LA CASTRACIÓ, EL DOLOR I LA MORT

peniten.jpg

Encetar l’article amb una noticia que em va arribar i no sé si qualificar d’esfereïdora, absurda o d’una certa imbecil·litat supina (imbecil·litat emprant l’accepció de malaltia i no d’insult).

Un home es castra per demostrar fidelitat a la seva dona gelosa. Aquest era el títol de la mateixa. No apuntaré els detalls, perquè em fan calfreds i us puc estalviar la morbositat,-emprada de cada vegada més sovint per segons quins mitjans de comunicació i que de cada cop ven més- als meus estimats lectors i lectores.

L’home en qüestió, de nacionalitat sèrbia, estava acostumat a castrar animals, així i tot després de l’escomesa, va haver de demanar a la seva dona que l’acompanyés a l’hospital, degut a l’hemorràgia que es va provocar. L’agafaren a temps i fonts de l’hospital veren que la castració fou feta de manera professional.

Debut a les seqüeles, el pobre home, ara sí que no podrà tenir relacions sexuals ni amb altres dones ni amb la seva. Sempre he pensat que qualsevol acte punitiu en contra d’un mateix, ja no en parlem en contra d’un altre ésser humà, és senyal de tenir el cervell ple de goteres i el cap molt mal moblat.

El masoquisme en qualsevol modalitat, sempre l’he considerat un autèntic desequilibri, doncs consider que atempta en contra d’un principi inherent a qualsevol especia i més a l’humana. Em refereix a l’instint de supervivència. Instint que pot arribar a dur a terme accions que sobrepassen la moralitat. Com fou el cas d’aquelles persones que quan l’avió s’estavellà les Andes, per a sobreviure menjaren part dels cossos dels seus companys morts o sigui un fet de canibalisme, que en condicions normals, no límits i extremes com les que vivien, a cap d’ells i elles, se’ls hi hagués ocorregut dur-ho a la pràctica. Però en aquest cas, o prenien aquesta decisió o simplement es jugaven la vida per inanició.

Fer-se mal a un mateix, autolesionar-se pel motiu que sigui, malgrat alguns dels sants significatius del cristianisme ho empraren amb els seus actes de mortificació, em sembla absurd. No crec que cap déu demani el dolor i el patiment de cap dels seus creients. I no tan sols dins del cristianisme n’hi ha hagut d’aquestes accions mortificants , altres religions també les tenen. Més recent en el temps, són les flagel·lacions per setmana santa, l’emprar cadenes als peus; o dins els mahometans les fustigacions i xaps amb espases i punyals a la cara, per commemorar la mort d’un dels seus profetes i parent de Mahoma.

Del suïcidi no n’escriuré, ja que aquesta passa s’ha de tractar en guants de seda i cada cas en que s’ha practicat, ha portat al seu darrere tota una càrrega intensa de patiment: Físic, mental i emocional, que fan que no es pugui en absolut emetre un judici generalitzat, ni d’aprovació ni de condemna. A més com ningú coneix el futur, ja que és una entelèquia per si mateix, doncs no existeix fins que no es converteix en present. Desconeixem quines situacions extremes ens pot col.locar la vida, com per afirmar d’una manera rotunda i categòrica : D’aquesta aigua no en beure.

M’ha vingut al cap, el cas de Ramón Sampedro, del que tinc el llibre, en castellà: “Cartas desde el infierno”, que encara a hores d’ara no he gosat a posar-se a llegir, ja que intueix la seva duresa i en alguns moments hom no està per enfrontar-se amb un testimoni real d’unes vivències tan extremes. Vaig veure la pel·lícula “Mar adentro” i em va impressionat tant que li vaig dedicar un poema, que es deia “Mar endins”, per treure defora tot el dolor que m’havia provocat, ràbia també).

La vida ens pot portar a situacions on la dignitat de viure es perd per unes clavegueres incertes i sóc del tot partidari de què s’hauria de poder posar fi a una existència que no vida, quan ja no té cap projecció cap a un futur millor.

Cada cop que aquest tema surt a palestra, com és en el cas d’al.lota italiana Eluana Englano, 17 anys en estat de coma irreversible i mantinguda la seva existència de manera artificial, apareixen els detractors a deixar que la vida segueixi el seu curs, els quals oposant-s’hi em demostren que no tenen ni una pisca de compassió ni cap a la persona que pateix la situació i no pot decidir (però quan tenia aquesta capacitat de decisió tenia molt clar el que volia, inclusiu ho havia manifestat els seus pares), ni cap a la família. Sembla que el tema de la mort (jo crec amb la reencarnació) a occident ens aporuga. I per una part és lògic, no se’ns prepara per encarar aquesta situació. Es viu d’una manera com si no anés amb nosaltres i vivim dins d’una falsedat interessada. Per a mi l’acte de morir és tan important com l’acte de néixer.

Tots sabem que en un moment de la nostra vida ens tocarà desaparèixer físicament. En canvi la filosofia del nostre sistema occidental ens ho amaga i ens intenta convèncer que durarem per a sempre.

La mort ens tocarà un dia, ara bé, el patiment és evitable i un cop ha donat el corresponent avis (símptoma) al nostre organisme i hem posat remei, ja no té sentit.

Hem gaudit d’un temps per fer tot un procés evolutiu d’ampliació de consciència passant per tot un cúmul de lliçons de les quals si hem tret nota i les hem superades, no les haurem de repetir, ni en aquesta ni en una altra experiència de vida. He dit i ho repeteix que crec amb la reencarnació i com és una qüestió de fe, ni en faig proselitisme, ni solc admetre polèmica, ja que forma part del meu intern personal.

Per tancar l’article, ja que parlam de la mort, m’ha arribat el cas d’una al.lota anglesa que vendrà la seva mort i es televisarà. Convertir la mort en un espectacle, que hi hagi una empresa periodística que compri l’exclusiva i que ho faci ja que sap que tindrà un públic que el mirarà, em du a pensar que hi ha molta gent malalta del cap. I que com he dit abans la morbositat és capaç de vendre el que sigui.

Això m’entristeix, ja que em porta a dubtar de la vertadera evolució de la nostra espècie.

Josep Bonnín

LLADRES, PUTES I GEL

carretera.jpg
En Joan carregà bencina en el gran dipòsit del seu camió frigorífic i observà uns rostres que semblava que el vigilessin des de dins d’uns vell FORD ESCORT.

Sense fer-ne més cas continuà la ruta cap a una factoria de carns. Em una rotonda de canvi d’autopista, carregà una autoestopista de la prostitució. Una rossa de l’est d’Europa molt bonica però que no parlava res que es pogués entendre.

Era al capvespre i li interessava trobar un motel per passar la nit, però la temptació que portava al costat era massa gran. En Joan, que sempre ha estat un capritxós, es parà en una àrea de descans.

Quedà submergit en un mar de sexe, fins que sentí un sorolls. Es llevà ben nu i corregué cap a la part de darrera del furgó. Allí hi havia un Ford Escort travessat i les portes del furgó obertes.
D’un salt tanca les portes, corregué cap a la cabina i posà marxa enrera. Uns crits de dolor trencaren la nit. Per ràdio es comunica amb la policia.

En Joan havia evitat un robatori, ja que en tirar enrera havia trencat la cama del lladre que s’estava introduint dins del furgó. La polícia detení els lladres.

En Joan continuà la ruta, deixà la noia i notà uns sorolls estranys al furgó, però continuà. En arribar al moll de la fàbrica, el treballador que descarregava els palets proferí un crit horrible: el cadàver glassat d’un home fou el primer que veié en obrir les portes.

(c) Xavier Valeri

HISTÒRIES DEL BON DÉU‏

camp_fire.jpg

Expliquen els darrers indis mohawe , que molts i molts anys enrere, un bruixot de la seva tribu ( perquè traduïm amb aquesta paraula tant lletja, bruixot o fetiller, l’activitat que desenvolupàvem aquelles persones, mig metges, mig sacerdots ? ), tenia la fama de conèixer la forma d’agradar a Déu, a Manitú, i d’aconseguir que escoltes les seves pregaries i li atorgues sempre el que li demanava. Sembla que aquesta facilitat del bruixot, era extensible també a tothom que l’acompanyava quan feia la pregaria.

El cert es que almenys un cop a l’any, els mohawe, grans i petits, acostumàvem a fer el que ara en diríem un aplec, en algun lloc alhora elevat i arrecerat , en el seu camí itinerant per les planures americanes ; el bruixot els deia que havien de recollir molta llenya, per això acostumaven a fer-ho en un bosc , desprès a les primeres hores del capvespre quan el sol ja començava a cedir el protagonisme a la lluna , s’encenia el foc, i tots al seu voltant, escoltaven les pregaries que anava desgranant el bruixot, alhora que deixaven fluir els seus pensaments vers Manitú, al que li encomanava cadascú els seus anhels més íntims. La celebració acostumava a deixar en tots els participants, una sensació de serenor i alegria que perduraven temps i temps.

L’arribada de l’home blanc, la seva extrema crueltat i cobdícia, varen fer que els mohawe haguessin d’abandonar els seus viatges seguint els búfals, i com ja sabem en una mínima part – aquells que no varen ser exterminats – els varen recloure en llocs insalubres i sense condicions, als que anomenen reserves, alhora que els sotmetien en nom justament de Déu, de la llibertat, de la igualtat i la fraternitat a un tracte veritablement cruel :
ELS NENS INDIS EREN APARTATS, FINS ALS ANYS 1970 ,DEL SEU AMBIENT, SEL’S ENVIAVA A INTERNATS ON LA SEVA LLENGUA PRÒPIA ERA PROHIBIDA, I S’HAVIA DE PARLAR ANGLES; ELS AMERICANS VAN IMPORTAR UNA COSTUM FRANCESA – UNA BÀRBARA COSTUM, QUE TAMBÉ VA ADOPTAR EL FEIXISME A CATALUNYA -, QUI PARLAVA UNA LLENGUA DIFERENT DE L’OFICIAL, ANGLES EN AQUELL CAS, CASTELLÀ EN EL NOSTRE, HAVIA DE PORTAR UN OBJECTE LE SYMBOLE EN LA LLENGUA FRANCESA, QUE HAVIA DE DONAR A QUI SENTIA PARLAR EN UNA LLENGUA DIFERENT DE L’ANGLÈS, I AIXÍ FINS AL FINAL DEL DIA, AL ARRIBAR LA NIT, EL QUE TENIA LE SYMBOLE, REBIA UN CÀSTIG PÚBLIC. ES TRACTAVA ALESHORES I ARA, DE DESCORATJAR L’ÚS DE LA PRÒPIA LLENGUA, DE DESMOTIVAR LA SEVA TRANSMISSIÓ A LA PROPERA GENERACIÓ, EXPOSANT-LA AL SEU TORN, A REBRE TAMBÉ LE SYMBOLE, I LA HUMILIACIÓ SUBSEGÜENT.

Aleshores i ara, es pretenia obertament anihilar als indis per la via de fer-los oblidar, la seva llengua, les seves costums, i les seves tradicions ( El paral·lelisme entre els indis americans, els catalans i totes les llengües i cultures minoritàries que no tenen la llibertat d’organitzar-se políticament com un estat, no es l’objectiu bàsic d’aquest relat, però entenc, que donada la seva importància, s’havia de recollir ) . El cert però es que entre els darrers mohawe , el record del bruixot que sabia la manera d’aconseguir que el bon Déu Manitú , escoltes al seu poble i li atorgues el que necessitava, s’ha reviscolat, i malgrat que dissortadament només un petit grup recorda ja la llengua dels avantpassats, i que no hi ha constància ni dels llocs on es feien els aplecs, ni de les paraules amb que el bruixot s’adreçava a Manitú, almenys un cop a l’any els darrers mohawe , grans i petits, tornen a fer un aplec, en algun lloc alhora elevat i arrecerat , senten que està amb ells l’esperit d’aquell bruixot , que en el passat els deia que havien de recollir molta llenya, i per això acostumaven a fer-ho en un bosc ; desprès a les primeres hores del capvespre quan el sol ja comença a cedir el protagonisme a la lluna , s’encén el foc, i tots al seu voltant, alhora que deixen fluir els seus pensaments vers Manitú, al que li encomana cadascú els seus anhels més íntims ; vibren d’íntima emoció en saber que com els seus avantpassats assoliran la satisfacció de les seves necessitats més bàsiques. La celebració acostuma deixar en tots els participants, una sensació de serenor i alegria que perduren temps i temps.

El cert però, es que entre els mohawe, com en d’altres tribus d’indis, està creixent el coneixement de la seva llengua, s’està recuperant no únicament la cultura, sinó clarament la sensació d’orgull per pertànyer a aquest col·lectiu tant menystingut, tan menyspreat i cruelment tractat.

Ho recollien les velles sentències índies , i ho recull també Mt 18, 19 ; i Mt 18,20 : Us asseguro també que, si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà.Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells.

Sembla tan fàcil ! dos de vosaltres aquí a la terra que es posen d’acord per a demanar alguna cosa …… i en realitat ens costa tant !!!

Amics lectors, de ben segur que la major part de vosaltres ja sabíeu com al bon Déu li agrada que ens adrecem a ell , no calen aplecs – però millor que no deixem de fer-ne – , no calen focs de camps – però amb tots els permisos que calgui pel perill de sequera, fent-me també – i sobretot deixem fluir els pensaments vers Déu – que cadascú li doni el nom que vulgui – , i li encomani els seus anhels més íntims , – personals i col·lectius – i desprès que permeti que Déu faci la seva obra.

© ANTONIO MORA VERGES

L´ÚLTIM CONTE DE SHEREZADE

shahrazad_01.jpg

La llum de l’alba sorprengué a Sherezade i ella va deixar de parlar.

“Quina historia tan extraordinària i increïble!”, va exclamar la seva germana Dinarsade. “Doncs si la pròxima nit encara continuo amb vida i sa majestat el rei m’ho permet, us explicaré la resta, que es molt mes sorprenent encara”, replicà Sherezade.

Així doncs, arribada la nit i a instancies de la seva germana, Sherezade va reprendré el relat:

“Diuen, majestat, que el Geni avançava des del mar atemorint a tots els pobles per els que es creuava, xafant a pastor, pescador i mercader que es creues en la seva terrible caminada…”

“Ja en tinc prou!!” va dir sa majestat, el rei Sharayar, aixecant-se del terra amb fúria, on era estès sobre una catifa i uns coixins tot fumant opi, amb el tors nu després d’haver-se saciat del cos de Sherezade i quan es disposava a escoltar novament una de les seves histories “Tot aquest temps! Ara m’he n’adono!! Déu preuat… Perquè no m’has advertit fins ara de la perfídia de les dones!!” Sherezade i la seva germana, atemorides, van fugir a un racó de la cambra reial i s’abraçaven i ploraven, temoroses per les seves vides, sabent que el rei Sharayar ja no cauria en el seu truc de perllongar la vida de la noia fent-li oblidar la seva promesa de casar-se, posseir i matar cada dia a una donzella del regne. El rei va continuar “Ara ho entenc tot… La perfídia, la malicia natural de les dones em va portar a aquella promesa, per tant temps oblidada, de matar cada dia a una dona del regne i tu, tu te’m vas oferir per evitar mes morts, amb els teus trucs, amb la teva prolífica imaginació m’anaves allunyant del meu odi primer entre histories i historietes!!” El rei caminava d’una banda a l’altre, nerviós, fins que va dirigir la seva mirada a una espasa corba que va rebre del seu pare, tota d’or i amb incrustacions de pedres precioses i diamants, i després va mirar a les dues germanes atemorides. Sherezade, en veure les seves intencions es va desfer dels braços de la seva germana i va córrer a besar els peus del rei tot dient “Rei! Magnànim! Que es això? No has gaudit potser de les meves histories i del meu cos cada nit? No t’he alleujat la indolència de la vida reial amb animats contes? No t’he plagut com ningú? Perdona’m la vida!! Prou d’aquesta venjança!!” Les paraules van fer efecte i el rei es va estovar, mirant a la dona que l’havia enganyat durant tant de temps, però alhora amb la seva mentida l’hi havia atorgat hores de plaer inigualable. No obstant, encara una mica torbat per l’ira, la va empentar amb el peu llençant-la enrere i va dir:

“Es virtut dels reis la magnanimitat i la compassió per els inferiors. Per tot el que m’has donat durant tantes nits, saviesa i entreteniment, no et mataré. Com a mínim no et mataré encara, escolta’m, de mi depèn el teu destí. Si Déu lloat ho permet demà mateix iniciaré un torneig per a que tots els joves del regne que vulguin es presentin com a pretendents a la teva mà. Jo idearé el torneig i les proves que demostrin la virtut del jove i, si algú aconsegueix vèncer el meu giny viuràs feliç amb ell amb la meva benedicció, et donaré una dot generosa i et tindré a palau juntament amb el teu marit.”

Sherezade i Dinarsad van riure i es van abraçar omplint de lloances la saviesa del rei Sharayar però aquest els hi va dir “No siguis tant ingènua. En definitiva he estat enganyat per una inferior com tu, una dona, com ho vaig ser per la meva muller que em va trair i va desencadenar el meu odi, per tant, les proves que imposaré als pretendents no seran gens fàcils i només aquell que sigui extraordinari, similar a un Déu, podrà casar-se amb tu i salvar-te de la mort” Les germanes van deixar de riure, la seva alegria va donar pas a la tristor en els seus preciosos rostres de lluna i aquella nit van dormir juntes cavil·lant sobre el seu futur.

El dia següent el regne es va despertar amb la noticia del torneig per a pretendents a la mà de Sherezade. A les portes del palau reial una munió de joves, alguns per la seva voluntat, altres empesos per els seus familiars i amics que coneixien les seves virtuts, es reunien des d’abans que cantes el gall. El rei Sharayar, assegut en un tron d’or i plata amb els seus consellers va llegir la proclama del torneig sense especificar les proves i va ordenar a tots els pretendents que firmessin a una llista i que les proves es realitzarien el dia següent. Durant tot aquell dia joves i mes joves, de les millors famílies nobles però també de les mes humils, conscients de les oportunitats, van anar signant a una llista encarregada als escrivents del rei. I així arribà la nit. Dinarsad i Sherezada, abraçades somreien i deixaven veure les seves dents com perles rodejades de coral refulgent, alegres, ja es veien salvades amb tanta quantitat de pretenents. “Un d’ells ens salvarà. no pot ser d’altra manera. Han vingut fins i tot d’altres regnes! Hi ha d’haver un jove virtuós i valent entre ells, un jove que em mereixi i em salvi alhora!” I així s’adormiren, imaginant l’home que la reivindicaria i pintant-lo amb meravellosos atributs.

El dia següent, a les afores de la ciutat, on eren citats els pretendents, una multitud magnifica, de diferents edats, alguns amb extraordinaris i formosos cavalls, enlluernadora roba i brillant espasa. D’altres, fills de forners o venedors, forts per anys de treball, de pell negre per el sol, de totes les classes i condicions. Parlaven, reien, s’imaginaven superant totes les proves i posseint la gloria i a Sherezade així com la fortuna i el reconeixement del món. La comitiva reial ja hi era, en tendes lluents de colors. Es trobaven al costat del començament del desert i les dunes es perdien a la llunyania sota d’inclemència del Sol. Es va fer el silenci quan la trompeta reial va sonar i un patge reial va cridar “Pretendents!! Per ordre reial procedeixo a llegir les proves ideades per el nostre quasi-omnipotent rei Sharayar per a posseir la mà de Sherazade:

Primera prova. Els pretendents hauran de cercar en el desert una moneda especial marcada amb la lletra S de Sherezade.

Segona prova. Amb la moneda citada, tornaran a la ciutat per a demostrar la seva perícia i resistència en una batalla amb esclaus reials.

Tercera prova. Qui sobrevisqui –poc probable- haurà d’explicar una historia al rei que sigui millor encara que totes aquelles amb les que Sherezade va enganyar-lo durant tantes nits, demostrant així la seva eminent intel·ligència.”

El silenci entre els pretendents es va trencar per xiuxiuejos de espant. “El desert es enorme!!” “I després una batalla, sense descansar!!” “Déu meu…Ell ens protegeixi!” Alguns pretendents van repensar-se el que havien fet i van decidir tornar a la ciutat amb cares tristes i abatuts però el mateix patge va cridar “Ningú dels que hagin signat a la llista del dia anterior pot tornar a la ciutat sota pena de mort!!” Encara mes espantats, excepte algun valent noble que ja havia iniciat el camí cap al desert amb el seu cavall, la resta van endinsar-se en el desert deprimits, amb passes feixugues. Però un d’ells, un que romania estès sota l’ombra d’una palmera reia amb força i es deia “Que fàcil!! Ja em puc considerar el marit de Sherezade”

L’individu rialler, l’únic que romania sense moure’s mentre la resta de figures dels pobres desgraciats es perdia en l’horitzó, era un trapella conegut arreu. Se’l coneixia per la guarda reial, havia estat engarjolat temps ençà per diversos furts al mercat mai demostrats ja que la seva perícia en aquesta honorable activitat era incomparable. El seu nom era Abu Hasan. De petit, un orfe deixat als carrers, va anar ascendint al món del petit crim fins guanyar-se un renom que es coneixia fora de fronteres entre criminals. Aquest respectable individu, així estès sota l’ombra, mig adormit, va ser vist per el patge que havia llegit les proves i aquest, indignat, es va apropar i, donant-li un cop de peu que el va treure del somni l’hi digué “Tu!! Maleït!! Que dimonis fas aquí? Esperes que la moneda arribi caminant fins a la teva mà!! Corre, segueix als altres!!” Abu Hasan se’l va mirar des del terra, badallant, i respongué “Les condicions imposades per sa excelsa majestat només reclamen trobar la moneda i no endinsar-se en el desert…” El patge va quedar uns moments pensatius i digué “Però que dius!! I com vols aconseguir-la sense moure’t? Que potser ets un geni!!?” Abu Hasan va començar a riure amb força fins plorar per acabar dient “No soc cap geni!! Però tinc ingeni suficient senyor patge!! No em pot obligar a endinsar-me al desert…només vol una moneda, la tindrà!” El patge, exasperat, va marxar remugant i dient entre dents que els guàrdies l’hi tallarien el cap.

Van passar les hores, i va arribar la nit, amb la fredor corresponent. Abu Hasan sopava sota la mateixa palmera, havia encès un petit foc i es va fer un brou. Mentre menjava el patge va tornar amb dos guàrdies reials i, llençant-li el bol al terra “ Ja n’hi ha prou!! Tu!! Ociós!! Cap al desert o aquest dos et tallaran el cap!!” El lladre va mirar al patge i l’hi va dir “Vull una audiència amb el rei Sharayar!! Tinc el dret, com a pretendent” El patge va riure maliciosament pensant que el rei mateix l’hi seccionaria la part superior del cap indignat. Així, patge i guàrdies van presentar-se al campament, a la tenda del rei i el patge va resumir la deplorable i indolent actitud d’Abu Hasan. El rei, indignat i furiós l’hi va dir que s’expliqués abans d’ordenar la seva mort immediata i el lladre va respondre “Sa majestat… Vostè mateix convindrà amb mi en que jo només he de portar-li una moneda i això es el que faré, servint-me del meu enginy. Cap clàusula especifica que així d’endinsar-me al desert…” El rei, després de rumiar no va trobar cap excusa raonable i va dir-li “D’acord!! Vull veure que pretens…Torna a la teva palmera…” Abu Hasan va tornar a la seva palmera i va dormir una estona. Passada la mitjanit va escoltar un murmuri. Alguns dels servents reials que residien a les tendes i encara no dormien miraven a la llunyania, un cavall blanc amb el seu genet tornaven del desert. Era un dels fills de la noblesa local, un jove formós i valent, fidel i combatent reconegut. Els servents ja es deien que seria el primer en tornar amb la moneda preuada. Abu Hasan va aixecar-se de sobte i va córrer cap a les tendes del campament reial. D’ombra en ombra va arribar a la tenda del patge, que ja dormia i, introduint-se sigil·losament es va treure la seva roba i es va posar la del patge. Així vestit va córrer a trobar-se amb el genet i el va aturar alçant la seva mà “Atura’t il·lustre jove!! Jo soc el patge del rei Sharayar, cap mes esforç per avui hauràs de fer, dóna’m la moneda i jo l’hi duré al rei, fent-li saber que ets tu el primer en arribar victoriós de tant feixuga cerca” El jove duia les seves robes de seda blanca brutes de sorra, el rostre cremat per el sol i els llavis secs, en veure al patge gairebé va caure del cavall intentant desmuntar i l’hi dipositar la moneda a la mà. Abu Hasan, amb la moneda, l’hi va assegurar que no es preocupés, que tornés a casa seva i demà podria fer front a la prova següent restablert. El jove, sense pensar-ho gaire, exhaust, va dirigir-se cap a casa. El lladre, a tot això, va retornar a la tenda del patge i va tornar a posar-se les seves robes, va seure a una cadira a la vora del llit del veritable patge, que dormia profundament i va cridar-li a la orella “Tu!! Aixeca’t!! Aquí tens la monedeta!!” El patge, espantat va esglaiar-se per uns instant veient a l’estrany i, en reconèixer al lladregot va dir “Que fas aquí repugnant gos!! Et mataré jo matei…” Els seus ulls van dirigir-se a la mà estesa d’Abu Hasan que contenia al seu centre la moneda amb la lletra S gravada i va quedar sense paraules. Mut, rumiant i rumiant, va dirigir-lo al rei i aquest, importunat per que l’hi trenquessin el son també va emmudir en veure que el primer pretendent que tornava amb la moneda era aquell trapella ociós que jeia a sota una palmera. Per tant, Abu Hasan va passar la primera de les proves per a conquerir la mà de Sherezade.

Al matí següent, quan els galls anunciaven el nou dia i la ciutat començava a bullir d’activitat, així com s’escoltaven les pregaries sagrades una noticia va commocionar el regne i el campament reial. El primer triomfador de la primera prova era un criminal, un lladregot menyspreable!! Ningú l’hi podia negar el seu dret, ni sospitant com havia aconseguit la moneda i el mateix rei va somriure interiorment front la evident perícia d’Abu Hasan, agafant-li certa estranya simpatia. L’heroi descansava a la palmera de sempre en espera de que s’iniciés la següent prova: la batalla amb esclaus reials. A la vora del campament els servents ja trafegaven fustes i altres estris per a construir un coliseu on es duria a terme la segona de les proves. Mentre es feien els preparatius anaven tornant altres pretendents, desgastats, mig morts per la set i la fam, i la brutal mà del desert marcada a les seves cares. A mesura que arribaven el patge reial apuntava els noms i altres servents reials els hi donaven aigua i vitualles. Abu Hasan s’ho mirava tot amb posat de murri amb un ull tancat i un altre obert. El patge reial havia desenvolupat un odi irracional contra ell i de tant en tant se’l mirava, escopia al terra i maleïa. Ell reia.

Quan ja varen tornar la majoria de pretendents amb les monedes –la resta es donaren per morts- es va convocar als mateixos al coliseu tot construït. El patge reial, aclarint-se la gola va pronunciar aquestes paraules “¡Es voluntat de sa majestat Sharayar que tots els pretendents aquí presents, triomfadors de la primera de les proves, seleccionin una arma de les que es proporcionaran i estiguin disposats a enfrontar-se al repte de la segona prova!” Tot eren murmuris entre els pretendents, no s’imaginaven el que el rei Sharayar els tindria reservat i així cadascun elegia l’arma amb que mes destresa lluitaven: llances de punta lluent, espases i escuts de metall magnífic, arc i fletxes per als mes àgils, destrals de guerra, etc. L’assortiment era impressionant. Ja tots estaven disposats i armats, excepte el nostre heroi Abu Hasan. El patge amb dos guàrdies va apropar-se a la seva palmera, enfurismat, i l’hi digué “Vinga!! Agafa una arma i mor com un home!! Les teves mesquines tretes aquí no et serviran de res!” Abu Hasan es va aixecar malhumorat, va dirigir-se a les taules disposades amb armament i les va resseguir amb la mirada, després va dirigir el cap en direcció al patge i l’hi va dir “No vull cap arma, no em calen…” El patge reial va mirar als dos guàrdies i desprès al lladre i, escopint, va marxar “Millor!! Moriràs abans!!” va dir ja donant-li l’esquena a Abu Hasan. El coliseu es va omplir de gent del poble que volien ser espectadors de la prova reial. Els homes es fregaven les mans disposats a presenciar una carnisseria i les dones, amb els vels alçats, es miraven greument front la follia masculina. Finalment el patge reial va ordenar que els pretendents disposats a combatre primer alcessin les mans: nomes pocs van fer-ho, els fills de nobles i algun pobre fill de forner eixerit i fort. En total uns trenta. El patge va disposar que d’un en un s’enfrontarien a la prova i el primer en oferir-se va ser un antic oficial de l’exèrcit, excel·lent en combat i de gloria indiscutible. Duia una espasa corba i un escut propi, no va voler agafar els que l’hi oferiren ja que aquest ja havien estat emprats en batalles. Entre els crits dels plebeus i sota ordre del rei va entrar a l’arena del coliseu fins a situar-se al vell mig. El rei va fer un gest d’assentiment amb el cap als seus servents i d’una porta van aparèixer trenta esclaus negres, del poble númida, d’extraordinària complexió, músculs lluents sota el sol i llargues espases així com arcs i dos lleons domesticats. El pobre ex-oficial va començar a tremolar de dalt a baix però ja no es podia fer enrere. El rei Sharayar somreia des del seu tron amb malicia, sabia que era impossible que cap pretendent, excepte si fos un geni, podria superar aquella prova i que cap d’ells arribaria a la tercera així que Sherezade estava condemnada –no oblidava la ofensa rebuda- L’ex-oficial va restablir-se i va decidir morir amb honor, es va llençar cap a les espases dels esclaus númides que el van fer a trossets per a alegria i joia del públic. Així va continuar la carnisseria fins a omplir el terra del coliseu d’un llac de sang on els peus dels combatents xapotejaven. Ja només quedaven dos pretendents: el fill d’un califa del regne veí, jove fort i versat en les arts de la guerra des de petit i el lladre Abu Hasan. Abu va avançar-se al noble i el va fer de banda amb la mà entrant al coliseu, entre sang, mirant amb disgust i mala cara tota aquella quantitat de líquid “Quin fàstic…” Ja era al mig del camp de batalla, el rei Sharayar es fregava les mans, fins i tot es va alçar i es va repenjar a la llotja reial preparat per gaudir de la mort d’aquell trapella. Els trenta esclaus es van avançar de mica en mica cap a aquell indolent individu i, ja a pocs metres alçaren les espases i els lleons rugiren “Atureu-vos!! ” Els esclaus númides, mes per curiositat que per por es van aturar disposat a escoltar les últimes paraules d’aquell homenet “Com us atreviu?” en aquest punt Abu Hasan va començar a caminar perillosament a prop dels esclaus mirant-los altivament “Que no sabeu qui soc?” “Abu Hasan, miserable lladre…” va dir un dels esclaus “Si!” va respondre “en efecte, lladre reconegut, honorable ofici que em va llegar l’orfandat… però em referia a la meva relació amb vosaltres, el poble númida…” Els esclaus es miraven interrogants “Que vols dir?” va dir un d’ells “Doncs molt simple…els meus pares m’abandonaren i des de petit he hagut de guanyar-me la vida per mi mateix però, amb el temps, vaig encuriosir-me per els meus progenitors i, com en aquella època ja tenia certa fama en el món dels meus negocis vaig conèixer a cert individu que es caracteritzava per cercar informació –un cop pagat- Aquest individu em va revelar que els meus pares eren els anteriors caps esclavistes del regne cosa que aquesta marca demostra…” Abu Hasan va deixar veure la part posterior del seu braç esquerra a un dels esclaus i aquest, sorprès, es va fer enrere en veure unes cadenes, símbol de l’esclavisme que tant be coneixien els esclaus númides. D’un en un els esclaus es van anar apropant per contemplar el prodigi: tenien davant al seu amo! “Així que no em podeu matar ja que em pertanyeu…i desitjaria passar a la següent prova i sortir d’aquest basal de sang fastigosa…” Els esclaus negres es miraven estupefactes sense saber com reaccionar: era evident que la marca era veritable i autèntica, però, d’altra banda, el rei Sharayar era el seu actual amo ja que ell els havia comprat… El rei es començava a impacientar veient que no massacraven al lladre i com parlaven i discutien. Finalment, exasperat, ell mateix seguit de guardes reials i el patge es va dirigir al centre del coliseu indignat. “Que feu!! Maleïts!! Mateu a aquest pretendent!!” va cridar el rei. Els esclaus el miraren i després miraren a Abu Hasan i negaren amb el cap deixant caure les armes, un d’ells, el primer en parlar a Abu va explicar al rei la troballa de l’herència del lladre “Com?! Es possible!! Tu el fill dels antics esclavistes??!!” I, incrèdul, seguit per el patge a la seva esquena va contemplar la marca de les cadenes al braç del lladregot “No m’ho puc creure…” El rei estava visiblement contradit i enfurismat amb els seus esclaus –que, de fet, havien deixat de ser-ho- Anava rumiant i rumiant però no trobava cap argument: els esclaus ja no podien seguir les seves ordres perquè, en realitat, sempre havien pertangut a aquell Abu Hasan ja que ell els havia adquirit creient que els caps esclavistes havien mort sense deixar descendència “Sia llavors!!” i, dirigint-se al lladre “Has demostrat tenir molt més ingeni del que se’t podria atribuir a primera vista cosa que ens recorda que no em de jutjar a la resta per la seva aparença… Els esclaus son teus i, pel que fa a la prova, la considero superada…tot i que de forma inusual” Les noticies ja corrien entre el públic, decebut per veure aturada la carnisseria però alhora sorpresa per la noticia del parentiu d’Abu Hasan el Lladre.

Xavier Navarro Perez

50É ANIVERSARI DE LA NOVA CANÇÓ I UNA MICA DE NOSTÀLGIA


Setze_Jutges.jpg

Tenia una gran part escrita de l’article, quan el dia 29 de gener passat, vaig llegir el que havia escrit Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo” al Dbalears “50è aniversari de la nostra vella cançó” que recoman llegir-lo a la pàgina digital del diari. Vaig pensar en no escriure sobre La Nova Cançó ja que em donava que es repetiria informació. Després vaig fer la reflexió de què no tothom hi hauria accedit i que jo també volia deixar el meu testimoni escrit.

Quan Jaume Amengual, Lluís Serrahima i Miquel Porter, integrants del grup “Nova Cançó” que es formà la dècada de (1951-60) per consell de Josep Benet i Maurici Serrahina, jo encara era un infant camí d’una adolescència marcada pel Nacional Catolicisme.

Enguany que fa 50 anys de la creació del grup i el començament del moviment, he pensat deixar el testimoni sobre uns instants en el que molts dels cantautors  (algun el vaig conèixer personalment com al meu amic Guillem d’Efak, rondinant pel Bar Ciutat) marcaran directament la vida de molts de nosaltres que hem passat la cinquantena.

Escriure sobre l’impuls que “els setze jutges” format per remei Margarit i Josep Maria Espinas en el qual s’integrarien més tard Delfí Abellà i Pi de la Serra també és imprescindible fer referència. No exposaré la llista dels “Setze jutges”; però si destacaré el més coneguts i populars : Maria del Mar Bonet, Joan Manel Serrat, Lluís Llach,  i Guillermina Mota.

L’impuls reivindicatiu amb la denuncia de la repressió de la dictadura franquista  i fent que la nostra llengua sortís al carrer mitjançant les cançons i que també constituirien una unitat on hi havia una representació de tots els països catalans Ovidi Montllor d’Alcoi, Pere Figueres de Perpinyà, Uc d’Eivissa, Dolors Laffitte d’occitania, Teresa Rebull  de Terrassa i Biel Majoral (mallorquí d’Algaida), és un fet impagable, que és complicat d’explicar a qui no ho ha viscut.

Noms com Salomé, Raimon, el festival de la cançó mediterrània; Salvador Escamilla, Guillem d’Efak. Joan Ramon Bonet, Núria Feliu, Marina Rossell,  també formaran part d’aquell moviment. També n’aparegueren d’altres, tant grups com a cantautors, amb una carrera musical o menys coneguda o més curta.

La gosadia estava al carrer.

Vos faré una confessió: Jo, amb el meu atreviment i empès per l’esperit de lluita que embolcallava el moment; baix el nom de batalla :Keops  Ben Iesha , sense adonar-me’n havia ajuntat un nom egipci amb un llinatge israelià(*), qui signava uns quaderns poètics que feia amb un ciclostil que teníem a la feina  i repartia pels carrers de Palma amb  el nom de “Poesia al carrer¡”; vaig comprar-me una guitarra que després la batejaria  amb el nom de “Glop de foc” i acompanyat amb una harmònica, pul•lulava per quanta festa popular,  prohibides per la dictadura franquista; que les estàvem recuperant a les distintes barriades: Calatrava amb Toni Rotger, Miquel “Pava”, “Pep Baños; Son Gotleu, es Puig de Sant Pere, Son Rapinya i moltes d’altres; que es celebràvem amb presència dels grisos  i més d’un social (policia franquista repressiva que normalment vestien de paisà). Fer un record també pel “Centro de la Guitarra”, en Victor Uris, en Berto Rebassa ( d’altres que no record el nom i els quals  formaven grups que s’havien creat en pandilles de la plaça Fleming.

Temps de la cèlebre moguda del centre antic  de Palma: Plaça Atarazanas (Cafès “Charlie Brow”, “La fiera mosca”;  el” Brussel•les”al carrer apuntadors,i en el carrer del Sol (Cafès: “La cova del Sol” “La Gàbia” “Ché boinas”; Al carrer de Savellà: “La cumparsita”. També a altres llocs: “El rincón del artista”; “El colgado” “Los espejos” . “Talaiot Corcat” on es fraguà,entre moltes altres accions,  la invasió de la illa  Sa Dragonera, on  s’hi volia fer una urbanització de luxe amb casino inclòs.

Ademés de la Nova Cançó Catalana amb cançons que serien representatives pel seu alt contingut de denúncia i lluita  com l’estaca, la Gallineta de Lluís Llach, “Al vent”, “Diguem, no” de Raimon; a la resta de l’estat espanyol també despertaven els cantautors com   amb aquella cançó tan maca: “Vendrà un dia en que todos/ al levantar la vista/ veremos una tierra/ que ponga libertad”, que cantava Labordeta; així com a la resta del món. Cantautors llatinoamericans: Victor Jara, Atahualpa Yupanki, Jorge Cafrune, Llarralde. Els chansoniers francesos: Jacques Brels, George Moustaki; Americans com a Bob Dylan, Leonard Cohen. M’atur ja que la llista seria interminable.

Vull esmentar una cantata popular que corria en aquell temps en “cassets” copiats, també prohibida, “Santa Maria d’Iquique” cantada per Quilapayún; que un vespre vaig escoltar a les fosques, en un lloc apartat de Palma i dins d’un seat 600 amb un radiocasset de piles (dels primers i deixat) ja que era “material prohibit”.

No escriure sobre el maig del 68, però que també forma part de les accions reivindicatives; així com tots els primers de maigs, les accions i manifestacions; el judici de Burgos, la pena de mort de Salvador Puig Antich; recordar la cançó “Margalida” de Joan Isaac, dedicada a la seva dona (mallorquina).

Bé per centrar-me amb el tema, ja que quan entr dins dels records me’n vaig una mica per les bardisses, dir que fins el 76 (després es continua) que mori el dictador i els anys anteriors on es va accentuar la repressió, les prohibicions també la censura (Fraga era un bon cà de bou), els cantautors i compositors de La Nova Cançó feren un treball impagable; tots ells, en els moments en que nostra llengua era perseguida, humiliada i amb una clara intenció de fer-la desaparèixer (els hereus d’en Franco encara ho intenten, però no podran), varen posar els pebrots sobre la taula, no s’acovardiren; just ara tenim una ampla discografia en llengua catalana, que de lo contrari ens mancaria i alguna cosa més. Molts d’ells continuen, alguns ens han deixat una mica orfes com Ovidi Montllor i Guillem d’Efak.

He volgut que aquest article fos reivindicatiu, d’alerta, que no baixem la guàrdia els que estimem la nostra llengua i la nostra cultura que forma part de la nostra dignitat com a poble. Encara i no gaire soterrats,  a hores d’ara té molts enemics. Que desitjarien poder tornar dir, insultant i malmenant : “!Habla en cristiano¡” i/o “!Habla la lengua del imperio¡”

ben Iesha = fill de la llibertat (entenent aquesta com un estat interior)

Josep Bonnín