Mes: novembre de 2007

Aprofitant el fred d’aquest diumenge 18 de novembre de 2.007, em vaig decidir a revisar algunes de les meves eines de consulta a l’hora de preparar sortides i/o excursions per aquestes terres properes del Moianes, Alt Vallès i Valls del Montcau.

No faig esment dels diccionaris, des del mal anomenat de Catalunya, que acostumo a citar com: Gran Enciclopèdia de Barcelona, fins als del Joan Coromines, Alcover-Moll, Fabra,……; la seva consulta pretén únicament dotar de rigor algunes afirmacions derivades de la observació.

Quan a la recerca de molins per les conques avui eixutes dels rius i barrancs que neixen a l’altiplà del Moianes , val a dir que amb sort desigual, car d’alguns no se’n troba cap resta, seguim les indicacions de :

Títol: Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes
Autors: Gener Aymamí Domingo i Joan Pallarès Personat
Editorial: Rafael Dalmau (Barcelona) Any edició: 1994 Pàgines: 120
Propietari : Feliu Añaños i Masllovet

Quan a la recerca de tombes, cistes i necròpolis, seguim :

Títol : Recorregut per les tombes Medievals de Sant Llorenç del Munt i els seus encontorns
Autor : Antoni Ferrando i Roig
Editorial : Ègara [ Terrassa ] Any edició : 1992 Pàgines: 63
Propietari : Tomás Irigaray i López

Com exemple de llocs puntuals i quan existeix – com en aquest cas – una monografia que més enllà de l’amor i l’entusiasme ,ens explica de forma científica allò que – com a mínim – s’ha de conèixer, seguim :

Títol : Sant Miquel del Fai/ Mil anys d’història
Autor : A. Pladevall Pbro.
Editorial : Tip Cat. Casals [ Barcelona ] Any edició ; 1970 Pàgines : 136
Propietari : Antonio Mora Vergés

En tot moment i exposades en relació al major grau d’informació que obtenim de la seva consulta, seguim :

Mapes : Editorial Alpina
Editorial Piolet
Dir. Gral. Del Inst. Geogràfic d’Espanya
Editorial Albada

Afegiu avui – per als qui en tenen – l’ús del G.P.S , de l’altímetre, i d’altres estris auxiliars, al sentit bàsic i primordial d’orientació en el espai, i un cop comprovat que les piles de la màquina de retratar funcionen; que porteu llanterna i binocles; que us plantegeu una sortida assolible sobre la base d’una velocitat mitjana de quatre quilometres hora; que quan al calçat i al vestit aneu guarnits de manera adequada, i ja sereu un més en aquesta família.

Amb tot i el que fins aquí s’exposa, quan podem trobar un bon sherpa local, ens deixem portar ,i val a dir que sovint son aquestes rares ocasions les que més ens plauen.

Amic lector, com llegeixes tot necessita i demana la seva preparació. De tota manera, en aquesta afecció nostra, hores de despatx les mínimes, eh !

© Antonio Mora Vergés

Aquesta és una reflexió feta des de la talaia dels anys i l’experiència, situacions ambdues que no tenen avui cap valor. Ho és també des de la perspectiva d’una certa fòbia als uniformes i a la uniformitat.

En el meu cas, recordo l’ús – obligatori – de la bata de col·legi als Escolapis de Sabadell, més tard una bata de color blau en el despatx tèxtil, on vaig treballar des del 14 fins quasi als 18 anys; vindria desprès l’uniforme caqui amb coll de plàstic i pantalons amb gomes, en els llarguissims quinze mesos d’estada a l’exercit , que curiosament no em surten – ni a mi, ni a ningú – com a cotitzats a la Seguretat Social [ això també forma part de la memòria històrica, i no tinc coneixement que cap Partit ho reivindiqui ]; les togues – sense punyetes – formarien part del meu vestuari professional durant un grapat d’anys – enguany n’ha fet vint-i-cinc com a membre del Col·legi de Sabadell – i novament l’uniforme caqui – ara de la Brigada de Tropes de Socors de la Creu Roja -, que penjaria definitivament quan es va dissoldre aquesta unitat, sembla que ja innecessària en un món de serveis professionals d’assistència i atenció als més febles. Hi ha persones que troben a faltar aquell servei desinteressat, val a dir que avalant la tesis del govern progressista que patim, això és únicament nostàlgia dels temps passats, perquè en aquest país anomenat Espanya – tothom ho sap – no hi ha pobres. Insistir en la seva existència – la dels pobres – es considera altra vegada desafección al régimen.

Recordo molt vivament que malgrat les pressions – fortes i insistents – que se li van fer al meu pare, mai vaig haver de vestir l’uniforme de la Falange, dita aleshores Frente de Juventudes, tampoc i pel mateix motiu vaig formar part del moviment Escolta. Segur que això de la fòbia és hereditari, oi ?

Per què doncs l’elogi de l’uniforme ?; hi ha d’entrada un efecte positiu d’estalvi, l’uniforme que molts porten en el seu treball sovint s‘aprofita en la activitat privada i/o familiar, portar uniforme és més econòmic que vestir de marca – de fet un uniforme més, oi ? – ; l’hàbit certament no fa al monjo, però per a la resta del món l’identifica com a tal, l’uniforme ens permet reconèixer fàcilment al personal sanitari, als bombers, als toreros, als militars, als clergues, als jutges, a les moltissimes policies que haurien de fer d’aquest país un paradís ….. …… llàstima que no existeixi – encara – l’uniforme de bona persona, oi ?

Hi ha – recordar-ho és obvi – algun efecte negatiu, l’uniforme, implica uniformitat , i com li pertoca fer ,elimina la diversitat, la critica, la diferencia, i fomenta “l’esperit de cos”, l’abús de posició, la intolerància i ens pot portar novament , a fer i/o a patir bestieses per designi diví.

En alguna ocasió us heu aturat a pensar que hi ha peces de vestir que esdevén uniformes ?. Si, si , els pantalons texans, tant associats a la llibertat – també al tabac fins no fa gaire – , o els xandalls que s’associen avui a temps lliure, a vida “sana”, a salut fins i tot.

Venen temps durs, i de ben segur la tornada a l’uniforme ens ajudaria a portar-los millor. De nou les fàbriques tèxtils a plena marxa !. Uniformes grisos per als homes i blau marí per les dones, per a als menuts els clàssics blau i rosa.

Ah! Me’n oblidava, també caldria que la honestedat tornes a posar-se de moda.

© Antonio Mora Vergés