El Xavier Burcet Darde, publicava una bellíssima imatge , d’aquesta  petita capella preromànica, amagada i envellida,  que s’aixeca tossudament  enmig del groc lluent de la colze, a  la plana d’Osona.

Sant Fruitós de Quadres es troba a la dreta de la carretera de Vic a Manlleu, a l’altura del mas Mateu. Modernament se la coneix per Sant Fruitós del Grau, pel fet de trobar-se prop del mas del Grau.

Tenim  constància d’aquesta església  de Sant Fruitós  des de l’any 948, i la trobem esmentada  l’any 1097, quan Pongosfred i la seva muller Franda donaren al monestir de Ripoll unes torres situades a Gurb “al terme de Sant Fruitós”.

Fou ampliada en època romànica amb un petit absis, i més tard amb un portal amb timpà llis a la banda Nord.

A l’època gòtica s’hi construí una volta que reemplaçà l’antic sostre embigat.

L’església va sofrir importants reformes l’any 1868.

I en els dies foscos del genocidi contra Catalunya,  va ser   profanada; el culte no  s’ha tornat a restablir des d’aleshores.

La descripció tècnica ens explica : Es tracta d’una petita església d’una nau, planta rectangular i coberta amb dues voltes d’aresta de rajol pla. L’absis és semicircular i es troba orientat a l’est, l’accés principal al nord i el campanar a la façana oest. Els murs són de maçoneria de pedra, en algunes parts amb carreus treballats disposats en filades i en altres parts amb més morter, amb cantonades delimitades amb carreus treballats. La façana principal, orientada al nord, presenta una portal al centre emmarcat amb una llinda doble sobre la que hi ha un arc de mig punt integrat en el mur. La façana oest no conté cap obertura i està coronada per un campanar d’espadanya d’un sol ull, amb una coberta de lloses. La façana sud conté únicament una espitllera a l’extrem dret emmarcada amb dos monòlits de pedra treballada. La façana est correspon a l’absis, semicircular, lleugerament més baix i estret que la nau i decorat amb una sèrie de set arcuacions cegues amb bandes llombardes. Al centre de la façana hi ha una finestra de doble esqueixada emmarcada amb carreus treballats i a la part inferior hi ha un carreu de notables dimensions integrat al mur. L’església denota diverses etapes constructives en el seu aparell. La part més primitiva seria el final de la nau central on aquesta es troba amb l’absis. A un costat d’aquesta part, que podria ser d’origen pre-romànic, hi ha l’absis d’estil romànic, bastit probablement el segle XI i amb la volta reformada modernament. La resta de l’edifici es troba molt reformat i probablement deu la seva imatge actual a una reforma del segle XIX.

Nom propi d’home, especialment d’un pobre leprós citat en l’Antic Testament i d’un personatge evangèlic ressuscitat miraculosament per Jesucrist.

M’explicaven que en un poble del Montsià – en els anys foscos del segon feixisme –  hi havia un xicotet de nom Lazáro, molt,molt inquiet, i força beneitó – aleshores totes les qualificacions que hi ha actualment per classificar a les persones es desconeixen – , i tothom del poble temia les seves ‘sortides infantils’.

Avui en la visita que fèiem a la mare sortia una de les seves facècies més sonades, havia anat a sopar a casa d’uns familiars, i no estaven encara al segon plat que ja el van trobar a faltar a la taula. Tots preocupats per on podia ser, al carrer ?; al les golfes de la casa ?, a ….

A la Mercè se li va fer evident – ella tenia menys de 10 anys – i el Lazáro just quatre si hi arribava, que havia anat on tenien la gerra de l’oli, i s’havia posat dins.

Ningú la volia creure, però tothom va córrer cap a l’estança on hi havia la gerra, i allí, amb l’oli que quasi li cobria el nas estava el Lazáro !!!

La  feina per treure-li l’oli del damunt, dins d’un rentador de l’època i amb l’aigua freda us la deixo imaginar ; la roba per descomptat es va haver de llençar, i  com va arribar fins a casa seva, gelat,   descalç, i  embolicat en una manta també.

El dilema per aquella casa – en aquells anys de necessitat  –  que gràcies al PP & PSOE tornen ara – en que s’anava mancat de tot, es va plantejar en relació a l’oli que quedava encara a la gerra; que n’havien de fer ?

La necessitat és virtut – hi ha un ministre que diu que es menja els iogurts caducats , imaginem que com a succedani de les ‘drogues dures -, però la majoria de persones que furguen als contenidors, no ho fan amb  aquest esperit, sinó per pura necessitat,  i així en aquella casa van decidir consumir l’oli de la gerra on s’havia posat el Lazáro, i curiosament tothom el trobava molt bo, i preguntava per la seva procedència; és oli del Lazáro !, explicaven, i ningú va relacionar mai aquest nom amb el del beneitó trapella que s’havia posat dins de la gerra, els sonava exòtic, com una MARCA .

L’oli s’acostuma a consumir d’un any per l’altre, però en aquella casa, l’oli del Lazáro, va durar anys i anys.

Avui, aquesta història ens ha permès  posar un somriure a la cara de la nostra mare, per un moment li hem guanyat la partida a l’ alzhéimer, ha estat dissortadament una victòria pírrica , perquè des del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA,  avui precisament s’han retallat els recursos que permetien mantenir l’esperança.

No ens compensa saber que la nissaga del Mariano Rajoy Brey, dels seus Ministres, i dels impius que l’ajuden en aquesta tasca miserable, ha estat maleïda, i que el Creador escoltarà aquesta pregaria; això no retornarà a la vida a les persones que ‘van ser impulsades al buit per la seva política’, als que pateixen per la pèrdua de la salut, de la feina,   de la casa,  dels estalvis,.. però sobretot farà més difícil repetir moments com els anteriorment descrits, a totes les persones i/o famílies que viuen situacions semblants.

Un cada dematí es troba amb una nova sorpresa i s’ha de dir que el Consistori de l’Ajuntament de Sóller, n’és un bon especialista en fabricar-les.

Les notícies del Dbalears i d’Ultima hora i dels setmanaris, respecte a la Creu dedicada al tinent Lizasoaín – militar feixista i sediciós, mort amb enfrontament per forces republicanes que defensaven el regim legalment constituït (saben que vol dir això?) de la república triat a les urnes pel poble; la qual just ara  la volen traslladar a primera línia del Port: Platja d’en Repic. Flipant. Declaracions de Lluís Rullan President dels Hotelers, ho ha qualificat  de “barbaritat”, fent menció al sentit comú.

A mi em sembla que és una enrabiada consistorial amb algun component de provocació(?), pel lloc triat  i  s’ha  obert la caixa de Pandora i s’ha recordat l’incompliment de la Llei de Memòria Històrica.

La placa, que porta la creu, contravé l’esmentada Llei i haurà d’esser retirada segon informe, si es canvia de lloc.

Bé, complint , la Llei, ja hauria d’haver desaparegut la creu, la placa i els símbols il·legals preconstitucionals que omplen el monument a “los caidos”d’un sol bàndol:el colpista, que està a la plaça d’Espanya.

Però ai-las!, la memòria dels “vencedors” franquistes – “vencereis però no  convencereis” deia Unamuno”

Ai-las! el no reconeixement en plena democràcia que hi va haver morts republicans ( i molt més assassinats a cunetes, cementiris i enterrats a foses comunes) de persones que moriren per defensar l’ordre legal en contra del cop d’estat muntat per en Franco amb l’ajut dels feixistes italians i els nazis alemanys, a dir respectivament Mussolini i Hitler.

Hom se sorprèn pel rebombori per una creu, que ni és un be catalogat, la preocupació per ella; i en canvi que amb una simple autorització municipal ( podria esser simplement verbal) es doni autorització per retirar el conjunt escultòric “La Pietat” de Josep Llimona, del lloc que estava emplaçat al cementiri municipal, sense cap tipus d’informe de patrimoni i que per declaracions a premsa del regidor Sr. Darder “fos un error”, i a hores d’ara encara no se sap on es troba, ni  quin restaurador patrimonial, ha de fer la restauració, quan no fa tant temps fou feta.

El tractament que s’ha pres el Consistori i les “molèsties” per la creu feixista, i el passar olímpicament del conjunt escultòric: Qui la mou, on va, qui és el restaurador de patrimoni responsable, quins informes avalen que es mogui; ens mostra unes mesures distintes que, podria esser obeïssin a interessos diversos, i no massa transparents.

La creu, que quedi clar, és un reconeixement a un militar  feixista de nom Lizasoaín mort per les tropes republicanes,  un delinqüent contra l’ordre establert, que representava als colpistes. Així de clar.

Hi ha que veure com no els agrada que se’ls refresqui la memòria. Com qualifiquen la pintada de roig de la creu com “acte vandàlic” paraules del Batlle de Sóller Carlos Simarro, i ni ell, ni els seus, hagin tingut els pebrots de condemnar el cop d’estat de 1936 orquestrat per Franco en contra de la II República, que just ara, ha fet anys, 14 d’abril. Això si que  fou un vertader  acte vandàlic!

Les responsabilitats pels crims franquistes,  els afusellaments indiscriminats de persones adeptes a la república o d’esquerra; posteriorment enterrats a foses comunes, sense que els familiars, sàpiguen on es troben per enterrar-los amb dignitat i tancar el període de dol, la transició no ho va permetre.   Molts foren els que ho impediren, ja que molts responsables encara estaven  vius.

Supós que les notícies de què la jutgessa Argentina Maria Servini de Cobria, ha posat sobre la taula la investigació d’aquests crims no jutjats i condemnats, amb una querella,  ja que els crims de Lesa Humanitat, no prescriuen i qualsevol jutgessa o jutge els pot reobrir. I les persones afectades com a denunciants, testimonis, com adherents i associacions, es poden personar a la causa per genocidi, i que a la revista de 23/10 de 2012  de l’Associació de Memòria Històrica, informem dels requisits necessaris.

Per acabar, dir que és un dret democràtic, saber on són enterrats els morts, assassinats republicans. I que tot “vertader” demòcrata” no hauria de posar pals a les rodes perquè es pogués fer i acabar amb una ferida que la transició va tancar en fals i encara no ha cicatritzat.

El silenci repressor  ha estat la vertadera llosa.

Josep Bonnín

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés per les terres de Viver, avui terme municipal de Viver i Serrateix, m’havia sorprès un petit tancat prop del temple parroquial, que em feia evocar un fossar.

Des de la Plaça de l’església de Sant Miquel, retratava la ‘Casa Vilanova de Viver’; presenta una estructura de casa senyorial, amb planta baixa i dos pisos, tot i que les seves funcions, i la seva forma de vida corresponen – segons s’explica – a les d’una masia.

L’estructura és del tipus que tenen – encara – moltes masies catalanes, precursora de la ‘casa senyorial’, amb una torratxa o llanterna que il•lumina l’escala, col•locada al centre de l’edifici.

Construcció de 1917 de la que no en trobava dades relatives al mestre d’obres i/o arquitecte responsable. Ho demanaré a l’Ajuntament.

La Catalunya interior, la del ‘forat negre’ , hauria de tenir una especial cura, en documentar exhaustivament el Patrimoni Històric i/o Artístic; en el millor del casos serà la seva font d’ingressos en el futur, perquè amb la ‘compartimentació econòmica del món’ , les activitats industrials es concentraran al Nord protestant, i al ‘nostre sud’ li assignen tasques de caire ‘turístic intel•lectual”, i a les terres situades més avall, amb les disfresses de ‘toreros i manolas’ atendre com a ‘turistes’ als jubilats i pensionistes de les industries que continuaran pels segles dels segles, a les terres fredes de l’Europa ‘superior’.

Sou especialment pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.co

Fèiem camí entre Navàs i Viver, la Maria Jesús Lorente Ruiz , i l’Antonio Mora Vergés,  m’aturava per retratar la Capella rural de petites dimensions, d’una sola nau i coberta amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana.

La porta és estructurada per una llinda monolítica i brancals de grans carreus, amb les cantonades motllurades, ressalta l’escut del Rector Puig , gravat sobre la pedra, amb  un crismó i la data 1711.

Al damunt mateix i sota el ràfec de la teulada s’obre una finestra de mig punt.

Davant la porta s’estén una mena de lliça, delimitada per un banc de pedra de poca alçada, amb lloses de pedra.

Curiosament s’aixecava aquesta Capelleta, en un moment de gran proliferació de capelles de masia en tot el municipi de Viver.

Ens agradaria tenir més noticies d’aquesta petita edificació, i del seu promotor, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

S’explica de Sant Narcís el seu famós ‘ miracle de les mosques’

El miracle de les mosques hauria tingut lloc el 1285.

En aquell any, les tropes franceses de Felip III ‘l’Ardit’ entraren al Regne d’Aragó pel Principat per prendre’n possessió arran de l’acta d’excomunió contra el rei catalano-aragonès, Pere II “el Gran (València, Regne de València, 1240 – Vilafranca del Penedès, Principat de Catalunya, 11 de novembre de 1285), que contra la manifesta voluntat de Déu , havia expedit el Papa Martí IV ( Turena, 1210 – † Perusa, 28 de març de 1285).

Posats a assetjar Girona, els invasors van ser víctimes d’un miracle de Sant Narcís, que hauria llençat contra ells un eixam de mosques que els va causar tantes víctimes que hagueren de retirar-se.

El mateix rei francès n’hauria estat víctima.

Diu la tradició que va córrer la brama pel Vaticà de que calia deixar en pau als catalans ‘ per si les mosques’ .

Demanava  al bon Déu, per intermediació de Sant Narcís,  que fes novament costat als interessos de Catalunya.

Aquest dies, arran de la informació apareguda en la publicació digital “territoris.cat”, en relació a l’homenatge que tributat per Castellnou de Seana a Miquel Galitó, a sortit a la llum la figura del coronel Antoni Niubó, que va ser un dels principals protagonistes en molts dels enfrontaments armats que es van succeir a l’anomenada “provincia” de Lleida durant la primera guerra carlina, fins que el 2 de maig de 1837, va morir a Lloberola, prop de Biosca, en ser atacat per la partida de mossèn Benet Tristany, mentre anava amb la seva columna cap a Solsona per intentar reconquerir-la de les mans dels carlins.

I, si m’ho permeteu, també voldria afegir-me a la conversa oberta sobre el coronel Niubó, atès que, de fa temps que hi he dedicat alguna estona per a saber alguna cosa mes de la seva persona, i, en aquest sentit, agraeixo les aportacions fetes tant pel Sr. Lladonosa, en la secció de cartes al director del diari “Segre”, com la Sra. Xammar en l’apartat del comentaris a la noticia que publica “Territoris.cat”.

El meu interès per coronel Niubó ve de lluny. Potser és una d’aquelles dèries de l’adolescència, atès que el setembre de 1.835 va deixar una petja inesborrable a Guimerà, el meu poble, quan ordena bombardejar amb bala rasa el castell, per tal capturar el Rosset, de Belianes i la seva partida calina formada per 463 homes (segons consta en l’informe tramés pel mateix coronel Niubó a capitania general).

Aquell setembre de 1.835 marca la fi del castell de Guimerà. Des de llavors només en queden els fonaments i mitja torres esberlada, que corona el poble i li dona la fisonomia que tots coneixem.

El coronel Niubó era un militar professional de l’exèrcit espanyol, llavors també anomenat cristí perquè donava suport a la reina governadora, Maria Cristina de Borbó. Les cròniques s’hi refereixen amb l’adjectiu de “bizarro”, que podem traduir com a valent, atrevit, eixerit.

Crec que era una persona que complia amb escreix les ordres rebudes per a combatre les partides carlines, i que hi aplicava tota la seva capacitat i energia, per tal destruir-les.

Dona la sensació de ser inflexible en la persecució i destrucció de l’enemic. El setembre de 1835, quan els carlins d’en Rosset es tanquen al castell de Guimerà, no es conforma en mantenir el setge, i esgotar la resistència dels encastellats. Per a evitar l’efecte crida, i que altres partides poguessin venir a socórrer els assetjats, demana reforços d’artilleria, i així trenca les muralles del castell. Després, quan els carlins es rendeixen i pren el castell, ordena afusellar Rosset i altres 33 components de l’escamot, allí mateix, i per a que els pobles del voltant prenguin nota i no es desvien, n’afusella 12 a Verdú, 22 a Tàrrega, i 3 a Igualada. La resta, 388, queden presoners i enviats a Lleida. Hom diu que després van ser deportats a Cuba, però no n’he vist la relació.

Però el coronel Niubó també va donar mostres d’extrema duresa al santuari de Lord (que les cròniques de l’època anomenen de l’”Hort”), prop de Sant Llorenç de Morunys, on el 1835 els carlins hi havia instal·lat un hospital. Niubó comandava les tropes que van atacar i foragitar els carlins refugiats a Lord, i, quan ocupa el santuari, l’incendia fins a destruir-lo totalment.

Antoni Borges, cap carlí de Vernet, operava per la zona d’Artesa de Segre i de Comiols, fins que el maig de 1836, ferit, as refugia en una casa de Vilanova de Meià, on és detingut pel Coronel Niubó, i des d’allí traslladat a Cervera, on, sembla que per pressions populars, fou afusellat.

Diu que en la batalla de Lloberola, encerclada i derrotada la columna del coronel Niubó, un fill del cabdill Antoni Borges, anomenat Josep (a) “Borgetes”, va ser qui va acabà amb la vida del coronel, en revenja per la mort del seu pare.

Potser no és tota la veritat, però explica molt be l’ambient d’aquella guerra civil que durant set anys va portar tanta mort i destrucció.

No soc un expert militar, però amb els ulls d’avui sembla que les accions del coronel Niubó eren excessives, que anaven mes enllà del compliment dels deures imposats, però entenc que, des de la nostra posició, tampoc ho podem afirmar. No hi ha dubte que era un bon professional.

En qualsevol cas, les ordres de destrucció anihilació de l’enemic li venien dels seus comandaments, i que, com sempre, els que encenen una guerra no son a les trinxeres, ni corren per camins i muntanyes perseguint un enemic inventat no se sap per qui, ni per què.

He nascut i he crescut sota la torre esberlada i partida del castell de Guimerà, i per això lamento que el coronel Niubó s’hi atanses un dia de setembre de 1835. La guerra és cruel, i si ens toca de prop, encara mes.

El castell no tornarà mai mes, els morts tampoc, només desitjo que Deu els hagi perdonat a tots.

J. Corbella i Duch

Advocat; 02/03/13

En la darrera reunió de l’associació guimera.info sorgia la proposta de crear un nou bloc, que amb aquest nom , concentres alhora les publicacions de caràcter divulgatiu de cadascun dels pobles de la Vall, i les activitats que al llarg de l’any s’hi  duguin a terme.

Esperem doncs la col·laboració  de tothom en aquesta tasca d’ensenyar al món les meravelles que s’amaguen en aquesta contrada que el riu Corb ha anat llaurant al llarg dels segles.

El nostre e.mail de contacte és : tribuna@guimera.info

Creuré l’abisme i seré

A la terra on dormen

Els gemecs del temps

Que van fugint sota la

Màscara de la vida,

Miraré amb ulls el

No-res,dominaré el

Dolor sense cap patiment ,

dormiré amb el son lleuger

i conduiré el camell  per

Fer la travessa d’un

Desert on el silenci

Cobrirà les dunes ,

Cap petjada traurà

Les cendres que ha

Deixat el foc vermell

De la nit,distàncies

De mons bategaran

Sense cap oblit….

Consol Vidal I Riera

Girona  20-3-2012

Primer dia de primavera.

No hi ha prou cadenes
en el món dels esclaus
per a poder subjugar
a qui no consenti
que la seva dignitat
ni les seves profundes arrels
conformades en segles
siguin vilment trepitjades.

No hi ha prou cadenes
per engarjolar les ànsies
per a fer reverdir
una terra sense esclavituds
impulsant dia a dia
la gesta de l’alliberació
en contra d’un estat opressor
cap a la independència

No, amics, no i no!
no hi ha prou cadenes
per anihilar el sentiment d’un poble
que creu en ell per sobre tot
i fart d’estar oprimit
vol deixar la petjada en la història
i no trair els principis
que el fan esser qui és

No, amics, no hi ha prou cadenes!

Josep Bonnín Segura

Quan feia l’article sobre l’església de Sant Llorenç a Sant Feliu de Llobregat, demanava dues coses :

L’advocació més previsible hagués estat Sant Feliu; ens agradarà rebre l’explicació – que alguna en deu haver – perquè ho sigui Sant Llorenç, així com alguna imatge anterior al genocidi contra Catalunya a l’email coneixercatalunya@gmail.com .

De la primera n’espero una resposta del Bisbat.

De la segona, rebia unes imatges del començament dels anys 1920, que palesen clarament – si més no – un error de redacció, ja que a la fitxa tècnica quan parla de la reconstrucció desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, diu :

El campanar va ser l’únic element que es va conservar del conjunt original de l’església, i es va integrar a la nova construcció feta de blocs formats amb ciment i sorra del Llobregat.

I sabem que l’ampliació de la Plaça de la Vila es produïa l’any 1929, quan  Sant Feliu obtenia el títol de ciutat, i s’inaugurava la Casa del Comú ; ‘cosa que va comportar l’ampliació de la plaça per tal que la presència de l’edifici fos més evident i sumptuosa’.

Per les imatges que rebíem de l’Arxiu Gavin, podem corregir la data en que s’aixecava el campanar , que no serà  ‘a principis del segle XX’ , sinó possiblement com una més de les obres  ’ad pompam et ostentaionem‘, que s’executaven a darreries del primer feixisme, o Dictadura de Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 – París, 16 de març de 1930);  aquest cronològicament fora el  moment en que en el costat esquerre de la façana s’aixeca aquest  campanar, que  té cinc pisos i és de planta quadrada a la base i poligonal als dos pisos superiors.

Agraïm la tramesa d’imatges, i la ràpida resposta al Josep Sansalvador , de l’Arxiu Gavin, del Monestir de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera, a la Província de Lleida.