Relaxat i còmode; era de la manera que em trobava assegut a la taula del cafè. Davant dels meus ulls, obert per la pàgina d’esports, hi tenia el diari, i just a la meva dreta una tassa de cafè fumejant i olorosa. Era la meva hora d’esbarjo, després tornaria a la feina i començarien els nervis i l’estrès.

De cop i volta, tot el cafè es va revolucionar. Una veu estrident, amb un toc de mal humor li va dir a la cambrera: — Mata’l!

Mig cafè va dirigir les mirades cap a la barra, i dos mossos d’esquadra, que es trobaven allà al mig, vestits de paisà, es varen aixecar de cop traient les pistoles de les cartutxeres i enfocant els canons cap a l’home de la barra.

D’es d’una taula allunyada de l’entrada del cafè, gairebé al mateix temps, també es va sentir una veu ferma dient: — Marxem!

Un dels mossos va dir: — d’aquí no marxa ningú! i mentre un apuntava amb l’arma l’home de la barra, l’altre es va dirigir a la taula llunyana per impedir que el que semblava còmplice d’aquell altercat no es fes escàpol.

El tremolor que vaig sentir a les cames, no hem permetia d’aixecar-me de la cadira, encara que m’ho haguessin demanat apuntant l’arma cap a mi.

La gent que es trobava allà asseguda, romania immòbil, sense pronunciar ni una sola paraula. La tensió es podia tallar amb unes tisores.

L’home de la barra, en veure la moguda que s’havia organitzat, amb una rialla de galta a galta va dir, dirigint-se als mossos:  —La butlleta de la 6/49 no m’ha tocat i el que vull, es que la cambrera l’estripi …

Per l’altra costat, l’home de la taula allunyada de l’entrada del cafè, també es va pronunciar tot dient: — Estem jugant al “truc” i “marxem” forma part del joc…

Tot plegat una coincidència, i un cúmul de mal entesos.

Els mossos varen desar les armes a les cartutxeres, i capbaixos varen dir: — Senyors, ens tenen a la seva disposició per a tot el que necessitin…

Eulàlia Molins Aragall

Després de viatjar en metro durant anys i panys, de recórrer el passadís per fer transbord de línia,  i de baixar les escales que et porten a l’andana que et dura al teu destí a una velocitat de vertigen,  un bon dia,  coincidint amb el novè més d’embaràs, tot fent el passadís a marxa de tortuga perquè la panxa no et deixa córrer mes, just quan aconsegueixes arribar a l’escala per canviar de línia, et trobes baixant les empinades escales més de pressa que mai, però de cul…!

 En arribar a baix, ets el centre d’atenció, les persones que se t’apropen, totes elles anònimes, fan una rotllana al teu voltant,  i s’interessen pel que t’ha passat.

 Totes elles, amb molt bones intencions,  t’ajuden a aixecar-te i et porten en volanders fins el banc mes proper, on primer has d’esperar que s’aixequin un parell de nois, de ben segur estudiants, per a poder deixar-te caure amb tot el teu pes a sobre del cul masegat pel “truc, truc” que has fet baixant  les escales.

Et sents agraïda pels ajuts, fins hi tot trobes que tothom esta massa pendent de tu, tot hi el teu estat, et sents tant avergonyida…! Voldries tancar els ulls i fondre’t.

Tens ganes de plorar, per la caiguda tant desafortunada, per la carrera que t’has fet a les mitges i perquè el taló de la sabata t’ha saltat i notes els claus que se’t claven en el peu.

 Voldries agrair a tothom l’ajuda rebuda, però no ho pots fer perquè tots parlen entre ells i ni tant sols et sentirien, tu escoltes les converses i sents a dir:  –Aquesta noia necessita que vingui a buscar-la una ambulància – També diuen… – Hauríem de sortir al carrer,  aquesta senyora necessitaria agafar un  taxi, anirà més còmode.

Trobes una noia que porta una ampolla d’aigua i te’n ofereix un glop. De cop i volta te’n adones que has trencat aigües i que no et pots moure d’allà si no t’ajuden.

Ho dius a la noia que t’ha donat l’aigua i comença a cridar… – que algú avisi una ambulància, aquesta senyora va de part! – En un tres i no rés arriben els camillaires i et porten escales amunt, a cel obert, on segueixes rodejada d’un munt de gent sortida de no se sap on.

 Arribes a l’hospital, trobant-te el teu home i els teus pares a la porta d’urgències, sense saber qui ha estat el benefactor que els ha avisat, entres cridant com una boja, perquè la criatura ja demana per sortir, mentre que la infermera que t’ha acompanyat tot el viatge et va dient: – Senyora, no faci cap força, que la criatura ens naixerà aquí al carrer, esperi una miqueta, si us plau.

Tu no pots mes i li dius: – Senyoreta, que no se’n adona que ara ja no soc jo qui controla aquest part? La criatura fa força i no hi ha qui la pari, vol sortir…!

 Al cap de quatre mesos, quan et tornes a incorporar a la feina i tornes a fer el mateix recorregut que abans de ser mare, no reconeixes ningú, malgrat que portes el mateix horari i fas la mateixa ruta.  Tampoc ningú et reconeix!

Tu et sents molt important, i procures fer les passes segures i fermes, a casa hi tens molta responsabilitat, i vols sortir del metro pel teu propi peu.

FI

Eulàlia Molins Aragall

      Ara que fem el canvi d’estació de l’estiu a la tardor, seria convenient i adequat prendre unes mesures perquè el nostre organisme no li resulti massa feixuc. El canvi que comporta també les vacacions a tornar iniciar el ritme, ens afecta a tots i principalment als infants i adolescents.
      Crec que si ens acostéssim una miqueta més a la naturalesa i al seu llenguatge cíclic de les estacions, la nostra salut física, mental i emocional es milloraria molt.. És una autèntica llàstima que a les grans ciutats amb pocs espais verds, parcs, jardins, arbredes, els anul•lin la possibilitat de gaudir d’aquests canvis.
       La natura ens proveeix del que necessitem per tenir un organisme sa. I no em refereix a seure’ns a taula a omplir la panxa o a qualsevol lloc de menjar fems a pegar quatre bocinades sense adonar-nos que  estem menjant. La nutrició és una altra cosa. A l’hora dels menjars, ara és difícil, hi havia un component de comunicació importantíssima. Jo encara ho he viscut i  malgrat una temporada a l’hora de dinar era complicat, a l’hora de sopar si que ens reuníem tota la família.
      Que surtin establiments de menjar lent, per gaudir del moment de menjar, ja és molt significatiu, en contra del “fast food”.
      No fa gaire estona, encara es menjava el que donava l’estació. Avui en dia es pot trobar qualsevol tipus de menjar en qualsevol moment de l’any. S’ha perdut una part important del procés natural. Els aliments  s’agafen verds i es deixen madurar en càmeres com la fruita que llavors no té gust de res. Es posen les gallines a fer mils d’ous per hora, que llavors són succedanis d’ous que no ens reporten res. La carn  es menjava dosificada i els animals engreixaven al seu ritme sense antibiòtics. Els peixos eren de la mar, no de piscifactoria alimentats amb pinsos i no hi havia “vaques folles”.
      I la dieta mediterrània que ara tant és parla, era un fet natural. I que ha passat a partir d’aquí?. Doncs una problemàtica gran d’obesitat i sobrepès, en la que comença i ben prest la població infantil dels països més “desenvolupats”: Progrés. La pastisseria industrial, els menjars ràpids on pràcticament tot el que es menja ha perdut la seva essència i són uns succedanis plens de químics.
Menjars precuinats que llavors paren al microones per acabar-los d’esvair les vitamines i minerals que els hi quedaven.
      Malalties?. Moltes i de cada vegada més. Vivim contra natura i nosaltres- malgrat hi hagi interessos, perquè ho oblidem – som natura i formam part d’ella.
      Silenci?,  i que vols dir, no el podem pair, necessitam trui, molt de trui, renou, que serveix, únicament per emmascarar el nostre descontent amb la manera de viure malgrat ni ens adonem.
      Informació esbiaixada, manipulada i a l’estil Gran Hermano de la novel•la “Un mundo feliz d’Aldous Huxley.
      L’altre dia vaig veure un anunci que em va posar els pels de punta:
Dos nins, que havien segrestat un ca, telefonaven a un senyor, que ells creien ric, perquè havien vist el seu cotxe (no posaré el nom, era un 4×4), per negociar els doblers que els hi havia de pagar. Que vos sembla el missatge?.
      El principi que ho regeix tot és: “Jo faig el que vull i el que em dóna la gana, i empri qualsevol mètode, per estar al cent per cent”.
      I a més això és el que retransmet pràcticament tota la publicitat, inclusiu la dels medicaments. Com l’anunci de l’aspirina que se’n porta el blister a l’estadi,  perquè no deixaria per res de veure el partit de futbol, es trobi com es trobi.
      Tot es troba programat i la llibertat per  decidir de cada vegada és més minsa. Tenim vacances quan diu l’empresa, no quan ens trobem fet pols. No som propietaris del nostre temps i això és el tresor, per a mi, més preuat. Ara bé, fer això significa establir una escala de prioritats distintes de les que en ven el  sistema i no dic que la meva sigui la millor, però m’hi sent molt feliç.
      El secret: Fer la feina que m’agrada, viure en un lloc que estim, haver aconseguit una llar harmònica i fer les coses una darrera l’altra, sense estrès. I jo dic si jo ho he aconseguit (durant un temps de la meva vida feia tota el contrari, però he triat); ho poden aconseguir altres persones, i aquesta afirmació reafirma el que vaig escriure en el darrer article respecte a l’anècdota del meu amic. Sinó vos recordeu, rellegiu-lo si us sembla.
      De tant en tant és molt bo i ho aconsell (malgrat no m’agrada de donar-ne sinó en demanen), fer una aturada en el camí i plantejar-nos si el que fem ens aporta cap a la felicitat i cap a la pau interna. Si fem “un camí amb cor” o simplement ens resignem al que tenim assignat. Si hauríem de fer un replantejament seriós i rigorós de la nostra escala de prioritats. Podem canviar en qualsevol moment, aquesta és la gran oportunitat de la Vida, però cal posar-hi per feines i escoltar el llenguatge del cor, perquè la ment no ho embulli amb excuses. Ningú més que nosaltres som els creadors del que estem vivint; cert que hi poden haver circumstàncies complicades,  però gràcies a Déu, com tot, tenen un principi i un final.
      Concloc i fins la propera.

      Josep Bonnín

Està clar per a molta gent que hi ha feines que únicament faran bé els estrangers, habitualment hom pensa en tasques inferiors – des de l’òptica espanyola – com : la pagesia, la neteja, l’atenció a les persones,…….. Cada cop més ciutadans tenen però dubtes quan a la idoneïtat dels qui tenen la política com a professió, i obertament plantegen la possibilitat de contractar en origen als qui decideixen per tota la col•lectivitat.

Ara tenim al Zapatero de President, i val adir que ha fet bona la frase castellana de “zapatero a tus zapatos”, el país podria anar pitjor segons ell, certament costa d’imaginar-ho!. En els afers econòmics tenim “una Patum”, a la que com a mèrit màxim se la recordarà per haver-se deixat sorprendre per una crisis que la gent senzilla del país feia temps que denunciava; l’ombra de la corrupció sobre la hisenda pública i els seus funcionaris, tampoc és per no recollir-ho, oi?. En qüestions de transports que podem dir de nou?; la Ministra que s’ha guanyat a pols els qualificatiu de “calamitat” , no deixa – dissortadament – de sorprendre’ns un dia i un altre; quan al responsable de Treball i d’Emigració, aquesta possibilitat de contractar el govern en origen, li feia dir que per aquest any 2.008 i el proper 2.009, es tancava aquesta opció de contractació. Tenim , com oblidar-ho!, Ministres “florero” que més enllà del famós 50%, d’homes i dones al govern, hom no te clar quina tasca concreta duent a terme.

Dissortadament no veiem al país “genero de qualitat” per fer aquesta tasca; de fet – no cal insistir gaire en això – aquesta colla eren la “millor opció”, oi?

Proposo contractar gent dels països nòrdics, finlandesos , noruecs, suecs, danesos; son persones educades – en el doble sentit de la paraula – saben i practiquen més d’una llengua , i tenen mols presents i vius valors com: la honestedat, la justícia, el respecte “real” a les minories i als usos democràtics; i altrament rebutgen obertament: la corrupció, el “fraternisme” com actualització espanyola del nepotisme, l’abús de poder, la mentida – pública i privada – i per damunt de tot l’estultícia tant típica dels nostres prohoms.

En termes econòmics tindrem un gran estalvi, aquesta gent son veritablement treballadors; socialment però la qüestió costarà – sobretot en determinats llocs del país – força de digerir. Tot i la seva formulació senzilla “regles justes, i cap favor ” , l’aplicació en terres espanyoles malgrat els rius de sang que s’hi han vessat, no ha estat possible.

No tornaré a triar “el mal menor”, tinc tot el dret a exigir un govern de qualitat!

El papanatisme espanyol va fer famosa la frase “que inventen ellos”, ara com a conseqüència natural, cal que els demanen – si els plau de fer-ho, no som un plat cobejat en cap sentit – “que gobiernen ellos”.

Que no triguin gaire a començar que ja anem tard !

© Antonio Mora Vergés

Cada mati surto amb el Marc a passejar, es tant petit…! encara no se el que pensa, però només hem manca mirar-li la seva careta rosada, per poder descobrir que aquests ulls oberts com dues taronges, no donen a l’abast per poder acumular tota la informació que el mon li ofereix.
Aviat anirà a l’escola, li portarem quan fem desaparèixer els bolquers. Mentrestant anem a l’escola només de visita, quan portem el seu germà gran, en Pau.
Ell es mira tota la canalla, els vol tocar, els somriu, els hi fa mil moneries; te molt ganxo amb les noies! ni ha una de pèl-roja que li te el cor robat. Es tant maca…! tant pigadeta…! i el cabell diferent a la resta de la canalla. Noto que en Marc ho veu i això li crida l’atenció.
De tornada cap a casa, el deixo caminar, que es cansi, que gaudeixi de l’asfalt…!
Però avui m’ha sorprès. Deixant-me anar de la ma, ha caminat en línia recta, quan s’ha separat de mi uns deu metres, s’ha girat i m’ha dit: – Maria, aquest nen no si veu! Sense donar-me temps per reaccionar, s’ha plantat davant del seu objectiu, a estirat una miqueta el seu dit índex i ha dit: – Nen, obre els ulls!
En Marc ha conegut el primer xinet de la seva vida, l’ha vist nen com ell, però tant diferent…!
 
Eulàlia Molins Aragall

Odio despertar-me! quan veig el sol quan aboca el seu primer raig a sobre del meu llit, ja voldria que fos de nit.
Cada dia la mateixa rutina, sobre tot a l’estiu, caminant amunt i avall, recorrent camins de terra empolsada, per aconseguir de mica en mica unes engrunes  d’aliment per omplir la meva despensa.
Després es tant dur el hivern…! però aquesta feina la faig tant a disgust…! la mandra pot mes que jo, després haig d’escoltar la cantarella de la mare cada matí: – Espavila noia, les teves germanes ja han sortit, després tothom arriba a casa a bona hora i tu encara voltes per aquests mons de Deu!
Cada dia la mateixa cançó, ja en començo a estar una mica tipa.
Moltes vegades penso que no he nascut en el lloc que hauria volgut, ni tampoc m’agrada la família que no he pogut triar… estic una mica disgustada per no poder decidir abans d’arribar on  i com hauria volgut que fos la meva vida.
A casa meva ningú es queixa de la sort que li ha tocat en la vida, jo dec ser una inconformista, perquè sempre tinc una queixa a la boca.
La mare es la que poc o mol m’entén, i hem diu que la vida es molt dura: – Que vols filla, has nascut formiga i has de lluitar per viure…! 

Eulalia Molins Aragall

—Nens, mireu que us a portat el pare!  — va dir el Ramon tot cofoi, dirigint-se als seus dos fills bessons, Ivan i Jordi.

Els dos trapelles, “ Zipi i Zape” per als amics, varen corre cap a la porta d’entrada de la casa, des de on sentiren la veu del pare esbufegant pel paquet tant voluminós que portava al damunt, i per l’esgotament d’haver pujat una pila d’escales fins el primer pis de l’edifici.
 —Pare, que es això? Va, digues pare, digues, digues!
 —Tranquils canalla, deixeu-me respirar i aneu passant cap el terrat.

Tos dos xicotets, varen obrir la porta del terrat de bat a bat i abans que el pare comences a fer la primera passa cap allà, els dos trapelles ja s’esperaven davant de la porta amb un estat de nervis que hauria pogut fer agafar un infart a la pobre mare si hagués estat pronosticada a tenir-lo.

La Mare Pilar, només tenia feina a dir-los  —Tanqueu aquesta porta, beneits, no us adoneu del fred que fa?
—Dona, tingues una miqueta de calma  —li digué el Ramon, que tot xino xano s’anava acostant a la sortida del terrat — No veus que els hi porto un regalet?
 —I no el poden obrir a dintre del menjador? Aquí fa un fred que pela!
 —Val mes que no, perquè t’asseguro que te’n penediràs si ho fan!
 —Va pare, acaba d’arribar fins aquí i descarrega’t d’una vegada! — Els dos bessons es trobaven al límit de la seva paciència, i la mare també.
 —Teniu canalla, una per a cada un, i que sapigueu tenir-ne cura, d’acord?

L’Ivan i el Jordi es varen trobar amb una gàbia cada un, a dintre de la qual si trobava molt ben acomodat un conillet, que ja feia temps que intentaven aconseguir, i que els pares els hi van prometre per quan es portessin una miqueta bé, perquè era molt difícil que ho fessin sense alguna recompensa que els motives.

La primera feina que varen tenir els germans, va ser la de triar el nom. El conillet del Jordi es diria “Stoik” un nom tret del seu caparró i que marcaria per sempre més la seva mascota de color marro amb unes pinzellades de blanc i negre. L’Ivan li va posar “Turki” al seu conillet blanc amb taquetes negres.
 —De on han sortit aquests noms? — els hi va demanar la mare — D’aquí dintre, d’aquí dintre! — varen contestar-li els fills, assenyalant-se amb el dit índex el cap.

Els dos germans varen dedicar tot el temps lliure a criar les dues mascotes. Jugaven amb els conillets, com si fossin dos peluix, els raspallaven el pel, els netejaven les gàbies, en tenien cura nit i dia, la mare no en tenia cap queixa i n’estava prou orgullosa.

Un bon dia, quan els dos conills eren ben grossos, els dos bessons van sorprendre els pares tot dient que se’ls volien menjar, perquè ja tenien la mida dels conills que comprava la mare a la polleria.

El Ramon i la Pilar es varen quedar de pedra i el seu germà gran , l’Oscar, els hi va maleir els ossos, tot dient que no esperessin que els probes ni en broma; aquelles bestioletes no eren per menjar. 

L’àvia va ser la única que els hi va fer costat, els va ensenyar com es matava un conill, com es pelava i fins hi tot el varen cuinar amb la recepta de la bona dona. Tots en varen menjar, menys el germà gran, que va fugir de la taula a l’hora del tall i encara l’esperen.

Al cap de pocs dies els dos bessons varen fer xantatge als pares, tot dient que si volien que es portessin bé, els hi tenien que comprar dos ànecs, i així ho varen fer. El pare estava ben segur que aquell Nadal en farien unes bones menges, i l’àvia hi col·laboraria.

FI

Eulàlia Molins Aragall

 Des de que s’han llevat, a casa del Jaume tot son corredisses…
 L’avia i la Mare a primera hora del mati han marxat plegades, i quan han tornat ho han fet amb uns pentinats molt macos, i molt ben maquillades.
Mentrestant,  el pare i l’avi han procurat que la canalla esmorzessin. Dos noiets i una nena, tots tres germans no han entès res de res, però la “teca” que els hi han donat era ben bona i ningú a gosat demanar per les dones.
 Pels vols de migdia, la Mare els ha banyat a tots tres i de seguida els ha vestit, l’avia ha col•laborat pentinant a la canalla.
 Tot seguit els grans també s’han mudat molt, i  la mare els hi ha dit que anaven al casament del tiet.
 Ostres, potser serà força divertit!  – els hi ha dit el Pep fent de germà gran – La Pilar en ser la més petitona s’ha apartat els cabells de la cara i ha dit: – si,  vols dir?
 Tots plegats han marxat cap a l’església i la canalla a estat pendent tota l’estona del que feia el capellà i dels nuvis. De seguida han notat que tothom anava mudat com ells, i han estat molt contents de trobar-se entremig de tota la colla.
 En arribar al restaurant, han trobat unes tauletes plenes de menjar al mig d’un jardí, i el Jaume que ja començava a tenir una miqueta de gana s’ha plantat davant d’una d’aquelles taules i davant d’un plat de mandonguilles. Els seus ulls tot just abrivaven a veure que hi havia al seu davant, però ha trobat una forquilla petita i ha començat a menjar mandonguilles sense parar. La mare anava xerrant amb la família i anava veien com el nen menjava. Els cambrers que estaven pendents de tot, en veure que el xicotet s’havia acabat les mandonguilles, ni han portat un altre plat i ell ha començat a menjar-ne novament.
 De cop i volta s’ha apropat a la mare i li ha preguntat: – Tota l’estona hem de dinar drets? – la mare li ha dit que tenia que voltar per tota la taula i anar picant d’aquí i d’allà. Tota la colla que estava present s’han posat a riure i el Jaume no ha entès res.
 Anar de casament era molt cansat. Si un altre dia no li posaven una cadira es quedaria a casa. I per descomptat, que ell no es casaria, menjar dret era molt incòmode.

Eulàlia Molins Aragall

Era dijous de Corpus. Tot Berga amb els  berguedans estava de festa. El meu pare, enganxat al salt de l’àliga des de feia molts anys, es frisava per anar a la plaça de Sant Pere. La mare estava tan embarassada de mi, que no es veia en cor de seguir la Patum si no era per televisió.
L’àvia els hi feia companyia i engrescava el pare perquè marxes a fer el salt, volia que es desfogués; a casa no hi feia res i la mare estava nerviosa veient com es perdia tota la festa sense cap necessitat.
- Marxa home!– Li digué – et mirarem per la televisió, deixa el mòbil connectat,  per a qualsevol novetat, et farem una trucada.
El pare es va deixar convèncer i va engegar a córrer cap a la Plaça de Sant Pere.
La mare estava cansada i volia anar a dormir, per això varen decidir que fos el vídeo el qui gravés els salts d’aquella nit,  l’endemà més descansats en gaudiren tots plegats .
L’àvia va posar la cinta de vídeo a la gravadora i també va anar a dormir.
Encara no feia deu minuts que havien ocupat els respectius llits, quan la mare es va presentar davant  de l’habitació dels avis, tot avisant de que havia trencat aigües i que el salt de plens havia començat abans d’hora.
L’àvia va telefonar de seguida el pare, que es trobava al mig del salt de l’àliga. La Plaça de Sant Pere, estava en silenci absolut, apunt perquè l’àliga saludes a la Mare de Deu de Queralt i a totes les autoritats, quan es va sentir el sonar del mòbil del pare; l’àliga es va aturar i va esperar que el pare contestes a la trucada. Quan va haver acabat, l’àliga va fer la salutació i va abandonar la plaça, juntament amb el meu pare, que sense perdre passada, va arribar a casa suat i nerviós, apunt per marxar cap a l’hospital.
Abans d’acabar el dia de Corpus, jo havia nascut, quedant constància en l’enregistrament del salt en el vídeo, què era jo, en Pol, qui volia estar present al salt de l’àliga d’aquell dijous, juntament amb el pare. 

Eulàlia Molins Aragall

 

Sona una mica malament, però jo ho hauria pogut fer allà pels anys seixanta.

Un cosí de la meva mare, molt afeccionat a conservar fotografies i records familiars, ens va dir que tenia una gravació de l’oncle Quimet, en pau descansi, ara, i també en aquells temps.

L’oncle en qüestió era el marit d’una tieta carnal de la meva mare i també d’aquest cosí que en tenia aquell tresor.

Un dissabte a la nit, podria molt ben ser de l’any 1964, el cosí Manel ens va venir a visitar, abans o després de sopar, no ho recordo, i va portar un magnetòfon, de la marca Ingra, que funcionava amb unes bobines de 8 centímetres de diàmetre, que a mi em recordaven les cintes de les màquines d’escriure. Aquest aparell va ser estrenat el Nadal de l’any 1960. Allà a dintre, ens va dir el cosí, hi tenia enregistrada la veu de l’oncle, barrejada, entremig d’una conversa familiar, on també hi sortia la meva avia Lola, però que no tenia cap valor, perquè els altres dialogants eren tots vius.

A mi em va fer molta il·lusió de poder sentir aquella veu d’un mort. Tot i que havia conegut el final en vida, no recordava pas la seva parla.

Després d’una llarga conversa familiar, de records, de parlar d’aquells i dels altres, amb els meus pares i amb l’àvia Lola, el cosí Manel va posar en marxa el magnetòfon, i es va començar a sentir a parlar un munt de gent; les que semblaven portar el protagonisme d’aquell enregistrament, eren la iaia Lola i la tieta Teresina, dona del tiet Quimet, que acabava recitant en vers un fragment de l’obra teatral de Josep Maria de Sagarra titulada “L’Hostal de la Glòria”. La cinta era molt llarga, i la veu de l’oncle no acabava de sortir; jo, que devia de tenir set anyets, ja començava a avorrir-me, moltíssim! La meva germana, de cinc anys i mig, ja feia hores que dormia, i entre tot l’enrenou, ja s’havien fet les dotze de la nit.

De mica en mica totes les veus em sonaven allà a la llunyania; ja no sentia gairebé soroll. No puc calcular el temps que vaig dormir, però quan la mare em va despertar per posar-me al llit, el cosí Manel ja no hi era, ni el magnetòfon tampoc, i jo havia perdut l’única oportunitat de sentir la veu des del  més enllà de l’oncle Quimet, en pau descansi, ara, i en aquells temps.

La Mare se’n va adonar, de la meva decepció, i em va fer cinc cèntims del que m’havia perdut:

—Mira filla, cap al final de la gravació, s’ha pogut escoltar una rialleta del tiet Quimet i ha dit: “Bueno, va!…” i així s’ha acabat la apreciada bobina. 

Jo no vaig saber apreciar el profit que m’havia fet la dormideta, i vaig pensar que el millor de l’enregistrament me l’havia perdut.

Eulàlia Molins Aragall