Mes: juny de 2007

Els darrers llops foren exterminats a Catalunya al llarg del segle XIX; la causa del seu extermini, no foren tant les pèrdues que generaven els seus atacs bàsicament als ramaders, com l’augment de la pressió humana sobre el territori, i la preeminència de l’espècie humana a la part alta de la piràmide depredadora, homo,hominis lupus, “l’home, és un llop per l’home” .
El segle XX , amb la anomenada I Guerra Mundial, la Guerra Civil Espanyola, i la II Guerra Mundial, vindrien a confirmar a la nostra espècie, com la “gran depredadora”; les darreres accions bèl•liques, clarament definibles com genocidis, mostren sense cap dubte que l’espiral d’odi, revenja ,mort , funciona a velocitat exponencial.
El fet però del que vull deixar constància, succeïa a Catalunya i potser també en altres llocs de forma diríem habitual ; lluny de la visió cinematogràfica en la que l’home llop es el resultat d’una transformació provocada pel pas del dia a la nit, de dia home, de nit llop, els que a Catalunya rebien els noms de Pare Llop, Encantador de llops, o també Home llop, acostumaven a ser uns individus d’aspecte embrutit i ferotge, que vivien normalment en zones de muntanya, dins dels boscos i entremig dels llops que els reconeixien com a líders indiscutibles, i el seguien amb docilitat.
Només la generalització en l’ús d’armes de foc acabaria a l’ensems amb els llops i amb aquestes persones que tenien ascendent damunt d’ells.
A darreries del Segle XVI , s’inventarien els perdigons , això va fer augmentar alhora que la precisió de les armes de foc, la seva producció, i d’una forma més lenta que en els nostres temps, va fer-les assequibles per a quasi tothom, fins a l’extrem que a meitat del segle XVII, rara era la masia o casa aïllada, on no trobéssim almenys dues escopetes.La història , que situarem en el primer quart del Segle XVII , succeïa dins l’espai de l’actual Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, i més concretament a la Masia del Dalmau, a la Vall del mateix nom.
S’explica que una nit particularment freda de l’hivern un home d’aspecte embrutit, cabells llargs, barret de roba ennegrit, capa esparracada i feta a partir d’una o més mantes de roba, pantalons esquinçats que li cobrien només fins als genolls, calçat lleuger, i extremitats inferiors i superiors extremament piloses, va demanar aixopluc; l’amo anomenat Joan, en veure’l va un fer manifest gest de repugnància i amb males maneres i àdhuc amenaces li va denegar l’allotjament fins en el paller.
El Dalmau, avui encara, malgrat que per la seva ubicació dins del Parc Natural, no s’hi practica ni l’agricultura, ni la ramaderia [ com correspon a la concepció “natural” dels polítics barcelonins], era en aquells moments una casa molt rica ; tenia ramats que pasturaven des del Obits , a la Vall d’Horta ; des de la Mola a la Castellassa , i per descomptat des de l’ermita de les Arenes a la Roca Mur.
La nit següent a la negativa del Joan a donar allotjament a l’home de mal aspecte, els llops mataven un dels seus ramats despenyant-lo des del Puig Rodó; en successives nits perdria la resta del seu bestiar, uns a la raconada de la font del Llort, i els darrers mentre feien camí cap a Castellar en l’espai que des d’aleshores rebria els noms de Collet i turó del Llop.
El Dalmau, va intentar refer els seus ramats, però una vegada i altra, els llops en una nit li mataven totes les bèsties; va demanar l’ajut d’altres propietaris i es va fer una batuda per tot el terme, en més d’una ocasió van veure a l’home d’aspecte ferotge envoltat dels llops, però sempre a una distància que feia ineficaces les armes de foc.
El Joan va fer el cor fort, i va anar a buscar a l’home llop per a signar una treva; l’home de nom Hiram – segons li va dir – va acceptar les seves excuses i van acordar el preu que rebria del Dalmau per tal que els llops no ataquessin els ramats – altres masos, feia temps que pagaven ja aquesta paria – , des d’aquell dia, i fins a l’extinció dels llops, de l’espècie canis lupus, el Dalmau mai més va patir la pèrdua de cap altra bèstia.
Hi han respecte dels fets d’aquesta història, altres ubicacions al llarg de tota Catalunya, i d’una forma més general, en els contraforts pirinencs, on es van acabar concentrant els darrers exemplars dels llops.
S’explica que fins en els llibres d’oracions, n’hi havia una, anomenada el Parenostre del Llop, que en una de les versions, deia :

Nostre Senyor e mossèn Pere.
Se n’anaven per llur camí,
en encontraren lu lop lobas :
– E on vas Lop Lobas ? –
se dix Nostre Senyor.
Vau a casa d’aital
A menjar la carn i beure la sang d’aital
– No ho faces Lop Lobas –
Se dix Nostre Senyor.
Ves-te’n per les pastures,
A menjar les herbes menudes
Ves-te’n per les muntanyes,
A menjar les herbes salvatges,
Ves-te’n a mitja mar
Que aci no pugues res demanar

Ara ens toca només enyorar-nos d’aquells homes llops, quina maldat podíem evitar satisfent una mínima paria.
Els homes llops d’avui dissortadament son insaciables, la seva crueltat no te aturador, com tampoc els preus que – malgrat no deturar la seva violència – ens fa pagar en conceptes de paria.
Potser – si com els nostres avantpassats – preguem un particular Parenostre dels Llops Actuals, el bon Déu – com sembla ho feia amb les bèsties – aturi ara als Homes Llops !.
Amén !
© Antonio Mora Vergés

Ressonaven encara per la Vall del riu Corb, les promeses fetes des de la presidència del Consell Comarcal, en ocasió de la presentació d’un llibre sobre Guimerà, en el marc excepcional del Mercat Medieval d’aquesta Vila Comtal. Abans de la tardor, netejarem i consolidarem les runes del Monestir de Vallsanta, i facilitarem l’accés als visitants !
El dissabte vint-i-cinc de novembre, a un mes dia per dia del Nadal, aturava el meu vehicle, camí de Guimerà al voral de la carretera, i constatava com certament les paraules se les emporta el vent; la vegetació continua en la seva tasca de demolició lenta però eficaç, l’accés es del tot impossible fins per a persones àgils i joves, i deturar el vehicle en aquest punt, constitueix en el millor dels casos, un risc per al propi vehicle i/o un perill per als usuaris de la via.
Permeteu recordar un text publicat al setmanari Nova Tàrrega, pocs dies desprès del compromís esmentat:
Guimerà ja tenia importància en el període romà quan pel fons de la Vall del Corb, passava la via de comunicació entre Ilerda [ Lleida ] i Betulo [Badalona ], Barcino era aleshores únicament un port de pescadors. Seguiria mantenint la seva importància en el període de dominació àrab, en la que possiblement s’alces la torre de guaita, que juntament amb les alçades de l’Albio i Rauric completarien la línia de defensa que depenia del Caid de Maldà. La derrota dels sarraïns fora – una vegada més – un retrocés en tots els terrenys pel que fa tant a la cultura, com a la distribució de la renda i l’accés als mitjans de producció econòmica; justament la presència del Cister en les terres acabades de conquerir pretenia bàsicament minorar o evitar els rigors brutals del sistema feudal ; finalment però, el mateix Cister, acabaria integrant-se en el sistema de govern feudal; l’abadessa de Vallbona de les Monges, amb la denominació de MiSenyora – així tot junt – exercia la jurisdicció civil i penal en el seus territoris.Amb tot, val a dir que gràcies als monestirs, el retrocés no va ser encara més considerable; en alguns documents del període medieval, podem llegir “ el senyor no firma perquè és noble”, llegir, escriure i practicar qualsevol ciència, eren considerades tasques pròpies de monjos, monges, sacerdots, o persones delicades de salut, quan no de dubtosa virilitat.A la Vall del Corb, hi podem trobar – esperem que des del proper setembre amb les condicions d’accés i seguretat mínimes – les ruïnes de Vallsanta, que s’ha de dir foren salvades pels veïns de Guimerà, de la seva venda – d ‘això no en fa gaire temps – amb l’argument de que per tal d’emportar-se les pedres, calia tramitar una llicència d’enderroc. Dissortadament avui la tasca de l’enderroc, quasi està duta a terme pel temps i la desídia de les administracions. Millor sort tindria La Bovera, on l’advocació de la Mare de Déu dels que pasturaven bous, possiblement en el període en que el riu Corb anava curull d’aigua, ha acabat consolidant un Santuari Marià, d’àmplia devoció, tant a les terres de l’Urgell com les de la veïna Segarra. Finalment el Pedregal, fora dels tres monestirs el que tindria pitjor sort; en aquest sentit la seva proximitat a Tàrrega, necessitada de materials de construcció per al seu creixement li seria una adversa circumstancia , recentment s’ha bastit una capella, en al que hom diu, que s’hi poden trobar – encara – peces procedents d’aquell cenobi.Esperem que la ruta del Cister , reculli amb el nom propi de Guimerà, el llegat històric que malgrat tot, es conserva encara per aquestes terres, i que ben aviat puguem llegir, com itinerari del Cister en terres Catalanes, Santes Creus, Guimerà, Vallbona de les Monges i Poblet, a més de completar un oblit, de reparar una injustícia, s’estarà aplicant únicament un criteri històric.
Sortosament, gràcies a la premsa, no totes les paraules se les emporta el vent.
Des d’ara, espero amb impaciència la trucada dels meus amics de la Vall del Corb, en la que em facin saber, que les tasques de neteja i condicionament de Vallsanta i el seu accés ja s’han acabat i el resultat – que confio comprovar in situ – es excel·lent.
© Antonio Mora Vergés

La frase, cèlebre pel Reverend. Martín Luther King, en algun moment tots la hem fet servir, i en el meu particular cas, entre molts d’altres tenia el desig, si voleu dir-ho també el somni, de seguir el recorregut del riu Calders, des del seu naixement a Monistrol de Calders, fins que lliurà les seves aigües al Llobregat en el terme de Navarcles.

No he fet el recorregut en la seva totalitat -encara – però puc explicar-vos ja alguna cosa:

Començàvem el camí sota les runes del Castell de Calders, la vegetació de ribera ens regalava des de l’inici de la pista, tot just al costat del molí , la coloració pròpia de la tardor, des dels grocs suaus , quasi blanquinosos, als vermells sanguinis, passant per una paleta que únicament les màquines de retratar i/o la genialitat d’un pintor, poden recollir.

La nostra primera parada la fèiem a la casa Gran de Bellvei, on la nostra presencia feia sortir als amples finestrals, una parella d’avis, al que la nostra salutació , bon dia !, retornava la tranquil•litat, la denominació fa justícia a la masia, que senyorejava clarament en aquest curs alt del Calders, a poca distància trobaríem Bellvei on recolliríem imatges de l’antic molí i la font que sota els plataners acull als vianants ; la casa del Rubió, tancada amb pany i clau , situada en un meandre, des d’on gaudeix de magnifiques vistes , era el següent objectiu del mati , esperem que en una propera ocasió el lladruc d’un gos, o la fumerola d’una xemeneia, ens facin saber que la vida ha tornat ; es llastimós haver de recollir imatges i històries, únicament en temps passat, sobretot en llocs com aquests que tenim tant propers; el molí del Blanquer, restaurat de no fa gaire temps, sota les runes de les bassa que feia anar la seva maquinària , i alhora que rendibilitat econòmica donava vida a la contrada, la casa del mateix nom absolutament enrunada i en gran part ja sota una vegetació que la derruirà completament, ens feien aturar novament; en el camí que ens duria a l’antiga església de St Pere de Viladecavalls, trobàvem un curiós bosc d’alzines, reduïdes a una escala arbustiva , agrupades en tres o més soques i retallades d’una forma que ens recordava un ou, de ben segur que per aquestes contrades hi ha algun follet que s’entreté fent aquestes singulars formacions arbòries ; l’església inservible per al culte a causa d’un incendi en la darrera guerra civil , habilitada avui com a garatge de la casa , està situada al costat de la masia de Llucià .

Sobten les proporcions d’aquesta casa, en quines proximitats hi ha l’església i el cementiri, i trobem que li escauria força la designació com a Sala de Llucià, justament atenen a la majestat que s’intueix a l’indret.

En el camí fins a Navarcles, a dreta i esquerra aniríem veient els indicadors de les masies que encara estan actives, l’Estrada, el Soler, les Oliveres, ….., ens aturaríem en un darrer punt abans del final del riu, l’anomenat Parc de les aigües de Navarcles, en quin llac nedaven plàcidament un grup d’ànecs.

Finalment contemplarien a les envistes quasi del Monestir de Sant Benet de Bages, com el Calders lliurava al Llobregat, les aigües que pel que fa a la riera Golarda, començaven el seu camí, prop de Collsuspina, i pel que fa a la riera de Sant Joan, naixien als límits de Monistrol de Calders i Castellterçol, dins la finca anomenada també del Rubió.

Exhaustes , però certament contents i satisfets, retornàvem a la nostra terra del Vallès, on dissortadament no podíem afirmar ja la validesa de les paraules del poeta de Sabadell, Joan Oliver, que havien estat certes, però no profètiques, com el Vallès no hi ha res !

© Antonio Mora Vergés

Feia molts i molts anys que recollia i en ocasions rescrivia , la història o les històries de les cases de pagès, de les masies abandonades per l’entorn proper al Vallès occidental.
Durant l’any 2006 que donava les seves darreres passes, el Diari de Sabadell m’havia fet l’honor de publicar algun d’aquest relats adornats amb fotografies meves, del Feliu Añaños i Masllovet o del Tomàs Irigaray López. Va ser justament com a conseqüència d’aquestes publicacions, que el –li direm – Cosme em va trucar un dia a casa, i se’m va oferir com a guia per una sortida que hauríem de fer tots dos sols, sense màquina de retratar i el mati del dia de Nadal.
La proposta em va intrigar i com suposava encertadament el Cosme vaig acceptar; a casa , a la meva esposa , no li va agradar gaire – malgrat el meu compromís de ser puntual – que marxes en tant senyalat dia i en companyia d’una persona desconeguda.
A les 8,00 em passava a recollir amb el seu vehicle.
El camí agradós va consumir dues hores i ens va portar davant les runes d’una masia – que jo no coneixia – i quines dades no he trobat en cap dels mapes que habitualment faig servir; el Cosme òbviament es trobava en un entorn molt conegut, vaig pensar que familiar fins i tot.
Esmorzàvem a l’era de la masia, arrecerats del vent i gaudint d’aquest assolellat dia de Nadal que sens dubte anuncia una Pasqua gèlida.
Si Nadal al sol, Pasqua al foc, i a l’inrevés, segons recull la saviesa popular.
En acabar el nostre àpat, el Cosme en va confessar que havia nascut en aquella casa, i que justament els havien desnonat com a masovers un dia de Nadal dels anys 60, recordava perfectament com el càrrec de la Diputació Provincial , amb l’uniforme blau i les corretges negres, que identificava als membres del Glorioso Movimiento Nacional, acompanyant per dos guàrdies forestals va fer saber al pare del Cosme, que havien de deixar la masia, de la que n’era des d’aleshores propietària la Diputació, i justament aquell fascista ja feia servir mots com, ecològic, natural, sostenible, per justificar l’abandó definitiu del conreu en aquell indret, i el tancament de mas, que es veuria reduït a runes en un breu període. Amb tot, la família podia encara passar els nadals a la casa, perquè com deia aquell mal home, els fascistes no son tant dolents com vostès diuen. Acomplert l’encàrrec els tres homes van marxar.
El pare del Cosme, van enganxar l’animal al carro i tota la família, la mare, la germana, el pare i el Cosme, van marxar cap al poble.
El pare tornaria encara un dies més, per recollir els mobles i les eines que eren seves, i abans de reis, deixava les claus a casa d’un dels guàrdies forestals, que li recordava que “era un manat” i li feia saber que la situació li sabia molt greu.
Aquell dia de Nadal dels anys 60, els van acollir a casa de l’oncle, i segons el Cosme va ser fins i tot un dia feliç; ben aviat el pare va trobar feina en una fàbrica, i la mare feinejava per les cases de la gent benestant del poble, ell i la seva germana, van acabar els estudis, la germana va fer magisteri, i ara tenia plaça en propietat al poble, ell va acabar enginyeria superior i disfrutava d’una bona situació econòmica.
Si l’abandó del mas es mesurava únicament des d’una vessant pràctica , val a dir que s’havia de considerar un èxit.
El cert però, era que el pare mai va ser feliç en la seva feina a la fàbrica, com tampoc la mare, i ell mateix , el Cosme, havia invertit la seva vida en lluitar contra l’aplicació de models corruptes, sota l’aparença de constituir un procés ecològic, natural, i sostenible.
Em va agrair alhora que la meva presència en aquest dia tant especial, el difondre per arreu les meravelles d’aquest país nostre, que en un període breu – si no fem res per evitar-ho – serà només una gran concentració urbana , envoltada de runes, abocadors, espais desèrtics i llocs sense història. Ell, el Cosme, tornava a la masia enrunada justament per recuperar d’aquella visió tràgica la força per continuar en la seva lluita sense fi.
Abans de les 14,00 per tranquil•litat de la meva esposa em deixava davant del meu domicili, i alhora que m’esperonava a continuar en la tasca de divulgació que comparteixo amb d’altres persones, em pregava la màxima discreció pel que fa al seu nom real i la ubicació de la masia.
La discreció es un hàbit arrelat en la meva conducta, i pel que fa a continuar recollint , la història o les històries de les cases de pagès, només dependrà – espero – de mantenir un bon estat de salut.
© Antonio Mora Vergés

…..els va ésser forçós recular i fugir com ho feia en Borrell i els altres que pogueren seguir-lo, perseguits per l’enemic fins al Castell de Guanta [ que també pertanyia a Caldes ] on posaren setge els sarraïns. Es defensaren valerosament els assetjats uns quants dies causant-los moltes baixes, però a la fi, no poden resistir més, els Alarbs [ àrab, però també sinònim de salvatge, inculte, ferest ] entraren al Castell per la força, i encara que el Comte i els altres lluitaren aferrissadament, quasi tots foren morts lluitant per la Pàtria. Havent entrat els àrabs per assalt al Castell, tallaren el cap del Comte Borrell i alguns dels més principals [ Aveli Xalabert Serra, Caldes antic i modern, – Caldes de Montbui 1935 – pàgina 11 – ]
Aquesta lectura m’havia fet buscar la ubicació física del Castell de Guanta ; el paratge pertany avui a Sentmenat, població del Vallès Occidental, on val a dir-ho, associen aquest nom, no tant a un fet històric i/o llegendari del període de la invasió sarraïna, sinó clarament a un moment de la recent història industrial, en la que s’havia fet servir el cabal d’aigua de la riera d’aquest nom, per a la producció elèctrica.
Passaven pocs minuts de les 8,00 del mati del dissabte 26 de desembre de 2006, quan baixàvem del cotxe al costat mateix de la casa de Guanta, coneguda també com Castellet de Guanta, el Feliu Añaños i jo.
No havíem aconseguit trobar mapes amb detall, i dúiem únicament una guia turística de la zona, amb una mínima informació i molta propaganda. Començàvem el camí passant per la font de les Orenetes, i seguint fins a la pista que des de Castellar del Vallès, et porta fins a Sant Sebastià de Montmajor, Caldes i Gallifa; anàvem en direcció a Castellar i a la nostra dreta, podíem gaudir de la contemplació de Can Cadalfalch o Catafau, i darrera seu l’estampa inconfusible de la Mola, deixàvem a l’esquerra les runes de la casa anomenada abans el Castellet de baix, i la casa en restauració del Castellet de Dalt amb una teulada només a una aigua, ben aviat la pista comença a davallar i en un revolt confiats en un munt de pedres, i en la memòria del nostre llatí de l’escola, Corb [ corba ] ens endinsem per un corriol ; aquí i allà ens cal superar l’obstacle que representen, un inusual nombre de grans pedres curulles d’humitat i extremament relliscoses, que trobem just fins al cim, on topem amb les que son sens dubte runes del Castell de Guanta; davant nostre quasi devorat per la vegetació, oblidat de tothom el lloc exacte on succeïren els fets, que explicava l’Aveli Xalabert i Serra.
Recollim les imatges d’aquest cim del Turó anomenat del Corb, davant per davant del Puig de la Creu, separats únicament per una munió de línies elèctriques de molt alta tensió, que des de Sentmenat arriben fins la frontera amb França.
Al progrés sens dubte li resulta enutjós conservar adequadament el patrimoni històric, enlloc del món com aquí, el culte als diners està per davant de qualsevol altra cosa, “la pela és la pela “ , ni que ara l’anomenen euro.
Hem fet la nostra feina, i per les futures generacions restarà encara, la darrera imatge d’una ruïna, en la que s’iniciava justament un món nou; queia el cap del Comte Borrell, però guanyàvem per sempre més el zero i els números ordinals.
Aquella derrota, – com passa amb molta freqüència – fou una victòria absoluta per Catalunya.
© Antonio Mora Vergés

El cotxe marcava -3 graus quan recollia al Tomás Irigaray López a la benzinera que fa cantonada amb la Rambla Iberia i la carretera de Terrassa a Barcelona, marxàvem a Guimerà, la Vila Comtal de la Comarca de l’Urgell, que conserva intactes la major part dels seus trets medievals, en part per l’extrema cura dels seus habitants, residents o no, i en part també per la despoblació salvatge que pateix la Catalunya interior en general, i aquella plana freda i boirosa en particular.
El fred augmentava de forma clamorosa, fins a -6 graus , quan sortíem del túnel del Bruc, la blancor evidenciava la gebrada general que havien patit les comarques situades darrera de la serralada litoral; ens aturàvem per a prendre un cafè a la Panadella , on constatàvem que el desviament de la N-II havia certament provocat una dràstica reducció en el nombre de viatgers que s’aturaven en aquell punt, ens comentaven que actualment la reducció es podia quantificar en un 50% en relació a la mitjana d’altres moments anteriors en el temps; val a dir, que el tràfic “habitual” d’aquesta via, supera en percentatges de fins al 500%, el que hi havia fins a la inauguració del nou traçat.
Esperem de la solidaritat de tothom , un petit esforç que ha de permetre continuar l’activitat econòmica en aquesta zona de servei, i consolidar alhora un bon nombre de llocs de treball, en una de les zones més deprimides de la Catalunya interior.
En el trajecte per l’antiga C-240 mentre esperàvem per superar un dels punts on es fan obres per eixamplar-la, el termòmetre marcava -5 graus, que seria la temperatura que ens acompanyaria fins al Sindicat Agrícola de Guimerà, on compraríem olives arbequines, i seriem testimonis de com el fred havia gelat l’oli que permet accionar el mecanisme que fa pujar i baixar les banyes d’un “toro” de carrega.
Arrecerats dins de l’edifici de la Cort del Batlle, on l’Associació Guimerà.info celebra les seves reunions ordinàries, veiem com el sol desfeia molt lentament la gebrada que s’havia dipositat damunt les teulades.
El Tomás Irigaray López, que formarà part del jurat que decidirà els guanyadors del Concurs de Fotografia de la Vall del Corb, que s’ha dut a terme durant el proppassat anys 2.006, va sortir a fer fotografies passades llargament les dotze del matí, i confiàvem trobar-nos a les 14,30 a l’Hostal Sant Jordi per dinar.
El matí es va fer curt mentre prenia nota de les activitats properes d’aquesta dinàmica associació : Per Setmana Santa exposaran els premis del Concurs de fotografia de la Vall del Corb, a l’edifici on ens trobàvem, a la Cort del Batlle, en ple centre de la vila medieval, formant una de les cantonades de la seva preciosa plaça Major. Per Sant Sebastià, festa de la localitat, està prevista la inauguració de la replica del Retaule de Guimerà, de Ramon de Mur. S’espera per descomptat la presència d’autoritats de tots els àmbits, religiós, polític,….. , sobre el procés de recuperació d’aquesta excepcional obra d’art, es presentarà un llibre en dates que s’anunciaran oportunament. A Guimerà, Lleida i Barcelona, finalment i com tots els anys des de en fa dotze, els dies 11 i 12 d’agost es durà a terme el Mercat Medieval.
A les 14,30 em retrobava amb el Tomás per dinar, i comprovava pel to rosaci de la seva pell a la cara i les mans, que la consecució d’una sèrie d’extraordinàries fotografies, que podríem veure aquella mateixa tarda, havia estat més un suplici que un goig.
Em confessava mentre menjàvem que aquell matí, havia entès clarament la frase “ hi ha amors que maten !” . Durant tot el dia en alguns carrers de Guimerà, la temperatura no havia superat els 0 graus.
A la tarda, un cop descarregades les fotografies a l’ordinador, el Tomás va tornar a fer un tomb pel carrers esglaonats de Guimerà, de ben segur que gaudirem de valent amb la contemplació del treball del nostre fotògraf, quina bona feina comença a circular per arreu.
Ens retrobàvem de nou a les 18,30, el cotxe marcava – 2 graus, fèiem un darrer repàs ; el Tomás duia tot el seu material, màquines digitals, analògica, filmadora , i per la meva part, havia recollit tots els encàrrecs: llibres de Guimerà i el Mercat Medieval, per atendre compromisos particulars, botifarres de cal Francesc, una litografia que m’havia regalat el Joan Duch, i divers material i notes, que em servien ara, per fer-vos aquesta petita crònica.
A la pàgina www.guimera.info podeu ampliar informació quan us sembli, en tot cas, assumim el compromís de fer-nos ressò de qualsevol informació que ens facilitin des d’aquesta Associació a la que esperonen a continuar en la seva tasca de suport i divulgació a Guimerà i als pobles de la Catalunya interior.
© Antonio Mora Vergés

Hi ha una accepció en el diccionari on s’explica que es tracta d’un estat morbós provocat per la disminució de la pressió atmosfèrica; en el nostre cas però, el mal és manifesta justament en el sentit contrari, quan fa temps que romanem en alçades inferiors als 300 metres, patim tots els símptomes que s’associen al mal d’altura; a conseqüència possiblement de l’augment de la pressió atmosfèrica, de la contaminació ambiental, i de la reiteració obsessiva d’accions contraries al manteniment del nostre equilibri físic i mental.
Per combatre – una vegada més – les manifestacions d’aquest estat morbós, el diumenge quatre de febrer ens proposàvem arribar fins a la masia del Salomó, al terme de Granera , a la Comarca natural del Moianes. Començàvem a caminar abans de les 9,0 del mati, la primera casa que ens trobàvem , la Riera està justament al costat d’una depressió del terreny, on l’aigua havia corregut fa molts i molts anys, avui el torrent està eixut, i l’aspecte de la casa evidencia que ha tingut millors moments; la següent, l’Ossul , ha sofert una profunda rehabilitació, i malgrat l’aparença de l’edifici, diries que de fa temps, no hi ha cap activitat agrícola dins els límits de la propietat, a la dreta la casa dita el Coronell, situada just sota el serrat del mateix nom, sembla desenvolupar encara activitats relacionades amb el món natural.
Ens aturem a retratar les runes de la Païssa, amb aquesta denominació que pensem procedeix de la toponímia possiblement àrab, trobes masos i cases quasi per arreu a Catalunya; la casa d’àmplies dimensions estenia la seva activitat des del llit de la riera, fins a les alçaries dels singles del Salomó des d’on tenim una panoràmica excepcional, que quasi en un angle de 360 graus ens permet albirar totes les muntanyes de Catalunya.
El darrer tram fins a la masia del Salomó, presenta alguna dificultat a conseqüència sobretot del pas constant de quads, motos i tots terrenys; l’obertura de noves pistes per tal de treure la fusta cremada ha facilitat de manera extraordinària l’accés de vehicles en aquestes altituds que superen els 853 metres.
Al llarg de la nostra caminada, en tot moment hem tingut visible la imatge omnipresent de Granera i el seu Castell.
Ens aturem a esmorzar al Salomó on recollim les queixes d’un dels seus ocupants respecte al trànsit constant de vehicles, i del perill que això representa per la quitxalla ; és curiós que aquí també sigui l’abús de la motorització un motiu de malestar.
La nostra menja és senzilla però gaudim d’unes excepcionals vistes que ens fan pensar que son molts afortunats, i que això com quasi totes les coses realment bones o boniques de la vida dels éssers humans, no es paga amb diners.
Ens arribem fins al límit de la finca, per recollir imatges de la casa anomenada Sauvatges que senyoreja una fondalada en la que només parcialment el foc va ser-hi present.
Retornem per Tantinyà on pasturen cavalls; des d’aquesta casa veiem una grua d’obres prop de la que identifiquem com Puigdomenech, i ens alegrem de l’evident retorn, sinó de l’activitat econòmica – que esperem que si – de la presència humana en aquest indret.
El rellotge ens fa saber que ens apropem a les 13,00, el mati ens ha passat en una revolada, estem certament alleugerits de la nostra particular síndrome del mal d’alçada, i pensem que hem recollit suficient energia per resistir – una setmana més – l’augment de la pressió atmosfèrica, la contaminació ambiental, i l’execució reiterada i obsessiva d’accions contraries al manteniment del nostre equilibri físic i mental.
© Antonio Mora Vergés

Deixàvem el vehicle a l’aparcament de les Coves del Toll un xic abans de les 9,00; començàvem aquí la nostra caminada a la recerca de les imatges d’un seguit de masies, en primer lloc la Tuta, per continuar amb la Casa Nova del Verdaguer, i abans de l’aturada per esmorzar , el Verdaguer.
Un cop recollides les imatges d’aquesta darrera, on tenen una majòlica anomenada justament “ el bon sembrador” que presideix l’espai d’entrada a la casa, fruíem xerrant amb el Jaume Padrisa i Villà, i la seva senyora, sobre la duresa extrema de la vida en el món rural de principis del segle XX; sembla que tenen relacions que podrien facilitar-nos imatges del transport del glaç, a aquest fi els donem l’e.mail del responable de la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net, fananos@moianes.net, on tothom està convidat a trametre les seves imatges d’aquesta Comarca, i les adjacents, l’Alt Vallès i les Valls del Montcau.
El Jaume , lector empedreït intueix – imagino que pel to de la conversa – que l’autor del relat anomenat “ El secret de Marfà” sóc jo, cosa que li confirmo al moment; sembla que la història el va colpir, i com ell a algunes persones més segons manifesta.ç
S’interessa sobre la veritat històrica, i en aquest punt el convido a ell, i a qualsevol dels lectors, a caminar pel llit de la Riera de Marfà, justament en el revolt que fa en aquell punt, i escoltar el vent.
M’assabento que Marfà, que comparteix – actualment – amb el Verdaguer pertinença al terme de Castellcir, canviarà de propietaris; espero que el llegat històric d’aquell singular paratge serà respectat pel nou senyor.
Ens acomiadem d’aquest matrimoni als qui però ,esperem veure en alguna ocasió anys a venir; esmorzem davant la casa del Verdaguer, al fons sota un finíssim tel de boires, Moià, a la dreta nítid, Sant Pere de Ferrerons; en l’esmorzar parlem de la possibilitat de publicar aquest recull d’històries per part d’una important firma d’embotits, deixem volar coloms, és de franc, oi ?.
En el camí de tornada, que fem com el d’anada en la major part travessant boscos de roures, davallem fins a Fontcalents, i seguim el llit de la riera fins a Berengueres, a l’altre costat, la casa de Sant Jeroni, i la casa i ermita de Santa Coloma Sasserra, ens confirmen en la bondat del camí que seguim; a Berengueres sembla que bàsicament és dediquen avui a la ramaderia, veiem ovelles i pels prats inferiors cavalls que pasturen.
La propera casa, amb evidents signes de reforma és Els Plans del Toll, potser fora més lògic adjectivar-la com la Casanova d’Els Plans del Toll; abans del trencall que de nou ens portarà fins a l’aparcament veiem encara Puig-Antic.
Ens aturem per a refrescar-nos en la font que hi ha al Toll, i el comentari –encertat com sempre- del Feliu Añaños i Masllovet, aimador i coneixedor com pocs d’aquesta comarca, de la que l’anomenem amb tota justícia Notari Gràfic, em dona el títol d’aquesta sortida matinal : com al Verdaguer, amb fotos i amb històries fem la tasca d’un bon sembrador.
També nosaltres com aquella casa, esperem que l’esforç – per altra part fet amb molta alegria – de donar a conèixer – també – aquesta realitat , doni el fruit desitjat.
Assumim joiosos el repte de continuar fins al límit de les nostres forces, en la tasca de guardar-vos el mots, de recordar-vos el nom de cada cosa.
© Antonio Mora Vergés