AGOST: ELS FENÒMENS ASTRONÒMICS I COM ENS AFECTEN.

Astronomia.jpg

Farà a prop de deu o onze anys, en els quals habitualment hem anat comprant el calendari lunar i el consultam ja que estem convençuts que les llunes, els seus canvis i moviments, si afecten les marees, també ens afecten a nosaltres que som un 80 per cent aigua.

Hi ha dues situacions on els canvis de lluna solen provocar uns fets clars i no es discuteix en absolut el seus efectes sobre l’organisme humà: Els parts i també la mort, i em refereix a les persones que estan dins un procés d’agonia. Saben tant en els paridors dels hospitals, com en els hospitals que es dediquen a acompanyar a les persones i familiars en el moment del traspàs, que quan hi ha canvis de lluna, hi sol haver un augment significatiu tant de nounats, com dels que se’n van.

La intranquil·litat, el nerviosisme i inclusiu l’insomni poden aparèixer durant aquests canvis de lluna. Segurament heu arribat a sentir dir quan un està malhumorat: “Es troba de mala lluna”.

Els pagesos ho tenen o ho tenien molt clar, i quantitat d’activitats del camp, es regien, segons les llunes. Fer les coses en llunes equivocades, podia causar problemes, com era el cas de tallar fusta o canyes, entre elles, ja que se sabia que sinó es tallava en lluna nova les canyes, amb el temps es podririen, o inclusiu a la fusta seria afectada per corc i altres insectes.

A més de les llunes, les distintes estacions també han marcat les labors del camp. A ningú se li ocorreria podar quan l’arbre “està despert” o sigui primavera o estiu, s’aprofitava per fer-ho en tardor o hivern, quan l’arbre “està dormit”. Es guiaven pel parenòstic i també per l’observació que havia estat transmesa de generació rere generació. Estaven molt més acostats a la natura que nosaltres i se sentien natura, cosa que a les ciutats es va perdre i crec que seria molt bo retornar-hi.

Una manera de predicció que sempre m’ha interessat són les Calendes. Predicció que ens arriba del temps de l’imperi romà. Els darrers dies de l’any, si ens hi fitxem marcaran el temps previst per l’any que està a punt de començar i la veritat és que no solen fallar.

Remeis casolans per curar-se i arreglar-se els problemes de salut, era del més normal. Per la meva tasca de terapeuta i encuriosit per aquests remeis, n’he coneguts algun de molt antics, com és l’aigua de neu, emprat per ferides i cremadores i també un altre de curiós que és diu “L’oli de serp”. Com m’encanta l’aromateràpia i la practic mitjançant el massatge, durant el dia de Sant Joan i a les 12 del mig dia, amb un sol que queia de justícia, farà uns anys vàrem anar a cercar flors d’hipèric (herba de sant Joan) per preparar aquest oli d’hipèric que és una meravella, per escaldadures, cremadures i que ajuda de manera increïble a la cicatrització de ferides. S’ha d’agafar aquest dia i a aquesta hora, que és quan les flors es troben més carregades d’energia.


El més d’agost, apart de les conegudes Perseidas o Llàgrimes de Sant Llorenç, un cúmul d’estrelles fugisseres que es poden contemplar a les nits i sobre tot als llocs on no hi ha contaminació lumínica, sol estar plegat d’esdeveniments astronòmics importants.

Tot estant a S’Arracó, quan encara teníem un herbolari a Andratx, fou l’onze d’agost de 1999, precisament el dia del meu aniversari , a més d’un eclipsi, ens va regalar amb la gran creu còsmica, una conjunció de diversos planetes formant la creu i que es genera cada quatre-cents anys.

Bé, que els astres marquen un instant de la nostra vida, concretament el moment del nàixer, per a mi és un fet inqüestionable i no em refereix a segons quins horòscops de passa tu, que es publiquen a segons quines revistes i diaris, sinó a uns estudis seriosos, realitzats per persones preparades. Una cosa que tinc encara pendent de fer-me i esper trobar la persona indicada, és una carta astral, i quan xerr d’ella, per a res estic parlant de temes esotèrics i si tal volta metafísics, entenent com a filosofia que estudia els fenòmens universals.

He pogut comprovar que darrerament els canvis de lluna, sobretot a nova i a plena, afecten molt a persones amb estats anímics depressius, així com a persones que pateixen angoixa i/o ansietat.

Les que es troben passant una depressió, les porta a trobar-se encara molt pitjor. Record el cas d’una persona que vaig atendre de depressió, quan teníem la consulta a Andratx, i que la va definir a la perfecció, com “la noche oscura del alma”.

Aquest mes d’agost que ha començat ens ha regalat entre altres coses un eclipsi total de sol, el més llarg del segle XXI que durà més de sis minuts i va poder esser observat a gran part del continent asiàtic.

Vull afegir, que si tots aquests fenòmens ens afecten directament als éssers humans, també ho fan amb situacions del món, i em refereix a les zones més conflictives del món, on esclaten conflictes o s’enalteixen provocant més morts i més desgràcies.

Esper enguany, cercar un lloc, a lo millor triaré Muleta per anar a contemplar les Llàgrimes de Sant Llorenç i vos puc assegurar que és un espectacle meravellós i gratuït que val la pena no perdre-se’l i que es produeix fa no fa per la data del meu aniversari, que és l’11 d’agost; un bon regal estel·lar que cada any em fan. Val riure.

Josep Bonnín

LA SALUT ES EL MÉS IMPORTANT

Dolor.jpg

M’aixeco adolorit. L’últim record que resta al meu cap es confús, i mentre recupero la consciencia pren forma: el carrer a la tarda ple de gent que va i ve, llavors una sensació desagradable, dolor, una furgoneta, veus desconegudes que parlen. Un riure. Un riure desagradable. Uns ulls que em miren darrere unes ulleres. El negre de l’inconsciència.

Estic paralitzat de dolor. Tot el meu cos, cadascuna de les meves cèl·lules criden. Finalment la sensació s’uniformitza i puc adonar-me d’aquelles parts que em fan més mal. L’esquena. El pit. Em palpo amb dificultat i la mà es taca d’algun líquid. No goso mirar-la. Tampoc podria ja que una llum potent m’encega, una llum com la que empren els dentistes en el seu ofici. La mà recorre el cos. Finalment troba quelcom estrany. Just a una banda del pit esquerra els meus dits noten una protuberància, una línea s’estén en diagonal fins a gairebé l’estomac. Noto els fils dels punts, mal tallats, com pels artificials. Curiosament no em fa mal, potser encara perdura l’anestesia. Els meus dits s’entretenen resseguint una vegada i una altre la cicatriu recent. Amb molta dificultat m’incorporo. Duc els pantalons del treball com a tota peça de roba. Son tacats de sang. Ara que m’aparto de la llum, assegut en el que sembla una llitera, puc contemplar l’habitacle: es una petita sala de parets enrajolades, bruta. A una banda hi ha una aigüera plena de roba tacada, de dona i home, puc veure entre el munt la meva camisa. Al costat hi ha una bacina plena de sang aigualida i tot d’objectes mèdics. No puc sentir terror ja que el més immediat es el dolor físic. Ara que m’he recuperat relativament puc moure’m i els meus peus entren en contacte amb el terra fred. Em costa molt respirar, com si estigués ascendint una pendent pronunciada. Giro el cap inconscientment en escoltar soroll de veus amortit provinent d’un lloc proper. Son veus dures, una d’elles riu. Amb dificultat m’apropo a la bacina i agafo un bisturí sagnant. El netejo al pantaló i dirigeixo les meves febles passes a la porta. Es una porta de metall rovellada. L’obro amb la mà lliure i trec el cap a un passadís inhòspit. Es tracta d’un passadís també de rajoles blanques on, a la part superior, han trencat la paret per posar-hi uns fluorescents dels quals només dos donen llum. Les veus venen d’una altre sala on una porta mig oberta deixa veure un raig de llum ataronjada. De sobte recordo el meu telèfon mòbil. Torno a on vaig despertar i cerco amb vista nerviosa l’objecte. Després d’uns minuts de remenar escolto amb horror la cançoneta de les trucades del meu telèfon, una simfonia de Beethoven que en aquell lloc sona tètrica. Les veus deixen de parlar i semblen escoltar també: el meu mòbil deu ser a la seva habitació. El soroll s’atura i les veus tornen. Ara semblen enceses, enrabiades, però no identifico l’idioma en el que parlen. Sí discerneixo que son dos veus, i que per tant son dos els meus segrestadors. Això em dona ànims. Potser puc escapar del meu captiveri sense ser vist. Amb passes lentes, suant, camino fins a arribar a la vora del raig de llum taronja. Les veus esdevenen clares. Aprofito un intercanvi de paraules per creuar la porta, agafant amb força el bisturí. Un cop passat el tràngol cerco amb ulls desesperats alguna sortida. Una porta al final sembla l’entrada d’un ascensor, ja davant de la mateixa premo els dos botons, que s’encenen. Un soroll irritant, de metall contra metall, m’alarma. I sembla que també alarma als dos individus ja que han deixat de parlar. Miro amb desesperació la llum vermella dels botons i espero amb ànsia que la porta s’obri. Massa tard per mi. De la sala de llum taronja una figura comença a sortir. Es un individu immens, gras, amb texans i botes, samarreta arrapada contra el greix i braços de mico, peluts. La cara es perd entre una barba profusa i una gorra de camioner. Em mira i riu. Jo l’encaro i poso entre ell i jo el bisturí. Torna riure i s’apropa amb passes interminablement lentes, definitives. La seva figura omple el passadís. No sé com però reuneixo forces per clavar l’ullal de metall al seu braç. Emet un crit gutural d’animal ferit, de llop sorprès, de bestia confiada. Torno a clavar l’objecte a la seva cara i noto com l’afilada punta penetra i esbiaixa tot el rostre. Ja no crida, el seu cos es desploma com una torre contra una de les parets, cau lentament i resta a terra, la seva pell lliscant contra l’enrajolat. Em preparo per l’altre individu, agafant confiança en les forces que em donen l’ànsia de sobreviure. De la porta surt un homenet amb ulleres, les ulleres que recordo, els ulls que recordo. Es calb i te un rostre extremadament desagradable. Duu una bata tacada de sang. Preparo la meva mà i el meu cos però m’enfonso en contemplar com l’homenet alça el braç esquerra amb lentitud i confiança. M’apunta amb un revòlver. Fa un gest convidant-me a passar a la sala. M’apropo a ell i a poques passes sento el fred metall del canó de l’arma contra la meva mà. L’home fa un gest amb el cap impel·lint-me a que llenci el bisturí a terra, cosa que faig. Passo a la sala de llum ataronjada. Es tota plena de papers i arxivadors, hi ha una taula amb dues cadires i un munt de diners a una bossa. L’home s’asseu confiat a una cadira, creua les cames i amb un gest em convida a seure a l’altre cadira. Ho faig. La cicatriu del pit em fa un mal horrible i perdo la vista per moments. Abans però, puc veure el meu mòbil entre els objectes de la taula. Atanso la mà inconscientment però l’homenet m’atura amb un cop de l’arma. Sembla remenar uns papers, llegeix i diu amb una veu que denota ser estranger el meu nom, les meves dades personals… Després de riure diu amb un català de foraster “La salut es el més important, i vostè avui a contribuït” Em convida amb gest calmat a mirar a dintre d’una petita nevera als meus peus. Per inèrcia i por faig cas. Entre bosses de gel hi ha un òrgan. Un pulmó. El meu pulmó.

“[…]la compra d’un òrgan pot oscil·lar entre els 30.000 i els 296.000 euros, segons dades recollides per la OMS”

-La Vanguardia

(c ) Xavier Navarro Pérez