2021, APRENENTS D’ORSON WELLES

Orson Welles, un dels més grans cineastes, es féu un lloc en la història dels mitjans de comunicació, gràcies al que sens dubte és el programa de ràdio més famós de tots els temps.

El 30 d’octubre de 1938 va dramatitzar la novel·la La Guerra dels Mons de l’escriptor H.G. Wells, que narra una invasió alienígena a Anglaterra. Fet amb gran realisme, com si es tractés d’un noticiari en directe, amb connexions amb els enviats especials allà on suposadament succeïen els fets, aquesta vegada als mateixos Estats Units. Molts dels oients es van espantar, pensant que aquells fets estaven succeint veritablement, generant-se una veritable ona de pànic, amb gent intentant fugir de les ciutats i assaltant supermercats per aconseguir queviures.

Molts han intentat, des d’aleshores, repetir aquesta exitosa fórmula. També aquest any 2021!

I el blog d’Històries de la Història de guimera.info n’ha estat l’involuntari protagonista, per no dir-ne la víctima.

El mes de juliol de 2020 publicaven en aquest blog, l’article ANYS 70, EL MISTERI DEL TOLL DE LA DONA MORTA escrit per Miquel Àngel Farré Targa. Descriu els fets lligats amb psicofonies associats a aquest indret, que van arribar congregar un gran nombre de gent del poble i van ser tema de conversa durant diversos estius.

Fa poc, ens vam assabentar que aquest article, havia estat també “dramatitzat” (no se’ns ocorre una altra forma de descriure-ho) en un programa de ràdio. Va ser el passat el 18 de juny de 2021 a Onda Cero, LA CIUTAT LLEIDA, en la seva secció MISTERIS SOTA ZERO, on es tracten temes de caràcter paranormal.

Aquesta vegada, la ficció no era en format noticiari com en el cas d’Orson Welles, sinó d’entrevista, on un “investigador” d’aquests fets, anava reproduint, com si fossin aportacions seves originals, fil per randa, paraula per paraula, l’escrit del Miquel Àngel.

Suposem que el programa va tenir cert ressò, com ho veiem reflectit en la llista “LO MAS” d’aquesta cadena, on apareix en primera posició.

Bé, tot i la confusió creada per la retransmissió d’Orson Welles, cal esmentar que com a bon professional, havia avisat a l’inici, que tot plegat es tractava d’una adaptació de Ciència-ficció, citant les fonts, la novel·la La Guerra dels Mons i el seu autor, el H.G. Wells.

A ONDA CERO, només podem dir que no van tenir aquest detall.

Associació Guimera.info


A continuació teniu l’enllaç a l’àudio del programa i també el nostre article, on en vermell podeu trobar aquelles frases que es reprodueixen textualment durant el programa de ràdio.

 

ANYS 70, EL MISTERI DEL TOLL DE LA DONA MORTA

Les situacions que desconeixem sovint ens poden portar a pensar en fenòmens que ens allunyen més o menys de la realitat. El que es va viure a Guimerà en alguns estius dels anys setanta del segle passat va ser un episodi que va encuriosir i engrescar al jovent i a bona part del poble, parlem de psicofonies i en un indret conegut com el toll de la Dona Morta, un nom molt propici per a imbuir-nos a pensar en fenòmens paranormals.

Abans d’anar als fets ens centrarem en la definició de psicofonia i l’origen i la història d’aquests fenòmens paranormals. La psicofonia és un fenomen que rep també els noms de parafonia, veu electrònica, veus directes, veus de l’univers, veus del més enllà o veu paranormal. Són en definitiva sorolls o veus que es perceben en l’escolta d’enregistraments.

El terme psicofonia està compost per les paraules gregues “psique” i “fonos” fent al·lusió directa a un so emès per un potencial psíquic, en aquest cas la ment. Pel seu origen etimològic una de les teories més difoses per explicar aquest fenomen és l’actuació de la ment de l’investigador o psicoquinesis. Segons aquesta teoria es tractaria d’una emanació mental, ja sigui a nivell conscient o inconscient, per part dels investigadors i que actuaria sobre el dispositiu (gravadora, micròfon…). No obstant això, no s’ha pogut especificar la classe d’emanació ni es descriu el mecanisme concret pel qual quedarien gravats els sons.

Una altra teoria més ben rebuda en el sector de la parapsicologia és la que diu que les psicofonies fan referència a determinades veus d’origen desconegut, associades normalment a esperits i morts, que interactuen amb un experimentador en el camp de la transcomunicació instrumental, és a dir a través d’algun tipus de dispositiu electrònic com gravadores, televisors o ordinadors. Un dels més utilitzats pels investigadors d’aquest camp és el magnetòfon.

La història de les psicofonies arrenca l’estiu de 1959 quan el productor cinematogràfic suec Fiedrich Jürgenson es va proposar enregistrar el cant de l’ocell pinsà per realitzar un documental. En aquest procés va col·locar un magnetòfon prop d’un bosc als afores de casa i començà a enregistrar el so dels ocells. En escoltar-ho a casa va identificar a la perfecció el cant dels ocells però també la veu d’algú parlant en noruec fent comentaris sobre el trinar del pinsà. Va rebutjar la gravació i l’endemà va repetir l’operació de gravar a la mateixa zona, i de nou al reproduir la gravació va identificar una nova veu. En aquesta ocasió va creure reconèixer la veu de la seva mare difunta. Segons Jürgenson, en l’enregistrament s’escoltava alguna cosa així com “Friedel… el meu petit Friedel… pots sentir-me?”

No sabem ben bé com podia haver començat tota aquesta història de psicofonies a Guimerà però intentarem fer-ne una reconstrucció. Guimerà els estius de la dècada dels anys setanta tenia molta vida, moltes famílies tornaven per a estiuejar al poble any darrere any. El jovent es passava els dies entre la piscina i el carrer, i de nit sortia a divertir-se. En aquest context hi va haver dos circumstàncies que haurien afavorit aquestes experiències psicofòniques durant aquelles nits d’estiu. D’una banda el jovent sentia i tenia la necessitat de buscar espais per gaudir i experimentar, recordem que temps enrere no era estrany que es fessin visites nocturnes al cementiri vell, i d’altra banda també podem pensar que algun estiuejant devia conèixer la moda de les psicofonies i l’hauria traslladat al poble. Si afegim un marc físic idoni ja tenim l’escena complerta. Es tractaria d’un bosquet d’arbres de ribera tocant al riu Corb, en un indret anomenat popularment toll de la Dona Morta, ja en el terme de Ciutadilla.

El topònim ‘Dona Morta’ apareix en diferents punts geogràfics arreu de Catalunya i en diverses formes: clot, fondo, font, pla, serra, serrat, turó i en el nostre cas toll. Sembla ser que l’origen del nom tindria a veure amb una llegenda popular que associaria el lloc amb una dona trobada morta en aquest punt en temps passats. Ja des de temps antics l’indret en qüestió era conegut amb els topònims toll de la Dona Morta o sèquia del ‘Pèlac’, paraula que significa toll, i es localitza al final del barranc de la font de l’Arnica, a la partida del Cossos del terme de Ciutadilla i molt proper al de Guimerà.

Suposem que el punt de partida de la història hauria estat més o menys com ara ho relatarem. Un dia devia córrer la veu que per la nit algú havia anat al toll de la Dona Morta a fer gravacions d’ambient enmig del silenci absolut i que en una d’elles s’hi escoltava amb claretat la veu d’una dona entonant una melodia misteriosa. A partir d’aquí recordo el jovent a la terrasa del bar de cal Ganadé disposar-se a escoltar les gravacions fetes les nits anteriors i analitzar repetidament aquella veu o melodia que semblava molt real. Però que podia ser aquell so? Uns deien que era una veu del passat, la veu de la dona que en aquell indret van trobar morta segles passats, i altres que podia ser el soroll que produïa el vent sobre de les fulles i branques dels arbres que s’escoltava quan bufava en una direcció concreta, el seré o la marinada. Fos el que fos, a partir d’aquell moment es va crear en aquest lloc un ambient misteriós.

Les nits següents es van repetir les visites i les gravacions arribant en alguna ocasió a congregar-se un gran nombre de gent del poble. Moltes vegades aquestes trobades resultaven ser un motiu recurrent per a donar un bon ensurt al personal o fins i tot servir d’excusa per a fer manetes entre les parelletes. El fet d’anar a escoltar aquella veu es va convertir en un costum que perdurà en major o menor mesura els estius següents i encara avui és present en la memòria col·lectiva de la nostra generació. És evident doncs que durant uns quants estius aquest tema va ser recurrent i motiu d’intriga i diversió pel jovent del poble.

Us en recordeu?  Vàreu tenir alguna experiència? Quins records en teniu?

Ens agradaria que ens ho comentéssiu!

Miquel Àngel Farré Targa



Comparteix la publicació:

1943-47, BITLLES CATALANES A GUIMERÀ, GOIG SENSE ALEGRIA

De sempre he sentit parlar a casa, d’un oncle, en Josep M., que era molt bo treballant la fusta, i que a estones lliures havia fet unes bitlles catalanes. Ja temps abans havia fet uns esquís amb què lliscava per les costes del poble, en temps de neu. Però aquesta és una altra història, tornem a les bitlles.

L’oncle aprofitant les bones fustes que hi havia a casa, per fer els carros, va decidir fer un joc de bitlles. La fusta triada va ser l’alzina. A les nits feia anar el torn i anava donant forma a les 6 bitlles i als 3 bitllots (els tacs de fusta que es llencen per fer caure les bitlles). Eren unes bitlles de formes senzilles i uns bitllots sense mànec, com es feia originàriament.

Bitlles catalanes

 

Tots els diumenges i festius, després de missa i a vegades a les tardes, rengleres de gent s’ajuntaven a baix al riu, davant de Cal Moretes, per seguir el joc. 40, 50 o més persones, seguien les partides i s’hi jugaven els quartos. L’oncle, per una petita quantitat, plantava les bitlles i quan un jugador feia “bitlla” i guanyava la tirada, també l’hi donaven algun cèntim.

Un dia l’agutzil, el vell Tòfol, va confiscar les bitlles i les va portar a l’ajuntament; l’alcalde era el Salla. Passats uns dies els hi van tornar; però la cosa es començava a tòrcer. Les partides es van reprendre; però ja no es jugava al riu, ara es jugava al terreny que hi havia al molí de les monges, on hi ha el Casal. Tot plegat quedava una mica més “amagat”. Finalment un dia van saltar totes les alarmes; això que la gent s’hi jugues els diners, no va agradar gaire a algú que manava molt. El batlle?, el rector?, la guàrdia civil?… a saber. El cas és que van anar a trobar al carreter, el meu avi i pare d’en Josep M.: “Aquell joc “diabòlic” s’havia d’acabar”. L’endemà l’avi va cremar bitlles i bitllots.

El joc va durar de 1943 a 1947 aprox. Una curta història.

Josep M. Minguell Llorens


Incloem a continuació informació referent al joc de les bitlles, de llibre Jocs populars tradicionals a la Comarca de l’Urgell, de Francesca Bardají.

 

 

 

 



Comparteix la publicació:

2n MIL·LENNI aC, EL DOLMEN DEL CAMÍ PARÉS

Revisem aquest cop una de les restes històriques més antigues que podem trobar a Guimerà, juntament amb els gravats rupestres de la Vall dels Pous que vam cobrir a l’entrada “2n MIL·LENNI aC, PETRÒGLIFS A LA VALL” d’aquest mateix blog.

Parlem del dolmen situat en un bosquet a pocs metres del camí Parés, a mig recorregut entre Guimerà i La Pobla de Ferran.

Com ja ens va passar amb la recerca dels petròglifs, si bé un cop l’has trobat tot es fa força evident, hi pots passar ben a prop i no adonar-te de la seva presència, ja que de lluny sembla una paret de pedra seca, o res més que un munt de pedres acumulades per eliminar-les dels cultius.

Dolmen del camí Parés (exterior)

Reproduïm a continuació la fitxa d’aquest dolmen que hem trobat al portal Megalitisme

  • Tipus: Estructura en pedra seca. Cambra, que manté el tancament superior, en falsa volta i passadís d’accés també cobert.
  • Període: Bronze (1800 ac / 650 ac).
  • Excavacions: Prospecció, el 2004, per Josep Oriol Font Cot.
  • Materials: No
  • Planta: Cambra sembla circular o sub-circular.
  • Orientació: A 4 m d’allà on es veu acabar el passadís s’hi veu una estructura de planta en arc de circumferència que pot pertànyer també al passadís. Si és així el passadís sembla canviar de 150o a 90 o.
  • Dimensions: Màximes interiors. Cambra: 2,10 x 1,20 m per 0,45 m d’alçada. Passadís: 1,20 (fins on acaba la volta cobertora) + 2,50 m, 0,60 m d’amplada.
  • Túmul: De terra i pedres. Conserva vestigis, tant al costat de llevant com al de ponent (en aquest aprofita desnivell natural).

Segons podem trobar a la web del Museu d’Arqueologia de Catalunya, els dòlmens són megàlits (construccions prehistòriques fetes amb grans blocs de pedres lligades en sec), construïts per diferents pobles i cultures durant uns tres mil anys, ara fa entre 6.500 i 3.500 anys. Dolmen és una paraula bretona que significa ‘taula de pedra’.

­Si bé podien servir per delimitar el territori o com a punt de reunió o de culte religiós, tenien una funció principalment funerària. Al centre de la construcció hi havia la cambra funerària, amb un accés que s’obria o segellava segons la necessitat i l’estructura era coberta amb un túmul de terra o pedres que oferia un aspecte de turó.

Dolmen del camí Parés (interior)

Es construïen, en indrets elevats i visibles, que dominaven el paisatge, amb la intenció de remarcar el perímetre de l’àrea que cada grup utilitzava per a l’explotació dels recursos del territori.

Tant si el trobeu com no, l’excursió s’ho mereix, ja que gaudireu d’unes vistes espectaculars dels voltants de Guimerà.

Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

UN CARDENAL DE LA CÚRIA ROMANA, RECTOR DE GUIMERÀ

El titular no és cap joc de paraules, i tampoc necessita cap esforç d’interpretació. Cal agafar-lo en la forma que està escrit, atès que es tracta d’un fet documentat i, posteriorment recollit i comentat en el llibre de Mn. Sanç Capdevila, editat pel Patronat de la Mare de Déu de la Bovera, el març de 1986, que porta per títol “SANTA MARIA I SANT ESTEVE DE GUIMERÀ”. Notes històriques. Edició ampliada a cura de Mn. Armand Puig i Tàrrench i Roser Puig i Tàrrench, assenyalat amb el núm. 6 de la col·lecció de les publicacions fetes per l’esmentat Patronat. Podeu llegir el llibre a través de la nostra BIBLIOTECA DIGITAL

En la pàgina 105 del llibre, que recull i ordena el rectorologi de Guimerà, inclou, durant els anys 1515-1517, al Cardenal Remolins. Després a les pàgines 106 i 107, sota el rètol “Nota sobre el Rector-Cardenal Remolins (1515-1517)” es reprodueix la carta (escrita en llatí) adreçada per la Sra. Guiomar de Castre i Manríquez al Sr. Arquebisbe de Tarragona i/o al seu Vicari General, presentant al Cardenal Remolins per a ocupar el càrrec de rector de Guimerà, que estava vacant per la mort del seu titular, exercint el dret de presentació que ostenta com a patrona de la rectoria. La nota porta data de 29 de març de 1515.

Això és així perquè, en aquell temps, la rectoria de Guimerà era de patronatge senyorial, i corresponia al senyor del castell (en aquest cas, a la seva vídua, com a usufructuària dels béns del difunt espòs) el dret de presentar a l’arquebisbe de Tarragona el sacerdot a càrrec de la rectoria.

Al peu de la transcripció es fa constar que és un document de l’arxiu parroquial de Guimerà, del manual d’Andreu Morell, prev.

En les pàgines següents, consta una breu biografia del Cardenal Remolins, i al final de l’obra, en les pàgines 167 i 168, hom pot trobar el document traduït al català.

Dit això, i per entendre millor la insòlita situació generada per la proposició presentada per la Sra. Guiomar, cal fer una breu referència a la història i contemplar la situació del moment, i també mirada a la biografia als protagonistes d’aquest fet. L’any 1515, moment en què la senyora Guiomar presenta al cardenal Remolins com a rector de Guimerà, el rei Ferran II governava en solitari els regnes de la corona catalanoaragonesa (Aragó, Catalunya, València, Sicília i Nàpols) després de la mort de la reina Isabel el 1504, i actuava com a regent del regne de Castella. Eren temps complicats amb diversos moviments de les potències del moment, que s’acaben concretant després de la mort del rei esdevinguda el 23 de gener de 1516.

Pel que fa als protagonistes d’aquesta història, comencem fent un resum de la biografia del Cardenal Remolins.

Segons Martí de Riquer en “Quinze generacions d’una família catalana” (Quaderns Crema, 1999), Francesc de Remolins i Pardines. Neix a Lleida el 1462, i mor a Roma el 1518. Estudia dret a l’Estudi General de Lleida, seguint la carrera del seu pare, que ocupava una càtedra, i el 1491 es trasllada a la Universitat de Pisa on obté el doctorat “in utroque iure” (en ambdós drets, civil i eclesiàstic) i també exerceix com a docent durant dos anys.

A Pisa coincideix i fa amistat, amb Giovanni de Medici (fill de Llorenç de Medici) i Cèsar Borja (fill del papa Alexandre VI). Amistats que, d’alguna manera, determinaran el seu futur.

L’any 1495 torna a Lleida i es casa amb una dona molt pietosa, que un bon dia decideix canviar l’estat matrimonial per la vida contemplativa, i es fa monja. En aquesta situació, sigui per despit o per vocació, Remolins es fa capellà.

El rei Ferran II, el Catòlic, l’envia com ambaixador a Roma, a la cort del papa Alexandre VI, que, segurament per recomanacions del seu fill Cèsar (amic de Remolins), el nomena protonotari apostòlic (ben mirat, sembla com una deserció, o canvi de bàndol, atès que passa de servir al rei a servir al papa), i entra així, dintre del cercle de persones de confiança del papa.

Poc temps després, a Florència, Girolamo Savonarola, frare dominic, adquireix gran fama pels seus sermons contraris a l’esperit mundà i llicenciós del Renaixement, especialment visible en les autoritats eclesiàstiques, el qual, en mig de les convulsions derivades de la guerra amb el rei de França, instaura un govern teocràtic a la ciutat, fins que els ciutadans es revolten i l’empresonen.

Aquest és el moment que esperava el papa Alexandre VI per actuar contra Savonarola, al que ja havia prohibit predicar, i el mes de maig de 1498 envia a Florència al fidel Francesc de Remolins, que ja havia acreditat llurs coneixements jurídics, juntament amb el superior dels dominics, Giochinno Torriani, amb l’encàrrec de constituir un tribunal per a interrogar el frare rebel i jutjar-lo.

I és així com la nit del 22 de maig de 1498 té lloc el darrer interrogatori de Savonarola, que immediatament és condemnat a mort i, l’endemà, executat a la foguera juntament amb dos altres companys del mateix convent, fra Domenico da Pescia i fra Silvestro Maruffi que, segons diu Riquer, ni tan sols van ser interrogats, el qual afegeix que Remolins actuava com un fidel i fred instrument al servei del papa Alexandre VI.

El 1501 és nomenat arquebisbe de Sorrento, i governador de Roma, càrrec que exerceix fins a la mort del papa Alexandre VI, l’agost de 1503.

També el 1503, a les acaballes del pontificat del papa Alexandre, és elevat a cardenal, cosa li permet estar present als conclaves de 1503 que elegeixen als papes  Pius III i Juli II (Giuliano de la Rovere), persona d’una família enemistada amb el papa Borja i els membres de la seva cort, motiu pel qual Remolins perd influència dintre de la cúria pontifícia i, per a evitar riscs, se’n va a Nàpols, posant-se al servei del rei Ferran II d’Aragó, que el nomena lloctinent reial, durant dos períodes consecutius entre 1511 i 1513, substituint a Ramon Folch de Cardona-Anglesola i Requesens (de Bellpuig d’Urgell), llavors ocupat en el comandament de la Lliga Santa impulsada pel papat, Venècia, l’Imperi i el rei d’Aragó per a lluitar contra el rei de França (El cardenal torna a canviar, i es posà al servei del rei, demostrant així una gran capacitat per a superar dificultats i mantenir-se dintre dels àmbits de l’alta política i del poder terrenal).

S’obre un temps en què el cardenal Remolins omple els dies complint encàrrecs del rei, fent gestions diplomàtiques i ajudant en allò que pot al seu amic César Borja. El 1512 renúncia a l’arquebisbat de Sorrento en favor del seu germà Gispert, al mateix temps que participa en activitats de l’església, intervenint en el Vè Concili Lateranense i ocupant-se de l’administració apostòlica de l’arquebisbat de Parlem, fins que el 1513 s’esdevé la mort del papa Juli II, i l’elecció de Giovanni de Medici, antic company d’estudis del cardenal, a Pisa, que pren el nom de Lleó X.

Amb un amic Medici a la seu pontifícia Francesc de Remolins torna a Roma (i entra, novament, en el cercle de confiança papal), és nomenat administrador dels bisbats de Sarno i de Gal·lípoli, i bisbe d’Albano, obtenint rendes importants que li permeten establir la seva residència en el Palau Orsini i portar una vida de luxe i de plaers, un xic desordenada, diuen (podem veure que les seus episcopals assignades al cardenal Remolins se situen en el Regne de Nàpols).

El 1514 és nomenat Vicari General  de l’Orde del Sant Sepulcre; el 1515 Abat del monestir benedictí de Sant Pere de Besalú, on segons alguns autors havia professat com a monjo el seu fill, abat de 1521 a 1524, anomenat Francesc (altres diuen que era un nebot) i, finalment, el 1517, nomenat abat del monestir de Sant Pere de Camprodon.

En la biografia del cardenal Remolins que consta a la Reial Acadèmia de la Història, escrita per Álvaro Fernández de Córdoba Miralles, citant K. Eubel, diu que durant aquest temps “el cardenal recibió una cascada de pequeños beneficios que se repartian por diferentes monasterios e iglesias de la Peninsula Ibérica e Italina”.

Possiblement, en aquesta “cascada” de reconeixements i de nomenaments, s’hagi d’incloure el de rector de la parròquia de Sta. Maria de Guimerà.

Si tenim en compte les activitats que el cardenal Remolins desenvolupa a Roma després de 1513, les rendes i ingressos que li arriben, i el nivell de vida aconseguit, fent vida en un palau romà, arribaren ràpidament a la conclusió de què no hi havia cap possibilitat real que el cardenal Remolins es presentés un dia a Guimerà, al bell mig de la Vall del Corb, per a prendre possessió de la seva rectoria, deixant a banda els favors papals, les relacions de poder i els luxes mundans inherents a la vida d’un príncep de l’església de l’època renaixentista.

Per això el cardenal Remolins no fa gens de cas del seu nomenament com a rector de Guimerà, continua al seu palau de Roma i l’abril de 1517, forma part d’una comissió papal que gestiona a les corts reials cristianes un acord per actuar contra el perill turc, i, al mes següent, maig de 1517, actua com a membre del tribunal que jutja, i condemna, als cardenals acusats d’una conjura contra el papa Lleó X. Posteriorment, els seus serveis són premiats generosament pel papa Medici.

Mentrestant, la rectoria de Guimerà és ocupada, en substitució serva, com a ecònom, per Anton Geltrú.

Remolins mor el 5 de febrer de 1518, després de caure en una letargia o estat de coma (algun autor diu que mori de sífilis), cosa que obre tot un seguit d’especulacions sobre si havia estat enterrat viu, especialment per les dificultats per a localitzar el lloc del seu enterrament, que les opinions més solvents situen a Roma, en l’església de Santa Maria Sopra Minerva.

Sense necessitat d’aprofundir detalladament en la biografia del cardenal, podem concloure que no tenia cap motiu per a traslladar-se des de Roma a Guimerà i ocupar la seva rectoria, atès que no li donava rendes importants, ni incrementava el seu prestigi. Per això hem de buscar una explicació del fet en les circumstàncies de la persona que fa la proposta de nomenament, na Guiomar de Castre i Manríquez, vídua de Felip Galceran VII de Castre-Pinos i Mendoza, mort el 1509, i en la seva família.

El llinatge dels Castre (Castro) correspon a una família de la noblesa d’Aragó que ostenta el títol instituït per Jaume I, el Conqueridor, a favor d’un fill bastard, a qui atorgà territoris i castells en la zona del Baix Cinca (tenia la seu principal prop del poble de La Puebla de Castro). Durant la Guerra Civil Catalana de 1462 els Castro van fer costat al rei Joan II, participant en la batalla de Rubinat, en la que van ser derrotades les tropes de la Generalitat. Entre altres títols i possessions, van esdevenir senyors de Guimerà.

Felip Galceran VII de Castre-Pinos i Mendoza, també conegut amb els qualificatius d’“El Pòstum”, “El Darrer”, “El Jove”, i/o “El Net”, que era una mica trapella, després de quedar vidu del seu matrimoni amb Timbor de Hijar, el 2 d’agost de 1506 casava amb Guiomar Manrique de Lara y Castro (la que en els documents esmentats més amunt s’identifica a si mateixa com a Guiomar de Castre i Manríquez), i morí l’agost de 1509 sense deixar fills de cap dels dos matrimonis.

Felip Galceran VII de Castre-Pinos, però, tenia tres fills extramatrimonials (que en aquell temps eren considerats il·legítims), un dels quals, anomenat Pedro de Castro, era el seu preferit.

Un mes abans de contraure matrimoni amb Guiomar, Felip Galceran VII, ven a un cosí seu, Jaime Martínez de Luna, senyor d’Illueca, per un preu molt ajustat, les possessions de Castillonroy, Camporrrells i de Miralcamp, actuant així en perjudici de la seva futura esposa, i amb la voluntat d’afavorir al seu fill Pedro, el qual, posteriorment, rebia les propietats de mans de Jaime Martínez.

D’aquesta manera, quedaven fora del domini Felip Galceran VII, i del futur dret d’usdefruit de la seva vídua, les propietats més valuoses del patrimoni familiar.

Guiomar Manrique de Lara mai va perdonar l’actuació matussera del seu espòs, malgrat quedar com a usufructuària de tots els seus béns (inclòs el patronatge sobre la rectoria de Guimerà).

Tampoc tenia bones relacions amb Pedro de Castro, fill extramatrimonial de Felip Galceran VII, “El Pòstum”, per això, quan en 1509 s’obre la seva successió, Guiomar maniobra per tal que l’herència sigui diferida a favor del vescomte d’Èvol (Francesc Galceran de Castre Pinós i de So, casat amb Aldonça Roig de Iborra (ex amant del rei Ferran II, que sempre va estar prop seu), amb preferència als hereus designats en el testament del “Pòstum”, el seu cosí Jaime Martínez de Luna, senyor d’Illueca (ja esmentat), i el seu nebot, Berenguer Arnau de Cervelló, baró de La Llacuna.

La successió de Felip Galceran VII es decideix en un llarg i dur procés judicial instigat directament per Guiomar Manrique de Lara des del castell de Guimerà, en el que passava llargues temporades (segons ens diu Roger Rosich en l’article “QUINA PARENTELA!”, publicat el març de 2016 en aquest mateix blog).

Guiomar, filla de Pedro Manrique de Lara, duc de Najera, i de Guiomar de Castro Acuña (nascuda, segurament, el 1470, i morta al 1539), és part d’una extensa família formada per nou germans (a la que cal afegir-ne uns altres 7 d’extramatrimonials), dos dels quals, Antonio i Francisca (que morí a Arbeca el 21.08.1529), es van casar el mateix dia (12.02.1498) amb dos membres de la família Folch de Cardona. Podem dir doncs, que malgrat la seva procedència castellana, Guiomar tenia parents prop de casa que li podien donar suport en moments de dificultat.

També ens cal tenir en compte que Guiomar adreça la carta de nomenament del cardenal Remolins com a rector de Guimerà a l’Arquebisbe de Tarragona, que l’any 1515 era Pere de Cardona (fill extramatrimonial de Joan Ramon Folch de Cardona).

És possible, doncs, que a través de la família Folch de Cardona (recordem que Remolins substitueix a Ramon Folch de Cardona-Anglesola a Nàpols), Guiomar tingués notícies del cardenal Remolins, que sempre va mantenir els vincles amb Lleida i el seu Estudi General, i fins i tot que hi hagués tingut alguna relació, o contacte epistolar.

En aquests anys, la família de Guiomar, es relaciona tant amb l’entorn del rei Ferran II (per la banda del vescomte d’Évol), com amb la família Folch de Cardona (mitjançant els seus germans Antonio i Francisca), amb els que també té relació el cardenal Remolins.

Per tot això, és possible que Guiomar Manrique de Lara, coneixedora el prestigi jurídic del cardenal Remolins, com també llurs capacitats diplomàtiques i les bones relacions que tenia amb el rei Ferran, vulgui obtenir llur favor i ajuda en el plet que se segueix en relació a la successió del seu marit, i li ofereix l’única prebenda eclesiàstica que té a l’abast, nomenant-lo rector de Guimerà, càrrec que, en aquests moments, roman sota el seu patronatge.

Els registres documentals ens deixen constància del resultat final d’un procés, el nomenament del cardenal Remolins com a rector de Guimerà, però no tenim una explicació de les motivacions, ni dels perquès d’aquest nomenament, la qual cosa obre un ampli camp a la imaginació i a l’especulació, mentre continuem buscant una resposta en els arxius.

Josep Corbella i Duch



Comparteix la publicació:

PINTORS A GUIMERÀ: JOAN VILA PUIG

Guimerà ha rebut la visita de força pintors catalans al llarg dels anys. Podeu llegir els articles AVEL·LÍ ARTÍS-GENER “TÍSNER” A GUIMERÀ, i també URBAN SKETCHERS A GUIMERÀ cobrint la recent visita d’aquest grup de dibuixants al poble.

Parlem aquesta vegada, però, del pintor Joan bhVila Puig (1890-1963) nascut a Sant Quirze del Vallès, al número 45 de l’antic carrer Major, que avui porta el nom de l’artista. Va viure la seva infantesa a Sant Quirze, però aviat es traslladaria a Sabadell, on va iniciar els estudis a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. Va continuar-los a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, coneguda com la Llotja, i l’any 1913 va ser subvencionat per continuar la seva formació a la Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado de Madrid.

Joan Vila Puig fou una destacada figura del paisatgisme català de la primera meitat del segle XX. Venia a pintar moltes vegades a Tàrrega i els seus entorns fent descobertes pictòriques per la comarca i molt particularment als llogarrets de la Vall del Corb, cercant els millors paisatges del món rural i medieval.

Josep Martí, pintor i fotògraf de Tàrrega, un bon amic i company de Vila Puig, fou el seu contacte amb els artistes-pintors de Tàrrega. Formava part de les trobades i descobertes, tot acompanyant-lo en les visites i sortides de treball, per anar al Balneari de Vallfogona, entre altres llocs de la Vall del Corb, i molt especialment, per pintar per algun carrer de Guimerà.

Oli sobre tela de 56 x 47 cm, del període 1930-1940, titulat GUIMERÀ

Un fet molt important a valorar fou el de la senyora Maria Codina, Vídua de Vila Puig, que va oferir una obra del pintor al Museu de Guimerà. Un recordatori i homenatge al poble de Guimerà per haver conservat el conjunt de la vila medieval i per les atencions que rebien els artistes i per tants records familiars. Un somni nostàlgic d’un passat que es pot conservar com un testimoni del món de l’art a la vila medieval de Guimerà, que ha inspirat a tants pintors.

Podeu trobar tot el material gràfic de l’obra de Guimerà d’en Vila Puig a través d’aquest enllaç al blog GUIMERÀ RECORDA.

 

Revisarem en properes entrades altres pintors que han visitat i també dedicat la seva obra a Guimerà.

 

Joan Duch i Mas

 

 



Comparteix la publicació:

LA VALL D’ALFED o ALFEZ

Com tots sabem, Guimerà es troba a la Vall del Corb. Sabem però, d’on bé aquest nom? Potser fa referència a l’ocell, usualment associat amb la malastrugança?

Aquest nom, molt més probablement prové del llatí curvus, és a dir, que fa ziga-zagues, en referència al curs sinuós del riu.

Però la Vall no sempre s’ha anomenat així.

En la documentació dels segles X al XII, referent a la conquesta de la Vall i de les comarques veïnes, es fa referència a la constitució dels termes castrals que organitzen l’exercici del poder i enquadren els habitants amb la conquesta feudal.

El primer document que fa referència a la vall és de l’any 1033 i descriu la venda del castell de Montclar. Parlant dels límits d’aquest castell, al nord, diu textualment: “venit per Valle Alfez unque in termine Sancta Cholumba vel Cheralto….”. A partir d’aquest moment, Alfez és el topònim utilitzat pels senyors feudals  per a descriure el que formava la Vall del Corb, camí natural des de Santa Coloma de Queralt fins a Lleida. En un altre document posterior, del 1058 (on apareix per primera vegada el castell de Guimerà), fa referència a Fores, que limita al Nord amb la vall Alphedi. Altres documents al llarg del mateix segle, posen límits a diferents castells, parlant de la vall com a valle de Alfed,  Alfez, Alphez, Alphezi vallis

D’on prové, doncs, aquest nom? L’etimologia d’Alfedi pot derivar-se de l’àrab,  al-hawz que descriu un espai de terra treballada al voltant d’un nucli d’assentament, o bé de la paraula també àrab al-fahs que es refereix  un espai de terra conreada prop d’una zona de pastures.

L’any 714, l’exèrcit musulmà va conquerir Saragossa. Des de aquell moment es va iniciar la conquesta de l’actual Catalunya. Al nord de Catalunya, al segle IX, els reis francs van ajudar a expulsar els àrabs. La dominació islàmica va ser petita en aquesta zona, que no s’arribà a islamitzar, en canvi, la zona sud i oest de Catalunya restà més de 300 anys durant el control musulmà.

No sembla un mot triat a l’atzar, i sembla indicar l’excepcionalitat de la terra treballada a la vall, bé per la seva qualitat, be perquè a la seva rodalia no hi havia res de semblant. Sembla, per tant, que quan els magnats cristians fan efectiva la conquesta, fan servir el mot àrab per a identificar-la.

Avui en dia, segles després, a part de l’increment del turisme com a motor de l’economia, la vall d’Alfed segueix sent eminentment agrícola, amb abundància de conreu de cereals, vinya, oliveres i ametllers.

Nota: La informació referent al topònim Alfedi, l’hem extret del llibre L’aigua conquerida. Hidraulisme feudal en terres de conquesta de Carolina Batet Company.

 

Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

2017, EL MUSEU DE GUIMERÀ-VALLSANTA PREMI CULTURÀLIA

En una entrada anterior vam fer esment del Premi Culturàlia atorgat al Mercat Medieval de Guimerà (veieu l’article   2005, EL MERCAT MEDIEVAL PREMI CULTURÀLIA). Toca ara recordar la segona vegada en la que l’activitat cultural a Guimerà ha estat reconeguda amb aquest guardó.

El Centre Cultural de Tàrrega atorga, des de l’any 1998 els Premis Culturàlia, en reconeixement de la tasca social, cívica i cultural realitzada per persones i entitats de la ciutat i de la comarca de l’Urgell.

En una altra entrada dins aquest blog (2006, EL MUSEU DE GUIMERÀ) teniu total la informació del projecte de reforma i posterior obertura del museu. Un munt de feina aleshores i després de forma sostinguda durant tots aquests anys, per a poder mantenir obert aquest equipament cultural fins l’actualitat.

I en el següen enllaç, teniu l’audiovisual rodat al Museu de Guimerà en motiu dels XX Premis Culturàlia on s’explica la raó de ser de l’Associació guimera.info i es dona informació sobre el Museu de Guimerà.

 

En podem estar ben orgullosos!

Recollim a continuació la nota de premsa referent al dit premi:

“Museu de Guimerà-Vallsanta, premi comarcal: situat al nucli antic de Guimerà (Urgell), aquest equipament museístic alberga diferents peces trobades en les excavacions realitzades al Monestir de Vallsanta entre els anys 1986 i 2008 així com d’altres exposicions temàtiques: els monestirs cistercencs de la comarca, ceràmica ibèrica, creus de terme, mostra dels treballs realitzats per diversos autors sobre les portes velles de Guimerà i audiovisuals. A la segona planta s’hi troba una sala d’audiovisuals i un espai per exposicions culturals i artístiques. A més hi ha una petita botiga on es poden trobar records de la vila de Guimerà. Totes les aportacions econòmiques han estat fetes per particulars. El guardó l’ha recollit el director del Museu, Pasqual Prous, que ha destacat l’esforç que es fa per mantenir l’equipament obert a les visites tots els caps de setmana des del 2011.”

Moment de l’entrega del premi i posterior discurs del Pasqual Prous.

 

L’equip amb el premi en mà!

L’acte va comptar amb la presència de Carme Forcadell, Presidenta del parlament de Catalunya, mesos abans de ser empresonada.
Aquí teniu el seu discurs.

Moment de l’arribada i multitudinària recepció de Carme Forcadell al Teatre Ateneu.

 

 

Jodi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

LA TORRE DE RAVINAGRE

A Guimerà, quan parlem de “la torre”, tots tenim clar que ens referim a la torre de guaita del Castell, al cim del poble. En aquest cas dediquem l’article a “l’altra” torre, anomenada de Ravinagre o de Muntdessó, també ubicada dins el terme de Guimerà. Era una torre de guaita, amb una estructura semblant a la de Guimerà, potser més petita, dita de Ravinagre, que controlava el camí que anava de Guimerà a Passanant i la Pobla de Ferran.

La funció d’aquestes torres era la vigilància d’un camí o d’un territori, avisant de perill a la torre o castell més proper. Solien formar part d’una xarxa defensiva organitzada entorn d’una fortalesa central, amb la qual es comunicaven visualment.

Pilar d’Almenara, prop d’Agramunt. Un bon exemple per a visualitzar com podria haver estat la Torre de Ravinagre.

Segons J. Bolós “molt sovint, la funció d’aquestes torres era la de vigilar un camí”. Aquest fet s’ha comprovat en la localització de les restes de la torre de Muntdessó o Ravinagre,20 al terme de Guimerà, que controlava un antic camí estratègic que va de Guimerà a Pobla de Ferran i Passanant i que podia comunicar amb el “camí ral”.

Les restes d’aquesta torre es redueixen a la part inferior d’una torre de planta circular. El diàmetre interior fa 210 cm i el gruix de les parets és d’1,90 m a 2,10 m. Només s’ha conservat la part baixa de la torre fins a una alçada de poc més d’1, 5 m. Per la part externa, a la banda sud, hi ha un tros de paret; a la banda nord, n’hi ha un altre.

Base d’aquesta torre circular que s’aixecava sobre un esperó rocós de la vall del Ravinagre. Font Enciclopèdia catalana

 

Les parets són fetes amb pedres del país, tallades a cop de martell i escairades. Els carreus poden fer 13 cm d’alt per 32 cm de llarg o bé 16 cm per 51 cm. Són col·locats en filades horitzontals.

No sembla pas que es pugui relacionar amb un lloc de poblament, atès que resta envoltada d’un espai conreat. Es pot datar en època romànica, sense més precisions.

Si hom té present el gruix de les parets, podem suposar que devia tenir una alçada considerable.

En aquesta comparativa de diferents torres cilíndriques (incloent-hi la imponent Torre de Vallferosa, de visita “obligada”), especulant amb la seva possible alçada.

 

En principi, hem de pensar que és la part inferior d’una possible torre de guaita, que cal relacionar amb el camí que devia passar per aquesta vall. Si hom té present el gruix de les parets, podem suposar que devia tenir una alçada considerable. No sembla pas que es pugui relacionar amb un lloc de poblament, atès que resta envoltada d’un espai conreat. Es pot datar en època romànica, sense més precisions.

Documentació gràfica i notes de la troballa de la torre.

 

On és la Torre de Ravinagre?

Són múltiples les indicacions que hem trobat i que guien cap a la torre… i totes semblem porter a llocs diferents. Les hem seguit en diverses excursions però no hem estat capaços de trobar les restes de la dita torre. Incloem aquí les diverses indicacions per si algú s’anima i la troba.

A l’enciclopèdia Catalana trobem les explicacions d’en Joan Duch:

“Les restes de la torre són a mig vessant E de la petita vall del Ravinagre, sobre un esperó rocós. Era a la partida de Muntdessó, damunt de l’antic camí que comunicava Guimerà amb la Pobla de Ferran.

Si venim de la carretera de Tàrrega, un cop a Guimerà, havent passat el pont del Riu Corb, hem d’agafar una pista de terra que s’enfila cap a la serra (direcció SE). Havent fet 1, 5 km, arribarem a un encreuament, on hem de girar cap a la dreta. Pocs metres més amunt hi ha una altra cruïlla; cal seguir recte endavant i baixar a la vall del Ravinagre. Sense travessar el torrent, hem d’anar cap a la dreta i seguir el curs avall, al llarg d’1 km aproximadament. La torre és al cim d’un esperó rocós, envoltat de camps.”

També s’indiquen unes coordenades 31T CG 492 que fan referència a un mapa de l’Instituto Geológico y Minero de España. Preguntant directament al IGME, ens van indicar que les dites coordenades pertanyien al sistema MGRS (Military Grid Reference System) emprat per l’OTAN. Les coordenades no feien referència a un punt concret sinó a una àrea quadrada de 100 m x 100 m. Sembla prou precís, però estem parlant d’una superfície de 10,000 m² enmig de camps, matolls, arbres… de difícil caminar i accés.

En aquest altre mapa, força imprecís tot sigui dit, apareix una indicació amb la posició de la torre.

Altres indicacions apunten a la partida de Muntdessó, que podem trobar en el llibre Guimerà de Miquel Àngel Farré Targa.

Si us animeu a buscar la torre, sort! Si més no, gaudireu d’unes excursions per uns paratges molt bonics.

 

Joan Duch i Mas, Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

LA LLEGENDA DE LA TROBALLA MARE DE DÉU DE LA BOVERA

La construcció i ubicació del santuri de la Bovera, prop de Guimerà, té uns origens històrics ben documentats, que cubrirem més endavant en un altre article. Reproduïm en aquesta entrada al blog, els fets segons ens explica la tradició popular, tal i com està escrita en el llibre Fets, costums i llegendes – L’URGELL, I, d’en Joan Bellmunt i Figueras.

“És tradició que aquesta imatge de la Mare de Déu la trobà un pastor de cal Duard, que guardava els bous per aquestes contrades i, concretament, al lloc on s’ubicà l’ermita.

Ja feia uns dies que el bon pastor observava com un bou del ramat es fixava en un lloc concret, I fins I tot els darrers dies li semblà al pastor que s’agenollava. Encuriosit per aquell fet  s’acostà a l’animal, a sota , d’una alzina i seguint la mirada va descobrir, entre les branques, un imatge de la Mare de Déu.

El pastor, en fer la preuada troballa la guardà, I a l’hora de retirar el ramat se l’endugué a casa seva, on la posà en un armari tan bon punt arribà.

Anà a comunicar-ho a la família i amics, i quan aquests acudiren contemplaren, estranyats, que dins l’armari no hi havia res. El pastor quedà d’allò més estranyat, però per esbrinar què havia passat decidí anar fins al lloc on havia fet la troballa. I quina no fou la seva sorpresa en trobari la imatge de la Verge.

L’agafà de nou i va tornar a empendre el camí del poble. Però en arribar-hi i voler-la ensenyar, la imatge havia desaparegut una altra vegada.

El pastor anà a dormir a dormir al jaç, però per més que la palla era flonja, no aclucà l’ull. En trencar el dia agafà els bous i emprengué de nou el camí per indagar si havia perdut la imatge pel camí o tornava a estar al mateix lloc.

Només arribar el bou s’ecaminà a l’alzina, i el pastor també, la marededéu tornava a ser allí (diuen que és la mateixa alzina que avui encara hi ha) i agafant-la per tercera vegada intentà portar-la al poble. Tampoc ara no ho aconseguiria.

Assabentaren del fet el rector i s’acordà d’anar-hi en processó a buscar-la, però ni així aconseguiren de portar-la al poble, amb la qual cosa entengueren que era la seva voluntat de no moure’s d’aquell lloc.

I el poble, ple de devoció, hi aixecà una ermita, per venerar aquella imatge, que a partir d’aquell moment anà prenent una popularitat immensa en tota la contrada.

Aquesta popularitat va fer que el santuari de la Bovera hi pugés gent vinguda de totes bandes.

També els poetes hi van venir, i al paper es van plasmar centenars de cants a la Verge.”

Fets, costums i llegendes – L’URGELL, I, d’en Joan Bellmunt i Figueras

 

Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

1992-2005, ASSOCIACIÓ AMICS DE LA VILA DE GUIMERÀ

L’any 1992 el poble de Guimerà notava una davallada d’actes culturals i recreatius  que els guimeranencs trobàvem a faltar, ja que sempre hi havia hagut un bon caliu d’activitats de tota mena.

Es palpava un refredament de vida social al que no s’estava acostumat, perillava el grup de joves, el teatre, reunions de colles, cavalcada de reis, esport, etc., en definitiva tot un seguit d’activitats que feien sortir al carrer infants, joves i grans per gaudir del temps de lleure i que ajudaven a socialitzar els habitants.

Moguts per aquest fet els comentaris de carrer deien que alguna cosa s’havia de fer i que si no hi havia suficient força per part dels que hi havia al poble s’invitava, al projecte, a tots el guimeranencs que vivien fora.

Així doncs, una petita comissió es va començar a reunir a una de les sales de “Can Cabreta” seu de reunió de moltes activitats.

Objectiu: Crea, activar i realitzar activitats socials i culturals, sense ànim de lucre, en pro de la Vila de Guimerà. Aquest era el primer punt dels estatuts que es van redactar.

Es va crear una junta amb president, secretari i vocals per començar a engrescar a la gent de la vila i de fora vila a fer-se socis per engegar aquest projecte.

L’increment de socis era progressiu a mesura que anaven passant els anys

Anys Socis
1993 40
1884 50
1995 61
1996 75
1997 84
1998 90
1999 98

Aquest imprès que mostrem a continuació era el punt de partida per tal de formar part de l’associació

Normalment era un soci per família o casa, la qual cosa volia dir que s’havia aconseguit que una molt bona part del poble recolzava l’iniciava ajudant i participant en el projecte.

La quota era de 2.000 pessetes l’any (12 €). Aquests diners anaven destinats als costos que generaven les activitats i el material necessari.

La comissió gestora estava representada, bàsicament, per persones de la cultura, de la joventut, de la parròquia, de l’ajuntament i altres moviments socials.

Les reunions setmanals començaven a donar fruit i ja es perfilaven projectes:

  • Representacions teatrals a la plaça.
  • Pessebres vivents amb maniquins per Nadal.
  • Teatre.
  • Tertúlies amb pa torrat a la plaça les nits fredes d’hivern.
  • Guimerà de nit a l’entorn de la Pasqua.
  • Homenatge a Àngel Guimerà.
  • Trobada dels cognoms Guimerà.
  • Berenar a la Bovera a l’agost.
  • Sardanes
  • Partits de futbol.
  • Dinar de germanor a la Bovera el primer dissabte de setembre com a cloenda dels actes de l’estiu.
  • Primers mercats medievals.

Alguns d’aquests actes van quedar consolidats i fins i tot es mantenen avui, altres es van perdent, però l’acte principal de celebrar un MERCAT MEDIEVAL va prenent força, any rere any a partir de 1994.

A partir de 1994 tots els esforços van encaminats a consolidar el MERCAT MEDIEVAL i el març de 2005 s’adreça una carta a tots els socis per fer una reflexió sobre la continuïtat de l’associació demanant la seva opinió mitjançant una enquesta, per tal de poder decidir entre tots el seu futur.

Veure carta i enquesta a continuació:

Carta als socis març 2005

El juny de 2005 s’adreça una nova carta amb el resultat de l’enquesta que recomanava deixar-la activa i congelar les quotes esperant nous comandaments per l’associació, però a partir d’aquell moment tots els esforços, temps i recursos van anar destinats al Mercat Medieval que a causa del seu increment creixen no va permetre poder seguir l’activitat com Associació Amics de la Vila de Guimerà.

Veure resultat de l’enquesta a continuació:

Carta als socis juny 2005

Durant aquests anys s’editaren una sèrie de revistes plenes de fotografies i d’articles que s’anaven realitzant. El nostre objectiu és poder-les aportar a la biblioteca virtual, d’aquesta mateixa web, tan bon punt les tinguem digitalitzades.

Així doncs, el projecte iniciat el 1992 acaba el 2005 havent deixat unes bones empremtes i on queda palesa la voluntat dels guimeranecs de mantenir sempre viu el poble de Guimerà.

Cordialment,

Francesc Xavier Busquets



Comparteix la publicació: