A poc a poc, vam anar aprofundint en la coneixença mútua, i els Germans Maristes ens sentírem en condicions d’acceptar aquesta donació, amb les millors disposicions de col·laborar en la preservació i millora d’un patrimoni cultural per al nostre país.

L’Arxiu Gavín és un exemple de l’estima per les “coses de casa”, totes elles petites i gairebé insignificants en la seva individualitat, però que, aplegades en el seu conjunt, esdevenen el testimoni d’una època i d’unes sensibilitats que la recerca històrica sempre agrairà, i que tots els qui estimem la nostra terra fàcilment podem apreciar com a part del nostre patrimoni i una referència més de la nostra identitat.

Els anys 1985-87, el senyor Gavín va voler vendre bona part del fons acumulat fins a aquell moment a la Generalitat de Catalunya, amb la intenció d’obtenir uns recursos que l’ajudessin a continuar la seva tasca. Malgrat les limitacions de l’operació, va poder obtenir el suficient per sostenir la tasca que tant l’engrescava. La realitat actual de l’Arxiu Gavín, gairebé 20 anys després, és ben diversa de l’original: l’Arxiu ha augmentat ben bé dues terceres parts, que restaven propietat del senyor Gavín fins que n’ha fet donació als Germans Maristes. Per tal de mantenir la unitat de l’arxiu, vista la continuïtat dels materials en les dues etapes, i que el valor ve donat pel conjunt com un tot, en el qual sigui possible de trobar la seqüència més llarga possible en l’objecte de recerca, la Generalitat va accedir ben cordialment a fer cessió del seu material. L’acord finalment se signà el 20 de juny de 2007.

Mentre s’estaven duent a terme totes aquestes tramitacions, els germans maristes han adequat un immoble autònom dins del conjunt d’edificis del monestir de les Avellanes. Prèviament havia estat una fusteria, on es feia el mobiliari escolar de les escoles maristes.

Amb aquesta intervenció, es rehabilitaren aquells amplis espais per acollir de forma estable l’esmentat Arxiu Gavín. Es tracta d’un edifici de dues plantes, i tota la planta superior s’ha destinat a aquesta finalitat. Disposa de tres àmbits: el dipòsit (l’espai més gran), l’àrea de treball (catalogació, recerca, estudi…) i una zona d’exposició. Tot just fa pocs mesos que s’han acabat les obres d’adaptació, i només acabar-se, ja s’hi va traslladar el gruix de l’Arxiu Gavín: tot el que, en una etapa anterior, ja havia estat portat a Tàrrega i bona part del que el senyor Gavín encara tenia a Valldoreix, en el seu propi domicili.

De moment, tot resta emmagatzemat en un espai contigu, a l’espera que s’acabi de posar el mobiliari interior del dipòsit (armaris, compactes, calaixos…), on serà col·locat definitivament tot aquest material, a partir del gener de 2008.

Encara som, doncs, en aquesta etapa d’adequació de les instal·lacions i disposició dels materials en el nou mobiliari.

Al gener començarem una llarga etapa de catalogació informàtica dels diversos fons, tot i que ara mateix gaudeix ja d’un excel·lent sistema manual d’ordenació i recuperació de la informació.

El Sr. Josep Sansalvador i Castellet té a càrrec seu tot l’Arxiu Gavín dipositat a les Avellanes i, en aquests mesos, reparteix la seva activitat entre el Monestir i Valldoreix. Per concertar qualsevol consulta, mentre s’acaba d’organitzar tot plegat, es pot trucar al telèfon del monestir de les Avellanes (973 438 006) o bé a Valldoreix (936 742 570), o escriure a l’adreça electrònica següent: arxiugavin@arxiugavin.com. Hi sol haver una mitjana de dues o tres consultes relativament especialitzades a la setmana.

Mentrestant, el senyor Gavín continua treballant en algunes col·leccions que han quedat a Valldoreix, fins que arribi el moment de traslladar-les també al monestir de les Avellanes.

G. Josep Maria Soteras
Secretari i responsable d’arxius dels Germans Maristes de Catalunya

Fèiem un esmorzar lleuger que ens deixava literalment “un bon sabor de boca“, i alhora en situació expectant pel que feia a la composició del dinar, ho entendreu ràpidament si us assabento de les referències del xef : format a les cuines del Bulli i del Gaig, i amb l’experiència durant sis en la direcció de la cuina del Speakeasy;

Repassàvem entre altres temes les properes novetats que http://www.guimera.info/ posarà a la xarxa : no sabria dir-vos la prelació, però ben aviat podreu constar-ho; http://www.valldelcorb.info/ vindrà a ampliar la minsa informació que ofereix avui la xarxa, sobre tots i cadascun d’aquests encisadors llocs que s’aixopluguen sota la denominació Vall del Corb, només com una mostra;
Albió
Belianes
Ciutadilla
El Vilet (Sant Martí de Riucorb)
Guimerà
Llorac
Llorenç de Vallbona (Sant Martí de Riucorb)
Maldà
Nalec
Rauric
Rocafort de Vallbona (Sant Martí de Riucorb)
Rocallaura
Sant Martí de Maldà (Sant Martí de Riucorb)
Vallbona de les Monges
Vallfogona de Riucorb
….

Ja en sabem certament alguna coses d’aquest món petit : Al voltant dels segles IV i III aC es van formar la majoria dels pobles que actualment formen la vall. A ordre del Cister es va establir a la vall i es van erigir els monestirs de Santa Maria de Vallbona de les Monges, Santa Maria de la Bovera, Vallsanta (Guimerà) i el Pedregal (Talladell). Al Museu de Guimerà, [també possiblement en un futur Oficina d’Informació i de Turisme de la Vall del Corb] justament podeu admirar una exposició sobre el Cister en aquestes terres.

Tindrem també properament blogs a http://www.guimera.info/; aquesta és una primícia que personalment , m’omple de goig perquè ens ha de permetre alhora que millorar el nostres temps de resposta, pel que fa als concursos , Espai de Narrativa i Un Nadal de Conte, afegir també un espai per les històries – a l’estil de http://coneixercatalunya.blogspot.com/ – que ens permetin fer conèixer millor aquesta part de la Catalunya interior.

El mati s’escolava entre exposicions, reflexions i propostes, que un cop enllestida la taula refaríem degustant els plats del Robert Gelonch i Barcenilla; el carpacció al fum, el rissoto verd , fins a quatre esplèndides combinacions de gustos i colors, que des de les mans d’aquest cuiner, et retornen l’alegria de menjar; els postres sorgits també de l’innegable enginy del Robert, vindrien a confirmar-nos en l’encert ple, pel que fa al lloc escollit en aquesta ocasió per retrobar-nos els qui – de vegades contra tota lògica – volem també a la xarxa, mitjançant la pàgina web de http://www.guimera.info/ fer realitat cada dia, allò del “ continuarem fidels per sempre més, al servei d’aquest poble”!

Esperem poder-ho fer durant molts i molts anys.

Xerrava un moment amb el Robert Gelonch i Barcenilla, que em confirmava la procedència de “la terra ferma” del seu llinatge. La seva, com http://www.guimera.info/ és una aportació de QUALITAT, feta possible per la naturalesa generosa d’aquestes planes interiors.

Busqueu un espai a l’agenda i preneu nota :

C. Bailén, 56 Barcelona
Reservas: 93 265 82 98
GELONCH RESTAURANT

De res companys, de res; que no faríem per un amic, oi?

© Antonio Mora Vergés

Quan una empresa – fins i tot espanyola – fa fallida, els creditors podem demanar únicament la satisfacció dels seus crèdits, fins la definitiva liquidació de la raó social. La diferència fins al total import del deute, l’assumeix com a pèrdua el creditor.

Quan una família espanyola fa fallida – Europa is diferent - , els creditors demanen la satisfacció dels seus crèdits consumin la totalitat del patrimoni familiar; la diferencia obligarà indefinidament, amb tots els seus bens presents i futurs, a la família que certament no aniran ja a la presó per deutes – almenys mentre escric aquestes ratlles -, però quedaran inhabilitats eternament per exercir qualsevol activitat. Els creditors podran instar sempre, noves demandes i afegir interessos i més interessos, fins al moment de la mort del deutor.

Llegia que des d’algun estament professional – darrer reducte on encara resta, o almenys ho sembla, una mínima honestedat -, s’ha demanat al Govern, Progressista, Ecologista i d’Esquerres, que modifiqui – en el sentit de copiar literalment la normativa que s’aplica majoritàriament a Europa – la legislació Espanyola.

¿Sabríeu dir quin és el sector que s’hi oposa més aferrissadament ?. Doncs l’he encertat de ple una vegada més si senyor !, bancs, caixes, cooperatives de crèdit i similars, allò que s’anomena el sector financer!.

L’any 1.978 votàvem una Constitució, val a dir que molta gent, sense creure ni poc ni gaire, que els drets que s’hi recollien passessin mai a tenir aplicació, cal recordar de on veníem, i quina mena de personatges apadrinaven el invent !. 30 anys desprès, algú en sap alguna cosa de:
El dret a la feina, a la vivenda, a la presumpció d’innocència, a la contribució en funció de la capacitat econòmica de cadascú , a la distribució equitativa de la riquesa, a ….. , no puc continuar amic lector, els ulls se’m omplen de llàgrimes, i contra la meva raó i voluntat sento créixer dins meu l’odi!. M’aturo.

Us demano un favor als que teniu encara un bri d’humanitat. Ni que sigui només un !. Demaneu per tots els medis als nostres polítics, de tots els àmbits, Municipis, Consells Comarcals, Diputacions i/o Governs Autònoms i per descomptat al Govern del Regne d’Espanya, que governin pel poble, però amb el poble. Només així, algun dia – llunyà dissortadament encara – podrem viure en llibertat i democràcia, vius de ple dret fins al darrer moment de la nostra existència.!

Maleït el que violi els drets de d’immigrant, l’orfe i la vídua. Amen!

© Antonio Mora Vergés

I arribà el gran dia ! Un darrere l’altre, tots els alumnes van anar acudint al lloc de reunió carregats amb bosses plenes de peces de roba d’abric. Era, tal vegada, el moment més esperat de l’any, la recompensa als seus desvetllaments pels estudis. Enrere quedaven les lliçons, exercicis, fitxes, exàmens i altres tasques escolars. Transcorregudes les inacabables jornades lectives del col·legi, començava l’hora del plaer, de fruir de les merescudes vacances del viatge de fi de curs: una setmana a l’estació d’esquí de “La Molina”. Representava el colofó a un atrafegat curs acadèmic, el desitjat premi després d’un any en el qual es va compartir l’afany per aprovar les assignatures amb les activitats realitzades per tal de recaptar diners amb què pagar l’excursió. Hores de treball que no havien estat inútils, ja que havien permès convertir els fantàstics somnis dels alumnes en realitat.

La Plaça Major del poble s’anava omplint de nois acompanyats de pares i familiars que no cessaven de formular?los consells. L’autobús trigava en aparèixer, tot provocant la impaciència dels majors i la ira dels petits. Llargues inspiracions seguides per sospirs de resignació i d’angúnia. Aquells moments semblaven eterns, ancorats en un immòbil present que semblava no tenir fi.

Quan sorgí l’autocar pel llunyà horitzó de la carretera, els cors van començar a bategar amb desbordada intensitat. La quitxalla va intuir que aquell seria el seu mitjà de transport cap a la neu i van cridar amb sobtada alegria. Es van accelerar els comiats i les últimes advertències. Moments d’indescriptible emoció perquè molts nens mai s’havien separat dels seus pares i alguns d’ells ni tan sols havien dormit lluny de les seves respectives cases. Van ser minuts tensos en què es van barrejar la nostàlgia de l’adéu amb l’alegria de, possiblement, la major aventura de les seves vides.

L’autobús que ens conduí fins al Pirineu de la Cerdanya durant quasi sis hores de trajecte, no resultava massa confortable, però la il·lusió que bullia a l’interior d’aquells joves cors els feia oblidar les incomoditats sofertes. Els meus vint alumnes estaven disposats a gravar un inoblidable episodi en la seva història particular. Una excursió irrepetible donada la íntima convivència que mantindrien durant els propers dies. A mesura que ens apropàvem al nostre destí junt a les instal·lacions d’esquí, augmentava el seu nerviosisme. En descobrir l’hotel on ens allotjaríem, la seva felicitat va desbordar qualsevol previsió. Aquell paradís nevat va provocar exclamacions d’astorament i il·lusió, gestos de plaer i joia. El món de l’esport blanc s’obria davant dels seus atònits ulls amb tota la seva  immensitat, bellesa i jovialitat.

La nit va resultar inacabable per a aquells impacients nois que es delien per trepitjar la neu, la majoria per primera vegada en les seves vides. De matinada estaven ja en el corredor esperant les meves instruccions. Després d’esmorzar i de traslladar?se a les pistes on es col·locaren els seus corresponents equips, l’emoció es va fer visible a flor de pell, il·luminant els seus innocents rostres infantils. Aquells instants no tenien preu. Difícilment hagués aconseguit que renunciessin a l’experiència, i quan després del primer dia de curset amb els monitors assignats, van començar a lliscar sols, ja res ni ningú els hagués apartat de la neu. Suposava l’oportunitat de demostrar?se a si mateixos la seva capacitat d’aprendre. Eren conscients que havien d’adquirir unes tècniques que els permetessin dominar a voluntat els descensos, tot i que allò requeria molta constància. Significava un desafiament que la naturalesa els brindava, i ells no sols acceptaven aquest desafiament sinó que estaven decidits a guanyar?lo. Van afrontar la prova amb coratge. I així, lentament, dia rere dia, després de suportar incomptables caigudes i d’una gran despesa d’energia, van aprendre a esquiar. En cap moment es van donar per vençuts, no defallien en el seu entestament i alenats per una misteriosa força de voluntat van seguir esforçant?se perfeccionant l’estil, segons les aptituds físiques de cadascú. Impulsats per un poderós afany de superació practicaren i practicaren fins perdre la por als pendents i ser capaços de baixar per qualsevol pista.

Allí, en la calma de les muntanyes, contrastant amb l’angoixa de les ciutats, va créixer entre els meus alumnes una meravellosa sensació de goig que va originar la seva posterior felicitat. En aquelles solitàries valls pirinenques, sota un cel blau net de núvols i un sol radiant, la naturalesa se’ns oferia amb tota la seva esplendor. Des dels pins i avets, els esquirols i algunes varietats d’ocells contemplaven amb astorament i temor els ocasionals esquiadors que envaïen els seus refugis situats per damunt dels dos mil metres, per a descendir després pel blanc element.

Passaren els dies i l’esgotament va començar a fer?se notar en els joves músculs dels joves. El cansament acumulat durant les llargues sessions d’esquí els sumia en un estat de llanguiment. Però era un cansament sa, producte de les moltes hores d’exercici. I, tanmateix, se’ls veia alegres, satisfets d’haver superat la prova de l’esport blanc. Difícilment, oblidarien la setmana transcorreguda a l’incomparable marc natural de “La Molina” amb els seus formosos paisatges nevats, on encara podia respirar?se la veritable pau, on la natura en comunió amb la tecnologia, oferia les seves possibilitats de gaudir amb la pràctica dels esports d’hivern.

En aquell immens món on reina la soledat i impera el silenci, els meus alumnes havien après a fer les coses pel seu compte, a espavilar?se ells sols davant qualsevol contingència.

Finalment, va arribar el dia de la tornada. Trist per a alguns perquè suposava el tornar de nou a l’ordre quotidià i a la monotonia, esperat per altres, donat el seu enyorament de la família i de la llar. L’excursió havia servit per establir major coneixement mutu i per estrènyer els llaços d’amistat ja existents. Una experiència meravellosa de la qual sempre guardaran un inesborrable record.

Ara, mentre tornem a casa, penso sobre les vivències d’aquesta setmana passada als Pirineus junt als meus alumnes, i si pogués llegir els seus pensaments, estic segur que a tots els agradaria retrocedir en el temps per a repetir el viatge. Un viatge, de fi de curs que representa la il·lusió i l’esperança de qualsevol alumne.
 

Ramon G. Reverter
Maig de 2008

Un contempla l’espectre polític tant a nivell local, autonòmic com estatal i sent moltes vegades el grinyolar de les cadenes i ja s’ha avesat a què els fantasmes  (també n’hi ha de fèmines que porten ferralla amb bolles als turmells), pul.lulin pels ajuntaments, congressos i parlaments. Un es donaria per conformat si aquesta ma d’éssers ectoplàstics no ens costassin un ull de la cara, i per desgràcia no és així, cobren uns sous que molt difícilment trobareu dins l’empresa privada per la mateixa gestió.

Estic pensant que dins gran part de la classe política la ineptitud i la incompetència es converteix en un guardó per poder accedir a altres altes esferes professionals. No, no m’està venint el cas del darrer ex-honorable, que va, i que en sou de malpensats. Que ell se n’hagi anat a ca les amèriques a fer Metros inundables a compte de D. Florentino, no té res a veure amb el que estic escrivint. Sou vosaltres qui li esteu posant aquesta mala intenció i un servidor quan ha de dir les coses, ho fa de manera tan clara i meridiana com la llum del sol, malgrat a vegades un cert cinisme i una dosi de sarcasme consideri que és bo per la salut.

Per on vos agradaria que comencés respecte a certs components de la classe política fantasmal?. Respecte al metro de Palma que s’ha inundat tres vegades i que ara es troba fora de servei i s’han fet parets de contenció a les boques d’entrada perquè no es torni inundar, malgrat l’aigua entri pels imbornals, trampilles de ventilació; que això no sé com ho arreglaran i esper que no siguin els mateixos “tècnics i experts” que realitzaren el projecte que a més de costar un ull de la cara, està a punt de convertir-se amb l’albufera de Palma. Els diversos mitjans de comunicació tan escrits com televisius n’han anat plens. Sobretot el diari  Balears del passat diumenge dia 23. I com els distints periodistes han escrit uns articles excel·lents al meu parer, jo no hi afegiré sobre el banyat i mai tan ben emprada la frase.

Tampoc escriure, malgrat n’estic temptat, sobre les afirmacions dels polítics i polítiques que ara mateix es troben a la santa oposició per justificar que el metro s’inunda, donant la culpa a l’actual Govern autonòmic, ja que quan vaig sentir les declaracions de l’anterior Consellera d’obres públiques Mabel Cabrer  , és que amb el panxó de riure  fins i tot vaig fer-me mala via. Aquesta genteta és increïble: Ells fan el metro, fa quatre gotes ( 20 litres per metre quadrat ho són) s’inunda i menys mal que no hi va haver cap desgràcia personal, i com a conclusió arriben a: L’actual govern hauria d’haver pres mesures i a més que Emaya hauria d’haver arreglat les canonades de les estacions a on s’ha inundat. Malgrat Emaya contesti que se’ls havia avisat, però que no sol.licitaren cap tipus de comprovacions ni d’informe. I per penjoll, i malgrat els murets de contenció, amb les pluges del dimarts passat torna-m’hi  torna-hi a nedar altra vegada.

Em sembla que més que a la política es podrien dedicar a escriure novel·les  fantàstiques o de ciència ficció, i és que els pobrets sembla que no viuen en aquest món i no trepitgen amb els peus a terra.

Solucions, perquè això no passi, i que els doblers públics no siguin tudats d’aquesta manera, idò la solució podria ser, malgrat no confio que els meus ulls la vegin. Que els polítics responsables dels bunyols i nyarros, responguin dels mateixos  amb el seu patrimoni personal, per arreglar les trencadisses que la seva nefasta gestió ha provocat. Que vos sembla?,  a què si fos així els estaments polítics funcionarien d’una forma semblant a les comunitats de veïnats . Presidents per torns rotatius i per obligació.

Del tema del vaixell Don Pedro i la falta de memòria, no sé si parlar-ne. El marronàs del Prestige i l’animalada ecològica que representà, no es poden comparar en absolut, malgrat ja ho hagin intentat. Ja sabeu qui governava quan el tema del Prestige. 

N’afegeix una altra, resulta que Bush advertí a Ansar, en la seva reunió texana, que invadiria Iraq petàs qui petàs. Ansar li aconsellà, sembla,  que esperes la resolució de Nacions Unides i que ell li donaria suport a la guerra, a canvi de què fes qualcuna cosa per intentar canviar l’opinió pública que se li estava esvalotant en contra de la guerra. Un  zombi i un espectre amb bigotet  reunits i això que no era Halloween .

Bé, anant a coses serioses que quan es parla d’aquesta genteta sempre s’acaba desbarrant, malgrat un no vulgui.

Un detallet  per les nostres contrades. Ara el portaveu del Pius Pius a l’oposició per decisió popular , s’ha atrevit a criticar que el Consell insular hagi perllongat la concessió del túnel de Sóller i que el Consistori no hagi lluitat per aconseguir la seva gratuïtat pels sollerics.  Fosforo Ferrero per un tub per la memòria. Tal volta no recorden que el túnel en qüestió,  costà el cap a un honorable i que li tallà  des de Madrid el Sr. Ansar quan s’omplien la boca de què no hi hauria contemplacions amb els casos de corrupció dins les files del Pius Pius. Que l’honorable decapitat  tampoc fou declarat ni innocent ni culpable perquè el possible delicte havia prescrit. Ja se  n‘encarregaren de què s’allargués fins a lo mai dit. I que la concessió fou feta quan ells governaven.

Valgui’m déu, a més de fantasmes, desmemoriats.

Josep Bonnín
Maig de 2008

Hi havia una vegada un noi que es deia Àngel. Va començar a treballar de molt jove, com a aprenent, en un petit negoci de teixits de Navarcles el seu poble natal. Però tenia ganes de saber més i més, així que es va matricular a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Manresa, on aviat va destacar per la seva intel·ligència. Per aquelles dates el Govern central va convocar unes beques de perfeccionament d’estudis a l’estranger i ell va ser un dels escollits per beneficiar-se’n.

Va ingressar a l’escola de teixits de Roubais (França) una de les millors en la seva especialitat. Tot i el seu desconeixement de l’idioma, es va posar al dia ràpidament i aviat va destacar com l’alumne més avantatjat. Al segon curs es va projectar una Exposició Internacional de teixits i l’escola francesa hi va participar per mitjà d’aquest brillant alumne (català per cert) i va obtenir la Medalla d’Or. Acabats els estudis, va tornar al seu país. Ja tenia l’edat de fer el servei militar, però en un Consell de Ministres  va considerar que seria malaguanyat, no aprofitar els coneixements que havia obtingut i li van commutar a canvi de fer conferències i d’entrar a treballar en una empresa on pogués aplicar el que havia après

Tot aquest procés  era sovint notícia en els periòdics de l’època, tant per elogiar les oportunitats ofertes pel govern, com per exaltar la figura dels humils treballadors, quan se’ls donaven oportunitats. La fotografia de l’Àngel apareixia repetidament a la premsa i es podia constatar que, a més d’intel·ligent, era de molt bon veure.

Una noia de Sabadell (llavors “primer centro lanero de España”) que es deia Àngela, seguia amb interès aquesta història. Fins i tot retallava  i guardava els diaris que parlaven d’ell. Era filla d’un fabricant tèxtil i aquesta fàbrica va ser, precisament, la que va acollir la primera immersió formal en el treball, de l’Àngel.

Un dia quan ja feia un cert temps que  formava part de la plantilla de l’empresa, el pare d’ella i cap d’ell, va organitzar  una anada familiar a Montserrat i el va convidar a acompanyar-los, cosa que va fer amb molt de gust. I van passar junts un bon dia.

Abans de tornar cap a casa, L’Àngela va voler  aprofitar els últims moments per anar a demanar a la Moreneta, que aquell jove que tant li interessava, es fixés en ella i  es va entretenir massa.  La resta del grup l’esperaven a l’estació, quan va arribar el cremallera, van anar pujant i just quan ella arribava corrent, va arrencar. En veure-la, l’Àngel va saltar del trenet… perquè no es quedés sola aquella noia tan maca i mai més la hi va deixar.

Fins aquí la història i l’anècdota. Només em queda dir que l’Àngel i l’Àngela van ser els meus pares. Ah! i que em dic Montserrat.

Montserrat Graner Codina
Maig de 2008

Intentaré raonar-vos el sentit precís.Vivim en una societat plena de mancances, i alhora curulla de xerrameca insubstancial, en quin altre lloc del món, el negoci editorial és sustenta bàsicament amb les revistes, mal dites del cor ?, on sinó a Espanya, és noticia d’interès nacional, que un torero s’emborratxi, o que una donota de l’anomenada alta societat, s’oblidi de posar-se roba interior ?, on es fa tema de conversa general, l’estada d’un grup tancat en una casa, granja, illa ,… ?. Aquest país, te molts i molts problemes, l’atur, la corrupció política i econòmica, que comporta per alguns la impossibilitat de gaudir d’una vivenda digna, i per a d’altres l’enriquiment ràpid i senzill; que troba “natural” que foragitem de les ciutats als pobres, perquè els rics puguin viure tranquils; que permet la destrucció de la natura en nom d’una econòmica sostenible, finançant projectes eòlics en zones de calmes i boires; que amaga darrera del concepte ecològic ,la naturalesa exclusivament rapinyaré, de la major part dels projectes d’obres d’interès pretèsament social, que ….. ?.Tots som còmplices ?, el nostre silenci, en ocasions obligat, tota vegada que els mitjans de comunicació son de qui son, ens fa, en l’imaginari popular, [ entenguis aquí només polític, i no únicament de l’anomenat Partir Popular ], en errònia i malintencionada conclusió de la frase, qui calla ,… atorga, consent, admet, aprova, aplaudeix, no, no i no !, en això, malgrat que potser no som la majoria i han encara persones honrades, que no poden, o no saben, fer arribar a l’opinió pública els seus crits de desaprovació; com deia més amunt, qui calla, calla !

Altrament quan algú ens calumnia, o parla de nosaltres de forma manifestament injusta, hem de contestar obligatòriament ?.

Qualsevol bocamoll o lleuger de ploma, ens ha de fer perdre el nostre valuós temps ?.

De nou, no, no i no !. Tenim dret a guardar silenci , a no implicar-nos en aquesta societat corrupta, i per això ningú – entenguis, que pugui ser considerat persona – ens pot demanar que contestem a l’un, o que precisem a l’altre, i això és així, justament perquè com estic intentant d’explicar-vos, qui calla, calla ! .

Hem succeí a mi mateix fa força dies, en un clar intent de provocar-me algú en va obligar a guardar silenci, i d’aquest meu silenci, en va voler treure la seva conclusió; és tractava, de segur que ho teniu clar, d’algú del que no és pot predicar que és una persona, no se quina mena de qualificació li pertoca, perquè la meva va ser una llicenciatura en dret, i no en biologia, tinc cert però que encara conservo la capacitat de discernir, i la qualificació persona, no s’ajusta gens a les actuacions d’aquest individu, ni dissortadament a la de molts altres, oi ?.

Ho tenim assumit doncs ? Qui calla, calla !

(c) Antonio Mora Vergés