BOIRA, PLUJA, ROVINA I NEU

Sortim de Barcelona en mànigues de camisa. El termòmetre marca 18º en ple mes de febrer. Un cop creuem la Panadella, ens anem endinsant a poc a poc dins la boira. Les temperatures van baixant, fins a arribar a Guimerà on donem una darrera ullada al termòmetre del cotxe… 3º sota zero. Ja en podem abrigar!

La climatologia a Guimerà és sense dubte, d’extrems. Estius molt calorosos i hiverns molt freds, sobretot quan la boira, de vegades gebradora, s’hi instal·la de forma persistent i impedeix que les temperatures remuntin durant el dia.

El modest riu corb canvia de tant en tant la seva fesomia amb sobtades riuades, com la malauradament recordada “Rovina de Santa Tecla“. Sovint, la neu també hi fa acte de presència, oferint insòlits i impactants paisatges com en “la nevada del 44” on 7 pams de neu cobriren la vall.

Sebastià Busquets i Pagès, entusiasmat per l’estadística i d’establir contactes amb la gent que viu fora del poble, mitjançant els instruments actuals de les noves tecnologies, ha recopilat dades referents a les pluges, riuades, nevades i boires que han afectat Guimerà al llarg dels anys.

També d’altres temes… però aquests els revisarem en properes entrades.

Esperem que siguin del vostre interès i potser reobrin el debat sobre si el clima està canviant, si més no a la vall del Corb.

graficaboiraFINALboiraBoires durant l’hivern del 2005-2006

graficaplugesFINALgraficariuadesFINALImatge_rovinaRovina l’estiu del 2014

graficanrevadesFINALnevada2010Nevades l’hivern del 2010

Sebastià Busquets i Pagès, Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

1403, PROVES DE MATERNITAT

Relatem en aquesta entrada uns fets que van trasbalsar, per uns dies, la vida quotidiana de Guimerà i del monestir de Vallsanta que hem extret dels textos manuscrits de Sanç Capdevila, la seva transcripció i la publicació per Xavier Ricomà, i també, de la darrera història del monestir de Vallbona, escrita per Sans Travé.

En obrir les portes de les muralles de la vila de Guimerà, el 24 de març de 1403, fou trobada una criatura acabada de néixer arrecerada a la porta del portal de la Font, que algú havia dipositat durant la matinada anterior.

Semblava clar que no era cosa de la gent de Guimerà, que estaven dintre de les muralles i amb les portes de la vila tancades a la nit. La nova es va estendre rapidíssimament per la població i la gent va pensar que la criatura podia ser fruit dels amors sacrílegs d’alguna de les monges de Vallsanta (la sospita podia ésser motivada per la relaxació que s’havia introduït dintre la disciplina monàstica de l’orde del Cister, relaxació de la qual no se salvaren els monestirs catalans). La gent murmurava i difamava les religioses acusant-les d’aquest fet.

imatge_2

Aquest safareig va arribar ben aviat a oïdes de Aldonça de Castre (abadessa de Santa Maria de Vallsanta de 1392 fins a 1404), la qual, per tallar la continuació d’aquestes maledicències, es presentà el dia 27 davant el noble Bernat Galceran de Pinós, senyor del Castell de Guimerà. L’acompanyen la resta de les monges (Caterina Roqueta, Violant Josa, Beatriu de Vallmoll, Caterina de Castellot i Isabel de Castelloli), perquè fossin inspeccionades una per una, en un escrupolós procés, en aquelles parts del cos adients, per dones honestes i expertes per tal de declarar si alguna d’elles havia donat a llum recentment.

Es designaren tres dones de Guimerà que amb jurament previ, havien de dir i expressar la veritat i foren encarregades de fer una revisió física del cos a les sis religioses, inclosa l’abadessa.

Les expertes, després d’haver acomplert la seva tasca, declararen solemnement la innocència de les monges, ja que “eren ben disposades i honestes i netes de l’esmentat fet o crim” (bene dispòsite et honeste). Se signà l’acta el mateix dia 27. El fet que l’abadessa Aldonça de Castre era de l’entorn familiar del baró Bernat Galceran de Pinós, podria ajudar a entendre la forma, la rapidesa i les maneres de resoldre aquest delicat episodi.

Els comentaris tendenciosos es van aturar, restituïda així la pau i honorabilitat del monestir. La quotidianitat s’instal·là de nou en el dia a dia de Guimerà i Vallsanta.

I de l’involuntari protagonista de tota aquesta història, que en sabem? Doncs res. No hi ha cap documentació al respecte. No sabem si era nen o nena, ni quina va ser la seva vida posterior.

Joan Duch i Mas, Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

2017, DEU-NOS AIGUA!

Escric aquest article als inicis del 2017, quan coincidint amb l’onada de fred més forta de l’hivern, el preu de l’energia elèctrica està batent tots els rècords inimaginables. Sort que el Mariano Rajoy ha donat la solució a aquest problema, segons acabo d’escoltar per la ràdio. “Va a llover. Han anunciado que va a llover y eso va a dar lugar a una bajada”, ha sentenciat. 

He pensat que haurem d’anar, doncs, en processó a demanar per aquestes pluges. I això m’ha fet venir al cap la imatge del costum i tradició d’anar a la Bovera a demanar aigua!

Segons podem llegir a la pàgina web de guimera.info…

El santuari de La Bovera, a dos quilòmetres de Guimerà, acollia aplecs el dilluns de Pasqua de Resurrecció i el dia 8 de setembre. També hi anava el poble de Guimerà en temps de sequera implorant el benefici de la pluja.

En aquestes ocasions la processó s’organitzava de la manera següent: s’escollien set representants de cada estament o grup social de la localitat: solters, casats, pagesos, menestrals, obrers, sacerdots, etc. També les dones que hi acudien anaven de set en set.

Exceptuant els sacerdots tots anaven descalços i coberts amb una saca o túnica de tela basta. Amb els braços en creu portaven en una mà una canya i en l’altra un santcrist.

Durant el trajecte cantaven monòtonament les estrofes que segueixen, tot canviant només el mot que feia referència al respectiu estament.

«Mare de Déu de la Bovera
us venim a reclamar,
som set pobres casats
que us venim a adorar;
feu-ho vós que ho podeu fer,
deu-nos aigua si ens convé
perquè tots som gent de bé.»

I mentre acabo d’escriure aquest article, comença a ploure…

Jordi Sender



Comparteix la publicació:

1916, EL POBLE EN DESGRÀCIA

Ara fa 100 anys la prestigiosa revista setmanal “ILUSTRACIO CATALANA” es va fer ressò en l’edició del 23 d’abril de 1916 d’uns fets desgraciats ocorreguts a Guimerà aquell hivern.

imatge1

Molts haureu sentit parlar de la destrucció causada per la rovina de Santa Tecla l’any 1874. Els fets que avui reproduïm són força menys coneguts.

imatge2

Transcrivim a continuació els paràgrafs que descriuen l’afectació a Guimerà i que podeu trobar íntegrament en aquest ENLLAÇ al blog Guimerà Recorda.

A causa de les pluges hivernals d’enguany per estar el poble de Guimerà edificat damunt de les desferres que reposen sobre la formació geològica originaria, que pertany al període eocènic de l’era Terciària, s’han estovat les terres motivant una esllavissada sots solar, enrunant-se una cinquantena de cases, no havent-hi que deplorar desgràcies personals.

El 15 de gener d’enguany, començaren les primeres manifestacions d’enrunament, interessant a dues cases. A mitjans de febrer, s’enfondia una bona part del carrer del Nord, que és un dels més alterosos. En els primers dies de març, s’enrunaren 6 o 7 cases més. I en la nit del 24 de març, caigueren unes quatre cases d’una travessia del carrer del Nord.

Essent persistents les pluges, àdhuc que els esfondraments, l’Ajuntament es dirigí envers la Diputació de Lleida I la Mancomunitat de Catalunya, sol·licitant protecció. I en el dia 3 d’abril, el senyor J. de Vilallonga, arquitecte provincial de Lleida, juntament amb el senyor M. Faura i Sans, catedràtic de Geologia de L’Escola Superior d’Agricultura, anaren a fer un reconeixement per prendre resolucions immediates, esbrinant les causes de l’enrunament.

Segons opinió d’aquelles persones tècniques, seguiran noves esllavissades sots solars, precisant l’enderroc de les cases encletxades que amenacen desplomar-se. Així és, que els habitants resten intranquils havent de romandre en tan perilloses circumstàncies en una població que segueix enrunant-se pausadament, amb perill de les vides llurs.

imatge3

L’estat de la població és trist, car les cinquanta famílies sense llar s’han hagut d’enquibir en altres cases, moltes d’elles insuficients.

En moltes de les cases afectades hi habitaven famílies modestíssimes.

imatge4

La reedificació no podrà realitzar-se damunt les runes per la inseguretat del terrer, veient-se obligats a traslladar una bona part de la població.”

imatge5

articles publicats a La Vanguardia els mesos de juny i març de 1916, respectivament

Aquesta notícia apareix publicada de nou 11 anys més tard a la “Revista Ilustrada Jorba” el novembre de 1927, qualificant  Guimerà com a “pueblo en desgracia”. El text i les fotografies utilitzades són les mateixes. La desgràcia de 1916 al cap d’11 anys encara era prou vigent. Segur que entre 1916 i 1927 les coses no havien canviat gaire.

Certament havien de ser moments d’intranquil·litat i perill imminent a tot el poble.  Encara avui es poden veure algunes d’aquelles cases enrunades.

Esperem  que una cosa així no torni a passar mai més. Actualment l’estat pavimentat dels carrers fa que l’aigua tiri avall fins al riu.

Josep Ma Minguell i Llorens



Comparteix la publicació:

EL FERROCARRIL A GUIMERÀ: L’OPORTUNITAT PERDUDA

Quantes vegades hem sentit que per Guimerà havia de passar el tren? Que hi havia de fantasia o realitat en aquelles paraules dels nostres padrins quan deien que pel poble passaria una via fèrria i, fins i tot, tindria una estació? Hi havia un projecte viable? Quin va ser el paper de l’ajuntament? I per què no es va dur a terme?

Al llarg del segle XIX la població de Guimerà va oscil·lar entre els mil i mil sis-cents habitants, creixent de forma progressiva fins a aconseguir el punt més àlgid de la història, l’any 1857, amb una xifra de 1.606. En aquell moment Guimerà ocupava en nombre d’habitants el quart lloc dels municipis de l’actual comarca de l’Urgell darrera Tàrrega (3.719), Verdú (2.007) i Bellpuig (1.635). També el nombre d’hectàrees de conreu es multiplicaren gràcies a l’expansió de la vinya, les plantacions d’oliveres, ametllers i la generalització del sistema de bancals. Com a conseqüència hi va haver un fort increment en la producció de cereals, vi i oli que va determinar la necessitat de buscar noves vies per poder treure els excedents a altres contrades.

Per a poder accedir als mercats forans el principal problema a resoldre era dotar al municipi d’una bona xarxa de comunicacions. Els camins veïnals eren del tot insuficients i no podien cobrir les necessitats deis vilatans. Guimerà vivia molt aïllada i allunyada de l’activitat comercial dels centres de mercat més forts. Aquesta necessitat obliga a l’ajuntament a treballar en aquest sentit.

Cap a finals de segle, aquesta preocupació es manifesta i reverteix en la voluntat d’endegar i materialitzar un seguit de projectes per a millorar el sistema de comunicacions que donen una nova perspectiva al futur de Guimerà.

EI pla de carreteres provincial dissenyat pel Ministeri de Foment l’any 1865 ja contemplava una carretera que partint de Vinaixa, punt d’enllaç amb la via fèrria, passés per Rocafort de Vallbona, Guimerà, Granyena i arribés a Cervera. Però, per a Guimerà era prioritari el tram fins a Ciutadilla per a poder connectar amb la carretera de Montblanc a Artesa de Segre. EI setembre de 1874, la rovina de Santa Tecla va comportar greus conseqüències econòmiques i morals i els ànims dels guimeranencs es refredaren. Malgrat tot, l’entusiasme del poble en aquest projecte rebrotà i fou recollit pel consistori i tractat en sessió extraordinària el 2 de desembre de 1883. EI poble decidí sol·licitar a la Diputació la construcció del tram de Guimerà fins a la carretera de Montblanc a Artesa de Segre, contribuint econòmicament i personal. EI 22 de gener de 1891, l’alcalde Francesc d’Asis Rosich Soldevila, acompanyat de la resta d’autoritats locals, va posar la primera pedra enmig d’una gran multitud. EI març de 1894 es dóna per acabat aquest tram.

Però, el projecte més il·lusionant i ambiciós que afrontava el poble de Guimerà a finals de segle XIX era, sens dubte, l’arribada del ferrocarril. La seva fructificació obriria les portes al nou segle amb les millors perspectives possibles. La proliferació arreu de projectes de línies de ferrocarrils secundàries alimenta la idea d’una línia de Balaguer a Igualada que passant per Tàrrega travessaria els pobles de la Vall del Corb. Les expectatives econòmiques i socials que oferia el projecte eren immillorables i, sens dubte, els beneficis havien de revertir en el progrés de la comarca en molts aspectes.

Els estudis de la Societat del Ferrocarril projectaven el pas del tren pel terme de Guimerà pel barranc del Comartal i les partides de les Rabassoles, Comes, Vidielles i Mensa. L’ajuntament de Guimerà, il·lusionat amb l’oportunitat que se li presentava, va demanar el 23 de juliol de 1882 a l’empresa ferroviària l’estudi de nous traçats que possibilitessin l’apropament de l’estació al nucli de la població. Les propostes municipals pretenien que el traçat anés per darrere la torre i el campanar, la part baixa de la població o fins i tot pel marge esquerre del Corb. Però, el projecte de moment no tirà endavant.

imatge_1

A començaments de segle XX la preocupació per les comunicacions continuava present en el consistori. Un cop construïda la carretera de Ciutadilla a Guimerà era necessari fer-la arribar fins a Santa Coloma de Queralt. L’any 1906 es projectà aquesta carretera encara que tardà uns anys la seva construcció.

EI tema del ferrocarril, però, continuava sent prioritari. Després d’uns anys en què el projecte de ferrocarril Balaguer a Tàrrega i fins a Igualada per la vall del Corb va quedar guardat en un calaix, l’any 1908 es posa de nou sobre la taula i es reprèn aquest plantejament inicial. Però l’any 1919 un possible canvi de traçat fa trontollar el pas del ferrocarril per Guimerà. Es comença a redactar el projecte Balaguer-Tàrrega i la continuació per Claravalls i Cervera fins a enllaçar amb els ferrocarrils catalans d’Igualada. Els anys vint comporten noves propostes i alternatives en el traçat del ferrocarril i, també, aires d’incertesa en la resolució del projecte.

Malgrat que la prolongació de la Iínia de Balaguer fins a Igualada per Cervera semblava ja decidida, l’entusiasme del poble de Guimerà no va decaure. L’any 1924 es treballa en la possibilitat d’unir Mollerussa i Igualada per la vall del Corb com a prolongació del tram de Balaguer a Mollerussa. Dins d’aquesta perspectiva l’ajuntament veia factible el pas del tren i l’aixecament d’una estació, que permetria a la població i pobles de la rodalia exportar cereals, vins, olives, palles, fustes i carbons, importar adobs materials per a la construcció i articles industrials, i facilitar el transit de viatgers que es calculava serien més de dotze mil anuals. Els grans propietaris ja es fregaven les mans. La Cambra de Comerç de Lleida, l’any 1926, recolzava també la desitjada Iínia Balaguer-Tàrrega i plantejava, a més, una segona que uniria Lleida amb Igualada per Torregrossa, Puiggròs, Arbeca i Belianes, punt d’enllaç amb la via que vindria de Balaguer, remuntant el curs del Corb pels termes de Maldà, Rocafort, Nalec, Guimerà i Llorac, fins a arribar a Aguiló i, posteriorment, a Igualada.

imatge_3

Els anys 1929 i 1930 foren determinants en les negociacions. EI 2 d’agost de 1929 es presenta la sol·licitud de concessió del projecte de Ferrocarril directo Barcelona a Bilbao ancho normal via doble a tracción eléctrica al ministeri de Foment. L’1 d’octubre la comissió gestora del projecte de ferrocarril de Barcelona a Bilbao, davant la petició de l’ajuntament de Santa Coloma de Queralt, va visitar el terreny per a estudiar el traçat per Santa Coloma, Guimerà, Verdú i Tàrrega, enlloc del de Cervera. La consciència deIs beneficis que comportaria la consolidació del projecte mobilitza els ajuntaments dels pobles afectats pel traçat. Es convoquen reunions a Tàrrega, Vallfogona de Riu Corb i Santa Coloma de Queralt per a reconduir el tema. EI 5 de gener de 1930, D. Juan Baldomà, apoderat de la Comissió Gestora, va exposar el projecte en una conferència al teatre Goya de Barcelona, el seu cost i la manera de finançar-ho. A l’acte hi assistí un regidor de l’ajuntament de Guimerà, en Ramon Roig, el qual, a la seva tornada, es mostra molt optimista respecte a l’execució del projecte, donada la nodrida representació de distingits membres de la banca de Barcelona. EI 22 de març de 1930, el consistori, disposat a fer els esforços necessaris, redactà una acta de bones intencions i la trasllada a la Comissió Gestora del Ferrocarril. L’ajuntament, conscient que es tractava d’una obra d’interès públic, s’obligà a promoure la seva construcció i a col·laborar en les actes de cessió i expropiació dels terrenys afectats pel pas de la Iínia. En contrapartida i per l’interès comú es demanava que la Iínia fèrria travessés la població pel vessant esquerre del riu Corb, o sigui per la part de migdia davant del poble, i s’aixequés l’estació el més prop possible del nucli de població.

imatge_2ferrocarril a Catalunya, anys 30

Semblava que donat l’interès general s’arribaria a un acord definitiu, però finalment el projecte es va desestimar. EI desgast polític del regim fou un factor determinant, junt amb una manca d’interès dels sectors dirigents i de diners a les arques de l’estat. Hi hagué també pressions i interessos que es van moure per l’ombra i que van acompanyar a una lenta tramitació del projecte. Els pobles de la vall del Corb havien perdut el tren del progrés i Guimerà la seva gran oportunitat històrica.

Quin Guimerà hauríem heretat si hagués fructificat aquest projecte?

Vegeu l’article complet en aquest ENLLAÇ

Miquel Àngel Farré Targa



Comparteix la publicació:

sXVI, EL POU DE GEL

Potser és l’element menys conegut del patrimoni històric de Guimerà tot i que ben segur tots hi heu passat pel damunt molts i moltes vegades.

Els pous de la neu tenien com a objectiu el de conservar i servir al poble i al comerç, trossos d’aigua gelada, sigui conservant el gel o la mateixa neu. Pel seu punt de construcció i les formes, els pous de neu o de gel són construccions de gran valor arquitectònic.

Se’n coneix l’ús des de l’any 1700 aC a Mesopotàmia fins a la meitat del segle XIX, quan el comerç de la neu va entrar en crisi, que ja no va aconseguir superar, per la irresistible competència del gel artificial.

Els hiverns oferien bona matèria primera per omplir el pou del gel. Les temperatures eren baixes i podien arribar al voltant de 10 a 14 graus sota zero. Les geleres eren llocs on a ple hivern, normalment a l’obaga, permetien llarga durada de l’aigua gelada. Aquestes geleres estaven situades al voltant del poble i amb tot seguretat a prop del riu Corb i els gorgs naturals que s’hi formaven. Al costat del riu es provocaven petites basses, en espais de poca profunditat. Els anys de bones nevades aprofitaven tota la caiguda a la plaça i al seu entorn.

Es posava al fons del pou un gruix de rama per evitar remollir-se i també a les vores, per fugir del contacte amb les parets. Després es posava un pis de blocs separats entre ells per glaç, picat, rama i palla. Per sobre un altre pis de rama petita i palla i de nou un pis de glaç, i a així fins a omplir. Es tapava tot amb palla i es procurava que durant l’extracció (a hores de bon matí i de la millor fresca) el material restés sempre cobert d’una bona capa de palla.

Pel que fa a la seva situació, el pou del gel de Guimerà es troba al subsòl de la plaça Major i pel seu empedrat actual es dibuixa on és el seu centre i la boca, per on es tancava hermèticament, amb una pedra rodona. Aquest exemple de construcció té tota la volta de pedra.imatge_1

Pel desguàs del’aigua que es produeix en fondre’s el gel, hi ha una canal que envia el líquid fora del pou per evitar el remolliment. En el cas del pou de Guimerà i tenint present els desnivells dels carrers i de la plaça, caldria buscar la sortida en els baixos de la casa propera del carrer de Jussà fins a arribar amb una canalització fins al riu Corb.

imatge_2

Avui podem afirmar que l’entrada original era també sota la mateixa plaça i en la baixada d’un petit carreró.

imatge_3

També és un fet molt curiós que Guimerà, tenint pou de gel, sigui citat en la documentació del pou de la Pasquala, dient que el rector de Guimerà era un bon client en el repartiment de gel des de Montblanc a mitjans i finals de segle XVIII, la qual cosa fonamenta que el de Guimerà estava fora de servei.

El pou del gel és una edificació de forma cilíndrica, enfonsada en el terreny amb parets verticals i amb una volta de mitja esfera. Alguns d’aquests pous conserven el fons còncaus però la major part dels recuperats tenen ara el fons pla i empedrat. En el cas de Guimerà, encara no està restaurat i no es té constància de com està acabat.

Segons els croquis publicat per Grau i Pujol en La indústria tradicional de Montblanc i la Conca de Barberà en el segle XVIII, les dimensions del pou del gel de Guimerà i a l’espera de la seva recuperació i restauració per saber del seu fons, són aproximadament les següents:

imatge_6

Si us voleu fer una idea de la seva mida, com si fóssiu al seu interior, situeu-vos a la sortida del museu. El pou ocuparia tota l’amplada del carrer i la seva alçada arribaria per sobre les finestres del primer pis del museu.

imatge_4

Podeu accedir a tota la informació referent al poc de gel de Guimerà a través d’aquest ENLLAÇ.

Pasqual Prous i Miró, Joan Duch i Mas, Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

218 aC, ELEFANTS A LA VALL DEL CORB?

Molt s’ha escrit, i amb varietat d’opinions, sobre quin va ser el camí exacte que va seguir el general cartaginès Anníbal en la seva ruta cap a Roma. Tant en el que fa referència al seu pas pels Alps, com també per terres catalanes. Ens fem ressò en aquest article, d’una d’aquestes propostes que deixa oberta la possibilitat que les tropes cartagineses creuessin la vall del corb, ben a prop d’on es troba Guimerà.

Són temps de guerra. Està en joc la supremacia entre les dues superpotències del Mediterrani occidental, Roma i Cartago.

En el seu camí cap a la península Itàlica, el general cartaginès Anníbal, travessà la península Ibèrica sent les darreres terres que trepitjava, les catalanes.

anibal

Es creu que va partir de Cartagena a finals de maig de 218 aC, creuant l’Ebre a meitats de juliol.

Polibi (historiador grec que visqué al voltant dels anys 205 a 120 aC) esmenta que l’exèrcit cartaginès va sotmetre, els ilergets, els bergistans, els lacetans i els ausetans. Tots ells se situaven en el camí dels cartaginesos: les planes del Segrià i l’Urgell, part de la vall del Segre, les conques mitjanes i altes del Gaià, l’ Anoia, el Cardoner, el Llobregat i el Ter.

mapa4

Anníbal dividí el seu exèrcit en 3 columnes de 30,000 homes cadascuna, que després d’intensos combats van sotmetre el territori, amb la intenció de protegir la rereguarda i evitar la invasió per part dels romans. Van travessar el Pirineu i l’exèrcit es reuní de nou a Niiberis, prop de Perpinyà.

La primera columna creuà l’Ebre per Amposta i progressà per la costa amb la intenció de conquerir les ciutats costaneres. Pel centre, creuà a Móra i progressà cap a les valls de l’interior, atacant el cor del país. La tercera puja cap al nord seguint la vall del Segre fins a arribar als Pirineus. La ruta que van seguir ve marcada per l’orografia del territori.

mapa2

Sembla que Anníbal marxava al capdavant de la columna de la costa, pendent sempre dels moviments dels romans.

La campanya va durar només 2 mesos, però va ser molt costosa pels cartaginesos. Van perdre un total de 13,000 homes. Els nadius van resistir la invasió noblement.

Un cop reduït el territori català, va deixar el país sota el comandament del seu germà Hanno, amb un total de 10,000 soldats d’infanteria i 1,000 de cavalleria.

Sembla que alguns regiments de tropes auxiliar iberes van mostrar-se desafectes i 3,000 van desertar. Anníbal va considerar prudent afirmar que ell els havia donat permís per marxa i també a 8,000 més. Aquest acte augmentà la devoció de la resta, mantenint el poder moral sobre el seu exèrcit.

Per tant com a resultat de la campanya catalana, l’exèrcit d’Anníbal es va veure reduït en més d’un terç. Les tres columnes i de nou prop de Perpinyà, un total de 50,000 soldats d’infanteria i 9,000 de cavalleria.

elefants

Tornant al títol d’aquesta entrada, molt probablement, els elefants d’Anníbal formaren part de la columna de la costa, sent més fàcil i planera que les altres dues. Ara bé, sabent que més tard va haver de creuar els Alps amb aquests imponents animals, seria bonic de pensar que algun formés part de la columna central i efectivament trepitgés terres de la Vall del Corb.

Joan Duch i Mas, Jordi Sender



Comparteix la publicació:

1939, JUJOL A GUIMERÀ

Gairebé tots els guimeranencs saben que en Josep Mª Jujol fa la seva obra a Guimerà per l’amistat personal amb el rector Mossèn Francesc Camí. El Senyor Rector (tal com el meu avi l’anomenava), cridà l’arquitecte a l’agost de l’any 1939 per demanar-li la restauració de l’església de Guimerà que havia estat molt malmesa durant la guerra civil. Jujol, va acceptar i el projecte va tirar endavant. El va tenir enllestit al novembre de 1940 i el contracte se signà al 18 de febrer de 1941. Finalment el retaule es va inaugurar per la Festa Major (el dia de Sant Sebastià) el 20 de gener de 1946.

dibuix

La creativitat i la força de Jujol eren inversemblants i feien joc amb la seva fe que era ardent com així ho demostren les seves creus flamejants que podem veure sobre els dos aparadors del presbiteri.

L’altar (Ara Màxima) està deslligat del retaule i és molt senzill. La mesa la forma una llosa de marbre de 2.50m x 0.80m suportada per un peu amb el Pantocràtor fet en relleu de pedra sense polir.

esglesia

El retaule de pedra és modern però s’adapta perfectament al marc gòtic que l’envolta. Per començar no podem deixar de dir que pels temps que corrien era si més no força atrevit. Es va construir en dues fases. A la primera (1942-1943), es va fer la mesa i el basament del retaule fins al pedestal de les imatges als tallers Melendres de Tarragona. A la segona (1944-1945), es van fer la imatge central, els àngels, la Santíssima Trinitat i totes les ornamentacions al taller Torrens-Arana de Barcelona. Quan el retaule va estar muntat, Jujol el va decorar personalment, pintant directament tant sobre les imatges com sobre les parets, ajudat per Miquel Martí (1895-1981) un pintor decorador de Tàrrega. Els daurats els va fer un daurador de Barcelona anomenat Serra.

La Verge Maria és la gran figura central portada per quatre àngels. Aquesta escultura fou treballada per l’escultor tarragoní Josep Arana Esteve, a Barcelona.

verge

Es diu que la cara de Maria no va agradar del tot a l’arquitecte Jujol, encara que jo no hi sé veure el perquè. Les figures són policromades i s’hi veuen elements de pedra de color natural. Sant Antoni i Sant Josep completen el conjunt, a part d’uns àngels músics, del més pur estil jujolià i de l’Esperit Sant que se’l pot veure a dalt de tot.

Destaquen a aquesta obra els tres dossers fets de fusta. És obvi que per les seves mides (4.40m el central i 2.80m els dels costats) i pel fet de ser aeris no podien ser de pedra. Varen ser treballats en el taller d’un fuster de Tarragona.

La porta de fusta que va a la sagristia, encara (de moment) ben conservada, consta de quatre plafons. La va dissenyar Jujol fent traços amb guix sobre ella. Segons Josep M. Martí, fill de Miquel Martí, el plafó de dalt de l’esquerra el va pintar el mateix Jujol mentre que el plafó de dalt a la dreta i el de baix a l’esquerra, el va pintar el pintor de Tàrrega Miquel Martí i Florensa.

sacristia

El plafó inferior dreta el va pintar el Josep M. Martí. És aquí clara l’obsessió de Jujol, volia originalitat i no repetició en els seus traçats modernistes.

Pot ser que la millor obra que Jujol va deixar a Guimerà sigui el sagrari. En aquesta obra de ferro daurat i policromat, Jujol va trobar un perfecte equilibri entre funcionalitat i elegància. Va pintar el sagrari amb or fi tant per fora com per dins. El sagrari amb les portes obertes és, tal com deia ell mateix, un magnífic expositor del Santíssim Sagrament.

Jujol també té a Guimerà projectes que no van veure la llum per raons econòmiques, però que són força interessants. Un projecte fins ara inèdit és el retaule de la capella de Sant Sebastià. El 7 d’abril de 1945 el projecte ja estava llest, però la falta de diners va aconsellar esperar un temps. Llastimosament el moment encara no ha arribat i allà el tenim esperant.

Qui s’anima fer-li el seu altar a Sant Sebastià?

Pasqual Prous



Comparteix la publicació:

1400, RAMON DE MUR A GUIMERÀ

Com va ser que Guimerà es féu amb els serveis d’un dels pintors més importants de l’època, Ramon de Mur, per pintar una de les obres mestres del gòtic català d’estil internacional?

Ens trobem en ple període medieval. Tàrrega havia assolit una etapa d’esplendor en la primera meitat del segle XIV amb una bona vitalitat demogràfica, però aviat arribaren moments difícils; després dels anys de males collites, es deixaren sentir a Catalunya els estralls de les pestes. El lloc de Guimerà, que era del noble Felip de Castre, segons el fogatge dels anys 1365-1370 està fixat en 152 focs, que corresponen a uns 608 habitants, i estava assignat a la vegueria de Tàrrega. La població de Guimerà, en la segona meitat del segle XIV, havia tingut també una important davallada per la incidència de la pesta negra (es calculen defuncions del 30% al 40% als pobles de l’Urgell).

Al començament del segle XV es va prendre la decisió, després d’haver fet un nou temple gòtic, d’encomanar un retaule per a l’altar major de Guimerà a Ramon de Mur, un gran pintor.

Aquest molt aviat va obrir les portes del taller a la vila closa de Tàrrega, on va viure per prop de 35 anys.

En plena època medieval, els retaules eren obres d’art amb motius religiosos formades per un conjunt de taules pintades amb escenes de la Bíblia. El seu ús, però, no es va generalitzar fins al segle XII i, ja en el segle XV, la seva producció va ser molt abundant i motiu de devoció per part de tot el poble.

Amb poques dades contrastades, podem deduir que els anys d’estada de Ramon de Mur a Tàrrega foren entre el 1375 —o abans— i el 1435; les aturades puntuals a Guimerà, les visites i les estades curtes es poden datar entre els anys 1395 i 1415.

Possiblement cap al 1400 fos el moment de l’arribada de Ramon de Mur a Guimerà. En aquelles dates, Ramon de Mur es trobava en un moment de la seva maduresa artística i amb prou edat per ser responsable de signar els contractes i de presentar diferents projectes.

El començament del segle XV, malgrat tot, sembla que, a més de les dificultats per tirar endavant les obres, no era un moment gaire optimista per fer un retaule per a la nova església, però hem de donar suport a la idea que tenia uns bons padrins (entre ells el mecenatge de Dalmau de Mur I Cervelló, que entre els anys 1419 i 1430 fou arquebisbe de Tarragona).

Podem intuir que, sobre l’any 1401, el senyor del castell, el rector i el vicari de l’església, juntament amb els representants del poble, els jurats i els prohoms, es decidiren a preparar-ne i aprovar-ne el projecte.

Mostraren a Ramon de Mur l’església gòtica recentment acabada amb la gran paret llisa en què hom pensava situar un nou retaule.

imatge1

Molt aviat es dedicaren a concretar el moment per redactar un precís i estudiat contracte del retaule.

Una característica de Ramon de Mur és que no se li reconeixen deixebles, ja que podria haver tingut el costum de treballar sol o bé amb molt poca ajuda. Això ens porta a suposar que el retaule de Guimerà fou un treball de llarga durada i, fins i tot, podríem pensar que va ser fet en diferents fases, fins al 1412. Amb tot, hi ha qui sosté que algunes de les parts del retaule foren pintades —fet molt corrent— per col·laboradors o ajudants.

Si ens preguntem quins foren els motius per demanar a Ramon de Mur que pintés el nou retaule, hem d’apuntar que són diversos:

  1. Guimerà, des del 1154, pertanyia a l’arquebisbat de Tarragona, on vivia el pintor.
  2. Un altre fet és que pogués estar emparentat o relacionat amb els Rocabertí i els Mur, en aquells moments amos del castell i del senyoriu de Guimerà.
  3. Encara un altre, més pràctic i necessari, fou el pensament de com omplir el gran espai reservat per a un retaule a l’altar major.

Com es va pagar? Per una banda, el sobrant de l’obra de la trona —1401— va anar destinada a ajudes per al retaule. A més, confirma que el retaule de Guimerà es pagà amb almoines i llegats testamentaris, com també amb antigues causes pies no satisfetes durant els anys que van del 1402 al 1412, tal com es dedueix d’una concòrdia entre els jurats de la vila i la comunitat de preveres, signada l’any 1412 i aprovada pel senyor Bernat Galceran de Pinós i el degà de Montblanc.

Tant per la pintura del retaule, a causa de la seva mida, com per la quantitat de taules a pintar, es podria parlar de diferents fases de pagament, ja sigui pel que fa al seu acabament com per rebre més ajuts. En aquest punt, podem observar que hi ha constància de notes documentals sobre com es va pagar el retaule, però no en sabem el preu. Si ens fixem en altres comandes, el preu podria oscil·lar entre els 150 florins —equivalents a unes 115 lliures— i els 200 florins o més. En aquest punt, si tenim en compte que per al retaule de Púbol de Bernat Martorell, més petit —de 490 × 370 cm—, el preu fou de 270 florins de l’any 1442, podem dir que, comparativament, fou un retaule dels cars del segle XV.

imatge2recreació virtual de l’aspecte de l’església durant els s. XV-XIX

El retaule de Guimerà restà exposat a l’església de Santa Maria fins a l’any 1861, quan va… bé, això ja és una altra història.

Joan Duch I Mas



Comparteix la publicació:

MÉS OFICIS I OCUPACIONS QUE UN DIA VAN SER A GUIMERÀ

L’entrada del passat febrer, OFICIS I OCUPACIONS QUE UN DIA VAN SER A GUIMERÀ, va desfermar un munt de comentaris de suport. Alhora recordaven altres oficis no inclosos en l’article. Publiquem per tant una segona part, que ben segur no serà la darrera que dediquem a aquesta temàtica. Agraïm de nou a Josep M. Minguell de cal Carreter per les imatges que publiquem en aquesta entrada i que podeu trobar també al seu blog GUIMERÀ RECORDA.

Taverna i cafès.- Als ulls d’avui podrien ser definits com a centres d’oci i de trobada que, d’alguna manera, perduren.

En els temps passats, dels que conservo memòria, Guimerà comptava amb tres bars, cafès, o com els vulgueu anomenar. Alguns d’ells, locals plens de fum, d’humitats i de les més variades olors.

La taverna del Moretes.- Avui és al mateix lloc, a la carretera, al peu de l’antic Portal de la Font, però ja no és ben bé igual.

Cal Moretes era la taverna de tota la vida, que també feia les funcions de parada dels cotxes de línia, el del Rufes (que anava diàriament de Vallfogona a Tàrrega), i el de la Hispano Igualadina (que des de Guimerà portava la gent a Barcelona, passant per Sta. Coloma de Queralt i Igualada, també diàriament). Els moments de la sortida, i sobretot, de l’arribada dels autocars, tenien un ambient especial d’emoció i de curiositat, emmarcat pel núvol de pols que s’aixecava de la carretera quan paraven els autocars (llavor habitualment anomenats “òmnibus” –quina paraula més bonica! Llàstima que s’hagi perdut).

imatge1

El local tenia, a la dreta, una gran estufa, situada al bellmig d’un empostissat que servia per a descansar i escalfar els peus. Prop seu, un futbolí en el que nens i gran jugaven partits apassionats. A l’esquerra la barra del bar, folrada amb rajoles, i rematada per un marbre blanc gastat pel temps, i, mes al fons, dues taules rodones amb una catifa verda al mig, on els homes jugaven a cartes.

A cal Moretes també feien de fonda (com també a cal Ganader), i allotjaven els pocs viatgers que passaven per Guimerà. El Ton, pare de la Roser, que avui regenta el bar amb el seu fill Jordi, a més de servir al bar, i fer de pagès, també era barber, i arreglava caps i barbes al menjador de la casa, situat damunt del bar. Al soterrani del bar, el celler, feia les funcions de refrigerador, natural, i de magatzem dels sifons, gasoses i altres begudes.

Cal Ganader.- Una casa avui tancada, que complia diverses funcions a l’hora. Era bar, cafè, sala de cinema, i sala de ball, en dos edificis. Mirant a la carretera, i al seu peu, hi ha el bar, l’edifici s’eleva i forma un arc damunt del carrer Jussà, que aguanta la sala del cabé de dalt, la qual connecta amb l’altra banda del carrer, on hi ha la sala del cinema, que, a l’hora, és també sala de ball, rodejada de llotges de fusta i ferro, que se sortejaven per a la Festa Major, en una mena d’amfiteatre, i en el primer pis.

imatge2

Lo Manel del Ganader era músic i cafeter. En el temps que el poble estava ideològicament dividit, havia format una orquestra (L’”Orquestra Duch”) que tocava a la seva sala de ball alguns diumenges i els dies de festa assenyalada. El cinema i el ball eren activitats lúdiques oposades a les sardanes que es ballaven a la sala parroquial (on també hi havia una orquestra “La Segarrenca”), establerta en el casal que havia estat escola de les monges, i que avui és, senzillament, el Casal de tot hom.

Els diumenges a migdia, a l’hora del vermut, a cal Ganader tocaven sardanes amb gramola, i, a la tarda, es feia cinema. Normalment dues pel·lícules (m’han dit que les parets de la sala conserva encara avui aquells cartells anunciadors de les pel·lícules plens de color i de misteri –conservo un record especial del d’Ivanhoe-).

imatge3

El cinema es projectava en combinació amb Ciutadilla. De tal manera que la primera pel·lícula de Guimerà era la segona a Ciutadilla (o a l’inrevés). El Milio (de cal Milio, que tenien peixateria i botiga de queviures) amb un moto, es cuidava de fer el canvi a la mitja part, tant estiu com hivern, amb vent pluja i fred (vagi per ell el nostre homenatge i reconeixement. Gràcies).

Cal Perdigall, també anomenat cal Xes.- El bar estava a la banda de dalt del carrer Jussà, després de cala Doreta, i, al fons tenia una llarga escala que pujava fins a la plaça.

Tota la família de cal Perdigall s’ocupava del bar. El Ton, la seva esposa i la seva filla, el seu gendre, el Llorenç, i fins hi tot la seva germana, coneguda com la Maria Muda, per la discapacitat que l’afectava, malgrat la qual es feia entendre força be, i amb simpatia (tinc molt present la seva rialla agraïda). El Ton, que s’aguantava els pantalons amb elàstics, feia marxar la canalla enviant-los “a empaitar el Negrin” mentre fuetejava les taules de marbre amb el drap que sempre portava a l’espatlla.

El fons del bar hi havia una estufa, i mes al fons, en una sala separada, una gran taula rodona per a jugar a cartes. Més d’una vegada s’havien fet partides importants ….

Del bar recordo, sobretot, la pissarra que tenia a la paret de l’esquerra, més o menys al mig del local, on s’apuntaven els resultats dels partits de futbol dels diumenges, que se seguien per la radio, alguns amb el cor encongit.

El matador de tocinos. Que és el mateix que nomenar al Cesc de la Lliga.- Aquesta era una feina només d’hivern.

Els Cesc anava per les cases amb una gran caixa de fusta al coll, que quan s’obria descobria una colla de ganivets, de diferents formes, arrenglerats, pedres de rascar i, per damunt de tot, un ganxo punxegut que, en el moment precís, es clavava sota les barres de l’animal que començava a giscolar veient prop el final.

La cerimònia, si, “cerimònia” de matar el porc, era una festa familiar amb participació de tots i, amb gran protagonisme de la canalla.

Algunes famílies mataven el porc al corral, però la majoria ho veia al carrer. El Cesc, després de posar l’animal sobre el banc amb l’ajuda dels altres homes, amb un ganivet llarg i afilat li seccionava la jugular de la qual brollava sang abundant que la mestressa de la casa recollia en un cubell mentre la remenava constantment amb la mà per a que no quedés presa i liquada. Amb aquesta sang després es feien les botifarres negres. Entre tant, els nens de casa, aguantaven la cua.

Mort l’animal, calia xollar-lo, treure-li el pèl, cosa que es feia després de socarrimar-lo, a banda i banda, mentre uns tiraven aigua calenta, i altres rascaven la pell amb pedres poroses.

imatge5

I a partir d’aquest moment tornava a tenir gran protagonisme el Cesc en la sempre delicada i precisa feina de trossejar l’animal. Començava tallant-li les potes. Després el posava dempeus (però sense peus), com si estigués agenollat, damunt la fusta, amb l’esquena ven recta i neta; li treia el cap, i “li feia la clenxa” amb un ganivet afilat, és a dir, li feia un tall des del cap fins a la cua, a banda i banda de l’espinada, per després tallar la rel de costelles i obrir-lo. A partir d’aquest moment, treia freixures, budells, llom, ronyons, etc., separava els pernils, repartia la cansalada, i, allò més important, donava la bufeta a la canalla, que l’omplien de vent bufant amb una carta per a fer-la servir de pilota.

Les peces eren recollides en cubells i galledes, i en poca estona del tocino no en queda res. El Cesc netejava els ganivets, els guardava ordenadament a la caixa, bevia un trago de vi, saludava la gent, i marxava.

Els Pastors.- A Guimerà hi havia tres ramats de bens. El de cal Mota, el de cal Biel, que després va ser del Gatneu, i el de cal Cano. Cadascun d’ells pasturava una part del terme.

imatge4

L’Isidre era el pastor de cal Mota. Era un home més aviat petit, vestit amb gorra, jec i armilla, que anava davant del ramat, rodejat de gossos, amb el sarró a l’esquena i el bastó a la mà. De vegades portava als braços algun corderet que havia nascut durant el dia. Guardaven el ramat al carrer de Sant Jordi, prop de la Creu.

No faltava mai a la Missa del Gall, perquè deia que era la missa dels pastors.

Al coll, o amb carretó, portava els bens a l’escorxador que hi havia a la plaça, on ara hi ha el Museu. Ell mateix els matava, i després portava la peça a la carnisseria que tenien a cal Mota, que era, més o menys, a la meitat de la costa del Barri.

A cal Biel, que era una família llarga, s’encarregaven ells mateixos de pasturar, i tenien la carnisseria davant de cal Canyo, sota el portal de Tàrrega.

imatge5

No sabria dir-ne més coses, llevat de què tancaven el ramat al raval, entrant pel camí del darrere. Ho havia vist moltes vegades, especialment meravellat quan les mares corrien per donar de mamà als corderets després d’un dia sense estar amb ells.

A cal Cano no tenien carnisseria, i per a mi el ramat tenia un cert aire de misteri perquè llavors no sabia veure per a què servia. La casa era a la carretera, després de cal Sebastià del Llort, i el corral el tenien davant, a l’altra banda.

El Cisteller, canyisser.- Ras i curt, parlem del Sisco del Sereno, que en un petit local a la carretera, feia canyissos, coves i cistelles, i es cuidava de la bàscula que estava tot justs davant, a l’altra banda.

Era un home alt i ferm. Veure com movia per mans per a formar un cove, o per a estructurar un canyís trenant canyes partides i altres de senceres, era una meravella. També era molt pràctic una mena d’embut de ferro, muntat sobre un cavallet, que tenia la boca afilada, i que servia per a pelar canyes passant-les en sentit contrari a la direcció de la fulla.

Els coves, fets amb vímets, servien per a portar els raïms al temps de la verema, per a posar les figues a assecar, per a portar pedres, i mil coses més. I les cistelles, també de vímet, no cal que en parlem perquè encara les podem veure avui en moltes botigues.

A la bàscula es formaven llargues cues de carros carregats de portadores, per a tarar i pesar els raïms que la gent que veremava portava a la fasina, a la cooperativa o a cal Ponet. El pes i la tara quedaven estampats en un cartonet que hom guardava curosament. El trànsit dels carros deixava marcades profundes roderes a la carretera, mentre l’aire s’inundava del dolç olor del most i estols d’abelles els envoltaven.

Avui ho deixem aquí. En queden més oficis desapareguts per a comentar, i ho farem un altre dia. Acabem, però, amb una petita referència a l’ofici de ramader, i al de sereno, que jo no vaig veure pas, però que algun dia hi van ser perquè han donat nom a unes cases i a llurs nissagues. Com ho van fer l’adroguer i el manescal.

Josep Corbella i Duch



Comparteix la publicació: