T’AMAGUES ALS RECORDS

recuerdos.jpg

Gravat en la carn queda un vers que es despulla de mots innecessaris.

Els camins estan tancats. La nit és fosca. La meua pell roman com sempre.

Et recorde amb aqueixa mirada solitària, confonent-se amb un somni que es perd, feta d’un aigua desafiant i alliberada.

En cap moment t’he oblidat.

Tinc de tu la membrança d’aquell moment, dels teus braços i la seua voluntat. Al pas tranquil del teu abraç, m’anaves caminant el cos sense petjades. T’imagine ara que la mar és fet i crida pels carrers de la memòria, dormisquejant en la llum secreta que només tu coneixes, vestit com anaves en acabar-se el temps de les carícies. La mitja veu murmurant com les mans pausades; el cabell despentinat, els dits en la penombra del meu cos. T’amagues al records molt més aquests dies, darrere d’un temps que s’estén i et referma. Sures damunt del passat recent, del dia ocupat per les hores d’avui, t’endinses en el potser del demà on no hi ha ombres.

I és prou sentir-te en els records.

I seria prou el ressò dels teus passos.

© Pura Maria Garcia

SAMARRETES INTEL-LIGENTS I LES GRIPS QUE ENS VOLEN VENDRE

Salut.jpg

Després de passar dia 22 i amb la continuïtat de les temperatures africanes de dia 23, un que tanta calor l’abassega, li sembla que té la neurona, ja no a mig coure, sinó que ha fet el temps de cocció sencera. Per tant, posar-se davant del teclat, contemplar la pantalla demanant que la meva estimada santa inspiració arribi per aquestes contrades, em refereix al meu estudi, em sembla, quasi un autèntic miracle i mira que Lourdes ens cau enfora. Val riure¡

Podria, i m’haureu de perdonar que aquest article que sortirà publicat encetant el més d’agost, que desitjaria fos una mica més suau, fos una mica com una olla de grills. Vull dir que puc anar de son metlo, a son capetlo, sense més.

Començaré per una notícia que m’ha arribat i és de debò. El titular deia Una samarreta intel·ligent controlarà les malalties”. Tots i totes sabeu que sóc molt curiós per tant he obert la notícia, ja que m’havia vingut per un butlletí virtual o electrònic. Resulta, que aquest projecte que costarà fa no fa 4,2 milions d’euros i durarà tres anys. És pretén que les samarretes duguin uns fils sensors que mesuraran el ritme cardíac el respiratori , i la temperatura corporal i el metge seguirà l’evolució del malalt mitjançant la xarxa.

És un projecte, que com diu la notícia, s’emmarca dins d’una estratègia de la Unió Europea, per malalts, sobre tot d’edat avançada, i així podran esser controlats sense que hagi un metge de manera presencial i a més evitar o ajornar el seu ingrés a hospitals o a residències, vist que com n’hi ha tantes de persones d’edat avançada, això fa insostenible l’actual sistema sanitari.

Encara ara mateix estic flipant en colors. I per acabar d’arrodonir el tema, que ja em sembla com al de ciència- ficció, bé, no siguem exagerats, aplicació de noves tecnologies per experts, la noticia continua així i ara ho transcric: “A més de la samarreta, el sistema també preveu ser un recordatori pels usuaris de quan i com s’han de prendre els medicaments: la informació els arribaria al monitor de la televisió o a un dispositiu com una PDA.”

D’aquí a què els malalts portin uns pegats enganxats a la pell i mitjançant un impuls elèctric provocat pel metge, a distància, clar està, subministri la dosi adequada del medicament, hi va tan sols una passa. O sigui, que el tracte humà, personal, del malalt amb el metge se’n comença a anar en orris, bé, jo crec que fa estona que se n’hi anat, si es té en compte que als PACS, els metges disposen de més o manco uns cinc minuts per pacient; o sigui, ni temps per fer ni un diagnòstic i sí, per omplir una recepta.

Qui hi ha darrera de la samarreta de marres: “Telefónica Investigación y Desarrollo, la Fundació Hospital Comarcal Sant Antoni Abat i diverses universitats i empreses europees”. Curiós que no faci cap esment a quines universitats i empreses europees s’hi troben darrera i ho deixa així.

Per a mi això, és un afegitó a la despersonalització i deshumanització de la tasca sanitària. Consider que el tracte humà és importantíssim, més a dir, que la por i la soledat, fan més estralls que els virus i que una persona malalta, sobretot, necessita parlar, expressar les seves pors i el seu estat d’ànim i no es pot ni es deu convertir en un nombre controlat per sensors. És la meva modesta opinió, tant com a persona, com a ésser humà i com a terapeuta. No és estrany, que hi hagi metges que els hi costa molt practica la medicina d’aquesta manera. També n’hi ha d’altres i en coneix, que es neguen a fer-ho i dediquen el temps que consideren necessari per a cada pacient. El problema ve que les esperes a vegades es poden fer molt llargues, ja que el nombre de pacients als qui se’ls hi dóna hora està regulat per Insalut, i estan obligats a complir amb la quota diària.

Del tema de la grip A, Nova, porca o porcina, ja s’ha començat la compra de vacunes, ara que ja es deuen haver venut tots els antivírics o millor l’antivíric, ja que pels canals televisius tan sols he vist el conegut “Tamiflu” del que ja en vaig parlar en el seu moment. Sabíeu que les persones que moren en el món durant la grip estacional poden arribar a 500.000 i vos n’adonau del rebombori que hi ha hagut per les “morts” causades, diuen, per la Grip de moda?. Poquíssimes en relació amb l’altre, i com passa amb la grip estacional, cauen persones amb altres malalties que s’agreugen, els mateixos grups de rics ancians i nins i qualsevol que tingui el sistema immunològic deprimit (pot estar-hi per moltes causes, entre elles l’alimentació, l’estrès, la contaminació de tots els nivells), li pot fer matx. El curiós que tot això no ho expliquen.

Així i tot, començ a estar satisfet i content, ja que comencen a córrer per Internet informació que està destapant als diversos laboratoris (llegiu multinacionals) farmacèutics que s’han fet d’or, primer amb la grip porcina venent milions de capses de “Tamiflu” a 50 dòlars la capsa i ara amb la grip porcina, A, nova, per acabar de vendre el “Tamiflu” preparat per l’altra grip i a més preparar el mercat per la venta massiva de vacunes, que podria esser no servissin per res, ja que aquests virus, com el de l’estacional, tenen una capacitat de mudar molt ràpida. I a més, aquesta informació, de moment no és ni controlable com si ho són els altres medis de comunicació, ni manipulables. Laboratoris que hi ha darrera: Roche i Relenza, i també l’OMS (Organització Mundial de la “Salud”). No repetiré quins elements bastant porcs hi ha darrera, ja que ho he denunciat a molts altres articles. Però cal, per un augment de consciència, deixar de combregar amb rodes de molí i cercar la informació que ens amaguen per poder prendre les decisions correctes, de lo contrari els seguim el joc i engreixam els comptes corrents d’aquests impresentables.

Josep Bonnín

L’ amortalladora

 En el temps de la pagesia d’abans de la mecanització. A l’època en què es batia a les places dels pobles i els campanars eren el referent dels viatgers, la gent com ara temia la mort, les funeràries només estaven a les ciutats i els tanatoris encara eren lluny de ser inventats . Això no obstant els difunts havien d’entrar a l’altre món ben vestits i després d’una prudencial vetlla. Per això existia un ofici que ara està totalment oblidat. Es tracta de l’amortalladora.

 

Era una feina de dona, ben remunerada que va donar bons beneficis. Es tractava d’un ofici difícil i que molt poques dones el volien fer. No era una feina vocacional: l’amortalladora sorgia de la necessitat.

 

En el temps en què es segava a mà, la fe en la perdurabilitat de la vida a través de l’ànima era ben ferma. La creença en la vida espiritual portava al convenciment de l’existència de fantasmes que portaven una vida paral·lela a la dels vius. Era l’època de la màgia, de les bruixes i de les dones d’aigua, dels follets i dels dimonis amb noms. Llavors trobar una dona que es dediqués professionalment a recórrer les cases on hi havia un difunt per vestir-lo adequadament i si era el cas vetllar-lo durant una o dues nits era difícil. En aquell temps era normal acompanyar els difunts durant la nit fins l’hora dels funerals. A vegades ho feia la família, però en d’altres s’acudia a una professional perquè fes sola la vetlla o acompanyés els familiars.

 

La necessitat en grau extrem fa perdre les pors més horroroses. Així, l’amortalladora solia ser una vídua amb més de cinc fills per alimentar. I, la feina li venia de l’ocasió. Sovint era perquè una professional s’havia trobat amb un excés de feina i havia acudit a qui li semblava que ho podia fer. O, perquè una família, sabuda de la necessitat, directament havia decidit demanar el servei.

 

Normalment, abans de passar la nit sola al costat d’un cadàver s’ensinistrava a l’amortalladora. És a dir, una persona amb experiència l’avisava de les coses que li podien passar en companyia d’un cadàver. Li explicava que el mort podia aixecar el tors de cop o que podia expedir sorolls. Li puntualitzaven que en cas que passessin coses d’aquestes eren naturals produïdes per l’inici del procés de descomposició i que no s’havia d’espantar. En un principi l’amortalladora passava les seves pors i si no les superava havia d’abandonar l’ofici, però si s’adaptava a la feina i agafava experiència es convertia en una professional.

 

Arribava un punt en què l’amortalladora es convertia en una professional reconeguda. Llavors ella mateixa anava a les cases, on sabia que hi havia algun malalt terminal a oferir els seus serveis.

 

 La feina li donava un aspecte eixut i trist. És clar, no podia riure, ni mostrar-se indiferent davant la desgràcia dels altres per això sense voler se li encomanava un dol professional que no deixava mai.

 

També solia complir estrictament amb els seus deures religiosos i a més de mantenir una bona relació amb el clergat.

 

La seva actitud i la seva presència eixuta i fosca sempre vinculada a la mort i a la malaltia ens podrien fer pensar que era una persona mal vista i relacionada maliciosament amb els corbs i d’altres símbols animals del benefici de la fi de les vides. Doncs, no: era una persona respectada i estimada. Primer perquè tothom un moment o altre la podia necessitar i després perquè la gent sabia que la causa de la seva feina era la vida. És a dir, ella treballava a l’ofici per tirar endavant les vides dels seus fills. La resta era una feina que feia amb tota la dignitat i humanitat possibles.

 

© Xavier Valeri

SORRA BLANCA

 

De vegades l’espera és un nom i no una renúncia.

Cauen els minuts com aus de la nostàlgia.

És un dia i un altre, un seguit d’hores que s’apropen per morir, buides d’instants que no poden explicar-se.

De les fondàries del temps, fugisser hivern que roman on esperen els versos, ens crida la memòria.

Remor de fulles minúscules, clam en l’aire, alè de la pell humida del temps que es desfà en la tèbia terra del passat.

De vegades em supura el temps.

Sóc jo on llangueix la nit.

Sóc jo el temps que esclava, assotat pel vent fosc d’ahir…

Si tot el temps que feren nostre és ja una mar que al teu cos m’atansa…

Si tota la memòria és sorra blanca…

Si l’absència és tan immensa com l’espera, vindràs?

Seràs miratge del temps, tu que creuares com un llamp d’amor la meua ànima?

 

Pura Maria Garcia

AMADEU

A Vic hi feia fred. Començava el mes de gener. El sol queia lentament, ataronjant l’horitzó blau que retallava el campanar de la catedral. La gent caminava  apressadament en direcció a l’ajuntament. No feia fred però s’abrigaven d’un airet fresc que bufava des de primera hora del matí. Ell s’estava assegut a les escales de la catedral just davant d’un forn de pa. Portava un barret de color fosc i vestia una camisa blanca i una corbata ben anuada. Saludava tothom mentre bevia d’una ampolla de cervesa, pausadament. Era feliç veient la il·lusió dels nens que es dirigien a la Plaça Major per a veure els patges reials. De tant en tant s’apartava de les escales per a deixar pas als vianants. La gent no se’l mirava i els que ho feien, ho feien compassivament. Els cambrers que treballaven en un bar que hi havia a prop de la catedral el coneixien de temps. El cridaven:

– Hola Amadeu!

I ell es girava divertit.

– Bona tarda…

L’Amadeu no era un alcohòlic. Observava el carrer amb la cervesa als dits però no molestava ningú. No s’havia excedit mai, ni tan sols quan l’abandonà la dona poc abans de la seva jubilació. Continuà vivint en el seu vell pis del barri dels Caputxins. S’alçava cada matí i prenia uns xurros amb xocolata. Agafava l’autobús i es dirigia a la fàbrica d’ampolles de vidre en què treballava des que tenia catorze anys. El diumenge passejava per la vora del riu Gurri i abans d’arribar a casa s’aturava en algun bar per a prendre dues cerveses i una tapa d’olives.  Passaren uns cinc anys molt llargs. Se sentia vell i cansat. El dia que el jubilaren els companys li van fer una senzilla festa i li regalaren un bonic ram de flors. Passà uns quants mesos desorientat. Dormia malament i es trobava estrany. Amb el pas del temps s’acostumà a arreglar-se per anar a al supermercat. Allà hi comprava una cervesa que consumia al costat de la catedral, mentre la gent passejava amunt i avall. I ho feia cada dia, fins i tot el dia abans de la cavalcada dels reis Mags.

© Xavier Tornafoch

L’ESQUELA

necrologicas.gif

La Roser Serra i Güell, vídua del Senyor Joaquim Munné i Argemí ha mort. L’esquela de l’òbit apareix a la pàgina 28 del diari.

Algunes paraules estaven escrites amb negreta, algunes altres amb majúscules molt majúscules. Havia mort cristianament, havent rebut els auxilis espirituals y especialment confortada amb els Sants Sagraments i la Benedicció Apostòlica (A.C.S).

L’esquela apareixia en la part central de la pàgina 28. Deu rectangles carregats de paraules, de distintes dimensions, dividien el diari situant la mort entre la secció de TENDÈNCIES i la de CULTURA.

Cada text estava encapçalat per una creu gruixuda de tinta negra.

L’esquela destacava amb lletres majúscules en negreta el nom i els dos cognoms: ROSER SERRA I GÜELL.

La data de naixement i la de l’òbit apareixien amb caràcters més xicotets, tancats dintre un parèntesi.

La vida es classifica i es tanca. Ha d’haver-hi un fragment de vida per a cada un de nosaltres– va pensar ella.

ROSER SERRA I GÜELL. Vídua del Senyor Joaquim Munné i Argemí.

Havien maquetat aquesta paraula, vídua, i el nom masculí a qui s’adheria topogràficament amb lletres subratllades.

Va llegir la paraula i somrigué secretament, sense maldat: “Vídua i difunta. Difunta, morta i desposseïda de qualsevol estat civil”.

ROSER SERRA I GÜELL. Vídua del Senyor Joaquim Munné i Argemí.

Ha mort cristianament, el dia 12 de juliol de 2009, a l’edat de 73 anys havent rebut els auxilis espirituals y confortada amb els Sants Sagraments i la Benedicció Apostòlica (A.C.S). Els seus fills, Maria Lourdes, Carme i Toni; els seus germans Judit i Oriol i família tota ho fan saber a llurs amics i coneguts i els preguen de voler-la tenir present en les seves oracions.

La cerimònia i l’acte de cremació tindrà lloc avui al crematori de Barcelona, carretera N-150, Km 1,5, Montcada i Reixach

Hi ha fets que esquiven els parèntesis i els imperatius de les esqueles. Molt pocs la tindrien present ni tan sols en les oracions. Ja ningú resa, ni tan sols per a demanar per la seua pròpia ànima. Ella mateixa no recordava l’ultima vegada que va resar, si és que alguna vegada ho havia fet.

Al costat de l’esquela, un requadre més xicotet, sense xifres, sense subratllats, amb majúscules molt majúscules, els adjectius i adverbis acompanyaven en l’acte de la mort a la Roser: amable, sensible, generosa, alegre, disposada, treballadora, senzilla, amant, incansable…

Ella, la Carme, va llegir una a una les etiquetes amb què l’espill ocasional en què s’havia convertit l’esquela intentava dibuixar la imatge de la Roser, sa mare:

Ningú la tindrà present en les seues oracions. Estic segura de què molts ja han criticat que no siga soterrada al cementeri, com calia.

Tots han oblidat dir que l’avarícia i l’esperit gasiu de ma mare és la causa de la seua incineració.

Comprar un taüt tan gran perquè cabera el seu cos difunt i tants falsos adjectius qualificatius hauria sigut caríssim. La continència excessiva en les despeses de ma mare li hauria fet rebolcar-se en la tomba i renàixer.

© Pura Maria Garcia

MÒBIL

Movil.jpg

Dissabte a la nit, tot a punt per gaudir d’una vetllada romàntica amb la meva parella, escollit un indret acollidor un tant allunyat, no hi falta cap detall: flors i una petita flama a la taula, unes brases cruixint dins la xemeneia i un lleuger gessamí flotant a l’ambient. Quan a la taula del costat sonà el primer mòbil de la nit, va ser l’avís del que vendria a continuació, com els quarts a les campanades. Una música estrident i repetitiva que sonava mentre l’al·lota buscava el maleït aparell dins la seva bossa. Un instant després: “Yo te quiero con limón y sal….”-el mòbil del jove… Aquella parella es va passar la nit xerrant, entre cançoneta i cançoneta, però no entre ells sinó amb altra gent i emprenyant els comensals amb aquelles redundants sintonies… Bé, tal volta entre ells no tenien gaire cosa a dir-se.

O a la cua del cine, al teu clatell una veu encisadora que comença a pronunciar paraules tendres i a fer insinuacions i quan et gires tot ruboritzat, la veus allí aferrada al seu mòbil parlant amb el seu jove.

Al darrer concert que vaig anar de musica clàssica, en el moment mes sensible i delicat de la composició: un pianíssimo balsàmic, de cop irromp a la sala el setè de cavalleria: Ta Ta, Ta, Tí.. Ta, Tí .. Ta, Tí, Ta Ti Ta Ti…!!!!!!! de la mà d’un ferotge mòbil que pareixia ensinistrat pel mateix Caster.

Aquestes situacions i d’altres semblants es donen contínuament als nostres dies.

Què fas? On ets? Amb aquestes frases comencen la majoria de les trucades dels mòbils i els seus continguts donen què pensar de l’ús que en fem d’aquest cada volta mes minúscul aparell .

Però l’altre dia el que vaig presenciar em va fer canviar d’opinió:

Em trobava dintre d’una botiga, a Sol post, donant un tomb i buscant un regal. De cop una pluja intensa començà a lliscar per la vorera, colpejant sonorament mentre guanyava amb intensitat, la tarda havia estat calorosa i les pedres i l’asfalt estaven demanant aquell xàfec, tenien set. El soroll va fer que sortíssim de la botiga captivant la nostra atenció per veure com els carrers per un moment es convertiren en canals. L’aire era net i la gent corria davall l’aigua, trons i llamps anunciaven el desenllaç. Al meu costat dos noies jovenetes que també havien sortit de la botiga, una li va dir a l’altre: “Deixa’m compartir aquesta pluja amb en Joan!” -Mentre agafava el mòbil fent una trucada.

Aquelles paraules em varen semblar tant poètiques… aquella noia estava compartint amb el seu estimat no tan sols aquell moment, també li estava transmeten la intensitat, el gaudir, el clímax de la natura.

Mentre hi hagi sensibilitat hi haurà esperança… Truca’m, porfi!

leonardo

AMIC DE L’ÀNIMA

 

 

Les nostres vides es van creuar en ple hivern. Tenia, però, la sensació que ja t’havia vist altres vegades. Una fotografia i alguns escrits parlaven de tu, dels teus hàbits, dels teus menjars preferits, de la teva intel·ligència, de les teves manies… El que em va decebre de tu és que no et vas mostrar massa efusiu quan et vaig saludar. Jo que pensava tot el contrari! Quin desencís vaig tenir! Em vas fer un cas relatiu, semblava que et costés apropar-te a mi. Jo, això, no m’ho hagués imaginat mai. És més, pensava que faries un bot d’alegria, però no. No va ser així. Et vas mostrar massa desconfiat i força esquerp.


    Per sort, el temps ajuda a oblidar i ara em sento satisfeta i orgullosa d’haver escoltat el què em dictava el cor. Dins meu et vaig perdonar i vaig pensar que el fred t’havia congelat el cervell. Et vaig tocar la cara i les orelles i estaves ben glaçat. Eres incapaç de fer qualsevol gest amable, carinyós. La meva reacció va ser totalment oposada i em vaig proposar tirar endavant el que per una altra persona seria una bogeria. Et vaig adreçar uns mots suaus a cau d’orella i, tot d’una, vas canviar d’actitud.


    Estic convençuda que el meu apropament càlid, enmig d’aquella gelada, va donar els seus fruits. En qüestió de pocs dies ja estàvem convivint en plena normalitat. Tots dos ben junts, davant la llar de foc, ajaguts al terra jugant i gaudint de l’escalfor de les brases eren una bona mostra del que pot ser la felicitat. M’agradava veure els teus ulls tan negres i expressius mi-rant-me fixament tot inclinant el cap. M’encantava observar-te mentre menjaves amb desfici els plats que cuinava per a tu. Em delia per passar-te la mà mil cops pel teu cos mentre tu em deixaves fer.

    Sí, Tac, durant uns anys vas ser el rei de la casa i mai em vaig penedir de recollir-te aquell matí d’hivern. T’enyoraré. Enyoraré les teves llepades afectuoses , la teva mirada confiada i la teva impagable companyia. Has estat un gos modèlic. Et recordaré sempre.

Que descansis en pau, amic de l’ànima!

 

(c) Mercé Bellfort

  

LA PUBILLA I EL FORASTER

EL_FORASTER.jpg

Mare, estic embarassada.

Resignada a suportar el que li havia de venir, no li va tremolar la veu. Va deixar anar la nova amb un to neutre, com qui diu que fa sol o que ha menjat canalons.

La Rosa de cal Clapat va envermellir com una síndria madura de tanta sang com li va pujar al cap. Déu del cel, la seva nena embarassada i soltera!

— No hauria esperat pas això del Ramon, Marteta, el feia un noi seriós i responsable.

— És que no ha estat pas el Ramon, mare.

Santa Maria Mare de Déu! Amb el que havia costat trobar-li un bon partit.

— Però, filla, ¿com has pogut…? Hauràs de dir al Ramon que la criatura és seva, és clar.

— Miri, mare, el Ramon és treballador i complidor, que sempre arribem puntuals a missa i ballem tots els balls de la festa major. Però s’ha entestat a respectar-me fins que ens casem. No li puc pas atribuir el fet.

— Ni agrair-li-ho —va afegir amb un to mig burleta, mig reivindicatiu.

La Rosa li va passar per alt la impertinència perquè l’apressava la curiositat.

—I qui és el pare, doncs?

— El foraster, mare.

— El foraster? Santa Tereseta del Nen Jesús! Què en sabem d’aquest noi de ciutat? En què treballa el seu pare? Combreguen, a casa seva? I com et vas poder deixar seduir fins a aquest punt, nena? I el Ramon, on era?

— El Ramon havia anat a la reunió del partido amb el seu papà perquè hi anava el president i el volia saludar. Mentrestant, jo era amb la colla fent unes cerveses a la plaça. El foraster m’anava fent brometes i jo pensava que em volia fer pessigolles quan em va atansar els llavis al coll. Però no sé què em va fer, mare, que em va tremolar tot el cos però d’una manera que jo no coneixia; i em vaig quedar sense voluntat. Per això el vaig seguir quan em va dir d’anar-nos a banyar al riu sota la llum de la lluna plena.

— És clar, i tampoc no vas tenir voluntat quan et va violar…

— Et juro que ho vaig intentar, mare. Quan tenia la punteta just posada jo vaig dir «no». Però quan tot seguit ell va dir «¿no?», jo, mare, ja estava tan encesa que li vaig engrapar les natges perquè no se’n desdigués.

— Verge Maria, perdoneu-la. I no et va fer mal, fillona?

— No, mare, que ja feia mesos que, per tal de calmar els neguits, jo ja havia fet pas.

A cal Clapat no es prenia cap decisió important sense l’opinió i el vistiplau del germà clergue de l’home de la Rosa. Mossèn Joaquim ja era vicari general i es deia que tenia possibilitats d’anar al Vaticà. Tot i la naturalesa de l’assumpte, no es va fer una excepció. Al contrari, perquè el fet li podia perjudicar la carrera si es feia públic.

El matrimoni i el vicari es van reunir durant tres hores a la sala del piano. Mentrestant, la Marta esperava a la galeria, entretinguda mirant els estels de la constel·lació del Taure a través del telescopi.

La nena havia d’avortar. L’acte s’havia d’executar amb el màxim secret donades les circumstàncies, agreujades, en aquest cas, per les declaracions recents del cardenal Rouco Varela que anunciava l’excomunió de tots els participants en un acte com aquell. La nena s’inscriuria en un curs de tres mesos de perfeccionament de l’anglès a la Gran Bretanya. Primer avortaria i després faria el curset. Hi aniria sola, perquè ningú no tingués cap sospita de res.

Han passat dos anys. La Marta treballa de dependenta en una cèntrica sabateria de Nottingham i viu en un pis petit amb l’Eva, la filla del foraster. Al Ramon l’han promès amb la Núria de cal Freseral, que ja és directora de la llar d’infants. La Rosa de cal Clapat s’ha tenyit els cabells morats. Mossèn Joaquim viu i treballa al Vaticà, ja fa panxa i té la pell lluenta. El foraster estudia segon de dret a la Pompeu Fabra per tercer any consecutiu.

© SenyorTu

VIATGES I EXPERIÈNCIES QUE ET MARQUEN PER SEMPRE

MALETAS.gif

He viatjat bastant, malgrat no tot el que desitjaria. He creuat continents, estan a Santo Domingo. Conec Londres, Moscou i Sant Petersburg, Portugal, França, Itàlia, també he viatjat molt sovint a Catalunya, sobretot a Barcelona i m’he recorregut les ciutats més importants de les seves comarques, també coneix quasi tota la península ibèrica; encara em falten ciutats i llocs del centre. Però hi van haver dos llocs que em varen impressionar molt: Israel i sobre tot Jerusalem i Venècia

En el viatge a Israel també vaig arribar fins a la ciutat perduda de Petra a Jordània.

Quan es publiqui aquest article, pràcticament hauré arribat d’Astúries que és una part del nord de la península que encara no coneixia.

Crec que viatjar enriqueix molt, ja que el contacte amb persones amb una diferent visió i forma d’entendre la vida, tradicions incloses et dóna a veure la immensitat del mosaic del món.

Sé que possiblement no podré viatjar (per manca de temps i de pressupost) a molts altres llocs que em faria il·lusió arribar-hi; que hi farem.

No sóc massa de visitar museus, malgrat ho he fet. També de visitar edificis importants, malgrat alguns no es poden deixar de veure. He estat més partidari de veure i viure el carrer, també les diverses arts dels llocs sobretot la música i perquè no dir-ho també, ja que és una altra part de la cultura i molt important: la gastronomia.

Hi ha moments i instants que et marquen molt. Són vivències que a un altre lloc és impossible viure-les. D’elles, bé d’algunes n’escriuré. Sobre tot les que vaig viure a Israel concretament a Masada, la fortalesa herodiana on un grup de nacionalistes (Zelotes s’anomenaven, que abans es mataren mútuament i posteriorment els que quedaren se suïcidaren) abans de caure presos per les legions romanes que farien l’assalt. Sembla que és una situació molt semblant a la de Numància. Fa estona, quan encara no col·laborava en aquest setmanari, vaig escriure un article d’aquesta experiència, habitualment els enviava a diferents diaris de Mallorca i aquest es publicà a l’any 1995 a “El Dia del Mundo”” i es titulava: “Masada , a Israel. I els plantejaments que exposava en aquells moments envers a la dignitat, els puc signar ara mateix.

En ell, analitzava el fet de preferir la mort abans de perdre la dignitat. Abans de veure’s esclavitzats, torturats i crucificats(era un dels turments romans que se solia emprar pels qui s’aixecaven en contra de l’Imperi). Unes persones que prefereixen la pèrdua de la vida, abans que perdre aquest bé, tan preuat per a mi que és la dignitat. No fa estona, concretament l’any 73, Salvador Allende en dóna una altra lliçó, quan va morir quan les tropes del dictador Augusto Pinotchet assaltaren el Palacio de la Moneda. A ca nostra durant la guerra incivil també n’hi va haver molts de casos així, dels que ara mateix no en xerraré i és en memòria d’ells que ja no hi hauria d’haver cap símbol feixista en els carrers dels nostres pobles i ciutats i retornar-los la dignitat que “els guanyadors” els hi varen furtar. Però a vegades la paraula dignitat és molt escassa en segons quins àmbits polítics.

Adalt de la fortalesa de Masada, corria un oratge molt especial i malgrat haver-hi moltes persones que la visitaven, el silenci era més que impressionat, inclusiu ara que ho torn escriure i ho record, m’ha vingut un calfred. Sent que hi ha llocs que queden marcats energèticament i si n’ets una mica sensible, ho perceps.

L’altra experiència que en va marcar va esser dins Jerusalem a la Via Dolorosa, on sembla que hi pujà Jesucrist cap al Golgota. Devien esser prop de les 12 i de cop es va sentir una veu que ho omplia tot. Era el muhaidin que des d’un dels minarets cridava a oració. En un no res, totes les botigues que estaven obertes, es tancaren i els seus propietaris desapareixeran i ho dic literalment. Ens vàrem quedar la meva dona i jo, sense ningú més i després de la crida a oració, també un silenci ho va omplir tot. Una sensació indescriptible, malgrat ara mateix ho estigui intentant.

No ho he contemplat mai com una experiència religiosa, sinó com una experiència energètica a la que no et pots sostreure.

Apart d’aquestes experiències que et marquen, segons a quin viatges, també hi ha les trobades amb persones d’una manera màgica i prodigiosa. Dir que quan feram aquell viatge encara vivíem a Palma i vàrem tenir llogada una casa d’estiueig a s’Arracó durant molts anys. Anàvem a nedar a Sant Elm i havíem fet amistat amb un pastor protestant i la seva dona. Bé, doncs enmig d’una gentada increïble, mentre estàvem mirant per comprar un dolç d’ametlles, enmig carrer de Jerusalem, ens trobarem. Bé, abraçades, mostres d’incredulitat, ja que és com una loteria.

Continu amb les vivències que et marquen. I l’altra experiència, fou en un moment dins la plaça de San Marcos, a Venècia, ja no hi havia tanta gent i l’horabaixa cap al vespre, començava a caure. El sol es començava a fondre dins de la llacuna, i els seus reflexos estaven tintant l’aigua i les parets dels edificis d’un color nacrat; un altre silenci, i incomprensible ja que de cop, va semblar que tothom que estava a la plaça, callava i les remors desapareixien com per art d’encantament i que aquella experiència ens havia obligat a tots a fer-ho. Simplement viure-la sense més, inclusiu sense la necessitat de qualificar-la amb paraules.

Acab d’arribar d’Astúries i com l’article se m’ha allargat just dir que és impressionant. M’ha marcat els seus boscos, el verd que s’estén per tota la seva geografia i també els parcs naturals que poden gaudir dins les mateixes ciutats, com és cas dels “Parque de San Francisco” a Oviedo, un pulmó verd enmig de la ciutat amb arbres centenaris d’una infinitat de països, amb una glorieta preciosa on es fa música habitualment i les i els ovetenses ballen. La netedat tant dins les ciutats com els paratges de bosc. Estic convidat per tornar-hi.

I per avui aplec, que ja m’estic passat d’hora..

Josep Bonnín