Aquest relat tanca la trilogia que comença amb “Fra Baldiri” i continua amb “en Tomeu del Pla d’Ensija”.

Som a l’any del Senyor de 1135.

En Tomeu s’havia mig incorporat damunt la pallissa amb els primers raigs matiners, li agradava quedar-se embadalit i absent mirant la lluentor de la neu en rebre els primers raigs de sol del mati. Cada cop que girava el cap per centrar la mirada en algun punt concret, veia de reüll el reflex d’un munt de brillants damunt la neu, i instintivament girava la vista altre cop fins que es desfeia aquell breu miratge. Tantes vegades que havia vist aquell paisatge i tantes d’altres que s’hi quedaria meravellat.

El dia era clar, el cel d’un blau intens i lluminós, els avets dels voltants aguantaven la neu sense esforç, mentre els ginebrons, més dèbils, es torcien un xic de cantó. Certament era un dia especial i màgic, ja que guaitant cap avall, entre les branques joves dels petits roures de fulles rogenques, s’endevinava la plana tota coberta per un mantell de núvols baixos, blancs com el cotó i espurnejant centelles enlluernats pels rajos del sol matiner, en canvi, a les muntanyes cap núvol, el cel seré i majestuós, una vista fantàstica de pau i serenor.

Tenia permís de l’amo de Can Plana per jeure a la pallissa sempre que ho desitgés, especialment a l’hivern, quan la casa no era habitada. El porxo estava orientat a l’Est i des d’aquella altitud, a la Serra d’Ensija, la vista que es contemplava li era com una benaurança i sentia que se l’hi enfortia l’esperit.

La Mayrona dormia plàcidament al seu costat, nua com un àngel, …s’havia bellugat un xic deixant a l’aire la morenor d’uns malucs encisadors que s’entreveien rodons, melosos i perfectes i un raig de sol que s’escolava per una teula trencada n’enlluernava un bocí …va quedar encantat mirant-la fins que es notà que el membre li tibava de tanta excitació, va haver de fer un esforç per no queixalar amb els llavis aquell be de Déu que se li oferia, però va contenir-se, encara sentia a la seva pell l’escalfor de l’enjogassada d’aquella nit…Així doncs, li tapà els malucs amb una pell de mufló i es tornà a endinsar en els seus pensaments.

Dirigí la vista cap a l’Est i es quedà observant els pics del Roc dels Llamps i del Costa Pubilla, que sobresortien del mantell dels núvols, i més enllà el Taga, i més cap el nord el Puigmal i la Tossa del Pas del Lladres ….mentalment identificava els contrastos de les avetoses, d’un color verd maragda, amb la blancor dels prats colrats de neu, resseguint mentalment els senders i les pastures, però s’aturà altre cop al cim del Costa Pubilla …quans anys havien passat? ….no gaires de fet, cinc?.

Cinc anys abans creia que no podria viure sense l’amor d’aquella dama, i encara ara podia veure dins seu el plaer que desprenia aquella mirada d’ulls verds i brillants, i podia sentir les paraules que va pronunciar la donzella de pell bruna que l’acompanyava … “Què minyó, t’ha agradat més aquesta vegada? … que creus que pensarà el meu amo, lo Senyor Comte Arnau, senyor del castell de Mataplana, d’aquesta trobada?”  … però el record ara ja no li cremava, no li fuetejava l’esperit ni el turmentava. Un any  sencer va estar somniant dia i nit amb aquella dama, fins el dia que el seu germà gran, Fra Baldiri, després de molts mesos de retard, va arribar per fi a la seva casa.

Aquell dia va ser una festa, el seu pare i la resta de germans l’abraçaren amb entusiasme, gaudiren de les millors menges de que disposaven i s’arrauliren al seu voltant per sentir les seves paraules. Ell, més absent que els altres, estava neguitós per explicar-li en secret aquell miratge que no el deixava, i llavors, quan finalment tothom s’adormí i es quedaren sols vora la llar, no va ser ell qui primer li obrí l’esperit, si no que fou el seu germà frare qui encetà el seu neguit i li contà allò que a ell el turmentava.

Li explicà fil per randa tot el viscut aquell matí en aquella cala prop del Cap Gros, com veié aquella donzella de pell blanca i lluent, de cabell color de foc, Oh Deu del cel !!, i  nua com els àngels. Li contà com li va somriure amb dolçor, una dolçor que li travessà l’ànima. Com d’una engrapada es va treure l’hàbit, com se li disparà el membre, com frisava de desig i com es fongueren tots dos en una dolça abraçada. I mentre ho contava plorava, de goig i de sentiment per aquella benaurança.

Li contà que tenia el borrissó color de foc, i com s’agenollà, i que llavors agafant-li el membre li va fer allò que ni en somnis s’haguera mai arribat a imaginar …. Oh Déu del cel!!. I com de cop es trobà lliscant pel seu melic fins que finalment li pogué besar, …., quina pell tant tendre, quin aroma tant encisador, quin gemec tant apassionat que li arrancà ….

En Tomeu al•lucinava, era aquell el seu germà frare? redéu!! però no el volia interrompre i el deixar parlar … i en Baldiri li explicà fil per randa com feren l’amor rient, i com finalment aquella noia va desaparèixer entre la boira i l’aigua, i com la cercà desesperadament fins que la veié treure el cap de l’aigua, i somrient, sense dir rés, li llança un bes amb tota l’ànima, a la vegada que saltant dins l’onada, una cua de sirena, llarga i lluent li ressegui la traça.

Després d’escoltar-lo en Tomeu quedà pensatiu, amb la mirada fixa a les brases, i en guaitar al seu germà el veié adormit amb cara d’àngel. Rés no li va dir de la seva dama, i al cap de pocs dies s’acomiadaren amb un somriure a la mirada.

Amb el temps en Tomeu es convertí en un xicot de molt bona planta, conegué per casualitat un jove genovès, fill d’una rica família de comerciants, que li encarregà la feina d’escollir la millor llana que es produïa des del Ripollès fins a la Cerdanya.

Les noies l’adoraven, doncs ell era tendre en l’amor i es donava, d’això no en tenia dubtes, al igual que aquella donzella que l’havia embriagat aquella vegada, sentia també  el plaer de qui sap que en regala. Quan hi pensava les imatges se li barrejaven, l’una li acaronava la capçada, jugava per l’entrecuix amb la darrera i més avall li agradava a l’altre …

Durant un temps fins i tot pensà que algun mal li havia de sortir de tanta anada, doncs algunes setmanes jagué cada dia amb donzella diferent, i fins i tot amb més d’una del matí fins a la vesprada. Estava content i alegre, però a l’hora també se sentia confós i en part insatisfet, es donava en esperit, això si …però no amb ànima. No …no podia oblidar la passió i la intensitat que visqué en aquella clariana, aquella mirada d’ulls verds i brillants, la pell blanca d’aquella dama, i allò el neguitejava.

Llavors conegué la Mayrona, preciosa, amb els seus cabells de rinxols negres, els ulls verds i la pell torrada, i el seu somriure franc, natural i seré …que li arribava a l’ànima. Tenien la mateixa edat i a diferència de la resta de donzelles, la Mayrona era filla de jueva, remeiera amb les mans i guaridora amb coneixements de mil i una plantes. Havia nascut a Balansiya, filla d’una dona jueva i d’un amor apassionant amb un àrab almoraví, de nom Ibn Al-Abbar, que segons li explicà la seva mare, fou poeta i conseller de Ibn Majjuz, vencedor a la batalla del castell dels Alcalans …. li agradava repetir les paraules sentides de la seva mare i en fer-ho se li il•luminava el rostre amb un punt de nostàlgia, admiració i màgia. Quin munt d’aventures havia passat aquella noia, i quanta saviesa traspuava la seva mirada.

Amb el temps s’adonà que el que li havia passat a ell no era pas diferent del confessat pel seu germà frare, i notava que això el rebel•lava, cada cop sentia amb més i més força que ell no volia viure d’un miratge, això ho deixava pel germà frare….ell volia viure amb plenitud i sentint el vent a la cara, tant si venia del nord com del sud, però sent ell qui escollís el camí i no l’atzar …fruit d’un maleït miratge.

La Mayrona es mogué de nou i tornà a quedar amb els malucs a l’aire ….quin goig en veure-la ….Recordava el dia que el vell i savi pastor de Vallsabollera li etzibà aquell consell tot remenant les brases …. “Escolta be estimat Tomeu: si vols que l’amor entre tu i aquesta preciositat que t’acompanya perduri, voleu junts i plegats ..però mai lligats, ho entens estimat Tomeu? …. allibera la persona que estimes perquè pugui volar amb les seves pròpies ales”. En aquell moment, al escoltar-ho, va intuir la saviesa d’aquelles paraules, però fou més tard quan ho sentí dins seu fins el moll de l’ós i s’adonà de la riquesa que el vell pastor li regalava.

Estava capficat amb aquests pensaments quan sentí una ma càlida i juganera que se li esmunyia entre les cames ….amb què penses reiet que se’t dibuixa un somriure a la cara? li xiuxiuejà la Mayrona …. pensava amb un falcó i un àliga volant lliures pel cel blau, un al costat de l’altre, li respongué en Tomeu somrient…llavors s’abraçaren, sentint la nuesa l’un de l’altre i desfermaren el desig amb força renovada.

Max
16/01/2009

Degut a la meva professió de terapeuta natural i a més de treballar amb els camps energètics (Txacres,meridians i nadis segons la Medicina Tradicional Xinesa); he escrit sovint sobre la salut per intentar donar i apropar al màxim nombre de persones una visió sobre la importància de l’equilibri , no tan sols físic, sinó mental i emocional i dels altres cossos que formen l’ésser humà, que conformen l’aura. He escrit sobre aquest concepte d’unitat i he afirmat que quan un d’aquests sostens falla, la resta de l’organisme se’n ressent

Moltes de les meves opinions, així com la d’altres terapeutes i també metges (Hamer) han posat en dubte, segons quins tipus de tractament pel càncer i han estat perseguits i contestats pels criteris oficialistes. Les persones (dins tots els àmbits) que han format part d’una avantguarda que pot ,i ho fa, qüestionar les “veritats oficials” mantingudes a capa i espasa, no són gaire còmodes.

Malgrat així i tot, passa molt sovint que amb el temps, estaments importants, com explicaré a continuació, els hi donen la raó ( a vegades s’anuncia com un gran descobriment)  el que aquesta avantguarda havia mantingut i exposat durant anys.

Ve a compte aquesta introducció arrel d’una informació que m’ha arribat en relació  al càncer i que prové de l’hospital John Hopkings de Nova York (USA), en la qual es qüestiona seriosament que els tipus de tractament emprats fins ara, siguin les úniques opcions. Afirmen que apart de la quimioteràpia i radioteràpia existeixen altres alternatives. Abans de transcriure   el que exposen dels dos tractaments, afegeix la seva definició del càncer: “El càncer és una malaltia de ment, cos i esperit. Un esperit positiu (el remarcat és seu) ajuda a sobreviure al malalt de càncer. La ira i el ressentiment posa al cos en un ambient àcid i de tensió. Aprendre a tenir un esperit d’amor i perdó. Aprendre a relaxar-te i a desfruitar de la vida”.

“Quimioteràpia:consisteix en enverinar les cèl•lules cancerígenes de creixement ràpid, però això implica que també s’enverinen les cèl•lules sanes de creixement ràpid de la medul•la òssia, tracte intestinal., etc. I pot causar danys a orgues com el fetge, ronyons, cor, pulmons etc”.”Quan l’organisme s’omple massa de carga tòxica provinent de la quimioteràpia i de la radiació, el sistema immunològic es veu compromès o es destrueix, per tant la persona pot sucumbir a diferents tipus d’infeccions i complicacions”. Continua: “Quimioteràpia i radiació poden causar que les cèl•lules cancerígenes mutin i es tornin resistents i la seva destrucció es dificulti. La cirurgia pot també causar que les cèl•lules cancerígenes es propaguin a altres llocs”. A continuació explica com no alimentar les cèl•lules cancerígenes. Molts productes refinats: El sucre, la llet, una dieta molt rica en carn,dosis altes de cafeïna,  ja que les cèl•lules esmentades prosperen en ambients àcids.

Pràcticament tota la informació se sosté en un sol principi: Mantenir el sistema immunològic el més fort possible perquè tingui capacitat per destruir les cèl•lules cancerígenes, que generam tots dins del nostre organisme i no es descontrolin. Aquelles  cèl•lules , no es detecten amb les proves estàndards, fins que són bilions.

Consells que dona, a més d’una dieta amb el 80 per cent de vegetals frecs, sucs , fruits secs  i fruita (jo hi afegiria una part d’hidrats de carboni : pastes, arròs,  i també  llegum) i la resta  del 20 per cent, ho afirm jo: Peix, un poc de carn(preferiblement no vermelles ), i ous de gallina feliç).

Perillositat d’emprar plàstics  i papers plàstics per encalentir el menjar en el microones; així com  posar-lo al congelador, igual que les botelles de plàstic amb aigua,  ja que allibera dioxines, i elles van a parar al menjar. Les dioxines, afirma, són un químic que produeix el càncer, especialment el de mama. En relació al tema de l’aigua, i jo fa estona que ho tinc instal•lat a casa i no és gaire car, debut a la comoditat que suposa i al mateix temps a lo saludable que és, tinc un filtre d’osmosi inversa i l’aigua surt puríssima. Això ajuda també a deixar de comprar garrafes d’aigua, no haver de transportar aquests pesos, i es converteix amb una acció que millora el medi ambient. Les garrafes contaminen durant la seva producció i al mateix temps amb la seva incineració si es tiren als contenidors normals i no als de reciclatge de plàstic. Tots vivim en el mateix planeta i anam amb el mateix vaixell, com més net i conservat estigui, serà millor per a tots nosaltres. Un oxigen net també ho farà. Les cèl•lules del càncer no prosperen en un ambient degudament oxigenat. Al mateix informe apart de recomanar exercicis respiratoris, recomana la teràpia d’oxigen per a combatre la proliferació i destrucció de les cèl•lules malignes.

Com més net estigui el nostre entorn en que vivim, incloent la nostra casa, disposarem d’una salut millor. Em refereix a altres elements perillosos sobre els que he escrit altres vegades com són l’alta ionització positiva, l’electricitat estàtica i avui i afegiré les radiacions electromagnètiques que desprenen els telèfons inhalàmbrics, mòbils, antenes de telefonia mòbil, d’alta tensió i aparells amb tecnologia  wi-fis. Existeixen en el mercat diferents detectors de les mateixes i al mateix temps protectors perquè no arribin al nostre organisme. Hi ha tota una normativa per la protecció del ciutadà, així i tot, alguns fabricants dels productes que he dit, se la passen per l’entrefolre.

Els danys que poden generar a l’organisme, a l’està exposat constantment a radiacions electromagnètiques poden ser: mal de cap (pot arribar a generar migranyes), dolors musculars, insomni, estrès, dificultat de concentració, fins i tot  actituds agressives, podent arribar a desenvolupar tumors cerebrals.

Els principals afectats són:  Infants (8-10 anys que ja empren mòbils( que segons l’oncòleg de l’hospital Universitari d’Orebro (Suècia) Lennart Hardell , se’ls hi hauria d’estar prohibit l’ús a infants menors de 12 anys,  excepte en casos d’urgència i als adolescents; debut a què el seu cervell està en formació i les radiacions afecten molt més als teixits tous) .Res del que escric m’ho he inventat, existeixen prou informes científics basats en proves i experimentacions que ho avalen. Informació n’hi ha prou; torn fer referència a la revista Discovery Salud i també a diverses pàgines d’Internet.

Hauríem de prendre consciència i fer accions preventives, vull dir no posar-nos la cervellera quan  ja ens haguem romput el cap.

Josep Bonnín.

Avui, 20 de gener de 2.009 prendrà possessió del càrrec del President dels EE.UU, Barack Hussein , nascut el 4 d’agost, 1961 a Honolulu (Hawaii), fill de pare kenyà i mare nord-americana. Els ulls del món estan darrera d’aquest graduat en ciències polítiques per la Universitat de Columbia i llicenciat en dret magna cum laude per la Universitat de Harvard.

Més enllà del seu color; com s’explica l’esperança que a nivell mundial s’ha generat per la victòria electoral d’aquest home ?. Obama, té – encara – la presumpció d’honestedat de competència, d’anhel de justícia, que els nostres : Zapatero, Aznar, González, Calvo Sotelo i Suarez, no han tingut en cap moment.

Els que treballen la terra, els que ho fan a la indústria i/o els serveis, tots sense excepció esperen que implementi canvis i millores, que s’han d’anar estenent i posant en marxa en tots els continents.

L’esperen treballs més durs i arriscats que els duts a terme per Hèrcules, el semidéu fill de Zeus i d’Alcmene ; acabar : amb la fam, la guerra, la corrupció, la injustícia, la rancúnia i l’odi, la venjança, la malaltia, …. tot allò justament que la curiositat de Pandora va permetre que s’escampes pel món.

Obama no pot doncs fer servir les mateixes eines que els seus predecessors, ni les habituals en altres països; no se li perdonarien comentaris de l’estil [ el catalán no es una lengua adecuada para la ciencia ] , o [ si es bueno para Cataluña es malo para España ], i menys encara l’exercici d’accions racistes des del seu govern.

Tots li perdonarem les errades, els retards,.. entendrem que potser encara és impossible dur a terme alguns canvis; ningú però li perdonarà la mentida, l’actuació incorrecta per acció i/o omissió, i per descomptat li demanarem comptes per la nostra esperança, si finalment actua com la resta de governants del món.

La pitjor cosa que li pot succeir, no serà doncs que li llencin les sabates, sinó que el comparin amb el Zapatero, Sarkozy, Putin, o fins amb Berlusconi , per citar només alguns dels que prediquen unes coses, i en practiquen altres de molt diferents , quan no fins i tot contraries.

Deu ser molt difícil – perquè les persones honrades son l’excepció i no la norma – , el món però espera senzillament això, que Barack Hussein Obama es comporti honradament en l’exercici dels seu càrrec de President dels Estats Units d’Amèrica, i no defraudi les esperances dels ciutadans del seu país ni de la resta del món.

Arreu s’espera que els governants locals, s’encomanin de “ l’esperit Obama” .

O© Antonio Mora Vergés

Fa anys i en un viatge organitzat pel Instituto de relaciones culturales Baleares- Israel, vaig tenir l’oportunitat de viatjar a aquell a Israel . L’expedició estava formada per un grup de mallorquins descendents dels jueus conversos(a la força) anomenats a la nostra mallorqueta aspra i injusta. “xuetes”, els quals durant molts anys, amb la connivència de l’església catòlica,  pagarem la nostra nissaga amb l’escarni i la injustícia d’una gran part de la població mallorquina. Recorrerem Israel de punta a punta i inclòs ens endinsarem fins a Jordània per admirar la ciutat de Petra.

A Israel també arribarem  fins als límits de la frontera amb el Líban. I poguérem veure un assentament militar que custodiava la part de la frontera per tenir baix control la possible entrada de terroristes que s’infiltraven per la mateixa,  per intentar atemptar en contra de qualsevol objectiu israelià. Segons ens manifestaren no distingien per a res els objectius civils de militars a l’hora dels atemptats. Als Altos del Golan (frontera amb Síria) en el kibbutz(*) , durant la Guerra del Golf Pèrsic, els infants  dormien dins d’urnes de cristall, protegits contra possibles atacs bacteriològics.

Estic parlant de l’any 1995  en que les condicions eren molt diferents de les  d’ara., així i tot els joves i les joves que estaven fent el servei militar no abandonaven el seu fusell ni per anar a la compra del supermercat i no és una exageració, ho he pogut contemplar amb els meus propis ulls. Durant l’estança ens vàrem haver d’acostumar a una situació que aquí és impensable. Veure persones vestides de civils armades pel carrer,  com  si fos la cosa més normal. Ens trobàvem i ho vaig poder captar en un país en estat de guerra permanent.

Escric i condemn completament la força que ha estat emprant el govern d’Israel a l’assetjament de la franja de Gaza i l’assassinat  de molts éssers innocents (no militars ni soldats); però intent esser el màxim d’equànime tractant aquest tema tan difícil de tractar. No podria deixar d’escriure sobre ell i m’ha passat el mateix que a Biel Florit amb el seu article del Dbalears , del diumenge dia 11 “Paraules usades, de segona mà”. Recoman la seva lectura.

El poble jueu, des de la Diàspora fins a la creació de l’estat d’Israel, les ha passat molt malament. I en el segle XX fou la cúspide. Des dels progroms  i persecució a molts països europeus fins a l’extermini de 6.000.000  jueus per part de Hitler i els seus sequaços amb la solució final. Extermini prou conegut i molts països, inclusiu el Vaticà miraren cap a l’altre costat. Dins l’antisemitisme estès a tot el món,   hi ha responsabilitat d’ells per acció i/o omissió.

Les relacions entre el poble jueu i els països àrabs  no han estat històricament gaire amigables. I s’empitjoraren molt des de la creació de l’estat d’Israel. Recordem que fou per votació majoritària i democràtica  dins les Nacions Unides, que en 1948 cediren el territori on s’assenta avui en dia Israel(justa o injusta la decisió ?.No ho sé ,  se n’han escrit  prou  llibres.

Palestina, Jerusalem,  terra sagrada de tres religions monoteistes,  ha estat regada amb  sang des de  fa més de tres mil anys. I avui es continua. A NINGÚ, li ha interessat la PAU. I per mostra, l’assassinat a mans d’un jueu radical, de l’Isaac Rabín  a qui se li havia  concedit el premi Nobel de la pau pel treball que estava fent per intentar aconseguir un acord de pau Israel-Palestina.

Les justificacions d’uns i dels altres no validen en absolut  la mort/assassinat- no dany col•lateral- de qualsevol ésser humà. Però la ruptura de la treva, tampoc va ajudar gaire en una pau tan fràgil. I casualitat, es produí molt poc després de la visita de George Busch al President de l’Autoritat Palestina. No vull esser mal pensat, però ho som. Acte seguit el dispar de coets per part de Hamás tornà a començar i poc li falta al ministre de defensa d’Israel per a ordenar  els bombardeigs de la Franja de Gaza.

Tampoc vull esser mal pensat, però ho sóc i em sembla que tot estava més que planificat i no feren, tant per part de Hamas, com per part  de les autoritats israelianes, més que seguir un pla estratègic prou pensat i meditat. Els interessos polítics i de poder,  moltes vegades es construeixen sobre muntanyes d’éssers humans assassinats i massacrats. I això és més vell que la història de la humanitat. No podem caure en el joc simplista  i maniqueu   de “bons i dolents”.

També em deman, quan deixí Bush la presidència USA, quants marrons més li deixarà a Barak Obama ?, ja que sembla que tot el que toca ho converteix en  merda (inclusiu ho ha assolit amb  l’economia nord-americana, en vuit anys de mandat).

Quan escric això, la Comunitat Internacional encara no ha aconseguit un alto el foc i a vegades (recordant el drama de Kosovo que hi arribaren per recollir els cadàvers dels assassinats en un genocidi brut i asquerós), em sembla que són d’una inutilitat patent i ens surten caríssims.

Quan es publiqui l’article, mancaran 3 dies, perquè Barak Obama agafi les regnes d’USA. I confio que els americans, hagin encertat amb l’elecció i que la resta del món no se n’hagi d’empanadir. Pitjor de com ho ha fet en Bush, pareix  impossible.

Josep Bonnín

Ens informen que properament el vehicles de transport públic de l’Ajuntament de Barcelona lluiran publicitat del col•lectiu d’ateus.

L’ateisme més enllà de la negació de l’existència de Déu, ha desenvolupat una “doctrina”  que dona als seus seguidors unes motivacions, una moral i una visió del món.

Tot i negar-lo sembla que Déu els preocupa fins a l’extrem d’haver de posar anuncis als autobusos.

No em sembla malament, tothom pot destinar els seus recursos a allò que li sembla més interessant, i lluny de la critica fàcil – ara hi ha tants pobres – aplaudeixo aquesta iniciativa que paradoxalment ens donarà ocasió de parlar de Déu.

Si com sembla, els anuncis es limiten únicament a fer frases més o menys enginyoses, algú acabarà pensant que lluny de voler fer una critica, s’està donant aire a les diferents religions.

Perquè amic lector,  no podem reduir l’ateisme  – únicament – al Déu dels catòlics romans; també la resta de deïtats, jueus, musulmans , budistes, …, passant per testimonis de Jehova, l’església de la Cienciologia,……fins als animistes , tots, tots, tots, son objectiu dels ateus.

Els grecs eren una civilització molt avançada, tant que en el seu panteó donaven aixopluc a tots els deus coneguts, i fins tenien un altar al Déu Desconegut.

Si tot plegat pretén únicament fer-se amb una part – ni que sigui petita – del pastisset fiscal, ja us dic des d’ara amics lectors, que per aquest viatge no calia fer anuncis.

Donem-los 200 dies, ells tenen – encara – la presumpció d’innocència.

© Antonio Mora Vergés

GUIMERÀ

Drecera inexistent.
Pel camí ral el pecat troba
marges exigus on turmentar-vos.

Per dins, igual que l’ànima,
esforços constants i creixents
que culminen a Missa Major.

Per fora, els cos enfebrit
critica el veí i l’abraça
contra la paret de pedra vella.

Humitat i silenci. El Corb
aplega l’existència humana
i la torna història i veu.

Sou defecte i virtut, peu nu
que desmarida els fils
dels focs follets de la il•lusió.

Talaia tenaç, ressò de Vall,
pessebre real, mercat i raó,
porta, porxada i ascensió.

Montse Aloy

Modalitat
NARRATIVA

Convoca
Associació Guimerà.info

Lliurament dels treballs
A/e: tribuna@guimera.info

Guimerà (Urgell)

Resum de les bases
Guimerà.info convida totes aquelles persones que tinguin inquietuds literàries a enviar els seus treballs. Aquells que tinguin un mínim de qualitat seran publicats a la pàgina web de l’associació http://www.guimera.info.

Tema: relats de sortides, propostes d’excursions…, que facin referència i que ens ajudin a conèixer més i millor Catalunya. Únicament i exclusiva però, Catalunya i/o territoris de parla catalana.

Extensió màxima: 2 folis.

Els treballs s’han d’enviar en un arxiu annex Word (o compatible), escrits amb lletra Arial de mida 12, amb un títol i el nom de l’autor dins del text.

Cal trametre un mínim de 3 imatges (800 x 600 píxels mínim) que s’hauran d’incloure en un altre arxiu annex, no dins del text en Word.

Es poden enviar tants treballs com es vulgui durant l’any.

Termini de presentació de treballs
31/12/2009

Dotació
Publicació dels treballs seleccionats.

Més informació
www.guimera.info

Tenim  – en la civilització  occidental – unes convencions quan a dividir els períodes històrics :
L’edat antiga, que començarà d’ença dels primers testimonis escrits ( 4.000 aC) i conclourà amb les primeres invasions germàniques i la caiguda de l’imperi romà d’occident ;  .l’edat mitjana, quina durada arribarà fins a la caiguda de Constantinoble  [ 1.453 ] ; l’edat moderna comença amb els gran descobriments geogràfics i l’expansió comercial que n’és con seqüència, i convencionalment conclou amb l’inici de la Revolució Francesa, la pujada al poder de la burgesia i les primeres passes de la revolució industrial   (1.789); l’edat contemporània veurà créixer una nova classe social, els proletaris, i patirà com mai abans, aquest efecte de la fugacitat que esdevindrà una característica essencial i  diferenciadora de qualsevol altra edat anterior.

En aquest període coincideixen alhora; el major coneixement assolit per l’espècie humana, i la més gran pèrdua d’habilitats, valors i coneixements per part de col•lectius específics; la facilitat de fer-nos conèixer, i l’extrema superficialitat quan al coneixement que tenim de l’entorn, la resta dels món, i fins de les persones que en son més properes; l’exponencial augment dels països governats amb procediments democràtics, i les actuacions pràctiques més despòtiques, aberrants i inhumanes dutes a terme per l’home al llarg dels segles; la facilitat d’accés a la informació, i la constància del desconeixement de la realitat – de vegades conscient – per grups cada cop més nombrosos de ciutadans.

Fugaç, de durada molt breu; ens diu el diccionari. Això ho patim en tots els aspectes de la vida d’avui : Recordes quantes vegades has canviat algun estri, només perquè ara ja no en fan d’aquesta mena ?. Amb quina versió vas començar a treballar amb el teu ordinador ?. De sempre , fins en els rellotges de sol, l’home tenia constància d’aquest fet : tempus fugit, ara però, tothom us dirà que te la percepció que el temps s’escola entre els dits com l’aigua, que tant bon punt assoleixes un nivell acceptable de coneixement en algun treball i/o disciplina, cal tornar a començar de nou, que aquest engolidor de sabers, s’ha endut amb ell als mestres, i arrossega amb força creixent el prestigi social que detentaven algunes professions i/o oficis.  Avui trobareu de forma habitual adjectius despectius i/o denigrants,  fent companyia a ; jutge, metge, apotecari,  mestre, alcalde, diputat, ministre, president,………., però també a : empresari, director, encarregat , empleat, funcionari,……

La raó, la veritat, la justícia, pateixen l’efecte pervers de l’edat fugaç ; qui pagarà pels morts d’Iraq ?, qui pels patiments derivats de la mal anomenada “crisis financera” ?, qui pels morts per manca d’aliments ?, qui pels infants palestins ?, qui pels exiliats polítics i/o econòmics ?, qui per les llengües minoritàries i els seus parlants ?

Amic lector, aquesta reflexió que ara t’arriba, en virtut justament de l’edat fugaç, romandrà en l’oblit en els propers dies i/o setmanes.

Una recomanació : gaudeix de la vida, abans n o t’arribi – a tu també – el supremus dies.

© Antonio Mora Vergés