A manera de presentació he de fer constar que sóc professor de primària, un mestre més d’entre els milers que en el nostre país es dediquen a l’educació de les joves generacions. El meu ofici és un treball que requereix vocació, ja que l’ensenyament exigeix determinades qualitats com dedicació, sacrifici, estima i paciència.
Vet aquí la meva singular història, el record de la qual romandrà del tot inesborrable en la meva memòria per molts anys que passin. Provisionalment jo exercia en un col·legi d’un dels pobles més grans de la costa de Tarragona. Quan em van comunicar el meu destí definitiu de treball, vaig tenir una enorme decepció. Certament, no m’esperava aconseguir una plaça laboral excepcional, però després de sis anys de docència, confiava obtenir una vacant en alguna de les poblacions properes a la meva llar. Tanmateix, se m’enviava ben lluny, a l’interior de la província, a més de cent quilòmetres de casa meva. Vaig tractar de permutar el lloc de treball amb qualsevol mestre que l’interessés el canvi. Tot va ser inútil. El meu destí laboral resultava inamovible. De res van servir els precs al Senyor, ni les instàncies a la Delegació Territorial.
Resignat a la meva trista sort, em vaig incorporar al col·legi d’aquell poble a començaments de setembre. Vaig arribar un càlid matí encara estiuenc, però la rebuda va resultar prou freda. Aleshores ençà vaig recórrer en silenci els carrers estrets i solitaris de la vila contemplant les velles façanes de les cases de parets força desgastades per l’implacable pas del temps. Eren construccions baixes, de dues plantes com a molt, amb patis adosats on els seus propietaris guardaven animals, carros, aixades i d’altres estris de pagesia. Moltes d’aquelles vivendes oferien un aspecte ruïnós. Els pegots de les parets i les corcades portes de fusta demostraven la pobresa d’aquella localitat situada a la vora del riu Ebre. En efecte, la primera impressió va ser desmoralitzadora. En el meu interior notava una infinitat de sentiments diferents: tristesa, abatiment, nostàlgia, impotència… Sentia l’enorme buit provocat per la llunyania de l’enrenou i el color de la costa als quals jo estava acostumat.
Havia d’animar-me i superar la melangia que aleshores m’afligia. És clar no em quedava cap altre remei! El col·legi estava en consonància amb el poble al qual pertanyia. Devia tractar?se d’una antiga granja habilitada per a la funció docent. Tres envans separaven les quatre aules disponibles, fetes ja malbé per l’ús de molts cursos d’estudiants. Trobar?se a gust mentre es desenvolupen les tasques pedagògiques és fonamental per al mestre i per a l’alumne, encara que allí seria difícil aconseguir l’adequat i necessari clima de motivació per a l’aprenentatge. En la meva opinió, aquella escola mereixia els qualificatius de depriment i patètica. La meva classe, per exemple, disposava d’un parell de velles pissarres i un armari on s’acumulaven tota mena d’objectes, molts dels quals resultaven andròmines inservibles. De l’arcaic mobiliari cal destacar la cadira de braços del professor, de la qual sobresortia el farcit d’escuma pels seus descosits. Les finestres conservaven les antigues persianes enrollables amb trossos trencats i les cordes consumides pels anys. Sense cap mena de dubte, hauria de fer el cor fort per poder ensenyar en aquelles condicions¡.
I començà el curs. Mig centenar d’alumnes de totes les edats es van repartir per les quatre aules, amb l’emoció d’ocupar les taules pertanyents al següent nivell d’escolaritat. Però al setembre s’inicià també la temporada de la verema. Homes, dones, vells i nens, aquests en dies no lectius, treballaven tots plegats a la recollida del raïm. Aleshores, el traginar de tractors carregats de fruita verda o morada era continu cap a la cooperativa local, on el most fermentaria fins a transformar?se en vi per al seu posterior consum. Al capvespre, quan el sol es posava darrere l’horitzó, jo acostumava a passejar per la riba de l’Ebre. Observant el seu lent transcórrer, el comparava al progressiu envelliment de pobles de la comarca. Fa temps, quan l’ímpetu del corrent no es trobava aturat pels embassaments que avui retenen una part ben important del seu cabal, l’aigua corria lliurement pel seu curs, erosionant muntanyes i formant els típics meandres. Llavors, també els pobles de l’interior tenien vitalitat pròpia amb la saba i l’empenta de cada generació que substituïa la dels seus fatigats progenitors. Però hores d’ara el riu es mor, tant pels residus industrials i les escombraries que se li aboquen com per la contínua retenció dels pantans. Ni tan sols els peixos gosen ja a viure en el seu putrefacte llit. El mateix passa a la majoria de pobles pagesos o ramaders riberencs. La joventut fuig del camp, les parelles joves emigren cap a les ciutats en busca de millors condicions de vida. Només els vells i algunes famílies resten lligades a la vall que els va veure néixer, i no sols a ells, sinó també als seus pares i als seus avis.
Els meus passeigs per les senderes de les hortes van acabar amb l’arribada del fred. La temperatura baixava a mesura que avançava la tardor. Freqüentment el cel es cobria de núvols que sovint deixaven caure una espessa cortina de pluja. Les fulles dels arbres anaven adquirint tonalitats fosques per acabar, a la tardor, formant una catifa marró damunt el terra. Aleshores, la calor que mancava a l’ambient vaig haver de buscar?la entre els habitants del poble. Coneixia els alumnes del col·legi i a la majoria dels pares, però ignorava tot el relatiu a la tercera edat. La meva relació amb els vellets va ser tot un descobriment i reconec que el tracte amb ells va fer?me més humà. Aquells ancians eren homes senzills, de bressol humil i jubilats que romanien llargues estones asseguts als bancs de la plaça els dies assolellats o es reunien a jugar a les cartes al cafè. La partideta del migdia i el futbol dels diumenges els servia de consol i distracció. Les possibilitats socials són prou escasses a les poblacions petites. Enraonava amb ells i em contaven les seves vivències personals. Curiosament es recordaven força bé dels tràgics esdeveniments de la Guerra Civil i de les penoses circumstàncies de la postguerra. De vegades, em parlaven amb la picaresca que atorga tota una vida d’experiències. Es mostraven amb els seus defectes i virtuts, però mantenint un cert respecte, que jo els imposava com a professional de l’ensenyament, dedicat a l’educació dels seus néts. Els agradava xerrar amb mi i insistien a què els expliqués coses o contestés les seves preguntes. A canvi ells s’oferien a ensenyar?me a jugar a la “botifarra”, joc de cartes molt popular. Toleraven amb paciència les meves errades i només algun d’ells gosava reprimir?me amb paternal afecte. Com fer objeccions al mestre del poble? Lentament, em vaig anar guanyant les seves simpaties i van acceptar?me al seu cercle social. Fins al punt, que quan no acudia al bar per qualsevol motiu laboral es preocupaven de la meva sobtada absència. D’aleshores ençà, vaig participar en totes les activitats i commemoracions locals. Després de les castanyes calentetes, els moniatos i els “panellets”, va començar el veritable fred de l’hivern. Els carrers romanien deserts. Els tubs metàl·lics dels fumerals desprenien un continu raig de fum a l’atmosfera, demostrant la diferència de temperatura que hi havia entre l’ambient càlid de les cases i el gèlid de l’exterior.
Animat pel suport popular, vaig decidir sacrificar el present per construir un futur millor per al poble que s’havia convertit en la meva segona llar. No vaig estalviar esforços en transformar els seus somnis en realitat mitjançant excursions, festivals musicals, participacions esportives, reformes a l’escola…
Entre les qualitats de la gent de la muntanya, una hi destaca sobre totes les altres: l’amabilitat. Són excel·lents amfitrions, capaços d’oferir als seus convidats el millor del que tenen. Sí, la gent dels pobles no té l’egoisme i el materialisme propis de la gent de la ciutat, on la vida es basa en la competència, donat que cada treball és sol·licitat per dotzenes d’aspirants i on els currículums dels quals determinen l’elegit. Al camp l’existència transcorre en harmonia i assossegament. Tots es coneixen bé i s’ajuden entre si, sense aquelles mostres de tracte deshumanitzat característic dels blocs de pisos de les grans urbs. Els seus habitants tampoc estan sotmesos al stress i a les fortes tensions quotidianes. A l’ambient rural la vida flueix sense sorolls, ni presses ni nervis. L’aire és més fresc i més pur. El contacte directe amb la naturalesa sensibilitza més a les persones i els consciència dels perills que amenacen el seu entorn, com la desforestació o la contaminació atmosfèrica.
Els dies es succeeixen amb monòtona lentitud, però a mitjans de desembre hom acostuma a preparar els pessebres o adornar els arbres de Nadal segons les tradicions i els gustos de cadascú. Els carrers s’engalanen per a aquestes festes, les de més color i més emotives de l’any. Inacabables fileres de bombetes formen dibuixos de pau i de felicitat durant aquests entranyables dies. L’ambient festiu recala en les llars. L’alegria es contagia mitjançant el cant de les nadales, els torrons i el cava afavoreixen el bon humor. Totes les famílies es reuneixen, la joventut vetlla, els nen es senten feliços amb els seus regals… Són festes en les quals renaix l’amor i l’amistat, la il·lusió i l’esperança.
A finals de gener, concretament durant l’anomenada setmana dels barbuts, es celebren les festes patronals dels pobles pagesos. Llavors hi ha tota mena d’activitats: cercaviles, teatre, benedicció d’animals, etc. A la nit tothom es dóna cita a la Plaça Major, i fins i tot els forasters acudeixen a la gresca. S’encenen fogueres que proporcionen calor i en les brases de les quals es torra pa i es couen trossos de porc senglar, mentre es balla al compàs de la música de les xarangues. L’ideal per combatre el fred!.
Després, a poc a poc, amb l’arribada de la primavera, la flaire de les flors impregna l’aire dels prats. El camp sembla aleshores sortir de la seva letargia hivernal amb renovades forces. Milers de floretes silvestres creixen per tot arreu oferint un espectacle esplèndid de llum i de color. Aquella fase del cicle natural millora l’estat d’ànim de la gent. Els adults somriuen amb major freqüència, en els joves bullen sensacions vigoroses, els vellets recobren l’esperança de viure un any més, els nens tornen un altre cop als carrers amb les seves rialles i entremaliadures, sembrant l’alegria amb el seu xivarri. Pot dir?se que a la primavera la vida és més meravellosa que mai. Desapareixen els abrics i les bufandes són substituïdes per samarretes i bruses estiuenques. L’udol del vent deixa pas als cants dels ocells i la humitat dels prats al perfum de les flors.
Aviat s’obriria la piscina local i la gent començaria a banyar?se de bell nou per combatre la sufocant calor dels mesos veniders. Juny portava el bon temps i la fi del curs acadèmic. Una vegada acabats els meus deures laborals, havia de tornar a la llar on residia la meva família, però un tros del meu cor romandria sempre allí, al poble on havia compartit penes i alegries, dolor i joia, sacrificis i satisfaccions que en conjunt em reportaren l’afecte dels veïns. Els havia dedicat part de la meva vida, però em sentia pagat amb la seva estima. I ara, en el moment de marxar, notava un enorme buit en el meu interior que contrastava amb la solitud de l’arribada. Comprenia la dita popular: “Al poble resulta difícil d’entrar, però més difícil és de sortir”. Quanta raó tenia aquell adagi!
No obstant, l’adéu no seria definitiu, perquè sabia que passades les vacances estiuenques tornaria allí, entre muntanyes, vora el riu Ebre, al si d’una comunitat que m’apreciava com a un veritable fill… i tot començaria de bell nou!
Ramon González Reverter
