IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DELS PADRETS. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

novembre 24th, 2017

Deia en ocasió d’escriure sobre la capella de la Mare de déu de la Salut de Blanes; intentarem completar la relació d’edificis religiosos del terme de Blanes, no tenia aleshores dades d’aquesta església dels Padrets, tampoc de l’actual al col:legi, ni de la Santa Anna dels Quatre Vents, de totes elles ens agradarà rebre’n imatge si dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En relació a l’església dessacralitzada dels Padrets que intueixo estava advocada a la Sagrada Família, esperen rebre’n confirmació en els seus cas a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Reprodueixo de : http://www.blanespromocio.cat/upload/1/fitxers/turisme%20sustenible/Cap9%20MATERIAL%20ANNEX.pdf

L’any 1896, la societat propietària del Colegio Blandense, presidida pel seu fundador, Joan Furquet, va cedir en règim d’arrendament el col·legi (inaugurat 32 anys abans) a la congregació de Pares de la Sagrada Família. Aquest institut religiós, que el va rebatejar com a Col·legi Santa Maria i es va fer càrrec de l’ensenyament, amb el seu fundador i superior, el pare Josep Manyanet i Vives (Tremp, Pallars Jussà, 7 de gener del 1833 – Sant Andreu de Palomar (Barcelona), Barcelonès, 17 de desembre del 1901), al capdavant. Aquest, en les seves visites a Blanes, es va enamorar de la nostra vila, de tal manera que va decidir instal·lar-hi el noviciat, és a dir, el seminari per a la formació dels futurs membres de la congregació. Per tal cosa, va comprar dues cases del carrer Sant Bonosi per construir-hi el que s’anomenà Col·legi Natzarè, popularment conegut però, com a Col·legi dels Pedrets o de la Penya. Aquesta penya (dita Puig Macenon, Puig d’en Lladó o el Fortillo) fou comprada més tard també pel pare Manyanet. El Noviciat – Col·legi Natzarè, inaugurat l’any 1898, va funcionar fins el juliol de 1936 en que fou requisat pel Comitè Revolucionari local, juntament amb el Col·legi Santa Maria, com a conseqüència del conflicte bèl·lic, incita amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, que va tenir el recolzament de les Jerarquies de l’Església catòlica.
Les seves dependències foren convertides en habitatges i la església va ser utilitzada com a magatzem.

Amb la victòria dels sediciosos feixistes en el conflicte que qualificarien de ‘ guerra civil ‘ , l’església fou retornada als Pares de la Sagrada Família, aquests optaren però, per no reiniciar l’activitat del centre, i finalment, el varen vendre l’any 1965.

Altres fonts diuen que la venda s va produir a la dècada dels anys 50 del segle XX.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Esgl%C3%A9sia_dels_Padrets

La Marta Caldero Ponsdomenech, responen a la meva pregunta em deixa un comentari al facebook ; No, no s’hi fa culte. Fa pocs anys era una mena de petit centre cultural i s’hi celebraven casaments civils. Ara fa temps que no s’hi fa res

La Montserrat Orench Bernat afegeix una imatge ;: detall del fresc del sostre obre de l’artista Ricard Ferrer Juli( Blanes, La selva, Girona, 1946 ), format entre altres en els tallers de :
Salvador Domingo Felipe Jacinto Dalí i Domènech (Figueres, l’Alt Empordà, 11 de maig de 1904 – 23 de gener de 1989).Se li va atorgar el títol de marquès de Púbol, sense dret de successió.
Joan Ponç i Bonet (Barcelona, 1928 – Sant Pau (Alps Marítims), 1984)
Bartomeu Massot i Guillamet (Figueres, Alt Empordà, 1923 — Barcelona, 1974 )

Està pendent saber quina era l’advocació que tenia l’església , esperem tenir-ne noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com , imaginem que com l’actual – de la que ens agradarà rebre’n imatges estava dedicada a la Sagrada Família.

Conèixer Catalunya
 té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d’abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.

Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.

Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.

El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors’

Antonio Mora Vergés

Share

TORNEM AL SILENCI?.

novembre 17th, 2017

Rebia un missatge en el que em deien ;

Bon dia. Si et plau evita articles amb continguts polítics.

És molt maco el que publiques de Maçanet però sobra tot el tema  polític. Gràcies

Havia publicat recentment; http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=4887

I constatava com des de la premsa’ Constitucionalista’ es defensa l’espoli de la ‘ cosa pública’  com una manifestació de ‘hidalguia’ , recordeu les famoses CUENTAS DEL GRAN CAPITÁN?.  Està clar que es prepara a l’opinió pública per a rebre amb ‘normalitat’ les sentències lleus que rebran – presumptament –  els acusats de corrupció.

Al mateix temps es vol transmetre que la presó del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), son  fets ‘quotidians’, com també  ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d’abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).  Recordo  el silenci de la premsa quan a Barcelona dia si, i dia també, s’afusellaven persones – ben entrada la dècada dels 50 del segle XX – pel delicte de ‘ser catalanes y/o de haber vivido en esta región que se opuso al Glorioso Alzamiento Nacional’/  . Recordar qui era sediciós i qui no, enfront del regim LEGÍTIM  de la II República, sembla hores una utopia, oi?.

Des de l’àmbit de la dignitat personal – quan aquesta situació passi hem de continuar vivint junts –  és del tot impossible ‘evitar els continguts polítics’, en les actuals condicions les eleccions del 21-D  seran qualsevol cosa menys legals, democràtiques i justes.

Antonio Mora Vergés

Share

CATALUNYA

novembre 10th, 2017

Ahir 9.11.2017 , trobava a faltar 150.000 demòcrates madrilenys que posessin 1€ per la llibertat condicional de la Presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i Lluís (Xerta, Ebre jussà, Tarragona, 1956 )

O 15.000 demòcrates madrilenys que posessin 10€  per la llibertat condicional de la Presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i Lluís (Xerta, Ebre jussà, Tarragona, 1956 )

O 1.500 demòcrates madrilenys que posessin 100€ per la llibertat condicional de la Presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i Lluís (Xerta, Ebre jussà, Tarragona, 1956 )

0 150 demòcrates madrilenys que posessin 1.000€ per la llibertat condicional de la Presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i Lluís (Xerta, Ebre jussà, Tarragona, 1956 )

O,.., trobava a faltar, un cop més, demòcrates a la capital del REINO .

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 – Barcelona, 22 de febrer de 1985) ens deixava un tresor que no ens podran prendre mai, les seves reflexions poètiques :

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

 

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

 

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l’aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

 

Que Sepharad visqui eternament

en l’ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.

 

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

 

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

 

I cridi la veu de tot el poble: “Amén.”

 

Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos

al nostre vell país tan desarbrat.

 

Quan tramuntava el sol, de l’incendi del vespre

s’alçaven focs que lentament obrien

les amples portes de la desolació de la nit.

 

Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre

el sec alè del vent damunt els camps.

 

L’eixut estroncà dolls, arrasava collites,

endinsa en el record fressa de pluja

per vinyes i rials, camí de mar.

 

Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,

car fou escrit que l’amor venceria la mort.

 

Ara un home i una dona joves resolien casar-se,

i nosaltres acollim somrients el coratge

dels qui confien que hi haurà demà.

Share

ESGLÉSIA DE SANT SIMÓ. FONTSCALDES. VALLS. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

novembre 3rd, 2017

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de l’església parroquial del poble de Fontscaldes, al terme de Valls, a la comarca del camp sobirà de Tarragona.

Del temple advocat a Sant Simó Apòstol, ens diu patrimoni Gencat ; edifici d’una nau amb contraforts, entre els quals hi ha diverses capelles laterals. La capçalera és lleugerament poligonal. El campanar, de maó, s’eleva als peus de l’església, a la part esquerra, i és de base quadrada amb dos cossos vuitavats acabats en coberta piramidal. La façana té una porta d’arc ogival, envoltada per grans carreus i coronada per una cornisa que ressegueix l’arc, i damunt la qual hi ha una creu. En la part superior hi ha un rosetó, remarcat per una motllura decorativa d’arc apuntat. La coberta de l’edifici és a dues vessants, i el material emprat és la pedra. L’obra correspon a un gòtic tardà amb elements barrocs.

Demanarem imatges del interior al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

Cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com
https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2017/09/goigs-sant-simo-apostol-fontscaldes.html

A Fontscaldes als anys 30 del segle XX es descobrí un important forn de ceràmica ibèrica que fou excavat per l’Institut d’Estudis Catalans (ara és pràcticament abandonat) i que contenia una de les millors col·leccions de ceràmica pintada ibèrica de Catalunya (segles III-II aC) amb la decoració característica de la Catalunya meridional (sobretot motius vegetals estilitzats); una bona part es troba ara al Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Retratava l’edifici que acollia l’escola abans i durant la dictadura franquista de la que ens agradarà tenir noticia del seu autor a l’email coneixercatalunya@gmail.com .

Dinàvem al restaurant Cervelló , que us recomano molt . on advertia ja la preocupació i l’interès de molts dels comensals, en el desenvolupament de les declaracions a l’Audiència Nacional del Vice-President i els consellers.

Al Conèixer Catalunya programen les publicacions per tal de mantenir un ritme mínim d’una al dia; com les nostres matèries d’interès es centren bàsicament en qüestions del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya , no acostumen a fer referència als fets ‘quotidians’ de la nostra existència com a nació.

Les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-s fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d’abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).

Carmen Lamela Díaz (1961), la jutgessa de l’Audiència Nacional que decidia l’empresonament de tots ells, va rebre el 15 d’octubre de 2016 la Cruz de Plata del Mérito de la Guardia Civil, i el proppassat mes de setembre de 2017 la medalla al Mérito Policial, atorgada pel Ministro del Interior Juan Ignacio Zoido Álvarez (Montellano, Sevilla, 21 de gener de 1957) Les medalles policials comporten la percepció de pensions econòmiques. 

Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l’Escriptura: “Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor.”

“si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

Antonio Mora Vergés

Share

ROMANDRE EN SILENCI TAMBÉ ES FER POLITICA

octubre 30th, 2017

En ‘recomanaven’ no ‘fer política’, com si això fos possible, oí?. Fem política quan parlem i/o escrivim, però també, quan callem o tolerem.

Friedrich Gustav Emil Martin Niemöller (14 de gener de 1892 – Wiesbaden, 6 de març de 1984) va escriure :

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, 
vaig guardar silenci, 
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates, 
vaig guardar silenci, 
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes, 
no vaig protestar, 
perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus, 
no vaig protestar, 
perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me, 
no hi havia ningú més que pugues protestar.

Recentment s’han endut al Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpètua de Mogoda, 1975), i al Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), massa persones han callat, i callen

Han aplicat l’article 155 – seguint curiosament – l’iter que explicava la Trinca al seu CALIFA, i massa persones han callat, i callen

Els francesos han de viure a l’eterna vergonya d’haver lliurat – contravenint les lleis internacionals al Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l’Urgell, 21 de juny de 1882 – Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d’octubre de 1940) als sediciosos que havien derrocat la II República ( D’això van els delictes de sedició i rebel·lió ), i de lliurar als seus connacionals de religió jueva als alemanys perquè els assassinessin.

Els Alemanys s’entrenaven a Gernika i això afegit a l’holocaust és la seva perpetua vergonya.

Els Italians enviaven tropes a lluitar al costat dels sediciosos feixistes, practicaven el genocidi a Abissínia,.., aquesta és afegida a la col·laboració amb els alemanys la seva creu eterna.

La resta d’Europeus, callaven, callaven, i callaven, fins que va esclatar el conflicte mal anomenat III Guerra Mundial; avui continuen callant, callant i callant, aquesta és la seva contribució a la indignitat humana.

Les accions, i les omissions, tenen ens agradi o no, sentit polític.

Antonio Mora Vergés

Share

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE LA GUÀRDIA DE PRATS. MONTBLANC. LA CONCA DE BARBERÀ, TARRAGONA. CATALUNYA

octubre 23rd, 2017

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

Retratava a la Plaça de l’Escola, l’edifici reformat que acollia l’escola de l’agregat de la Guàrdia de Prats , al terme de Montblanc, a la comarca de la Conca de Barberà, anava completant amb moltes dificultats el ‘mapa’ escolar anterior a la dictadura, a Prenafeta, no trobava ningú per a preguntar-li, i dedueixo que l’escola devia estar al nucli vell, havia localitzat alguna de les escoles de Montblanc, les de Rojals, la de la Guàrdia de Prats, i espero trobar la col·laboració de la ciutadania pel que fa a la resta dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista de Montblanc, de la conca de Barberà, de Tarragona i de tots els nuclis, pobles, viles i ciutats de Catalunya.

Sant Pere Ermengol (La Guàrdia dels Prats, Montblanc, 1238 – 1304) es un dels seus fills il·lustres ; reprodueixo l’excel·lent publicació del Joan Arimany i Juventeny (Manlleu, 1966 ) http://www.joanarimanyjuventeny.cat/sants-historics/sant-pere-ermengol/

En calendaris catalans del segle XIX, el dia 27 d’abril se celebrava la festivitat de sant Pere Ermengol. D’aquest frare mercedari, com els primers sants de l’orde, es recorda una biografia ben curiosa i especial; tota ella remet a la idea de la redempció.

Fill d’Arnau d’Ermengol, de la família dels comtes d’Urgell, la seva vida era predestinada des del seu naixement, l’any 1238 a la Guàrdia dels Prats (Montblanc, Conca de Barberà). El frare mercedari Bernat Corbera, en veure el nadó, va profetitzar que ‘un patíbul el faria sant’.

La seva mare va morir quan era molt jove. Tot i rebre una bona formació, a Cervera i a Vic, aquesta educació no el va privar de caure en la vida fàcil i desmesurada. Després d’una forta baralla amb el seu pare es va dedicar al bandidatge i, amb un escamot d’homes que capitanejava, es va fer lladre de camins. La vida se li va redreçar quan es va enfrontar, a mort, amb el seu progenitor que estava al capdavant d’un grup de soldats que feien d’escorta al rei Jaume el Conqueridor en un viatge per terres pirinenques. Ell i el grup de lladres els van atacar per robar-los però davant el seu pare es va penedir de la seva l’acció i del seu estil de vida.

Es va traslladar a Barcelona on va contactar amb el convent de la Mercè considerant-lo un bon lloc per fer penitència dels seus delictes. L’any 1258 hi va iniciar la vida religiosa fins assolir el sacerdoci.

Com a frare mercedari, entre 1261 i 1265, va participar en diverses redempcions de captius en terres del sud de la península ibèrica, ocupades pels sarraïns i al nord d’Àfrica. L’any 1266 va ser enviat a la ciutat de Bugia, a Algèria, al capdavant d’un grup de religiosos. Davant un grup de divuit nens captius, i mancats dels diners per comprar la llibertat, Pere es va lliurar com a penyora per salvar-los.

Es va dedicar a l’evangelització d’infidels, esperant que retornés algun company seu amb el rescat pactat. Aquest fet el va dur de dret a la presó. Passat un temps, sense que arribessin els diners per comprar la seva llibertat, va ser condemnat a mort a la forca. Unes hores després d’executar la sentència i amb el cos encara al patíbul –algunes versions diuen que havien passat vint-i-quatre hores mentre d’altres esmenten vuit dies– va arribar la delegació de mercedaris amb la quantitat de diners destinada a deslliurar-lo. Desesperats, el van despenjar. Miraculosament, però, va reviure tot manifestant que la Mare de Déu l’havia acompanyat i l’havia mantingut amb vida.

La resta de la seva vida tenia el coll tort, amb el senyal morat de la corda que el va subjectar a la forca, i la pal·lidesa de la mort al rostre. Els seus darrers anys els va passar a Barcelona i, posteriorment, retirat al convent mercedari de Santa Maria dels Prats. Va morir, de llarga malaltia, envoltat de fama de santedat el 27 d’abril de 1304 a la seva vila natal.

Actualment se celebra la seva festa el 24 d’abril, però el Martirologi romà la situa el 27 del mateix mes. El culte va ser reconegut pel papa Urbà VIII l’any 1626 i canonitzat oficialment l’any 1687 per Innocenci XI.

És patró de la Guàrdia dels Prats i, degut a tenir el coll tort durant els darrers anys de la seva vida, patró dels malalts de torticoli. També l’havien tingut per patró els lladres, especialment els de camins. Antigament era invocat per les àvies per tal que guardés els fills de caure en la temptació de robar i perquè els salvés de morir a la forca.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,…

Catalunya us ho agrairà.

La tasca de recuperar la memòria històrica no té gaires simpaties des dels poders públics, i aquesta d’exhumar els edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, ha despertat l’oposició aferrissada d’alguns sectors, tant, tant, que Facebook m’ha bloquejat per escriure en català, del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya.

Se restringió temporalmente tu acceso a unirte a grupos y publicar en ellos hasta 28 de octubre a las 10:29.

Si crees que se trata de un error, infórmanos.

Aspectos que debes tener en cuenta con relación al bloqueo:

Los bloqueos son temporales y pueden durar varias horas o varios días

No podemos anular el bloqueo por ninguna razón

Para evitar que se te bloquee de nuevo, disminuye o abandona por completo tu actividad

Això forma part de la campanya ‘ A POR ELLOS’

Per a moltes persones República és sinònim de llibertat, de decència, de tolerància, de fraternitat, …..

Antonio Mora Vergés

Share

BREU CRÒNICA D’UNA VISITA A ROJALS, SOSTRE DE LA COMARCA DE LA CONCA DE BARBERÀ, EN LA QUE RETRATAVEM L’EDIFICI QUE AIXOPLUGAVA L’ESCOLA PÚBLICA, ABANS I DURANT LA DICTADURA FRANQUISTA. TARRAGONA. CATALUNYA

octubre 21st, 2017

Fèiem el divendres 20.10.2017, el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2.05.1926 ) i l’Antonio Mora Vergés ( L’argentera, el Camp Jussà, Tarragona, 01.01.1951) més de 140 quilometres per arribar-nos fins a Rojals, poble agregat l’any 1940 a Montblanc, cercàvem com és bon costum l’escola pública anterior a la dictadura franquista, i esperàvem visitar l’Església parroquial de Sant Salvador o la Transfiguració del Senyor, en la que fa anys que no hi culte regular.

Coincidia amb els germans Anton i Josep Maria Serra Òdena, que conreen nous ecològiques en aquestes alçades, i que molt amablement em duien fins a l’escola on havien estudiat, i em facilitaven l’accés a l’església i al petit fossar annex.

Edifici on hi havia l’escola pública. Antonio Mora Vergés. 20.10.2017

M’explicava l’Anton amb qui coincidíem en edat ( Rojals, Montblanc, la Conca de Barberà, 5.05,1951) , que a la seva època anaven a l’escola 10 o més nens i nenes, veïnes de Rojals i/o dels masos propers. Avui la població ‘fixa’ supera de poc aquesta xifra.

No trobava dades de la superfície que tenia el terme de Rojals, que amb l’agregació – per la data intuïm que ‘manu militari’ – l’any 1940 a Montblanc, farà que la capital comarcal esdevingui alhora el terme més gran i el més elevat de la Conca de Barberà.
S’esmenta que tenia 2443 hectàrees, que equivalen a 24,43 quilometres quadrats al excel·lent treball ‘ Rojals, un poble, un terme, una gent’, de Josep Insa Montava ( Poble Nou, Barcelona, 1938 + Valls, el Camps sobirà de Tarragona, 2014 ) :

https://books.google.es/books?id=oXBYftB7tFgC&pg=PA69&lpg=PA69&dq=sant+salvador+de+rojals&source=bl&ots=q1TVx8iOJe&sig=36NwS0e6YdCESI8_6EW8rkPbd9E&hl=en&sa=X&ved=0ahUKEwjpgJKej4HXAhWIQBQKHec5BlQQ6AEIcjAN#v=onepage&q=sant%20salvador%20de%20rojals&f=false

Vegeu altra bibliografia relativa a Rojals :

http://www.dipta.cat/RBIV/autors/contijoch-josep-m
http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/view/40067
http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/view/110387
http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/view/40168
http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/view/110387
http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/view/39938

Quan al topònim el diccionari català valència balear en diu ; etimològicament derivat de roig, per esser terreny d’aquest color, o deroja, per haver-hi abundància d’aquesta planta.

De l’església en parlen entre molts :

http://campaners.com/php/campanar.php?numer=7345
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5149
http://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-sant-salvador-de-rojals-montblanc-conca-de-barbera/
http://goigderomanic.blogspot.com.es/2015/10/sant-salvador-de-rojals.html
http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/96_SSalvadorRojals/SSalvadorRojals.htm

Patrimoni Gencat ens diu ; església originàriament – segle XII – d’una sola nau amb absis semicircular a la capçalera.
L’any 1789 – amb els diners d’Amèrica- es van construir les capelles laterals, el cor, el campanar i la portada. La portada primitiva no s’ha conservat

L’Anton Serra Òdena i el Josep Olivé Escarré davant l’església de Sant Salvador de Rojals. 20.10.2017

El campanar, de planta quadrada i alçat hexagonal, està situat a la façana occidental. Els carreus són irregulars i es col·loquen de manera irregular. A l’interior presenta uns arcs faixons de guix que no es corresponen amb l’estructura.

M’explicava l’Anton que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, l’edifici va patir danys d’importància, que han estat objecte de reparació/restauració, i que des de fa poc més de 5 anys no té culte regular.

Compartíem la preocupació per l’actual situació política.

Passaven pocs minuts de 13,00 quan ens acomiadàvem – després d’adquirir una bossa de nous -, La Socarrimada, ha tancat les portes, i s’acostava l’hora de dinar. Ho faríem a Montblanc, i no em sobtava el comentari que es feia des d’una taula propera en relació a les ’investigacions’ que es duen a terme per la presumpta inacció dels Mossos d’Esquadra, “ no sé porque emiten estas imágenes, está claro que la sentencia ja esta dictada”.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El patrimoni històric i/o artístic, la seva conservació i divulgació, son per als catalans un imperatiu ètic.

La publicació a facebook d’aquest article em comportava rebre aquest missatge ‘Hoy. Se restringió temporalmente tu acceso a unirte a grupos y publicar en ellos hasta 28 de octubre a las 10:29’. Això de la ‘suspensió’ , facebook  ho qualifica com ‘restringir’ , el diccionario de la llengua castellana ens diu reducir, limitar ,acotar, coartar’  és sens dubte una de les seves ‘eines democràtiques’, oi?.

Share

EL MAS POU DE SES GARITES. PALS. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

octubre 19th, 2017

Llegia amb delectació l’excel·lent treball del NARCÍS SUBIRANA FELIU,( Pals, l’Empordà jussà, Girona 1956), “ El mas Pou de ses Garites’, a les pàgines 110 i següents de : https://drive.google.com/file/d/0B-NxS4LEgdRFYmtudHpYVE9kNzQ/view

No hi ha constància de l’antiguitat de la casa, s’esmenta com a propietari l’any 1352, Pere Huguet del Bosc; les garites ‘ que donaran nom a la casa’ s’instal·laven al segle XVII, en atenció a que els propietaris exercien com Procuradors Reials i Batlles del Sac, curt i ras, eren els que recaptaven els impostos per la Corona, i pel senyor feudal; ens agradarà tenir noticia de qui era aleshores aquest ‘senyor feudal’, perquè des de 1501 durant el regnat de Ferran el Catòlic (Sos, Regne d’Aragó, 10 de març de 1452 – Madrigalejo, Regne de Castella, 23 de gener de 1516) Pals s’organitza com municipi independent, amb atribucions de Vila, i potestat per imposar i recaptar tributs.

Els francesos exercirien violència sobre la casa amb sort diversa; durant la mal dita ‘ guerra de successió’ 1701-1715, està documentat un pillatge amb resultat exitós, i a darreries de la mal dita ‘ guerra del Francès’, protegits dins de la casa, amb la porta ben tancada, i assegurada amb l’ESPARNA f. ‘ diccionari català valencià balear “barra-lleva; barra de fusta gruixuda que es posa entravessada darrera una porta, amb els caps ficats dins dos forats de la paret (Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell, Pals,…) infligiren una gran mortaldat a les tropes franceses, que no tenien ocasió de prendre’n revenja.

No trobava constància de l’existència a la casa d’una capella, i això malgrat que l’any 1529 Pere Huguet, sagristà de Juià, germà de l’hereu del mas Huguet del Bosc, va fundar el benefici de Sant Domingo i Sant Bernardí a Pals.

La casa es va posicionar contra el carlisme que propugnava , «centralització política, descentralització administrativa». La descentralització administrativa suposava el reconeixent dels furs de les diferents regions espanyoles en els ordres social, civil, financer i administratiu.

Avui, “ El mas Pou de ses Garites’ , rehabilitada i adaptada amb tot el confort i modernitat com a petit hotel – allotjament rural amb encant. Disposa de 5 habitacions molt grans i espaioses i amb molt caràcter. D’una suite familiar i d’una sala noble, biblioteca i menjador. Està situada en un meravellós entorn natural i paisatgístic. https://www.sesgarites.com/ca/visita-ses-garites

 

Pals està confegint el Catàleg de masies, que esperem ampliarà un xic més l’apassionant història d’aquesta casa.

A : file:///C:/Users/Usuario/Downloads/CAT%C3%80LEG-DE-BENS-A-PROTEGIR-PALS-Des-2014-AI.pdf

Llegia ; antiga masia fortificada del segle XVI-XVII amb presència de tres torres de defensa al segon pis, a tres de les cantonades de la masia (la quarta està desapareguda i una de les altres tres està mig derruïda). L’edificació, que és de planta rectangular, té planta baixa i dos pisos. Tota la base de la masia és un contrafort reforçat (a mode de fortificació). La teulada és de dues aigües amb un ràfec de tres fileres sobre rajol pla a la façana E i un de dues fileres a la façana oest. Totes les portes tenen el marc i la llinda de pedra original i la porta principal d’accés és de mig punt amb dovelles mantenint la portalada de fusta antiga. Les finestres són petites a les façanes N, E i O, mentre que al sud al primer pis trobem finestres gòtiques amb arcs conopials i arquets amb guardapols amb arabescos i motius decoratius. Al segon pis les finestres són obertures grans i austeres amb marc i llinda de pedra. Per la façana est i nord hi ha dos elements semicirculars al mur (un de 2 metres d’alçada i l’altre fins a l’alçada del 1er pis) corresponents a elements interiors de la masia com ara l’antic forn. A la façana oest hi ha una porxada de pedra en arc carpanell a l’interior de la qual hi ha l’antic pou. Rellotge de sol a la façana principal.

És esmentat l’any 1352, afrontava amb els erms del Senyor Rei.

El 1489, es diu que el «mas apel·lat d’en Huguet» afrontava amb possessions dels masos Caçà, Abril i Roig del Bosc. El cognom Huguet apareix de vegades lligat al corònim del Bosc: «Pere Huguet del Bosch» (1352), «Montserrat Huguet del Bosch» (1573). El 1671, consta que els masos Huguet del Bosc i Arnaulo eren del mateix propietari, i es diu que el primer afrontava a migdia amb pertinences del mas Cortei de Regencós. El 1735, el mas Huguet del Bosc pertany a Joan Pou i Huguet i a Francisco Pou i Huguet, pare i fill, que s’ho van vendre tot (el mas Huguet del Bosc, el mas Arnauló i una peça de terra a les Costes).

L’any 1865, és propietat de la casa Mató de Regencós i consta que té terres que afronten amb el puig d’en Pou. És l’antic nom del que avui es coneix per can Pou de ses Garites, on havia viscut un oficial del Sant Ofici.

La Gran Enciclopèdia Catalana, quan als càrrecs que s’esmenten tant a l’article Narcís Subirana Feliu, com en el Catàleg de patrimoni, que no son coincidents, ens diu :

batlle de sac. substantiu masculí m història del dret

Administrador al servei d’un senyor territorial, que tenia cura de recaptar els rèdits que pagaven emfiteutes i arrendataris.
També havia d’exigir la prestació dels serveis personals que resultaven de l’adscripció a la terra per pars t dels camperols, de recaptar els profits adventicis provinents de les exaccions forçades dels mals usos, el cobrament de lluïsmes i foriscapis. Era retribuït mitjançant el redelme (la tercera part del delme dels rèdits); a la Catalunya Vella, el batlle de sac tenia dret, a més, a la percepció dels parells, tant d’allò que el senyor cobrava com d’allò de què feia gràcia de no cobrar. El batlle havia de fer jurament de fidelitat al senyor i, sovint, prestar-li homenatge. En cas d’usurpació els batlles eren obligats a la restitució duplicada i sofrien la pèrdua o amissió del càrrec. Els grans patrimonis eren dividits en diverses batllies.


familiar de la inquisició
. substantiu masculí m història del dret

Servidor laic del Sant Ofici. Adquirí importància a partir de la implantació (1483) de la inquisició castellana pel seu nombre i pels privilegis eclesiàstics, de què gaudia. Podia portar armes per a protegir els inquisidors. El càrrec, considerat com un honor, requeria un expedient previ de puresa de sang i fou exercit sovint per membres de la noblesa; esdevingué també objecte, sovint, de venda, i alguna vegada fou hereditari. Els abusos originaren constants protestes a les corts, i llur nombre fou fixat, a València el 1554 i al conjunt de la corona catalanoaragonesa, el 1568. Al segle XVI tots els membres dels tribunals, bàsicament però , els familiars, es constituïren en la Congregació de Sant Pere Màrtir.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Fotografia. Joan Dalmau Juscafresa.
Text. Antonio Mora Vergés

Share

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES DE CALONGE ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

octubre 14th, 2017

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s¡’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

ANAR A ESTUDI és un excel•lentissim treball que esperem tingui continuïtat en altres comarques de la geografia catalana :
http://arxiversdelbaixemporda.blogspot.com.es/p/blog-page_24.html

De CALONGE trobava :

Els Germans de la Doctrina Cristiana , anomenat Colegio San Martín situat a la plaça de la Concòrdia, fou inaugurat el 22 de setembre de 1894 gràcies a la donació d’una finca propietat de Dominga Johera Patxot. Durant la Setmana Tràgica el 1909 cremaren l’escola i els germans fugiren per no tornar més. L’any 1936, després de 27 anys d’abandó, l’Ajuntament de Calonge compra l’edifici per instal•lar-hi l’escola pública llargament reivindicada.El projecte de reconstrucció i/o reforma és de l’arquitecte Isidre Bosch Batallé (Vilanna, 1875-1960), signat a Girona el 24 de novembre de 1933. A partir però, de 1936 es càrrec de l’obra Joan Roca Pinet ( Girona, 19/08/1885 + Girona , 16 de gener de 1973 )
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Calonge&page=4&pos=34

Actualment, és la seu de l’Ajuntament.

Fons J. Fort. Autor desconegut. Colegio S. Martín principis del segle XX.

L’escola pública

Calonge el 1909 tenia 5 escoles, dues de propietat municipal i tres de propietat particular. Els calongins més grans encara recorden anar a l’escola del carrer S. Joan o de l’Educació, actualment seu de l’Arxiu Municipal.

Fons J. Fort. Autor desconegut. Grup d’alumnes i el mestre Jaume Vidal el 1900

Fons M. Darnaculleta. Autor desconegut. Festa escolar, 1916.

Les Germanes Carmelites

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,…

Catalunya us ho agrairà.

Share

TEMPUS FUGIT

octubre 4th, 2017

Quan tens una certa edat i mires enrere constates la certesa d’aquesta afirmació llatina ‘el temps se’n va’, o ‘ el temps vola’,.., i alhora, malgrat aquesta constatació, comproves que un cop i altre, contra tota raó i/o lògica s’imposa el HACELLA Y NO ENMENDALLA.

El diumenge 1 d’octubre de 2017 es produïen escenes esfereïdores que malgrat estar publicades en vídeo, hi ha persones que s’atrevien a NEGAR.

http://www.europapress.es/nacional/noticia-podemos-moviliza-redes-sociales-contra-represion-gobierno-no-nombre-20171001120029.html

El dimarts 3 d’octubre de 2017 Catalunya s’aturava com a mostra de rebuig per aquells fets, i novament hi ha persones que s’atrevien a NEGAR-HO.

S’anunciava per a les 21,00 hores un missatge del Rei, en el que contra tota raó i/o lògica s’imposa el HACELLA Y NO ENMENDALLA.

Avui, es qüestionen les mateixes coses que ahir, i des d’algunes opcions politiques s’afirma que el missatge reial no es pot fer ‘ en el seu nom ‘.

Les properes eleccions tindran – també, com les municipals del 12 de abril de 1931 – una lectura en clau de continuïtat de la Monarquia, que per a moltes persones, ha renunciat a la funció d’àrbitre i moderador que li assigna la Constitució.

Artículo 56

1. El Rey es el Jefe del Estado, símbolo de su unidad y permanencia, arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones, asume la más alta representación del Estado español en las relaciones internacionales, especialmente con las naciones de su comunidad histórica, y ejerce las funciones que le atribuyen expresamente la Constitución y las leyes.

El temps ho dirà.

Rellotge de Pau Costa Molina (Barcelona 1965)
http://elsoldelera.blogspot.com.es/2010/08/rellotge-de-ceramica.html

Antonio Mora Vergés

Share