PER QUÈ SANT ESTEVE?

Guimerà compta amb una gran església parroquial dedicada a la Mare de Déu, Santa Maria de Guimerà, però, a més, al bell/vell mig del poble compta també amb la capella de Sant Esteve, al costat de la plaça Major, tocant a l’antic Hospital; Cal Manseta avui.

És una esglesiola discreta, gairebé sols perceptible com a tal per la seva campaneta i per una porta interior amb vitrall. Té una estructura arquitectònica medieval, però un interior totalment modernitzat. Conserva sols un parell d’elements de la capella que es va erigir al segle XIV.

També s’hi pot trobar, a la dreta de l’altar, una petita reproducció d’una pintura que representa a Sant Esteve, pintada per Ramon de Mur a mitjans del segle XIV. Una representació iconogràficament canònica del sant, amb tres pedres al cap, símbol de com va morir, la palma del martiri a la mà i vestit com a diaca amb túnica dalmàtica.

L’original de l’obra es troba al Museu Episcopal de Vic, just al costat del gran retaule de l’església parroquial. Al museu vigatà no disposen de més informació de la peça, però, gairebé sens dubte ens podríem aventurar a dir que aquesta també va marxar de Guimerà juntament amb el gran retaule de Ramon de Mur de l’església.

No és gens comú d’un poble rural de la zona, englobant l’Urgell, la Segarra o la Conca de Barberà, que en un poble hi hagi dues esglésies. I de Guimerà semblaria menys normal comptant com pot presumir d’una església parroquial de grans dimensions. Una església parroquial sols concebible si s’entén el poble de Guimerà com un poble amb un nombre destacat d’habitants i d’una riquesa econòmica important en els temps de la seva construcció. Com era el cas.

Potser no s’ha parlat mai prou de la riquesa econòmica que va generar pel municipi el fet de comptar amb un mercat setmanal (gràcies al dret atorgat pel rei Jaume II el 1294). Una riquesa que va permetre comptar amb una gran església parroquial, un importantíssim retaule gòtic, unes muralles consistents… i també amb una segona esglesiola.

La capella de Sant Esteve es trobava al mig del bullici d’aquells dies de mercat. Al costat de la plaça Major i de les Ascorones, on es devien congregar venedors i compradors. Però també a tocar dels carrers on, de ben segur, residia una petita comunitat jueva en aquells temps (Carrer Maimó, Carrer Cacau). Una comunitat jueva que es devia dedicar al comerç, a alguna tasca artesanal que pogués ser oferta en dia de mercat o en la tasca de prestamistes, sempre relacionada amb el poble de David.

Però no és sols curiós el fet que Guimerà compti amb dos centres de culte religiós. També ho és que aquest culte estigui dedicat al protomàrtir (el primer dels sants màrtirs del cristianisme) Sant Esteve.

Esteve no és el patró de Guimerà, sent-ho com ho és un altre sant màrtir, el cavaller romà Sebastià. De Sebastians sempre n’hi ha hagut a Guimerà, però Esteve no és, en cap cas, un nom comú a la vila.

I si mirem també a la zona geogràfica, podem analitzar que no hi ha esglésies dedicades al màrtir mort a pedregades. No és comú a la Vall del Corb, ni a la coneguda com a Baixa Segarra, ni tampoc a l’Urgell. Resulta, si més no, curiós.

Així doncs, per què els guimeranencs del segle XIV van dedicar una capella al protomàrtir? Per què no la van dedicar a qualsevol altre sant, com per exemple Sant Jaume, estant la capella construïda al costat de l’antic Hospital, destinat a peregrins?

Doncs té una explicació.

El 1368 Aldonça de Castre és baronessa de Guimerà. És la filla i hereva de Francesca Alemany, senyora de Guimerà, i de Felip de Castre, baró de Castre. Els seus cognoms són de rang de primer nivell entre la vella noblesa catalana. Aquell any Aldonça es casa amb Bernat Galceran de Pinós i de Fenollet, d’un llinatge tan important com el de la seva esposa, i aquest serà baró de Guimerà amb ella al llarg de la seva llarga vida, i també després de la mort d’ella.

La meva teoria és que és a Bernat Galceran de Pinós a qui cal atribuir el fet que la capella de Sant Esteve dugui aquest nom.

I tot comença amb una llegenda, o amb un miracle. Que cadascú ho cregui com vulgui.

És la Llegenda del Rescat de les Cent Donzelles. Una llegenda de tradició oral, recollida en alguns textos medievals, que explica com el cavaller noble Galceran de Pinós fou fet presoner pels musulmans quan liderava un intent de conquesta d’Almeria el 1147. Aquest almirall Galceran de Pinós és un avantpassat del nostre Bernat Galceran de Pinós.

Els musulmans demanaren a canvi del cabdill cristià un rescat de 100 mil monedes d’or, 100 peces de brocat, 100 cavalls, 100 vaques i 100 donzelles.

Aquests centeners de rescat foren reunits i disposats per entregar, però l’aparició miraculosa de Sant Esteve i Sant Genís alliberen de la cel·la a Galceran de Pinós i als seus companys, i així pot escapar, sense que tan important rescat hagi de ser pagat.

Des d’aquell moment, el llinatge Pinós sempre va honorar aquell avantpassat salvat per intercessió miraculosa i procuraven dedicar, allà on eren senyors, un centre de culte al protomàrtir, o a Sant Genís.

I un d’aquests indrets fou Guimerà.

L’altra església de referència dedicada a St. Esteve en relació amb els Pinós és a Bagà, d’on són originaris.

Però no sols queda aquí la cosa en relació amb el personatge llegendari: també tots els descendents masculins d’aquell il·lustre Galceran de Pinós empraren el nom complet del seu avantpassat. Així, el nostre Bernat Galceran de Pinós en realitat de nom sols es deia Bernat, però tant ell com els seus parents homes, com els seus fills i més descendents, es diguessin com es diguessin, sempre portaven de segon nom “Galceran”. Era, per dir-ho d’alguna manera, una extensió del cognom. D’aquesta manera, el pare i el germà gran de Bernat es deien Pere Galceran de Pinós. O mirem els noms dels molts fills que Bernat va tenir (després d’enviudar d’Aldonça es va casar dues vegades més): Pere Galceran, Francesc Galceran, Bernat Galceran, Ramon Galceran o Berenguer Galceran. O el curiós cas d’un nét seu, que es va dir Galceran Galceran de Pinós (sí, dues vegades). Així també diferents barons de Guimerà es digueren Felip Galceran de nom. I el primer comte de Guimerà (1599) es digué Gaspar Galceran de Castre-Pinós.

Per cert. Una darrera curiositat. Aquest primer comte no va tenir fills amb la seva esposa, cosa que comportà que el llinatge comtal s’estronqués en la seva branca directa. Però sí que consta un fill il·legítim de Gaspar Galceran. Sabeu quin nom li va posar? Esteve Galceran!
L’homenatge a aquell oncle guerrer de la Reconquesta i als sants que el salvaren, segurament van ser els que van portar a Bernat Galceran de Pinós a imposar el nom del protomàrtir a la capella guimeranenca i a demanar a Ramon de Mur si podia pintar una petita taula més (després de la feinada que havia tingut, ja no venia d’aquí!) dedicada a Sant Esteve. Quan ell va arribar a Guimerà ja estava finalitzada la construcció de la capella, però seria segurament ell qui la dedicaria al sant.

Bernat Galceran visqué molts anys, fou un noble estimat i fou un dels nobles més destacats dels temps confusos que va viure. Morí a Guimerà el 8 d’abril de 1425 i per petició seva va ser enterrat a l’església de Sant Esteve de Bagà. Durant la seva vida van transcórrer el regnat de fins a cinc reis diferents i amb successions al tron que no es queden enrere amb la saga de Joc de Trons. Però això es mereix una història a banda.

Roger Rosich



Comparteix la publicació:

1 comentari a “PER QUÈ SANT ESTEVE?”

Respon a Josep M. Minguell Llorens Cancel·la les respostes