Contes

La reiterada ineficiència dels serveis públics en l’àmbit del transport públic a Catalunya , “ rodalies “ , o en l’àmbit de les comunicacions telefòniques:

https://www.segre.com/es/comarcas/240418/un-fuego-provocado-deja-sin-telefono-ni-internet-a-gran-parte-del-llano-de-lleida_413750.html  

I  àdhuc en altres àmbits que farien molt llarga l’exposició, i  el fet obvi  que d’aquestes accions no se’n deriva un benefici immediat per als seus autors, feia que algunes veus parlessin de sabotatge.

El sabotatge és una acció deliberada adreçada a afeblir  un “Grup objectivament identificable”  , una organització política, un govern, una organització o empresa mitjançant la subversió, l’obstrucció, la desmoralització, la desestabilització, la divisió, la interrupció dels serveis bàsics i/o la destrucció de material

La paraula sabotatge es va derivar de la paraula francesa sabot. A França els Esclops (sabates de fusta) es diuen sabots i s’explica que  als anys 1811-1812 , els obrers d’algunes fàbriques van usar els  seus  sabots per a inutilitzar la maquinària, i així mostrar el seu desacord amb els amos. És a dir, van sabotejar les màquines.

La qüestió però, és  esbrinar  que pretendrien/pretenen  els autors “ intel·lectuals “ – que tothom ubica, almenys en el cas català, a l’extrema dreta –  aconseguir amb aquests actes.

Sentia una conversa en un bar que em donava una resposta “ estas cosas, con Franco no pasaban”

L’Arturo Cigire Macánta, d’ascendència irlandesa, aprovava la oposició d’agent fiscal d’hisenda, i el destinaven a la Delegació de A Coruña.

El sobtava que persones aparentment sense recursos regulars, tinguessin vehicles cars, Polaris, Corvus, Jeep ,.., i algun Land Rover, i encara més que tots els haguessin pagat amb efectiu , i que manifestessin que amb diners dels seus estalvis que guardaven a casa perquè NO tenen confiança amb els bancs, ni amb l’estat.Comprovava que tots eren sospitosos de participar en activitats de contraban i/o de narcotràfic, i fins que a alguns els havien enxampat amb petites quantitats de “ material” , fet que comportava únicament sanció econòmica.

Li va costar fer confiança amb els altres agents, tothom mesurava molt les seves expressions i paraules, i evitava intimar més enllà del que era estrictament necessari per la feina.

L’arribada de pèl·lets de plàstic a les platges de Baldayo, Caión, Valcovo, Repibelo, Sabon,…, obligava a deixar sense vigilància les platges de Mera, Riazor, Orzan , Bastiaguueiro,…

Advertia un notable augment del consum per part dels “ sospitosos oficials “ en el període en que l’activitat dels agents fiscals es centrava en l’arribada de pèl·lets de plàstic.

Feia notar aquesta circumstància al seu Cap, i aquest li deia que en prenia nota.

Tenia una especial relació amb el José Vieiras, i li comentava també la seva “ sensació” de que hi havia una relació entre la caiguda al mar dels pèl·lets de plàstic, i l’activitat dels contrabandistes i narcotraficants.

El José Vieiras li recomanava no insistir en aquest tema. En aquest negoci, hi ha “ gent molt important” , i si cal tirar al mar pèl·lets de plàstic, els tiren, i si cal provocar una “ marea negra” es provoca, i recorda sempre, que jo no t’he dit res.

«eu non creo nas meigas, mais habelas hainas»

L’Arturo Cigire Macánta, demanava el trasllat a Barcelona

Hi havia una trobada de delinqüents d’alt nivell   a Barcelona – això, no us escandalitzeu, passa amb freqüència, encara que lògicament no apareix a la premsa – , els canvis polítics havien provocat alguns “ petits problemes “  alhora de “repartir-se el pastís”.

Calia  tornar a fer l’escandall del tràfic de persones, tant de les que venien des de l’Àfrica, com de les que entraven per altres vies.

També, també, els narcotraficants, que havien passat  d’un «laissez faire, laissez passer», quasi total, a situacions de violència extrema.

https://www.lavozdigital.es/provincia/asesinato-dos-guardias-civiles-barbate-acabamos-enterrar-20240213141146-ntv.html

En aquestes reunions s’imposa sempre el “ win-win” , tothom guanya, l’estratègia és senzilla, si no n’hi ha perquè tothom quedi content, s’augmenta el preu del “ material”

S’acordava  a les “ taules de negociació” que s’augmentaria un 10% el preu dels “ passatges”  pels que venien de l’Àfrica, mantenint les “ mesures de control”, en el mateix nivell.

Pel que feia al narcotràfic, no era possible augmentar el preu de venda, tota vegada que els “ compradors” tenien cada vegada menys poder adquisitiu, aquí s’acordava que s’augmentaria un 15% el “ material “.  Es mantenien els percentatges de “ captures” i “ requises” en els nivells que s’havien acordat per a tota la Unió Europea.

Els acords es revisarien en el primer trimestre de l’any 2025.

Hi havia una muntanya que era difícil de mirar. Una boirina misteriosa l’envoltava de basarda. Malgrat tot la gent sovint la visitava. Tothom sabia que hi vivien uns éssers humans especials. Hi havia un home que tenia mig cos escamat com la pell d’un escurçó; era un poeta que despertava les ànimes i adormia els mals sentiments. També hi havia una noia d’orelles tan llargues que penjaven com dos mitjons; era tan bona modista que, gràcies a ella, tota la comunitat anava elegantment vestida. A més hi havia un jove de cames tan curtes que no tenia genolls: era un virtuós violinista i omplia l’aire d’amoretes sonores. I una noia que tenia el nas arremangat i un ull més gran que l’altre; era una gran inventora que amb les seves innovacions facilitaven la vida a tota la comunitat. Aquell indret era conegut com la muntanya dels éssers especials perquè hi habitaven un poeta, una modista, un músic i una inventora tots ells excepcionals.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: l’aspecte físic es temporal i sols impressiona. El contingut d’una persona és intemporal i viu per sempre.

Francesc Estival Vilardell

El Joan vivia de forma molt modesta,  pare de tres fills, ja majors d’edat, i només un amb feina, a casa els costava Déu i ajuda, arribar a fi de mes.

Abans de Nadal es va veure amb 2,5€ a la butxaca, i no ho va dubtar i es va comprar una butlleta de l’Euromillones que justament celebrava sorteig el dia 22.12.2023.

Com estava destinat, li va tocar el premi gros.

El Joan va poder assegurar el futur dels seus fills.

I va destinar la resta dels diners – que eren molts – a solucionar la vida de persones que com ell mateix, desprès d’una vida de treball, justet, justet, arribaven a fi de mes.

Us ho explico  perquè tot ho va fer de forma discreta.

 

Avui al sortir de casa a portar els quissos a fer el pipí, ja m’han fet enrabiat. La Kira la gosseta ha donat un ensurt de mort a un gatet que prenia tranquil·lament el sol. Els seus lladrucs es deuen haver sentit al poble. El pobre mixet no li ha quedat més remei que pujar a un roure i allà el veig encara. Amb les corredisses el gat ha tirat per terra un ciclamen , que ahir vaig plantar a un test i el vaig col·locar al cim d’ un tros d’ arbre , més ben dit un tió gros que s’aguantava verticalment i jo pensava que arribaria a Nadal, per el menys, doncs no! s’ha trencat el test i  en tinc de buscar un altre, el posaré de plàstic , ja veig com les gasten els meus animals de companyia.

Els altres animals que sovintejant a casa, les guineus s’han portat prou bé. S’ han menjat el sopar i han marxat.

Ara els senglars un desastre, havia plantat unes quantes plantes de blat de moro per decoració i es veu  que ja eren prou madures perquè no n’hi han deixat cap ni una espiga, tot trinxat. Jo que mengin les aglans molt d’ acord ,encara que al anar a estendre la roba senti ferum de porc i tingui d’anar esquivant a vegades cagarades seves, penso que són adob per la gespa.

I últimament també els teixons fan de les seves, als llocs humits del jardí fan forats rodons i trencant flors i testos per terra.

Els únics que em donen alegria són els cabirols , els veig menjar alfals als camps de davant de casa i els seus salts alegren la vista.

Menys mal que de rates i ratolins cap ni un, amb els gats que tinc encara deuen córrer.

I passat  d’una reineta que vaig haver de pescar a la piscina i que no deixava dormir als meus fills amb els seus cants, res important.

Algun dia em tindre de posar seriosa, crec que tots em prenen el pèl.

Apa li! Vaig a plantar de nou el ciclamen !

La reineta l’he vist nedant dins l´aigua dels gossos, un carretó sense rodes.

Montserrat Vilaró Berenguer

El dia que vaig  conèixer a  la Lidia no vaig pensar que un dia podria ser la meva  dona.

Era l’any 1932 i va entrar com a mecanògrafa en la tenda de material quirúrgic que jo també treballava de venedor i expert en compres a l’estranger, en concret Paris.

La Lidia era una noia de uns vint anys rodoneta com una poma, baixeta ni lletja ni guapa, però amb tot l’encant i candor dels seus pocs anys.

Jo als meus quaranta cinc anys complerts, bohemi a volta de tot i amb esperit de solter recalcitrant, no li vaig prestar gaire atenció. Un dia però, que tenia molta feina ,  un company em va dir que Lidia escrivia i parlava molt be el francès , el cel es va obrir, vaig veure la llum, ella em podria ajudar, encara que sols fos un cop.

-Senyoreta Lidia em podria fer un favor encara que nomes sigui avui?

-Podria passar a maquina aquestes cartes, no tinc temps i no se com fer-ho…

-Per descomptat senyor Enric, i llavor em va somriure…

Llavors vaig veure que al riure, se li formaven uns clotets molt macos a les galtes i els seus ulls eren de color de mel. A part de tot això la pell  la tenia colrada pel sol, l’última moda d’alguns, apart de tot érem Juliol.

L’endemà la vaig mirar millor i li vaig somriure, ella me’l torna i altre volta els clotets . Vaig pensar que si les pogués mossegar les seves galtes tindrien gust a mel i sol.

Al migdia  jo dinava a un bar a la cantonada del carrer, ella portava una carmanyola dins un cabasset molt bufo i tenia uns tovallons de randes molt polits i dinava a l’oficina. Aquell dia vaig tornar mentre s’espolsava polidament unes engrunes de pa de la faldilla blava

-Senyoreta Lidia li vindria de gust prendre un cafè amb mi? Veig que ja ha dinat.

-Senyor Albert no acostumo a fer-ho.

-Doncs vingui i prengui el que vulgui, jo convido som companys de feina , oi?

-D’acord senyor Albert , gràcies un dia es un dia. I anàrem al bar a prendre un refresc.

I així va començar tot, la noia era llesta filla d’una família modesta. Una tia li paga estudis de mecanografia i francès. Li agradava anar a nedar a la Barceloneta amb el seu germà, llegir,  i les flors i no tenia xicot.

Vaig començar a pensar en ella, jo vint-i cinc anys mes gran, quin gran disbarat, però em vaig donar compte que no podria viure ja sense ella, que l’estimava malgrat tot, i ella em mirava amb els seus ulls de mel que deien també molt. Un dia de pluja la vaig acompanyar a casa seva amb taxi i li vaig dir que l’estimava i que volia casar-me amb ella, i ella va somriure i va dir . Perquè no?. A mi m’agraden els senyors ja fets, perquè son uns cavallers.

Al dia del seu Sant quan ja érem promesos li vaig preguntar que voldria de regal, no volia espifiar el regal. La Lidia em va dir, Albert compra’m una capsa ben plena de mitges de seda. Quasi tota la meva vida he somiat en tenir-ne quantitat, soc maldestre al posar-les i se’m estripen molt.

Desprès d´ un temps prudencial de festeig ens vàrem casar, malgrat l’oposició de les nostres dues famílies, per la diferencia d’edat i posició

Ara es la meva dona, estem de viatge de noces a Paris, jo la miro dins una botiga que venen  barrets, a ella li estan molt bé .  El que es prova ara serà  el segon que te en  la seva vida. Em mira somriu i els clotets a les galtes es formen. Jo penso en el gust de mel i sol. Ara si que ja els he mossegat…….

 

Montserrat Vilaró Berenguer