LA VALL D’ALFED o ALFEZ

Com tots sabem, Guimerà es troba a la Vall del Corb. Sabem però, d’on bé aquest nom? Potser fa referència a l’ocell, usualment associat amb la malastrugança?

Aquest nom, molt més probablement prové del llatí curvus, és a dir, que fa ziga-zagues, en referència al curs sinuós del riu.

Però la Vall no sempre s’ha anomenat així.

En la documentació dels segles X al XII, referent a la conquesta de la Vall i de les comarques veïnes, es fa referència a la constitució dels termes castrals que organitzen l’exercici del poder i enquadren els habitants amb la conquesta feudal.

El primer document que fa referència a la vall és de l’any 1033 i descriu la venda del castell de Montclar. Parlant dels límits d’aquest castell, al nord, diu textualment: “venit per Valle Alfez unque in termine Sancta Cholumba vel Cheralto….”. A partir d’aquest moment, Alfez és el topònim utilitzat pels senyors feudals  per a descriure el que formava la Vall del Corb, camí natural des de Santa Coloma de Queralt fins a Lleida. En un altre document posterior, del 1058 (on apareix per primera vegada el castell de Guimerà), fa referència a Fores, que limita al Nord amb la vall Alphedi. Altres documents al llarg del mateix segle, posen límits a diferents castells, parlant de la vall com a valle de Alfed,  Alfez, Alphez, Alphezi vallis

D’on prové, doncs, aquest nom? L’etimologia d’Alfedi pot derivar-se de l’àrab,  al-hawz que descriu un espai de terra treballada al voltant d’un nucli d’assentament, o bé de la paraula també àrab al-fahs que es refereix  un espai de terra conreada prop d’una zona de pastures.

L’any 714, l’exèrcit musulmà va conquerir Saragossa. Des de aquell moment es va iniciar la conquesta de l’actual Catalunya. Al nord de Catalunya, al segle IX, els reis francs van ajudar a expulsar els àrabs. La dominació islàmica va ser petita en aquesta zona, que no s’arribà a islamitzar, en canvi, la zona sud i oest de Catalunya restà més de 300 anys durant el control musulmà.

No sembla un mot triat a l’atzar, i sembla indicar l’excepcionalitat de la terra treballada a la vall, bé per la seva qualitat, be perquè a la seva rodalia no hi havia res de semblant. Sembla, per tant, que quan els magnats cristians fan efectiva la conquesta, fan servir el mot àrab per a identificar-la.

Avui en dia, segles després, a part de l’increment del turisme com a motor de l’economia, la vall d’Alfed segueix sent eminentment agrícola, amb abundància de conreu de cereals, vinya, oliveres i ametllers.

Nota: La informació referent al topònim Alfedi, l’hem extret del llibre L’aigua conquerida. Hidraulisme feudal en terres de conquesta de Carolina Batet Company.

 

Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

2017, EL MUSEU DE GUIMERÀ-VALLSANTA PREMI CULTURÀLIA

En una entrada anterior vam fer esment del Premi Culturàlia atorgat al Mercat Medieval de Guimerà (veieu l’article   2005, EL MERCAT MEDIEVAL PREMI CULTURÀLIA). Toca ara recordar la segona vegada en la que l’activitat cultural a Guimerà ha estat reconeguda amb aquest guardó.

El Centre Cultural de Tàrrega atorga, des de l’any 1998 els Premis Culturàlia, en reconeixement de la tasca social, cívica i cultural realitzada per persones i entitats de la ciutat i de la comarca de l’Urgell.

En una altra entrada dins aquest blog (2006, EL MUSEU DE GUIMERÀ) teniu total la informació del projecte de reforma i posterior obertura del museu. Un munt de feina aleshores i després de forma sostinguda durant tots aquests anys, per a poder mantenir obert aquest equipament cultural fins l’actualitat.

I en el següen enllaç, teniu l’audiovisual rodat al Museu de Guimerà en motiu dels XX Premis Culturàlia on s’explica la raó de ser de l’Associació guimera.info i es dona informació sobre el Museu de Guimerà.

 

En podem estar ben orgullosos!

Recollim a continuació la nota de premsa referent al dit premi:

“Museu de Guimerà-Vallsanta, premi comarcal: situat al nucli antic de Guimerà (Urgell), aquest equipament museístic alberga diferents peces trobades en les excavacions realitzades al Monestir de Vallsanta entre els anys 1986 i 2008 així com d’altres exposicions temàtiques: els monestirs cistercencs de la comarca, ceràmica ibèrica, creus de terme, mostra dels treballs realitzats per diversos autors sobre les portes velles de Guimerà i audiovisuals. A la segona planta s’hi troba una sala d’audiovisuals i un espai per exposicions culturals i artístiques. A més hi ha una petita botiga on es poden trobar records de la vila de Guimerà. Totes les aportacions econòmiques han estat fetes per particulars. El guardó l’ha recollit el director del Museu, Pasqual Prous, que ha destacat l’esforç que es fa per mantenir l’equipament obert a les visites tots els caps de setmana des del 2011.”

Moment de l’entrega del premi i posterior discurs del Pasqual Prous.

 

L’equip amb el premi en mà!

L’acte va comptar amb la presència de Carme Forcadell, Presidenta del parlament de Catalunya, mesos abans de ser empresonada.
Aquí teniu el seu discurs.

Moment de l’arribada i multitudinària recepció de Carme Forcadell al Teatre Ateneu.

 

 

Jodi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

LA TORRE DE RAVINAGRE

A Guimerà, quan parlem de “la torre”, tots tenim clar que ens referim a la torre de guaita del Castell, al cim del poble. En aquest cas dediquem l’article a “l’altra” torre, anomenada de Ravinagre o de Muntdessó, també ubicada dins el terme de Guimerà. Era una torre de guaita, amb una estructura semblant a la de Guimerà, potser més petita, dita de Ravinagre, que controlava el camí que anava de Guimerà a Passanant i la Pobla de Ferran.

La funció d’aquestes torres era la vigilància d’un camí o d’un territori, avisant de perill a la torre o castell més proper. Solien formar part d’una xarxa defensiva organitzada entorn d’una fortalesa central, amb la qual es comunicaven visualment.

Pilar d’Almenara, prop d’Agramunt. Un bon exemple per a visualitzar com podria haver estat la Torre de Ravinagre.

Segons J. Bolós “molt sovint, la funció d’aquestes torres era la de vigilar un camí”. Aquest fet s’ha comprovat en la localització de les restes de la torre de Muntdessó o Ravinagre,20 al terme de Guimerà, que controlava un antic camí estratègic que va de Guimerà a Pobla de Ferran i Passanant i que podia comunicar amb el “camí ral”.

Les restes d’aquesta torre es redueixen a la part inferior d’una torre de planta circular. El diàmetre interior fa 210 cm i el gruix de les parets és d’1,90 m a 2,10 m. Només s’ha conservat la part baixa de la torre fins a una alçada de poc més d’1, 5 m. Per la part externa, a la banda sud, hi ha un tros de paret; a la banda nord, n’hi ha un altre.

Base d’aquesta torre circular que s’aixecava sobre un esperó rocós de la vall del Ravinagre. Font Enciclopèdia catalana

 

Les parets són fetes amb pedres del país, tallades a cop de martell i escairades. Els carreus poden fer 13 cm d’alt per 32 cm de llarg o bé 16 cm per 51 cm. Són col·locats en filades horitzontals.

No sembla pas que es pugui relacionar amb un lloc de poblament, atès que resta envoltada d’un espai conreat. Es pot datar en època romànica, sense més precisions.

Si hom té present el gruix de les parets, podem suposar que devia tenir una alçada considerable.

En aquesta comparativa de diferents torres cilíndriques (incloent-hi la imponent Torre de Vallferosa, de visita “obligada”), especulant amb la seva possible alçada.

 

En principi, hem de pensar que és la part inferior d’una possible torre de guaita, que cal relacionar amb el camí que devia passar per aquesta vall. Si hom té present el gruix de les parets, podem suposar que devia tenir una alçada considerable. No sembla pas que es pugui relacionar amb un lloc de poblament, atès que resta envoltada d’un espai conreat. Es pot datar en època romànica, sense més precisions.

Documentació gràfica i notes de la troballa de la torre.

 

On és la Torre de Ravinagre?

Són múltiples les indicacions que hem trobat i que guien cap a la torre… i totes semblem porter a llocs diferents. Les hem seguit en diverses excursions però no hem estat capaços de trobar les restes de la dita torre. Incloem aquí les diverses indicacions per si algú s’anima i la troba.

A l’enciclopèdia Catalana trobem les explicacions d’en Joan Duch:

“Les restes de la torre són a mig vessant E de la petita vall del Ravinagre, sobre un esperó rocós. Era a la partida de Muntdessó, damunt de l’antic camí que comunicava Guimerà amb la Pobla de Ferran.

Si venim de la carretera de Tàrrega, un cop a Guimerà, havent passat el pont del Riu Corb, hem d’agafar una pista de terra que s’enfila cap a la serra (direcció SE). Havent fet 1, 5 km, arribarem a un encreuament, on hem de girar cap a la dreta. Pocs metres més amunt hi ha una altra cruïlla; cal seguir recte endavant i baixar a la vall del Ravinagre. Sense travessar el torrent, hem d’anar cap a la dreta i seguir el curs avall, al llarg d’1 km aproximadament. La torre és al cim d’un esperó rocós, envoltat de camps.”

També s’indiquen unes coordenades 31T CG 492 que fan referència a un mapa de l’Instituto Geológico y Minero de España. Preguntant directament al IGME, ens van indicar que les dites coordenades pertanyien al sistema MGRS (Military Grid Reference System) emprat per l’OTAN. Les coordenades no feien referència a un punt concret sinó a una àrea quadrada de 100 m x 100 m. Sembla prou precís, però estem parlant d’una superfície de 10,000 m² enmig de camps, matolls, arbres… de difícil caminar i accés.

En aquest altre mapa, força imprecís tot sigui dit, apareix una indicació amb la posició de la torre.

Altres indicacions apunten a la partida de Muntdessó, que podem trobar en el llibre Guimerà de Miquel Àngel Farré Targa.

Si us animeu a buscar la torre, sort! Si més no, gaudireu d’unes excursions per uns paratges molt bonics.

 

Joan Duch i Mas, Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

LA LLEGENDA DE LA TROBALLA MARE DE DÉU DE LA BOVERA

La construcció i ubicació del santuri de la Bovera, prop de Guimerà, té uns origens històrics ben documentats, que cubrirem més endavant en un altre article. Reproduïm en aquesta entrada al blog, els fets segons ens explica la tradició popular, tal i com està escrita en el llibre Fets, costums i llegendes – L’URGELL, I, d’en Joan Bellmunt i Figueras.

“És tradició que aquesta imatge de la Mare de Déu la trobà un pastor de cal Duard, que guardava els bous per aquestes contrades i, concretament, al lloc on s’ubicà l’ermita.

Ja feia uns dies que el bon pastor observava com un bou del ramat es fixava en un lloc concret, I fins I tot els darrers dies li semblà al pastor que s’agenollava. Encuriosit per aquell fet  s’acostà a l’animal, a sota , d’una alzina i seguint la mirada va descobrir, entre les branques, un imatge de la Mare de Déu.

El pastor, en fer la preuada troballa la guardà, I a l’hora de retirar el ramat se l’endugué a casa seva, on la posà en un armari tan bon punt arribà.

Anà a comunicar-ho a la família i amics, i quan aquests acudiren contemplaren, estranyats, que dins l’armari no hi havia res. El pastor quedà d’allò més estranyat, però per esbrinar què havia passat decidí anar fins al lloc on havia fet la troballa. I quina no fou la seva sorpresa en trobari la imatge de la Verge.

L’agafà de nou i va tornar a empendre el camí del poble. Però en arribar-hi i voler-la ensenyar, la imatge havia desaparegut una altra vegada.

El pastor anà a dormir a dormir al jaç, però per més que la palla era flonja, no aclucà l’ull. En trencar el dia agafà els bous i emprengué de nou el camí per indagar si havia perdut la imatge pel camí o tornava a estar al mateix lloc.

Només arribar el bou s’ecaminà a l’alzina, i el pastor també, la marededéu tornava a ser allí (diuen que és la mateixa alzina que avui encara hi ha) i agafant-la per tercera vegada intentà portar-la al poble. Tampoc ara no ho aconseguiria.

Assabentaren del fet el rector i s’acordà d’anar-hi en processó a buscar-la, però ni així aconseguiren de portar-la al poble, amb la qual cosa entengueren que era la seva voluntat de no moure’s d’aquell lloc.

I el poble, ple de devoció, hi aixecà una ermita, per venerar aquella imatge, que a partir d’aquell moment anà prenent una popularitat immensa en tota la contrada.

Aquesta popularitat va fer que el santuari de la Bovera hi pugés gent vinguda de totes bandes.

També els poetes hi van venir, i al paper es van plasmar centenars de cants a la Verge.”

Fets, costums i llegendes – L’URGELL, I, d’en Joan Bellmunt i Figueras

 

Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

1992-2005, ASSOCIACIÓ AMICS DE LA VILA DE GUIMERÀ

L’any 1992 el poble de Guimerà notava una davallada d’actes culturals i recreatius  que els guimeranencs trobàvem a faltar, ja que sempre hi havia hagut un bon caliu d’activitats de tota mena.

Es palpava un refredament de vida social al que no s’estava acostumat, perillava el grup de joves, el teatre, reunions de colles, cavalcada de reis, esport, etc., en definitiva tot un seguit d’activitats que feien sortir al carrer infants, joves i grans per gaudir del temps de lleure i que ajudaven a socialitzar els habitants.

Moguts per aquest fet els comentaris de carrer deien que alguna cosa s’havia de fer i que si no hi havia suficient força per part dels que hi havia al poble s’invitava, al projecte, a tots el guimeranencs que vivien fora.

Així doncs, una petita comissió es va començar a reunir a una de les sales de “Can Cabreta” seu de reunió de moltes activitats.

Objectiu: Crea, activar i realitzar activitats socials i culturals, sense ànim de lucre, en pro de la Vila de Guimerà. Aquest era el primer punt dels estatuts que es van redactar.

Es va crear una junta amb president, secretari i vocals per començar a engrescar a la gent de la vila i de fora vila a fer-se socis per engegar aquest projecte.

L’increment de socis era progressiu a mesura que anaven passant els anys

Anys Socis
1993 40
1884 50
1995 61
1996 75
1997 84
1998 90
1999 98

Aquest imprès que mostrem a continuació era el punt de partida per tal de formar part de l’associació

Normalment era un soci per família o casa, la qual cosa volia dir que s’havia aconseguit que una molt bona part del poble recolzava l’iniciava ajudant i participant en el projecte.

La quota era de 2.000 pessetes l’any (12 €). Aquests diners anaven destinats als costos que generaven les activitats i el material necessari.

La comissió gestora estava representada, bàsicament, per persones de la cultura, de la joventut, de la parròquia, de l’ajuntament i altres moviments socials.

Les reunions setmanals començaven a donar fruit i ja es perfilaven projectes:

  • Representacions teatrals a la plaça.
  • Pessebres vivents amb maniquins per Nadal.
  • Teatre.
  • Tertúlies amb pa torrat a la plaça les nits fredes d’hivern.
  • Guimerà de nit a l’entorn de la Pasqua.
  • Homenatge a Àngel Guimerà.
  • Trobada dels cognoms Guimerà.
  • Berenar a la Bovera a l’agost.
  • Sardanes
  • Partits de futbol.
  • Dinar de germanor a la Bovera el primer dissabte de setembre com a cloenda dels actes de l’estiu.
  • Primers mercats medievals.

Alguns d’aquests actes van quedar consolidats i fins i tot es mantenen avui, altres es van perdent, però l’acte principal de celebrar un MERCAT MEDIEVAL va prenent força, any rere any a partir de 1994.

A partir de 1994 tots els esforços van encaminats a consolidar el MERCAT MEDIEVAL i el març de 2005 s’adreça una carta a tots els socis per fer una reflexió sobre la continuïtat de l’associació demanant la seva opinió mitjançant una enquesta, per tal de poder decidir entre tots el seu futur.

Veure carta i enquesta a continuació:

Carta als socis març 2005

El juny de 2005 s’adreça una nova carta amb el resultat de l’enquesta que recomanava deixar-la activa i congelar les quotes esperant nous comandaments per l’associació, però a partir d’aquell moment tots els esforços, temps i recursos van anar destinats al Mercat Medieval que a causa del seu increment creixen no va permetre poder seguir l’activitat com Associació Amics de la Vila de Guimerà.

Veure resultat de l’enquesta a continuació:

Carta als socis juny 2005

Durant aquests anys s’editaren una sèrie de revistes plenes de fotografies i d’articles que s’anaven realitzant. El nostre objectiu és poder-les aportar a la biblioteca virtual, d’aquesta mateixa web, tan bon punt les tinguem digitalitzades.

Així doncs, el projecte iniciat el 1992 acaba el 2005 havent deixat unes bones empremtes i on queda palesa la voluntat dels guimeranecs de mantenir sempre viu el poble de Guimerà.

Cordialment,

Francesc Xavier Busquets



Comparteix la publicació:

PER QUÈ SANT ESTEVE?

Guimerà compta amb una gran església parroquial dedicada a la Mare de Déu, Santa Maria de Guimerà, però, a més, al bell/vell mig del poble compta també amb la capella de Sant Esteve, al costat de la plaça Major, tocant a l’antic Hospital; Cal Manseta avui.

És una esglesiola discreta, gairebé sols perceptible com a tal per la seva campaneta i per una porta interior amb vitrall. Té una estructura arquitectònica medieval, però un interior totalment modernitzat. Conserva sols un parell d’elements de la capella que es va erigir al segle XIV.

També s’hi pot trobar, a la dreta de l’altar, una petita reproducció d’una pintura que representa a Sant Esteve, pintada per Ramon de Mur a mitjans del segle XIV. Una representació iconogràficament canònica del sant, amb tres pedres al cap, símbol de com va morir, la palma del martiri a la mà i vestit com a diaca amb túnica dalmàtica.

L’original de l’obra es troba al Museu Episcopal de Vic, just al costat del gran retaule de l’església parroquial. Al museu vigatà no disposen de més informació de la peça, però, gairebé sens dubte ens podríem aventurar a dir que aquesta també va marxar de Guimerà juntament amb el gran retaule de Ramon de Mur de l’església.

No és gens comú d’un poble rural de la zona, englobant l’Urgell, la Segarra o la Conca de Barberà, que en un poble hi hagi dues esglésies. I de Guimerà semblaria menys normal comptant com pot presumir d’una església parroquial de grans dimensions. Una església parroquial sols concebible si s’entén el poble de Guimerà com un poble amb un nombre destacat d’habitants i d’una riquesa econòmica important en els temps de la seva construcció. Com era el cas.

Potser no s’ha parlat mai prou de la riquesa econòmica que va generar pel municipi el fet de comptar amb un mercat setmanal (gràcies al dret atorgat pel rei Jaume II el 1294). Una riquesa que va permetre comptar amb una gran església parroquial, un importantíssim retaule gòtic, unes muralles consistents… i també amb una segona esglesiola.

La capella de Sant Esteve es trobava al mig del bullici d’aquells dies de mercat. Al costat de la plaça Major i de les Ascorones, on es devien congregar venedors i compradors. Però també a tocar dels carrers on, de ben segur, residia una petita comunitat jueva en aquells temps (Carrer Maimó, Carrer Cacau). Una comunitat jueva que es devia dedicar al comerç, a alguna tasca artesanal que pogués ser oferta en dia de mercat o en la tasca de prestamistes, sempre relacionada amb el poble de David.

Però no és sols curiós el fet que Guimerà compti amb dos centres de culte religiós. També ho és que aquest culte estigui dedicat al protomàrtir (el primer dels sants màrtirs del cristianisme) Sant Esteve.

Esteve no és el patró de Guimerà, sent-ho com ho és un altre sant màrtir, el cavaller romà Sebastià. De Sebastians sempre n’hi ha hagut a Guimerà, però Esteve no és, en cap cas, un nom comú a la vila.

I si mirem també a la zona geogràfica, podem analitzar que no hi ha esglésies dedicades al màrtir mort a pedregades. No és comú a la Vall del Corb, ni a la coneguda com a Baixa Segarra, ni tampoc a l’Urgell. Resulta, si més no, curiós.

Així doncs, per què els guimeranencs del segle XIV van dedicar una capella al protomàrtir? Per què no la van dedicar a qualsevol altre sant, com per exemple Sant Jaume, estant la capella construïda al costat de l’antic Hospital, destinat a peregrins?

Doncs té una explicació.

El 1368 Aldonça de Castre és baronessa de Guimerà. És la filla i hereva de Francesca Alemany, senyora de Guimerà, i de Felip de Castre, baró de Castre. Els seus cognoms són de rang de primer nivell entre la vella noblesa catalana. Aquell any Aldonça es casa amb Bernat Galceran de Pinós i de Fenollet, d’un llinatge tan important com el de la seva esposa, i aquest serà baró de Guimerà amb ella al llarg de la seva llarga vida, i també després de la mort d’ella.

La meva teoria és que és a Bernat Galceran de Pinós a qui cal atribuir el fet que la capella de Sant Esteve dugui aquest nom.

I tot comença amb una llegenda, o amb un miracle. Que cadascú ho cregui com vulgui.

És la Llegenda del Rescat de les Cent Donzelles. Una llegenda de tradició oral, recollida en alguns textos medievals, que explica com el cavaller noble Galceran de Pinós fou fet presoner pels musulmans quan liderava un intent de conquesta d’Almeria el 1147. Aquest almirall Galceran de Pinós és un avantpassat del nostre Bernat Galceran de Pinós.

Els musulmans demanaren a canvi del cabdill cristià un rescat de 100 mil monedes d’or, 100 peces de brocat, 100 cavalls, 100 vaques i 100 donzelles.

Aquests centeners de rescat foren reunits i disposats per entregar, però l’aparició miraculosa de Sant Esteve i Sant Genís alliberen de la cel·la a Galceran de Pinós i als seus companys, i així pot escapar, sense que tan important rescat hagi de ser pagat.

Des d’aquell moment, el llinatge Pinós sempre va honorar aquell avantpassat salvat per intercessió miraculosa i procuraven dedicar, allà on eren senyors, un centre de culte al protomàrtir, o a Sant Genís.

I un d’aquests indrets fou Guimerà.

L’altra església de referència dedicada a St. Esteve en relació amb els Pinós és a Bagà, d’on són originaris.

Però no sols queda aquí la cosa en relació amb el personatge llegendari: també tots els descendents masculins d’aquell il·lustre Galceran de Pinós empraren el nom complet del seu avantpassat. Així, el nostre Bernat Galceran de Pinós en realitat de nom sols es deia Bernat, però tant ell com els seus parents homes, com els seus fills i més descendents, es diguessin com es diguessin, sempre portaven de segon nom “Galceran”. Era, per dir-ho d’alguna manera, una extensió del cognom. D’aquesta manera, el pare i el germà gran de Bernat es deien Pere Galceran de Pinós. O mirem els noms dels molts fills que Bernat va tenir (després d’enviudar d’Aldonça es va casar dues vegades més): Pere Galceran, Francesc Galceran, Bernat Galceran, Ramon Galceran o Berenguer Galceran. O el curiós cas d’un nét seu, que es va dir Galceran Galceran de Pinós (sí, dues vegades). Així també diferents barons de Guimerà es digueren Felip Galceran de nom. I el primer comte de Guimerà (1599) es digué Gaspar Galceran de Castre-Pinós.

Per cert. Una darrera curiositat. Aquest primer comte no va tenir fills amb la seva esposa, cosa que comportà que el llinatge comtal s’estronqués en la seva branca directa. Però sí que consta un fill il·legítim de Gaspar Galceran. Sabeu quin nom li va posar? Esteve Galceran!
L’homenatge a aquell oncle guerrer de la Reconquesta i als sants que el salvaren, segurament van ser els que van portar a Bernat Galceran de Pinós a imposar el nom del protomàrtir a la capella guimeranenca i a demanar a Ramon de Mur si podia pintar una petita taula més (després de la feinada que havia tingut, ja no venia d’aquí!) dedicada a Sant Esteve. Quan ell va arribar a Guimerà ja estava finalitzada la construcció de la capella, però seria segurament ell qui la dedicaria al sant.

Bernat Galceran visqué molts anys, fou un noble estimat i fou un dels nobles més destacats dels temps confusos que va viure. Morí a Guimerà el 8 d’abril de 1425 i per petició seva va ser enterrat a l’església de Sant Esteve de Bagà. Durant la seva vida van transcórrer el regnat de fins a cinc reis diferents i amb successions al tron que no es queden enrere amb la saga de Joc de Trons. Però això es mereix una història a banda.

Roger Rosich



Comparteix la publicació:

s. XX, COMERÇ ANTIC DE GUIMERÀ

Com molts altres joves, un dia, va deixar el poble. Tenia 27 anys, a casa feien carros, però la seva vida va anar per altres camins; va conèixer una noia de Badalona en una festa major a Guimerà, es van casar i ha viscut fins ara en aquesta ciutat del Barcelonès. Ell, mai ha deixat de venir al poble, hi conserva la casa on va néixer,

“Qui perd les arrels perd la identitat” diuen. Ell, ha fet bé.

Parlem sovint del seu estimat poble; mirem fotografies antigues i em comenta com han canviat algunes cases, alguns carrers, el riu, els camps i així parlant parlant va començar a recordar persones i coses del passat; va començar a dir-me totes les botigues que ell havia conegut.

Oficis, al poble, n’hi ha més, la pagesia, el bestiar, els transports, la construcció i molts altres (ho podeu lllegir els 3 articles d’en Josep Corbella publicats en aquest blog, OFICIS…, MÉS OFICIS… i DARRERS OFICIS…); però ens vàrem centrar en botigues físiques, establiments on la gent comprava les coses del dia a dia.

Es tractava de fer memòria, posar un granet de sorra, mirar que no s’oblidés aquesta part de la història de Guimerà que només recorden els més grans.

Ell té 90 anys, així que els seus records van dels anys 30 fins avui; algunes botigues, poques, es mantenen, altres no.

VERSIÓ COMPLETA PDF

  1. CAL ROSICH – Hi havia una fleca de Cal Cornet.
  2. MATILDE DE CAL PONET – Perruqueria de dones.
  3. CAL SERENO – Canyissos sota-teulada, coves i cistells.
  4. CA LA MODISTETA – Merceria, plats i olles. Estris de la llar.
  5. PEPET DEL PRÉSSEC – Fusteria.
  6. CAL GANADÉ – Cafè, sala de ball i cinema.
  7. CAL AIGÜELO – Barberia, anys més tard sastreria de Cal Carabasser.
  8. CA L’ANXICA – Diumenges i festius, cafè.
  9. CAL FRANCESC – Queviures.
  10. AL COSTETA – Fleca.
  11. CAL FUSTER FARINETES – Fusteria.
  12. CAL MORETES – Cafè, barberia.
  13. CAL PEROT ara CAL BATISTE – Cafè i sala de ball.
  14. CAL MILIO – Queviures i peixateria. Espardenyes i subministrament de butà.
  15. CAL SILVESTRE – Fusteria.
  16. CAL VENTURA – Ferrer.
  17. CAL PERDIGALL – Cafè, espardenyeria, fleca. Més tard telèfons a la plaça.
  18. CAL  DORETA – Ferrer.
  19. CA L’AIGUADÉ – Estanc (tabacs i segells). Queviures i estris per la llar. Adobs i productes per la pagesia.
  20. CAL COIX – Farmàcia.
  21. CAL FERRER – Ferrer.
  22. CAL CARAGOL – Baberia i bast (guarniments pels cavalls). Era també matalasser ambulant.
  23. CAL PAULETA – Sastreria i teixits.
  24. CA LA JANTA (CAL PONET) – Escola al pis de dalt, farmàcia al carrer del Portal.
  25. CAL BIEL – Carnisseria i llet, un temps telèfons.
  26. CAL MUS – Carnisseria de Cal Jan.
  27. CAL BARRI – Sabateria.
  28. CAL BARRI – Sastreria en un local de Ca la Bepa i també matàven el porc.
  29. CA LA BEPA – Queviures.
  30. CAL CANYO –  Fleca.
  31. CAL JAN – Verdures i més tard amb Cal Primo, Molí d’oli.
  32. CAL PERRISSA – Llet.
  33. CA LA LLIGA – Càntirs.
  34. CAL BASSÓ – Fleca.
  35. CA L’ULLDEBOU – Fruites i verdures, després electrodomèstics.
  36. CAL MOTA – Carnisseria.
  37. MUSEU LA CORT DEL BATLLE – Escorxador.
  38. CAL SEC – Barberia, espardenyeria.
  39. CAL MARXANTÓ – Carnisseria, al local de Cal Sec.
  40. CAL CARRETER – Carros.
  41. CA L’ELENA – Perruqueria d’homes i dones.
  42. Bàscula i Correus. La Modisteta hi pesava.

 

Si algú coneix més comerços, o teniu fotografies que vulgueu compartir ens ho podeu fer saber al correu histories@guimera.info, sempre es poden afegir noves dades.

Gràcies,

Josep M. Minguell, fill del Batiste de Cal Carreter


  • Hem actualitzat la llista amb la informació aportada per l’Antonio de ca l’Aiguadé, que ens ha comentat que en el seu establiment despatxaven també adobs i productes per la pagesia.
  • La Concepció de Cal Bané ens ha fet saber de 2 comerços més. La carnisseria de Cal Marxantó, una botiga molt estreta tocant les escales que tenien llogat al local de Cal Sec, a tocar de l’espardenyeria i barberia. I també Ca l’Elena, al carrer de la Bovera, perruqueria d’homes i dones. També que en l’edifici actual del Museu La Cort del Batlle hi havia ubicat l’escorxador del poble. Gràcies, els hem afegit!
  • El Miquel Àngel de Cal Milio ens ha fet saber que la seva botiga era de queviures, però també la peixateria del poble. També tenien espardenyes i subministrament de butà. Ho hem actualitzat.
  • El Quim i la Maria de Cal Pepito el Barber ens van fer saber que ells havien fet un exercici similar a casa seva. La seva llista és coincident en molts dels punts amb l’original que vam publicar en aquesta entrada, però hi ha identificats nous comerços i en altres aporta informació addicional (Cal Barri, Ca la Lliga, la bàscula, Cal Jan). Moltes gràcies també per a compartir aquesta informació que hem emprat per actualitzar l’article.

 



Comparteix la publicació:

2010, CORB MISTERIÓS… L’HOME DE LA CORBA

Després de l’article El misteri del toll de la dona morta, completem aquesta minisèrie d’estiu dedicada a fets misteriosos a la vall, aquesta vegada, aigües amunt.

Conduíem camí a Guimerà, havíem triat el camí més llarg però també el més entretingut i circulàvem per la sinuosa carretera que recorre la vall tot seguin el curs del riu corb.

Havíem deixat enrere primer Rauric, després el trencall que porta a Savallà i feia pocs minuts havíem travessat Llorac. Enfilàvem ja cap al pont de l’Albió.

El dia era serè. La carretera, moltes vegades humida i amb poca visibilitat en els dies de boira, estava en perfectes condicions per a la conducció. L’hora era la de la sobretaula, amb poc o gens de trànsit. Tot convidava a prémer l’accelerador i escurçar el temps que ens faltava per arribar a casa, a Guimerà.

Sortint d’una de les corbes vam veure un home dempeus a un costat de la carretera amb l’espatlla recolzada al seu cotxe, un 4×4 força tronat aturat al voral. La imatge era força estranya, com fora de lloc i d’època. Sens dubte va captar la nostra atenció.

Vam aturar-nos a preguntar si necessitava ajuda, alhora que preguntàvem com es trobava. “Mort!” va exclamar, mentre es girava assenyalant cap al seu vehicle. Estava esperant que el remolquessin. Vam insistir, però no hi va haver manera, “feu, feu camí, a mi ja no em pot passar res més, creieu-me”. Ens va agrair de cor el fet que ens haguéssim aturat i quan estàvem a punt d’arrencar i enfilar el camí cap a Guimerà, es va girar i amb to ferm ens va dir: “ara em toca a mi, ajudar-vos. Aneu amb molt de compte a l’entrada del pont. Hi ha força pedra que ha caigut la darrera nit. Si hi passeu massa de pressa, podeu relliscar al fer el revolt i prendre mal”.

Ens vam acomiadar i de nou al volant, ara a velocitat força més baixa, vam dirigir-nos cap al pont. Just quan érem a la corba que gira a l’esquerra, ens vam adonar que efectivament hi havia graveta escampada per tot arreu. Estic ben convençut que si haguéssim conduït a la velocitat que dúiem durant bona part del camí, podíem haver perdut el control del vehicle, endur-nos un bon ensurt i qui sap si quelcom pitjor.

Just en entrar al pont ens vam aturar instintivament per a mirar cap on era l’home que ens havia ajudat, un mena d’inconscient agraïment. Però allà on feia pocs segons hi havia el cotxe aparcat i aquell home dempeus, no hi havia res ni ningú. Ens vam mirar tots força estranyats, havia pogut finalment engegar ja el cotxe i havia marxat? Tan de pressa? Després d’uns segons de silenci, vam mirar tots endavant de nou i vam continuar el camí.

A tots ens van passar pel cap la llegenda urbana de “la noia de la corba”, on un conductor recull a una noia que fa autoestop. Al cap d’una estona, la jove, asseguda a la part de darrere del cotxe, li adverteix: “Aneu amb compte amb la propera corba, perquè és molt perillosa”. Després desapareix. Hi ha tantes versions com persones que l’han explicat, com aquella en la qual el conductor li pregunta per què ho sap: “Perquè jo vaig morir precisament aquí”, respon la dona, que a vegades va vestida de blanc o, fins i tot, de núvia.

Mai no sabrem que va passar, però per a nosaltres, aquell home el recordem com “l’home de la corba”.

I sempre que circulem per aquesta carretera, parem especial atenció a terra quan ens aproximem al pont per si cal minorar la marxa.

Vigileu també vosaltres i feu cas de… “L’HOME DE LA CORBA”.

 

Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

ANYS 70, EL MISTERI DEL TOLL DE LA DONA MORTA

Les situacions que desconeixem sovint ens poden portar a pensar en fenòmens que ens allunyen més o menys de la realitat. El que es va viure a Guimerà en alguns estius dels anys setanta del segle passat va ser un episodi que va encuriosir i engrescar al jovent i a bona part del poble, parlem de psicofonies i en un indret conegut com el toll de la Dona Morta, un nom molt propici per a imbuir-nos a pensar en fenòmens paranormals.

Abans d’anar als fets ens centrarem en la definició de psicofonia i l’origen i la història d’aquests fenòmens paranormals. La psicofonia és un fenomen que rep també els noms de parafonia, veu electrònica, veus directes, veus de l’univers, veus del més enllà o veu paranormal. Són en definitiva sorolls o veus que es perceben en l’escolta d’enregistraments.

El terme psicofonia està compost per les paraules gregues “psique” i “fonos” fent al·lusió directa a un so emès per un potencial psíquic, en aquest cas la ment. Pel seu origen etimològic una de les teories més difoses per explicar aquest fenomen és l’actuació de la ment de l’investigador o psicoquinesis. Segons aquesta teoria es tractaria d’una emanació mental, ja sigui a nivell conscient o inconscient, per part dels investigadors i que actuaria sobre el dispositiu (gravadora, micròfon…). No obstant això, no s’ha pogut especificar la classe d’emanació ni es descriu el mecanisme concret pel qual quedarien gravats els sons.

Una altra teoria més ben rebuda en el sector de la parapsicologia és la que diu que les psicofonies fan referència a determinades veus d’origen desconegut, associades normalment a esperits i morts, que interactuen amb un experimentador en el camp de la transcomunicació instrumental, és a dir a través d’algun tipus de dispositiu electrònic com gravadores, televisors o ordinadors. Un dels més utilitzats pels investigadors d’aquest camp és el magnetòfon.

La història de les psicofonies arrenca l’estiu de 1959 quan el productor cinematogràfic suec Fiedrich Jürgenson es va proposar enregistrar el cant de l’ocell pinsà per realitzar un documental. En aquest procés va col·locar un magnetòfon prop d’un bosc als afores de casa i començà a enregistrar el so dels ocells. En escoltar-ho a casa va identificar a la perfecció el cant dels ocells però també la veu d’algú parlant en noruec fent comentaris sobre el trinar del pinsà. Va rebutjar la gravació i l’endemà va repetir l’operació de gravar a la mateixa zona, i de nou al reproduir la gravació va identificar una nova veu. En aquesta ocasió va creure reconèixer la veu de la seva mare difunta. Segons Jürgenson, en l’enregistrament s’escoltava alguna cosa així com “Friedel… el meu petit Friedel… pots sentir-me?”

No sabem ben bé com podia haver començat tota aquesta història de psicofonies a Guimerà però intentarem fer-ne una reconstrucció. Guimerà els estius de la dècada dels anys setanta tenia molta vida, moltes famílies tornaven per a estiuejar al poble any darrere any. El jovent es passava els dies entre la piscina i el carrer, i de nit sortia a divertir-se. En aquest context hi va haver dos circumstàncies que haurien afavorit aquestes experiències psicofòniques durant aquelles nits d’estiu. D’una banda el jovent sentia i tenia la necessitat de buscar espais per gaudir i experimentar, recordem que temps enrere no era estrany que es fessin visites nocturnes al cementiri vell, i d’altra banda també podem pensar que algun estiuejant devia conèixer la moda de les psicofonies i l’hauria traslladat al poble. Si afegim un marc físic idoni ja tenim l’escena complerta. Es tractaria d’un bosquet d’arbres de ribera tocant al riu Corb, en un indret anomenat popularment toll de la Dona Morta, ja en el terme de Ciutadilla.

El topònim ‘Dona Morta apareix en diferents punts geogràfics arreu de Catalunya i en diverses formes: clot, fondo, font, pla, serra, serrat, turó i en el nostre cas toll. Sembla ser que l’origen del nom tindria a veure amb una llegenda popular que associaria el lloc amb una dona trobada morta en aquest punt en temps passats. Ja des de temps antics l’indret en qüestió era conegut amb els topònims toll de la Dona Morta o sèquia del ‘Pèlac’, paraula que significa toll, i es localitza al final del barranc de la font de l’Arnica, a la partida del Cossos del terme de Ciutadilla i molt proper al de Guimerà.

Suposem que el punt de partida de la història hauria estat més o menys com ara ho relatarem. Un dia devia córrer la veu que per la nit algú havia anat al toll de la Dona Morta a fer gravacions d’ambient enmig del silenci absolut i que en una d’elles s’hi escoltava amb claretat la veu d’una dona entonant una melodia misteriosa. A partir d’aquí recordo el jovent a la terrasa del bar de cal Ganadé disposar-se a escoltar les gravacions fetes les nits anteriors i analitzar repetidament aquella veu o melodia que semblava molt real. Però que podia ser aquell so? Uns deien que era una veu del passat, la veu de la dona que en aquell indret van trobar morta segles passats, i altres que podia ser el soroll que produïa el vent sobre de les fulles i branques dels arbres que s’escoltava quan bufava en una direcció concreta, el seré o la marinada. Fos el que fos, a partir d’aquell moment es va crear en aquest lloc un ambient misteriós.

Les nits següents es van repetir les visites i les gravacions arribant en alguna ocasió a congregar-se un gran nombre de gent del poble. Moltes vegades aquestes trobades resultaven ser un motiu recurrent per a donar un bon ensurt al personal o fins i tot servir d’excusa per a fer manetes entre les parelletes. El fet d’anar a escoltar aquella veu es va convertir en un costum que perdurà en major o menor mesura els estius següents i encara avui és present en la memòria col·lectiva de la nostra generació. És evident doncs que durant uns quants estius aquest tema va ser recurrent i motiu d’intriga i diversió pel jovent del poble.

Us en recordeu?  Vàreu tenir alguna experiència? Quins records en teniu?

Ens agradaria que ens ho comentéssiu!

Miquel Àngel Farré Targa



Comparteix la publicació:

Actualització article 1967-81 MISIÓN RESCATE

Hem actualitzat l’article 1967-81 MISIÓN RESCATE amb un document gràfic que no us podeu perdre!

Incloem l’enllaç al “Archivo RTVE” corresponent al Programa especial d’entrega de premis de ‘Misión Rescate’ del 12 d’octubre de 1971.
Kiko Ledgard i María Luisa Seco presenten aquest programa que posà punt final al concurs arqueològic Misión Rescate.

Video del moment en què es dóna el premi a Guimerà



Comparteix la publicació: