INFANTESA

Indubtablement, i

em sembla un privilegi,

vaig tenir una infantesa

 encantadora i carinyosa.

Vaig ésser un infant mimat i,

no massa consentit.

Les circumstàncies de vida, m’afavoriren.

El meu cosí gran, en guanyava de sis o set anys, quan vaig nàixer.

Em vaig convertir amb el nadó, net, fillol i nebot de la família materna i paterna.

Vaig ésser molt mimat

per les tietes fadrines, em portaven dins d’un vermell d’ou i

em cuidaven com si fos fill seu.

Dels padrins i padrines, que hi vaig poder viure, no massa temps, tinc records contats, excepte de la materna amb qui tinc moltes vivències i records.

14 anys tenia, quan va partir i feia molta vida a ca seva.

Era molt extravertit,

en relacionava fàcilment amb tothom.

El meu germà Xim, era més retraigut.

Molts records d’aquella infantesa tinc amb ell i avui si no hagués partit massa prest, ell faria 68 anys.

L’enyor.

Jo era un tant trapella,

un polissó que feia gràcies amb els seus acudits.

A més ,cabell ros i ulls blaus i bastant deixondit, se’m mostrava com una espècie de tresor.

Tenia una gran desimboltura, xerrava, cantava, explicava coses i no aturava; pot ser encara en dura aquest tarannà.

Diuen, que hi ha moments que es magnifiquen, per a mi fou magnífic i ple de records.

Desitjaria, que tots els infants del món, poguessin dir el mateix i

sé i sent al cor que no és així.

A lo llarg de la vida, he estat molt proper als infants, i com no amb el nostre fill Ricard i ara amb el nostre net n’Hugo.

M’he comunicat amb ells a través de la fantasia.

He inventat jocs, contes, personatges…

Sent que qui és capaç,

de treure un somriure

 o una bons rialla d’un infant,

té un trosset de cel guanyat.

Josep Bonnín Segura.  Vilafranca de Bonany. 14 de maig de 2022

UN NOU CAMÍ PER A CAMINAR

Amb unes sabates que mai es cansen de caminar he començat un viatge que no sé cap on va. En un racó del meu sarró porto pólvores d’il•lusió que m’ajudaran a no defallir i seguir caminant. Per no passar gana m’he fet una collera fetillera que sempre tindrà alguna cosa per donar i així el menjar mai em faltarà. Una fada amiga m’ha donat una esponja que tot ho xucla, per recollir rosada de bon matí i tenir aigua per caminar el camí. En una bossa he capturat un sospir que ompli els meus pulmons quan el cansament no em deixi respirar. He embolicat en un mocador de seda el record de la darrera carícia i així el meu esperit sempre estarà eixorivit. El cant d’una cadernera per les meves orelles. Olors de gessamí pel meu nas. Una posta de sol que em faci de bressol. I el convenciment que trobaré el lloc desitjat.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: la vida està plena de petites morts. A diferència de la gran mort, en les petites reneixes en una nova situació.

Francesc Estival Vilardell

ESCOLA DE SILENCIS

En un país de llargs rius i altes muntanyes regnava el Rei Oriol. Estava preocupat perquè el poble i els polítics no s’entenien. Va començar una sèrie d’entrevistes per esbrinar el motiu. Entre els entrevistats hi havia en Benet. Era un polític fracassat a qui ningú votava. En Benet va descriure la situació i va dir – si un polític diu la veritat el poble no el vota. És més important el que callem que el que parlem. Si el poble fos capaç d’interpretar els silencis, el problema no existiria -. El Rei Oriol va demanar a en Benet que fes alguna cosa. En Benet va crear l’Escola de Silencis. En el pla d’estudis hi havia assignatures per analitzar si el que promet un polític és o no possible. També va crear un cercador per trobar a quins interessos representen realment. Seminaris per aprendre a diferenciar entre la capacitat de parlar i la de fer. Va construir un túnel de vent per mesurar el pes de les paraules, les paraules buides se les emporta el vent. Finalment va fer un salabret màgic per caçar mentides. El resultat de l’escola de silencis encara no se sap, perquè fa poc que s’ha creat. Si algú vol anar a l’escola de silencis, la matricula està oberta tots els dies de l’any. (Us descobriré un secret, el Rei Oriol va fer les primeres proves i està pensant en abdicat).

Cita d’en Svileta de Tessàlia:  el  més important d’un polític no són les paraules sinó els silencis del que no s’atreveix a dir.

Francesc Estival Vilardell

LA PLUJA

La pluja cau lentament fent un soroll somort. La Clàudia fa temps que no li agrada la pluja.

Des del quarto de bany annexat al dormitori no se sent tant i amb un sospir es posa bé un ble de cabell ros darrere l´orella. Com sempre mira amb recança el mirall tement veure una arruga més. Ja no és jove això no li hauria de preocupar, però a vegades la neguiteja.

Avui la seva filla Aina li ha trucat i li ha dit que quin regal volia per Nadal. La Clàudia ha pensat que la seva filla no era gens detallista, mira què demanar que vol, ella no ho ha fet mai. Sempre ha procurat els regals fossin com una sorpresa , a vegades escaients altre volta no, però sempre hi ha posat l’anima com diu ella al triar-los.

La Clàudia no s’agrada. Ella ho reconeix i voldria ser diferent, potser una mica, més bona i una mica més alta. Per això fa els possibles per vestir bé, que si el texà amb la brusa blanca, uns mocassins amb una mica de taló, el negre per lluir el contrast de la seva cabellera rossa i tothom diu  que és bona persona.

Però per sobre de tot odia la pluja. No ho ha dit mai però de molt petita ella un dia va desitjar la mort de la veïna. La seva mare a vegades li deixava que la guardes si tenia molta feina o havia de sortir.

L’Armanda era bona dona, tenia però, una piga al nas que la feia una mica desagradable, com si fos una bruixa, i a la Clàudia molt petita li feia angunia i una mica de por , i quan un dia el lloro del germà es va morir i ja no va haver de sentir la seva veu xerrotejant va pensar que bé es podria morir l’Armanda!

Un dia la van treure ofegada del pou i tothom parlava de suïcidi, pobre dona!

Ella va veure que sota la pluja en Valentí el seu home li donava una empenta quan treia una galleda d´aigua, era de nit , plovia i ella estava a la finestra, llavors li agradava badar .

Als seus 5 anys va començar a odiar la pluja, guarda aquest horrible secret però,  mai ho ha dit a ningú .

I, es diu a i mateixa,  que ara tampoc té cap sentit dir-ho, tots són morts ara!

Montserrat Vilaró Berenguer.

 

JOVENTUT SEGADA

Som l’any del senyor 1623 i amb angoixa i por espero la mort reclosa fa tres dies en l’humit i brut calabós de la presó de la Vegueria. Tinc sols divuit anys complerts i no sóc bruixa, ells diuen que sí.

El meu nom es Roser, com ma mare morta fa un any, millor per ella que no ha tingut la vergonya de veure a la seva filla acusada de bruixeria

Jo sóc la quarta dona que volen penjar a la forca . L´any 1616 va començar tot i el “Tarrago” que diuen entén de dones bruixes ,va trobar tres noies amb la marca del diable. Vergonya de poble , ara que l´Inquisició ja no actua ho fan ells amb total impunitat, parlen de samaniats i trobades amb el diable.

He jurat que sóc innocent, jo sols vaig ajudar la Rosa a venir al món al seu fill. Era estrafet i va néixer mort, pobre nen, però era fill del batlle i el poble va començar a murmurar de si jo l’havia embruixat i mort al nen. Sóc llevadora i remeiera com la meva mare i filla del pecat, la mare mai es va casar. No he sabut mai qui era el meu pare, però el diable això segur no ho és, la mare era la millor persona que he conegut, treballadora llesta i humil.

Diuen que  tinc llibres. I que?. Ma mare m’ensenya a llegir , com el rector  la va ensenyar a ella de joveneta, segons em va explicar.

La forca es a punt al serrat més alt de la vila, he sentit les comares murmurar, que serà avui el penjament. Reien, elles si que son bruixes alegrant-se de la meva poca sort.

Avui ha vingut el rector perquè confessi els meus pecats. L’home ja és vell i tenia llàgrimes als ulls i em digué. Ja sé que tu ets bona noia, però no pots escapar, cap de les tres abans que tu ho ha fet. Sigues forta i encomana l’ànima al Bon Jesús . Tu no tens la culpa, la bogeria s’ha apoderat d’ells, els únics dimonis són ells, i a tu et fan pagar la seva maldat.

En part també sóc responsable perquè ara que et queden poques hores de vida et puc confessar que jo en tinc la culpa, de jove vaig estimar la teva mare. Tu ets fruit d´aquell amor, sóc jo el teu pare. Em podràs perdonar filla meva?

Els crits han fet fugir el rector, ràbia immensa dins meu, jo no he fet res, jo no sabia res.

Maleïts sigueu per sempre, jo no volia tenir un pare rector covard, jo sols volia viure la meva joventut, com qualsevol altra noia del poble. Que he fet jo ? Perquè em tracteu així ?

Montserrat Vilaró Berenguer

TEORIA ETÍLICA DE LA PAU

En Paulí sempre anava begut. La beguda li despertava la imaginació i donava solucions a tots els problemes. El preu per tenir les seves solucions era una copa de vi. Jo estic preocupat per la situació del món. Ara tenim la guerra d’Ucraïna que no sabem com derivarà. Necessitava aclarir idees i vaig pagar-li una copa de vi a en Paulí. Va dir: els motius per la guerra sempre són excuses. Nomes és un interès comercial. Es venen moltes armes i s’omplen moltes butxaques. Per acabar amb la guerra, cal aconseguir que qui pagui la factura sigui el venedor d’armes i no el comprador -.  Em va sorprendre, perquè allò era impossible i li vaig dir. En Paulí no va estar d’acord i repetia provocativament – jo tinc la solució -. Tanmateix no va tornar a xerrar fins que li vaig pagar una altra copa de vi, va dir – el preu de la factura no sols són els diners. També hi ha altres valors importants. Per exemple la imatge. Si un país ven armes surt del meu cor i no compro res que vingui d’aquell país. Així els hi faig pagar la factura als venedors d’armes -. Va fer un gran silenci. Picardiosament em va picar l’ull i va senyalar el got buit. Li vaig pagar un tercer got de vi i va dir – les accions individuals també poden menar el món -. Les muses de l’esperit del vi em van il•luminar. Ara ja sé quina pot ser la meva petita aportació a la pau.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: els petits grans de sorra ajuden a que les muntanyes siguin més altes.  

Francesc Estival Vilardell

RELATIVITZAR I AGRAÏMENT

Som propensos, no sé si és una característica humana,

a reparar  més en el que ens manca i desitgem,

que en què disposem i podem gaudir.

Tal volta, sigui un joc malèvol de la ment,

que cal aturar el més prest possible,

perquè no ens amargui.

No li donem espai de joc,

és entremaliada a vegades,

i ens fa caure en un parany molt falç,

juga amb el temps i ens porta a

tenir ànsies per un futur desconegut.

Ens fa passar pena per situacions inventades i

sense cap tipus d’arguments

ni consistència.

A més de poeta, sóc terapeuta,

he ajudat a persones a situar-se en el present: Aquí i ara, que realment és l’únic que disposem.

El demés són càbales.

Quan m’han vingut maldades,

he hagut de reinventar-me

per a sortir de la teranyina,

que la ment m’havia preparat i

jo ho havia consentit.

Cal fer una llista minuciosa,

del que tenim i podem gaudir:

Des d’una tovallola fins una tassa de cafè, com ca nostra i l’aigua calenta de la dutxa.

Una casa que ens guareix i ens aixopluga.

Poder menjar a diari, unes quantes vegades.

Aficions com llegir, la música, el teatre…

L’amistat i l’estimació a persones,

i la comunicació amb elles.

Gaudir de la natura estimada.

La salut física, mental i emocional.

L’autonomia: poder aixecar-nos del llit, rentar-nos, caminar…

Disposar de feina, tindre doblers per anar a comprar.

Tot el què ens permet gaudir la vida diària i a cops li restem la importància que realment té.

A l’altra banda de la llista, hi posarem el que consideram ens manca.

Si manca salut, és prioritària a la llista del què ens manca.

Sempre els missatges en positiu.

Compararem les dues llistes i cal la gratitud sempre.

Sent que és el missatge més preciós que poden enviar a l’Univers,

acompanyat de l’esperança que tot és efímer i no dura per sempre.

Josep Bonnín Segura.  Vilafranca de Bonany. 25 d’abril de 2022

 

MAREDEDÉU O SANTA MARIA?.

Que els catalans som un col·lectiu “diferent”  o “ diferenciat”  d’altres col·lectius està fora de dubte, fins en l’àmbit religiós.

A Catalunya la forma correcta és MAREDEDÉU, la figura dels sants, beats, venerables,…, queda per a la resta dels humans.

Està clar que  NOMÉS  a Maria , li succeïa allò que  recull Lluc 1, 26-38

Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L’àngel entrà a trobar-la i li digué:

Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.

Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L’àngel li digué:

No tinguis por, Maria. Déu t’ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.

Maria preguntà a l’àngel:

– Com podrà ser això, si jo sóc verge?

L’àngel li respongué:

L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible.

Maria va dir:

– Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.

I l’àngel es va retirar.

Les advocacions de la Marededéu son nombrosíssimes per arreu, fins en terres no catalanes.

La forma “Santa Maria” , obeeix a la idea “ d’uniformitzar ” pròpia del nacionalisme espanyol, al que li agraden coses com “ españolizar a la ninos catalanes”.   Està clar que rebaixa  – o vol rebaixar – el paper de la Marededéu, és sense cap dubte una forma – més – de masclisme estult.

El cert però, és que les persones, siguin del lloc que siguin, tenen SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, fins els que cridaven “ A POR ELLOS!!!!”, alguna advocació mariana

Que la Marededéu tingui pietat de nosaltres i faci arribar a l’Altíssim el legítim desig de llibertat del poble català !!!!

LA LLUM DE LES ROSES

Hi ha un dia a l’any en que les roses encenen els seus colors. Els llibres vessen les seves savieses. Roses i llibres ens ensenya el camí de l’amor. Una pau sensitiva ens diu que res és important. Un mantell d’harmonies acarona a la multitud. En el dia de Sant Jordi la tendresa ens escalfa i l’enveja fa vacances.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: l’enveja no ens deixa veure les virtuts dels altres. La tendresa ens les descobreix.

Feliç Sant Jordi

Francesc Estival Vilardell  

 

LA CITA PRÈVIA EN OCASIONS ES POT CONSIDERAR COM UNA OMISSIÓ DEL DEURE DE SOCORS?.

Els testimonis son “ habituals” a les televisions:

Persones que han estat víctimes d’un delicte  en el que els han pres entre altres els documents d’identificació, i a les que els diuen que han de demanar cita prèvia per fer la denuncia, i  que mentrestant han d’anar indocumentats –  arriscant-se a rebre una sanció – , i sense poder tramitar la renovació de documents.

La darrera un advocat que havia estat víctima d’un robatori al seu domicili, que demani cita prèvia, i tingui paciència.

En l’àmbit sanitari l’exemple més cruel ens arribava des de Madrid on una dona malalta terminal porta tres mesos sense rebre atenció mèdica per qüestions burocràtiques.

Ens explicaven que l’Administració d’Hisenda NO ADMET la presentació d’instàncies.

….

Es considera autor d’aquest delicte el que no ajuda a semblants que es troben en situació de desemparament i perill manifests, sempre que no existeixi risc per a si mateix o terceres persones

Hi ha una casuística particular en l’àmbit sanitari; el professional que, estant obligat a això, denegués assistència sanitària o abandonés els serveis sanitaris, quan de la denegació o abandó es derivi risc greu per a la salut de les persones,…

Si us sembla que sou víctimes , us caldrà demanar cita prèvia per interposar una denúncia, almenys a les Dependències dels Mossos d’Esquadra

Com era allò, contra Franco vivíamos mejor, oi?.