EL CASAMENT

Casament.jpg

Davant seu moltes flors, una calor insuportable i darrere gent, molta gent, massa gent, se sentia realment aclaparat. Dret, davant de l’altar esperava la que seria la seva dona per tota la vida. Començaven a picar-li les cames. Era el gel de bany. Aquell matí s’havia dutxat amb un sabó perfumat, molt car, que li estava produint una reacció d’al•lèrgia. Intentava pensar en la Mercè. Era una dona ideal neta, treballadora, bona cuinera, tota una joia, segons li deia sempre la seva mare.

 

– Pots estar ben orgullós, no es fàcil de trobar una noia així amb els temps que corren.

 

La picor se li escampava, ara li picava el cap. Mirava el rellotge. Semblava que estava parat, no passava el temps, així que per fer-lo passar més de pressa va començar a pensar en la Elena. En aquells moments estaria prenent el sol a la vora de la seva piscina, amb un petit bikini, deixant veure els seus pits rodons morenets quasi en la seva totalitat. L’havia conegut feia un any. Avans de conèixer la Mercè. Quantes vegades havia fet l’amor amb ella en un matí calorós al costat de la piscina, dins l’aigua, a la seva habitació i a la cuina.

 

La seva mare li va donar un copet al braç.

 

– Nen, estàs bé?

 

.- Si mama.

 

– No pateixis perquè la Mercè trigui una mica, és normal, voldrà estar ben bonica el dia del seu casament.

 

La Mercè era bonica, sí. Tenia una carona de nina innocent, però no era gens expressiva, mai sabia si una cosa li agradava, quan acariciava els seus pits, si li donava algun plaer no ho demostrava .

 

Ara li picava el coll, el nus de la corbata li estrenyia massa i se’l va afluixar. Va mirar el rellotge de nou. Feia vint minuts que esperava.

 

La seva mare se’l mirava inquieta. Ara li picava tot el cos. La situació començava a ser insuportable. Va tornar a pensar en la Elena. Sentia als seus dits la fina pell calenta d’aquella noia independent i apassionada. Quan feien l’amor ella es transformava, agafava una energia una mica salvatge. Els seus ulls verds reflectien una llum inèdita, i la seva boca el buscava amb ansietat. Alguna cosa es començava a moure sota els seus pantalons. No podia més, era el moment de marxar. A cau d’orella li va dir a la seva mare que anava al lavabo i, abans que ella pogués respondre, amb pas decidit, va sortir de l’església. La gent se’l mirava, pensaven que sortia a rebre la núvia . Però quan va ser fora va pujar al cotxe. El xofer sorprès li va preguntar què li passava.

 

– Portam a casa de la Elena li va respondre, encara estarà a la piscina, i a mi em fa falta un bany.

 

Quan el cotxe arrencava arribava la Mercè.

 

– Que passa Pera?

 

– Que faig tard. Adéu Mercè.

 

© Irene Tironi Laporte

MEDITACIONS SOBRE LA VIDA I LA MORT

Vida_y_muerte.jpg

He meditat molt sovint sobre la vida i la mort. He viscut molts d’acomiadaments, que no pèrdues. Dic, no pèrdues, perquè per a mi les persones estimades que han fet el traspàs, són vives dins del record. Dins totes les vivències que en el seu dia vaig poder compartir amb elles. Les bones, menys bones i inclusiu les dolentes.

He acomiadat a mon pare, a ma mare, a un germanet petit de tres anys, fa molta estona, quan jo encara era un infant i no vaig esser plenament conscient. D’adult l’he notat a faltar. Ma mare no va esser capaç d’acceptar el fet i morí als 64 anys d’un càncer de pulmó, en canvi mon pare feu el procés d’acceptació per a continuar vivint i mori als 85.

També he acomiadat molts oncles i moltes tietes, i també no fa gaire estona al pare de la meva dona. Porto moltes persones estimades, que han mort mentre jo feia el camí de vida. He viscut amb alguns d’ells seus darrers moments i els he ajudat com podia i com sentia el trànsit, el trasllat a la casa del pare, que és el lloc on crec que van els seus esperits per a continuar un procés d’evolució que no acaba mai. Ja que també crec que l’esperit és immortal i simplement deixam el cosset agraint-li tot el que ens ha permès experimentar en vida, fins al moment de la partida. Aquest cosset que en la forma que sigui tornarà a la terra i un dia formarà part d’un arbre, una flor, una falzia, qui ho sap.

Escric aquestes línies, perquè ara mateix estem, la meva dona, el meu fill i la seva companya i jo i totes les persones que l’estimem en un altre instant d’acomiadament. La mare de la meva dona Na Margalida, que ha viscut amb nosaltres des que el seu home feu el traspàs, té un mal mal. Li varen detectar un càncer molt estès, el qual està afectant tot l’aparell digestiu: Fetge, pàncrees, budells. No té tractament possible. Ella té 85 anys i els ha viscut amb una salut de ferro. Ara mateix el que resta és que estigui en pau, sense angoixa, acompanyada pels qui l’estimem, per fer la passa final aquí a la terra. El moment , com sabeu tots el que n’heu viscut algun de semblant, és dolorós.

I el patiment sol venir d’una no acceptació. Hi ha una lluita interna i deixa d’existir quan aquesta es resol. Llavors torna la pau i adquirim un grau de visió més alt. Deixam de patir per nosaltres i transcendim aquest estat, per intentar el màxim d’equilibrats i centrats, poder ajudar a aquesta persona que ens deixarà. Volem no enganxar-la amb les nostres pròpies pors, ja que ella les percep; i retornem a l’amor incondicional acceptant que ella ha de fer el seu propi camí, sense interferències i menys de les persones que l’estimam. I afegir que són ells o elles, les que trien la persona amb qui es moriran. Inclusiu si trien morir-se quan estan totes soles. I ho dic, perquè ho vaig poder comprovar amb la mort de mon pare. Havia estat tot el dia amb ell, quan l’horabaixa va venir el meu germà a substituir-me i jo me’n vaig anar cap a casa. En aquells moments vivia a s’Arracó. Arribant a casa i havien passat tres quarts d’hora , el meu germà em telefonà comunicant-me que acabava de morir. Havia triat morir-se quan hi fos ell. Em va quedar molt clar.

Quan arribem a aquesta percepció, ella també percep la nostra pau. Quan arribi el moment i ella se n’adoni que s’està morint; -aquesta percepció arriba a tots i si estem atents ho notarem- nosaltres hem de ser prou forts per a donar-li tota la força i l’esperança que precisi per a vèncer les pors que generarà el moment, a fi de què no hi hagi lluita i si n’hi ha que sigui el més breu possible perquè fa molt mal. Vos assegur que he acompanyat a familiars en agonies brutals amb una lluita titànica. En canvi d’altres on la pau ha regnat i s’han convertit en unes i uns vertaders mestres. Són ells, si no anem amb clucales i prejudicis, els que vertaderament ens ensenyen. Tant el que hem de fer, com el que no hem de fer, quan ens arribi el moment.

Viure els acomiadaments dels que he parlat, són els que m’han donat l’oportunitat d’esser qui som, a més de totes les altres experiències de vida. Al mateix temps m’han donat la possibilitat d’escriure aquestes paraules que neixen d’una experiència directa. Cada acomiadament m’ha fet més fort, m’ha enriquit com a ésser humà i he aprofitat aquesta riquesa que se m’ha regalat per a com a persona ( i també en la meva tasca de terapeuta) poder-la compatir per seguir ajudant a altres persones a fer el camí, metàfora, de viure realment la vida, des de la seva profunditat i senzillesa. Tornar a fer un viatge dedins nosaltres mateixos per obtenir les respostes a les nostres preguntes, ja que únicament allà s’hi troben. Podem viure totes les percepcions, experiències, sentiments; però allà on les fem nostres, és interioritzant-les. I a descobrir el que realment hem vingut a fer per aquí i no el que ens volen vendre i pretenen que fem la nostra vida, plens d’incoherències i a la recerca de cobrir necessitats estúpides i perdre un temps més que valuós.

Des d’aquestes planes vull agrair, en nom de la meva dona, i el meu, a tots els amics i amigues de Sóller, com d’altres pobles de Mallorca i també de Catalunya, País Valencià i molts altres llocs, les seves paraules i mostres de suport. Han estat un bàlsam tant per la meva dona com per mi. I vull agrair des d’aquí a la gran família relataire de la pagina electrònica on habitualment escric, relats en català, les mostres d’afecte que han deixat constància tant en el fòrum, com per correu electrònica com al Facebook.

Quan escric aquestes paraules, ja ha estat traslladada a l’hospital Joan March, a cures pal·liatives, on esperarem el desenllaç, i viurem el seu acomiadament.


Josep Bonnín

EL VI DE LLUNY

El_bon_vi.jpg

Avui m’han sobtat els records d’aquell vespre d’hivern, el del gust del primer glop de vi del porró. Tenia el color tèrbol de la terra vella batuda pels ramats, amb una mica del verd de l’herba seca; era opac, apagat com la boira densa i gruixuda de l’endemà al matí i desprenia una olor jove i tancada, tan curta com si estigués agafada a les quatre parets d’aquell petit menjador. El gust era senzill i franc però colpejava el paladar amb la contundència del raïm vell i s’hi trobava, ben evident, l’acidesa del botim espremut fins a la pell.

A ca del Nen, les rutines heretades de generacions passades es repetien, sense excepcions, dia rere dia. Les feines de la tarda se succeïen amb harmonia i naturalitat: arribar de pasturar i guardar els ramats als diferents corrals, deixar el sarró a l’entrada, seure a taula i apropar-se el cendrer, mantenir l’estufa encesa amb tions mentre es xerrava… semblava ben bé que les coses havien de passar així i no ho podien fer de cap altra manera. Vam passar la tarda asseguts al voltant de la taula i entretenint-nos amb res vam deixar arribar el vespre sense pressa, al ritme que marcava el foc a terra. Quan la llum del dia es va haver consumit del tot, a la taula s’hi van amuntegar, amb senzillesa i sense preàmbuls, una olla de ferro esmaltat amb col i patata trinxada, un plat amb cansalada i arengades fregides, una safata d’escarola amanida, una fusta amb alguns embotits i una barra de pa, el cantiret d’aigua i el porró de vi. Tot en atuells vells i desaparellats. Vaig acompanyar aquell primer glop de vi amb un tall de llonganissa i una llesca, tallada sobre el pit, de pa de pagès de crosta dura i gruixuda amb un bon raig d’oli. La llonganissa l’havien embotit feia set setmanes, era forta i en les peces senceres de greix es notava el gust proper i sincer del porc, del pebre i de la sal. Va sonar el telèfon. Els caçadors acabaven d’avisar a la casa de baix que havien vist una cabra vora la pista que baixava del coll. En Jose Maria ja no va tornar a seure a la taula i va marxar a buscar l’animal. Va entomar sense estridències aquella eventualitat, menys preocupat del que em semblava que ho hauria d’estar comptant que potser acabava de perdre una lleva de l’engranatge perfecte que era aquell mas. Tot el que hi vaig veure m’havia semblat necessari i res sobrer; els diferents coberts amb els xais i els cabrits, els prats que els engreixaven, el Jose Maria que els pasturava, els gossos que l’ajudaven, l’hort que els alimentava i el mas que els protegia. Tot era conseqüència d’una llarga evolució que havia consolidat el que era imprescindible i havia fet desaparèixer tot allò que no venia a res, de manera que s’havia convertit en un sistema perfecte i autònom. Encara avui, el mas només quedava unit a la resta del món per un Lada molt atrotinat que, per un moment, va il·luminar la nit darrere les petites finestres del menjador.

Des que a la casa hi havia cotxe estaven a vint minuts per pista de la carretera general, i a poc més del poble, però abans, quan s’anava a peu, estaven a quasi tres hores de la botiga o de l’escola. Tan sols aquestes tres hores i el pas d’algunes generacions havien estat suficients perquè en aquell petit món de tres persones es parlés un català diferent del de les altres cases de la vall i que de les vinyes que tenien plantades a les seves feixes en sortís un vi també diferent i singular, amb matisos canviants cada verema, però sempre un pèl més verd i àcid que el vi de les cases de més avall. En aquella taula tot tenia el gust d’allà, tot excepte el que baixaven a buscar al poble, que era poca cosa: el peix salat i el pa. Tota la resta o no existia o, com les verdures, l’oli, la fruita i la carn, es criava allà mateix. Tants anys d’aïllament havien desenvolupat un univers ric i particular però també únic i, per tant, fràgil per resistir dempeus l’embat dels nostres temps.

Al cap d’encara no vint minuts d’haver marxat, en Jose Maria tornava amb la cabra i un cabrit acabat de néixer al seient del darrere del Lada. Va asseure’s a taula mentre informava als pares de les noves, la cabra es devia haver separat del ramat perquè anava de part. Ja n’eren 754. Es va acabar la mitja rosta de cansalada que havia deixat entre la col i patata. El plat encara estava calent perquè sa mare el va deixar vora el foc l’estona que havia estat fora. A ca del Nen les cols les tenien plantades al solell, sota mateix de la finestra del menjador, naixien fermes i amb prou força per esqueixar la terra dura i poc treballada d’aquell tros. Un cop al plat, quatre passes més enllà i vuit hores després d’haver-les collit, les fulles encara eren d’un verd gris però intens, semblant al del revers de la fulla del boix, i mantenien l’aroma potent que perfumava intensament tota la casa. Les patates les tenien en un racó de sota l’escala, eren velles, de pell fosca i pansida, però un cop cuites es feien molt blanques, netes i suaus. La cansalada encara era del porc de l’hivern passat, en tenien l’últim tros penjat a la cuina, era del tot blanc i gens magre. Un cop passada per la paella se li potenciaven tots els matisos i agafava el color del pa torrat i el cruixent d’un rostoll sec de tot un estiu. Com a tantes altres cases, en aquella, tots els vespres d’hivern sopaven col i patata i les quatre cullerades que sempre quedaven a l’olla se les menjaven l’endemà per esmorzar, abans de treure el ramat a pasturar. Al matí, la col ja havia perdut la fortor, era fina i quasi lleugera trinxada amb les patates i una mica de l’oli de la cansalada. Després, com cada matí d’hivern, quan a casa només hi quedava ella, la mare posava una altra olla de col i patata al foc per a tenir-la feta per al vespre.

Mentre sopàvem, la conversa va passar, com quasi sempre que hi havia algú de fora, per les particularitats cada cop més magres de la vida a pagès, del passat, del present i del futur d’aquelles terres. Feia mesos que corria pel bar del poble que les bodegues del Penedès havien començat a comprar feixes a la comarca. Deien que els productors necessitaven més hectàrees de vinya per satisfer la demanda de producció i compraven terres altes amb la intenció d’adaptar-se als estius cada cop més càlids que patim. Les vinyes de vora el mar ja no eren tant productives com anys enrera i era el moment de recuperar antigues àrees vitivinícoles del Prepirineu, com les valls de la Terreta. Eren terres que fins ara havien estat oblidades per tothom i de les que ara algú en volia treure solucions. No vaig poder evitar pensar en el futur del tros de vinya de ca del Nen, en com els seus ceps es dissoldrien entre els de la resta del país i en quan trigaria a desaparèixer un altre gust que algú mai no provarà. Vaig fer-ne un altre glop per atordir els meus pensaments i per fer-me passar la xardor del tros d’arengada; feia temps que no en menjava i vaig assaborir-ne a consciència la fortor, aquell era el gust del que havia de resistir la distància de tot arreu.

Ara, quan la memòria se m’omple de la intensitat acumulada en aquelles poques hores, entenc el que no em van explicar a taula, tot el que un món que s’acaba pot deixar escrit dins d’una ampolla de vi tèrbol, senzill i sincer.

Marc Sabaté Lapuyade

ELS GUARDIANS DE LA VALL

SANTA_FE_DE_MONTFRED__2_.JPG

Si quan sou a la Panadella gireu cap al sud, direcció Santa Coloma de Queralt, cap a la dreta venint de Lleida, pocs quilometres després, quan deixeu enrere Bellmunt de Segarra, entre revolt i revolt, per sobre d’un turó,se’ns posa davant l’estructura d’un modern molí de vent que aprofita l’energia del vent per a genera electricitat.

Mai havia vist aquests molins tant prop, i la primera vegada que es van presentar de sobte davant meu, com a bandolers de llegenda darrera un revolt, movent lentament llargues i blanques pales, com aquell que marca el territori allunyant els enemics, l’instint de conservació em va fer parar el cotxe a la vorera per tal de calibrar millor la situació. I després del primer molí en venia un altre, i un altre, i un altre , i ……, tots al cim de la carena i al costat de la carretera, exhibint llur potencia i majestat sota el cel segarrenc.

Veure els generadors d’energia eòlica de prop m’ha fet entendre millor la narració de l’aventura de Don Quijote amb els molins de vent de la Mancha. I penso que aquell home ni era boig, ni tenia al·lucinacions, perquè, ben mirat, un pot entendre perfectament que si el Sr. de la Mancha va tenir una sorpresa semblant a la meva, fàcilment podia confondre els enginys mecànics amb titans, o altres éssers mitològics dels que ens parlen els autors clàssics.

Avui he tornat a passar prop dels molins titànics, i he tornat a pensar amb el Quijote, Homer i els deus de l’Olimp. Anava al Balneari de Vallfogona de Riucorb a la presentació del projecte de Consorci de la Vall del Corb, i del portal d’internet www.valldelcorb.info

I és que la Vall del Corb, el territori enfonsat entre els suaus turons que comencen a la Panadella, que va des de Santa Coloma de Queralt fins a Bellpuig, passant per Llorac, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Sant Martí de Maldà i Belianes, que s’eixampla a la dreta cap a Verdú, i a l’esquerra fins a Vallbona i la Serra del Tallat, ha estat molt de temps oblidat, i resta desconegut del gran públic, malgrat que els romans, gent amb sentit pràctic, hi havien construït una calçada que anava des de Lleida fins a Martorell (llavors anomenada Ad Fines) i Barcelona, que escurçava el camí per anar fins a la capital de l’Imperi, evitant passar per Tarraco (i un avui un es pregunta si Sant Anastasi va seguir aquesta calçada en el seu darrer viatge des de Lleida a Badalona).

La Vall del Corb, avui guardada pels gegants de llargs braços blancs a la Pandella i a la Serra del Tallat, sense construccions modernes, ni ferides a l’esquena per les rases de grans infraestructures viàries (no hi ha ferrocarrils, ni autovies). Ha variat poc des dels temps dels romans : El mateix riu que li dona nom, els mateixos turons, el mateixos camins. Sembla que ha quedat aïllada i aturada.

Agrupa un conjunt de pobles petits amb cases de pedra, arraulits a l’entorn de castells medievals i de torres de defensa; vells molins de pedra a la vora del riu; cabanes de pedra; boscos amables, que a la tardor canvien el verd pel groc i el vermell, i a l’hivern s’amaguen sota la boira; sembrats d’intens verd ondulant amb el vent de primavera; llargues tires de vinya; oliveres centenàries de verd perenne, i ametllers que, amb els primers freds, deixen caure les fulles.

A la Vall del Corb no hi ha estridències ni sorpreses, tot és a l’abast, i comprensible als ulls de l’home.

Avui la gent de la Vall del Corb, abans que una altra rubina de Santa Tecla (23 de setembre de 1874) s’emporti allò que hi queda, s’han posat a caminar junts cap un futur d’esperança sense perdre la vella identitat, i els guàrdies metàl·lics de braços blancs, han somrigut complaguts.

J. Corbella i Duch

Advocat

10/05/09

PRESENTACIÓ DE www.valldelcorb.info, LA WEB D’UN TERRITORI SERÈ

Guimera_.info.jpg_2.jpg

Guimera_.info.jpg_1.jpg

Estàvem convocats a les 11,00 al Balneari de Vallfogona de Riucorb, per assistir a l’acte de presentació de valldelcorb.info

Veníem des de les terres del Vallès : La Paqui Cabeza Carrasco, el Tomàs Irigaray Lopez, la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, els desviaments a Montmaneu i a la carretera de Tàrrega a Montblanc, consumien la nostra previsió de temps sobrer, i arribàvem puntualment uns minuts abans de ,les 11,00; ajornem novament la recollida d’imatges d’alguns dels pobles de la Vall del Corb.

Els Alcaldes de Ciutadilla Oscar Martínez Agusti, i de Santa Coloma de Queralt Ramon Borras Ramon, començaven l’acte explicant-nos que s’està posant fil a l’agulla per constituir el consorci de les Valls del Corb, tant des de les terres tarragonines, com lleidatanes.

Intervenia a continuació El director dels Serveis Territorials a Lleida del Departament de Comerç, Turisme i Consum, Vidal Vidal; ens confirmava l’obertura de l’Oficina de turisme a Guimerà, i demanava a tothom que des d’ara – tot i prosseguint amb els tràmits legals de constitució del Consorci – tothom comenci a treballar en el desenvolupament d’aquest engrescador projecte, del que la web valldercob.info n’ha de ser una eina essencial.

El President de l’associació guimera.info Pasqual Prous, explicava de manera planera, que venim des d’una llarga experiència a la xarxa, que disposem de les millors i més actualitzades eines, i que tenim quan a la Vall del Corb, un projecte coincident amb els anhels de moltes de les persones, dels comerciants i dels polítics que viuen en aquestes terres i malden pel seu desenvolupament ordenat.

Seguidament el Joan Duch, insistia en d’importància de posar en comú tot el valuós patrimoni històric i monumental de la Vall. Això, juntament amb el paisatge, i l’oferta de bens i serveis de qualitat , ha de generar necessariament un important flux econòmic vers la Vall.

Carles d’Ahumada, de l’Associació de la Vall del Corb, manifestava la clara voluntat d’aquesta entitat, quan a fer pinya en qualsevol iniciativa que permeti, un desenvolupament harmònic i ordenat del territori.

Clouria l’acte Jaume Riera i Clos, Gerent del Balneari de Vallfogona de Riucorb, que faria èmfasi justament, en la necessitat inajornable de començar aquest desenvolupament; les condicions quan al control legal son òptimes, i caldrà confegir unes ofertes alhora engrescadores i variades, que facin de la Vall del Corb un destí cobejat.

Pensem que com altres territoris de Catalunya, es donen ara i aquí, les circumstàncies mínimes, que es concreten en una definició de TERRITORI SERÈ:

“Aquell que compta amb unes característiques i en el que s’organitzen uns processos col·lectius que fan possible desenvolupar, de manera individual i col·lectiva, i a partir del seu capital territorial, un estil de vida serè.”

Hi ha sobre aquesta qüestió un magnífic treball que podeu trobar a : http://consorci.llucanes.cat/files/Presentacio_Territoris_Serens.pdf

En el dinar posterior, faríem un brindis molt especial :

Llarga vida a valldelcorb.info !

© Antonio Mora Vergés

Oscar_Mart__nez_Agusti__Ramon_Borras_Ramon__Vidal_Vidal.JPG

Jaume_Riera_i_Clos_.JPG