Aclofada en un vessant de la serra de la Salut, a finals del segle XIX, existia una petita masia que a la tardor no es veia perquè el seu color terrós es confonia amb el rogenc de la vegetació i a l’estiu i la primavera els arbres florits la tapaven; així només es veia a l’hivern. No obstant això els veïns de Terrades, la Guàrdia, Mont-Roig, Llers i totes les masies aïllades de la zona en coneixien prou bé l’existència.
Ningú hauria dit que tota la gent que envenada, o tibada per una emplasta o un humil pegat vinguessin d’aquella misèrrima casota, on la Maria de Fontmassa els guaria.
Des d’ella s’albirava tota la plana de l’Empordà, amb Figueres i el seu castell; el majestuós Canigó, els llunyans horitzons del Montgrí i el mar de Roses. Cada dia al matí, la Maria es llevava, sortia a la finestra de la seva cambra i contemplava aquest panorama. Li agradava veure com la boira marinera tapava els pobles i el curs dels riu. Es vestia i sortia a donar de menjar el bestiar. La major part de les vegades el seu home en Ventura encara dormia i ella procurava no despertar-lo, així com tampoc a la seva filla Sara Joana i el seu fill Jaumet. La Maria tenia el rostre ample i morè per haver viscut molt a l’aire lliure, de faccions petites li destacaven uns grossos ulls negres que repassaven; el seu cos era robust però àgil i dels seus membres en destacaven les mans i braços els quals a través de gestos imperceptibles comunicaven sensacions de tranquil·litat o angúnia.
Ella coneixia tots els secrets del món que l’envoltava. Coneixia tots els costums dels animals domèstics i salvatges de la contrada a partir del cant primaveral del cucu, el xerroteig dels pardals, les melodies de les cardines; el vol dels ànecs o el rumiar de les vaques podia predir el temps. Coneixia totes les herbes i pedres de l’enorme bosc que l’envoltava i del qual se n’allunyava poques vegades, i el que més en coneixia les seves funcions i propietats fossin curatives o verinoses. Sabia l’origen i la conseqüència de qualsevol soroll o olor del bosc que envoltava la seva llar. Ella era un element plenament integrat al bosc i a la seva vida.
Abandonada per la seva mare a el “Establecimiento provincial de Hospicio y Expositos de Gerona” . La nena va ésser recollida per un pagès de Garriguell, el qual la va adoptar pel preu de set rals i mig. Es a dir per dos jornals de l’època. Les intencions de l’individu eren criar la petita per quan es valgués fer-la servir d’esclava. El pagès, gasiu i especulador, era masover d’una masia grossa, per la qual cosa ell i la seva família vivien sense privacions, però sense cap luxe. La nena va criar-se sense misèria però sense la més mínima mostra d’amor. Per a la família l’infant era una inversió que s’havia d’aprofitar sense malmetre-la . Un element similar als animals que el pagès comprava a baix preu als seus veïns més humil, després d’entavanar-los a base d’atencions ratafia i dolços i que més tard revenia al triple del seu preu als mercats i fires de Roses, i Figueres.
Quan la nena va tenir sis anys , el seu tutor la va portar a guardar un ramat de cabres. Des de llavors, va créixer amb aquests animals. Només al vespre el pagès la recollia per portar-la a la masia a dormir, però si algun accident, per petit que fos: un animal malalt, una reunió, un negoci el destorbava deixava la nena a la cabana de pastors, on passava la nit embolcallada amb les cabres i amb la sola protecció dels gossos.
Només la voluntat de sobreviure, va habituar-la a la nova situació i, dia a dia, es va anar trobant més bé en la solitud i va aprendre a observar els núvols i els estels en les inacabables hores a la intempèrie. El cas és que la nena va suplir la manca d’amor humà amb l’afecte als animals. Les cabres, els cabrits, els bocs i els gossos li van donar l’amor que els humans li havien negat. Aviat va poder comprovar com els animals també tenien passions i que aquestes li podien comportar problemes. Un boc li va agafar gelosia de les cabres i quan la veia distreta l’embestia banya baix, amb l’objectiu de tossar-la i matar-la. L’animal va acabar amb el cap esclafit contra un arbre. Aquella pobra nena li havia fet un parany. Quan el pagès va detectar la mort del boc, la nena li va explicar que havia estat un accident i l’home va atribuir la mort a una lluita entre dos mascles. Un cop la nena va sentir-se segura en la seva solitud va tastar els fonolls, els espàrrecs, les mores, els aglans i tots els fruits del bosc que feien olor. Va jugar amb els esquirols, els ànecs de coll verd de la riera, i el conills, i els moixons se li van acostar. Va apropiar-se de l’alegria del món animal, la qual pertany a un món més pur i diví que aquell on els homes fan sofrir els altres homes. Poc a poc va adquirir la saviesa del bosc i la lògica dels animals.
Quan el seu cos va adquirir formes arrodonides i li va venir la primera menstruació va haver d’explicar-s’ho ella mateixa amb les mostres que li’n donava la natura i va sentir una irrefrenable atracció envers els elements masculins del seu món. Llavors el pagès va rebre l’avís del rector, qui assabentat de l’existència de la noia, temia per la seva perdició. El pagès va haver de portar-la, un cop per setmana a la parròquia, on el rector va ensinistrar-la en el bé i el mal, la va assabentar de l’existència del dimoni de Déu, li va fer témer els homes i la va ensenyar a resar.
Ella va assimilar les ensenyances i les va adaptar al que la pràctica diària li havia mostrat fins al moment. Els bosquetans , carboners i pagesos que, ocasionalment, passaven per la contrada aviat van provar sort amb la noia, la qual davant dels dubte reprimia el seu instint i els foragitava a cops de roc o els feia bordar pels gossos.
En Ventura era un desertor de la carlinada que, amb la guerra acabada, havia tornat de França, sense ofici ni benefici. Amb vint anys complerts va arribar amb una colla de segadors a la casa de pagès. Allí va entrar en contacte amb la Maria i es van casar.
La parella va decidir establir-se pel seu compte i varen arrendar la masia de Fontmassa. Allí enmig de la misèria va tenir la seva primera filla. Li agradava alletar la petita en una clariana sota un vell roure, però s’hi adormia i la nena no s’atipava. Alguna cosa la impulsava a anar al mateix punt a alimentar la petita i totes dues s’adormien, però a la nit la nena plorava i plorava de decandiment. Ella es va mirar el pit i va notar-hi uns senyals estrany, va tornar sota el roure amb la nena però amb la discreta companyia d’en Ventura armat. Quan la dona va donar el pit a l’infant, d’unes falgueres va lliscar una colobra, que confosa amb la molsa, va mirar les dues criatures fins adormir-les. Després va lliscar sense fressa va enfilar-se roba amunt fins a substituir la boca de l’infant i beure’s la llet humana. Llavors en Ventura, d’un cop de podall, va tallar el cap de l’animal que va quedar penjat del mugró. Aquest fet va marcar un incís en la vida de la Maria, ja que des d’aquell moment va tractar de buscar una explicació a l’impuls que dia a dia la portava sota el roure amb els pits gràvids de llet. La noia va parlar de la serp a algunes de dones que trobava en una masia, on ajudava a espellonar. En aquelles vetllades va saber de follets que ofegaven la gent les nits de lluna plena, de dones d’aigua que seduïen els nois en els aiguamolls, i, sobretot de bruixes. D’aquestes va saber que provocaven i aturaven tempestes, feien encanteri, i preparaven brebatges i pomades per guarir i, també, per donar mals. Aviat va saber que en una vella masia, prop de l’ermita, n’hi havia una. Va decidir anar a veure-la i per això va haver de buscar-se una excusa. La va trobar: en Ventura sentia una irrefrenable atracció que pel vi , i amb aquest pretext acabaria també amb un problema.
Va trobar la casa mig coberta per l’heura, va obrir la porta i un gos se l’hi va abraonar, va sentir l’alè de la bèstia; però no va sentir por. La noia va xiular molt fort i va posar el dit índex sobre el front de la bèstia que va ajeure-se-li als peus. Llavors de la foscor va sortir-ne una dona alta, prima, esgrogueïda, cabell blanca. D’allí la noia va marxar-ne amb un antídot contra d’adicció a l’alcohol i amb remeis per a altres mals. Va anar desenterrar el cap de la serp i li va arrencar el fible. Després va deixar-lo assecar al sol, fins que un cop sec va desfer-lo fins a convertir-lo en pólvora. Va agafar el porró i va barrejar les pólvores amb vi. Va deixar el recipient dins d’un bufador volcànic d’on sortia el vent de la terra que el refredaria Al migdia va deixar el porró sobre la taula, quan en Ventura va arribar suat de les feixes va aixecar el porró i el vi li va entrar de cop de la gola cap a l’estómac. Tot seguit l’home va treure tot el que tenia a l’estómac, va rebolcar-se per terra i va intentar matar-la. Ella va haver defugir amb la mainada a refugiar-se a casa de la bruixa, on va restar-hi uns dies fins que va decidir tornar a casa seva.
Quan en Ventura la va veure va decidir espantar-la. Ella, però, armada amb la ganiveta de tallar el pa, el va desafiar tot dient-li:
-Carlí i home de bé no pot ésser.
Res no podia ferir més a un desertor de la carlinada que havia hagut d’escapar-se per haver-se mofat del cadàver d’un capellà que havia fet el traspàs en combat. Però la freda fulla i la necessitat de dona van apagar la fera. Van tornar a viure junts.
Al cap d’uns dies en Ventura esparverat va observar com la Maria cridava, els núvols negres, els quals, tot i anar-ne gràvids, no van deixar anar ni una gota d’aigua i al final es van esvair.
Un membre d’una colla de llenyataires que treballava prop de la masia va patir un accident : Una branca li va caure a sobre. Els seus companys van traslladar-lo a la masia de Fontmassa perquè no sabien on anar. La Maria el va curar a base de pegats i herbes. La curació va tenir tant d’èxit que va córrer de boca en boca per tota la contada . Des d’aquell fet, estrany era el dia que a Fontmassa no hi arribessin malalts, espatllats, trencats, carnesqueixats, malalts de nostàlgia… Aquesta nova situació va millorar l’economia familiar . Ara sempre hi havia ous, carn, i llet i els jornals d’en Ventura, ja curat del vi es podien guardar integres. Aquest benestar va propiciar que en Ventura sentís un desig irrefrenable de deixar la vida a la muntanya per adoptar una nova vida de comerciant a Figueres.
Un matí fred de febrer la família va deixar la muntanya per anar-se a establir a Figueres: En Ventura havia pogut comprar un pis i una botiga, els començava una nova vida.
Xavier Valeri