IN MEMORIAM DELS VOLUNTARIS DE LA CREU ROJA.

abril 20th, 2017

Els PRINCIPIS de la Creu i la Mitja Lluna Roja, Humanitat, Imparcialitat, Neutralitat,Independència, Caràcter Voluntari, Unitat i Universalitat, seduïen a moltes persones, dones i homes, que dedicaven una part del seu temps lliure, a fer menys feixuga l’existència de la ciutadania , sota un Regim dictatorial.

Ens sobtava – relativament – que assolida la ‘ democraciola’ , Leocadio Marín Rodríguez (Baeza, Jaén, 10 de novembre de 1942), socialista y presidente de la Cruz Roja española (1986-1990) signés un article al diari El Pais http://elpais.com/diario/1989/02/21/espana/604018807_850215.html

La reforma democràtica de la Cruz Roja Española

Les hemeroteques son plenes de queixes de persones, dones i homes, que se sentien ofesos, perquè un ‘professional’ de la política els/ens vulgues donar lliçons de democràcia.

TOTES les persones que vaig tenir el goig de tractar en els meus anys de voluntari a la ‘casa’, eren, son i seran sempre ‘NOVIOS DE LA VIDA’

Els anys posen tothom al seu lloc, els Partits Politics – de tots els colors – s’han vist – i es veuen – esquitxats per casos de corrupció.

Trobo a faltar un article de l’inefable Leocadio Marín Rodríguez, o d’alguna de les ‘plomes il•lustres’ dels politics ‘professionals’ que insisteixi en la imperiosa necessitat de :

La reforma democràtica del REINO DE ESPAÑA

Antonio Mora Vergés

Share

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA A CAN BRUSTENGA. SANTA EULÀLIA DE RONÇANA. EL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

abril 18th, 2017

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

En el període 1936-1939 alguns edificis privats van ser confiscats, i entre altres usos van servir com escoles, aquest seria el cas de Can Brustenga a Santa Eulàlia de Ronçana, al Vallès Oriental, o el de la Torre Albagés a Sant Llorenç de Savall, al Vallès occidental.

Ambdós poblacions disposaven d’edificis escolars construïts feia pocs anys :

SANTA EULÀLIA DE RONÇANA

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/03/antigues-escoles-publiques-de-santa.html

SANT LLORENÇ DE SAVALL

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/05/les-escoles-publiques-la-postal-de-sant.html

De Can Brustenga n’havia publicat en més d’una ocasió :

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/05/can-brustenga-de-santa-eulalia-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/02/la-capella-de-la-immaculada-concepcio.html

El Mapa de Patrimoni de Santa Eulàlia de Ronçana no fa esment a l’ús com escola que va ‘patir’ Can Brustenga.

El Joaquim Brustenga Etxauri, ho recull però, en el seu excel•lent treball DEL DANUBI AL TENES, en el que explica de forma planera la història dels Brustenga a Santa Eulàlia de Ronçana.

Està fora de dubte que no hi havia cap ‘ necessitat social’ darrere la decisió de confiscar Can Brustenga. Dit això, la casa va servir – de forma temporal – com edifici escolar, i aquesta circumstància , almenys per a mi, la fa mereixedora de figurar en el nostre inventari.

Abans de la dictadura franquista, LA MAJOR PART DE POBLACIONS DE CATALUNYA, incloses també les colònies, tèxtils, mineres, agrícoles, … , tenien escola, pública, confessional o privada, volem recuperar aquesta part de la prehistòria de la humanitat ‘decent’.

La meva recerca – duta a terme amb els migrats interessos d’un treballador jubilat – em fa adreçar-me principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recuperació de les imatges i/o la història dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Si no apareix a https://issuu.com/1coneixercatalunya , entre les més 1100 escoles que tenim publicades, la del poble on vius i/o vas néixer, pregunta-ho a les persones d’edat que encara estiguin vives, i ens ho envies a coneixercatalunya@gmail.com i/o publica-ho a :
https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Sou pregats de fer-nos arribar imatges, i si en teniu coneixement les dades dels arquitectes que les aixecaven , tant d’aquestes, com de les que tingueu coneixement a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La memòria històrica es recuperarà NOMÉS si ho volen els ciutadans.

Share

IN MEMORIAM DE SANT SALVADOR DE ROCABERTI. LA DONZELL D’URGELL. AGRAMUNT. LLEIDA

abril 14th, 2017

Ens arribàvem, per un camí de terra , el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés fins a Rocabertí de Sant Salvador, que fins a l’any 1970 estava al terme de la Donzell d’Urgell, i des d’aquella data – darreries de la dictadura franquista – s’integrava ‘ manu militari ‘ al terme d’Agramunt que té una superfície de 79,7 km², una mica més de la meitat de la comarca del Barcelona que amb 144,7 km², inclou les ciutats de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramanet i Sant Adrià de Besòs

S’hi refereix únicament l’Enciclopèdia Catalana :

Antiga caseria del municipi d’Agramunt (Urgell), a l’E de la Donzell i a 5 km al N d’Agramunt.

És un petit llogaret (443 m d’altitud) format per un nucli de quatre o cinc cases que formen pinya al volt d’un reduït recinte només obert per llevant, avui deshabitades. Estigué vinculat, almenys des del segle XVII, amb la jurisdicció de la Donzell.

La seva església, advocada a Sant Salvador depenia de la parròquia de Sant Tirs d’Oliola.

 

El dia és clar malgrat que des del Pirineu ens arriba un vent fred que arrossegarà fins a la terra baixa un clam de Déu; maleïts els qui poden- ho evitar , han propiciat i/o permès l’extrema desolació i ruïna de gran part del patrimoni i històric i cultural de Catalunya !!!!!

Ens agradarà tenir noticia d’aquesta esglesiola a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Share

ESGLESIA PARROQUIAL DE SANT ANDREU I L’ESCOLA PÚBLICA. VILAGRASETA, MONTOLIU DE SEGARRA. LLEIDA.

abril 14th, 2017

Retratava al Josep Olivé Escarré davant de l’església parroquial de Vilagraseta, al terme de Montoliu de Segarra, al cor del ‘forat negre’. Patrimoni Gencat explica que l’edifici és una construcció del segle XVIII, feta amb ‘els diners d’Amèrica ‘ el seu inici però, és molt més anterior, doncs apareix com a parròquia dins de les esmenes del bisbat de Vic, a partir dels segles XI i XII amb el nom del poble de “Villa Grassa”, aquest últim conegut fins el segle XIII, quan passar a ser Vilagrasseta.

Durant el segle XIII, el rector d’aquesta església va pledejar sense èxit amb el monestir de Santes Creus pels drets sobre els delmes de Gramuntell. Tradicionalment sempre ha estat sufragània seva l’església de Santa Maria de Gramuntell.

Aquesta església parroquial de Sant Andreu va pertànyer al bisbat de Vic fins l’any 1957, moment que s’incorpora al bisbat de Solsona.

Conserva alguns murs del temple primitiu encara que fou refeta dins l’estètica neoclàssica al segle XVIII.

L’edifici és de planta rectangular, d’una nau coberta amb volta de canó amb llunetes, capelles bastides al mur d’una façana lateral, torre campanar, capçada plana, i disposa de ràfec de teula al llarg de les façanes laterals. La coberta de l’edifici és a doble vessant, a diferència de la torre campanar que és a quatre vessants. A la façana principal s’obre la porta d’accés, d’estructura adintellada, amb pilastres adossades a banda i banda i corona un frontó motllurat. Cal destaca el relleu en forma de segell que apareix centrat al mig de la llinda d’aquesta porta d’accés amb la data “1866” . Damunt aquesta estructura d’accés, i seguint l’eix vertical, es disposa una fornícula buida, un òcul i una finestra cruciforme. A un angle d’aquesta façana principal, es situa una torre campanar, de planta quadrada i amb quatre ulls d’arc rebaixat. A l’interior de l’església hi ha una motllura situada a l’arrencada de la volta de canó, on surten els arcs formers que es recolzen en pilastres. L’obra presenta un parament paredat de pedra del país.

Prop hi ha l’edifici de l’antiga escola – no documentada – com és dissortadament norma en aquesta ‘colònia’ del REINO DE ESPAÑA.

No es documenta tampoc, l’ermita de Sant Julià en estat de quasi ruïna.

És urgent inventariar els edificis – religiosos o no – que han estat i son espoliats a la Segarra.

No trobava cap dada de l’escola pública de Montoliu de Segarra anterior a la dictadura franquista, i lluny del que diuen les cròniques a la Segarra ja sabien llegir i escriure, molt abans del naixement d’aquell general gallec que s’enduia la vida de més d’un milió de persones, i que deturava el progrés natural de forma irreversible.

De tot plegat ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Share

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE LLORAC. LA VALL DEL CORB. CONCA DE BARBERÀ

abril 9th, 2017

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); la Generalitat de Catalunya en el curt període de la II República Española, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, van desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns d’aquells edificis tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions Catalanes, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules “totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d’octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco

Continuava fent recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura de la Vall del Corb :

RAURIC.

IN MEMORIAM. LES ESCOLES DE LA VALL DEL CORB. RAURIC. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA.

GUIMERÀ.

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA A LA COMARCA DE L’URGELL. GUIMERÀ.


http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/07/lestudi-vell-de-guimera-la-vall-del.html

MONTORNES DE SEGARRA
http://relatsencatala.cat/relat/edifici-de-les-escoles-municipals-de-montornes-de-segarra/1046420

CIUTADILLA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/03/escoles-de-ciutadilla-vall-del-corb.html

NALEC

ESCOLA PÚBLICA DE NALEC. CENTRE D’INTERPRETACIÓ DEL RIU CORB. LA VALL DEL CORB. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

EL VILET

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DEL VILET. LA VALL DEL CORB. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

ROCAFORT DE VALLBONA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/08/in-memorian-de-les-escoles-publiques-de_13.html

SANT MARTÍ DE MALDÀ

ESCOLA PÚBLICA DE SANT MARTÍ DE MALDÀ. L’URGELL JUSSÀ

VALLFOGONA DE RIUCORB
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/10/edifici-de-lajuntament-i-escoles-de.html

PASSANANT
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/06/ajuntament-i-escoles-de-passanant-la.html

BELLTALL

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DE BELLTALL ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. PASSANANT I BELLTALL. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

SAVALLÀ DEL COMTAT
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/04/in-memoriam-de-lescola-publica-de.html

SEGURA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2016/06/in-memoriam-escola-de-segura-anterior.html

Ens manquen encara força poblacions, sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca a l’email coneixercatalunya@gmail.com

M’explicaven a Llorac, a la Vall del Corb, dins la comarca administrativa de la Conca de Barberà, on havia estat l’escola pública.

De Rauric , actualment pedania de Llorac, havia trobat imatges dels alumnes.

A l’Albió em deien on havia estat l’edifici, avui enderrocat.

A la Cirera no trobava ningú per a preguntar-ho, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixexercatalunya@gmail.com

L’experiència – tenim recollides més 1100 escoles – em diu que és difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, i deixant constància del meu personal agraïment al Josep Estivill Pérez, arxiver municipal de Constantí, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda

Share

IN MEMORIAM DELS EDIFICIS ESCOLARS DE MONTCLAR ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. AGRAMUNT. L’URGELL. LLEIDA

abril 9th, 2017

Quan començàvem a documentar els edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, teníem clar que el tema no suscitaria passions; als partidaris – que son molts encara – d’aquella dictadura, ja els està bé que el sàtrapa i el seu regim s’enduguin el mèrit de tot el que es va fer abans de la seva època de foscor, contràriament moltes persones que es tenen per democràtiques, no troben necessari reivindicar l’acció política de la Mancomunitat de Catalunya, i més tard la de la Generalitat de Catalunya durant el breu miratge de llibertat que va suposar la II República, enderrocada per la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco.

Deixem constància – cal fer-ho i és de justícia – que quan visitem els pobles i ciutats de Catalunya en la nostra recerca, trobem persones que ens manifesten el seu desacord amb la inacció dels seus representants politics pel que fa a recuperar la memòria històrica.

També hem deixat constància d’aquells batlles i/o regidors que han contestat els nostres missatges, facilitant-nos imatges i dades. Malgrat son dissortadament pocs, ens confirmen que no TOTHOM està en la política per fer diners.

Retratava al Josep Olivé Escarré davant del Castell de Montclar, del que ens diu patrimoni Gencat ; edifici, fet de pedra ben escairada, presenta diversos elements defensius, com el talús, les torrelles dels angles, o bé el matacà central. El portal és format per grans dovelles. A la dovella central hi ha l’escut o blasó senyorial, i la data de 1635.

l’any 1970 l’edifici ha estat restaurat amb cura.

La jurisdicció de Montclar, que pertanyia al segle XIV a la família Ponts i al segle XVI als Guimerà, va passar per enllaç matrimonial (1686) als Despujol , marquesos de Palmerola.

L’any 1919, fou reconeguda la baronia de Montclar a favor de Josep M. Despujol i Ricart ( 1890 + 1979) , I baró de Montclar, VII marquès de Palmerola, VII comte de Fonollar, marquès de Callús.

M’explicaven que el castell era un dels llocs on s’havia impartit docència.

També en aquesta casa.

I en aquest indret que avui és miranda.

Regiones Devastadas
aixecava un grup escolar, ens agradarà tenir noticia de la data en que es feia, i del seu autor a l’email coneixercatalunya@gmail.com

 

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

L’educació a Catalunya és des de sempre una prioritat, recordeu que el primer significat del mot ‘ escolà’ , és ‘el que va a l’escola’; les rectories acollien als infants quan el ESTADO i/o el REINO DE ESPAÑA, no tenia l’educació entre les seves prioritats, més tard amb la secularització, foren habitacles particulars els que servien d’aixopluc a les escoles, i només a partir de la Mancomunitat de Catalunya, i més endavant amb la Generalitat durant la II Republicà, es començaran a aixecar edificis ad hoc per acollir als estudiants. Dels primers, dels segons i dels tercers en volem deixar testimoni. Sou pregats d’ajudar-nos en la nostra recerca a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho. I la formació d’un ‘NOU’ GOBIERNO del PP, és quan a la recuperació de la memòria històrica, una pèssima noticia.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim – des del respecte – que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

Share

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DEL CARME DE CLARET. OLIOLA. LA NOGUERA. LLEIDA

abril 5th, 2017

Ens endinsàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés per les terres del ‘ forat negre’ de Catalunya

Llegia que el sostre demogràfic d’Oliola, a la comarca de la Noguera, s’assolia al cens de 1857 amb 999 ànimes.
La Mare de Déu del Carme era l’església parroquial de Claret, llogaret del municipi d’Oliola, aturonat a la partió d’aigües entre el Llobregós i el Sió.

Per la inscripció que trobem a la façana de l’Església sabem que fou manada construir l’any 1903 per “D. Faust de Dalmases i de Massot, Baró de Bollidor ( Cervera, la Segarra, 1862 + València 1938 )”, dedicant-la a la memòria dels seus pares. http://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/200473/270235

http://locarranquer.blogspot.com/2015/03/el-fons-del-llinatge-massot-dalmases.html

La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; edifici d’una nau, de planta rectangular. Tota l’obra és de pedra. La façana, de pedra de carreu, té una porta accés amb arc apuntat, al costat dret hi ha una placa amb inscripció, damunt de la porta una altra també amb inscripció. Hi ha una finestra geminada d’arc apuntat i damunt d’aquesta hi ha una altra en forma d’estrella. Es remata la façana una cornisa decorada, damunt de la qual hi ha una creu i dos pinacles. A la paret del costat esquerre de la façana hi ha dos finestres, una amb arc apuntat i l’altre amb forma circular i cornisa decorada correguda a la paret dreta.

 

Cap dada de l’autor d’aquest edifici neogòtic, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Dins l’església espoliada, advertíem restes de les rajoles hidràuliques, això en feia pensar en la capella de Montserrat de l’Areny de Santa Eulàlia de Ronçana, a la comarca del Vallès Oriental, i en l’arquitecte Rafael Masó i Valentí (Girona, 16 d’agost de 1880 – 13 de juliol de 1935, que va dissenyar les rajoles.

 

Advertia en un dels grans edificis annexos que avui es troben abandonats, una data MCMWWIII.

 

Claret, Oliola, la Noguera,…, estan prop de Déu, dissortadament, alhora però, estan lluny de Lleida, Barcelona, Madrid,…

El silenci em permetia escoltar el clam de Déu; maleïts els qui poden- ho evitar , han propiciat i/o permès l’extrema desolació i ruïna de gran part del patrimoni i històric i cultural de Catalunya !!!!!

Amen !

P/D

Ens calen dades de Santa Magdalena de Meravella.

De Capella de la Verge del Pilar de la Canosa.

De l’ermita del Sagrat Cor d’Oliola.

…..
Recordeu sempre que Catalunya NOMÉS ens té a nosaltres.

 

Antonio Mora Vergés

Share

EL PLÀTAN DE LA LLIBERTAT DE LA FONT DE BIURE. LES PILES. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

març 31st, 2017

Llegia a l’enciclopèdia Catalana; als vessants septentrionals de la serra de Montclar hi ha el poble de Biure de Gaià , al costat meridional de la riera de Biure. Es formà a redós del castell de Biure, situat damunt un tossalet a la banda de llevant. Bastit al segle XI, ha sofert molts afegits i reformes i actualment té aspecte de palau castell modern, amb torres emmerletades i finestrals neogòtics. N’havien estat castlans els Biure. De l’antiga església romànica, dedicada a sant Joan i de la qual hi ha documentat a la fi del segle XII un altar dedicat a sant Gil, no queda cap resta. L’actual, construïda al segle XVIII, és d’estil barroc i duu la data de 1782 a la dovella central de la portalada, juntament amb la creu de Malta. La parròquia conserva una interessant creu processional d’argent, d’estil gòtic. Molt a prop del temple es troba una artística creu de terme, probablement de la fi del segle XV.

El lloc apareix documentalment amb el nom de Benviure i al segle XI integrava el territori del castell de Montclar. A mitjan segle XII s’hi establí l’orde de l’Hospital, que hi fundà una de les seves primeres cases a la comarca. El 1151 és documentada l’existència de l’església de Sant Joan, de l’esmentat orde, situada dins els termes del castell de Biure i que fou objecte de diverses donacions per part dels Aguiló, senyors del lloc. Ben aviat aquesta casa hospitalera passà a formar part de la comanda de Cervera. Els hospitalers ampliaren el patrimoni inicial amb diverses donacions efectuades al llarg de la segona meitat del segle XII i principi del segle XIII. El 1241 Guillem d’Aguiló els penyorà, per 800 morabatins, el lloc i terme i el 1266 els vengué definitivament a l’orde, per bé que fins el 1277 els hospitalers no aconseguiren de recuperar el feu per compra a Galceran de Puigverd i a la seva dona Elisenda; per la seva banda, el 1380 el prior de Catalunya, fra Guillem de Guimerà, comprà a la corona la total jurisdicció del lloc i terme de Biure. Al segle XIV, l’esmentat orde establí a l’església de Sant Joan un capellà amb el títol de prior.

Cap dada del plàtan de la llibertat situat al costat de la Font.

Consultava a : http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/coneixeu-nos/arbres-monumentals/am_arbres_monumentals_fitxes/conca-barbera/

Constava que no se’n fa esment, com tampoc d’altres arbres singulars dels que anirem parlant en successius lliuraments.

El segon feixisme feia un gran tasca destructiva de plàtans – arbres que ells associen a la llibertat pel seu origen – . Qui no recorda les carreteres vorejades d’aquests arbres, que s’eliminaven amb l’excusa del ‘perill pel trànsit’, malgrat que MAI, MAI, MAI, cap arbre havia atropellat un vehicle?.

A Llànçà, a l’Empordà sobirà, en els dies posteriors al final del conflicte bèl•lic que es generava per la sedició dels feixistes contra el GOBIERNO de la II REPÚBLICA ESPAÑOLA (1936-1939), un escamot de soldats , mal dits ‘nacionales’, que s’ocupava de la supressió dels símbols liberals l’anava a tallar, el plàtan que presideix la Plaça de l’església, fet que aconseguia evitar el rector, fent valer el seu grau militar de capellà castrense per salvar-lo.

La Conca de Barberà ha patit – i pateix – una fortíssima caiguda demogràfica, i en situacions de quasi supervivència, s’entén que les ‘qüestions culturals, patrimonials i/o artístiques’ no siguin les del màxim interès.

Les actuals Administracions públiques catalanes superiors, Consell comarcal, Diputació, Generalitat, haurien de fer-se càrrec d’aquesta tasca de documentar el patrimoni històric i/o artístic existent en els municipis que no compten amb la força demogràfica i/o econòmica suficient.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

P/D

En  la nostra recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, sembla  que hem tocat algun ‘ull de poll’ .

Facebook, dia si, i dia també, bloqueja les publicacions.

Nosaltres – si ens deixen – continuarem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

Share

NOVETATS AL BALL DE LES GITANES DE CASTELLAR DEL VALLÈS

març 28th, 2017

A l’enciclopèdia Catalana, com entrada núm. 5 del mot gitano-a, hi trobem “dansa de parelles, de moviment viu, que hom ballava prop de les fàbriques i dels llocs de treball, a Manlleu i altres indrets, el dijous gras, al matí, com a continuació de les festes de carnaval”.

Al Volum II del Costumari Català, de Joan Amades , a la pàgina 217, hi trobem “ El punteig típic dels balls propis de Carnestoltes pel Baix Llobregat, pel Vallès, i pel Maresme, havia estat l’espolsar, punteig que va donar nom al tipus de ball qualificat d’espolsada, el qual, al Vallès sobretot, des de la darreria del segle XVIII va prendre el qualificatiu de Ball de les Gitanes “

El mateix J. Amades, dedica un petit opuscle al Ball de Gitanes, o Ball de les Gitanes, editat l’any 1925, text citat per ALCOVE-MOLL, en el seu diccionari, en el que connecta el Ball de Gitanes, amb altres manifestacions anteriors, remuntant-se fins a l’època romana.

La tesi d’Amades i d’altres tractadistes ( no masses malauradament ), reforça l’afirmació de que el Ball de Gitanes, que encara perdura avui, i amb molta força al Vallès Occidental, sobretot a poblacions com , Castellar del Vallès, Montcada, Santa Perpetua de Mogoda, Parets,.. es hereu d’anteriors manifestacions del “ Ball de Plaça “, que podríem remuntar més enllà dels romans, com fa J. Amades, i alhora es una innovació en aquesta tradició dels balls populars, que mereix un breu anàlisi.

Certament podem com J.Amades, i com l’entrada de l’enciclopèdia Catalana, datar en les darreries del Segle XVIII, la renovació del Ball de Gitanes, la denominació de “ Ball de les Gitanes “, es possiblement deguda, a que els balladors , sobretot les dones, duien uns vestits estampats molt cridaners, ( elaborats a partir dels retalls, del caps de peça, i de “ les banderes”, en l’argot tèxtil els trossos de teixit que servien per fer les mostres, que ensenyarien desprès els viatjants ), i també perquè aquestes primeres colles, van introduir l’ús de castanyoles, tant per homes, com per dones, ( encara avui, fan estremir els anomenats “balls muts”, en que només s’acompanyen els balladors, amb les castanyoles, i la cobla resta callada ) , també es van introduir noves danses, la jota, la catxutxa , la contradansa, la polca, i avui encara, els mestres actuals, incorporen al Ball de Gitanes, noves formes de ball ; les Gitanes doncs, son avui encara, alhora que una de les manifestacions més antigues del folklore català, una de les més vives i dinàmiques, i això malgrat que els esforços que es fan per divulgar-la “ la Roda de Ballades”, que acaba sempre a la Plaça de l’Abadia de Montserrat, (plaça Major de Catalunya, amb permís de Barcelona) , tenen en general un escàs seguiment dels mitjans de comunicació, i conseqüentment del públic.

El Ball de les Gitanes, avui només per a tothom que se l’estima “ BALL DE GITANES”, es una evolució d’anteriors formes del Ball Popular, que desenvolupen amb renovada alegria, la munió de nous treballadors/es, que procedents de l’agricultura ( sovint en situacions quasi feudals ) nodriran les necessitats de personal de la manufactura , i de l’industria ,bàsicament tèxtil, això explicarà també, la seva localització principalment a la zona del Vallès.

Aquí també tenim l’explicació de l’aire “ revolucionari “, que les Gitanes incorporen a la tradició dels Balls Populars, avui podreu trobar balladors i balladores, de totes les extraccions socials, i de tots els sectors econòmics, hi ha treballadors manuals, treballadors de “ coll blanc “, universitaris, i professions lliberals; avui el BALL DE GITANES , es de tothom, justament perquè un dia farà de ben segur més de 200 anys, aquells primers treballadors/es assalariats del nostre país, van decidir que s’havia de donar un aire nou, a l’antiga manera de dansar.

Les Ballades de Gitanes, s’han de potenciar, a Castellar del Vallès, l’any 2017 introduïen un canvi més, la vida és un risc,oi?.

Tinc clar però, que únicament amb el recolzament de TOTS o de MOLTS, es podrà garantir la continuïtat en el temps d’aquesta veritable joia viva de la cultura catalana.

Antonio Mora Vergés

Share

CASA VILAHUR A LA PLATJA DE LA FOSCA. PALAMÓS. L’EMPORDÀ JUSSÀ

març 25th, 2017

La Maria de Sant Joan de Palamós em feia arribar un parell d’imatges d’aquesta magnifica casa que s’aixecava entre els anys 1914 i 1917 per l’arquitecte Isidre Bosch i Bataller ( Vilanna, 1875-1960 , (es conserva el Projecte Tècnic, un document amb data de 22 de juny), damunt del terrenys que Francesc Vilahur Forners comprava davant de mar , a la platja de la Fosca, a començaments del segle XX, quan el lloc només comptava amb 3 edificacions.

L’any 1954 l’arquitecte gironí, Joan Mª de Ribot i de Batlle, en algun lloc el trobem esmentat com Balle – que va ser Alcalde de la seva Ciutat natal l’any 1957- s’encarregà de la restauració dels fonaments, que feien perillar l’estabilitat de l’edifici, i va doblar les columnes del porxo per a reforçar l’estructura.

Als anys 60 es fa una última reforma que consisteix en traslladar l’escala de l’entrada que es trobava a l’arc frontal de la casa per situar-la al jardí.

L`Albert Segú Vilahur net del promotora, és l’autor del llibre ‘Memories de La Fosca’, que rememora l’estiueig en aquesta platja de Palamós des dels anys quaranta fins als anys cinquanta del segle XX.

Rebia un email de l’Elisabet Vilahur Garcia, en el que em deia ;

Bon dia;

En primer lloc vull agrair-los el que hagin dedicat una article a casa nostra , és un veritable plaer i un orgull i ens ha fet moltíssima il•lusió. Moltissimes gràcies.

Em permetia escriure’ls per que llegint l’article he vist que havia una errata, indicar-li que el propietari de la casa és el meu pare el Sr. FRANCESC VILAHUR FORNES i no l’Albert Segú Vilahur , com apareix publicat; L’Albert és el nostre veí, i ha escrit molt sobre la platja de la Fosca.

Per la seva informació, actualment vivim a la casa la sisena generació de la familia Vilahur , família fundadora de la casa.

Si en un futur necessiten altres informacions sobre la casa, fotos antigues, o altres elements de la casa, no dubtin en indicar-m’ho i molt amablement li faré arribar.

Agraint de nou que ens hagin dedicat un article, a la nostra casa, que tant ens estimem.

Rebin una cordial salutació

Ens complau incorporar aquesta informació, i per descomptat ens encantarà poder afegir alguna imatge antiga d’aquest edifici magnífic i del seu entorn.

Rebia un email de l’Elisabet Vilahur Garcia;

Bon dia ,

Li faig arribar fotos històriques de la casa.

1.- Fundadors de la casa : Dn. Francisco Vilahur Gruart (1.850-1.920) i la seva dona Rosa Casellas Artigas (1848-1908) amb el seu fill primogènit

2.- Construcció de la casa ( 1914-1917)

3.- Casa Vilahur als Anys 50

 

4.- Casa Vilahur en l’actualitat

De la descripció tècnica reproduïm : casa elevada uns 2 metres del nivell del sòl, a la que i s’ha accedeix des del jardí per un porxo rectangular de 3 arcs rebaixats sostinguts per columnes de pedra, la de l’angle té gravada la data 1917.

La planta baixa té un gran finestral i una finestra més petita cara a mar també d’arc rebaixat.

El pis superior té 3 balcons amb barana de pedra treballada i un altre al costat dret. La part alta està ocupada per una terrassa amb balustrada i a la dreta s’aixeca una torratxa quadrada amb coberta a quatre vents apuntada de teula àrab vidriada. Aquest últim nivell té els murs emblanquinats que contrasten amb el parament de pedra amb morter de la resta de l’edificació.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Share