Mes: juny de 2009

La maduresa és un estat que t’arriba sense que te n’adonis. És un procés d’assimilació de les diverses experiències viscudes, integrar-les per anar essent un ésser humà més complet.

De cop n’ets molt més conscient de moltes coses que abans, per la presa de viure- que no vol dir en absolut que ara visquis dins l’apatia- se’ns escapaven de les mans. Ara, repeteix, n’ets molt més conscient i no tens pressa. L’edat? No, ca. No és l’edat, és un procés que uns fan i es tornen més persones i altres no.

Aquests altres que no el fan, no aprenen de les experiències viscudes, no les integren i travelen per mil de vegades amb la mateixa pedra. No saben escoltar, ni en volen aprendre; ja que el seu ego i la seva prepotència els du a pensar que tenen la veritat absoluta. Amb aquesta creença; què es pot treure d’una altra persona, o d’una circumstancia? Res, és la seva resposta.

La maduresa et presenta tot un grapat de comoditats. No necessites demostrar res, ni tan sols a tu mateix. Et conformes amb el que vas assolint dia a dia, instant a instant sense fer llargs plans (tots els llargs plans són falsos, i a vegades inclusiu els curts). El futur és tan fràgil que pot quedar trastocat en un no res.

El que no aprenen, els que es creuen que necessiten tenir per ser; paradigma altament equivocat, tenen un gran forat, un pou que necessiten omplir de coses; que els hi donen la satisfacció momentàniament, llavors en necessiten més i més fins que es converteixen en uns autèntics addictes del “tenir”.

Aquesta addició els pot portar a fer coses molt perilloses, mancades totalment d’ètica i que els pot portar davant dels tribunals de justícia i anar a parar a “l’ombra”. Solen esser d’un xulesc increïble, manipuladors/res, ordidors de plans maquiavèl·lics i conspiracions. No tenen mesura, si per aconseguir una cosa que senten o es creuen que la necessiten, serien capaços, fins de vendre a sa mare.

De tant en tant la vida que és molt sabia, els hi pega una bona bescollada.

N’hi ha que aprenen i fan un canvi radical i d’altres que simplement li donen la culpa a coses externes a ells/elles: Conspiracions en la seva contra, la mala sort, un llarg grapat d’excuses que son capaç d’inventar-se com tal de no agafar el bou per les banyes i fer una revisió de la seva manera de “viure”.

Retorn al que deia de la maduresa, t’enfades poc. Ets capaç de perdonar, ja que has aprés a perdonar-te, que això encara és més difícil. Perdonar als altres, si t’ho muntes bé pot esser com un joc, però perdonar-se a un mateix és un salt mortal amb triple pirueta.

Aprens a no donar massa importància a segons quines coses; no és que et tornis en un “pasota”, sinó que a mida que arribes a aquest estat crees una escala de prioritats. Les radicalitats et fan nosa.

No pots suportar la incoherència, la injustícia ni la hipocresia. Així i tot, saps mesurar la resposta i les visceralitats fa estona les tens descartades.

No et sents desenganyat. Vius i et costa encara, ja que no té l’has fabricada la cuirassa protectora que no et mogui per dins quan t’arriben segon quines bestialitats que ocorren al món.

Penses que abans en devien d’existir igual, però ara mateix tens accés a unes informacions que abans no tenies.

Creus amb Déu i no t’avergonyeixes de dir-ho. Ja que creus que hi és en cada forma de vida, des de la flor més petita fins a la vida animal i humana. I has arribat a no tenir cap religió sense considerar-te agnòstic. Creus que per comunicar-te amb el Déu que veus, que sents, no et manca cap tipus d’intermediari i menys els que s’han auto atorgat aquest do. Aquí hi denotes més supèrbia que altra cosa i no et deixes enlluernar per les seves paraules que moltes vegades són tan contradictòries que res tenen que veure amb la

manera en que actuen.

Et capaç de dir les coses pel seu nom sense en cap instant ofendre a la persona, ja que creus que una societat serà més justa i harmònica, sense insults ni desqualificacions que perceps que es donen massa sovint i tu et negues a entrar dins aquest joc. A més, malgrat a tu t’insultin i intentin desqualificar, ja ni t’ofenen ni t’arriben. Els insults et traspassen com si fossis de cristall, aquest és el secret, no ofereixes cap tipus de resistència. A vegades el silenci és, moltes vegades la millor resposta. No és que no tinguis capacitat de respondre, ans si que la tens, però t’estalvies les energies per dedicar-les a coses més importants.

Aquest article, o més bé la idea feia estona que la tenia escrita per a desenvolupar-la i he sentit que ara era el moment.

Josep Bonnín

Allò, fou un innocent i pintoresc succeït que passà,anys enrera, a un poblet de muntanya. Ens dóna fe, de com aleshores,s’interpretava,de manera molt peculiar, el dret penal a cualque municipi d’aquest païs nostre.

La meva bona, guàpa i rossa amiga, Mònica, no fa gaire temps, m’ho recordava:

Te’n recordes, Joanet, de Don Llorenç Marvac,el mestre d’escola que hi havia aquell temps ?

Si me’n record? I tant que me’n recordo. Una bona peça ! Males llengues deien que atupava sa dona?

Doncs aquest individu mateix; encara que, lo d’atupar sa dona, ben possible és que, Donya Bibiana, ho fes més gros del que era en realitat.

Tu no te recordes del que passà amb unes taronges que li van prendre,un dia. uns xiquets ?

Clar que me’n record, estimada. I tant que me’n record. Però aquelles taronges no eren seves de Don Llorencet.

Estaven dintre un terreny que era propietat de l’Ajuntament i on, el mestre d’escola, tenia llogada la seva vivenda. I on endemés es trobava l’escola.

Estimada Mònica. Jo crec que, per aquells nois ,les taronges,aquelles, eren de tothom.

La finca no era de l’ Ajuntament ? Idò ?

L’ Ajuntament no són tots els qui formam el poble? Doncs, no prenien res que no fos seu. Agafar-ne unes quantes, per ells era cosa de poques taules.

Sí, però – saps molt bé que Don Llorençor- no ho veia amb els mateixos ulls. Tu saps que- llevat de les hores d’escola en que no li quedava més remei – els nois li feien nosa al mestre. No els podia aguantar. de cap de les maneres.

Ja ho sé! Ja ho sé Mònica!Prengué una volada aquell home que no dic ? Fins i tot una pilota no li entrà per la finestra a dintre del seu dormitori? O m’equivoc ?

No t’equivoques gens ni mica. Allò el posà fet una fera. Aquell home prengué una enrabiatada de:” Pare nostre molt senyor meu”. Temps no li mancà- cametes me valguin per anar a casa del batle i exigir-li que fes justícia.

Justícia ?

Però allò no era competència del batle.? Crec que si acàs era cosa del jutge, I deixant de part que prendre fruita a ca un veïnat – suposant que es tractès,realment d’un veïnat, i no altra cosa – per menjar-la i de seguida era una falta, que el códi penal castigava d’un a quinze dies d’arrest menor.

I, com abans he dit els nois devien pensar:

” Taronges de l’ Ajuntament ? Taronges de tothom. Nostres són elles ! “.

Tampoc crec que fos cosa tan greu. pens jo.

Sí però el mestre – te torn repetir – no ho veia així.

Li havien robat les taronges a ell i s’havia de castigar als “lladres”.

Què passà amb el batle?

Què va passar? Doncs que el batle convocà, els al·lots denunciats pel mestre, al seu despatx.

Però, Mònica, allò no era cosa seva ?

Saps com eren les coses aleshores. Amb l’excusa de que hi podés haver alteració d’ordre públic els batles s’agafaven moltes atribucions.

Sí, sí ! Ja ho sé.

El batle prestà orelles al mestre i m’envià el satx a casa dels suposats infractors;perquè, l’endemà, es presentassen a les Cases de la Vila.

Així! Sense més ni manco ?

Doncs,sí senyor. I amb un peu, un davant l’altre no els quedà més remei – a aquells pobres al.lots – que presentar-se davant la màxima autoritat local ?

Com estava el patio Mònica?

Sí, Joanet; però allò no acabà com li hauria agradat al mestre.

Els al.lots no eren uns purets i uns beneïtets. A l’hora que els digueren tocaren comparació; ara bé acompanyats de parents,amics i coneguts seus.

El batle degué posar una cara com va veure tota aquella gentada ?

Ja t’ho pots figurar.

“Volem que el mestre es presenti aquí i ens ho digui a la cara que som uns lladres”, digueren tots a la una.

No li quedà més remei al batle d’enviar aquest pic, el satx, aquesta vegada a casa del mestre.

Ja no li degué agradar a Don Llorenç?

T’ho pots figurar bé!

El cantet era bien distint. Ell no era cap al·lot malcriat que roba taronges. Ell –Llorenç Marvac ( Don Llorenç Marvac ) era el mestre d’escola i a un mestre d’escola – a un home de lletres com ell – se l’escolta com s’escolta al Profeta Elies i se li deu respecte i molt de respecte. El que havia de fer, el batle, era tancar els al·lots en el calabosso i fotre’ls una bona multa. Ara enviar-lo demanar a ell. Que va! Per qui el prenien ?

Què ? En nét aclariren res?

Doncs saps què ! D’aquell dia ençà li baixaren els fumets a aquell home.

Apart que poc després, d’aquella feta, vengué un nou govern qui ho capgirà tot i jubilà – Don Llorencingo – tal com pertocava fer-ho.

Pobre Don Llorenç !

Si pobre Don Llorenç, Però s’ho tenia ben guanyat. O no ?

© Cavaller de Moncaira

Amics i amigues, encetaré l’article amb una notícia que m’ha alegrat abastament. L’oposició per moltes entitats, associacions científiques, socials, feministes i també professionals de la medicina, periodistes, directors d’escoles holístiques, de tot l’estat espanyol, a la proposició de què se li entregui el premi Principe de Astúrias” de Investigación Científica i Técnica del 2009, als centres mèdics que van desenvolupar les vacunes contra el virus del papil·loma humà (VPH), presentada per l’associació contra el càncer de coll d’úter i l’associació per a la prevenció del virus del papil·loma humà.

A més aquesta notícia fou donada el dia 3 passat, a IB3. Em sembla que és la primera vegada que veig una iniciativa d’aquesta magnitud, anunciada a un canal televisiu. Quan veia a les persones que presentaven la campanya. En principi, la campanya contra el laboratori fabricant del “Gardasil”, ja que és considera que s’utilitza el premi com una manera encoberta (o no tant) de màrqueting i promoció de la vacuna, m’ha semblat genial i m’hi sum de tot cor. Inclusiu havia pensat crear el tema al Facebook com una causa perquè les distintes persones que vulguin s’hi apuntin, com tantes altres n’hi ha.

A la petició de la moratòria d’aplicar l’esmentada vacuna, ja han signat 8856 persones d’àmbits diversos de la cultura, la medicina, i teràpies naturals; la llista tant d’associacions com de particulars és inacabable. Tot un èxit i esper que es vegin els resultats. Mentre escric això, jo ja he procedit a la signatura. Deix aquí l’enllaç per si algú de vosaltres creïs que és necessari signar (http://www.matriz.net/caps2/declaracion/#firmar).

Al manifest s’hi pot llegir el que jo fa estona vaig escriure sobre la cèlebre vacuna i a més afirma que el tema del premi Nobel de Medicina als investigadors que l’havien descoberta , el jurat, tenia certes “relacions” amb la indústria farmacèutica. I explica els perquès de demanar una moratòria contra l’aplicació de l’esmentada vacuna. Deixaré l’enllaç del manifest per si qualcú té ganes de llegir-lo i assegurar que val la pena (http://www.esdiari.com/16338-presentacion-campana-contra-concesion-premio-principe-asturias-promotores-vacuna-contra-virus-papiloma-humano.html).

Ja és ben hora que no ens deixem prendre el pel i més si encara és a risc de la salut, per omplir els comptes corrents d’aquesta genteta que no té ni un escrúpol i vendria a sa mare si els hi resultàs rendible.

Supós que els que em coneixeu i m’heu anat llegint, sabeu que no puc ni amb les injustícies ni amb la manera d’intentar-nos prendre el pel; m’encén la sang i no dubt gaire en denunciar-ho a través de les planes.

De tots els muntatges que s’han fet, n’estem vivint un altre de curiós, del que ja n’he parlat d’ell, el de la grip batejada amb una quantitat de noms distints, el primer, porcina, llavors grip nova i per finalitzar grip A. Bé, la informació és que el virus de l’esmentada grip fou creat i manipulat en un laboratori farmacèutic. I l’altre és que una “casualitat”, “accident”, esclataren cinc tubets, del vuit tubets que portaven el virus de la grip A, que transportaven en tren cap al Centro Nacional de Gripe de Ginebra( Suïssa), un poc abans d’arribar a Friburg, dos dies abans d’esclatar “l’epidèmia”. Una puta comèdia i una manipulació per vendre els milions de dosi de la vacuna quan ja la tinguin preparada, amb sospites fonamentades, en que són els propis laboratoris que podrien haver escampat la “pandèmia”. ((informació completa al Discovery Salud nº 117 de juny) El missatge de por està servit amb safata i l’Organitzación Mundial de la Salud, els hi ha donat el seu suport, res estrany si sabem que darrera la institució s’hi troben controlant-la la indústria farmacèutica, com ha denunciat moltes vegades Dsalut.

Baxter internacional fou sorpresa enviant virus de la grip aviar mesclats amb material mèdic de vacunació a distribuïdors de 18 països. Les mostres contaminades arribaren a Alemanya, Àustria, Eslovènia i a la república Txeca, fent que els periòdics del darrer país, es demanassin “si no estaria tractant aquest laboratori de crear una pandèmia. Transcrit i traduït del darrer nombre de la revista esmentada.

Com d’aquests temes, del tràfic de salut, per cert que s’han publicat dos llibres més sobre el tema: “Traficantes de salud: Cómo nos venden medicamentos peligrosos y juegan con la enfermedad “ i “Conspiraciones tóxicas” del periodista Miguel Jara. A tot això val la pena entrar dins la pàgina de l’escriptor. Xerra molt clar. Diu clarament, com s’inventen malalties per crear nous mercats i convertir a ciutadans sans en malalts crònics, arribant el periodista, després de quatre anys d’investigació, que inclusiu és manipulen assaigs clínics per afavorir als laboratoris.

Per acabar, també hi deixaré l’enllaç de la pàgina per qui estigui interessat en pegar-li un guait. Vos assegur que val la pena (http://migueljara.wordpress.com/libros/traficantes-de-salud).

M’ha arribat una altra notícia que vull compartir amb vosaltres. El govern català estudia recórrer la sentencia emesa pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que anul·la la totalitat del decret que regula les teràpies naturals Un dels motius és que la tercera part dels ciutadans i ciutadanes catalanes, empren les esmentades teràpies, com ha afirmat la consellera de salut Marina Geli, i a més ha recordat l’obligació de què la Generalitat i el Govern Central ho regulin. Ja era hora.

I per avui acabaré i esper que si creieu que aquesta informació pot esser útil a altres persones, vos agrairia que li passasiu. Gràcies.

Josep Bonnín

L’estiu ens porta sempre la festa de Sant Cristòfol, les cues per a beneir cotxes, motos, tractors i altres vehicles amb motor, un record per aquells que un dia van marxar de viatge i no han tornat, i, tal vegada un desig llunyà per actuar sempre amb la màxima prudència quan ens posem al volant d’un vehicle.

Però sembla que ben aviat ens oblidem que la conducció i la circulació de vehicles és una activitat de risc. Que els colors de les corrosseries i la lluentor dels cromats amaguen una màquina que necessita control, i el dilluns al matí ens despertem amb la noticia de que el cap de setmana ha deixat 27 morts a les carretes.

Conservo una imatge des de la infantesa, de pals plantats als vorals de les carreteres amb cartells blancs, on les autoritats del moments escrivien la indicació “aquí dos muertos en 1.960”. Els temps ha demostrat que aquests indicadors no han servit per a rebaixar la xifra de víctimes, i la mort, embolcallada en brunzits de motors, encara té un lloc entre els usuaris de la carretera.

Avui aquella imatge s’ha transformats en corones i poms de flors lligats a tanques metàl·liques, que, silenciosament, ens diuen el mateix que els antics cartells oficials. Però hi ha una diferència important. Les flors no les posen mans anònimes de funcionaris, porten nom, cognoms i sentiments, sobre tot sentiment. Son una manifestació d’amor, de comunicació, d’anyorança. Sempre que veig flors al costat de la carretera penso amb tot allò que un dia es va trencar, i la seva fugaç presència, el seu silenci, son un crit d’atenció que ressona i no puc oblidar.

Els avenços de la tècnica sovint ens porten a creure que vivim en un mon feliç i segur, i oblidem l’home en la seva autentica dimensió, fràgil, limitat en tot, feble, necessitat de respecte i consideració.

Les flors al costat de la carretera pregonen el fracàs i la mort. La diada que els conductors de vehicles dediquen a Sant Cristòfol, ens ha de portar, des de la responsabilitat individual i col·lectiva, a canviar-les per flors de vida i d’esperança.

  

J. Corbella i Duch

Advocat

Un dissabte de març, al matí, quan encara és present la frescor de la nit, i s’endinsa poc a poc per tot el cos. Quan sembla que l’autobús no arribarà mai, mentre els ocells intercanvien cançons alegres sense parar, m’entretenia mirant l’entorn del carrer mes solitari que de costum, veig molt a prop, a l’empit d’una finestra baixa, una llauna de cervesa abandonada per algú durant la nit.

En aquests moments, el primer que em va al cap és pensar que, allò que mes crida l’atenció son els comportaments incívics i descuidats, que afecten la imatge de la ciutat donant sensació de  brutícia i de desordre.

Aquell que va deixar la llauna a la finestra, tenia ben a prop una paperera i uns contenidors d’escombraries, però va prendre la solució mes fàcil, sense fer el mínim esforç.

Mentre estava amb aquests pensaments, un home baixava pel carrer tot decidit, com aquells que té pressa i vol arribar aviat a la feina, el que camina a pas viu per espantar el fred, i sense dir res a ningú, ni girar la vista, agafa la llauna buida, dona dos passos i la posa dintre el contenidor sense aturar-se.

Aquell home, que no tenia cap obligació de llençar la llauna al contenidor, ni esperava cap agraïment de ningú pel seu comportament, em va impressionar.

La vida és plena de comportaments cívics i solidaris anònims. De gestos altruistes i gratuïts, que ajuden a fer possible la convivència.

No ens calen discursos abrandats, ni gran declaracions de principis. És suficient el compromís personal, i l’actitud constant en el respecte dels valors.

Em vaig sentir avergonyit, perque mentre jo em perdia fent volar el pensament tot contemplava la llauna a la finestra, i criticava l’actitud del ciutadà desconegut que l’hi havia deixat, un altre, sense dir res, l’agafa i la posa dintre el contenidor destinat als metalls.

Vaig rebre una eficaç lliçó de civisme que em va despertar de cop. La senzilla acció del ciutadà desconegut, que caminava amb pressa, em va pressionar per a redreçar el comportament, superar la passivitat de la crítica al demés, i realitzar accions que ajudin a millorar l’entorn.

Es tracta de no quedar-nos quiets esperant que facin els altres, sinó d’actuar en allò que tenim al nostre abast sense esperar altra cosa que la íntima satisfacció de col·laborar a fer una societat mes humana i solidaria.

Poc després ve l’autobús, pujo i li desitjo bon dia al conductor; quan no em veu ningú, m’acoto per a recollir un boci de diari perdut entre el seients i el deixo a la paperera.

  

J. Corbella i Duch

Advocat