No us deixeu enganyar pel títol. El conte no va d’un tramviaire, però sí d’un nen de quatre anys –ara ja és adult- que en un moment de la seva vida va voler ser tramviaire.

El seu avi portava un tramvia. Estem parlant d’aquells temps en que a Barcelona circulaven els tramvies.

El Cesc, cada dia el portaven a casa dels seus avis i ell, tan sols arribar ja sortia al balcó a mirar els tramvies com passaven. S’hi estava moltes estones.

Un dia el seu avi li va fer una gràcia. Se li va ocórrer regalar-li el seu pito de tramviaire -deuen ser diferents als altres- que havia utilitzat en la seva feina. Suposo que va ser quan es deuria jubilar.

El Cesc era un nano que si sabien que estava al balcó mirant-se els cotxes o tramvies estaven tranquils, es pensaven que així el tenien controlat.

Que poc sabien del que feia el Cesc al balcó!!

Els avis deien:

-          Mira’t-el està ben distret amb els cotxes i tramvies.

A dalt, la iaia no hi pujava gaire doncs li feien mal les cames. Un dia va tenir que anar a buscar una cosa a l’habitació on hi havia el Cesc. Quan va arribar a l’habitació se’n va dur un esglai amb el que es va trobar.

Mai s’ho hagués pensat. La iaia va exclamar:

-          Mare meva, que has fet Cesc?

El Cesc es va amagar sota el llit i la iaia amb l’escombra intentant que sortís de sota per donar-li una pallissa al cul, més no va poder. És va cansar i se’n va anar escales avall.

El Cesc se’n va escapar d’una de grossa. Quan va baixar amb la cua entre cames tement-se el pitjor, es va trobar que ja els havia passat l’enuig i se’n reien de l’acudit del nen.

Sabeu que s’havia dedicat a fer el balcó?

-          Doncs no ho esbrinàreu mai si no us ho explico, perquè es gros.

Ell estava assegut al balcó, mirant per les reixes, tot expectant i vigilant quan havia de venir el tramvia. Quan el tramvia era sota el balcó de casa dels avis, no se li ocorria altra cosa que tocar el pito de tramviaire del seu avi.

-          El Cesc feia parar tots els tramvies amb el pito. I clar, com era el pito de tramviaire els tramvies paraven.

-      El seu avi li havia ensenyat com es feia. Del cert, no ho sé, però una pitada significava una parada i dues pitades una arrancada (?)

El més bo, era que l’esglai que va tenir la iaia quan va pujar va ser perquè el Cesc, amb un guix havia anat marcant a l’armari tots els tramvies que havia aconseguit parar.

Tot l’armari estava ple de ratlles de guix del Cesc. Clar, quan la seva iaia va veure tal cosa, gairebé li agafa un patatús i per això,l’empaitava amb l’escombra per l’habitació, però ell, es va escapolir.

-          Com l’havia d’arreplegar la iaia si era un esquitx i corria com el dimoni?

Això no s’acaba aquí. Aquests avis quan sabien que els portaven el Cesc, ja pensaven quina els en faria.

En aquella casa hi havia la iaia, una tieta i l’avi. Ells havien fet teatre. Es veu que el Cesc ho havia vist i un dia ell també va voler fer teatre.

Estaven tots junts al menjador, i de cop i volta, el Cesc cau al terra desmaiat. Totes les dones van córrer a veure que li havia passat, més ell no reaccionava. Preocupades, van cridar a l’avi, que com ja coneixia de quina ral·li a era el seu nét, va dir en veu alta perquè ell el sentís:

-          Sabeu que, aneu a buscar força aigua a veure si així reacciona.

El Cesc en sentir això, obrí un ull i els digué:

-          Això si que no, aigua no!

Mireu, encara corren darrere d’ell de l’ensurt que van tenir, no n’hi ha per més. Es va fer el mort. Va fer teatre com els avis!!

Allà a casa dels avis hi tenia un tricicle. Ell corria i corria pel passadís, vegades i vegades, però com ell va dir –que el tricicle no tenia frens- la seva manera de frenar era rosant la paret, una vegada darrere d’una altra, fins aconseguir deixar les marques de les seves frenades a la paret.

Quan la iaia ho veié i la mare se’n va assabentar, va ser la mare qui aquest cop, li va clavar un parell de pallisses al cul.

-          Qui no ha fet entremaliadures de petit?

-          Les que feia el Cesc eren força simpàtiques!!

Tot i així era un bon nen, un trapella molt eixerit i bo. Senzillament era un nen que gaudia fent el que li passava pel cap sense cap malícia i així descobria coses cada dia.

Diu que si has fet entremaliadures de petit vol dir que has tingut infància!!

Així aprenem!!

Rosa Ventura Cutrina

Diu la llegenda que en temps antics el castell era ocupat pels moros i que els exèrcits cristians havien intentat diverses vegades de conquerir-lo en un atac de sorpresa, però com que aquella muntanya és gairebé pelada de vegetació, eren descoberts immediatament pels defensors.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

En aquella hora el patí era ple de mares, pares i avis que esperaven que sortís la mainada. Faltaven cinc dies per Sant Jordi i ja es respirava nerviosisme. Els nens feien manualitats de tota mena. Les professores no paraven de donar-los instruccions i ensenyar-los a fer dibuixos, figuretes, escriure’n la llegenda…

La creativitat i l’activitat eren extraordinàries.

El Jordi, de seguida va veure la seva àvia parlant amb l’àvia del seu millor amic, i la va cridar tot  corrent cap a ella. De seguida va furgar dins la bossa de l’àvia per trobar el berenar. Sabia que cada dia li portava una cosa diferent i això li agradava.

—Àvia, anem a seure al banc que t’he d’explicar un secret.

El Jordi agafà la mà de la seva àvia mentre li deia que la “senyu” els havia explicat qui era Sant Jordi, la princesa, la rosa… i que ja ho sabia tot. La seva àvia feia veure que no ho sabia i exclamava: “Oh!, aah!”.

—Àvia: tu saps que Sant Jordi i tots són morts? Tu saps que el drac era molt dolent i només menjava persones i va arribar un moment que es volia menjar la princesa i tot el poble tenia molta por? Saps que ara no tenim Sant Jordi i nosaltres hem de defensar  Catalunya perquè hi ha molts dracs que ens volen fer mal? Aquesta nit, quan truquin els pares els ho diré. I els diré que vinguin amb els seus amics per matar tots els dracs que ens volen robar, fins i tot la llengua. La “senyu” diu que és el que fa que siguem diferents i hem de lluitar tots per ella.

—Jordi, tot això t’ha explicat la “senyu”? Au, va, anem cap a casa a preparar el sopar. I tu, on tens la teva princesa?

El Jordi va riure i va contestar:

—Àvia, ara no hi ha una princesa, hi ha moltes princeses. Les princeses també volen defensar Catalunya, i com que són uns altres temps, hi ha també molts santsjordis i molts dracs que ens ataquen. Jo sé que el papa i la mama treballen a la UE perquè ens ajudin a ser lliures.

—Ah! —va respondre l’àvia meravellada pel raonament del seu nét, i va contestar:

—I com creus que ho poden fer? Són molts els dracs dolents que ens volen prendre tot el que tenim i se’ns volen menjar…

—Àvia no tinguis por, jo et defensaré. El Dídac i jo tenim un pla que si els papes ens ajuden, no pot fallar. És un secret i no t’ho puc dir. Tots nosaltres som els descendents de Sant Jordi, per això celebrem aquest dia tan preciós, amb roses i llibres, que simbolitzen l’amor, la llibertat i la cultura; ens ho va dir la “senyu”.

—Aquesta “senyu” us ho explica tot molt bé.

Els pocs dies que faltaven per Sant Jordi van passar amb molta agitació per part d’en Jordi. El dia 23 és va despertar més aviat que de costum. La gent també estava nerviosa hi havia alguna cosa en l’ambient que ho delatava. Des de les sis del matí se sentia una remor de motos que cada vegada es feia més forta.  Aviat la gent va començar a despertar-se i posar les paradetes dels llibres i de les roses. Algú va fer córrer la veu que hi havia una concentració de motos Harley Davidson, que venien de tot arreu d’Europa. Les places i els carrers n’estaven plens, i les autopistes i carreteres ja s’estaven col·lapsant. Ningú sabia què passava i les autoritats no en tenien constància: ningú els n’havia parlat ni demanat permís.

La gent tenia les ràdios i les televisions engegades per si en comentaven alguna cosa. I els de les paradetes tenien por que els enviessin el negoci a la quinta forca.

A les 12 del migdia, es va fer un silenci estrany. L’Alcalde va llegir un comunicat dient que Barcelona estava presa per aquelles motos, i els motoristes, tots vestits de negre, es dirigien al Palau de la Generalitat i a l’Ajuntament amb senyeres independentistes. Uns minuts després d’estupefacció, va sortir al balcó del Palau de la Generalitat el seu President i l’Alcalde a proclamar la Independència de Catalunya. Van demanar que mantinguessin la calma.Tots els dracs havien estat fets presoners i els més importants se’ls havien emportat a la seu de la Unió Europea per iniciar el procés de separació i ser jutjats.

En Jordi i Catalunya ja no havien de patir. La Unió Europea i d’altres organismes els emparaven.

Gràcies als missatges que en Jordi i el seu amic havien enviat, amb l’ajuda dels pares, havien aconseguit aquella gran gesta. Fem que això no sigui un altre somni d’en Jordi.

Visca Catalunya i Sant Jordi!

MARIA TERESA GALAN

Sant Jordi 2013

Havia passat molt de temps que una forquilla de plata plorava perquè no  entenia on era ni perquè l’havien separada de la seva família.

Va néixer en un palau reial al costat del seu pare, la seva mare i els seus dos  germans, el gran i el més petit. De tant en tant, una serventa els netejava amb  molta cura perquè sempre estiguessin relluents, i la família sencera de coberts  s’ho passava molt bé quan els treien i els posaven en aquelles grandioses  taules plenes de canelobres també de plata al mig, de flors als costats, la  vaixella de porcellana, les copes de cristall i ells, ben posats al costat de cada  plat.

I no us podeu imaginar què sentien quan els feien servir, amb quin gust que  omplien la boca al comensal que els havia tocat, ja fos el rei, la reina o un dels  convidats. Els era igual, cadascun de la família relluïa encara més quan  s’apropava al plat per omplir-se de menjar i volar cap amunt per deixar-lo caure  en aquella boca que esperava el menjar amb delit.

I quan era el torn dels petits, els pares se’ls miraven embadalits, veient que els  seus fills gaudien amb aquells pastissos de nata, de crema, de xocolata, que  feien arribar al rei, al príncep, a qui fos; i després ells, ben bruts i satisfets, mentre esperaven l’hora que els netegessin, encara assaborien les restes de  les postres tan bones que els havia tocat donar aquell dia.

Després, quan els tocava als més petitons, els del cafè, els pares reien en  veure la impaciència que tenien els seus fills, perquè no els arribava mai el  moment de ser útils. I és que ells volien que els omplissin de cafè i complaure  amb la seva forma tan petitona, plena de cafè, aquella boqueta tan preciosa,  que potser podia ser la d’una princesa, perquè pogués degustar aquell gust tan  refinat i exquisit que tenia el cafè. I només cridaven l’atenció perquè els  agafessin.

Quan va arribar la seva hora, el que ells tant desitjaven, ja estaven tan cansats  que a vegades tiraven cafè per sobre del plat, perquè ja no hi veien tres dalt  d’un burro, d’ adormits que estaven. I llavors els pares patien. “A veure si els  amos s’enfadaran, ens posaran en un racó del calaix i no ens en trauran mai  més”, pensaven.

Per sort, aquest fet mai va passar. Sempre van estar junts, fins que el rei va  morir i l’hereu, el príncep, va ocupar el seu lloc.

Però, com passa a vegades, aquest príncep, que sempre havia sigut un  consentit, va fer el que va voler amb la seva herència i es va desfer de les  coses que no li agradaven.

Passat molt de temps i quan va revisar calaixos oblidats, en veure la família de  coberts, que en aquells moments estaven negres, perquè la plata s’ennegreix  amb el temps, no li van agradar gens i se’ls va voler treure de sobre.

Què sabia ell de com s’havien de cuidar aquells coberts tan preciosos! .

Què  sabia ell, que de tant en tant s’havien de netejar per fer-los lluir i poder fer la  seva funció?

Finalment, es va desprendre d’ells. Els va donar a una serventa de palau que,  ben contenta, se’ls va endur a casa, i ben bé que els va fer servir, perquè n’hi  faltaven. Sempre procurava tenir-los ben lluents, com havia fet sempre al palau  reial.

Però, per un atzar de la vida, aquesta serventa, en un moment donat i per falta  de recursos, es va haver de vendre la família de coberts, perquè la plata es pagava bé. Cada vegada els coberts estaven més tristos, perquè no sabien on anirien a parar.

Va passar el temps, els anys, ells anaven d’una família a una altra, gairebé ja  no els cuidaven i els deixaven abandonats perquè donaven massa feina. Ja  s’havia acabat el seu temps, ara n’hi havia que no s’havien de fer relluir i la  gent s’estimava més tenir aquests.

I la nostra família de coberts va caure en el calaix dels oblits, al fons d’una còmoda. Fins que un dia quan eren a casa d’una artista a qui li agradava molt fer coses originals i que se’n va anar a les golfes, va començar a mirar què trobava que fos antic. En veure els coberts tan bruts, li van fer molta pena, els va baixar a la cuina i els va començar a netejar i pensar què en faria.

Es mirava el ganivet i deia:

—Amb aquest no puc fer gran cosa, el deixaré ben posat al calaix.

Després li va tocar de revisar la cullera, i també digué el mateix:

—Poca cosa puc fer, l’endreçaré com l’altre.

I quan li va tocar el torn a la forquilla, en veure-la va dir:

—Tan sols mirar-la, m’adono que puc fer alguna cosa bonica amb ella, la  separaré i acabaré de mirar els petits.

Se’ls mirà i quan va veure que eren massa petits, va pensar que no li serien  gaire útils i els va endreçar al costat dels altres, ben nets. Només un de la  família va quedar-ne fora: la forquilla, sola, que plorava.

Els altres també es van quedar plorant, però el pare els va dir que no ploressin,  que aquella artista en faria una cosa bonica, de la seva germana, i que no  hauria d’estar tancada en un calaix.

L’artista, que es deia Alix, es va passar tota una nit ruminat què podria fer amb  ella i va pensar:

—En faré un braçalet.

Es va llevar a mitjanit, es va posar a treballar, a forjar, va anar forjant i forjant  tota la nit la forquilla, fins que l’endemà va tenir el braçalet més bonic del món. I heus aquí que se’l posà i va dir:

—Mai he vist una cosa tan preciosa, un braçalet tan bonic. Me’l quedaré de tan  bonic que és i me’l posaré sempre per ensenyar-lo a la gent.

Quan la família de coberts se’n va assabentar, van estar molt contents, perquè  ells ja no eren útils, però hi havia una filla, la forquilla, que havia tingut la sort de resultar una joia:

—La joia més bonica que hom es pugui imaginar—, deien.

I sempre més l’Alix va anar amb el seu preciós braçalet relluint a tot arreu, i  quan anava a alguna festa, sabeu qui era el més admirat? Doncs el braçalet  tan bonic que havia forjat una artista amb una forquilla de plata; i la forquilla, o  més ben dit, el braçalet, ja no va plorar mai més, perquè ja es va saber bonica  per sempre i va saber que era una joia.

I aquesta joia va anar passant de generació en generació i avui dia encara llueix en algun canell d’una dolça noia que l’ensenya a tothom.

Rosa Ventura Cutrina

Hi havia una vegada una nena, la Berta, que passejava pel parc. De cop i volta, va estar a punt de trepitjar una marieta.

Es va parar i va pensar:

—Sort que no l’he trepitjada, pobreta!

La Berta es va ajupir i amb molta cura se la va posar a la mà.  Va veure que la marieta estava plorant i la Berta li preguntà:

—Què et passa, marieta? Per què plores?

I la marieta, sense deixar de somicar, li contestà:

—És que m’he perdut i ara no sé què fer. Encara no sé volar i no puc anar amb els meus pares, que deuen estar molt preocupats. Em deuen buscar pertot arreu.

—Com és que t’has perdut? —li va dir la Berta—. Anaves amb els teus pares?

La marieta, que estava molt espantada, li va contestar:

—Sí, jo anava amb els pares, però com diuen ells, es veu que sóc molt distreta, bado i em perdo.

La Berta la va consolar i va provar d’animar-la:

—Saps què farem ara? Mirarem que puguis volar i anar a trobar els teus pares, perquè segur que t’estan buscant.

Les paraules de la Berta van fer que la marieta es calmés:

—D’acord, som-hi! —va exclamar la marieta amb un somriure a la cara.

La Berta i la petita marieta van posar fil a l’agulla, però com que la marieta era tan distreta, quan intentava aixecar el vol amb les seves petites aletes, badava amb qualsevol cosa i… ja som a terra. No se sap les vegades que hi va anar a parar.

Ho intentava molts cops i no hi havia manera, fins que la Berta li va fer una proposta:

—Com que ha passat molta estona i m’esperen a casa, et posaré dins d’aquesta caixeta que porto. Hi faré uns forats perquè puguis respirar, anirem a casa i et donaré menjar. Perquè… deus tenir gana, oi?

La marieta li contestà que en tenia i molta! Feia dies que no menjava.

—No sé si t’agradarà el que et donaré —li va aclarir la Berta—. Només tinc enciam, no tinc res més.

—Amb la gana que tinc em menjaré qualsevol cosa que em posis, que ben bona serà! —va contestar-li la Marieta, que estava molt tranquil·la al costat de la seva nova amiga.

Quan van arribar a casa, la Berta li donà l’enciam, i encara que no li agradava gaire, se’l va cruspir de cop, de gana que tenia.

Van anar un parell de dies al parc, a veure si veien els seus pares, mentre la marieta aprenia a volar.

S’hi estaven molta estona i després tornaven a casa fins a l’endemà. La pobra marieta ja s’havia acostumat a l’enciam.

Però vet aquí que el tercer dia, al lloc de sempre, va passar el miracle.

Van veure una marieta més gran que volava i… sorpresa! Aterrà a la mà de la Berta.

— Filla meva, on t’havies ficat! —va exclamar el seu pare—. Estàvem desesperats!

La marieta li explicà les seves aventures i al final va dir:

—Saps què, pare? Encara hi ha gent molt bona.

La marieta va girar la vista cap a la seva amiga i va afegir:

—La Berta va estar a punt de trepitjar-me, se’n va adonar a temps, em va agafar i em va dur a casa seva. Estava molt debilitada i em va cuidar. Tots aquests dies hem vingut al parc a veure si us trobàvem i ella m’ensenyava a volar…

De cop i volta, la marieta va trobar a faltar la mare i preguntà al pare:

—I la mare, on és?

—T’està buscant pertot arreu i li he dit que ens trobaríem aquí —li contestà el pare.

De seguida van veure la mare, que s’apropava cap a ells i que també aterrà a la mà de la Berta.

La mare va abraçar molt fort la seva filla i li va preguntar:

—Però on eres, filla meva, que ens has fet patir tant?

La marieta va explicar a la seva mare tot el que li havia passat. Llavors, els pares li van dir que ells també havien anat cada dia al parc, al lloc on l’havien perduda, per veure si la trobaven, i que estaven disposats a buscar-la fins que la trobessin.

La mare, tot abraçant, la seva filla, li va dir:

—Ho veus, filla meva, que sempre ens has de fer cas, al pare i a mi? Si haguessis escoltat el que et dèiem, que no badessis tant, que t’havies de fixar més en les coses, potser això no hauria passat.

I la pobre marieta, avergonyida, li contestà:

—Tens raó, mare. Ho sento molt, sento el que us he fet patir. Procuraré escoltar i fer-vos cas.

—Filla meva, ara ja ha passat tot —va dir la mare, que ja s’havia tranquil·litzat—. Esperem que et serveixi de lliçó per a una altra vegada. Ens faràs més cas, oi?

—Sí mare, ja t’ho he dit —va mormolar la marieta.

Un cop passat tot, ja estava contenta. Per fi estava amb els seus pares.

La família de marietes, el pare i la mare, cansats però satisfets, es van adreçar a la Berta:

—Com et podem agrair que ens hagis salvat la nostra petita?

—No m’heu d’agrair res —va respondre de seguida— Ja en tinc prou veient que esteu tots junts, sans i estalvis. És el millor premi que he tingut mai!! —va exclamar ben joiosa.

La família de marietes va dedicar un gran somriure a la nena, es va acomiadar i abans d’aixecar el vol el pare va reclamar l’atenció de la filla:

—Escolta’m, bé filla meva, és molt important!! Ara vull que et fixis en el que fem la mare i jo i ens segueixis. Si mires com ho fem i no bades, ja veuràs que volaràs sense adonar-te’n.

A la colla s’hi van afegir unes cosines de la marieta que també estaven preocupades.

I la petitona marieta els digué:

—Ja veureu com n’he après una mica. Ja ho veureu!! Mireu com volo!!

I els va ensenyar com ja sabia volar una miqueta.

Dit i fet, s’hi va fixar més que mai i van marxar tots tres volant, acompanyats de les cosines. Es van anar allunyant d’on hi havia la Berta, que mirava com marxaven amb un somriure a la boca i orgullosa d’haver fet una bona acció. De tant en tant, la petita marieta es girava per mirar-la, i encara feia moure amb més força les seves aletes de contenta que estava.

Ja sabia volar. Al cap d’una estona, després de concentrar-se molt en el que feia i de no badar, va pensar:

—Que fàcil que és! Com m’ha dit la mare, espero que avui hagi après la lliçó. Aquesta experiència m’ha de valer i molt!

I la marieta es va allunyar movent animadament les seves petites aletes!

I vet aquí que aquest conte tan preciós ja s’ha fos.

Rosa Ventura Cutrina

En aquest conte ens hem de fixar que:

La marieta havia de passar per aquesta experiència per aprendre a fer cas dels pares.

A vegades, si no tenim cap ensurt, no sabem veure la realitat, no ens n’adonem i continuem fent el mateix.

Llavors ens passa alguna cosa que ens ho fa veure, n’agafem consciència, i és quan podem canviar.

La notícia va eixir en tots els mitjans de comunicació. Tothom ho comentava pels carrers, a les botigues i als bars. Gabriel Boronad Espí, un regidor del partit de l’oposició, un total desconegut fins aleshores, ara havia esdevingut tot un personatge, el gran personatge de la ciutat i del país. Ara tots el coneixien; fins i tot les persones que no entenien –ni volien saber-ne– un borrall de política. Naturalment, allò més fàcil de suposar era que tot aquell enrenou havia estat iniciat per ell mateix per tal d’aconseguir la notorietat i la popularitat suficients que el permetrien progressar en la seua, fins llavors, mediocre carrera política. Però hi havia qui tenia els seus dubtes al respecte.

Tot va començar –segons ens diuen els més avesats en aquestes matèries– quan en una anodina reunió a la Sala d’Actes de l’Ajuntament, ell, Gabriel Boronad, va agafar-hi el torn de paraula. Va encetar el seu discurs tot parlant de la imperiosa necessitat de millorar els serveis públics de transport. Quan algú –un membre del partit governant, sens dubte– li va replicar que tot lamentant-ho molt, el consistori no tenia més remei que emmotllar-se a les limitacions de les arques municipals, ell va contestar que allò, en principi, li semblava molt bé, però que la finalitat principal de qualsevol govern –això no ho havíem d’oblidar mai– era el bé públic i amb aquesta premissa indefugible s’havia d’actuar. Els altres assistents –inclosos els membres del seu propi partit– el van mirar amb un xic de perplexitat. S’hi escoltaren alguns estossecs.

Finalment, el regidor d’urbanisme i transports públics, un home gras i habitualment ensopit sota l’eterna clapa de suor que hi traspuava el seu feixuc cos, li va dir que tot allò era molt interessant, però que fera el favor d’exposar les seues propostes si és que en tenia cap.

La seua proposta, va aclarir Gabriel Boronad, era continuar servint al poble, perquè si per algun motiu s’havia presentat a les eleccions municipals era per a desenvolupar la seua vocació política, és a dir, cercar el bé comú i intentar resoldre, dins de les seues limitades possibilitats, els problemes de la comunitat a la qual tenia l’orgull de pertànyer. Després d’un breu silenci, no sabem si d’incomoditat o estupefacció, se sentiren algunes tímides rialles. Alguns companys del seu partit li colpejaren amb afecte les espatlles com aprovant la seua divertida facècia.

Un altre dia, en una reunió semblant a l’esmentada més amunt, Gabriel Boronad hi va prendre la paraula. Començava a fer-se popular. Ningú no ens ha pogut aclarir quin era el motiu del seu discurs, però de la seua boca eixiren paraules com “democràcia”, “llibertat d’expressió”, “honestedat” i “servei al poble”. Aquests curiosos mots provocaren somriures com de commiseració i condescendència entre els assistents i un membre del seu propi partit –un home calb i de panxa prominent que darrerament solia arribar a l’ajuntament amb un Audi nou de trinca– li va oferir un cigar i li va dir a sota veu que en acabar volia tindre una reunió amb ell en privat.

Les paraules que hi tingueren en privat no han transcendit al públic, però podem assegurar que l’home calb de l’Audi nou de trinca, en va sortir tot sacsejant el cap amb neguit i fumant cigarrets rossos americans sense parar.

Per fi, en Gabriel Boronad va parlar en una reunió a la seu del seu partit. Va confessar que des que havia obtingut el càrrec públic que ostentava no havia cobrat ni un euro i que aquests diners estaven a disposició del partit o del poble. Creia fermament que la feina política no havia de tenir cap remuneració i que el que realment li importava era servir al seu poble. Res més.

Uns van riure a la gana com si haguessin acabat d’escoltar un acudit molt bo i altres el van escridassar indignats. Que potser els acusava d’egoistes o lladres?

Es va armar un cert rebombori i finalment en una reunió de caràcter urgent es va decidir l’expulsió immediata d’aquell membre dissolut i indesitjable. Calia ser durs i donar exemple.

Sortosament per a tots, Gabriel Boronad i Espí havia estat clissat a temps.

La cosa va anar més avant i el cas va arribar a les autoritats mèdiques. Gabriel fou ingressat en un centre psiquiàtric i sotmès a un sever tractament de xoc. Els metges li diagnosticaren un atac d’esquizofrènia amb brots psicòtics i paranoics. No hem pogut escatir si el tractament d’ansiolítics i antidepressius li haurà fet algun efecte, però confiem que això i un bon sojorn de repòs i tranquil·litat faciliten i milloren la vida d’aquest pobre home.

Sico Fons

La safata amb dues copes i una ampolla de vi és damunt la tauleta de l’alcova. Les copes entelades pel color del vi són creuades l’una sobre l’altra. L’ampolla de vi negre del Priorat, encara oberta, deixa escapar el efluvis perfumats del vi que encara la mig omple. Se sent soroll al dormitori  separat per unes portes corredisses.

L’ home mirà amb fàstic l’ampolla i les copes mentre es posa la camisa, es gira per emmirallar-se i posar-se la corbata. Torna dins el dormitori agafa la jaqueta de damunt d’una cadira i torna a l’alcova.

Engega el televisor i mira les clàssiques escenes del dia de Reis. La mainada amb joguets rialles i cares vermelles per l’excitació dels obsequis rebuts i també pel fred que fa al carrer. Tot nadalenc, bonic i ple de felicitat. Però íntimament enrabiat, sense pensar-s’hi pren una de les copes sense mirar quina és, i aboca dos dits del vi vellutat i espès. Fa un glop i degusta el sabor intens i de paladar sec que li deixa un agradable sabor mediterrani a la boca.

S’asseu i pensa que va ocorre la nit passada. Havia acabat la feina. Malgrat la crisi no eren poques les entregues que va fer. Cansat conduïa el furgó buit cap l’hotel on passava aquests dies i en un pas zebra per poc l’atropella. Ella cau a terra atemorida i ell salta del vehicle per ajudar-la a aixecar-se i comprovar no havia pres mal. Tenir un accident de circulació en un país estranger porta un gavadal de problemes.

Per sort la noia no tenia cap senyal d’haver-se fet mal. Només la roba un xic bruta del paviment del carrer. Galantment s’oferí a portar-la al seu hotel per què es neteges i pugues recompondre el vestit. Ella graciosa i mallerenga respongué amb un sí, dolç com la mel, dit en la seva boca molsuda i prometedora.

Poc després en arribar a la recepció l’home demana que el servei d’habitacions pugui una ampolla i dues copes. El conserge li pregunta quin vi vol i ell no dona resposta però assenteix al primer nom.

Ja a l’habitació mostra el bany a la noia i espera al cambrer. Firmar la nota, donar la propina i agafar la safata són qüestió de breus moments. Posa la safata a la tauleta i omple dos mitges copes. Pensa: massa vi tampoc es ben mirat a una primera cita.

La noia surt del bany, s’ha recompost el cabell, rentat les mans i ell no pot evitar mirar-la admirativament. Li sembla una odalisca movent-se ondulatòriament com una serp que el volgués hipnotitzar.

S’asseuen al sofà, ell de blanc cutis i ella de pell morena fosca. L’home inquireix el nom i li dona el seu. Ella respon el seu, però se’l mira estranyada pel seu.

-   Nicolas?- repeteix ella.

-   Sherezade?- pregunta ell.

-    Sí- responen tots dos a l’uníson.

Es miren mútuament, les cares series, abatuts els ànims, ja lluny de la primera atracció.

-    Dels Reis Mags, oi?- diu desanimat ell.

-   Santa Claus, ets tu- indica la noia.

Aleshores s’alcen i ell galant però decebut l’acompanya fins la porta. Ella marxa dreta i sense ni girar-se per acomiadar-se.

Tanca la porta i mentre torna a l’alcova es diu a si mateix:

-   Què desafortunat que sóc! Una vegada que havia trobat un bon pla resulta que és dels contraris.

Nord o Sud, Santa Claus o els Reis Mags d’Orient o andalusos mai poden compartir adeptes.

Imagineu-vos veure un dia a Papa Noel abraçant-se amb una patge del Rei Baltasar. Un escàndol digne de sortir a primera plana de qualsevol mitjà de comunicació.

Miquel Pujol Mur.

El tren ha arrancant lentament de l’estació. El capellà que ha pujat en l’últim moment acaba tot just de posar la maleta a dalt del portaequipatges amb cura de què no es ratlli la pell.

És un capellà aproximadament sobre la quarantena, alt i prim. Moreno de faccions, de cabell negre ondulat i eixerit de fisonomia. Vesteix de clergyman però amb l’elegància d’un home acostumat a moure’s en ambients de tracte social elevat.

Aparenta una gran bonhomia i ha saludat a tothom mentre cercava el seu lloc. Ha tingut sort i ha trobat un departament buit, ja que la família que l’ocupava ha baixat a Mollerussa.

Està somrient i amable, però en els seus ulls hi ha un reflex de llum d’una cosa que el té inquiet. Està a la butxaca de l’americana, fica la mà, amb certa recança, fa el darrer moviment i treu la mà amb la que porta agafat un sobre. Li han donat quan sortia de la rectoria, però, com que anava amb pressa l’ha introduït a la butxaca. Més aleshores, la missiva ja li sembla que li comportarà una sèrie de raons que faran canviar la seva vida. Era com caminar sobre sorra bellugadissa i ell sempre volia posar els peus sobre segur.

És un sobre blanc apaïsat, a la part de davant hi ha escrit amb una cal·ligrafia clara i precisa: A l’atenció de Mossèn Raimon. A la solapa posterior unes inicials que no li diuen absolutament res i una adreça de Manresa.

Abans d’obrir la carta mira els camps de blat dels plans de Lleida. Comença a brotar el blat. Trenca el sobre, treu la carta i comença a llegir:

Apreciat mossèn Artigas, aquesta és la darrera vegada que el penso anomenar d’aquesta manera. A partir d’ara et diré Raimon.

Les inicials de la postdata no et deuen haver indicat res sobre la meva identitat, malgrat tot, aquesta carta alguna recança deu provocar-te, ja que hem parlat en confessió del meu cas i de la teva influència en la meva decisió .

Sé que el nom de Marta Olivera, no té res que veure amb la madre del Eterno Socorro en què ens hem conegut fins ara. Àdhuc la resta del problema si que el saps, ja que he vist en les teves reaccions la persona que en contra dels ideals i de la fe seguida durant molts anys, correspon a uns sentiments humans.

Raimon saps que vaig entrar en l’orde als vint anys, després d’un trencament sentimental i que durant aquests  quinze anys res m’ha fet canviar les meves decisions i la meva religiositat. He estat una bona esposa del Senyor i he aconseguit dins del convent ser la responsable dels comptes i la priora obeint sempre l’abadessa.

Però, aleshores vas aparèixer tu, Raimon, no sé què és el que va fer canviar les meves opinions, potser la teva presencia viril molt lluny del vell capellà que venia anteriorment, els teus ulls, les teves mans o els teus moviments. No ho sé!

La primera impressió que va incidir dintre meu van ser les teves mans aixecant el calze en la missa, els dits, les ungles, la suau força amb què l’aixecaves em va produir una sensació, que feia molts anys que no sentia.

Després durant la reunió al refectori: la teva veu, el moviment dels teus llavis, els teus cabells negres un xic arrissats i la força interior que reflectien els teus ulls verds. Més que res el so baronívol de la teva veu em complaïa i semblava un revulsiu interior.

Més tard, a secretaria quan repassàvem els comptes del convent, sempre davant la presència de l’abadessa, em va caure el bolígraf a terra i ens vam ajupir tots dos a recollir-lo, les nostres mans es van tocar i l’escalfor de la teva pell em va fer tremolar. No sé com l’abadessa, que em coneix tant no ho va notar.

I no vull continuar més, només dues coses més que em fan pensar que tu sents el mateix en el teu interior per a mi, car la nostra fe ens impedeixi demostrar-ho.

Sovintejaves molt el convent, mai l’anterior consiliari havia vingut tant, malgrat que van ocórrer fets molt més greus en els quals convenia la seva presència. Sempre la major part del temps era per estar al meu costat, amb l’abadessa davant, clar, però no eren els comptes, que eren exactes, el que més et feia venir. Sentia la teva respiració al meu costat.

Altre lloc, al confessionari, alguna monja va opinar que jo tenia molts pecats a confessar, pel temps que hi estava. Era el lloc de les nostres confidències, ningú va parlar d’amor ni va donar cap nom. Només eren paraules i xiuxiueigs com els dels enamorats. Quan alçaves les mans per la benedicció final i la teva veu d’home em donava l’absolució, m’aixecava del reclinatori trasbalsada.

Raimon, he meditat durant temps, m’he infligit les més fortes penitències i la fi vaig parlar amb l’abadessa. Li vaig exposar el meu cas, el nostre no, ja que no tinc clares les teves intencions. Em va sorprendre, m’esperava una dissertació sobre Déu, fe, religió i servei als altres, em va contestar una dona, una mare que patia per la seva filla. Em va recomanar que fes el que he fet, almenys mentre les meves idees no estiguin prou clares. També em va dir que parlés amb tu, ja que tant dolent era tenir una monja com un mossèn, enamorats. Mal servei donarien al Senyor!

Raimon, saps la meva decisió; saps per què, prou clar que tu he posat; saps la meva adreça i has de prendre la teva decisió. M’agradaria no haver-me equivocat i podem ser uns bons cristians en matrimoni. Si vols ens veiem, sinó, més val que no en diguis res. Espero amb frisança que la teva reacció em sigui favorable.

Teva,

Marta.

El mossèn queda quiet repassant la missiva, sent l’olor lleugerament perfumada de la dona que l’ha correspost, malgrat que ha alterat la seva vida. La dona que li ha fet ofrena d’un amor no per terrenal, menys espiritual. Comença a pensar com donar les explicacions que el deixin lliure i la manera de canviar el seu món i la seva, no, la vida de tots dos.

Els camps de fruiters passen per la finestra del tren. El Raimon se’ls mira amb un somriure als llavis.

Miquel Pujol Mur.

L’artista fotògraf mira per la finestra de la golfes on viu i treballa. A fora plou mansament però el plugim és continuo i la tarda s’enfosqueix sobtadament. Des de dalt entreveu la cantonada del carrer i el pont ja què els fanals ho il·luminen. Sota el vell pont les aigües del Sena corren ininterrompudament baixant cap a Notre Dame.

Espera impacient, ahir un amic el presentà a la model i a cau d’orella li digué:

-     És meravellosa, dolça com la mel, suau com la seda i sap moure’s al posar amb la felina agilitat d’una gata. És una deessa, a més de tota una dama de baixa moral.

Va quedar impressionat davant de la jove, mirant-la com si volgués apoderar-se de la salvatge bellesa del seu rostre. La seva cara de llavis molsuts habituals de la seva raça. Els ulls grans i clars, com mostra del toc màgic de la barreja de sangs i la pell fina, setinada i difuminada del seu color entre el blanc i el negre. El cabell negre, estirat i pentinat en una simple cua de cavall que ballava entremaliadament seguint els moviments del seu cap. El cos tapat per una gavardina imposada pel fred hivernal no era visible però els seus àgils, lleugers i suaus moviments, com els d’una ballarina de ballet l’encisaren immediatament.

Van acordar el preu de la sessió i van quedar citats per aquesta tarda. Recorda amb dolor l’amigable cop de colze del seu company i les seves paraules:

-     Apa nano, aprofita que trauràs una bona estona.

Ara espera rere els vidres, Ha posat l’estufa al màxim i el ferro és roent. Les llums, la tarima i el contrabaix és a punt. Espera. La llum del dia va caient ràpidament i les ombres de la nit van tamisant els colors. Només l’ombra de l’instrument musical destaca en la paret blavosa de la cambra. I les formes són en la penombra com una crida al record del cos escultòric, creu, de la Verònique.

Recorda i la seva imaginació idealitza el coll llarg, les sines justes i fermes, la cintura estreta i els malucs que s’eixamplen com la promesa del port de dolça arribada. No hi ha cap detall que trenqui l’harmonia del seu desig. La fesomia, va quedar tan pres per aquell rostre, dels ulls, dels llavis, i de les orelles i d’aquella forma de parlar mostrant el rosat de la llengua que no sap visionar cap cara semblant.

Està neguitós, la tarda cau i espera aspectant rere la finestra. Vol veure-la, vol tornar a parlar amb ella, vol el seu somrís i els seus llavis molsuts i embriagadors. Se’n l’enyorança del olor, mig de llessamí, mig de mare-selva de la seva pell. Tot ell viu la voluptuositat de la breu trobada.

Tot d’una s’estremí a l’escoltar el timbre i lleugerament corre a obrir la porta. Al veure-la només diu una paraula:

-Verònique…

-   Sí- respon la jove.

Miquel Pujol Mur

Si tot fos normal, res tindria gràcia, perquè les coses paranormals, estranyes i inimaginables també ens poden succeir.

Primer de tot, ens hem de situar, ens trobem en mig de la muntanya: perduts i sense res per a sopar. Nosaltres que som pocs , i a sobre d’Austràlia, que mai hem trepitjat la neu, ens trobem aquí en un lloc gèlid i ple de fred, que no convida a quedar-s’hi gaire estona.

El pocs cartells que senyalitzen la zona, ens indiquen que ens trobem en un lloc anomenat Su.

Tot i això, ara mateix no volem saber on estem i mataríem per un lloc calent, un plat a taula i tot seguit un llit amb bones mantes de llana on descansar els nostres òrgans.

Demano a un vailet ( un xic estrany) anomenat Neurona, on ens trobem. Ell no em sap respondre, el pobre és tan poca cosa que no sap per mala sort ni qui és ell, a més ens diu com pot, que ell només s’encarrega d’una tasca i que ell no hi va més enllà.

Continuem el llarg camí, per un lloc misteriós tot i que amb un punt d’intriga alhora. Aquest és ple d’arbres i amb alguna masia dispersa i situada cap a l’horitzó; sembla que ens trobem a la Catalunya profunda i tot i que jo no sé on estem, un arbre m’ho conta a cau d’orella, si la veritat, tot plegat resulta un xic estrambòtic.

I de sobte, un vell se’ns acosta a nosaltres i ens explica on som i què fem aquí, no sé com ni perquè, nosaltres l’entenem. Diu que s’anomena Conscient i que jo sap com, però que ens trobem a l’interior del somni d’un nen i que no té cap idea sobre com hem arribat aquí, i perquè ens anem fent a la idea ens diu que ens trobem a l’altra punta del món. I finalment ens anuncia que ell no ens pot donar més dades, ja que ell forma la part objectiva del cervell i que si volem deduccions i plantejaments estranys, ho hem de demanar al subconscient o inconscient, però que no hi podem anar encara, ja que ell és qui està treballant en aquest moment i que per tan no ens pot atendre, i com a solució ens promet que l’anirà a buscar quan acabi de construir el somni d’aquell infant.

I així que assimilem la informació, alguns de nosaltres no ens creiem res del que ens han explicat anteriorment, però jo sóc fidel a tota la informació i quan arriba el moment idoni, acudim al subconscient, un vell contrari a l’anterior tan físicament com mentalment, i ens explica que durant tot aquell temps havíem format part d’aquell somni, durant tota l’estada a aquella petita localitat. Continua donant-nos informació sobre el nen, i ens conta que és un dels xiquets d’aquell poble del interior de Catalunya i ens diu que aquell serà el seu futur alcalde, que cada nit somia en el seu poble i que se l’estima molt. Tot i això a cada somni hi incorpora nous personatges de diversos llocs, i molt peculiars que coneguin el seu poble i sàpiguen on és i que finalment aquesta nit s’ha decidit per un grup de viatgers de l’altra punta del món.

“Escrit trobat en una roca del poble de Su ( Solsonès), data de 300 anys enrere”

Cristina Hurtado Tripiana