En català tenim aquesta paraula que té una significació de :  Carreró o camí que no té sortida.

Li devem  – com no ? – als àrabs, ja que la seva etimologia, deriva de  az-zuqāq, amb un sentit menys restrictiu ; ‘el carreró, ‘ el carrer estret’ ’.

Entravem en aquesta delicadíssima situació de la ma de la corrupció, l’estultícia i la supèrbia, que des de sempre s’han enquistat en els diferents sistemes  de govern ; feudalisme, absolutisme, monarquia parlamentaria, dicta blanda, dictadura, república, feixisme, democraciola ,….

Estem en un procés de ‘devaluació interior’, en el que haurien de baixar al ensems  preus,  salaris, ‘bufandes’, privilegis i magarrufes; veiem que únicament s’està retallant en els llocs i/o sectors que poc o gens tenen a veure a la ‘competitivitat’ .

S’han de retallar fins a la meitat les despeses d’aquell desgavell polític que permet que siguin els mateixos ‘pares de la pàtria’, els que determinen la seva retribució i les compensacions posteriors  - amb caràcter vitalici –  que els corresponen.

S’han de reduir els preus i salaris dels bens que exportem,  poc dissortadament en l’àmbit industrial, i força – malgrat tot encara – en el sector agrícola.

El govern del PP ha d’aplicar les mesures de forma democràtica i igualitària, entenem que això se’ls fa molt difícil, però certament és el que toca fer.  Si els funcionaris catalans pateixen retallades, els de la resta de l’estat també; si els pensionistes, classes passives  i treballadors  assalariats catalans, pateixen – i patiran més aviat – les restriccions en l’atenció sanitària, i la participació en els costos dels medicaments, els de la resta de l’estat també.

Si finalment, malgrat tot, no podem sortir d’aquest atzucac – cosa força possible – , cal des d’ara aprovar lleis que permetin exigir responsabilitat penals als politics, els d’ara, els d’abans i eventualment els que vinguin en el futur.

Amb tot, tinc l’esperança que això sigui només un carreró, o un carrer estret i fosc, que tingui però, una sortida a la llum del dia.

La casa és una absoluta ruïna de la que ens diu la fitxa de patrimoni de data desconeguda :

La Quera, situada al costat del camí que mena a Sant Aniol d’Aguja des de Talaixà i passant pel salt de la Núvia, a mig faldar de la serra de Talaixà, permet contemplar i vigilar tota la vall del riu.

Era un gran casal de planta rectangular i teulat a dues aigües amb els vessants vers les façanes principals, formada per diferents cossos, bastits durant els segles XVIII-XIX.

L’accés al mas es realitza pel costat de tramuntana, amb un pas molt estret i fàcilment defensable, entre el mas i la pallissa grossa. La porta principal, feta de grans carreus tallats, té gravat a la llinda el nom del propietari i l’any d’alguna de les remodelacions.

L’interior es troba distribuït a partir de la gran sala de convit. Un dels elements més destacables de l’estructura arquitectònica són les grans sales subterrànies, amb arcs de volta apuntada, la funció dels quals desconeixem, tot i que podrien ser presons.

Fou el mas més important de Talaixà i les rodalies i malgrat que no conservi elements defensius, per la seva estructura podria haver estat un casal fortificat. A la banda de ponent de la casa hi ha una capella sense culte.

La Margarida, la darrera mestressa  va morir als cinquanta-nou anys, el 1976. El mas amb la capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, a la qual s’hi accedia des de dins de la casa,  descuidat de tothom , va anar caient, i avui presenta – per la nostra  vergonya eterna-   l’aspecte enderrocat i tristoi, que veure en aquest enllaç :

http://www.novasenda.com/girona/la-garrotxa/talaixa-la-quera.php

L’Hospital de la Mare de Déu de la Salut

El primer antecedent de l’actual Hospital de Sabadell és la fundació l’any 1283 d’un petit hospital en el centre de la ciutat

Aquest centre tingué un caràcter essencialment humanitari de tipus asilar, com era habitual en els hospitals medievals. Fou iniciativa de Pere Sa Muntada, a qui Miquel Carreras descrivia com : «Un home memorable que va fer un gran benefici al comú, Pere Sa Muntada. Era veí de Sabadell i pels volts de l’any 1283 va fundar l’Hospital. Li va donar per estatge una casa de la seva propietat que estava situada a la cantonada que feien els carrers Alt de Pedregar i travessia de l’Església, abans d’obrir-se la [actual] plaça del doctor Robert…».

Els pacients ingressats estaven afectats de malalties cròniques i, gairebé des del principi de la seva creació, l’hospital va compartir edifici amb la Casa de la Caritat, que s’encarregava de l’atenció de gent gran sense recursos i de l’escolarització de menors desemparats

L’hospital romangué en aquesta localització fins l’any 1698, quan les creixents necessitats el portaren a un edifici més gran del carrer del Pedregar. El canvi fou possible gràcies a la generositat de mossèn Pere Joan Llobet, qui va fer donació d’una casa per fer possible un canvi que havia decidit el Consell General de l’Hospital l’any 1598

L’any 1725 l’Ajuntament va comprar al mateix mossèn Llobet unes cases annexes a l’hospital per convertir-les en casernes, però les necessitats de l’exèrcit augmentaren i acabaren ocupant l’hospital, raó per la qual es cercà un nou emplaçament per traslladar-lo. De fet, pràcticament no hi hagué hospital entre 1730 i 1751, fins que finalment el trasllat es completà a una finca anomenada el Retir que es trobava entre el carrer Alt de Pedregar i el que més tard s’anomenaria carrer de Sant Joan

. Les instal•lacions no eren encara les adequades i l’hospital passà amb penes i treballs els anys següents fins que l’any 1816 s’iniciaren les obres de reparació i ampliació de l’edifici

El creixement de la població obrera pel desenvolupament de la indústria tèxtil durant el segle XIX i la seva precària situació féu que augmentés el nombre dels que necessitaven assistència pública i el Retir aviat fou també insuficient. La població dirigí els seus ulls cap al convent del Caputxins, abandonat pels frares l’any 1834, incendiat l’any següent i convertit en caserna pel govern espanyol arran de la desamortització de Mendizábal. La pressió de ’Ajuntament i de l’alcalde Pere Turull, el ric de Sabadell, va permetre que el govern accedís a cedir-lo l’any 1843 i l’Ajuntament el dediqués a hospital i centre de beneficència, cosa que va permetre la seva inauguració amb aquest ús l’any 1856

Al 1854 l’Ajuntament de Sabadell demana que les Carmelites es facin càrrec de la Casa Caritat (l’edifici que estava a l’actual Plaça Marcet). En aquell temps tan sols era Casa Caritat, i al venir la Germanes es va afegir l’Hospital i l’Escola gratuïta.

La Casa de Beneficència es va inaugurar el 25 de març de 1854. Vingueren a encarregar-se’n quatre Germanes Terciàries del Carme del convent de Vic. Ara fa, doncs, 150 anys de l’arribada de les Germanes Carmelites a Sabadell.
El conveni el van constituir tres parts: les Carmelites, l’Ajuntament i la Junta de Beneficiència. Per una banda hi havia la germana Veneranda Font en representació de la fundadora Joaquima de Vedruna, que estava impossibilitada (va morir el 28 d’agost de 1854) . Per part de l’Ajuntament de Sabadell hi havia l’alcalde Pere Turull i els regidors Joaquím Casanovas i Josep Durán i Sorts, i la Junta de Beneficència va estar representada pels senyors Pau Vilarrubias, Agustí Durán i Joan Sallarés. Com a Superiora va ser escollida Magdalena Torrents de Sant Albert, i la van acompanyar les germanes Eulàlia Font del Salvador, Maria Noguera del Salvador i Carme Casals de la Santíssima Trinitat.

Va ajudar molt a la beneficència municipal l’anomenada junta de Desperdicis fundada el 1856 pels fabricants, que, per tal d’evitar els abusos que es feien amb el comerç de filots, acordaren no vendre’n a ningú i només a la Casa de Beneficència, que els treballava i en feia un mòdic negoci.

De mica en mica es van anar millorant les condicions d’aquesta Institució i fins i tot van poder fer noves adquisicions, en les quals també hi va contribuir la classe benestant industrial que hi va portar a estudiar a les seves filles mitjançant classes retribuïdes, a més de continuar amb l’ensenyament gratuït a noies sense recursos. L’edifici es va enderrocar el 1969

Malgrat disposar d’un edifici més ampli, l’hospital seguia essent poc menys que una institució asilar dedicada a rebre malalts necessitats que no podien ser atesos en els seus domicilis.

L’Ajuntament intentà millorar la situació el 1865 signant un conveni amb els metges de la ciutat que els obligava a dedicar unes hores del seu temps a visitar els malalts ingressats. No obstant això, el centre continuava essent precari. Per exemple, no tenia la possibilitat de realitzar intervencions quirúrgiques, al no disposar de quiròfan ni d’instrumental adequat, i tampoc podia atendre dones embarassades. La crisi començà l’any 1891 quan, arran d’una epidèmia, es negà a admetre pacients infecciosos pel risc que suposaven per a la resta dels residents.

Tot això portà que dos metges sabadellencs, Ignasi Ubach i Josep Mir, elaboressin el projecte de creació d’una unitat d’infecciosos, separada de l’hospital. Tot plegat conduí, cap a l’any 1894, a la decisió de construir un nou hospital, lluny dels asilats de la casa de beneficència, que fou finalment acceptada per la Junta de la institució quatre anys després i aprovada per l’Ajuntament. La idea es materialitzà l’any 1901 amb l’escriptura de donació d’un terreny propietat de Josep Cirera Sempere en el paratge del Taulí

El nou hospital quedà llest a principis de 1903 però no fou fins 1923 quan s’autoritzà finalment la instal•lació d’un hospital per a malalties infeccioses. L’any següent, els pavellons d’aquest centre passaren a anomenar-se Clínica de Nostra Senyora de la Salut). A Sabadell, però, era més coneguda per «els Eucaliptus» o «els Caliptus», pels exemplars d’aquests arbres que envoltaren les instal•lacions fins l’any 1956, quan van desaparèixer pràcticament tots arran d’un llarg període de gelades.

L’any 1969 no desapareixia només l’edifici anomenat Hospital i Casa de Caritat i Beneficència, sinó que per llei ho feien també els pobres.

Ah!, Si teniu una fotografia d’aquest edifici sou pregats d’enviar-la a coneixercatalunya@gmail.com

Demanàvem informació tant a les ‘forces politiques’, com a les eclesiàstiques, i com els dies passen i no tenim resposta, ens decidim a recavar – una vegada més – l’ajuda de les ‘persones físiques ‘ que malgrat les retallades del govern, resisteixen encara a la ciutat de Solsona.

L’edifici de la fotografia que veieu és a Solsona – a la mateixa ciutat – , prop de l’Hotel Sant Roc al que dedicàvem recentment un article – El podeu veure quan circuleu per la carretera de Bassella dins d’una finca privada.

Ens explicaven que els propietaris de la casa, en algun moment – no ens donen més dades – traslladaven l’edifici religiós fins aquí.

Els nostres informadors – als que agraïm infinitament la seva col•laboració – desconeixen l’origen, és a la dir l’anterior ubicació de l’esglesiola, i com a conseqüència, si la reedificació/ reproducció es va fer amb fidelitat a l’original.

Us traslladem aquestes preguntes, esperant les vostres respostes a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Els que varem estudiar ‘història Sagrada’ recordem perfectament l’estratagema de Sant Pau ; a l’antiga Grècia, els altars dedicats al Deú Desconegut no eren insòlits i en ells es commemorava als déus sense nom propi, una mica com fem avui en la Festa de Tots Sants, o quan existia la ‘moral civil i/o laica’ davant la Tomba al Soldat Desconegut.

Pau es va agafar al que li va semblar una oportunitat i va explicar que ell precisament, anunciava la vinguda d’aquell déu desconegut.

L’estratagema va sorgir cert efecte entre els oients i encara que sant Pau va abandonar Atenes sense el predicament obtingut en altres ciutats, havia aconseguit posar la la pedra angular de l’edifici en construcció de la fe cristiana.

L’altar buit, aviat s’ompliria amb un nou déu que despertaria l’entusiasme de les multituds.

Amb idèntic propòsit, recupero aquest imatge del ‘Déu Desconegut’, no sense deixar constància però, de la meva sorpresa en trobar una esglesiola ‘anònima’, en una Ciutat/Bisbat com Solsona.

Recordo un vellet admirable que no volia morir-se perquè deia – amb raó – que contínuament succeïen fets extraordinaris.

Altra vegada s’ha fet palesa la insensibilitat, prepotència i interessos econòmics per sobre de l’ajuda social, amb el tancament dels dos hospitals més emblemàtics de Mallorca.

Dos hospitals que havien arribat a un grau d’excel·lència arran d’un treball de molts d’anys en la preparació del seu personal sanitari i l’atenció més que acurada als malalts.

Aquest article és testimonial ja que vaig poder tastar de ben a prop la sensibilitat i el bon sabre fer de tots els treballadors del Joan March: Metges, infermeres, zeladors, i tot l’altre personal, en una ocasió trista i dolorosa com varen esser els darrers instants de vida dels meus sogres.

Intent escriure aquest article amb el cap fred malgrat el meu cor em bategui de ràbia i d’indignació.

No saben quina excusa treure a la llum pública, una d’elles fou en principi que eren obsolets, una altra mentida a la que estem acostumats, ja que el Joan March farà un any que es va remodelar. I que l’hospital General, atenia més que bé als malalts que el necessitaven amb una reforma, tal volta més antiga, però no per això eficaç per la seva funció.

Un hospital com el Joan March, on les cures pal·liatives dels malalts crònics i/o terminals, amb una humanitat que vessa al seu personal , serà una pèrdua irrecuperable per a tota la societat mallorquina.

Aquests polítics que l’intenten tancar, i que d’amagatotis ja han començat, ja que prop de quaranta malalts ja han estat desplaçats a altres centres hospitalaris, també com tot mortal no duraran per sempre, malgrat a vegades s’ho creguin. Tindran amics, amigues, familiars, inclusiu ells mateixos que necessitaran d’aquesta atenció i ara estan provocant que la mateixa es converteixi en deficitària.

Quan sortia de l’habitació del Joan March, on estava el meu sogre, tant la meva dona com jo, malgrat el moment dur, podíem omplir l’ànima caminant pels seus jardins i contemplant la natura que ens revoltava dins un silenci relaxant i compassiu.

No serà el mateix a Son Dureta, massificat amb renous, incomoditats d’aparcament i moltes altres, vos ho puc assegurar.

El govern de Bauzá semblen un exercit de zombis autistes amb una connotació de cavall d’Atila, que on trepitjava no tornava créixer l’herba. La història els posarà al seu lloc.

La societat mallorquina n’està farta, d’aquesta prepotència, dels insults cap a la seva dignitat com a poble, no entraré ara mateix amb el tema de la llengua, i els hi estan contestant al carrer. Mai a Mallorca s’havien vist tantes manifestacions, tantes concentracions, tantes protestes de molts diversos estaments: Educatius, sanitaris, etc.

Les mobilitzacions cada vegada atreuen a més persones, i aprofitaré l’article per a dir que a Sóller i a través del Col·lectiu Albaïna, que malgrat totes les accions reivindicatives, respecte al Túnel de Sóller, a les quals el Govern Balear, Consell Insular i Conselleria corresponent han fet orelles de cònsol, amb un deute de prop de dos milions d’euros, i a dir que disposen de doblers pels que els interessa, es va crea una nova plataforma: “Mallorca lliure de peatges” el passat dia 8 de maig, per començar a fer tot un seguit d’accions en contra d’haver de pagar peatges a Mallorca, la qual està en contacte amb el moviment nascut a Catalunya: Prou peatges:#Novullpagar.

Una altra protesta i mobilització en contra d’una política on el poble no conte per res, amb una política de fets consumats el poble es deixa de banda, atemptant contra els principis de democràcia participativa en la que no creuen.

Ja està bé d’aquest color, un no pot més i cada vegada se sumen més persones amb aquesta sensibilitat.

Subscric una per una les paraules de la carta del meu amic Jaume Santandreu: Clam desesperat dels marginats” Sense pèls a la llengua, els qualifica de lladres, criminals i feixistes. “Governants d’extrema dreta i dictadors de la democràcia.

La majoria absoluta a les passades eleccions , no els justifica el dret de cuixa, i poder fer i desfer sense donar explicacions a ningú. Fins i tot els seus votants se n’adonen d’aquesta prepotència.

Ens estan humiliant com a poble, ens estan apunyalant la nostra dignitat, no són nets ni transparents. Tornen a les seves obsessions especulatives barrinant els pocs espais que queden verges a Mallorca. Els hem d’aturar per nosaltres, pels nostres fills i pels nostres nets. Qui estima Mallorca no la destrueix! En cap aspecte.

Josep Bonnín

De cop regna el silenci en l’habitacle. L’únic soroll és el rellotge que marca impertorbable el pas del temps. L’home resta immòbil enfonsat en la butaca. Les cames esteses amb els peus creuats davant seu. Els colzes els manté en els braços encoixinats de la butaca. Té una mà sota la barbeta i l’altre en el templa esquerre. Tot ell és com una figura de marbre en actitud pensativa. Només el rellotge i el seu alè al respirar trenquen el silenci pesant de l’habitació. Els seus ulls oberts miren com volent albirar alguna cosa amagada en la pròpia penombra interior. Una lleu escletxa de llum, només un fill daurat, travessa els atapeïts cortinatges. La tarda cau i el sol vermell del capvespre sembla voler acomiadar-se mentre declina en l’horitzó.

S’aixeca i va a la nevera de l’habitació. Pren una botelleta de whisky. No l’hi agrada gaire aquesta beguda, sap que després se’n penedirà i tindrà mal de cap. Un got i tres glaçons per amagar el gust sec del licor. S’asseu i repassa el succeït a la tarda.

Aquesta tarda ha recollit a la Raquel quan ha plegat de la feina. La noia és la persona que pot arribar a ser un dia la seva parella. La setmana té un llarg pont i han decidit marxar a passar uns dies a la platja. S’aprofitaran de la caseta dels pares de la Raquel situada ben bé davant de la sorra i l’aigua.

El Joan i la Raquel són un home i una dona aproximadament sobre la quarantena d’anys. Després de viure un temps aparellats amb altres persones van decidir trencar la relació, o ho van decidir els altres. Han sobreviscut cert temps lliures i de nou han format noves il·lusions que han comportat noves decepcions. Van coincidir casualment en una festa informal donada per uns coneguts. Ara cerquen mútuament una amigable companyia i segurament somnien encara en l’amor que sempre es renova i mai marceix.

L’amor, el sexe i l’enteniment personal, una barreja que sempre és difícil d’aconseguir.

El Joan condueix el cotxe i la Raquel parla incessantment de llocs per visitar i conèixer junts. L’home escolta però, com en altres ocasions es deixa atrapar pel desassossec. La nit anterior havien començat a escolar-se en el seu cap tot de pensaments negatius sobre el futur de la seva relació. Preguntes com: gaudirem d’una vida en comú, l’ompliré de felicitat, em farà feliç, ens acomboiarem plegats, potser és millor seguir com ara, on ens pot portar tot això, volten en el seu cervell. Mentre torna a revisar un i mil cops totes aquestes quimeres, la Raquel feliç enraona entusiasmada oblidant-se de qualsevol experiència anterior. L’iniciï d’una nova vida fa brillar i omplir de benaurances els seus bonics ulls il·lusionats. El Joan calla i condueix tot murri. En arribar al poble de la costa s’ha fet un xic tard. Els sabuts embussaments a l’autopista ha fet que triguessin més del previst. Decideixen fer un berenar sopar abans d’entrar a casa. D’altres ocasions coneixen un petit restaurant amb una terrassa coberta damunt de la vorera. Les taules són disposades entremig de les plantes i d’aquesta forma donen una certa intimitat als comensals. Encara és d’hora i hi ha poca gent, només dos petits grups d’estrangers. Els dels país tot just arriben de la ciutat i han de desar abans el atuells que transporten.

La Raquel és joiosa i exultant, aprofitant-se de la tranquil·litat del lloc dóna un petó als llavis de l’home. El Joan que encara és absort pel menú i les seves reflexions sent la carícia i la torna mecànicament. Mentre esperen el cafè la mà de la dona agafa la mà del Joan, que reposa damunt les tovalles, i juga amb els dits sense anells de l’home. Aquest simple joc li desperta tota la coïssor interna  i sobtadament diu seriós.

-     Ho hem de deixar. No vull que més endavant ens féssim mal.

La Raquel se’l mira sorpresa i contesta.

-    Com dius? No t’entenc!

-     Que no vull continuar. Patiríem massa.

-    Però...- vol parlar però l’emoció l’ennuega.

-    No, no hem de parlar. Ho he decidit. Fa dies hi penso.

-    Però…Ara i aquí…Així…

-     Sí, és el millor.

La Raquel ferida profundament s’aixeca d’una revolada, agafa els claus del cotxe de sobre la taula i diu enutjada.

-    Agafo la maleta i te les deixaré al seient.

El Joan paga la factura, dins seu no acaba de sentir-se bé. Decideix no conduir fins a casa i busca una habitació en un hotel. Té sort i en troba una al mateix carrer.

Ara assegut en la butaca beu el whisky com una purga. L’altra mà en la barbeta mentre van desfilant tot d’imatges de la seva relació amb la Raquel. La primera trobada, el voler estar junts i sols en la festa, les cites al vespre, els sopars i el principi de la relació íntima tant en casa d’un com en la d’altra. La satisfacció mútua d’arribar a l’esclat de la passió. El compromís en el joc amorós entre persones que cerquen la joia de la parella abans que la pròpia i juguen amb la maduresa dels sentits. Sense cap pressa, gaudint en tot moment de la voluptuositat i la sensualitat.

Es troba atordit i dubte si és l’acció del licor o són les dubtes de la decisió presa apressuradament a la tarda. La Raquel se li apareix contínuament: Unes vegades de manera libidinosa, el seu cos, els seus ulls, els llavis, el somriure entremaliat quan la posseeix com una deessa, la corba delicada de la seva fisonomia.

Això al Joan li encén les brases mai apagades del desig com una intensa flamarada de passió que crema fins el darrer moment de la seva conjunció. Recorda una frase de Shakespeare apresa quan era estudiant: “ El foc que és manté ocult és aquell que més crema”. Aquestes paraules li fan recordar tota una sèrie de relacions que no van encendre les brases i només van socarrar la seva idea d’estimar.

Però n’hi ha altres idees de la Raquel. La seva espontaneïtat, la seva naturalitat, el seu saber estar en qualsevol ocasió i la tendresa vers les quimeres masculines.

Analitza repetidament una i altra vegada fins adonar-se que les seves recances són producte d’anteriors aparellaments. La veritat és que té por d’estimar i compartir una nova vida, senzillament tem el trencament. Si formés una nova parella i aleshores al cap de més o menys temps es produís la ruptura l’espaordiria tornar a la buidor de la vida en solitari. Ser mig tros d’un fracàs i tornar a reprendre la vida se li feia costa amunt.

Més la Raquel té una màgia que mai ha vist en altres dones. Tot és fàcil al seu entorn. I si per una casualitat, la vida en comú fos una realitat feliç i durable. Valdria la pena intentar-ho, deixar-ho ara per por és també una covardia. En canvi si la unió fos un encert, s’acabarien totes les seves negres fantasies.   

Tot d’una deixa el got damunt la tauleta propera. Aleshores agafa l’aparell de telèfon i marca un número. Els trets de la seva cara són petrificats i assenyalen la tensió interior. Sona dues vegades el timbre i la veu de la Raquel amb un so de la tristesa i de plor diu:

-   Sí. Qui és…

-     Raquel, sóc jo el Joan. Necessito parlar amb tu. M’he deixat portar per…No sé per què. Potser per la por a fer-te sofrir i sofrir jo també. Enraonem?

-    Sí. Però ara no! Estic trasbalsada! He pres una píndola per dormir. Demà, si vols i estàs segur que de veritat vols continuar, vine a les deu a esmorzar i en parlem.

- Descansa. Vindré a esmorzar- Finalment i a contracor diu les paraules que als homes tant els costa de pronunciar- T’estimo. Perdona’m.

Després penja i surt al balcó a mirar la lluna. En una casa del poble als peus de la platja una dona surt a la terrassa i també la mira amb un somriure emmarcat per les llàgrimes que cauen dels seus ulls. La lluna insensible al sofrir humà miralla els dos somriures esperançats.

Miquel Pujol Mur

El poble comença a estar fins als dallonses de les situacions injustes  i algunes creades, i altres mantingudes pels polítics de torn, i com si fos un reguer de pólvora s’està estenent la desobediència civil a Catalunya , respecte al pagament dels peatges .

Just ara, ha contagiat al País Valencià i aquí a Mallorca envers del peatge del Túnel de Sóller.

La subvenció d’aquest peatge, del que el Govern Balear, ha acumulat un deute a tots els conductors i conductores residents a Sóller i Fornalutx de més de  dos milions d’euros ( No han pagat des de setembre de 2010 fins ara). Els responsables polítics, llegiu el Conseller d’Agricultura, Medi ambient i Territori  Biel Company, inclusiu el propi president del Govern Balear José Ramon Bauzá, s’han omplert la boca de paraules estantisses per no dir de mentides.

Recordem que maig de 2011 i en plena campanya electoral, el president prometé que es pagaria, inclusiu després d’uns “dimes i diretes” es va habilitar una partida d’un milió i mig d’euros als pressupostos de 2012, per fer el pagament, i no n’hem vist ni un cèntim d’euro. Tot han estat excuses de mal pagador, inclusiu el nostre Consistori i l’oposició no s’han banyat el cul, i simplement han fet un gest testimonial amb una moció al Govern Balear demanant la subvenció, de la que ni saben si han tingut resposta.

Catalunya n’està fins al que no es pot dir o si, que allà els facin pagar els peatges i que altres comunitats autònomes tinguin unes flamants autopistes construïdes amb els doblers de la CCAA que més aporten a l’estat espanyol, i que habitualment han estat espoliades i tractades  pitjor que a les colònies.

A Mallorca, tenim un dels peatges més cars de l’estat espanyol i per afegitó un dels Túnels més insegurs i perillosos d’Europa; que des del seu lliurament a la “Compañia concesionaria del Tunel de Soller, S.A.” empresa on hi ha les germanes Koplovich i en Sr ( és un dir i tractament que no sé si el  mereix) Botin del Banc de Santander, i que l’anterior consistori va ampliar fins al 2022, ha estat més que amortitzat i pagat per part de tots el que l’han emprat, més de tres o quatre vegades, explotant una obra pública pagada per tots nosaltres.

El contagi del moviment #Novullpagar, s’ha estès a Sóller, i li ha vingut de nou a tothom, vigilants jurats del Túnel, gerent de l’empresa, Guàrdia Civil i a les autoritats nostrades. No els ha agradat, i no és estrany, ja que quan els ciutadans i ciutadanes s’atreveixen a fer una acció contundent per reclamar els seus drets, els hi fem més nosa que una tronada. Ens volen xots  de cordeta, callats i consentits.  Idò no. Mahatma Gandhi va escriure: “Quan una llei és injusta, el millor és no obeir”

Ni les reclamacions promogudes pel Col·lectiu Albaïna, ni la xiulada, reunint més de quatre-centes persones a la plaça de la Constitució de Sóller,  li el toc d’atenció amb les pancartes, ni el lliurament de més de mil vuit-centes instàncies reclamant el nostre dret, que varen signar un amplia ventall dels residents a la Vall, de totes classes socials i colors polítics; han fet visible ni una intenció mínima de pagar ni el deute ni els mesos de l’any 2012, per part de la Conselleria ( direcció general de transports) ; qui legislà en ordre de Maig de 1999 aquesta bonificació/subvenció i la forma de pagament a mesos vençuts.

El greuge comparatiu és elevat. Qui surt de Sóller o Fornalutx  i torna pujar, el censal mensual puja els seixanta euros .Ja no tan sols pel deute, si no per l’insult i escarni d’haver de pagar per sortir de ca nostra, pagant per una obra que es va fer amb els impostos de tots els ciutadans de Mallorca i està més que amortitzada,  ha fet que el Col·lectiu Albaïna, que s’ha convertit amb el referent a Sóller de les reivindicacions socials, es feu eco del descontent del poble  i  se sumés al moviment  #Novullpagar.

Hi ha coses que no són admissibles i aquesta n’és una. Si nosaltres no paguéssim religiosament els nostres impostos, tindríem recàrrecs i  qualque constrenyiment del compte corrent, en canvi ells ( Govern i Conselleria) poden excusar-se dient¡: “No tenim liquiditat, ni doblers ara mateix” Mentida ! En tenen pels  que els convé. Quanta falsedat!

Josep Bonnín

Advertia – cada cop amb més freqüència – senyals d’una tragèdia infinita :

Persones malaltes que demanen al metge quin dels medicaments és ‘ més important’, perquè no poden comprar tots els que necessiten.

Persones que ‘necessiten vitalment’ el transport sanitari, i que es saben abocades a una agonia dolorosa, davant l’ indiferència – quan no el rebuig – dels qui ‘remenen les cireres’.

Persones que s’adonen que el destí dels seus fills/filles, ja està decidit, i que se’ls barra el dret a l’educació de forma barroera.

Persones que descobreixen ara que des del govern del Regne d’Espanya, s’ha endegat una campanya, contra els treballadors, pensionistes, i qualsevol esser humà que tingui necessitat de rebre ajuda.

Us deixo un enllaç a la cançó del Raimon ;

De vegades la pau
tanca les boques
i lliga les mans,
només et deixa les cames per fugir.

De vegades la pau
fa gust de mort.

De vegades la pau
No és més que por.

Dissortadament sembla que tornem al ‘ silenci’, oi ?.

On està l’esperit de l’estaca ?

Ens caldrà a tots plegats, recuperar aquell ‘vent d’esperança’ que bufava fa més de 50 anys.