En el silenci del meu estudi, comtempl totes les coses que m’enrevolten i me’n record també de totes les altres, que hi podrien esser, omplint com a mínim deu vegades del que hi ha, les quals les he anat deixant en el camí. Deu esser una llei de vida, el fet d’anar deixant coses enrere, i no tan sols coses, sinó familiars, amics i amigues que se ‘n’han anat abans que nosaltres, per entrenar-nos per quan ho haurem de deixar tot, inclusiu el cos que ens haurà servit per fer aquest curt passeig per una existència, més o menys afortunada.
Gaudir del silenci, s’hi arriba després de molts anys d’aprenentatge i haver arribat al punt de trobar-se en pau amb un mateix.
Aconseguir, inclús sense posar call, que les diverses sacsejades del món et moguin el menys possible del teu centre i punt d’equilibri; i si a qualque moment ho fan, diu un refrany nostre: “Som de terra i terregem”, recuperar el centre el més prest possible.
Ha arribat la tardor, que farà el camí fins a l’hivern. Deixarem a l’oblit certes remembrances de l’estiu; els dies aniran minvant la llum que gaudírem i haurem de preparar-nos, altra vegada , per un viatge cap al nostre interior. Forma part, i nosaltres també, del cicle de les estacions i en els hiverns, ens tocarà altra vegada a anar cap a la introspecció. Hi haurà un temps per a fer-nos preguntes, per a fer-nos reflexions sobre la nostra vida. Saber si estem al lloc on voldríem estar. Replantejar-nos situacions que hem acceptat. Saber si som sincers amb nosaltres mateixos; si el que fem, pensam, sentim formen realment una unitat o si pel contrari dins nosaltres mateixos hi ha conflicte.
La felicitat és un estat abstracte i transitori. No es troba a l’abast de la nostra voluntat. Tots els instants i moments de la nostra vida, tant els “bons” com els “dolents”, son efímers. Tenen un principi i un final, i inclusiu no està en la nostra mà allargar-los o acurçar-los. Tan sols viure’ls amb el suficient grau de pau interior ens pot portar a la serenitat i a la maduresa. Si som capaços, hi ha moltes coses senzilles per descobrir-los, que ens hi apropen, podrem assolir i tenir la capacitat d’establir una vertadera escala de valors i donar prioritats distintes a les que es pretén que tinguem.
És la vella teoria tantes vegades exposada per molt diversos mestres, que han deixat el missatge a la humanitat. Devem canviar de paradigma: Ens hem d’acostar més al “ser” que al “tenir”. El ser és imparmanent, allà es troba la nostra pau interior i profunda. La ment, si aconseguim mantenir-la calmada i emprar-la tan sols pel que s’ha de menester, ens ajudarà a no entrar dins d’un temporal embravit i a abandonar el discurs mental repetit i les remors continues que provoca, i que ens allunyen del vertader silenci. I a partir de la recuperació d’ell, retornar a la serenor que és on es troba el vertader camí de la felicitat: aconseguir la pau de la que he parlat i que cap succés extern ens pugui allunyar d’ella.
No precissam per aconseguir aquesta pau, fer el camí dels ermitans, dels anacoretes; malgrat totes les remors externes, nosaltres podrem determinar els nostres espais de silenci. Aquests santuaris on no poden esser envaïts per res ni per ningú i on únicament nosaltres hi tenim la clau d’accés.
Actualment hi ha massa coses que estan muntades amb tota la intenció, perquè ens distraguem i facem el camí equivocat i a la inversa. Es pretén que anem de dedins cap a defora a trobar el sentit vertader de la nostra vida, quan el viatge per arribar-hi és a l’inrevés. I no interessa, ja que allà no som manipulables i és a l’únic lloc on realment som lliures. El camí d’aquesta veritat, que com va dir un gran mestre, vos farà lliures.
Existeixen massa distraccions interessades, perquè no facem el procés. I al mateix temps ens volen portar cap a una situació de vida plena d’incoherències que amb el temps ens emmalaltiran: física, mentalment i emocionalment, si acceptam el pastís enverinat que a cada instant ens estan oferint per aconseguir la “nostra suposada felicitat” i de pas omplir els comptes corrents de molts estafadors anímics.
Darrerament, malgrat s’hagi emprat en moltes etapes de la història de la humanitat, sembla que una emoció o sentiment s’empra molt sovint pel rèdit que sol donar als que tenen els medis per divulgar-la. És la por. La por ens impedeix fer un procés mental per analitzar la situació i ens porta a actuar de manera incoherent. És una eina ideal per aconseguir manipular-nos. Si deixam que entri dins nosaltres mateixos, fa matx. N’he parlat d’ella i també com han manipulat la informació sobre les diverses grips: aviària, llavors la nova, a fi de què al més mínims símptomes, correguem com a folls a “urgències” o anem directament a comprar antivírics. Aquest n’és un exemple. Cal estar a l’aguait sobre a quin parany ens volen fer arribar i qui son els que mouen els fils d’aquests entramats de teranyines.
Acabaré l’article afirmant que estic fins al que no es pot escriure o si, d’escoltar la paraula “corrupció” per tot arreu. No obris unes telenotícies que no n’hi hagi un nou cas. Esper que a tots els imputats -un cop s’hagi fet el judici, com som demòcrata crec amb la presumpció d’innocència, malgrat t’ho arribin a posar molt complicat- si resulten culpables, la llei sigui implacable amb ells i elles i retornin tots els doblers furtats, cèntim a cèntim. I que quedi ben clar, que s’ha acabat l’època de la impunitat.
Josep Bonnín
