Sóc del parer d’aplicar allò ‘ de esperar y ver ‘ .

L’aspecte de la Presó vista per la façana és el d’un casal fortificat, a mig camí entre un palau i un castell si tenim en compte que la part baixa dels seus murs, que és de pedra, presenta una forma atalussada.

L’estructura en planta és d’un semicercle precedit per un rectangle.

La part que correspon a les formes rectes de la façana i els murs laterals és feta amb maó vist amb grans finestres de mig punt amb dovelles i amb carreus als angles de la façana.

En la part semicircular, però, les parets exteriors són de pedra irregular, alternant en alçada amb filades verticals i horitzontals de maons

L’estructura semicircular de la part posterior de la Presó és reflecteix al pati – que té la mateixa estructura – amb una galeria d’arcs de mig punt a la planta baixa i finestres de la mateixa tipologia al pis. L’aparell és també de maó vist. A la part exterior del semicercle hi ha les cel•les de planta trapezoïdal amb cobertes a doble vessant Elies Rogent i Amat (Barcelona 18 de juliol de 1821 – Barcelona 21 de febrer de 1897) té en compte les investigacions que en el seu moment s’havien dut a terme a Europa en matèria de centres penitenciaris i, en aquest sentit, hom pot justificar la construcció de la presó en un semicercle per al d’assolir la total visió de les cel•les des del mig del pati , l’objectiu del sistema “panòptic” – derivat del grec πανóπτης, ‘el qui ho veu tot’ – .

L’edifici de la presó de Mataró és de titularitat municipal i des de l’any 1996, en que va deixar de funcionar com a dipòsit de detinguts.

Us deixo un enllaç en el que trobareu una excel•lent informació sobre aquest recinte carcerari :

http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/9982/1/projecte%20pres%C3%B3%20Matar%C3%B3%20(lectura).pdf

De l’article ‘Cartes des de la presó de Mataró’ – del que us deixaré també un enllaç – , reprodueixo un trosset que sembla talment escrit avui dia 22 de maig de 2013, dia de Santa Rita :

“ …al mateix temps et recomano que mentre governi l’actual règim no parlis, no et desesperis perquè no hi guanyaràs res, sinó tot al contrari, tingues paciència i resignació i espera a què arribi l’ocasió per poder fer justícia tal i com s’ha de fer i després ja passaran també pel judici de Déu pel qual jo ja hi hauré passat.”

La generala del PP a Catalunya, no se li ha acudit altra idea que fer un homenatge a “La hermandad de combatientes de la División Azul”. Estim massa la nostra llengua per fer la traducció.

Anem per passes. La cèlebre i al mateix temps desgraciada División Azul, fou un “detall” que en Franco va considerar que havia de fer a Hitler, per un parell de motius. Espanya mantenia la seva “neutralitat” durant la II Guerra Mundial, per l’altre part en Franco no volia arriscar-se  que en Hitler tingués la idea d’ocupar Espanya, que li serviria més que bé per a controlar una entrada important a Àfrica a través de Gibraltar.

Al mateix temps, en Franco necessitava matar dos gorrions d’un tret. La falange ja li havia fet el paper quan la necessitava i si molts dels exaltats en defensa del nazisme hitlerià se n’anaven a lluitar i a morir a Rússia, que és el que feren, ja que els seus equipaments de poc els serviren i moriren com a rates, no se sap si tants per foc enemic o per congelació i hipotèrmia degut al “General Hivern” que també feu tocar amb el mac enterra a Napoleó quan intentà envair Rússia.

Segur que a Alemanya estaran ben contents amb aquest recordatori “Marca España”.

No m’estranyaria que fos declarada persona non grata a Rússia. No deu tenir ni la més remota idea, sobre quantes  morts dels soldats soviètics, va costar treure defora a l’exèrcit alemany de Hitler. Ja es diu que la ignorància és molt atrevida, però en aquest cas crec que és perversa.

La crispació i la repressió són dues armes tàctiques del que ara governen amb les majories del PP en el Govern de la Nació i a molts altres llocs.

A lo millor, amb el temps algú descobrirà que el feixisme i el nazisme, apareixen en les persones debut a la mutació d’algun gen a l’hora del naixement i té una carga genètica adquirida dels seus avantpassats.

Crispen, destrossen, destrueixen, menteixen, enganen, venen, corrompen, es corrompen i tot això sense  escambuixar-se.

Són capaços de dir i afirmar coses, que em sembla que no són pensaments, ja que tan sols els ha arribat a la boca i no al cervell.

Són autènticament perillosos, ja que la gran majoria es creuen amb una tasca messiànica, tipus Franco o Hitler; i tots els que no estan d’acord amb ells o elles, immediatament es converteixin en l’enemic a derruir i aniquilar.

Aprofiten la “democràcia” per fiançar-se  a les seves cotes de poder, malgrat no hi creguin en absolut. La seva nissaga més directe, prové del caciquisme, amb el temps ha fet una deriva feixista.

Els s’hi  put la llibertat d’expressió, els put que se surti al carrer a defensar els drets, els put la PAH, que quan desatinen, els qualifiquen o de “filoetarres o de nazis”. La seva incultura que passegen és patètica i histriònica. Cada vegada que obren la boca, amollen granots.

Na Llanos de Luna, amb aquest homenatge a “la hermandad de combatientes de la División Azul”, demostra clarament que no en té ni idea de la història i necessita un reciclatge. D’aquests celebres herois homenatjats, molt més moriren per fred, hipotèrmia, i pel material obsolet que tenien, que per foc enemic. El General hivern  va fer més estralls amb els combatents que el foc enemic.

Hi va haver combatents de tasca messiànica, la creuada contra el marxisme. I tampoc es parlà dels desertors, perquè com diré mes endavant, no tots foren voluntaris i si, triats a dit, de soldats de l’exercit nacional, que no tenien cap ganes de tornar-se enrolar en una guerra, després d’haver viscuda la guerra incivil.

Acab amb l’anècdota que em compta el meu padrí de fons. Acabada la guerra incivil i al començament de l’altra. Encara a files,  mamaren més de set anys de servei militar, guerra inclosa.  Estant  formats, un militar d’alta graduació, després de l’arenga corresponen, demanà “voluntarios para ir a la División Azul , que den un paso al frente!”; per lo bajini, és va dir: “Que ningú espitgi” Tot eren ganes d’anar-hi.

Josep Bonnín

Sembla ser que el germà escultor del propietari, Manel Roviralta Alemany (1882-1961) , tingué un paper decisiu a l’hora d’assessorar l’exterior dels blocs industrials.

Uralita és la marca d’un fabricant del mateix nom de fibrociment, matèria composta de ciment pòrtland reforçat amb fibres d’amiant.

L’empresa fou fundada per Josep M. Roviralta Alemany el 1907. La magnifica nova fàbrica aixecada a la frontera entre Ripollet i Cerdanyola, inicialment va manufacturar plaques planes de fibrociment amb el nom de pissarra artificial.

L’any  1920, va enregistrar l’empresa com a Uralita S.A., nom que procedeix de Ural-itos, o pedra de les muntanyes russes d’on procedia l’amiant.

La implantació d’Uralita al barri del Pont Vell-Tiana va tenir un efecte determinant sobre la industrialització dels dos municipis i del creixement del sector de la construcció. Van arribar a treballar-hi unes set-centes persones dels pobles de Ripollet i Cerdanyola. Fins i tot la topografia de la zona de la fàbrica va ser canviada per la quantitat de fibrociment que l’empresa va llençar. Les fibresd’amiant han afectat greument la salut de quatre generacions d’habitants delsmunicipis.

http://afectatsamiant.com/fabricauralita.html

La demografia de Ripollet i Cerdanyola en els anys d’Uralita va ser :

1910          RIPOLLET     1.567      CERDANYOLA    1.032

1998          RIPOLLET   29.155      CERDANYOLA  51.305

2012          RIPOLLET   37.422      CERDANYOLA  57.892

La gran pregunta és si el feixisme tenia coneixement de l’acció maligna d’aquest producte sobre la salut humana.  Tot fa pensar que si,  i això abona la tesis que la continuïtat desprès de la mort del Dictador,  es va decidir com una forma més de ‘ dessolar la terra’.  La presència de treballadors procedents d’arreu del REINO DE ESPAÑA, els va permetre  literalment ‘ matar molts ocells alhora’.

Aqui, en el ‘tots’ rau justament el problema, de formes de pensar i sentir, n’hi ha tantes com de persones, i cadascú defensa que ‘ el seu punt de vista’ , és el CORRECTE.

De forma quasi gràfica explicava que hi ha persones que tenen una bena als ulls que no els deixa veure ‘ la realitat’; no serà pensava jo, que tot ens sembla que és del color del vidre que portem a les ulleres ?.

Està clar que al REINO DE ESPAÑA s’ha assolit al ensems el record mundial d’estultime i corrupció, i això tant en periodes ‘progressites’ –PSOE -, com en èpoques de ‘restricció de llibertats públiques’ –PP-, conceptes i sigles, unes i altres, que ja no aconsegueixen enganyar a ningú, perquè la gent senzilla ha assumit de cop, que guany, qui guany, sempre els toca perdre a les persones.

És cert que ambdós PP&PSOE canviaven la Constitució per posar davant dels drets dels ciutadans, el pagament dels deutes de l’Estat, però aleshores poques persones van manifestar el seu rebuig.

Es cert que ambdós PP&PSOE han portat fins al suicidi a un bon nombre de persones, tant cert dissortadament, com que ja son centenars, milers, les que passen necessitat, i veuen com es redueixen prestacions socials, i cal pagar ( copagament en diuen del RE-pagament, la ciutadania via impostos, taxes, seguretat social,… ja ho ha pagat amb escreix ; on son aquests diners ?. ) per tot, i a tot arreu.

Té tota la raó la Teresa, si ‘tots vulgessim, això canviaria ràpidament’.

Com ho hem de fer però, no per aconseguir que ho vulguin ‘TOTS, sinó perque almenys, ho vulgui ‘UNA MAJORIA ?’.

Europa en relació a les hipoteques els ha dit al GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA que HAN DE DEIXAR D’APLICAR aquestes formules, i fins que la reiteració de clàusules abusives per part de les entitats financeres s’ha de valorar a la llum del Dret Penal, com un delicte continuat.

No tenim dissortadament cap relació de clàusules abusives, i hauran de ser els jutjats els que les apreciïn  - d’ofici – en cada cas.

Alguns nomenaments, per exemple al Tribunal Suprem, desperten sospites de parcialitat :

http://www.elconfidencial.com/espana/2013/04/26/el-hombre-de-faine-en-el-supremo-se-abstiene-en-las-preferentes-por-su-pasado-banquero-119717/

Les reformes legals ‘Ley 1/2013, de 14 de mayo, de medidas para reforzar la protección a los deudores hipotecarios, reestructuración de deuda y alquiler social’, insisteixen en la tesis del Hacella y no enmendalla”

Que ha de fer la ciutadania ?. Quedar-se  braços plegats ?, NO!, us deixo un exemples i una proposta d’actuació :

La clàusula sòl és abusiva  ?. Els interessos no baixaran més enllà d’un sòl pactat, i no podrien pujar per damunt d’un sòtil.  Directament en els casos en que no hi ha sòtil ( sostre ) ho manté un diferencial exagerat.

La plus garantia és abusiva ?.  Les signatures de pares, germans, avis, socis, … que han estat pràctica comú, SON HABITUALMENT conceptuats com abusius.

Els interessos de demora son abusius ?. Si, quan superen entre el doble i el triple del interès de mercat. En països com Alemanya son per exemple del 3%. Insisteixo però, en la ‘feblesa democràtica’ del  REINO DE ESPAÑA

Clàusules que tenen formules matemàtiques  i/o logarítmiques ?.  Com TOTES les clàusules que  no siguin ‘entenedores’ per una persona ‘normal’, son susceptibles de nul·litat.

Que han de fer les persones que tenen una hipoteca ?.  Demanar una còpia autèntica – si no la tinguessin, cosa molt habitual fins a dia d’avui – , i desprès de llegir-la, demanar PER ESCRIT al banc – exigint que ens acrediti l’entrada mitjançant l’estampació del recibi i la data en una còpia – que acordi la NULITAT de les clàusules  que creiem abusives. Passat un termini de 30 dies, en cas de no tenir contesta, presentar un escrit idèntic adreçat al DEFENSOR DEL CLIENT en que farem esment de la NO RESPOSTA. Passat novament un termini de 30 dies, PER CORREU, cal enviar idèntic escrit AL SERVICIO DE RECLAMACIONES DEL BANCO DE ESPAÑA. Passats 30 dies més, també per CORREU posar en coneixement de la Fiscalia, totes les actuacions.

El seu avi portava un tramvia. Estem parlant d’aquells temps en que a Barcelona circulaven els tramvies.

El Cesc, cada dia el portaven a casa dels seus avis i ell, tan sols arribar ja sortia al balcó a mirar els tramvies com passaven. S’hi estava moltes estones.

Un dia el seu avi li va fer una gràcia. Se li va ocórrer regalar-li el seu pito de tramviaire -deuen ser diferents als altres- que havia utilitzat en la seva feina. Suposo que va ser quan es deuria jubilar.

El Cesc era un nano que si sabien que estava al balcó mirant-se els cotxes o tramvies estaven tranquils, es pensaven que així el tenien controlat.

Que poc sabien del que feia el Cesc al balcó!!

Els avis deien:

-          Mira’t-el està ben distret amb els cotxes i tramvies.

A dalt, la iaia no hi pujava gaire doncs li feien mal les cames. Un dia va tenir que anar a buscar una cosa a l’habitació on hi havia el Cesc. Quan va arribar a l’habitació se’n va dur un esglai amb el que es va trobar.

Mai s’ho hagués pensat. La iaia va exclamar:

-          Mare meva, que has fet Cesc?

El Cesc es va amagar sota el llit i la iaia amb l’escombra intentant que sortís de sota per donar-li una pallissa al cul, més no va poder. És va cansar i se’n va anar escales avall.

El Cesc se’n va escapar d’una de grossa. Quan va baixar amb la cua entre cames tement-se el pitjor, es va trobar que ja els havia passat l’enuig i se’n reien de l’acudit del nen.

Sabeu que s’havia dedicat a fer el balcó?

-          Doncs no ho esbrinàreu mai si no us ho explico, perquè es gros.

Ell estava assegut al balcó, mirant per les reixes, tot expectant i vigilant quan havia de venir el tramvia. Quan el tramvia era sota el balcó de casa dels avis, no se li ocorria altra cosa que tocar el pito de tramviaire del seu avi.

-          El Cesc feia parar tots els tramvies amb el pito. I clar, com era el pito de tramviaire els tramvies paraven.

-      El seu avi li havia ensenyat com es feia. Del cert, no ho sé, però una pitada significava una parada i dues pitades una arrancada (?)

El més bo, era que l’esglai que va tenir la iaia quan va pujar va ser perquè el Cesc, amb un guix havia anat marcant a l’armari tots els tramvies que havia aconseguit parar.

Tot l’armari estava ple de ratlles de guix del Cesc. Clar, quan la seva iaia va veure tal cosa, gairebé li agafa un patatús i per això,l’empaitava amb l’escombra per l’habitació, però ell, es va escapolir.

-          Com l’havia d’arreplegar la iaia si era un esquitx i corria com el dimoni?

Això no s’acaba aquí. Aquests avis quan sabien que els portaven el Cesc, ja pensaven quina els en faria.

En aquella casa hi havia la iaia, una tieta i l’avi. Ells havien fet teatre. Es veu que el Cesc ho havia vist i un dia ell també va voler fer teatre.

Estaven tots junts al menjador, i de cop i volta, el Cesc cau al terra desmaiat. Totes les dones van córrer a veure que li havia passat, més ell no reaccionava. Preocupades, van cridar a l’avi, que com ja coneixia de quina ral·li a era el seu nét, va dir en veu alta perquè ell el sentís:

-          Sabeu que, aneu a buscar força aigua a veure si així reacciona.

El Cesc en sentir això, obrí un ull i els digué:

-          Això si que no, aigua no!

Mireu, encara corren darrere d’ell de l’ensurt que van tenir, no n’hi ha per més. Es va fer el mort. Va fer teatre com els avis!!

Allà a casa dels avis hi tenia un tricicle. Ell corria i corria pel passadís, vegades i vegades, però com ell va dir –que el tricicle no tenia frens- la seva manera de frenar era rosant la paret, una vegada darrere d’una altra, fins aconseguir deixar les marques de les seves frenades a la paret.

Quan la iaia ho veié i la mare se’n va assabentar, va ser la mare qui aquest cop, li va clavar un parell de pallisses al cul.

-          Qui no ha fet entremaliadures de petit?

-          Les que feia el Cesc eren força simpàtiques!!

Tot i així era un bon nen, un trapella molt eixerit i bo. Senzillament era un nen que gaudia fent el que li passava pel cap sense cap malícia i així descobria coses cada dia.

Diu que si has fet entremaliadures de petit vol dir que has tingut infància!!

Així aprenem!!

Rosa Ventura Cutrina

El Patrimoni Històric doncs ha viscut una evolució semblant, i no s’han pogut donar aquí destruccions massives, com a les comarques de la ‘terra baixa’, Barcelonès, Llobregat jussà i els Vallesos.

Per aquesta raó quan es va endegar la Catalogació del Patrimoni, ningú dubtava que ho recolliria TOT, i que ho faria de manera eficient. Dissortadament no s’han donat cap de les dues expectatives; el Catàleg està lluny de ser complert pel que fa al nombre dels bens inventariats, i també pel que fa a la correcta documentació dels que finalment s’incorporaven.

Ens agradarà tenir noticies d’aquesta casa que està per sota la carretera que creua la població, en direcció Sant Feliu Sasserra i/o Sallent, un cop superada la Torre Abadal.

Sou pregats d’ajudar-nos a l’email coneixercatalunya@gmail.com en aquesta tasca de recuperar fins on sigui possible la memòria històrica de CATALUNYA en general, i d’AVINYÒ en particular.

Em deia un pagès – dir savi és una redundància – que els catalans parlem – PERFECTAMENT – la llengua castellana, mentre que la resta del món, inclosos els súbdits – que no ciutadans – del REINO DE ESPAÑA, parlen el que s’anomena Español :

Ja sigui la versió que els ‘correctors’ anomenen ESPAÑOL TRADICIONAL

Ja la versió ESPAÑOL INTERNACIONAL

I desprès una llarguíssima relació de versions ‘locals’  de cadascun dels territoris que van patir sota el domini del REINO DE ESPAÑA.

I, que enlloc d’afegir una denominació més, que faríem be i molt be, en mantenir – almenys en un lloc encara – la denominació original – i absolutament – correcta d’aquesta llengua que com la nostra evolucionava del llatí.

Per descomptat hem de continuar com fins ara – pel que fa a la llengua castellana –  aquestes ximpleries que es proposen des del cleptofeixisme, son únicament cortines de fum perquè la ciutadania  es vagi entretenint mentre els acaben de desfer el poc que queda dempeus de ‘l’estat del benestar’.

Els ciutadans ‘demòcrates’  malgrat ser una minoria, s’han d’imposar el deure ètic de reclamar la fi de l’espoli, i la devolució de TOT EL QUE HAVIEM GUANYAT AMB LA NOSTRA FEINA.

Iraq ha tancat el més d’abril amb set-centes dotze  persones assassinades. Les notícies tan sols revelen nombres, converteixen els éssers humans en un nombre i el releguen a l’oblit.

He començat a escriure, tenint la ment en una notícia de Nació Digital.cat, que m’ha esfereït, també per l’absurditat. Un infant de cinc anys ha matat d’uns trets de rifle a la seva germana de dos anys en el comptat de Cuberland (Kentucki-EUA). La notícia concreta que el nin “estava acostumat a fer anar l’arma, però els pares ignoraven que estigués carregada” més absurd encara. Per acabar-ho d’arrodonir m’he passejat per la fabrica d’aquests fabricants d’armes especials per a infants, on venen rifles i pistoles per a menors, amb dissenys fets com si es tractés d’una joguina ( una joguina que mata)  i a més ridículament masclista, ja que els rifles per a nines porten la culata de color rosa.

La part pels menors es diu “El meu primer rifle”, apart de vendre tot tipus d’armament per adults, i el 2008 l’empresa va fabricar seixanta mil armes entre rifles i pistoles. Entenc que durant el 2008 prop de seixanta mils nins i nines reberen aquest regal? . Com es poden estranyar, ja que els “eduquen” amb la utilització d’armes des d’infants i que no em vinguin en la II esmena, que hi hagi massacres a escoles, carrers centres públics i empreses en els estats d’EUA?.

Fetes aquestes reflexions, i anant a una altra manera de matar i de morir, vull fer esment a una altra notícia. Les retallades. El govern de Rajoy retalla mil cent milions d’euros a les ajudes de dependència. Merkel dixit, Rajoy obeeix. Per un altre costat, es gastaran més d’onze mil milions d’euros amb avions de combat.

Qualsevol persona que estigui baix la llei de dependència, i per la manca de serveis, tractament, i altres necessitats mori, qui és realment el culpable d’aquesta mort? Qui té les mans xopes de sang?

És poden orquestrar genocidis brutals fets a través de les armes; el darrer que no he pogut oblidar fou del de Kosovo-Sbrenika; tot i que hi ha genocidis silenciosos, que fan que algunes persones , o no aguantin la pressió i se suïcidin; o que morin, perquè els tractaments que havien de tenir no els hi arriben per les retallades a sanitat; o inclusiu  que no puguin accedir als medicaments, perquè no tenen doblers per poder-ho fer.

O com ha passat, que  morin simplement pel fet de no tenir la targeta sanitària com ha estat el cas del jove senegalès Alpha  Palm per tuberculosi , i no fou degudament  atès. S’ha denunciat al Govern de les Illes Balears i  just ara tot són excuses.

Existeixen polítiques assassines i còmplices que fan arribar  a situacions extremes a moltes persones. Sis milions d’aturats sense esperança de trobar feina, n’és una.

Que l’estat espanyol hi hagi tres milions quatre-centes vivendes buides i famílies malvivint al carrer n’és una altra aberració.

Als responsables que haurien de vetllar, perquè no hi hagin persones sense doblers ni prestacions socials , i  no fan la tasca que haurien de fer, se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya.

Si totes i tots, que podem donar la mà, i posar el nostre gra d’arena, per a modificar situacions injustes,  no ho fem per comoditat – no ens passa a nosaltres- ho portarem sobre la nostra consciència. Ja està bé i cal dir les coses pel seu nom.

Josep Bonnín Segura