Valldelcorb.info

Aquest era un dels punts de l’ordre del dia que havíem de tractar en la reunió del dissabte 26 de gener de 2.008, els membres de http://www.guimera.info/ ; estàvem convocats a l’edifici de la Cort del Batlle, a la Plaça Major d’aquesta Vila medieval, qualificada com conjunt històric, artístic, i monumental.

Sortia de Castellar del Vallès, abans de les 8,00 del mati; l’informe meteorològic preveia boires intenses i duradores a les planes interiors; habitualment qualifico aquest lloc com a “forat negre” , per l’oblit ignominiós que vers ell practiquen les comarques litorals, i molt particularment els barcelonins, polítics o no, La boira durant alguns dies o setmanes, ho transforma dissortadament en un forat blanc”, cal afegir ara a l’oblit, el fred, l’aïllament, les gebrades i els inconvenients de l’hivern en aquestes terres oblidades !

A la sortida del túnel del Bruc, em trobava amb la boira, el meu projecte de recollir imatges d’alguns llocs de la Segarra, semblava frustrar-se; sortosament s’obria el cel, en superar el Coll de la Panadella, i assolia ben aviat el meu primer objectiu :
El poble de Sant Antolí, Altitud: 587 , és situat a la costa esquerra del riu Ondara. Està format per una sèrie de carrerons que en altres temps eren tancats per dos portals.Al cim del poble hi ha l’antiga església romànica, on dos o tres cops al any es fan activitats, la més important és el diumenge sobre Sant Isidre, que s’hi fa missa i benedicció del terme i un dinar de germanor. S’està restaurant l’església i l’entorn per a crear-hi una zona d’esbarjo.
Recollia imatges d’aquest llogaret encisador.
Continuava per l’antiga carretera Nacional II, fins a Sant Pere dels Arquells, Altitud: 528 :
El poble de és situat en un lloc ric en aigua, a la dreta del riu Ondara, al fons de la vall.Compta amb una vintena de cases, un grup de les quals forma una placeta interior, cosa que unida a l’origen monàstic del lloc ha fet suposar que el seu àmbit podia ser d’un antic claustre del priorat. El topònim, Arquells , podria també derivar-se d’aquest fet. L’església de Sant Pere dels Arquells, que avui no guarda cap vestigi del seu passat monàstic, és a la part més baixa del poble . Em va cridar l’atenció, el Pedró darrer vestigi possiblement del Comunidor, i l’escut Vaticà damunt la porta de l’església. La qualitat de Papa de Sant Pere, permet el lluïment d’aquest element; malgrat això, és una autentica raresa, que fotografio també amb delectança.
L’actual parròquia de Sant Pere dels Arquells era una canònica filial de la de Santa Maria de l’Estany. El 1084 hi consta l’existència d’una església que va ser dotada econòmicament, potser amb la intenció de fundar-hi un monestir. Més endavant, el 1100 el lloc fou donat a l’Estany perquè hi instaurés un priorat. En el decurs dels segles XII a XIV el lloc va tenir una vida relativament sòlida, però en caure en decadència la casa de l’Estany, aquesta també va perdre vitalitat
Es va secularitzar el 1592 i va passar a mans de Santa Maria de Montserrat, com a priorat, fins el 1835. Durant els segles XVII i XVIII va passar a ser més aviat una granja regida per un prior de Montserrat. Actualment és una parròquia

Feta la feina, segueixo el meu camí per arribar a l’hora prevista a Guimerà. Tinc temps encara per fer un talladet al Sant Jordi, i puntualment comencem la reunió de l’associació:

Més enllà de la posada en marxa de valldercorb.info, on ens convoquem i us convoquem a tots a una sessió de brainstorming [ tempesta d’idees ] que ens podeu fer arribar per correu electrònic, comprovem les noves aplicacions de vídeo instal·lades a la pàgina web de http://www.guimera.info/, que ens situen, o millor ens permeten continuar en el nivell superior, la champions league d’internet i no únicament de les pàgines en llengua catalana. Les estadístiques ens confirmen que superem llargament el miler d’entrades úniques diàries.

En el camí de tornada, prop d’Igualada en trobo novament amb la boira, que aprofitant les hores de la nit, embolcallarà amb la seva gèlida blancor aquestes terres, tant estimades per mi, de la Catalunya interior, del “forat Negre”.

© Antonio Mora Vergés

De la màquina a la màquia

Aquí trobareu la crònica d’un curt viatge en el que partint del present, hem tornat a l’alba d’una de les manifestacions primeres i diria que principals, de la vegetació en el nostre entorn. Les Garrigues, comarca de Lleida , quin nom deriva clarament de GARRIGA
GEOBOT. Comunitat vegetal constituïda per plantes de fulla endurida i persistent, entre les quals predomina el garric.. Procedeix de la degradació de l’alzinar o de la màquia , i es fa sobre sòls profunds . Es tractava de veure, i fotografiar, d’això bàsicament va la cosa amic lector, de guardar en imatges les restes d’un passat que en el cas de l’alzinar, la màquia o la Garriga, difícilment tornarem a veure en el seu esplendor inicial. Retratar i alhora senyalitzar adequadament ;també la natura es un atractiu turístic i ho serà més i més amb el pas del anys; a Catalunya hi ha més fagedes que la d’en Jordà, i cal que això es faci saber, i malgrat que en alguns casos la comunitat vegetal que es conserva sigui petita, serà justament aquesta petitesa, la que si cal la farà més valuosa. Penso en el entorn de Castellar del Vallès en el que visc, en una petitisima mostra de l’alzinar que es troba a la finca anomenada de Can Casamada, i que aixopluga encara tot un seguit espècies com els galcerans, i el boixgrevol, que de fet es conserven quasi únicament en aquell indret. Aquell tros de naturalesa, es un actiu del Vallès que s’ha de fer conèixer, i s’ha de defensar de qualsevol agressió.
Els autèntics actors d’aquesta història els podreu veure tot seguit :
garric :
BOT quercus coccifera , família de les fagàcies, arbust perennifoli de 50 a 200 cm d’alt, de fulles coràcies, de color verd clar lluent , sinuades i espinoses, i de fruit en gla. creix a la terra baixa mediterrània.
arçot:
BOT rhamnus lycioides , família de les rammnàcies, arbust molt espinós, de fulles estretes, lanceolades, i de pecíol gairebé indiferenciat; fa flors petites i axil·liars, i fruits negres. Viu a la terra baixa mediterrània, poc plujosa, sobretot a l’espinar alacantí de margalló i arçot, i a la màquia continental de garric i arçot.

Hi han d’altres espècies vegetals que acompanyen al garric i a l’arçot, i que conformen una Garriga avui, des d’aquí encoratjo a la gent de les Garrigues a recuperar-ne almenys una petita mostra, i ha fer-ne divulgació, al mateix nivell que ho fan del seu oli d’oliva, dels seus castells, de la seva cuina de caragols a la llauna i del seu passat àrab.

ANTONIO MORA VERGÉS (Castellar del Vallès)

El Negundo que s’enyora del mar.

Parlem amic lector d’un arbre, oriünd de l’Amèrica del Nord, en la zona oriental, i quina destinació principal és ornamental; el podeu trobar esmentant dins del catàleg d’arbres i arbredes d’interès general, com el Negundo de la Font.

L’arbre d’aquesta història el podreu veure a Talamanca, Valls del Montcau, Comarca del Bages, Catalunya profunda, terres del “forat negre”; ho podríem fer també a Talamanca del Jarama, ciutat castellana que alhora que manté les seves arrels i tradicions històriques, gaudeix d’un envejable desenvolupament econòmic ; i fins a la Regió de Talamanca a Costa Rica, lloc on podem presumir que va nàixer l’acer negundo quina observació era l’objectiu de la nostra sortida.

El Joan Antoni Blaze Archs , – l’amic historiador al que demanaven com sempre el seu parer sobre la qüestió – en la seva tesi contempla com a possible que l’arbre ens vingués d’Amèrica o per la via d’un Indiano retornat a Talamanca, o per la portada posterior al mal anomenat descobriment l’any 1.492 i que fos l’actual Negundo un rebrot d’aquell.

La tesi de la Silvia de Santa Mònica, val a dir que força més arriscada, planteja la possibilitat que fossin els víkings qui portessin les llavors recollides en el seu desembarcament en aquelles terres, i que l’arribada a les Vall del Montcau, fos conseqüència de la emigració dels pobles del Nord, que donarien també el nom de lloc TALAMANCA. En aquesta tesi, lloc sense mar.

En qualsevol cas, calia anar a veure aquest Negundo de la Font, que a l’abric de la riera de Talamanca trenca totes les previsions – sobretot quan a longevitat – per als exemplars de la seva espècie.

Ho fèiem el dissabte 19 de gener de 2.008, sota una intensa boira, que ens acompanyaria des del moment que superàvem el Coll d’Estenalles, prop de les 9,00 del mati , fins al moment en que retornàvem al nostre Vallès, passades llargament les 13,00 hores. Viatjàvem : El Joan Moliner i Manau, el llegendari sherpa de les Valls del Montcau, el Tomàs Irigaray i López , i el Feliu Añaños i Masllovet, ambdós fotògrafs de reconeguda vàlua en el món de l’excursionisme, la natura i la conservació del nostre patrimoni històric i monumental; em feien tots plegats l’honor – una vegada més – de confiar-me la tasca de cronista.

Trobàvem l’arbre sense fulles, a la font situada a la baga del castell, acompanyat per uns exemplars de plàtan, en la perpetua contemplació de la Mussarra, a la riba contraria, dins ja del terme de Monistrol de Calders. Del lloc n’era el propietari el senyor del castell, però consuetudinàriament la utilitzava tot el poble per recollir aigua i com a safareig comunal (actualment tapat per un enrajolat vermell al costat del brollador, l’obra del qual data del 1701).

Feta la feina principal, anem a fer un tom pel poble, curull de llocs d’interès; l’església de Santa Maria (segle XI), d’estil romànic, n’és un exemple. L’edifici actual mostra les ampliacions del segle XVIII que transformaren la planta original de creu llatina (una nau) en una planta basilical (tres naus). A la façana, destaca el rosetó, el campanar i la portalada amb dos arcs de mig punt dovellats, ornada amb arquivolta i capitells d’estil corinti. Darrera, l’absis és cobert amb volta de quart d’esfera i ornamentat amb arcuacions cegues i finestral de triple arcada. Dissortadament està tancada, com la majoria de temples en aquests temps.

Anem per carrers empedrats fins al casal senyorial amb la torre , que construïren al segle XVIII, els Castellbell; A Talamanca l’any 1717, les tropes borbòniques enderrocaren el castell, fatalitat que compartiren bona part dels castells de la Catalunya Vella.

La boira persistent , la humitat elevada, i la bona fama de Cal Ros, juntament amb la necessitat de recuperar-nos una mica, ens portaran a l’emblemàtic bar restaurant de Talamanca, on prendrem un cafè.

Ens arribarem encara fins a Santa Magdalena, per recollir les imatges esfereïdores de l’abandó absolut en que es troba aquesta ermita romànica.

© Antonio Mora Vergés

L’anunci.


El Frederic Estruch i Vidal, riquissim comerciant de Barcelona, on tenia oficina oberta, al carrer de Nàpols, 129 entresol; vivia habitualment a la seva torre de Castellar del Vallès, o de Sant Feliu del Reco, si així us agrada més, tot i que amb ell, aquesta disquisició entre la urbs i la seva pedania ,li semblava – com tantes i tantes coses – una pèrdua de temps, i per a ell, l’element temps, feia molts i molts anys que havia esdevingut l’autèntic valor.

Li faltaven pocs dies per arribar als seixanta anys, havia esmerçat tota la seva vida, en mantenir i àdhuc augmentar la fortuna familiar ,que s’havia consolidat a la Ciutat de Cardona, on els primers Estruch i Vidal, jueus , s’havien dedicat al préstec de diners, sota la protecció de l’aleshores Comte de Cardona ; no havia estat gent dificultós establir l’origen de la família, ja que juntament amb les dades de l’arxiu de Cardona, hi havia l’arxiu dels Estruch-Vidal, – que en aquell moment romania encara a l’estat de Ohio- tota vegada que a criteri d’altres membres de la família, les coses polítiques a Espanya, estaven lluny de poder-se considerar estables, en la mesura no tant que pervivien persones vinculades al període feixista – que n’hi havien – com que els partits d’àmbit estatal, mantenien estructures fortament antidemocràtiques i àdhuc en algun cas, fins i tot mafioses en el seu comportament.

S’havia oposat en el seu moment a eliminar la lletra h de la terminació del cognom, com aconsellava una part de la família, perquè tot i que certament era un element que posava de manifest la procedència jueva dels Estruch, com la major part dels que duien cognoms acabat en ch – cosa que no succeïa amb el Vidal, tot i tenir-ho comprovat documentalment – a ell, no li semblava que aquest tret s’hagués d’amagar, i menys encara en el món de comerç, on justament acreditar la pertinença a aquesta comunitat, constituïa una garantia de seriositat addicional, que donava tranquil·litat als mercats.

El Frederic arribada ja la seixantena, s’avorria !, durant els anys d’activitat laboral, no havia sentit mai aquesta sensació, però ara, sols ell i la dona a la casa de Castellar del Vallès, els dies se li feien eterns; i com de diners en tenia i molts, va pensar que podria comprar allò que li mancava, un amic ! ; i és va decidir a posar un anunci, i aquí comença realment aquesta història !

Va fer una llista de les coses que NECESSARIAMENT havia de tenir la persona que es buscava, i també un a llista, de les que NO HAVIA DE TENIR. Li va semblar que enllestiria ben aviat la feina, i dit i fet, va començar :

Li agradaven les persones cultes, agradables i conversadores; així doncs “l’amic” hauria de tenir aquestes característiques, però en realitat que volia dir, culta ?, havia de tenir un títol universitari ?, calia un determinat nivell de coneixements ?, com s’avaluava aquest ítem ?. Desprès vindria definir agradables, que era agradable ?, que et donin sempre la raó, és agradable ?, que mai discrepin dels teus punts de vista, és agradable ?. Conversador ?, que xerra sempre ?, que no es fa mai pesat ?, que et provoca les ganes de xerrar ?.

No semblava senzill definir els trets NECESSARIS, potser fora més senzill, fer-ho al revés, oi ?.

No li havien agradat mai les persones amb barba, li semblava que amagaven alguna cosa – com així és de fet -: Tenia doncs un tret clar, BARBA, NO !, desprès li va semblar que potser també hi havia qui duia barba, per raons estètiques, per amagar – si – alguna cosa, però en positiu, una cremada, una cicatriu; així doncs ?, BARBA SI, O , BARBA NO ?.

De sempre, els negocis amb els àrabs li havien semblat arriscats, a més de dur en ocasions barba, acostumaven a tapar-se exageradament – per un occidental – el cos, això li desagradava profundament, però recordava també, algunes trobades amb àrabs a Turquia, a Algèria, a Egipte o a Jordània ,… on s’havia sentit com a casa seva, on la sensació de protecció, d’amistat, havia estat perfecta; així doncs ?, ÀRABS SI, O ÀRABS NO ?

Els negres, xinesos, mongols, indis, i indis sud-americans, i algunes ètnies més ,li feien una certa por, se’n malfiava obertament !. No podia però oblidar el tracte cordial, amical, tendre quasi, de persones com el Konrad n’Mba, al que havia conegut a Guimerà, i que dir de Ghandi ? o de Confuci ? o de Neruda ? , o …. ; així doncs ?, tampoc aquí podia fer una afirmació apriorística !

Va voler definir el terreny polític ; no li agradaven els nacionalismes radicals, i això li feia desqualificar a qualsevol persona amb vinculacions amb els partits espanyols; que malgrat el que deien ser, tenien en el context europeu, fama de genocides i antidemocràtics !, tampoc però, podia admetre persones com el bocamoll català, que ofenien només a l’obrir la boca, i semblaven estar constantment disposats a encertar una guerra civil !. Millor no parlar de política, oi ?

De religió ?. Li va semblar que a un Estruch, jueu , de Cardona ; aquest era un tema, en el que de totes, totes, el millor que podia succeir, era que no se’n parles, ni poc ni gaire, oi ?

Al Frederic se li començava a fer evident, que la tasca de definir els trets bàsics, d’un amic, no era gens senzilla, i alhora, intel·ligent com era, veia que la major part dels atributs positius, o es donaven gràciablement o no és podien donar !. L’amistat de fet, era una relació gratuïta !, només des de la llibertat és podia ser amic d’algú !Va tenir la constatació d’això, un dissabte de juny, quan caminava sol, per la riera seca, a escassos metres de l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, i és va trobar amb un grup d’homes d’edat més que mitjana, que acompanyants d’un gos fox-terrier [ gossa ] de nom Bruna, caminaven tot i xerrant amicalment, sobre les qüestions típiques de la setmana, els esports, el temps, la política ,… i que el varen acollir obertament, quan els va demanar d’ajuntar-se amb ells, que anaven – sembla que de forma habitual – fins al Pi de les Quatre Besses, la Vall Deliciosa i alguns llocs mes de nom encisador, que no recorda ara.

Deseguida és va sentir part del grup !, i abans d’arribar al camí del Dalmau, ja era ell l’encarregat de llençar les pedres que la Bruna aniria a buscar de forma infatigable !. Li va semblar el mati més feliç de la seva vida !.

Va constatar però, que no sempre anaven junts, i que justament això, el fet d’atendre obligacions diverses, família, associacions, articles ,… feia que les trobades – quan és podien produir – fossin encara més agraïdes, això doncs era l’amistat !. Facilitar que els altres poguessin gaudir d’uns moments especials, quan també nosaltres tenien l’ocasió de fer-ho !. I sense compensació econòmica !

El grup no tenia jerarquia, així doncs no hi havia cap, ho va entendre quan el Jaume va comentar que el proper dissabte tenia un compromís familiar, i l’Antoni que aniria a una excursió amb la Fundació Caixa de Sabadell, i el Jordi, que marxàvem a l’apartament de Girona; únicament l’Antonio, el que tenia com a propietari de la Bruna [ que va comentar que únicament la treia a passejar però que la gossa era de la seva filla ] , va dir, que llevat d’obligacions de darrera hora, el podia trucar el divendres i possiblement podrien tornar a sortir, i li va comentar alguna cosa, d’anar fins a Castellcir a veure el Castell de la Popa.

La tarda d’aquell dissabte, El Frederic Estruch i Vidal, riquissim comerciant de Barcelona, va entendre, que depenen de les obligacions familiars de l’Antonio, de l’estat de salut de l’un i altre, i de tot un seguit de qüestions, respecte de les que no tenia ni coneixement ni possibilitat d’influir, podrien sortir novament a passejar en companya de la Bruna, i que això a les alçades de la vida en que és trobaven ambdós, era tot el que és podia demanar, i per descomptat, el mes semblant – sense ser-ho – a tenir un amic !

Amic lector, si ens tens algun d’amic/ga, cuida’l, perquè veritablement, qui te un amic te un tresor, i si com succeeix en aquesta història no fos així – som molts els casos – gaudeix al màxim de totes les ocasions de relacionar-te amb d’altres persones !

Ah! , no perdis el temps pensant en posar un anunci per a trobar amics, aquesta és una tasca, que només es pot fer de forma desinteressada; d’altra manera jo no parlaríem d’amistat, oi ?

© ANTONIO MORA VERGES