb el temps ens emmalaltiran: física, mentalment i emocionalment, si acceptam el pastís enverinat que a cada instant ens estan oferint per aconseguir la “nostra suposada felicitat” i de pas omplir els comptes corrents de molts estafadors anímics.

Darrerament, malgrat s’hagi emprat en moltes etapes de la història de la humanitat, sembla que una emoció o sentiment s’empra molt sovint pel rèdit que sol donar als que tenen els medis per divulgar-la. És la por. La por ens impedeix fer un procés mental per analitzar la situació i ens porta a actuar de manera incoherent. És una eina ideal per aconseguir manipular-nos. Si deixam que entri dins nosaltres mateixos, fa matx. N’he parlat d’ella i també com han manipulat la informació sobre les diverses grips: aviària, llavors la nova, a fi de què al més mínims símptomes, correguem com a folls a “urgències” o anem directament a comprar antivírics. Aquest n’és un exemple. Cal estar a l’aguait sobre a quin parany ens volen fer arribar i qui son els que mouen els fils d’aquests entramats de teranyines.

Acabaré l’article afirmant que estic fins al que no es pot escriure o si, d’escoltar la paraula “corrupció” per tot arreu. No obris unes telenotícies que no n’hi hagi un nou cas. Esper que a tots els imputats -un cop s’hagi fet el judici, com som demòcrata crec amb la presumpció d’innocència, malgrat t’ho arribin a posar molt complicat- si resulten culpables, la llei sigui implacable amb ells i elles i retornin tots els doblers furtats, cèntim a cèntim. I que quedi ben clar, que s’ha acabat l’època de la impunitat.

Josep Bonnín

AMIC PINSÀ

pins___.jpg

Pedra natural, pedra de pissarra de diferents grandàries i cants estellats, pedres que antigament foren destrament col·locades, unides amb fang eixugat al sòl, així varen construir les sòlides, gruixudes i altes parets de les centenàries cases del poble.

Els primers raigs de sol s’estavellen contra els vidres de la vella, petita i desencaixada finestra de dos batents, construïts cadascun d’una peça de fusta de roure massís en la que s’hi varen vogir dos espais quadrats per col·locar-hi llurs vidres, finestra muntada a la part interior de l’habitació deixant a l’exterior un túnel de gruixuda paret.

L’escalfor de la pedra exposada al sol atrau un ocellet que barroerament hi aterra i es posiciona sota el llindar de la finestra.

És bonic d’observar-lo, és un pinsà adult de plomes multicolors, veig com amb el bec es pentina les plomes de les ales; té l’entorn dels ulls, galtes, coll i esquena del color de la terra vermellosa, el cap i clatell gris clar, el bec gruixut i resistent, els ulls xics brillants i rogencs, pit i panxa ocre clar, ales blanques i negres, àgil cua timó pel vol, i les potes… en té una de ferida!

A poc a poc obro un dels batents de la vella finestra, les frontisses grinyolen però l’ocell segueix allà quiet, els seus ulls tristos em miren de reüll mentre es picoteja la pota ferida. Sembla que demani ajut.

Lentament li atanso la meva mà oberta fins arribar a tocar-li les fines plomes del pit.

No s’espanta, em mira la mà que mantinc oberta i immòbil, gira el cap per enfocar un dels seus ulls fixant-se especialment en el meus dits, amb l’índex li acaricio suaument el pit que és suau com el vellut, ell ho accepta picotejant-me el palmell de la mà, seguim uns instants amb aquesta cerimònia fins que de sobte, puja i s’ajoca damunt la mà, té el cos fred, tanco els dits per retenir-lo i abrigallar-lo.

Amb suavitat plego el colze i reculo una passa per portar-lo dins de casa sense tancar mai la finestra.

Agafo la farmaciola, em dirigeixo a la taula del menjador que està davant de la finestra, recolzo i obro la mà damunt la taula al centre de la qual hi ha un tapet i un gerro amb romaní, el pinsà el mira i observa desprès el cobretaula de ganxet en el que feixugament s’hi trasllada.

Obro la farmaciola, trio el que em pot fer servei, amb cura agafo el pinsà, i intento guarir-li la poteta, a l’acabar li beso el cap i el deixo novament damunt el cobretaula de ganxet.

El contemplo, ell es mira la pota, desprès em mira el cap i d’una revolada se’m posa sobre el cabell, piula i fuig volant per la finestra.

Passats uns dies, mentre amb la finestra oberta estava recolzat a la taula llegint un llibre, veig com un ocell que du una petita i tendra branqueta al bec es posa a la finestra, mira curiós dins de casa i d’una revolada es posa damunt del cobretaula de ganxet, a saltirons avança deixant a prop de la meva mà la branqueta de romaní florit, amb mira encuriosit, piula, fa un salt fins posar-se sobre el meu cap, desprès fa un vol per l’estada i se’n va.

Sens dubte era el meu pinsà, el mateix que des de les hores em visita assíduament.

Això és l’agraïment, la farigola el seu present, les visites l’amistat.

© J.Lluís Cusidó i Ciuraneta

20 de setembre del 2009

NACIONALISME ESPANYOL. LA BIGA

Això de ser nacionalista és alhora natural i general. Tots som nacionalistes, però no certament de la mateixa nació, oi ?

Ens expliquen des dels partits espanyols – tot i la seva multiplicitat de sigles – PSOE,PSC,PSV,PSG….PP,PPC,PPV,… que ells – tots plegats – no en son de nacionalistes. Afirmen però – també conjuntament – que si que ho son, els partits catalans, bascos i gallecs, i que aquesta condició – la de nacionalista – fa que catalans, bascos i gallecs [ nacionalistes] siguin els culpables de tots els mals de la terra :  des del canvi climàtic, fins a la fam del món, passant – per descomptat – per la nova “pandèmia” de la grip A.

Entenc que quan algú fa una opció “nacional concreta” – per pura lògica- rebutja qualsevol de les altres. Quan t’afirmes con espanyol, està clar que et reivindiques com NO francès, NO alemany, NO anglès, NO marroquí, NO portuguès, ……, al mateix temps cal negar aquesta opció “nacional”, a qualsevol part de l’espai definit – des d’un moment històric concret  – com Espanya.   

Els que portem – des de sempre una palla a l’ull – insistim justament en que la “integritat” d’aquestes “nacions”  França, Alemanya, Anglaterra, Marroc, Espanya,…. s’inicia – quasi sempre de forma violenta – en un moment de la  nostra història, es manté – quasi sempre de forma violenta – des d’aquella data, i més enllà de les afirmacions d’uns i altres quans als valors democràtics, el cert és que a la més mínima insinuació d’un desig d’independència, de recuperar la possibilitat de decidir lliurement, torna a fer-se present l’ús – que els “ grans” consideren legítim – de la violència.

Ens enganyem “ els petits de la palla a l’ull “ , quan pensem que la pertinença a Europa ens alliberarà “ dels grans de la biga”. Europa és una suma de bigues amb vocació de créixer; recordeu allò del peix gran que s’acaba menjant al peix petit  ?.  “ Els grans de la biga”, son alhora per nosaltres peixos grans, i davant d’Europa peixos petits, porucs i dèbils, aquesta feliç circumstància és curiosament la que ens permet continuar somniant.

Amic lector, siguis dels de la biga o dels de la palla, intenta entendre als altres, i pensa que la seva opció és tant legitima com la teva.

© Antonio Mora Vergés

CARTA AL VENT

 

stairway_to_heaven.jpg

Un home vell, de faccions afables però amb uns ulls tristos, emmarcats per unes profundes bosses moradenques a les parpelles, caminava indolent, dirigint-se al cementiri de Malgrat. Portava una rosa vellutada i una carta a la mà, rebregada de tant llegir-la. Quan va arribar davant el nínxol de la Concepció, es va asseure extenuat al pedrís i després d’observar a dreta i esquerra i veure que no hi havia ningú, va començar a llegir-la amb veu baixa.

 

 

Estimada Concepció,

Mai vaig poder dir-t’ho mentre eres viva. Ara que el temps se m’està acabant, no vull retardar més el fet d’expressar-te el que ha estat per mi, viure la vida sense tu.

Ja fa temps que vaig jubilar-me i no exerceixo la medicina. Però fa uns mesos vaig trobar el teu nebot, desesperat, buscant un metge, ja que la seva filla tenia molta febre. Jo vaig oferir-me a visitar-la, sabent que les urgències estaven col·lapsades.

Quan en entrar a la cambra vaig veure la nena, una forta fiblada va travessar-me el cor, fent-me fremir de dalt a baix. Aquell rostre de marcada pal·lidesa era igual que tu i m’observava amb els mateixos ulls grossos i bruns que tant m’havia estimat. No vaig poder contenir l’emoció i vaig explicar als seus pares que t’havia conegut fa molts anys i m’havia semblat veure’t en la imatge de sa filla. Van observar-me amb tendresa, com es mira a un vellet que repapieja.

En arribar a casa vaig començar a escriure aquesta carta per demanar-te perdó, pel mal que involuntàriament et vaig causar, i explicar-te la pena que m’ha anat rosegant per dintre durant tants anys.

Encara recordo l’última vegada que et vaig veure. M’esperaves a l’estació com cada dia; estaves preciosa, la teva silueta delicada i aquells ulls que em somreien plens d’alegria, mai més els he oblidat. Jo vaig baixar del tren amb la cartera plena de llibres de medicina. Aquell dia, el que més em pesava, era l’última conversa que havia tingut amb el meu pare. Ja feia temps que em turmentava, dient-me que et deixés, que no eres prou per a mi. No tenia manera de convèncer-me, ni subornant-me amb regals, ni oferint-me aquell cotxe que tan m’agradava… Jo només et volia a tu.

Però la nit anterior, veient que no hi tenia res a fer, va posar-me un ultimàtum. Mai m’hagués pogut imaginar que arribaria a aquell extrem.

– Bé Pere, com que veig que no entres en raó, i a mi ja se m’ha acabat la paciència. He arribat a la conclusió que o bé et cases amb la Maria, la filla del notari, ella sí que és un bon partit!) o et deshereto. Punt i final.

Aquella nit no havia dormit gens. Tu vas adonar-te de seguida que no estava bé i després de fer-nos un cast petó ens varem asseure al banc de la placeta, aquell que quedava una mica amagat i no ens sentíem observats.

– Mira Pere, avui he portat cacauets. Menja’n uns quants que fas cara de cansat. Et trobes bé? Per què em mires així?

Jo mirant-te al ulls fixament, vaig cometre l’error de confessar-te el que m’havia dit el meu pare. Sempre més m’he culpat d’aquell atac de sinceritat i inexperiència que no va fer-me adonar del perill que suposava. Com vaig poder ser tan inconscient?

En sentir-me, vas obrir uns ulls com plats, la cara se’t va enrojolar i fugint d’una revolada, vas dir-me entre llàgrimes, que no volies que em desheretessin per culpa teva. Jo negava,amb desesperació, adonant-me que no t’ho havia de haver dit. Per molt que et vaig buscar no podia localitzar-te. Temps més tard, el teu germà amb un retret a la cara, va dir-me que t’havies casat amb un ric comerciant de Malgrat. Sempre vaig saber que ho havies fet per mi. Vaig intentar veure’t, però tu no ho vas voler. Quan vaig saber que t’havies mort de part, tan jove, vaig creure que em moria. Jo finalment vaig casar-me amb la Maria. Cap dels dos hem estat feliços.

Adéu Concepció, sé que allà on siguis em sents i vull que sàpigues que mai he deixat d’estimar-te i que aviat amb reuniré amb tu. Mai més ningú podrà separar-nos.

 

Fins aviat amor meu.

 

Pere

 

 

 

(c) Montserrat Lloret Perxachs

 

 

LA “PROFE” DE CATALÀ

profe.jpg

A la secció d’electrònica d’uns grans magatzems he tingut, avui, una agradable trobada: la senyoreta Rosa!

En uns instants he reculat en el temps, als anys del meu pas per l’escola de primària Emilia Pardo Bazán, al barri de la Verneda, a tocar de les vivendes de la Perona.

Hem parlat d’aquells temps i m’ha explicat coses que jo desconeixia: era als voltants de l’any 1979, quan es començava a introduir a les escoles l’ensenyament de la llengua catalana. Mancaven mestres de català amb titulació, i n’hi havia prou de ser de parla catalana perquè el director t’obligués a impartir-la, independentment de si la sabies escriure o no, amb el greuge comparatiu de treballar totes les hores lectives mentre que els mestres castellans passaven a gaudir d’hores lliures, la qual cosa els divertia força, “que trabajen los catalinos” era la frase repetida en les seves converses, acompanyada de fortes rialles i gresca.

Ella va ser la meva primera mestra de català i en català. M’explico: no sols es limitava a fer-nos en català les hores marcades oficialment, sinó que ho feia extensiu a la resta d’assignatures i a la comunicació amb nosaltres. Així doncs, el temps que passàvem al seu costat no sentíem cap altra parla. Jo, un noi de 7 anys acabat d’arribar de Madrid, no entenia res de res; ella, amb santa paciència i plena d’amor al país, em repetia les explicacions tantes vegades com calia fins a fer-m’ho entendre.

Sovint ens explicava amb emoció coses de la seva pàtria. Era tant l’amor per Catalunya que vessava que l’estenia a nosaltres i així, sense cap esforç, tots vam aprendre a estimar la llengua, els costums, les tradicions, les festes populars, la música i la dansa, i amb el pas dels anys també vam aprendre a conèixer la vertadera història de Catalunya.

També ens parlava de la seva infantesa i joventut, passades sota un règim dictatorial que no li va permetre aprendre a llegir ni a escriure en català; amb prou feines, a parlar-lo. Ella pel que fa a l’escriptura tenia moltes dificultats i, per no fer errades, es preparava molt i molt cada lliçó i en acabar l’horari escolar feia un curs de reciclatge intensiu. La “profe” era molt sincera i tot això que us dic –fent un parèntesi enmig de la classeR11; ens ho deia ella a nosaltres, els alumnes.

A la senyoreta Rosa li ha fet molta alegria que la saludés. L’he trobada amb uns quants anys més, però igual de dolça, bonica i eixerida. M’ha felicitat i m’ha fet dos petons ben forts quan li he fet saber que jo, ara, sóc professor de filologia catalana a la universitat.

© ROSA VILA