Mes: juliol de 2008

Ja no serà el mateix. El carreró que dóna a la seua botiga avui ha pres un altre aire, s’ha tornat fosc. Les escales empinades que pujava amb l’únic objectiu de trobar-me amb la seua rialla, m’han costat de pujar, el replà ple de flors per allà on ell voletejava, avui és ple d’una buidor freda i destemperada. Mai no m’havia fixat en aquell espai que ell omplia de vida, un carreró sense nom, però per als eivissencs: “ES CARRERÓ D’EN BARTOLO DE SES FLORS”. Avui no té color i la seua veu no retrona per les parets del supermercat d’en Pepe i n’Ángeles.

Te’l trobaves pel barri amb un ram a les mans, repartint amb la moto, fent corones mortuòries o fent un cafè al “Milán” amb els seus incondicionals fent el que millor se li donava a la vida: transmetre calor i bon rotllo.

No el puc imaginar fent una altra feina. En Bartolo era un autèntic ambaixador dels nostres sentiments: amb ell ens hem enamorat, casat, tengut infants, ens ha consolat per la pèrdua de familiars estimats, hem sorprès les nostres mares, engalanat les nostres esglésies, els nostres convits, cases i llocs de feina. Sempre portant orgullós el missatge d’estimació, de joia, d’amistat, de bons desitjos i d’amor.

Aquest inici de la tardor està sent molt cruel. El contacte amb la mort quan et toca de prop, entre els teus éssers estimats i vesins, et provoca la sensació que vas perdent els teus referents, els teus motllos emocionals i sentimentals, la teua bastimentada i la persona va adquirint maduresa per poder-se enfrontar a les pèrdues i dificultats que ens anam trobant a la vida. És com l’edifici que veus construir ple de bastides i encofrats mentre el formigó és tendre i de colp el veus despullat i sòlid, ja preparat per enfrontar-se  a la jungla urbana i aguantar les inclemències del temps.

Sa Capelleta ha perdut un d’aquestos puntals que varen ajudar a fer créixer i madurar aquest barri. Sense ell ha quedat orfe: es mariol•los i ses rues de carnaval, la celebració de Sant Cristòfol… ressuscitats de la seua mà al barri, les truites i arrossos de què tots hem gaudit, els nadals engalanats i vestits de festa, les processons de Setmana Santa, Tots sants, el dia de la mare, la Mare de Déu del Carme, Santa Maria. Ell hi era sempre present marcant les festes i esdeveniments socials del nostre poble, repartint testos de felicitat i pètals de color a les nostres vides.

Per cert Bartolo, l’anthurium que em vares regalar, ahir estava com jo: trist, indignat, emprenyat, resignat! però avui hi ha despuntat una altra flor vermella amb més força que mai i estic segur que ha estat cosa teva, que abans d’anar-te’n vares passar a acomiadar-te de tots els teus per donar-nos com sempre un missatge d’optimisme, de germanor, d’alegria i bon rotllo.

Mari, Jordi, Joan, Anna i  amics de sa Capelleta, ens queda molta feina per fer, facem brotar les llavors que en Bartolo tan amorosament va saber plantar al nostre barri.

Leonardo

En la meva infantesa i concretament en el poble a on jo havia nascut i vivia, era molt difícil el tenir coneixements fora dels del conreu del camp, doncs les persones que  havien adquirit quelcom de cultura havien emigrat a la gran ciutat i el mestre que teníem era un ex alferes provisional del bàndol del nacionals, que com a premi a la seva estada a la guerra, desprès d’un senzill examen li havien convalidat  els seus serveis per la carrera de magisteri. Així anava la cosa.

La meva família tenia interès en donar-me estudis, però no tenien ni els mitjans ni sabien ben bé quins havien de ser aquests, i després de llargues deliberacions a la vora de la llar de foc van decidir que jo tenia que ser tocador de guitarra. Aquesta determinació la van prendre després d’haver vist per festa major l’actuació d’una rondalla que havia  vingut d’un poble de la vora i com van veure que la seva actuació la van cobrar en espècies, (patates, arròs, oli, etc.) van creure que la millor manera  que jo no passes gana en el futur era la d’enrotllar-me en un grup dels que feia música popular d’aquelles terres.

Doncs bé ja havien decidit el meu futur, ara sols feia falta posar fil a l’agulla. Van encarregar al recader que anava al poble gran del costat una guitarra, i van parlar amb barber del poble, un home ja gran que de jove l’havia tocat, que m’ensenyes. El barber va posar com a condició que les classes es farien a la barberia en hores de treball i com a contrapartida jo havia d’ajudar-lo en algunes petites feines com escombrar, netejar la bacina i la brotxa etc.

El temps anava passant i jo anava aprenent, ja tocava un valset, una mazurca i alguna cosa mes i sobre tot el que mes agradava la parròquia eren els “doce cascabeles” que tot i no ser del folklore de la meva terra en aquells temps es s’escoltava molt per la radio.

També procurava fixar-me en com feia el seu treball de barber el meu professor. Els clients eren homes curtits per les inclemències del temps, barbes espesses de molts dies que feien molt difícil el seu afaitat. El barber havia d’utilitzar en cada una d’aquelles cares negres i arrugades la tècnica adient que la majoria de les vegades consistia en posar dos dits dins la boca per tensar el seu rostre i fer possible la tasca de la navalla. Això encara que pràctic no agradava a tothom especialment al “l’il•lustrat” del poble que d’alguna manera s’havia de diferenciar de la resta. Com havia vist a la seva muller que quan cosia els mitjons hi posava a dins un ou de fusta, va tenir la feliç idea d’adaptar aquest sistema al seu afaitat setmanal.

Doncs bé, es va presentar un dia amb una nou i li va explicar al barber com havia d’utilitzar aquest fruit. Després d’ensabonar-lo havia que posar-li la nou dins la boca el que facilitaria la tasca al meu mestre. Aquest costum es va difondre pel poble fins el punt de que vam tenir que habilitar una servei de guarda i custodia de nous del que jo era el responsable.
                                                                                           
Teníem un  calaix amb unes caixetes amb el nom de cada client, on les emmagatzemava un cop usades fins el proper servei . Un bon dia entre l ‘atabalament de tocar la guitarra,  (em demanaven peces) escombrar el terra, rentar la brotxa i la bacina etc. vaig guardar al revés les nous de “l’il•lustrat” i d’un altre client, que per cert no tenia massa bona fama pel que fa a ser net i polit. El resultat va ser que quan la propera setmana  “l’il•lustrat” es va posar a la boca el que ell creia que era la seva nou, li va trobar un gust estrany, doncs com després va dir a casa seva no es menjava all i oli. Es va emprenyar mol i va demanar responsabilitats al barber que va oferí el meu cap com a compensació.

Allí va acabar la meva carrera musical. L’únic que toco amb la guitarra es el valset i la mazurca i la peça que repeteixo més sovint doncs tinc por d’oblidar són els “doce cascabeles” . De “l’il•lustrat” no en guardo mal record, ell va frustrar la meva carrera, això es cert , però reconec que era un home avançat al seu temps, un home que posava imaginació per la resolució dels problemes. No se si va patentar el sistema de la nou, encara que amb els nous avenços en maquinetes d’afaitar no se si es podria conjuminar.

Josep Lleixà Fernandez

La façana té una línia arquitectònica innovadora. Consta d’un edifici només de quatre plantes amb uns enormes finestrals de vidre encarats al mar.
El lloc és preciós, però té un inconvenient: entre la humitat i el vent els vidres queden plens de salabror.
Cal trobar una solució ràpida davant aquest petit contratemps. El president de l’escala, amb l’aprovació prèvia de tots els veïns, acaba de contractar el servei d’en Tomàs, un jove treballador del ram que té unes mans d’or.
És eficient, simpàtic, un xic tafanerot, però, per damunt de tot, discret.
En aquest ofici ha après que la discreció és un punt a favor seu si vol seguir guanyant-se el pa de cada dia.
N’ha vist de tots colors: des de trobades efusives de parelles furtives fins a baralles espectaculars de matrimonis, passant per “col•locons” d’adolescents aprofitant l’absència dels progenitors.
Ell, amb la seva granota blau elèctric i els seus estris de neteja ha viscut petits bocins d’altres vides.
Avui, ara, està a punt d’estrenar-se com a netejavidres del nou edifici. Darrerament ha plogut molt i cal fer una bona passada a tots els vidres.
Els seus propietaris tenen dret, després dels astronòmics preus que han pagat, a gaudir d’aquella vista marítima amb gran nitidesa. Només faltaria!
En Tomàs truca el timbre i, sorprès, veu a través del vidre un home vestit d’uniforme. És en Joaquim, el porter, un senyor de certa edat, grassonet i de poca empenta.
Obre la porta amb el gest indiferent que el caracteritza i, després de fer l’obligada presentació, es disposen a ocupar els seus respectius llocs de treball.
En Tomàs puja al terrat i des d’allà es despenja àgilment amb l’ajuda de la corda que sostindrà el seu cos ben cenyit per l’arnès fins que enllesteixi la feina.
Comença, com sempre, taral•lejant la primera cançó que li ve al cap i així va fent fins que veu quelcom interessant. Llavors calla en sec i observa mentre mou els braços, vaja, mentre treballa.
En el quart pis sembla ser que encara estan de mudances: moltes caixes per desempaquetar en són la prova. No es veu ni una ànima.
Bé, ell va fent i s’apropa al tercer. Aquí sí que hi ha moguda. Corredisses de canalla que s’empaita amunt i avall de la immensa sala d’estar sense que, aparentment, ningú els controli. Després d’uns segons s’adona que anava errat perquè la minyona trenca aquella cridòria amb un gran crit que els fa formar a tots en un tres i no res.
-Això és autoritat, què caram!-pensa en Tomàs. Si no se’ls posa fre aquestes bestioletes encara se la cruspiran viva.
Atura uns instants la seva feina per fer la reflexió de com podrà ser de difícil educar el fill que està esperant. Se’n deslliura de l’assumpte tornant a cantar.
Descendeix cap al segon pis.
Amb quina sorpresa es trobarà aquí? Ni ell mateix ho sap. S’amorra tant al vidre que el pobre home de dins que té el pinzell a la mà el llença de l’ensurt. El pintor en qüestió s’està preparant per plasmar a la tela una de les millors vistes que té davant els seus ulls, però…Plof! De cop li apareix un rostre distorsionat amb la boca i el nas enclastats al vidre que l’allunyen de la seva fase contemplativa-creativa.
-Home, què fa ara?- li diu a en Tomàs.
Ell, còmodament penjat, li respon:
-Una cosa molt important per a vostè. Sense mi la seva obra no seria el que serà. Observi com en un parell de passades tot quedarà transparent.
Tal dit, tal fet. En Tomàs, ben cofoi, és ben conscient que, d’alguna manera, les seves mans també acaben de contribuir a embellir el futur quadre.
Quan es disposa a netejar els vidres del primer pis sent una veu incisiva que el crida:
-Senyor Tomàs, senyor Tomàs!- el demana en Joaquim.
-Mani’m… Passa quelcom?
-Sí senyor, hauria de baixar ara mateix. Es tracta de la senyoreta Mireia, la veïna del primer.
En un obrir i tancar d’ulls ja tenim el nostre Tomàs a primera línia de combat.
Efectivament, en Joaquim reclama la seva ajuda pensant que en Tomàs li treurà les castanyes del foc.
El cas és que la Mireia ha fet un truc al porter per comunicar-li que s’ha cremat la mà a la cuina. Està sola a casa i ningú no pot atendre-la.
Amb quatre gambades en Tomàs arriba al primer pis i es troba la porta mig oberta. Entra corrents cercant la cuina. No hi ha ningú ni se sent cap flaire estranya. S’adreça cap al saló i veu que els sofàs són buits.
De sobte sent una veueta des del fons del passadís. Comença a obrir estances fins que troba la pertinent.
Ella l’espera ajaguda damunt el llit amb una brusa blanca transparent.
-Ostres!-exclama sorprès en Tomàs. I la ferida?
-Ja està curada, tot ha estat un muntatge- tonteja ella.
-I de pel•lícula, noia!- afegeix ell.
La jove, amb les neurones activades per la imaginació, ni s’ha adonat de la cara d’astorat que mostra ell. Ha posat la directa suposant que el jove de l’exterior podria apaivagar la fam corporal que arrossega de fa dies.
Ell, tot acalorat i confós, s’aparta d’ella entonant aquella famosa cançó: “Bye, bye, love. Bye, bye, sweet caress. Hello loneliness…I think I´m gonna cry”
Baixa les escales clarament desconcertat per la situació insòlita que se li acaba de presentar.
Es retroba amb en Joaquim al peu de l’escala, el qual li pregunta:
-Ha estat gaire greu l’accident, senyor?
En Tomàs li respon:
-Veurà, la veritat és que no. Amb un parell de galledes d’aigua ben freda he aconseguit controlar el foc.
Surt de l’edifici pensant en el bombonet que acaba de rebutjar.
Sens dubte el cigronet que l’espera a casa li ha fet veure la realitat amb una transparència inimaginable.

Mercè Bellfort

 
Els carrers del  poble estan enganxats  a la muntanya a diferents nivells. Quan un hi arriba des de la plana, veu un seguit de finestres i balcons sense poder distingir a la casa que pertanyen, ja que les plantes baixes estan arrecerades al desnivell i els primers pisos entrant pel carrer de baix són a nivell del carrer de més amunt. Això fa que totes les cases gaudeixin d’unes vistes excepcionals de la plana fins la línia de mar.                 

Així doncs des del “trespol” de casa dels meus avis es podia gaudir d’un observatori privilegiat. En primer pla hi veies les teulades de les cases dels carrers de sota, amb les teules de diferents colors gastades pel pas del temps i algunes ja trencades. Era un món que tenia vida pròpia que des del carrer no es podia observar; Els gats prenent el sol arrecerats del vent, o en època de cel cercant parella, o molt quiets esperant caçar un pardal. Els moixons buscant-se la vida picant aquí i allà en busca d’un gra. A l’estiu les sargantanes sortint i entrant per les escletxes de les teules. El fum de les xemeneies anunciant  que s’apropava l’hora de l’àpat. Quan plovia veure com l’aigua buscava nous camins ja que sovint trobava molsa o “lliscons” que l’impedien el pas. Quan feia vent (al meu poble en fa molt i fort) si estaves atent t’adonaves del diferents sons i sorolls que arrencava de les teules segons estaven més o menys enganxades; semblava un orgue grandiós.

De petit somiava o imaginava, tant és, que saltava per sobre les teulades de casa en casa fugint dels dolents del conte, on per descomptat ells no podien pujar. Era l’indret del meu imaginari on hi estava segur.
En segon pla es veia la plana que finalitza a la dreta amb el Montsià, a l’esquerra es veu Tortosa i al centre unes ondulacions del terreny que no es poden dir muntanyes ja que no tenen molta alçada, darrere d’on s’entreveu la ribera i un poc més endins el mar com una cinta estreta d’argent.

La plana per a mi,  era i és, un espectacle visual que canvia segons l’oratge. Si el temps està tranquil, veus als teus peus una gran amplada del color verd de les oliveres, matisada per punts de verd més foscos dels garrofers i algun que altre blanc de les casetes de camp. Si el dia és de pluja, el color s’enfosqueix, es torna d’un gris fort, agressiu. Si el dia és ventós,  aquí l’espectacle és total i canviant  a  cada cop de vent; com és sabut, la fulla de l’olivera té color verd a la part superior i d’un color gris a l’interior on no li toca el sol, doncs bé, quan el vent bufa, cada ratxa és el principi d’una onada de color que és seguida per altres i altres fins a l’infinit. Es podria dir l’art en moviment, a risc de ser pedants, no exagero,  així ho veia i ho segueixo veient quan m’hi apropo. 

Al final de la plana, a tocar de les ondulacions del terreny esmentades es veuen quatre o cinc pobles de la comarca. Però els meus records de l’observatori privilegiat,  apunten al pas d’unes columnes de fum que es veien en aquests indrets i que tant m’havien fet somniar. Aquest fum prenia diferents formes, uns cops era una tira horitzontal de molta llargada que anava perden el gruix segons la distància del cap. Altres cops eren núvols petits, set o vuit,  com pilotes de tennis, uns sobre els altres que anaven quedant penjats a intervals del cel. Era el tren que portava a noves contrades, a la gran ciutat, jo no l’havia vist mai de prop, m’il•lusionava poder-hi pujar i fer realitat els meus somnis.    

La ribera i el mar eren el  final de l’observació, segons la situació del núvols, els raigs de sol  esclataven com a focs d’artifici en les seves aigües, era com llampecs però en un dia de bonança.

Això i més, és el que vaig poder veure des del  “trespol”. Horitzons que es podien engrandir fent volar la imaginació, i fer realitat tocant de peus a terra. 

(FiFo)  Josep Lleixà Fernandez  

        
Un dia la meva mare em va explicar que vaig néixer quan faltaven cinc minuts per les dotze del migdia i jo, en aquell moment, no li vaig donar més importància que la que es mereixia una anècdota.
Més endavant, en la sobretaula d’un dinar familiar, quan s’arriba a aquells moments on s’expliquen històries de fa molts anys, el meu pare em va dir que vaig donar el primer pas al onze mesos, just un diumenge a la tarda quan encara no eren les sis.
– Faltaven cinc minuts per les sis – va dir-me orgullós de la seva precisió cronològica – ho sé per què ens va fer tanta il•lusió que m’ho vaig apuntar a l’agenda.
Aquest comentari em va impressionar especialment doncs el vaig relacionar, potser absurdament, amb l’hora del meu naixement. Curiosament els meus progenitors van destacar amb un èmfasi especial que en dos moments assenyalats de la meva vida, faltaven cinc minuts per a una hora determinada. 

Al vespre quan anava cap a casa caminant, per pair el dinar i els licors de la sobretaula, em va venir a la memòria que el dia de la meva primera comunió, uns instants abans de que el mossèn em donés l’hòstia, vaig mirar el rellotge que m’havia regalat la padrina i vaig pensar:
– Mira que bé les onze menys cinc !!!
Era curiós, tres esdeveniments importants m’havien passat quan faltaven cinc minuts per a l’hora en punt. Pensant, sobretot, en aquesta i altres cabòries vaig arribar a casa. Mentre esperava l’ascensor i em mirava els peus, instintivament vaig aixecar el canell per veure quina hora era.
– 8 : 55 – assenyalava el meu rellotge digital.
Vaig tocar l’ase tot sacsejant el cap i amb un discret somriure íntim, vaig entrar a l’ascensor que ja havia arribat.
No tenia gana de sopar, els dinars familiars acostumen a ser copiosos i pesats en tots els sentits, em vaig ajaçar al sofà i mentre mirava la televisió, vaig esperar que fos prou tard per anar a dormir. M’era molt difícil estar al cas del que estava veient per què el meu cap encara estava pendent dels cinc minuts que faltaven per a l’hora en punt quan passava alguna cosa a la meva vida.
– Potser t’estàs obsessionant amb aquesta ximpleria – vaig pensar, volent treure importància a una situació que em començava a resultar incòmode. 
Em vaig endormiscar amb i en els meus pensaments, mentre a la televisió continuaven la seva programació independentment del meu desinterès.
Em vaig despertar tard, molt tard, molt més enllà de la mitjanit, potser sobresaltat, potser desorientat per no saber quina hora era. Procurant no perdre la son, vaig anar al llit a poc a poc, de puntetes, sense obrir massa els ulls. Quan enfonsava el cap al coixí, entre les parpelles vaig veure el despertador que em somreia i semblava dir-me:
– Estanislau, falten cinc minuts per les quatre. Bona nit.
Vaig tancar els ulls amb força i em vaig tapar el cap, però el son havia marxat amb la visió del somriure diabòlic del rellotge. Em va costar molt agafar el son altra vegada.
Amb el cap sota la flassada, a les fosques, bo i que era conscient de que estava ben despert, només veia rellotges que marcaven totes les hores, però  sempre amb la busca dels minuts marcant que en faltaven cinc per a l’hora en punt. Se’m barrejava el desvetllament amb el cansament i finalment, entre busques, minuts i rellotges paorosos, vaig poder adormir-me. Vaig sofrir horribles malsons tota la nit. 

L’endemà, com sempre em vaig despertar abans que el despertador m’escridassés sense compassió, no suportava sentir els seus pipipips i em despertava sempre cinc minuts abans de……
– Cinc minuts !!!! – em vaig incorporar de cop. – Estanislau, t’estàs obsessionant…..- i em vaig deixar caure enrera, també de cop, al cap i a la fi era diumenge i no havia d’anar enlloc.
Vaig mandrejar dins del llit una bona estona, sense dormir però sense estar despert, en un estat molt proper al que a voltes em semblava l’estat perfecte de l’home. Quan en vaig tenir prou em vaig llevar i al entrar  al lavabo, seguint la meva rutina habitual, vaig engegar la ràdio que cada dia m’acompanyava mentre em dutxava:
– I quan falten cinc minuts per les 10, acomiadem el programa amb aquesta esplèndida cançó…- va anunciar el senyor locutor.
– Potser una dutxa freda em farà passar tota aquesta beneiteria dels cinc minuts….- vaig pensar mentre em ficava sota els raigs gelats de l’aigua.
En sortir de la dutxa, ben espavilat, vaig prendre la decisió de no tornar a mirar el rellotge en tot el dia, cosa que em va provocar una ansietat encara més gran. Abans del migdia ja havia trencat el meu jurament de no mirar el rellotge tres vegades i totes havien coincidit en l’hora menys cinc minuts. Qualsevol cosa que feia la començava just sempre en el mateix moment. Va ser un dels pitjors diumenges de la meva vida.
Havent dinat el meu germà em va telefonar a les quatre menys cinc per si volia anar al cine:
– Aquesta tarda fan la reposició de “El tiempo en sus manos”, és boníssima, la sessió comença a les set menys cinc. Et passem a buscar d’acord ?
– No!!! – i vaig penjar esgarrifat.
Quan faltaven cinc minuts per les cinc vaig decidir engegar la televisió per mirar un concurs que feien, tot va ser prémer el botó del comandament a distància i veure el presentador que deia:
– I no marxin, per què tornem en cinc minuts!!!
La resta de la tarda i el vespre no va variar. Semblava que aquells maleïts cinc minuts em perseguien sense compassió.

Després d’una segona nit esborronadora va arribar el temut dilluns al matí. Vaig tornar a veure el despertador cinc minuts abans de que xiulés, l’autobús va arribar cinc minuts abans de l’hora que a mi em semblava l’habitual, per tant vaig arribar cinc minuts més aviat al despatx, em van convocar a una reunió quan faltaven cinc minuts per les deu,….
A mida que anava passant el dia m’anava posant més nerviós, i tant i tant neguitós estava, que fins i tot el meu cap se’n va donar i em va dir:
– Estanislau, et veig molt nerviós avui, saps què ?. Encara falten cinc minuts per què sigui l’hora d’anar a dinar, però marxa si vols i passeja una estona, avui fa bon dia. I la veritat, tampoc no vindrà de cinc minuts….
Vaig estar a punt d’escanyar-lo allà mateix, però no ho vaig fer per què fins aleshores jo mateix em considerava més aviat un home pacífic.
Realment feia un bon dia per passejar, potser el meu cap tenia raó, em calia esbargir-me.
Havia quedat amb la Filomena, la meva xicota, per dinar plegats, però tenia temps per anar a la cita xano xano, sense presses, al cap i a la fi ella sempre arribava tard.
Una mica més tranquil, caminant despreocupadament pel carrer, amb les mans a les butxaques, i fruit potser de la meva obsessió o de la reiteració dels esdeveniments dels darrers dies, vaig deduir que potser aquells cinc minuts que sempre faltaven a la meva vida i al meu entorn, d’alguna manera, hi havia algú que me’ls robava. Segur que hi havia algú que sempre anava cinc minuts tard a tot arreu, per tant només es tractava de trobar aquesta persona i regularitzar la situació.
– Si ho aconsegueixo en diré : Procés d’Osmosi Temporal- vaig sentenciar.
Estava convençut que el lladre de minuts havia de tenir remordiments de consciència i que no hi posaria cap entrebanc en tornar-me tots els minuts que m’havia robat, ell també havia d’estar vivint un autèntic infern amb el temps que li devia sobrar per totes bandes.

Vaig ser tant feliç amb aquella conclusió que, per primer cop en els dos darrers dies, no vaig parar atenció a quina hora era.  Quan vaig arribar al restaurant on havíem quedat amb la Filomena el primer que vaig sentir va ser:
– Ja està bé Estanislau, saps que no tinc tot el dia per dinar amb tu. Ben bé fa cinc minuts que t’espero, quines penques!!!!

El policia que em vigila m’ha comunicat que d’aquí cinc minuts el jutge em prendrà declaració, sembla que  els cambrers m’han aturat a temps i el que podia haver estat una acusació d’intent d’homicidi quedarà en agressió.
– No pateixi – m’ha volgut tranquil•litzar el policia – de fet no l’ha matat i amb la feinada que hi ha avui no crec que el senyor jutge perdi més de cinc minuts amb vostè.
Després d’entrar en estat de xoc, amb la mirada fixa a l’infinit, les mans garratibades i la boca fent una ganyota que m’impedia contenir la saliva, recordo que els infermers de l’ambulància que em duia a l’hospital, han comentat entre ells pensant que no els sentia:
– Quina sort que té aquest paio, ben bé li ha vingut de cinc minuts, que si no, segur que palma allà mateix……
Abans d’esvair-me m’ha semblat que el so de la sirena imitava el tic-tac d’un rellotge salvatge i accelerat.

Sempre havia pensat que la meva feina era important, però que no tenia ni punt de comparació amb la d’aquells polítics que ara veia davant meu, escarxofats en aquelles butaques tan espaioses i parlant sobre conflictes transcendentals per al planeta, que decidirien el futur de milions de persones.
Odiava la guerra; no perquè l’hagués viscuda alguna vegada, sinó perquè n’havia sentit molt a parlar, i tot el que se’n deia era dolent. Però ara era diferent, perquè em trobava enmig d’una guerra.
El planeta vivia un dels moments més tensos de tota la seva història: acabava d’esclatar un conflicte en què tots els països del món lluitaven entre ells per aconseguir la poca aigua que quedava a la Terra, després de molts anys d’abús i malbaratament constants, un conflicte que s’havia anomenat “La Tercera Guerra Mundial”. Era una guerra cruel i sanguinària, causada perquè els països creien que l’única solució que hi havia per a la seva supervivència era lluitar per aconseguir el darrer recurs de la Terra que encara no s’havia esgotat: l’aigua, la font de la vida, que anys abans havia estat tan poc valorada i ara valia muntanyes d’or.
Jo pensava que, entre tots els països, podrien haver buscat una solució abans de posar-se a lluitar, i tenia l’esperança que la guerra pogués aturar-se d’alguna manera, però mai m’hauria pogut imaginar que la clau pogués arribar de la meva mà. Em trobava al Congrés de les Nacions Unides, on les potències enfrontades debatien per a la resolució del conflicte, i jo, una intèrpret de 23 anys que mai m’havia sortit de la norma establerta, estava a punt de fer una de les coses més agosarades que mai havia fet a la vida. El debat havia arribat a un dels seus punts més crítics: o es resolia el conflicte, o segurament ja no hi hauria cap més debat, ja que la tensió i l’adversitat que hi havia entre els representants dels països creixia per moments; s’estaven escridassant, i les negociacions semblava que no arribaven enlloc.
– Si no cediu davant les nostres negociacions, no n’hi haurà més –deia el representant d’un dels països més poderosos, a punt de marxar de la sala on s’estava celebrant el debat.
En aquella fracció de segon, em van passar moltes coses pel cap: el final de les negociacions, els països enfrontats, centenars de milers de persones veient com les seves llars eren destrossades i no els quedaven llocs on anar… I vaig pensar que no ho podia tolerar. Que allò s’havia d’acabar, i si hi havia alguna cosa que pogués fer, per més petita que fos, la faria.
-Les vostres propostes són interessants, però us demanem que escolteu també les nostres i reflexioneu una mica sobre elles – vaig traduir d’un idioma a l’altre, com si aquella afirmació que acabava de fer el primer representant fos totalment amable i conciliadora.
-Però si fa un moment éreu totalment arrogants i sense ganes de negociar!- digué el representant d’un altre país.
-Escoltarem les vostres propostes i hi reflexionarem, però us demanem que feu el mateix, que escolteu les nostres i penseu en elles –vaig tornar a traduir, cap al primer representant.
Se sentien veus d’aprovació a la sala; les cares de la gent canviaven, i el desànim s’esvaïa. Però també hi havia una mirada d’esglai i desaprovació que m’arribava de la Mia, una intèrpret que entenia les mateixes llengües que jo i sabia que no estava traduint la realitat, que estava tergiversant les paraules per intentar que disminuís la tensió de la situació. Sabia que m’estava jugant la feina i tot el que havia aconseguit fins aleshores, fins i tot era conscient que em podien empresonar, però no podia deixar d’intentar-ho. Entre jo i la humanitat, triava la humanitat. Vaig fer el cor fort, i vaig pensar que aquella tàctica estava donant resultat.
-Això no era el que havíeu dit abans! Abans ens havíeu recriminat tot el que havíem fet i fins i tot ens havíeu escridassat! -deia el representant d’un dels països, ressentit encara per les discussions.
-Abans havíeu dit quelcom diferent, però ens penedim de la nostra conducta anterior i creiem adequat considerar les vostres propostes.
I aquesta simple acció, la de modificar les paraules de la gent, la vaig fer innombrables vegades, fins que els polítics de tots els països varen arribar a un acord: frenar la guerra, i provar, entre tots, de trobar una solució adequada per a la resolució del conflicte.
I ara, quan penso en tot allò que va passar, trobo que la paraula és l’arma més poderosa de totes les que hi ha en aquest món, per sobre dels fusells, les bombes o els aparells nuclears.

Marina Martín Serra

Aquells que es diuen volcans,
aquells que per la boca els records passats i morts escupen,
i que en roca els converteixen.
Aigua pasada,
ja els han oblidat.
Els càlids i presents records al seu vell mig perduren,
tot vigilant que d’un sol esclat,
a l’aire no s’escapin.
Aquells records a qui enamorats els tenen,
siguin italians o potser hawaians,
aquells que creuen que mai oblidaran,
però els records passats,
presents i càlids també han estat.
Un dia el que haviem suposat es cumplí,
una,
dues,
tres… ones de lava,
que cremen de sentiments que volen ser oblidats,
i que al pas del temps,
en roca també es convertiràn.

Marc Lloveras

 
-Tranquil•la mare, tu tinguis la sopeta calenta. D’aquí no res em veuràs entrar per aquesta porta altra vegada. Fins ara, i no pateixis!
I tot fent-li l’ullet, i amb una rialla d’orella a orella, tancà la porta rere seu,
La deixà palplantada al rebedor, amb el cor encongit, escoltant les seves passes allunyant-se saltant les escales de dos en dos  Ni tan sols li donà temps d’articular les acostumades recomanacions de sempre.
 Ja se sap que el fat de les mares és patir pels fills, i ella patia molt més des que es va comprar aquella moto tan grossa amb que feia l’escapada diària a veure la xicota. També deu ser veritat que totes les mares tenen un sisè sentit per tot allò que pugui afectar als seus fills, perquè aquell vespre, dins seu, alguna cosa li deia que la malastrugança l’estava rondant. Desgraciadament la seva intuïció fou certa i, al cap de poca estona, van rebre una trucada que els informava de l’accident.
No fou capaç d’entomar la notícia, es tancà dins ella mateixa i aturà el seu rellotge particular. Ningú aconseguí fer-la entrar en raó, i no va voler anar al tanatori ni a l’enterrament. També es negà a rebre els qui acudiren a donar-li el condol. Defugia qualsevol comentari que li fessin al respecte i no acceptà el què havia passat.
Des de llavors, tothom que entrava a la casa ho havia de fer pel jardí, ja que, cada vegada que s’obria la porta, o fins i tot quan se sentia una mica de fressa al replà, la pobra dona entrava en una crisi d’ansietat. Per això el seu home la feu tapiar per la part de fora.
La mare col•locà el balancí en un lloc estratègic del menjador des don podria veure el seu fill quan travessés aquella porta. No li importava res més, tot el seu món estava concentrat en aquell pany de paret.
I així restà per sempre més; asseguda al balancí…esperant, i aixecant-se, només, per reescalfar la sopa.

Ricard Bertran i Puigpinós
Il·lustració: Raon Navarro Bonet