“[…] Els camins que menen a la mort son curiosos i estranys.”
-Edgar Allan Poe
Hi ha una habitació a casa de la meva avia que sempre m’ha tingut fascinat. El fet es que he crescut –tinc ara vint-i-set anys- i aquella habitació, d’aquell tètric i florit edifici em continua fascinant. La casa en si ja es força sinistre tant en el seu aspecte exterior com en l’interior –com algunes persones, que denoten amb el seu aspecte la seva ànima- Aquesta estranya curiositat em va impel•lir un dia a inquirir a la meva avia un dia d’Octubre –que ara compta els setanta-dos i la seva afició preferida es rondinar sobre l’Univers en conjunt- La revelació que vaig rebre en aquell saló carregat per la calor i xafogor d’una estufa vella, sorgit d’aquella boca cansada per els anys, em va fer sortir amb passes indecises del lloc, indiferent a la tempesta deslligada als carrers, sense tancar la porta o donar el protocol•lari petó al seu front arrugat i marcit i desitjar-li un bon dia ¡Com voldria que aquella curiositat que va presidir la meva infància hagués mort amb l’arribada de la maduresa!
Em recordo, assegut a una vella cadira que potser tenia la meva edat, al costat de la finestra de cristalls gruixuts que deixaven veure la part del darrere de la casa de la meva avia: un jardí trist i ple de brutícia, essent un lloc que no convidava als transeünts a passejar-hi –excepte per deixar-hi brossa o cagarades de ca-. El cel fosquejava, amenaçant pluja, la calor de l’estufa em feia gairebé suar així que em vaig treure l’abric i el vaig deixar a una petita tauleta on la meva avia sempre hi posava el seu cafè –que avui no prenia- I ella, al costat oposat de la finestra, just en front meu, mirava amb ulls perduts aquell cel desolat com tantes altres vegades en que jo l’havia anat a visitar, vestida de negre des de la mort del meu avi, perpetua vídua. Després de parlar-li sobre els meus pares i sobre la meva parella, temes de conversa que sempre destrossava amb algun comentari sobre els evidents defectes d’aquestes persones –costum que ja m’havia fet a prendre’m a riure- vaig iniciar la meva cerca investigadora. El lector potser hauria de saber que aquella habitació era en la qual jo, de petit i quan els pares em portaven allà, dormia els meus somnis d’infant. Potser també el lector hauria de saber petits fets, futeses que recordo d’ençà: resulta que l’habitació, força gran per a un nen com jo era llavors i amb mobles immensos, havia estat evidentment empaperada diverses vegades; en aquella època lluïa un paper composat de dibuixets d’avions, suposo que per a donar-li un aspecte menys solemne essent jo l’habitant esporàdic de la cambra. Doncs bé, recordo un dia en que jugant amb els meus ninots vaig esgarrar el paper sense gairebé adonar-me’n. No hi vaig prestar gaire atenció i vaig continuar en el meu món despreocupat d’herois i batalles però un olor estrany al meu nas em va molestar i destorbar les meves faules. Tot seguit, deixant els ninots a terra vaig veure amb certa inquietud que havia trencat més paper del que creia i, després de preocupar-me per el que diguessin els pares en tornar, quelcom em va atreure amb més força que la perspectiva d’una petita baralla amb els progenitors: el tall del paper deixava veure la paret tal com era i era extremadament peculiar, d’un negre intens que, en passar el meu ditet, em va semblar d’un tacte rugós i informe, com si estigués tocant la soca d’un arbre. En mirar-me el dit vaig veure que el tenia tacat de negre i aquella pudor que vaig olorar semblava procedir de la paret. No obstant i tant inquietant fet, la meva ment va tornar als seus jocs sense mes problemes. L’altre fet rellevant, que va ocórrer anys després, quan jo ja era a l’institut i m’avergonyia d’anar a dormir a casa de l’avia en aquella habitació amb dibuixets infantils fou el següent: contemplava jo estès al llit aquell pati del darrere que continuava tant tètric com el veig ara mateix i, maleint als meus pares i a la vella per retenir-me allà, em vaig anar adormint lentament en un somni inquiet. Vaig tenir malsons però no recordo sobre que tractaven i el més extravagant fou que puc rememorar com em vaig despertar suat, de sobte, però que en mirar per la finestra –després de netejar-me el front amb la màniga- tot era fosc, d’una foscor material e intensa, com si hi hagués un mur negre que no deixava veure el carrer, i que llavors, espantat, vaig intentar obrir la finestra per respirar, que aquesta no s’obria i que l’habitació augmentava en quant a temperatura, que jo vaig començar a cridar i un soroll lleu semblava sorgir de tota l’habitació, com d’unes mans ocupades arrugant paper o aigua caient en abundància i per fi em vaig despertar realment, també suat, però amb un cel esplèndid i tranquil•litzador i una finestra que no era tancada. Aquest dos fets i altres que potser ja he oblidat em van fer, aquell dia d’Octubre amb el cel tapat de gris, intentar extreure de la meva avia una explicació veraç sobre l’historia d’aquella habitació. Ja sé que potser somnis de l’estil son típics d’aquelles edats turbulentes –i quina edat no es turbulenta?-, tot i això, la vivesa amb que ho recordo i la sensació que encara ara em produïa l’habitació en entrar-hi em va fer prendre la decisió de preguntar.
Creia que la meva avia respondria amb un somriure dient que encara era un nen tonto i que no havia crescut en el seu to de sempre però, per sorpresa meva, es va fer un silenci tens, agreujat ominosament per el lloc i el dia. La seva cara contemplava encara aquell cel opressiu i l’hi vaig tornar a preguntar “T’he sentit” Va tallar-me amb sequedat i va deixar transcorre una estona. Una llàgrima, per estupefacció meva, va rajar-li per la galta tota solcada de marques de vellesa “Ho sento avia, jo no volia…” “Si volies! No haguessis preguntat… Mai… Mai t’han parlat els teus pares sobre el teu avi? Sobre aquesta casa?” Responent-li jo negativament ella, novament sorprenent-me, va aixecar-se de sobte i va obrir la finestra “Fa calor a aquesta habitació” En la llunyania els trons començaven a escoltar-se i probablement la pluja que queia amb força arribaria en poc temps. Llavors i fins a ben entrada la nit, em va relatar una historia terrible que em va fer sortir, sota la pluja i com he citat abans, i caminar com un fantasma fins a casa meva, corglaçat, amb esgarrifances, tornant-me a la ment aquella habitació que agafava a la llum del relat unes qualitats gairebé demoníaques, fastiguejat per haver passat tantes nits allà, com si essent jo nen hagués tingut per llit la gola d’un terrible monstre.
Semblant haver agafat ànims amb l’aire que va entrar, fred i amb força, per la finestra oberta, la meva avia va tornar a asseure’s al seu lloc habitual. El vent, que l’hi movia els pocs cabells de forma fantasmagòrica, i la seva mirada que es va posar en mi, alhora que la llàgrima que no s’havia netejat, em van deixar clavat al seient, expectant. Llavors va relatar-me aquella odiosa historia, que hauria d’haver-se quedat enterrada en l’oblit:
“Vaig conèixer al teu avi de jove, quan tindria jo uns divuit anys i ell un o dos més que jo. Era un noi guapo i alegre, sempre afable amb els demés i que em tenia una devoció absoluta. De vegades fins i tot em feia llàstima saber que, qualsevol paraula que jo l’hi digués la creuria com si l’hagués emès el més il•lustre tribunal o el més llegit dels savis. Però la seva natura i el seu caràcter em van fer decidir compartir la vida amb ell i, aquesta devoció, era el més digne afalac que pogués rebre. Quan varem començar a viure junts encara no teníem aquesta casa, no ens l’haguéssim pogut permetre amb els nostres mitjans limitats. No obstant, i quan el teu pare ja contava amb l’edat de catorze, el teu avi Marçal va arribar un dia al nostre diminut piset tot rient i regalant petons. Abraçant-me, em va dir que per la raó de la seva feina -advocat- havia conegut a un propietari que volia desfer-se immediatament de la seva llar, una gran casa –un palau deia ell- i que resultava que ell s’havia oferit a comprar-li, sent el preu irrisori per les proporcions de l’edificació. Jo m’ho vaig prendre amb calma, tractant de raonar amb ell que hi hauria alguna raó amagada perquè algú, amb tanta precipitació, es volgués desfer de tant magnifica propietat, podent treure molts més diners. Ell no em va fer cas, deia que era una oportunitat irrepetible, que ja ens tocava una mica de sort a la vida i que ens hauríem d’aprofitar. El dia següent ens va dur a mi i al teu pare a veure aquesta mateixa casa en la que ara parlem. En aquell temps era un lloc envejable i, un cop vaig saber el preu, que podíem satisfer amb els petits estalvis d’anys de treball –i encara ens sobrarien- vaig decidir aplanar-me i adoptar el despreocupat entusiasme del teu avi Marçal.
Tot va anar perfecte al principi, el teu pare estava encantat, imaginant-se que nosaltres dos érem rics de veritat per a poder permetre’ns aquell lloc. La llar estava tota moblada ostentosament, era perfecte, gairebé massa, i varem fer el trasllat sense gairebé endur-nos res del nostre piset excepte roba i utensilis. La primer sospita que em va venir a la ment, a banda del fet de la celeritat amb que es va dur a terme la transacció entre el teu avi i el propietari –que mai vaig veure-, eren certes mirades dels veïns. Nosaltres, nous al barri, el teu avi sempre treballant, jo era l’única que podia relacionar-me amb els habitants dels voltants. La majoria em va rebre amb fredor i certes persones semblaven amagar quelcom, voler dir-me o preguntar-me alguna cosa. Amb el temps, no obstant, ens varem acabar adaptant, sobretot per la natura del teu avi, que podia amb qualsevol defensa.
Una nit d’Agost, no recordo l’any, el teu pare, que dormia a on tu vas dormir de petit, en aquella…aquella habitació infortunada, va arribar a la nostra habitació passada la mitja nit, plorant i plorant, cridant, blanc com el marbre, agafant-se al meu coll amb desesperació. El teu avi i jo, preocupats però imputant el fet a un malson típic dels nens, vam aconseguir calmar-lo i va acabar adormint-se al nostre llit. El dia següent es va negar a dormir en la seva habitació i aquesta tossudesa es va mantenir durant mesos i mesos, dormint amb nosaltres al nostre llit de matrimoni. Finalment vaig aconseguir que em confesses les raons de tant irracional por: va tenir un somni horrible, on tot era foscor i escoltava un soroll estrany, creixent per moments, tancat en aquella habitació. Amb el temps em va confessar que, just moments abans de despertar-se de veritat va escoltar un crit agònic que procedia del seu mateix llit, un crit espantós que travessava l’ànima. Emprant esforç, dormint jo amb ell a l’habitació per unes nits, vaig aconseguir tornar-lo a acostumar, fins a aquell fatídic dia…”
En aquest punt, veient a la meva avia exhausta, vaig aixecar-me a per un got d’aigua a la cuina i, de camí, vaig tancar la finestra oberta ja que la pluja havia arribat finalment i les gotes entraven, mullant-nos. Oferint-li el got ella va semblar rumiar i em va demanar perdó, amb un fil de veu. Jo l’hi vaig treure importància, no es tenia que disculpar per res i, alhora, estava ansiós per saber el final d’aquella historia així que l’hi vaig pregar que continues. Ella, assentint i pentinant-se els cabells amb les mans va continuar:
“Aquell dia, o més correcte, aquella nit. El teu pare ja tenia dinou anys i crec que ja havia conegut a la teva mare. Les pors de l’infància no van tornar a perjudicar la calma de la nostra plaent convivència, el teu avi continuava treballant ja amb un ritme calmat, no necessitant assumir tantes càrregues que no feien per la seva edat. Llavors, havent-se convocat una festa al barri, essent les nits caloroses d’estiu, es va decidir fer un gran sopar al carrer, amb música i tot. El teu avi i jo ja havíem deixat de ser els nous del barri i ell va assumir la responsabilitat d’organitzar el sopar. Continuava tenint-me devoció i, sabent que allò em satisfeia va acceptar amb joia. La banda tocava a sobre d’una tarima preparada el dia abans: la música, dolça i calmada, convidava a tots a fruir del dia i la nit de descans merescut. El teu pare havia sortit amb uns amics, essent festes locals, i jo i el teu avi el varem veure acomiadar-se mentre encara molts veïns sopaven. Era una nit agradable. Unes hores després, havent-se fet lloc traient les taules perquè els joves que quedaven ballessin, jo romania seguda a una banda, agafant-li la mà al teu pare que, juganer, em convidava a ballar. Quan ens aixecaven i ell es disposava a agafar-me de la cintura, un crit entre la munió reunida ens va espantar: Foc!! Foc!! Cridaven les veus, Foc!!, Foc!! I era casa nostre!! El meu pare em va mirar amb rostre compungit i jo l’hi vaig retornar la mirada, no menys tensa i preocupada. Alguns veïns ja es mobilitzaven, cercaven als bombers però, per l’aspecte del fum, era evident que tota la casa seria només cendres en poca estona. En aquell moment… ¡Deu em maleeixi per sempre i em condemni a una eternitat de tortures expiatòries! Vaig mencionar la meva aliança de boda. Mai la duia a sobre per costum, me l’estimava massa i la tenia a un joier especial, que guardava a l’habitació del teu pare no sé per quina raó. En pronunciar les paraules la mà del teu avi va deixar de pressionar la meva i ja veia la seva figura corrents cap a la casa. Jo l’hi vaig cridar i, alguns veïns al voltant que ens coneixien van córrer al darrere advertint-lo. Era massa tard, ja s’introduïa per la porta d’on sortia un immens núvol negre. Jo vaig cridar, em vaig estirar els cabells i vaig caure de genolls a terra. Els mes valents i joves cridaven el nom del teu avi amb avidesa i dos nois van entrar per a treure’l per la força. El seu relat fou com segueix:
Havent entrat els dos amb mocadors mullats per evitar ofegar-se amb el fum, no van trobar al teu avi Marçal al primer pis així que, trobant les escales practicables, van pujar al segon pis, on hi havia l’habitació del teu pare –i el maleït anell- i la nostre habitació de matrimoni. El foc semblava haver-se originat a l’habitació del teu pare i, per terror dels dos joves, tampoc van trobar al teu avi… Uns crits, uns crits que es mesclaven amb el soroll de les flames provinents de l’habitació van fer creure el pitjor als nois. Un d’ells, el més llençat, va intentar obrir la porta però es va cremar la mà, tant incandescent estava el pany. L’altre, que s’ho mirava, va declarar després amb estranyesa que el foc semblava concentrar-se de forma antinatural a aquella cambra només, a aquell forn on el teu avi era ficat, sofrint les terribles llepades de les flames. Efectivament, la resta de la casa va quedar intacte i els bombers, en arribar, només van haver de dedicar-se a apagar el foc de la cambra del teu pare. Els crits del teu avi es van aturar en poca estona i jo mai vaig voler veure el seu cos, que deien que van trobar de bocaterrosa.
Aquest fet va traumatitzar al teu pare i ens va deixar als dos sols al món. Ell va deixar els estudis i es va posar a treballar per mantenir-nos. Haguéssim marxat d’aquell infernal lloc sense pensar-ho però no tenien mitjans. D’altra banda, la bona gent del barri ens tenia afecte i compassió i varem rebre multitud de mostres d’afecte i condol. El temps va passar i la teva habitació va ser finalment rehabitada per tu. El dia en que tingueres aquell malson el meu cor va semblar enfonsar-se a les profunditats dels mes negres abismes i l’olor a cremat d’aquella nit de estiuenca de festa i desgracia em van atemorir…”
Jo estava glaçat, suant a més no poder, vaig veure d’un glop la resta de got que ella havia deixat a la tauleta, a sobre del meu abric. Afora la pluja era terrible i els trons llepaven l’asfalt. Ella va romandre callada. Entenia, es clar, que el meu pare mai em volgués descobrir el passat d’aquella habitació ja que m’hauria terroritzat. Ara em terroritzava. Perquè només el foc es va estendre en aquella habitació? Perquè la porta era tancada? Tot era inexplicable… La meva avia va trencar el silenci.
“Escolta’m…Encara em queda per dir-te una cosa. Mesos després de l’incendi una senyora va venir a casa quan el teu pare treballava, era ja una dona vella que ara dorm el somni etern. Em va dur dos retalls de diari i va marxar en silenci. Els retalls, de dos diaris locals, deien així:
TERRIBLE SUCCÉS AL BARRI DE P***
Un marit assassina a la seva dona, malalta terminal
El respectable barri de P*** s’ha vist commocionat per un fet fosc i macabre avui dia *** Els veïns no surten del seu desconcert des de que saben que, el que fins ara era un honorable senyor propietari de la casa del *** va cometre el més brutal acte contra la seva cònjuge. La senyora i el senyor *** residents en la citada casa, coneguts i estimats, model de parella i comportament cívic, demostren l’existència d’un mar de baixeses i roïndat fora de l’ull públic.
[…]
Ningú sospitava que ella patís cap malaltia d’aquest caire i que la seva vida estigués condemnada, tot i que ara certs veïns recorden el seu aspecte fràgil i la seva tos constant. Ell, sempre al seu costat semblava el confort i el bàlsam perfecte però aquell negrament marcat dia ***, recloent a la seva dona en la seva habitació, va prendre foc a la mateixa amb la citada a dins i, per a més estupefacció, fent mostra d’una fredor assassina, va romandre a la porta, escoltant els crits i assegurant-se de que no sortís. El dia següent, confessant-ho tot a la policia i defensant-se davant del jutge al•legant que va cometre aquell acte perquè estava fart de veure-la sofrir –paraules textuals- va rebre la seva condemna. ”
L’historia a partir d’aquí esdevé fàcil de concloure: l’infortunada llar va passar a mans d’algun especulador, un cop condemnat el marit i aquest, no sabent com treure-se-la de sobre per aquest succés horrible, va trobar al meu pobre avi com a víctima, que no coneixia absolutament cap antecedent del lloc. Tot i això, encara em queden preguntes sense respondre: els meus somnis, el fet de que es tornés a reviure el foc, els crits que el meu pare va escoltar en malsons de jove –els d’aquella pobre dona!!- Potser aquestes respostes mai seran proferides per boca humana, potser es millor per al nostre seny.
Xavi Np
