MIQUEL CABANAS, EL CADIRAIRE

“Dones, teniu cadires per arreglar?”, “Mestressa, té cap cadira per arreglar?” Quantes i quantes vegades haurem sentit aquestes preguntes pels carrers de Guimerà, sortides de la veu fosca, ronca, ofegada pel fum del tabac i els efectes de l’alcohol, d’aquell home que tot hom coneixia com “El Cadiraire”…

“El Cadiraire” és una de les persones que viu amb llum pròpia en l’imaginari col·lectiu del Guimerà de la postguerra.

Ningú m’ha sabut explicar d’on ni quan va venir. Apareix com de sorpresa, sense fer soroll, i amb la seva esposa, s’instal·len a la Cova del Sauló. Un indret a mig camí entre l’església i el cementiri, que ha esdevingut cova per efecte de l’activitat extractiva continuada de diverses generacions de guimeranencs que hi anaven a buscar el sauló per emprar-lo en l’arrebossat de les façanes de les cases, o per altres finalitats constructives.

La “Cova del Sauló” no té cap xemeneia de ventilació, i hom entra i surt sempre per la mateixa boca. És per això que quan convé fer foc per resistir el fred, o per a cuinar qualsevol cosa, tota la cova s’omple de fum i l’aire s’esdevé irrespirable.

Segurament, per efecte d’aquesta primera estada en “La Cova del Sauló”, sempre hem vist “El Cadiraire” vestit amb robes grises, fumades, i ell mateix ple de mascares a la cara, a les mans i a la roba. Igualment que la seva esposa,

Però sembla que hi va viure poc a la cova. Quan el poble pren consciència del fet que la parella de desconeguts han fet de Guimerà el seu lloc de residència, les forces vives (sembla que a iniciativa de Mossèn Rafel, que llavors era el vicari), es mobilitzen per a trobar una casa al poble que pugui servir d’estatge per als nouvinguts. Millor una casa vella, encara que estigui desarreglada i sense vidres a les finestres, que viure al ras, i van ser instal·lats a la casa que hi ha a les costetes, després de “Cal Magrana” i damunt mateix de “Cal Sinyores”, que queda un xic amagada sota la barana i el passamà de la costa.

imatge_1

“El Cadiraire” vestit sempre de gris, amb els pantalons apedaçats, cobert el cap per una boina, fumant d’una pipa negra i gastada, amb aspecte entre llardós i emmascarat, caminava com a saltirons, fent una lleugera parada entre pas i pas, preguntant a tot hom que veia si tenia alguna cadira per arreglar. Era més aviat petit, i només s’afaitava de tant en tant, deixant créixer uns pocs pèls a les galtes i a la barbeta que li donaven tot un aire de descuidat.

 imatge_3

Imatge cedida per Roser Bergadà, del Cal Moretes

 Llavors les cadires eren de boga, i “El Cadiraire” les transportava amunt i avall carregant-les a l’espatlla d’una manera molt original, fent-los-hi sortir el respatller, o les potes, davant seu, i les portava a casa on la seva esposa s’encarregava de les reparacions, i, després, ell mateix les torna i cobrava la feina.

“El Cadiraire” transitava sempre a peu i anava fins a Passanant, Vallfogona, el Mas de Bondia, i altres pobles dels voltants pregonant sempre el mateix, recollint cadires per arreglar i retornant-les quan estaven llestes.

Parlava amb tothom, però podem dir que no tenia amistats al poble. Acostumava a cantar (algú m’ha dit que li agradava l’òpera). Demostrava tenir una certa cultura, i en les converses traspuava un cert desengany, una mena de “déjà vu”, que vorejava amb el cinisme. Per això donava la sensació que era un dels que van perdre la guerra, algú que no podia tornar al seu poble, que va es va establir a Guimerà com un refugiat sabent que mai podria tornar al lloc on va néixer, es va fer gran i on va viure els somnis que la guerra va tallar de cop.

Se’l tenia per honrat. Vivia dels rendiments de la feina de reparar i fer cadires, que exergia amb la seva esposa, i de les restes de menjar i conills, aviram, verdures i altres productes que la gent li donava. Però mai es va sentir dir, ni se li va retreure cap malifeta, ni cap furt ni robatori.

Acostumava a portar una ampolla de vi a la butxaca de l’americana. Segurament bevia vi en excés o no el digeria prou bé, li feia mal. També a la seva esposa, que va morir abans que ell.

Ja vidu, un dia del mes d’octubre de 1976, va morir sol a casa, assegut al llit, com si anés a fer el darrer esforç per a llevar-se abans de començar la jornada. Uns dies després es va tenir coneixement de la seva mort per la fortor que sortia de la casa. Va ser un d’aquells esdeveniments que trasbalsen el poble perquè va intervenir la Guàrdia Civil, i es va fer l’autòpsia del cadàver abans d’enterrar-lo al cementiri. En el Registre Civil consta que va morir el 10 d’octubre de 1976. Tenia 71 anys.

 imatge_2

Llavors tots vam saber que “El Cadiraire” es deia Miquel Cabanas i Romeu. Havia nascut a Manresa el 39 de setembre de 1905. Era tintorer de professió.

No va deixar cap propietat, i tampoc cap encàrrec pendent de complir. Si no hagués estat pel rebombori de l’autòpsia, diríem que va marxar amb la mateixa discreció que un dia va venir per a instal·lar-se a “La Cova del Sauló”.

Des d’aquell dia d’octubre de 1976, “El Cadiraire” s’ha fet immortal en la memòria de qui el vam conèixer i respectar tal com era. Un personatge singular i irrepetible, que es va integrar voluntàriament al poble, i exercia un dels oficis desapareguts en la modernitat d’avui.

 Josep Corbella i Duch



Comparteix la publicació:

6 comentaris a “MIQUEL CABANAS, EL CADIRAIRE”

  1. Molt bo aquest article sobre el Cadiraire.
    Això de que l’hi agradava l’opera, jo ho havia sentit algun cop pel poble. Una vegada em van ensenyar una fotografia del senyor Cadiraire molt ben vestit, semblava un actor; però no recordo qui la tenia aquesta foto.

    Respon
  2. El recordo perfectament perquè eren veïns del nostre carrer quan jo era joveneta.
    A més de fer de cadiraire, en Miquel també feia d’enterramorts.
    El recordo amb els ulls malalts de tracoma, uns ulls envermellits per una infecció relacionada amb la manca d’higiene i crec que també amb el fet de treballar amb boga humida.
    La seva dona es deia Angeleta. Li agradava ballar i alguna vegada ens ensenyava uns enagus vermells sota la faldilla fosca i bruta i ens explicava que havia treballat al teatre. Tots dos eren ben peculiars, vivien a la seva manera.

    Respon
  3. Un home honrat..
    De petit, devia tenir uns 10 u 11 anys (1967), jugant vaig perdre la cartera al riu amb 100 pessetes que m’havia donat el padrí per quan tornés al internat.
    Vaig tenir un disgust, es clar, 100 pessetes eren per a mi molts diners.
    Al cap d’un temps, estant al internat, vaig rebre una carta de casa on em deia la meva mare que “el Cadiraire” havia portat a casa la meva cartera que havia trobat al riu (no recordo perquè l’havia identificat com a meva).. amb les 100 pessetes!
    El Miquel, un home que no tenia diners, no va voler res que no fos seu. Segur que portant la meva cartera a casa va fer un acte que el va fer feliç.
    Un home del que a vegades la gent se’n reia (i la canalla també) perquè anava brut i mal vestit, o pot ser simplement perquè era pobre. Recordo que algunes nits d’estiu baixava a Cal Moretes on algú el convidava a una copa de conyac perquè cantés o expliqués alguna cosa que ens fes riure com si d’un bufó es tractés.
    Que curts de mires som la gent quan fruit de la nostra ignorància o inconsciència tractem de ridiculitzar a qui ens sembla feble i no ens pot replicar, sense adonar-nos com en aquest cas (i en tants altres) que ens estem ridiculitzant a nosaltres mateixos.
    Que gran devia ser el Miquel Cabanas i nosaltres sense assabentar-nos-en!

    Pasqual Prous
    2 de desembre de 2014

    Respon
  4. És autenticament cert que l’hàbit no fa al monjo. L’aspecte extern del Sr. Miquel no es corresponia amb la intel.ligència i bondat del seu interior.
    Una joguina per als joves que ens divertia i ens distreia amb les seves converses i cançons.
    Un home que dins de la seva pobresa i humilitat es va posar al cor dels guimeranencs que el vam conèixe

    Francesc Xavier Busquets

    Respon
  5. ´´EL CADIRAIRE,,,,ERA UN BON HOME , ES PORTAVA COM UN SEÑOR I YO A ELL TAMBE EL TENIA COM A TAL ,,
    ERA BOHEMIO I AMIC DELS PINTORS QUE HAVIA AL POBLE,ANTONIO LAMOLLA .PABLO CUESTA ,LI AGRADAVA FER LA COPETA AL CAFE I,I,I, FUMAVA ,MOLT .

    QUAN HEM VAIJ CASAR , VA PUJAR A ESGLESIA A FELICITARME ,TOT UN DETALL ..
    ,,,,TINC UN BON RECOR DELL,,,

    TENIA MOLTA PERSONALITAT,,

    Respon
  6. Ratifico el dit pel Pascual,la Roser i en F.Xavier.Era un home que malgrat que tenia el vici de veure i fumar molt.El recordo que explicava moltes historias fossin veritat o mentira, tohom l’escoltava amb interes.A vegades cantaba opera o altres cançons fossin catalanes o rancheras.Crec que era bastant culte.Quan pasavem per davant de casa seva o feiem rápidament o sino agafavem un carrero que hi havia aprop de drasera per no pasar per davant.El recordo com una bona persona.

    Respon

Feu un comentari