Relats

Vaig estudiar magisteri.

Ha plogut molt, i per diversos motius (dignitat) no vaig acabar la carrera.

Les classes eren feréstegues i dictatorials.

Les de música,  una purga.

Vaig arribar a odiar l’assignatura,  tot i que sempre m’ha encantat la música, I humilment puc dir, que posseeix un gran bagatge.

Ja d’adult, vaig decidir posar-m’hi seriosament.

Vaig estudiar,

per més de sis anys, llenguatge musical i flauta travessera.

Un gran goig.

He tingut gran sort amb les professores.  D’unes en soc amic, encara.

Ahir, part bàsica dels meus coneixements,  els vaig poder  transmetre al nostre net n’Hugo.

Ha començat a estudiar llenguatge musical bàsic amb la flauta dolça.

La vida va per viaranys increïbles.

L’estic ensenyant d’una manera calmada i tranquil·la,  perquè gaudeixi del què fa.

Sense cap presa,  tot i que adonant-se dels errors i que sigui ell mateix,  que els percebi i els corregeixi.

No sóc el mestre d’escola, sóc el seu padrí,  que comparteix el que ha après.

Ho tinc molt clar i ell confia amb mi.

Ahir, feu 50 anys que Pau Casals, partí al cel dels músics i de les persones honestes.

Li vaig posar a n’Hugo,  “El cants dels ocells” li va agradar.

L’escoltava amb atenció.

L’educació musical,  és molt especial com qualsevol educació. Por portar a una estimació,  o a un rebuig segons es faci.

Cal que qui ensenya, ajudi a descobrir les potencialitats a qui li transmet l’ensenyança,  i activar dins d’ell, el seu propi motor de recerca.

Josep Bonnín i Segura.  Vilafranca de Bonany. 23-10-2023

Ahir per la tarda vaig fer el que una persona propera a mi en diu escapar-se. Això vol dir marxar amb el cotxe a comprar a un gran supermercat, on en  poso molt nerviosa, doncs els diners i la paciència meva se solen acabar a mig comprar, a mitja llista de la que porto anotat més o menys tot el que s ‘ha exhaurit a casa meva.

Desprès com a cosa que crec em mereixo,  i em dono cop a regal de tant en tant, em vaig acostar a una perruqueria, en la que la noia que sol atendrem es familiar meu llunya i a la que tinc un estimació especial. Sols tinc el disgust de no haver-la conegut anys abans. La família del meu pare era prou extensa i si bé coneixia a la seva avia, una persona meravellosa, a ella no la havia tractat fins fa poc. He de dir que em mima i es la millor perruquera del mon mundial.

Per acabar be al dia vaig apropar-me a una llibreria de vell. Allà i trobo verdaderes meravelles i el llibreter es bon amic coneixedor de la literatura , amant de les arts i de la musica. Allà sempre hi escolto musica clàssica de la que a mi em plau, un plaer en tots sentits. Vaig carregar de llibres i la conversa ens va portar a Olga Xirinacs Díaz (    Tarragona,  11 de maig de 1936 )   , ell em va comentar que no venia llibres seus.  Jo  en soc una gran i vaig constatar que quasi els havia llegit tots, passat un que molt amablement em va regalar.

Ara crec que també l’he llegit, es igual ho tornaré a fer, l’Olga Xirinacs es per mi una mestre al seu estil. Un cop llegit el regalaré a la meva filla, ja va essent  hora que llegeixi bona literatura i no coses com “ Els jocs de la fam”, que vaig veure llegia amb horror. Si va ser una tarda estupenda amb bona companyia.

Al arribar a casa se’m comunica alguns desgavells que jo intuïa pel camí quan anava conduint. La guineu se li devia avançar el rellotge, no es normal que a dos quarts de set de la tarda vingui a buscar el sopar. En fi vaig dir, que s’esperi, encara no li he preparat res. I sinó que mengi el que ahir no va voler, arròs amb bacallà, clar que bacallà potser no en havia menjat a la seva vida. Segur que ella te raó….

El Gat Trompeta havia caigut daltabaix del terrat. L’anomeno així a un pobre mixet , perquè així que veu fas el gest d’agafar-lo fa uns miols com una trompeta esquerdada. No cal dir que es molt més exagerat si li passes la ma pel llom, llavors no us explico , i el pobre gatet sols te un mes, no se que farà quan sigui gran, inclús la seva mare, una gateta molt assenyada  se’l mira amb cara de preocupació. En fi com que tenen set vides, el gatet tot enter, desprès de miolar com una trompeta el vaig donar a la seva mare perquè l’alletes.

Solucionat  tot això vaig descarregar el cotxe. Un cop tot endreçat i quan volia tancar la porta del garatge. Al tancar vaig veure que al terra i havia un gripau, si el gripau gros i ufanós que sol viure amb les meves flors, no se per quins sets ous havia entrat a dins. Temen els gats salvatges que tinc vaig pensar que l’havia de portar al seu domicili habitual. Com que em feia una mica d’angunia agafar-lo amb les mans. Vaig fer servir una bossa del súper per collir-lo del terra, allà no hi tenia guants. Així que el vaig tenir ben agafat el vaig mirar i vaig pensar que potser era un príncep encantat, com en els contes. El vaig mirar bé i em vaig dir que era incapaç de fer-li un petó. Al mateix temps em vaig dir que amb la classe de prínceps regnants  que avui en dia es veuen pel mon, millor  que es quedes con a galàpet, ja en tenim prou d’orelluts i de “ preparaos” pel mon, i jo em vaig dir  que no sabria pas que fer amb un personatge de sang blava, no per Déu, noooo!!!.

Vaig tancar la porta i quasi contenta vaig pujar les escales quan vaig sentir a dir: Noia tindries de portar els gossos a fer el pipi , jo no he tingut temps, com tampoc he tingut temps de preparar res per sopar, he suposat que ja ho faries tu.

Al vespre desprès de sopar , quan posava els plats al renta vaixelles em vaig donar  compte que no m’havia avorrit gens.

Montserrat Vilaró  Berenguer 

Aquell dia d’agost estàvem asseguts sota uns arbres molt grossos. La seva ombra ens protegia de la calor. Les muntanyes altíssimes ens envoltaven com una rotllana. A baix de tot el blau d’un llac, el blau intens dels llacs alpins. Mai he vist un color tan intens a l’aigua que a la riba dels llacs formats sota les moles imponents,  algunes amb neus perpètues.

El cafè no gaire gran a la vora del llac, flors de colors anaven fins a tocar l´aigua i papallones de color voltaven d’una flor a altre. No feia vent era un dia calmat , ni una fulla del brancam dels avets es movia. Uns ànecs petitons lliscaven per l’aigua seguint la mare. En una taula jo amb el meu cafè amb llet, la taula propera una família composta dels pares i dos nens rossos petitons no devien arribar ni a dos anys. Es veia que eren bessons nen i nena. Bonics i riallers es van aixecar de les seves cadires i varen córrer prop de l´aigua , volien veure els aneguets.

La seva mare s’aixeca i els crida pels seus noms. Els va dir  que no s’acostessin gaire al llac perquè  podrien caure, els va agafar de la mà i es va dirigir amb ells perquè així subjectes poguessin mirar la família d’anades .

Parlava amb ells en català, em va sorprendre ,  no tenien cara de ser del meu país. El pare somrient va restar assegut mirant uns mapes molt atentament.

En passar pel meu costat vaig sentir els menuts parlar entre ells. Parlaven un idioma inintel·ligible per mi, mes entre ells s’entenien la mar de bé.

Unes velletes en passar pel seu costat preguntaren en francès a la mare. Ils sont gemeaux n’est vrai ? Si,  va dir la dona són bessons . Una dona acarona les cuetes rosses de la nena i afalaga al noiet que mirava rient.

Jo mirava la família ,les muntanyes altes i la pau que respirava després de tant de brogit en la meva vida diària. Allò era un oasi de pau. Els nens ara s’empaitaven entre les taules buides i continuaven xerrotejant i rient . Qui parlava més era la nena i el nen assentia i també hi ficava la cullerada. Es veien tan propers i tendres, semblaven dos animalets feliços , dos cadells en plena harmonia amb la natura.

Un cop que es varen acostar a la meva taula, la mare els va renyar i va dir  que no molestessin el senyor. Jo vaig contestar que ans al contrari em feien molta gràcia els seus jocs i l’idioma en que parlaven, quin era?

La dona em va mirar amb els seus ulls tan semblants als nens de color clar i va dir. Ho sento senyor , són petits encara no parlen, bé sí que parlen amb el seu idioma particular entre ells. Suposo que intenten parlar català, més no se’n surten encara. Ara entre ells s’entenen la mar de bé. Suposo que deu ser cosa de bessons i em va somriure.

Jo vaig quedar amb la boca oberta, clar per això no els entenia , encara no parlaven bé el català. Vaig riure jo també i vaig alabar els menuts i vaig continuar mirant el joc dels infants. Aquell dia era tot perfecte, inclús els nens rossos jugant a la riba del llac. El paisatge imponent i la meva tranquil·litat en les merescudes vacances.

Montserrat Vilaró Berenguer

En el Parc del Putxet viu un esperit que s’ha fet amic del vent. L’esperit fa servir aquesta amistat com una escombra. Des del seu privilegiat lloc observa com la pol•lució es menja els colors de la ciutat i el gris guanya presència. L’esperit està preocupat perquè té por que li passi el mateix al seu parc. Durant tot el dia l’esperit busca boires, pols, brutícia per indicar al vent on ha de bufar. El vent amb les seves bufades escombra tots els racons fins deixar-los ben nets. Malgrat la contaminació des de l’erola que corona el parc encara es pot contemplar les quatre bandes de Barcelona: mar, muntanya, Besos i Llobregat. L’esperit del parc i el seu amic el vent conserven el tresor de l’aire net, fresc i edificant. Gràcies al seu esforç, per tot el parc pots omplir els pulmons de salut, mentre gaudeixes de la seva bellesa.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: sols lluitant contra el què no està bé es pot millorar el món. 

Francesc Estival  Vilardell

La Dolors està asseguda al banc escon a la vora del foc.
Pensa en la vall on ella va néixer, tan diferent de la muntanya esquerpa on el seu home la va portar després del casament. D’això ja en fa cinc hiverns, molt gelats i tristos.
Encara ressonen les paraules de la seva mare:
– Té, pa, no passaràs gana.
No, de gana no n’ha passat, però de solitud, ningú en sap més.
El marit, malcarat, sempre burxant-la:
– El teu dot sí que ha sigut magre, un gat negre i una calaixera.
I què? El gat era el seu únic amic, l’únic que l’uneix a la seva llunyana família, el seu consol.
També, els retrets per la manca de fills:
– Vaja, ni per això serveixes!
La seva manera poruga no li permet contestar al brètol del seu espòs.
El gat és el seu únic amic. A ell li explica les seves penúries i la seva amargor.
Voldria tornar a la vall, on la temperatura és més suau i els camps de blat onegen al vent.
Però ella aguanta i aguanta, fins avui, que ho ha vist tot clar.
Aprofitant que en Ramon és a la fira, li prepara un bon sopar.
Ha condimentat amb ceps, herbes i un ingredient secret, el conill més gros.
– Caram Dolors, veig que per fi aprenem. Aquest conill és diví! Que no sopes tu? – murmura en Ramon.
– No, ja he sopat abans que tu. Menja, menja! És una recepta de la meva mare.
A la nit en Ramon, es posa malalt i abans del matí lliura l’anima a Déu, o al diable. Ves a saber.
El metge certifica mort natural.
La mare després de l’enterrament li pregunta:
– Dolors el trobaràs molt a faltar?
– A qui mare? No, gens ni mica. A qui trobo a faltar és al gat negre.
– Com filla meva?
– Sí, ahir el va matar perquè no caçava rates. Perquè mare, el gat era el meu consol. I el meu home sols era un maltractador.

Sols ella sap que l’ingredient secret del guisat és un verí, dels bolets que va collir al bosc.
No podia suportar que li matés al gat. A més a més, sabia que el metge no hi entenia de bolets, i res veuria.

Montserrat Vilaró Berenguer

En els jardins de Menéndez Pelayo s’apleguen un grup de bandolers. Són la Colla d’en Pasqualet. En Pasqualet és el líder dels esquirols que viuen en els espais verds que esquitxen les rodalies dels jardins de Menéndez Pelayo. Per poder menjar els esquirols necessiten buscar els seus aliments. És una tasca perillosa, fatigosa i que no sempre té la seva recompensa. Sovint no han aconseguit res i passen calamitats. Un dia en Pasqualet, buscant aliment, es va perdre i va entrar en un supermercat grandiós. Allà hi havia tot el que necessitaven la seva família, veïns i amics. En Pasqualet va pensar que si anaven al supermercat podrien viure més còmodament, però són esquirols no humans. Malgrat això una nit ho van intentar. Tota la colla va assaltar el supermercat. Van aconseguir molts aliments, però van deixar tota classe de rastres de la seva presència. A la nit següent hi havia dos guardes de seguretat que els van perseguir fins foragitar-los. En Pasqualet va canviar de tàctica. Perquè no es noti la seva presència, cada nit dos esquirols entren discretament en el supermercat i s’emporten el que necessita tot el grup. Tenen cura de deixar-ho tot ben net. Els gestors del supermercat creuen que les desaparicions són degudes als petits furts de la clientela humana. Ningú sospita de la colla d’en Pasqualet. Per l’empresa les pèrdues són anecdòtiques. Per els esquirols és el seu aliment.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: sempre sobreviu aquell que s’espavila discretament.

Francesc Estival Vilardell

Hi havia un home vell que ja no podia caminar. Tanmateix explicava les seves aventures com si fossin certes. Un dia va explicar que acabava de pujar a la muntanya dels mil vents. Els vents bufaven tan fort que no el deixaven arribar al cim. Finalment els va guanyar i va fer el cim. Un altre dia va explicar que acabava de navegar per mil mars. I que llastimosament no va poder navegar pel 1001 perquè havia de tornar a casa per sopar. Tothom escoltava el vell home i gaudia de la seva imaginació. Tanmateix tothom és massa gent i sempre hi ha algú que falta. Un dia un jove descarat li va recriminar les mentides que explicava. El vell es va defendre argumentant que no eren mentides, sinó fantasies. El jove descarat va ser impiadós i el va menysprear. L’home vell va vaticinar – aquets jove, sinó aprèn a somiar, mai pujarà a la muntanya dels mil vents ni navegarà per 1000 mars i viurà una vida avorrida -.

Cita de Svileta de Tessàlia: qui té fantasia camina sense cames i arriba a tot arreu.

Francesc Estival Vilardell