Pensava que aquell passadís no s’acabaria mai. I corria, i corria sens parar. Les parets eren fosques i no hi havia mobles. A la banda esquerra finestres petites deixaven entreveure la llum d’una lluna plena que ho observava tot. A l’altra banda sols hi havia portes tancades, moltes, gairebé semblava que mai s’haguessin d’acabar. Totes les portes eren iguals, negres, amb un forrellat gruixut i una petita reixa a l’alçada dels ulls. Feia estona que les cames em feien mal i es queixaven bategant com si imitessin el meu atrafegat cor. Estava suant. Molt. Intentava no fer soroll, però tenia la sensació que tots els guardians d’aquell lloc podien sentir els batecs del meu cor mentre corria. El meu vestit, esparracat, anava escombrant el terra, ple de pols i brutícia: el vestit em delatava. Mentre corria, un cop me’n vaig adonar, em vaig acabar de trencar els plecs del pantaló trencat i els vaig llençar per una de les finestres. Les mans em tremolaven, el llavi encara sagnava. L’única solució que hi vaig veure va ser la de xuclar la meva pròpia sang per tal que aquesta no caigués al terra i deixés pistes de la meva direcció. Les orelles em feien mal, odiaven aquella funesta sirena. Darrera meu sols soroll i més soroll, davant el silenci, el meu objectiu: la llibertat.

Durant més de tres mesos d’horror i de malson havia estat subornant presos i més presos, estrangers i nacionals. Finalment, amb mètodes que més val no recordar i que m’esgarrifen fins al moll dels ossos, vaig aconseguir la clau d’una de les portes de la presó. Era com un somni. En el fons, però, tenia la certesa que allò seria possible, que em podia escapar d’allà. Una altra veu em deia que era una utopia, que al final del passadís, un guàrdia em dispararia un tret al cap i es quedaria la clau. Era una veritable tortura psicològica.
 
I tot plegat perquè? Què havia fet jo de dolent. Sols havia llevat la vida a algú que no se la mereixia. Aquell malparit, un assassí. Cada dia me’n vaig a dormir pensant si el que vaig fer va ser ètic o no. Per una banda em confiava i creia que el meu crim no era real, era sols un remei per a la societat. Un remei per a totes les persones que podrien passar pel que jo vaig passar. Encara em ve a la memòria, com un malson que s’apareix davant meu quan estic despert, el cos del meu germà, arraulit damunt la catifa. Assassinat per creure en un país en què el règim no tolerava. Jo era molt petit, però la meva venjança pogué dur-se a terme un cop adult. Un dia, quan ja m’havia guanyat la confiança de tots els oficials de l’exèrcit, em van nomenar secretari del general, aquell maleït militar que anys enrere es guanyava la vida disparant als que no pensaven com els del seu bàndol. Un d’aquells trets va anar a parar al front del meu germà. Un altre tret, més ben disparat, fruït d’anys de preparació i d’entrenament li va travessar el cap a ell, allà, al seu despatx. El meu germà havia estat venjat.

No sé com és que no em van matar llavors, no ho entenc. Vaig llançar l’arma al terra i tot el meu cos es va tornar tou i fràgil. Havia perdut tota la força, perquè solament la força de la venjança era la que el mantenia amb vida. Va ser com un miratge. No recordo massa cosa més que un vagó ple de gent i molt, molt de fred. Anys després me’n vaig adonar. Ens van posar a un camp de concentració, a Polònia. I d’allà a una presó del Reich. Érem uns tres-cents republicans exiliats, mutilats i gairebé sense ànima. Em vaig intentar fugar d’aquella presó innumerables vegades fins que, com abans us explicava, vaig aconseguir una clau que em va donar la llibertat. Em vaig tornar, però, un d’ells. Havia matat per venjança, havia robat i subornat i, finalment, havia aconseguit una llibertat. No la llibertat, sinó una llibertat. He passat dècades amagat en una petita casa dels Alps suïssos, sobrevivint dels pastors que bonament m’ajudaven i dissolent-me en la massa de gent.

M’he tornat un suís. Amb aquell propòsit temporal de disfressar-me he acabat disfressant la meva vida completament, la meva antiga identitat. Tinc un altre nom, una altra dona, uns fills suïssos, i ara, després d’aquest llarg viatge tindré una sepultura suïssa. Fins que algun dia algú llegeixi aquest paperot arrugat i vegi que jo vaig viure aquella guerra, aquella repressió i que vaig acabar actuant de manera infame, gens mereixedora de res ni de la confiança de ningú. Qui sap si tot això s’acabarà algun dia. Diuen que a Espanya encara hi ha dictadura. Diuen que al balcó de l’ajuntament del poble encara no llueix la senyera. M’agradaria tant veure si algun dia hi llueix. Veure els nens jugant a la plaça. Veure el teatre on vaig conèixer la Glòria. Veure l’escola on em van ensenyar a escriure i llegir. Veure aquella tomba del meu germà, punt de partida de la meva vida sense sentit.

Gerard Bidegain i Figuerola

Conten el vells del poble que, a un temps llunyà en el qual els animals parlaven, allà a una cova als estreps del Mondúver,  i molt a prop del Cingle Tancat, vivia, més malament que bé, un llop de mitjana edat. Segueixen contant que un dia el llop es va despertar molt de matí, abans d’eixir el sol, veié la lluna plena i es va posar content: “Quin dia, mare meua! Segur que hui tindré molta sort, i m’afartaré de tendres i oloroses carns! Tan bones, tan bones, com no n’he tastat mai encara a la meua vida!” I així que, quan els primers raigs apuntaven l’alba, amb esperança, davallà cap el poble, més content que una xiqueta amb sabates i vestit nou de trinca, el dia de la primera comunió. Passant per l’Encreuament de les Sendes –aquell que el senderol que baixa del Carritx creua el que puja fins el Corral de Milhores, just al costat del barranc de Calafat-, va notar una flaire de carn torradeta. Fent esment, va esbrinar que molt a prop hi havia una família matinera preparant l’esmorzar damunt una tauleta plegable: uns pollastres a l’ast, tallades de pernil, llonganisses i ous durs. “No cal que em torbe en aquesta menudalla”, pensà, malgrat la fam que portava al damunt i l’agradosa olor del menjar. I continuà endavant.

En passar pel costat del Molí, s’hi aturà per beure aigua fresqueta de la font, pensant en la pròxima i abundant fartera que l’esperava, segons tots els senyals. Allí mateix es trobà amb una truja acabada de parir, i amb els seus porquets, tendres, rosats, mengívols a més no poder. Com per llepar-se les potes, després de ben assaciat.
I com llop ben educat, manifestà a la mare porca els seus desigs de fillet. “Un o dos, que el meu desconhort i la meua fam no fan melindros”. I la bacona, molt amable, li contestà:

- Amb molt de gust li’ls deixaria menjar, senyor llop. Però és que, com són acabats de nàixer, encara no estan ni batejats. I els pobrets no podran tastar la glòria eterna!  El que pot fer vostè és triar-ne dos, els que  vulgas, batejar-los i després, menjar-se’ls. Si així ho fa, li estaria agraïda de per vida!
El llop, que no estava avesat als costums i creences dels porcs ni dels humans, però que no obstant havia escoltat qualque cosa d’allò del bateig, el purgatori i el limbe, li va respondre, ansiós de carn:

- Dis-me que cal fer per batejar-los. I de pressa, que tinc fam!

- Cal tirar-los aigua al damunt… O per seguir un ritual més antic, introduir-los en l’aigua… I sembla que d’aquesta manera la carn està més tova i més tendreta.  Anem al costat del barranc. Jo els hi porte!
I el llop va baixar al barranc, que anava ple a causa de les darreres pluges. La truja es situà al seu costat i, abans que el llop se n’adonés, l’empentà i plof! Pobret d’ell, va caure dins l’aigua!

Cames toqueu-me el cul, la bacona i el porquets fugiren com l’ànima que porta el dimoni al cos, deixant el pobre llop tot xopat, ple de fang i amb dos pams de nassos.
Camina que caminaràs, més calent que una ceba a les brases, per haver estat enganyat i per haver deixat perdre’s una  menja tan abellidora, el nostre llop va continuar  camí del poble. Ja quasi al Calvari, trobà una cabra perduda, vella i –suposà- corretjosa. “Millor és açò que cap cosa!” pensà. Estava a punt de caure sobre ella, quan la cabra digué:

-Beeeee! Fes atenció! És que no has vist quina punxa més grossa tinc en aquesta cama? I si,  menjant-me, et forades l’estómac, i mors? Quina desgràcia! I jo seria la culpable! Mai de la vida no m’ho perdonaria!

-Xe, sí que em sabria mal!. I on dius que tens la punxa?

-Ací, just a la cama dreta.

El llop buscava la punxa, i no l’encertava.

-Per ací?

-Més avall, home!. Només un poc més avall.

I quan el llop, buscant la punxa, tenia el cap catxo, la cabra va aprofitar per fer-li una topada amb totes les ganes. I després amollar-li’n una altra i una més… i deu o dotze, totes seguides, deixant-lo mig estamordit , estès al terra, amb alguna costella trencada.

En açò que en tornar a ser conscient i despertar-se, quasi era de nit. I per a postres, començava a tronar i fer llampecs. “Caldrà retirar-se a la cova, encara que amb la panxa buida… I és que mai dependré la lliçó! Va fer el llop. I mamprengué el camí de la cova.  “I ara, per acabar malament el dia, només faltava que vinguera un llamp i que m’enxampés!”. I així va ocórrer. Una guspira d’un llamp pròxim sofrimà part dels pèls i de la pell del llop, que es refugià, fumejant i ferit i famolenc, a la seua cova.

I conte contat, ja s’ha acabat. I aquell que no s’alce, té el cul foradat.

Ramon Navarro

Al poble dels números naturals, en aquella època eren pocs. De l´u al nou. L´avorriment era la tònica. Maldaven per tenir una biblioteca, una finestra per evadir-se una mica de l´ensopiment i poder somiar amb derivades i matrius de rang n. Però no podia ser. Manaven els números irracionals.

-Per tenir biblioteca heu de ser més de deu. És la llei. Resposta dels manaires.
L´u era el lider. Això si, ho era per deixadesa de la resta a qui no els importava un rave ser lider. No tenien res sobre què o qui manar.

-Si no ens feu una biblioteca algun dia passarà alguna desgràcia. Aquesta trepa es treuran els fetges només per distreure´s una mica, deia l´u als irracionals.

-És la llei, contestaven sense atendre a raons. Què vols fer-hi, era la seva naturalesa.
Un matí qualsevol es va iniciar tot. Va arribar el zero. Només l´u va mostrar interès pel foraster.

-Bon dia, qui sóu? Va dir l´u.

-Em diuen zero i sóc un rodamón. Les sumes i restes em diuen que no els serveixo per res i les multiplicacions i divisions que els faig nosa, que els complico les operacions. Sóc un pobre errant que només busca un lloc on viure tranquil.

-Sou al lloc ideal. Us convido a sopar. Deure d´amfitrió.

I ja se sap com acaben aquests sopars. Després d´un bon tec i d´un cert excés etílic l´u i el zero es van lliurar a les més baixes passions. L´u anava carregat de passió i al zero ja li anava bé rebre la passió i no el menyspreu. El lloc acompanyava també. Un jaç de paper de seda de bon gramatge amb flors seques i aroma de sàndal.
I després dels excessos, la ressaca. Ajagut al seu costat, el fruit de la passió. Tenia retirada a l´un i a l´altre, era el número deu.

-Collonut, ja tenim biblioteca! va exclamar l´u al veure´l.

-Visca, ja no em faran fora del poble! va pensar el zero.

Va venir al món rodejat d´amor i tendresa.
La notícia es va extendre ràpidament pel poble. El zero servia per alguna cosa. A tots se´ls van posar els ulls grossos i les dents llargues.Tots desitjaven de sobte posseir el zero (excepte el sis i el nou, que es miraven de cua d´ull l´un a l´altre mentre somreien sorneguerament).
Qui era l´u per ser el líder? Algú l´havia escollit?

-És un inútil! Un cabdill insensat! començaven a dir els més atrevits, atiats pel dos, que sempre havia estat un envejós.

L´ensopida i tranquila vida del poble dels números naturals va quedar torbada sense retorn. Van sorgir, d´allà on sempre havien estat ben enterrats, els gelos, l´odi, l´enveja. Tot va canviar i a pitjor.

Maurici Oliver

Si algú em veiés per la finestra, pensaria que estic estudiant per un examen de naturals, però s’equivocaria. Si s’acostés una mica, podria veure que estic dibuixant dues lletres separades per un cor, la primera lletra, correspon a la meva inicial, i la altra correspon a la inicial de la persona que estimo, però això no ho sabria només mirant. Si aquesta persona entrés a dins, també s’adonaria que estic escoltant música, per tant, la primera idea que s’havia fet de mi, que estava estudiant, s’anul·laria. A partir d’aquí, tot seria més fàcil d’esbrinar. Si s’hi fixés una mica, podria intuir que fa dos minuts que he deixat de plorar, se’m deu notar als ulls i també ho deduiria a partir de la pila de mocadors que hi ha a la paperera, encara que, seria massa estrany que algú entrés volant per la meva finestra i es dediqués a comptar els mocadors bruts de la meva paperera, sincerament.

La resta de la habitació podria semblar-li normal: fotografies dels meus amics rient, escampades per la paret; llibres als prestatges, un llit ple de coixins i ossets de peluix… Si mirés detingudament les fotografies veuria el propietari del nom que no deixo d’escriure als marges del llibre de naturals, però, tampoc crec que li interessés gaire. Els llibres no li aportarien gaire informació de mi, són llibres que no m’he mirat mai, o que he deixat a la meitat. M’agrada molt llegir i, sempre que puc, vaig a la biblioteca, però els llibres que tinc són un fàstig. Pel que fa els ossets de peluix… hauria d’investigar una mica més a fons per saber qui me’ls ha regalat, tot i que tampoc costa gaire d’imaginar…
 
Si aquesta persona, posseís el poder d’entrar a la meva ment i endevinar què estic pensant, s’adonaria de tota una història, de la qual el personatge principal porta per nom set lletres, tatuades mil cops a cada pàgina del llibre de naturals.

Encara que la única persona que té el poder d’endevinar què penso no voldria entrar mai per la meva finestra, i encara menys mirar fotografies en què hi surti jo, i tampoc li interessaria saber si ploro o no, ni què estic escoltant. Tampoc li faria falta saber quin és el nom que repeteixo tants cops, tampoc li caldria entrar dins la meva ment per descobrir tota la història, ell també la sap. De fet, si jo hagués volat fins a la seva finestra quan feia falta, tot això no estaria passant ara.

Natàlia Díez Ponsa  

Creuava Sabadell, amb una especial cura, quan als objectes – potencialment perillosos – que hi havia per arreu; a l’alçada de l’aeroport un control dels Mossos aturava majoritàriament els vehicles conduits per persones amb aparença d’estrangers, sud-americans sobretot, els musulmans si beuen acostumen a fer-ho dins de casa.

Havia vist per la televisió – en directe, mentre esmorzava – el dispositiu per netejar les platges de Barcelona; una munió de policies, i al darrera en una successió quasi infinita, més i més personal i material de neteja. El resultat, tones i tones de brutícia, i unes despeses milionàries que un país empobrit com aquest nostre, no es pot clarament permetre avui per avui. L’endemà el President del Govern Central, el de Madrid, ens diria que aquest any, caldrà reduir en 27.000 persones la oferta pública de treball.

¿ Algú recorda encara, quan tothom escombrava el tros de la vorera que hi havia davant de casa seva ?. Això feia que la gent fos una mica més sensible alhora d’embrutar, no tant per educació, el porc comú, sempre serà un porc comú, sinó clarament per egoisme , si no embruto davant la casa dels altres, potser, només potser, ells tampoc vindran a deixar la brutícia a casa meva !

Creuàvem Barcelona amb especial atenció, d’una banda a les limitacions de velocitat [ intentar adaptar-se a la senyalització és un autèntic trencaclosques, i alhora un element de perillositat que suposo les autoritats, si més no, coneixen ], al mateix temps, també com a Sabadell tenia una especial cura, amb els objectes potencialment perillosos que per arreu estaven escampats.

La meva destinació era el Masnou, i malgrat l’hora, passaven alguns minuts de les 9,30, la platja presentava un aspecte lamentable.

En algun vehicle podràs veure amic lector, un ase negre , i en altres un brau o”toro”, l’un i l’altre comparteixen també – malgrat les seves evidents diferencies ideològiques – la naturalesa porcina , pròpia mal que ens pesi d’aquest país que definia l’Espriu magistralment com :

Pobra, bruta, trista i dissortada Pàtria !!!

Està clar que tenim uns costums – mals costums – que com a país arruïnat no ens podem permetre.

© Antonio Mora Vergés

 
- Mmmmmm… Bon dia.-va dir ella-.
Silenci. Ell no diu res. Dorm com un tronc, amb una mà al costat del cos i l’altra agafant-se una galta. Sembla que ni respiri.

La Z s’atura un moment, espera que l’habitació deixi de donar voltes, i passa la mirada amb lentitud deliberada per tot el cos del monument que dorm al seu costat, aturant-se als punts estratègics, i saborejant altre cop la nit que li ha fet passar. Quin cos! Semblava que aquests no apareixien enlloc més que al gimnàs o dels anuncis de colònia gay; una pell suau, que acompanya els músculs treballats amb hores de kite-surf, un broncejat sa i uniforme… només de pensar en com es movia acompassat amb ella unes hores abans, nota un llunyà pessigolleig a l’entrecuix. A més tenia aquell encant de l’accent canadenco-chilè al xiuxiuejar-li paraules poc coherents a l’orella… També s’havia de reconèixer que de conversa no n’havien tingut gaire, però a la Z ja li estava bé, no era una disquisició sobre els llibres del Monzó el que havia sortit a buscar aquella nit.
Quan surt de l’estat mig catatònic en que està sumida -culpa a meitats dels martinis del dia anterior i de l’estat de falta de son-, recorda el dia espantós que l’espera, i s’espavila en un plisplas; fa tard a la primera obligació del dia, haurà de marxar corrent, i sent avui una festivitat tan celebrada no té clar si el trànsit li pot jugar en contra.

- Robert, Rob, despierta, tengo que irme, es tarde-. La Z fa un intent de moure’l; el sacseja amb suavitat; sembla que serà impossible que ell es desperti; ni tan sols s’ha mogut. És una llàstima, perquè li hauria agradat acomiadar-se com Déu mana (és una forma de parlar) d’aquell tros d’home.

Però té certa pressa per marxar, ha de fer mil coses aquell dia, pràcticament cap d’elles agradable, i finalment opta per vestir-se, deixar-li una nota i marxar discretament. Però primer ha de trobar la roba, que amb l’excitament i les presses de la nit anterior, havia quedat escampada per l’habitació; amb la ressaca que arrossega, i sense les lents de contacte, la missió no és fàcil; i tampoc facilita gaire les coses la manca de llum a l’habitació. Els pantalons apareixen rebregats al terra, junt amb els sostenidors (enganxats literalment a la samarreta), i una mica més enllà veu una sandàlia. S’aixeca, i a mesura que es va vestint, dóna la volta al llit, amb el cap baix i els ulls mig clucs per intentar centrar la vista, i els braços estesos, per no topar amb les caixes que ell té escampades per l’habitació. Quan troba l’altra sandàlia, s’adona que s’ha posat els pantalons però no porta calces. Es treu els pantalons agafant-los pels camals, i fent uns saltironets no gaire elegants, i de poc no cau de cul al terra. (Sort que no em veu ningú – és l’únic que atina a pensar)

Aixeca l’edredó pel seu cantó de llit, s’incorpora, mira a sota el somier (per favor, que no hagin caigut aquí); fa una ullada ràpida a la taula, a les estanteries, altre cop sota l’edredó, i quan ja no sap on més mirar, fins i tot aixeca el cap a la làmpara (amb la nit que vam passar,podria haver anat a parar a l’estàtua de l’altra banda del parc); i altre cop el pessigolleig…

Abans de donar les calces per perdudes, opta per posar-se les lents de contacte. Agafa els dos gots de xupito (ja sap que es diu xarrup en català, però hi ha paraules que sembla impossible d’adoptar com a pròpies; un xupito és un xupito); doncs bé, agafa els dos gots, i s’encamina cap al bany; pel camí quasi topa amb un company de pis d’en Rob (suposa), un noi d’uns trenta cinc, alt i negre, que la mira pràcticament sense curiositat ni sorpresa, i li mastega una espècie de “buenos díasss” també ressacós. Segurament deu estar més que acostumat a trobar-se desconegudes de bon matí pel pis; això tampoc és una sorpresa.

Després de rentar-se la cara per esborrar el maquillatge i posar-se les lents, torna a l’habitació i fa una ullada al tros d’home, que està en la mateixa posició exacta que fa quinze minuts, i que definitivament no es mourà per ajudar-la a trobar la roba interior, i molt menys per acompanyar-la a la porta. La Z mira el rellotge. És tard, ha de passar per casa per dutxar-se i canviar-se de roba abans d’anar-se a trobar amb la família, (ja és prou dolent aquells colors delatadors que li queden a la cara després de nits com aquesta); si a sobre apareix amb la roba de la nit anterior, i sense calces… no caldria el sisè sentit de les mares per intuïr res… o sigui que haurà de sacrificar aquelles calcetes tan mones (i tan cares). Més tard pensarà que tampoc li sap greu que aquell home que amb tota probabilitat no tornaria a veure, es quedés amb un record d’aquella nit…

Així que després d’escriure en un paperot la nota estàndar “Muchas gracias por una gran noche”, surt al carrer; ha de frenar uns segons i aclucar els ulls, perquè el sol la colpeja amb una lluminositat gens esperada, i la ressaca es torna a deixar veure. Fa una ullada a la Ciutadella, on sembla que estan fent algun acte oficial, perquè està envoltada de Mossos. Un d’ells la mira amb condescendència; però i què? La Z enfila passeig del Born, caminant amb tota la dignitat possible tot i la incomoditat; i ajornant la desagradable obligació de planificar-se el dia per dedicar uns minuts a saborejar l’últim aroma de la nit, … sense calces, però satisfeta.

Rosa Mestres

Delicte ecològic.
Ahir, els Mossos d’Esquadra van procedir a detenir una dona que era objecte de sospites, per part dels seus veïns, de fer un consum irresponsable de l’aigua; cometent així un delicte ecològic. Feia setmanes que els veïns sospitaven que la dona rentava, tal com feien les àvies, els estris de cuinar i la vaixella a la pica de la cuina. Les primeres paraules de la presumpta delinqüent, en el moment de ser detinguda, van ser que la nit anterior se li havia avariat el rentavaixelles.

Contaminació ambiental.
L’associació de veïns de l’edifici anomenat La Farinera, ha fet una demanda a l’Ajuntament per tal que sigui expulsat de la comunitat, per insociable, un veí de l’immoble. La majoria de veïns han patit alguna vegada el núvol tòxic que el veí en qüestió deixa anar cada cop que surt del seu pis, el primer primera, després d’haver-hi estat fumant. Els veïns troben que aquesta és una actitud clarament irrespectuosa que no poden consentir de cap de les maneres.

Control de substàncies.
Els controls que la Policia fa d’uns mesos ençà als vianants, per detectar l’ús de substàncies per desinhibir el comportament, ha fet que un centenar de persones hagin estat sancionades a pagar una multa del cinc per cent del seu sou mensual. Amb aquests controls i càstigs, les autoritats volen acabar amb la lacra del lliure comportament a les vies públiques.

Assetjament sexual.
Una treballadora de la sanitat pública ha estat declarada culpable per un jurat popular, d’assetjament sexual d’un company de feina. Segons la víctima de l’assetjament, un home jove de molt bon veure, la companya de feina li demanava l’hora repetides vegades durant la jornada laboral, en to inequívocament provocador i fent moure els ulls com una centrifugadora.

Jaume Sagués

Jordi Pujol i Pasqual Maragall, esmorzen junts. Dos Presidents, dos formes de veure Catalunya. Dos formes de estimar-la. Dos formes complementàries. Es un senyal inequívoc que el catalanisme de soc a rel es viu. Les lluites històriques han deixat pitjada: hi han ferides encara obertes. Ambdues sensibilitats tenen un front comú: recuperar el nostre orgull, la nostra identitat, les nostres institucions amb plenitud. Negociar com un poble, no com un puzle de partits regionalistes mimètics d’un Gran Germà amb referència directa o amb capacitat d’aixopluc per anar tirant de la rifeta de càrrecs funcionarials.
En comú, el seu esforç. En comú, la seva dignitat. En comú, gats escaldats per el mateix amo. En comú, voluntat que no volen donar a tòrcer. Jordi Pujol, avui, ben arropat, per un partit viu, per un programa renovador, per gent que es baralla però que te clar l’objectiu final. Pasqual Maragall, deixat pels que el van utilitzar: idealisme en front del pragmatisme mes descarnat. Ciutadans es un aixopluc honest però sense un nord polític i nacional clar.
En Pasqual representa una munió de gent del nostre país, nascuts o no ací. En Jordi pot esser encara mes ¿Per què no unir les forces?
La Casa Gran, pot esser, ens indica un camí.
Endavant. 

Josep de Nadal

Més enllà del nom, del que tracta el Just in time, es d’un mètode de producció que pot funcionar únicament en un sistema d’esclavatge pur.

Sembla que s’origina aquesta “tècnica” al Japó, de quin sistema de drets democràtics únicament en podíem trobar una semblança en el feixisme espanyol, i/o en el modus de producció feudal.

Desapareixen els estocs, tant de matèries primeres , com de productes acabats. “Tercers”, empreses , persones.,… s’han de preocupar [ habitualment per una retribució de subsistència ] de la correcta freqüència de subministrament, tant pel que fa als proveïdors, com pel que fa als “clients”, que passen amb la creació de les franquícies, a esdevenir autèntics esclaus dels fabricants/distribuïdors.

Se’n pot fer una traducció “ benèvola” de l’anglès i denominar-la ‘just a temps’.

Ara una vaga ha posat el país davant la seva dura realitat; tot plegat és únicament un miratge, un decorat, i la major part de les “figures” son uns tòtils integrals – no posarem càrrecs, no fos cas que ens en deixéssim algun, oi ? -. Em pregunto ?

Davant d’un tsunami algú creu seriosament que aquest trepa donarien resposta ?

O més senzill, en un període de pluges intenses a l’estil del Monsó ?.

Felicito als governs pels caos.

Els meus condols a les famílies dels caiguts, ferits, detinguts.

© Antonio Mora Vergés