HE CONEGUT AL FOLLET SASTRE PERSONAL.

MaquinaJPG.jpg

I m’ha invitat a la seva Botiga. Una botiga molt especial i curiosa.

I també és una Botiga selectiva, m’ha dit.

–    Què vol dir Botiga selectiva ? Discriminació de clientes-clients  ?
–    No. Selectiva en funció del què oferim.
–    És una Botiga de Roba….
–    És i no és per tothom.
–    Això és discriminació !
–    No, És selecció. La persona que entra ha de triar un vestit dels tres que oferim. No tenim altre gènere. És una botiga especialitzada.
–    Ja m’has picat la vena de la curiositat. T’escolto.
–    I original, doncs demanem un canvi de vestuari.
–    Complicat oi ?
–    Segueix escoltant. La majoria de gent porta a sobre tres vestits. Oferim un canvi, una renovació i una neteja.
–    Tres vestits ?
–    La gent i segurament tu també vesteix:
Un vestit rovellat
Un vestit “m’ho mereixo”
Un vestit tal qual
–    Jo vesteixo cada dia, obrint l’armari i trio…
–    És més profund.
–    T’ofereixo un altre tria.
–    Avia’m ?
–    Mira… el vestit rovellat….
–    No m’agrada el rovell. És brutícia que es diposita a la superfície, corroint-la.
–    Molt bé, Joan. Doncs hi ha gent que passeja per la vida amb un vestit rovellat.
–    Vols dir ?
–    Gent que arrossega pautes, criteris, formes de pensar…. no renovats, no actualitzats. Gent amb idees tancades, petrificades…. vaja, rovellades. És difícil conviure, compartir, amb aquesta gent.
–    Miraré a l’armari. No m’agraden els vestits rovellats. Els llenço.
–    I el vestit “M’ho mereixo” ?
–    Cadascú té el que es mereix… jo porto aquest vestit.
–    Què has de merèixer ? Viure és merèixer ? Viure és una carrera de reconeixement ?
–    No…. No, de cap de les maneres…. Jo visc i prou. I em trobo amb altres que viuen….
–    I… ???
–    Agrada sentir l’aplaudiment…. Un aplaudiment merescut.
–    Joan, depens d’aquest aplaudiment merescut ?
–    Vaja la pregunta incisiva…. Agrada molt i….
–    Natural que agradi. Però no ho esperis. Llavors estàs condicionat… i a vegades coaccionat. No ets lliure.
–    De totes maneres, és un vestit còmode, agradable….
–    Jo sols he donat unes senyals.
–    De moment, no el llenço.
–    I aquest ?
–    Sembla molt nou… és un vestit d’estrena ?
–    No, és el vestit “tal qual”.
–    Tal qual ?
–    Sí, és el vestit de la naturalitat, de la realitat, de com ets i no tant de com voldries ser.
–    Per això, és tant nou…. sembla poc usat !
–    Certament. Ens agrada fingir i menys ser com som.
–    Jo vull ser…. però….
–    Tens por ?
–    Sí, és una mena de por… de dubte…. hi ha quelcom dins meu que em diu…. és molt atrevit aquest vestit…. vigila…. la gent no ho acceptarà…
–    T’importa la gent ?
–    No. A vegades sí…. tenen certa influència….
–    T’animo a vestir “TAL QUAL”.

Miro l’armari. De tres vestits, sembla que hi ha un que quasi és per estrenar.

És maco estrenar. Em vesteixo i surto al parc de la vida amb el veu vestit TAL QUAL.

Joan González

FANGAR

fangar.JPG

Apretava amb el peu el ferro travesser del trident perquè les pues penetressin dins la terra humida fins que arribessin al final. Aixecava l’eina plena de terra, sentia com els músculs se’m tibaven i mentre deixava anar un bufet de lliurament girava el trident i deixava que la terra caigués a la rega. A vegades la terra se m’enganxava al ferro travesser, llavors l’havia de treure amb la punta i la planta de la sabates, on s’anava acumulant una tofa de fang, que de tant en tant havia de treure amb l’ajut d’un broc.

Aquests moviments els repetia una i altra vegada: fangada a fangada, rega a rega; sempre amb la mirada al final del camp.

De tant en tant, parava per eixugar-me el suor del front i estirar l’esquena. Llavors aprofitava per mirar el cel d’un blau intens de febrer. Si veia una volada d’estornells, algun gaviot o algun altre ocell em distreia una mica, pensava que eren lliures i no havien de treballar. Després tornava a la feina.

A casa meva em varen ensenyar a fangar perquè col•laborés amb el manteniment de l’hort i perquè m’acostumés a la disciplina del treball. Era un treball monòton i esgotador que jo odiava perquè tampoc li veia massa sentit. Tot plegat a la verduleria ja en venen d’enciams, escaroles i patates En canvi, els meus pares, que havien passat la infància i joventut, en temps de guerra i postguerra havien tingut en els horts un element que els havia lliurat de moments de fam per això se l’estimaven tant. Si hi havia una bona collita de patates deien ja pot venir l’hivern que no ens faltaran patates. Jo quan sentia dir això creia fermament que, en aquell sentit, havien quedat força allunyats del temps dels grans supermercats en els quals ja es vivia.

Fangar és una de les feines més dures del treball a pagès que ha anat desapareixent gràcies a l’aparició dels motocultors. Tanmateix encara es fa en els horts. Se sol fangar dos o tres cops a l’any després de cada collita per preparar la terra per ésser sembrada.

A finals del segle XIX i en bona part del segle XX, existien molts pagesos que preferien la fangada a la llaurada perquè consideraven que era més rendible. En aquell temps es fangava a jornal, els treballadors per dues o tres pessetes i un porró de vi es passaven vuit o nou hores sotmesos a una feina que els atacava els ronyons, els esgotava els braços i els amarava de suor. El resultat eren uns camps d’un aspecte magnífic, sense un bri d’herba . Tant era el valor que es donava a la fangada que en els contractes de parceria d’aquell temps, la part de l’amo era diferent segons els cereals provinguessin de goret de llaurada o de goret de fangada. Eren el terç i el quart respectivament.

Fangar era la solució que quedava als masovers de les cases aclofades als vessants de les muntanyes, que els únics medis de subsistència que donaven eren les feixes arrancades a la muntanya, una vaca, una llevora, un verro vuit o deu godalls, i deu caps d’aviram i uns quants conills. La supervivència d’aquells terrelloners, durant segles, va dependre de la cura que tinguessin de les feixes. Per això havien de fangar una i altre vegada aquells terra, sense deixar-hi ni un bri d’herba, ni de gram.

Ells van ésser els primers en deixar la pagesia per anar a buscar la subsistència segura que els donaven les fàbriques que sorgien a la vora dels rius catalans. Primer van ésser les noies les que varen baixar al pla a buscar un sou que va ésser rebut com un bé de Déu. Més tard tota la família va deixar la casa i la vida silvestre per tancar-se en les grans quadres de persones i dormir en els mísers pisos que s’aixecaven al costat. Varen haver d’oblidar el renegar del gaig, les xerrades inconcluses dels pardals i la filharmonia de les cardines per submergir-se dins el soroll ensordidor i monòton de les sales de màquines.

Tanmateix van haver de recuperar les fangues, els càvecs i les arpelles per crear feixes de paret seca en els llocs més àrids, esquerps i inaccessibles per poder treure’n la verdura fresca que el migrat salari de la nova vida no els permetia comprar. Aquells homes, malgrat la prohibició religiosa, aprofitaven els diumenges i festes de precepte per cultivar les feixes. Potser van ésser en aquelles feixes d’on van sorgir les primeres associacions obreres perquè els treballadors havien de decidir quins serien els que fangarien les feixes dels companys malalts, ja que les dones podien sembrar, recollir, regar, però no solien fangar. Per això segur que els fonaments de les primeres associacions de socors mutus, de les primeres cooperatives i dels primers sindicats estan relacionades amb una feina tant antiga i tant pagesa com és el fangar.

Xavier Valeri

L’ALZINA DE LA COMA D’EN VILA. NATURA I AVENTURA, I L’EMAIL REIVINDICADOR.

Alzina_del_Vent_02.JPG

El títol sóc plenament conscient que és sinó el més llarg de les meves “històries” , un dels més llargs.

Publicava a Relats en Català fa molt de temps ,sota el títol. L’Alzina de la Coma d’en Vila.
Retall d’història, un més dels relats en que Joan Antoni Blaze Archs, en el seu paper d’historiador, em feia receptor de les seves confidències, al fil de les quals fèiem una sortida que des del Coll d’Estenalles ens portaria fins a la Coma d’En Vila. La caminada va començar en direcció a la casa de la Mata, continuaria sota l’ombra de l’ermita de Sant Jaume, i seguint el GR5 ens menaria fins al Coll de Boix, des d’on en suau descens,  gaudint d’unes excel•lents vistes sobre el Bagès i el Baix  Llobregat en primera línia , i les muntanyes pirinenques i la serralada Montserratina com fons de arribaríem fins a la Coma d’en Vila; la famosa alzina, coneguda també com l’alzina del Vent, o l’Alzina Bonica, necessita avui per a mantenir-se dreta l’ajut de varies falques al final de les brancades més pesades. Jo coneixia ja el lloc per anteriors sortides, i no pensava pas que aquell indret fos el lloc de la història que m’havia d’explicar….

Recentment el relat ha estat publicat per la revista Natura i Aventura, sense citar-ne l’autoria; això – segons sembla – ha dotat de rigor “històric” , – per allò de la lletra impresa –  un relat que a data d’avui  havia tingut una discreta acceptació per part dels lectors de R.C. No he tingut ocasió de llegir la revista, i desconec per tant si s’ha fet una publicació integra o extractada.

Natura i Aventura ,m’ha confirmat  via  correu electrònic que esmenaran l’inexplicable oblit quan a l’autoria.

I finalment  rebo no fa gaires dies un e-mail  – que us reprodueixo – en el que se’m  exposa i demana el següent :

En primer lloc li diré que jo segurament no se tant d’escriure com vostè , ni soc tant prolífic ,també li diré que havia llegit alguna cosa seva a la premsa local ,i per tant tinc clar que la seva imaginació es desborda quan visita un lloc. Ara però crec que s’ha passat, suposo que ja sap de que parlo. El títol del seu relat diu :Retall d’història .La història no es ciència ficció Sr.Antonio .Encara que amb totes les dades que dona ha estat creïble per molta gent no entesa en el tema ni coneixedora del indret .A mi m’ha arribat perquè algunes persones ho havien llegit en una revista de natura i s’ho han empassat del tot.

L’hi demanaria que rectifiqués i expliqués que tota aquesta “història” tant maca es només fruit de la seva imaginació, jo per la meva banda també faré el que pugui.

L’error seu es que ha tocat un tema molt actual i molt punyent i no tothom sap (vostè tampoc no massa )quants soldats formen una brigada, quin dia va començar la batalla de l’Ebre etcètera ,etcètera .i  la gent s’ho ha cregut del tot.

Sr.Antonio deixi la historia pels historiadors ,continuí amb les seves ficcions però que l’hi quedi ben clar a qui el llegeixi que sols son això :IMAGINACIONS seves.

En el món  de la faràndula, hi ha una expressió molt típica :  que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ !!

Amics lectors, al caliu d’aquest – petita – polèmica teniu la oportunitat de rellegir-vos  . L’Alzina de la Coma d’en Vila. Retall d’història, ja sigui a www.relatsencatala.com, o en aquests blogs : http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya , http://coneixercatalunya.blogspot.com/ on trobareu també una fotografia de la tant esmentada alzina.

Com sempre, la vostra és la darrera i inapel•lable decisió.

© Antonio Mora Vergés

La_coma_d__en_Vila_11.JPG

PARLA´M

la_palabra.jpg


Allà, tampoc no m’hi han volgut. Abans de començar, algú ha preguntat si s´admetria la meva presència, però hi havia qui no em volia escoltar i, com sempre, se li ha fet cas. M´han rebutjat com a una estranya, tot i que sóc d’aquí, que muntanyes, pedres i mar m´acaronen lluny de sons agressius. La flaire de mar que em besa ha quedat esvaïda, les meves arrels han emmudit..


Aquí, en aquest altre lloc, tampoc no hi goso parlar, escolto veus amb les quals no podré conversar; saben les meves notes, però no les volen cantar. M´acosto al jovent, sé que em coneixen, que em tenen en moltes pàgines, però en sortir de l´institut, em desen, no em solen parlar. Veig ulls petits que em miren amb estranyesa, no m´han vist mai a casa seva, tan sols em veuen, de tan en tant, pels finestrons.


M´enfilo pels murs per atènyer la veu, alço mots que proclamen vida, però sons estranys em volen trencar en mil bocins. Crido, vull parlar, m´esforço per obrir portes, fujo de silencis amb accent de melangia, no vull ser joia estotjada. Si parlo tendrament i clar, per què no m’entenen?


Pobra de mi si no m’estimen, si no m’arriben a parlar, seré llengua morta vestida d’or fi, despullada d’aire…

Pilar Campmany i Piqué

L’IL·LUSTRE JOSEP MANEL CERDÁN

jmcerdan2.jpg
Després d’anys de feixuga dedicació a la lluita contra els riscos higiènics a la feina i les malalties professionals, el món de la prevenció de riscos i la salut dels treballadors acaba de perdre un “més que puntual complidor”, entre d’altres, dels seus compromisos horaris. Sabem, no obstant, que no es tracta d’una pèrdua absoluta per a la humanitat tota, i que a partir d’ara podràs dedicar els teus esforços a altres causes igualment nobles i justes, com ara la promoció de guimerà.info.

 En som ben conscients que res no tornarà a ser igual amb la teva marxa: HI HAURÀ UN ABANS I UN DESPRÉS. La teva visió preclara i irònica de la realitat, producte de la teva experiència vital i d’aquest 140 que tots coneixem, ens ha il·luminat en moments de foscor, i el teu inestimable esperit de servei (al client, naturalment) ha estat un constant exemple i mirall per a nosaltres. 

Amic Josep Manel: en definitiva, trobarem a faltar el teu mestratge i el teu continu lideratge moral per a les coses autènticament importants d’aquesta vida. Volem ser com tu quan ens jubilem.

jmcerdan.jpg

Els compis del Centre que t’estimen

LA LLUNA EN UN COVE.CAT

 LA_LLUNA_EN_UN_COVE.jpg

Es tracta d’una petita revista o magazín que conté una miscel·lània d’històries sorprenents, de temàtica i gèneres diversos, però que es caracteritzen en general pels següents trets: per la seua brevetat –cadascuna d’elles pot llegir-se perfectament d’una sola tongada–, i per la seua originalitat, per tal com La Lluna en un Cove només publica obres inèdites, d’autors actuals d’arreu dels Països Catalans.

Pàgina web: www.lallunaenuncove.cat

ELS SÍMBOLS DE LA LLIBERTAT

ELS_S__MBOLS_DE_LA_LLIBERTAT_1.jpg

Els ulls li centellejaven, mostrà una filera de dents, com neu nova; se li enfonsaren els clots de l’hermosura. Es premé contra la barana per olorar la salabror i els sentors de la costa. La sirena va ul.lular: s’anava dibuixant una silueta enmig de la boira. Eren les formes d’una dona que alçava una torxa. L’Alba sentí com unes llàgrimes li relliscaven galtes avall. La imatge de la Llibertat que enllumena el món la rebia. El seu home en Martí li passà el braç per sobre els muscles.
–    Respira… ! és l’aire de la llibertat.

En Martí aspirà escèptic l’aire fred que li castigà els pulmons. L’Alba li mostrà els ulls humits de felicitat, l’home besà el Crist del coll, cercà una estampa a la butxaca i dirigí l’esguard a la boira rere la qual s’endevinaven una formes extraordinàries. S’adonaren que estaven voltats d’homes, dones, nens que amb els ulls brillants d’esperança observaven l’escultura, que semblava surar sobre el mar. En la seva majoria eren fugitius del nazisme que assolava Europa. Poc a poc, les onades deixaren de bressolar el navili que s’endinsà a les aigües calmades del port.

L’Alba Riba i en Martí Noguer eren catalans i fugien del feixisme. Uns anys enrere en Martí feia de sabater a Olot. Havia après l’ofici del pare que per la seva part l’havia après de l’avi i aquest del rebesavi i així la nissaga se n’anava fins al segle XVII quan després d’una epidèmia de pesta el jueu errant ensenyà l’ofici a un avantpassat remot. A Olot qui volia unes sabates bones, les anava a encarregar a can Noguer, on en poc temps feien unes peces d’alta ortopèdia. Per aquell temps, l’Alba amb només disset anys militava a l’Aliança de la Dona Jove de Catalunya, que aglutinava totes les agrupacions juvenils femenines antifeixistes menys les anarquistes. Havia nascut en una de les cases de la ciutat que es bevien les idees de la República des del temps que Joan Deu era alcalde. En canvi, a can Noguer eren els catòlics més creients de la ciutat. Sabien que l’ofici els venia de la Providència i per tant creien que tot el que es mou al món està dirigit per Déu. La Guerra els va explotar al rostre sobretot quan van veure que perseguien els capellans. Sense temps de reaccionar a l’agost van matar el pare i van tancar en Martí a la presó de Girona.

A l’octubre, l’Alba es dirigia decidida al local del partit quan topà amb la figura més miserable que no s’hagués pogut imaginar. Un jove de rostre xuclat, mirada buida, vestit amb roba vella i bruta havia quedat atordit per la topada. Era en Martí que havia arribat a Olot després de ser alliberat per un decret de la Generalitat. La noia el va dur al local del partit, on el va refer amb aigua del Carme. Al jove poc a poc se li van anar fent clara la imatge de la dona mig nua de la imatge de la Llibertat guiant al poble, feta per Eugène Delacroix per commemorar la Revolució Francesa del 1.830, que presidia un cartell de la II República. També va veure un altre cartell on es representava un pagès amb el braç alçat, sota el camperol hi havia escrit . En Martí es va voler aixecar per fugir però va notar l’alè càlid de l’Alba que el feia seure. Quan va estar refet, la noia el va acompanyar a casa seva, on en Martí va defallir: havia passat mesos de privacions. La jove va ajudar la mare del jove sabater en una lluita contra la mort. L’Alba es mirava atònita com la mare encomanava el noi a imatges de la Verge del Tura, de Fàtima i dels Dolors que deixava al capçal del llit. L’escalfor de la llar i la mare de Déu o ambdues coses van fer que el noi es refés. Després la noia va continuar anant cada dia a can Noguer, sempre amb una rajola de xocolata o una barra de pa blanc, aliments als quals per la seva condició política tenia més accés. L’amor havia sorgit entre els dos joves d’una manera forta i apassionada. A la mare no li agradava però els deixava fer perquè sabia que no ho podria impedir i també pel pa. En Martí va romandre a la casa a pesar que totes les quintes anaven cap al front. La causa era que no es tenia constància de la seva presència a la ciutat. Les constants anades i vingudes de l’Alba a la casa eren observades amb estranyesa però tot i que hi havia gent que sospitava ningú deia res.

Va arribar l’hivern de la caiguda de Catalunya. Per Olot passava gent fugitiva de tota classe. Els olotins d’esquerres primer se’ls miraven entre compadits i escèptics, defugint la idea que aviat s’haurien de convertir en uns refugiats. La noia va fer saber de la situació a en Martí que navegà en el dilema fins que la pròpia mare el va empènyer a pujar el camió de l’Alba.

Per això en Martí es mirava escèptic la imatge de l’Estatua de la Llibertat que s’anava allunyant. El noi dirigí l’esguard envers els gratacels immensos en tant que tragué de la butxaca el recordatori de la comunió amb la imatge de la Mare de Déu del Tura, que no enlaira torxes, ni banderes.

Un cop en aquells carrers estranys va desfer la maleta de fusta, va fer un cartell al costat del qual va posar una espelma encesa i l’estampa de la Verge. L’Alba se’l mirava atònita des del balcó de la pensió que havien pogut llogar per una setmana gràcies a l’oficina de socors als refugiats republicans. La noia pensava que aviat estarien al carrer sota aquell fred estranger i inclement i patia pel fill que duia dins. Una siciliana grassa va agafar l’estampa.
–    Santa Maria – Va dir, en tant que la besava.

Va tornar amb un munt de velles sabates que en Martí en poca estona les va deixar millor que noves. Un dia després hi havia cua a l’acera on l’olotí treballava incansablement. Al cap de vuit dies ja havia llogat un local. Al cap d’un mes es va adonar que en aquell país la gent feia els dòlars amb el treball en cadena. L’experiència secular dels Noguer en sabates es va desenvolupar en una Amèrica que necessitava de bon calçat per afrontar la II Guerra Mundial. Es necessitaven bones sabates pels soldats i pels obrers que feien les armes . Durant anys, va vendre tota sabata que va produir. L’obrador del carrer va passar a ser primer un taller i després una fàbrica. A la dècada dels 50, les sabates Noguer es venien arreu del món. Un matí càlid del 1951, en Martí, l’Alba i el petit Jeroni van deixar enrera l’estàtua de la Llibertat: anaven a Olot a cercar la mare que resava per la seva llibertat a la imatge de la Verge del Tura.

Xavier Valeri

LA GUARIDORA DE LA SALUT

Paisatge_de_l_Empord__.jpg

Aclofada en un vessant de la serra de la Salut, a finals del segle XIX, existia una petita masia que a la tardor no es veia perquè el seu color terrós es confonia amb el rogenc de la vegetació i a l’estiu i la primavera els arbres florits la tapaven; així només es veia a l’hivern. No obstant això els veïns de Terrades, la Guàrdia, Mont-Roig, Llers i totes les masies aïllades de la zona en coneixien prou bé l’existència.

Ningú hauria dit que tota la gent que envenada, o tibada per una emplasta o un humil pegat vinguessin d’aquella misèrrima casota, on la Maria de Fontmassa els guaria.

Des d’ella s’albirava tota la plana de l’Empordà, amb Figueres i el seu castell; el majestuós Canigó, els llunyans horitzons del Montgrí i el mar de Roses. Cada dia al matí, la Maria es llevava, sortia a la finestra de la seva cambra i contemplava aquest panorama. Li agradava veure com la boira marinera tapava els pobles i el curs dels riu. Es vestia i sortia a donar de menjar el bestiar. La major part de les vegades el seu home en Ventura encara dormia i ella procurava no despertar-lo, així com tampoc a la seva filla Sara Joana i el seu fill Jaumet. La Maria tenia el rostre ample i morè per haver viscut molt a l’aire lliure, de faccions petites li destacaven uns grossos ulls negres que repassaven; el seu cos era robust però àgil i dels seus membres en destacaven les mans i braços els quals a través de gestos imperceptibles comunicaven sensacions de tranquil·litat o angúnia.

Ella coneixia tots els secrets del món que l’envoltava. Coneixia tots els costums dels animals domèstics i salvatges de la contrada a partir del cant primaveral del cucu, el xerroteig dels pardals, les melodies de les cardines; el vol dels ànecs o el rumiar de les vaques podia predir el temps. Coneixia totes les herbes i pedres de l’enorme bosc que l’envoltava i del qual se n’allunyava poques vegades, i el que més en coneixia les seves funcions i propietats fossin curatives o verinoses. Sabia l’origen i la conseqüència de qualsevol soroll o olor del bosc que envoltava la seva llar. Ella era un element plenament integrat al bosc i a la seva vida.

Abandonada per la seva mare a el “Establecimiento provincial de Hospicio y Expositos de Gerona” . La nena va ésser recollida per un pagès de Garriguell, el qual la va adoptar pel preu de set rals i mig. Es a dir per dos jornals de l’època. Les intencions de l’individu eren criar la petita per quan es valgués fer-la servir d’esclava. El pagès, gasiu i especulador, era masover d’una masia grossa, per la qual cosa ell i la seva família vivien sense privacions, però sense cap luxe. La nena va criar-se sense misèria però sense la més mínima mostra d’amor. Per a la família l’infant era una inversió que s’havia d’aprofitar sense malmetre-la . Un element similar als animals que el pagès comprava a baix preu als seus veïns més humil, després d’entavanar-los a base d’atencions ratafia i dolços i que més tard revenia al triple del seu preu als mercats i fires de Roses, i Figueres.

Quan la nena va tenir sis anys , el seu tutor la va portar a guardar un ramat de cabres. Des de llavors, va créixer amb aquests animals. Només al vespre el pagès la recollia per portar-la a la masia a dormir, però si algun accident, per petit que fos: un animal malalt, una reunió, un negoci el destorbava deixava la nena a la cabana de pastors, on passava la nit embolcallada amb les cabres i amb la sola protecció dels gossos.

Només la voluntat de sobreviure, va habituar-la a la nova situació i, dia a dia, es va anar trobant més bé en la solitud i va aprendre a observar els núvols i els estels en les inacabables hores a la intempèrie. El cas és que la nena va suplir la manca d’amor humà amb l’afecte als animals. Les cabres, els cabrits, els bocs i els gossos li van donar l’amor que els humans li havien negat. Aviat va poder comprovar com els animals també tenien passions i que aquestes li podien comportar problemes. Un boc li va agafar gelosia de les cabres i quan la veia distreta l’embestia banya baix, amb l’objectiu de tossar-la i matar-la. L’animal va acabar amb el cap esclafit contra un arbre. Aquella pobra nena li havia fet un parany. Quan el pagès va detectar la mort del boc, la nena li va explicar que havia estat un accident i l’home va atribuir la mort a una lluita entre dos mascles. Un cop la nena va sentir-se segura en la seva solitud va tastar els fonolls, els espàrrecs, les mores, els aglans i tots els fruits del bosc que feien olor. Va jugar amb els esquirols, els ànecs de coll verd de la riera, i el conills, i els moixons se li van acostar. Va apropiar-se de l’alegria del món animal, la qual pertany a un món més pur i diví que aquell on els homes fan sofrir els altres homes. Poc a poc va adquirir la saviesa del bosc i la lògica dels animals.

Quan el seu cos va adquirir formes arrodonides i li va venir la primera menstruació va haver d’explicar-s’ho ella mateixa amb les mostres que li’n donava la natura i va sentir una irrefrenable atracció envers els elements masculins del seu món. Llavors el pagès va rebre l’avís del rector, qui assabentat de l’existència de la noia, temia per la seva perdició. El pagès va haver de portar-la, un cop per setmana a la parròquia, on el rector va ensinistrar-la en el bé i el mal, la va assabentar de l’existència del dimoni de Déu, li va fer témer els homes i la va ensenyar a resar.

Ella va assimilar les ensenyances i les va adaptar al que la pràctica diària li havia mostrat fins al moment. Els bosquetans , carboners i pagesos que, ocasionalment, passaven per la contrada aviat van provar sort amb la noia, la qual davant dels dubte reprimia el seu instint i els foragitava a cops de roc o els feia bordar pels gossos.

En Ventura era un desertor de la carlinada que, amb la guerra acabada, havia tornat de França, sense ofici ni benefici. Amb vint anys complerts va arribar amb una colla de segadors a la casa de pagès. Allí va entrar en contacte amb la Maria i es van casar.

La parella va decidir establir-se pel seu compte i varen arrendar la masia de Fontmassa. Allí enmig de la misèria va tenir la seva primera filla. Li agradava alletar la petita en una clariana sota un vell roure, però s’hi adormia i la nena no s’atipava. Alguna cosa la impulsava a anar al mateix punt a alimentar la petita i totes dues s’adormien, però a la nit la nena plorava i plorava de decandiment. Ella es va mirar el pit i va notar-hi uns senyals estrany, va tornar sota el roure amb la nena però amb la discreta companyia d’en Ventura armat. Quan la dona va donar el pit a l’infant, d’unes falgueres va lliscar una colobra, que confosa amb la molsa, va mirar les dues criatures fins adormir-les. Després va lliscar sense fressa va enfilar-se roba amunt fins a substituir la boca de l’infant i beure’s la llet humana. Llavors en Ventura, d’un cop de podall, va tallar el cap de l’animal que va quedar penjat del mugró. Aquest fet va marcar un incís en la vida de la Maria, ja que des d’aquell moment va tractar de buscar una explicació a l’impuls que dia a dia la portava sota el roure amb els pits gràvids de llet. La noia va parlar de la serp a algunes de dones que trobava en una masia, on ajudava a espellonar. En aquelles vetllades va saber de follets que ofegaven la gent les nits de lluna plena, de dones d’aigua que seduïen els nois en els aiguamolls, i, sobretot de bruixes. D’aquestes va saber que provocaven i aturaven tempestes, feien encanteri, i preparaven brebatges i pomades per guarir i, també, per donar mals. Aviat va saber que en una vella masia, prop de l’ermita, n’hi havia una. Va decidir anar a veure-la i per això va haver de buscar-se una excusa. La va trobar: en Ventura sentia una irrefrenable atracció que pel vi , i amb aquest pretext acabaria també amb un problema.

Va trobar la casa mig coberta per l’heura, va obrir la porta i un gos se l’hi va abraonar, va sentir l’alè de la bèstia; però no va sentir por. La noia va xiular molt fort i va posar el dit índex sobre el front de la bèstia que va ajeure-se-li als peus. Llavors de la foscor va sortir-ne una dona alta, prima, esgrogueïda, cabell blanca. D’allí la noia va marxar-ne amb un antídot contra d’adicció a l’alcohol i amb remeis per a altres mals. Va anar desenterrar el cap de la serp i li va arrencar el fible. Després va deixar-lo assecar al sol, fins que un cop sec va desfer-lo fins a convertir-lo en pólvora. Va agafar el porró i va barrejar les pólvores amb vi. Va deixar el recipient dins d’un bufador volcànic d’on sortia el vent de la terra que el refredaria Al migdia va deixar el porró sobre la taula, quan en Ventura va arribar suat de les feixes va aixecar el porró i el vi li va entrar de cop de la gola cap a l’estómac. Tot seguit l’home va treure tot el que tenia a l’estómac, va rebolcar-se per terra i va intentar matar-la. Ella va haver defugir amb la mainada a refugiar-se a casa de la bruixa, on va restar-hi uns dies fins que va decidir tornar a casa seva.

Quan en Ventura la va veure va decidir espantar-la. Ella, però, armada amb la ganiveta de tallar el pa, el va desafiar tot dient-li:

-Carlí i home de bé no pot ésser.

Res no podia ferir més a un desertor de la carlinada que havia hagut d’escapar-se per haver-se mofat del cadàver d’un capellà que havia fet el traspàs en combat. Però la freda fulla i la necessitat de dona van apagar la fera. Van tornar a viure junts.

Al cap d’uns dies en Ventura esparverat va observar com la Maria cridava, els núvols negres, els quals, tot i anar-ne gràvids, no van deixar anar ni una gota d’aigua i al final es van esvair.

Un membre d’una colla de llenyataires que treballava prop de la masia va patir un accident : Una branca li va caure a sobre. Els seus companys van traslladar-lo a la masia de Fontmassa perquè no sabien on anar. La Maria el va curar a base de pegats i herbes. La curació va tenir tant d’èxit que va córrer de boca en boca per tota la contada . Des d’aquell fet, estrany era el dia que a Fontmassa no hi arribessin malalts, espatllats, trencats, carnesqueixats, malalts de nostàlgia… Aquesta nova situació va millorar l’economia familiar . Ara sempre hi havia ous, carn, i llet i els jornals d’en Ventura, ja curat del vi es podien guardar integres. Aquest benestar va propiciar que en Ventura sentís un desig irrefrenable de deixar la vida a la muntanya per adoptar una nova vida de comerciant a Figueres.

Un matí fred de febrer la família va deixar la muntanya per anar-se a establir a Figueres: En Ventura havia pogut comprar un pis i una botiga, els començava una nova vida.

Xavier Valeri

HI HA ALGÚ AL GOVERN ?

androide.jpg

M’expliquen que això dels androides, les màquines que a imatge nostra, faran la major part de les tasques que desenvolupen avui els humans, ja és una realitat almenys en l’àmbit de la política. Sembla que únicament per alguns desajustos lleus; les celles punxegudes; la veu rogallosa; la repetició constant, mecànica quasi , de missatges i/o gestos se’ls pot arribar a conèixer.

Com tu amic lector, no podia donar crèdit a aquesta informació, però les continues errades, les badades descomunals, em feien aguditzar el meu anàlisi , i acabava per admetre com a possible que estem governats per androides.

Les mesures que s’anaven anunciant per combatre la crisis econòmica, aprofundien aquesta convicció :

Perquè enlloc de tants discursos, el govern no és feia càrrec d’un punt percentual de les hipoteques ?. Aquesta mesura tindria un efecte immediat sobre la econòmica, i permetria a molts humans, – aquest any ja – gaudir de les festes nadalenques.

Per quina raó havien d’ajornar les famílies fins al 2.010 o el 2.011 – en el millor dels casos – aquestes festes ?

Sóc un ànima candida, i en la meva qualitat de “catalan de mierda” , en expressió del funcionari de l’Agencia Tributaria, al llegir el meu text – sense saber però que tenia davant a l’autor – , enviava una carta al President Zapatero, – la reiteraria a las Cortes Generales – i fins a dia d’avui, ni d’uns ni d’altres cap resposta ; em permeto reproduir-vos el text a continuació :

Carta oberta al President Zapatero

L’any 2.007 , firmes de prestigi vinculades al Col•legi de Gestors de Catalunya denunciaven a les pàgines del Periodico [09.05.2007] el cobrament de primes per part dels funcionaris d’hisenda, això de ser cert podria conculcar l’esperit i la lletra de l’article 103 de la Constitució, que diu clarament que la Administració ha de ser neutral.

També la igualtat davant de la llei, i la presumpció d’innocència, restarien sense efecte, si més no, per als ciutadans de Catalunya.

Estem tots a l’espera que el Parlament de Catalunya obri una investigació per esbrinar-ho.

En tractar-se de diners públics, demanar la publicació del text on es recullen els incentius esmentats, i les condicions per obtenir-los és del tot obligat.

L’administració com la dona del Cèsar, a més de ser honrada ha de semblar-ho.

Sr. Zapatero, estem a l’espera d’aquesta publicació, ara és l’hora de fer realitat allò que tant repeteix [qüestió de talante ].

Atentament.

Antonio Mora Vergés

Aquesta història dels androides, per altra part tant possible en la línia que l’Orwell [ Eric Arthur Blair ] anunciava, potser sigui finalment la resposta.

Que en penses tu, amic lector ?

© Antonio Mora Vergés