He meditat molt sovint sobre la vida i la mort. He viscut molts d’acomiadaments, que no pèrdues. Dic, no pèrdues, perquè per a mi les persones estimades que han fet el traspàs, són vives dins del record. Dins totes les vivències que en el seu dia vaig poder compartir amb elles. Les bones, menys bones i inclusiu les dolentes.
He acomiadat a mon pare, a ma mare, a un germanet petit de tres anys, fa molta estona, quan jo encara era un infant i no vaig esser plenament conscient. D’adult l’he notat a faltar. Ma mare no va esser capaç d’acceptar el fet i morí als 64 anys d’un càncer de pulmó, en canvi mon pare feu el procés d’acceptació per a continuar vivint i mori als 85.
També he acomiadat molts oncles i moltes tietes, i també no fa gaire estona al pare de la meva dona. Porto moltes persones estimades, que han mort mentre jo feia el camí de vida. He viscut amb alguns d’ells seus darrers moments i els he ajudat com podia i com sentia el trànsit, el trasllat a la casa del pare, que és el lloc on crec que van els seus esperits per a continuar un procés d’evolució que no acaba mai. Ja que també crec que l’esperit és immortal i simplement deixam el cosset agraint-li tot el que ens ha permès experimentar en vida, fins al moment de la partida. Aquest cosset que en la forma que sigui tornarà a la terra i un dia formarà part d’un arbre, una flor, una falzia, qui ho sap.
Escric aquestes línies, perquè ara mateix estem, la meva dona, el meu fill i la seva companya i jo i totes les persones que l’estimem en un altre instant d’acomiadament. La mare de la meva dona Na Margalida, que ha viscut amb nosaltres des que el seu home feu el traspàs, té un mal mal. Li varen detectar un càncer molt estès, el qual està afectant tot l’aparell digestiu: Fetge, pàncrees, budells. No té tractament possible. Ella té 85 anys i els ha viscut amb una salut de ferro. Ara mateix el que resta és que estigui en pau, sense angoixa, acompanyada pels qui l’estimem, per fer la passa final aquí a la terra. El moment , com sabeu tots el que n’heu viscut algun de semblant, és dolorós.
I el patiment sol venir d’una no acceptació. Hi ha una lluita interna i deixa d’existir quan aquesta es resol. Llavors torna la pau i adquirim un grau de visió més alt. Deixam de patir per nosaltres i transcendim aquest estat, per intentar el màxim d’equilibrats i centrats, poder ajudar a aquesta persona que ens deixarà. Volem no enganxar-la amb les nostres pròpies pors, ja que ella les percep; i retornem a l’amor incondicional acceptant que ella ha de fer el seu propi camí, sense interferències i menys de les persones que l’estimam. I afegir que són ells o elles, les que trien la persona amb qui es moriran. Inclusiu si trien morir-se quan estan totes soles. I ho dic, perquè ho vaig poder comprovar amb la mort de mon pare. Havia estat tot el dia amb ell, quan l’horabaixa va venir el meu germà a substituir-me i jo me’n vaig anar cap a casa. En aquells moments vivia a s’Arracó. Arribant a casa i havien passat tres quarts d’hora , el meu germà em telefonà comunicant-me que acabava de morir. Havia triat morir-se quan hi fos ell. Em va quedar molt clar.
Quan arribem a aquesta percepció, ella també percep la nostra pau. Quan arribi el moment i ella se n’adoni que s’està morint; -aquesta percepció arriba a tots i si estem atents ho notarem- nosaltres hem de ser prou forts per a donar-li tota la força i l’esperança que precisi per a vèncer les pors que generarà el moment, a fi de què no hi hagi lluita i si n’hi ha que sigui el més breu possible perquè fa molt mal. Vos assegur que he acompanyat a familiars en agonies brutals amb una lluita titànica. En canvi d’altres on la pau ha regnat i s’han convertit en unes i uns vertaders mestres. Són ells, si no anem amb clucales i prejudicis, els que vertaderament ens ensenyen. Tant el que hem de fer, com el que no hem de fer, quan ens arribi el moment.
Viure els acomiadaments dels que he parlat, són els que m’han donat l’oportunitat d’esser qui som, a més de totes les altres experiències de vida. Al mateix temps m’han donat la possibilitat d’escriure aquestes paraules que neixen d’una experiència directa. Cada acomiadament m’ha fet més fort, m’ha enriquit com a ésser humà i he aprofitat aquesta riquesa que se m’ha regalat per a com a persona ( i també en la meva tasca de terapeuta) poder-la compatir per seguir ajudant a altres persones a fer el camí, metàfora, de viure realment la vida, des de la seva profunditat i senzillesa. Tornar a fer un viatge dedins nosaltres mateixos per obtenir les respostes a les nostres preguntes, ja que únicament allà s’hi troben. Podem viure totes les percepcions, experiències, sentiments; però allà on les fem nostres, és interioritzant-les. I a descobrir el que realment hem vingut a fer per aquí i no el que ens volen vendre i pretenen que fem la nostra vida, plens d’incoherències i a la recerca de cobrir necessitats estúpides i perdre un temps més que valuós.
Des d’aquestes planes vull agrair, en nom de la meva dona, i el meu, a tots els amics i amigues de Sóller, com d’altres pobles de Mallorca i també de Catalunya, País Valencià i molts altres llocs, les seves paraules i mostres de suport. Han estat un bàlsam tant per la meva dona com per mi. I vull agrair des d’aquí a la gran família relataire de la pagina electrònica on habitualment escric, relats en català, les mostres d’afecte que han deixat constància tant en el fòrum, com per correu electrònica com al Facebook.
Quan escric aquestes paraules, ja ha estat traslladada a l’hospital Joan March, a cures pal·liatives, on esperarem el desenllaç, i viurem el seu acomiadament.
Josep Bonnín