El musicòleg Francesc Bonastre i Bertran (1944-2017) nascut a Montblanc i especialitzat en la recerca de la música catalana des de l’època barroca fins al segle XX, ens descobreix una aportació documental sobre l’existència d’un orgue barroc abans de 1737 a l’església de Santa Maria de Guimerà i la referència d’una entitat promotora, de la durada de les obres, del preu i  característiques per construir un nou orgue en 1737.

Francesc Bonastre i Bertran

Antoni Cases, constructor d’orgues de gran prestigi, va construir multitud d’orgues a Catalunya (Vallbona de les Monges, Reus, Lleida, Tarragona, Cervera, La Pobla de Cérvoles, Balaguer… entre d’altres). En el nostre cas, acordà el 9 de gener de 1737 la fabricació d’un nou instrument per a Guimerà, finalitzant-lo el Nadal del mateix any.

Podreu llegir a continuació uns extractes d’aquest document, que podeu llegir íntegrament en aquest ENLLAÇ

Dia 9 de Jané 1737: Los honorables March Armengol, Batlle de la vila de Guimerà, Arcabisbat de Tarragona, Joan Pedro, Francesch Aduart, Joseph Minguella guiridella y Joan Minguell, tots quatre Reigidós del Present Any en dita vila de Guimerà, an convingut y concordat ab lo Senyor Anton Casas, factor de òrgans de la vila de Reus, Camp y Arcabisbat de Tarragona, lo fer y plantar un orga en la presen Iglésia dc la vila de Guimerà, lo qual promet compondrer dit Senyor Anton Casas y fer ab lo modo y forma del tras escrit, tot a costas y despcsas suas y per lo import y preu de dit orga promet la vila donar-li sis sentas sexanta lliuras, Dich 660 lb….

…. y aixi mateix promet lo Dit Senyor Anton Casas plantar part de la obra lo dia de Nadal primer vinen y antes si pot, y acabarà dita obra, de dit dia de Nadal primer vinen a un Any.

…   Dich Jo Baix firmat que tinch rebut dels Senyors Regidors Joan Castanyé, Joseph Roig y Francisco Minguell, en lo present any de la vila de Guimerà, la suma de sent sis lliuras y vuyt sous, dich 106 Ib. 8 s., las quals són a cumpliment de aquellas sis sentas sexanta lliuras que lo dia 9 de Janer 1737 me prometeren per la fàbrica de l’orgue, que consta en lo acte contra escrit, y per ser sò ver, me dono per content y satisfet del preu de dit orgue, vuy als 22 de Novembre de l’any 1742. Anton Cases factor de orgues.

Orgue d’Antoni Cases a la Pobla de Cérvoles

Com podeu veure en la imatge anterior, us podeu fer una idea de com podria haver estat l’orgue de l’església de Guimerà si visiteu l’església de la Mare de Déu de la Jonquera, a la Pobla de Cérvoles. Per tant, aquesta és una visita molt recomanable.

Ubicació de l’antic orgue a l’Església de Sta. Maria de Guimerà

L’orgue d’Antoni Cases seguí a l’església de Guimerà fins a la Guerra Civil, quan fou destruït i substituït més tard per l’orgue que podem veure i escoltar avui en dia.

Orgue en l’actualitat

 

Francesc Xavier Busquets

Aquest any es compleixen vint anys d’activitat de l’Associació Guimera.info. Es un bon moment per aturar-nos i mirar enrere per avaluar tot el que li ha passat a Guimerà degut a l’existència d’aquesta iniciativa cultural.

Tot va començar el 17 de juny de 2002 amb una reunió de quatre persones a un espai de la planta baixa de l’Ajuntament de Guimerà per parlar de la idea de fer una web pel poble. Un patrimoni historicoartístic tan important ho mereixia, calia posar-lo a l’abast del mon i Internet ens oferia la possibilitat de fer-ho.

El patrimoni cultural de Guimerà seria el mitjà que permetria assolir dos objectius importants a l’hora, per una banda mostrant-lo atrauríem visitants al poble i, per una altra, era la oportunitat per concentrar i organitzar la gran quantitat d’informació escrita sobre aquest patrimoni i posar-la a l’abast de tothom.

Però el projecte, a part del dos objectius anteriors, en tenia d’altres, tots ells dins de la mateixa web com podeu veure seguidament al full de mà que vam repartir el dia de la seva  presentació, el 9 d’agost de 2002.

Quan veiem ara la visió que teníem del que volíem fer, fa vint anys, ens adonem que aquest va estar un element molt important per que avui tinguem el lloc web que tenim.

A la capçalera hi veiem una primera pinzellada de la raó de ser de Guimera.info, es a dir, de les coses que volíem fer, que pocs mesos després es va definir d’una manera més concreta en els següents tres punts:

1. Donar a conèixer Guimerà, la Vall del Corb i el seu patrimoni historicoartístic mitjançant Internet.
2. Fer, participar o impulsar accions culturals i artístiques a les nostres contrades.
3. Fomentar l’ús d’Internet a Guimerà i a la Vall del Corb com una important i eficaç eina de comunicació.

El primer punt de la raó de ser feia referència a la web, que sempre ha estat l’element central de la nostra activitat.

El segon punt obria la possibilitat de fer altres coses com publicar llibres, doncs ni Vallsanta, ni el Mercat Medieval, … tenien cap publicació específica. No teníem al cap fer projectes de més envergadura com la reproducció del Retaule de Ramon de Mur o el Museu de Guimerà, tot això va venir després.

El tercer punt el vam entendre com a fonamental, doncs Internet era sinònim de progrés i futur,  calia, per tant, que Guimerà s’hi enganxés. He de destacar que a finals de 2003 vam aconseguir que tots els negocis de Guimerà tinguessin correu electrònic i una pàgina web. Amb el transcurs dels anys aquest punt va desaparèixer de la nostra raó de ser.

El 13 de juliol de 2003, quan ens vam registrar com associació sense ànim de lucre, érem nou socis, 7 de Guimerà i 2 d’altres indrets, aquests, ens van trobar per Internet i els va atraure tant  el poble com després el nostre projecte, i ens van demanar poder participar-hi, cosa que vam acceptar sense cap problema i encara avui formen part de la nostra associació.

A dia d’avui, vint anys després, a Guimera.info hi som setze socis.

L’èxit del que fa una organització depèn fonamentalment de les coses que decideix fer, de les persones que les han de fer, i de la manera com les fan.

Les persones que formem part de Guimera.info, som un grup prou heterogeni en coneixements per poder fer aportacions en àmbits ben diferenciats (cultural, tecnològic, artístic, empresarial, legal, comercial, coneixement del territori, …). Sumant totes aquestes habilitats hem aconseguit formar un equip amb capacitat d’afrontar una gran varietat de reptes.

A Guimera.info l’única cosa que se’ls demana a les persones que en formen part, es que assoleixin una responsabilitat dins de l’àmbit d’actuació de l’associació i que facin sempre les coses a les que es comprometen, independentment de que siguin moltes o poques.

Pel que fa a la manera de treballar dir que ha estat encertada, no només pels resultats, també per la sostenibilitat en el temps de l’associació. Les grans línies d’actuació en qualsevol cosa que fem son:

1. Aprofitar totes les possibilitats que ens ofereix Internet.
2. Ser econòmicament autosuficients.
3. Tenir llibertat d’actuació sense lligams de cap mena.
4. Fer o involucrar-nos preferentment en projectes tangibles i només quan es pot assolir un bon resultat.

Un punt determinant ha estat el ser econòmicament autosuficients i per ser-ho tot passa per fer una activitat que generi diners, per buscar potencials sponsors privats en determinats projectes i, finalment, quan el projecte es adequat, també recórrer al finançament públic. En el nostre cas hem utilitzat totes les opcions anteriors però en proporcions molt diferents, mentre que un 50% dels nostres projectes s’ha fet amb capital privat i poc més del 30% amb diners generats per l’associació, no arriba al 20% la despesa feta amb diners públics.

Els ingressos de l’associació provenen dels serveis d’Internet als nostres patrocinadors i també de la publicitat a la web. Aquesta activitat ens ocupa més del 50% de les hores que dediquem a l’associació. Es una feina que no es veu però que s’ha de fer amb la mateixa regularitat que ho fa qualsevol empresa amb els seus clients. Sense ser econòmicament autosuficients no podríem tenir la llibertat d’actuació que tenim, ni treballar amb l’agilitat que ho fem, ni hauríem pogut fer tot el que hem fet.

Si avaluem doncs, com he dit al començament d’aquest article, el que li ha passat a Guimerà degut a l’existència de l’Associació Guimera.info, trobem que avui el poble te uns actius que si no hagués estat així no tindria, dels quals destaquem, …

… una web molt digna amb moltes visites on s’hi troba qualsevol cosa relacionada amb Guimerà i que des de fa vint anys convida a visitar el poble, …

… una reproducció del Retaule de Ramon de Mur a l’església, projecte que per innovador va tenir un reconeixement internacional, …

… el Museu de Guimerà, un dels espais museístics mes importants de les nostres contrades, que també va tenir un important reconeixement del món de la cultura local, …

…  els quatre llibres publicats i onze audiovisuals: “Guimerà i el Mercat Medieval”, “Guimerà i el Retaule de Ramon de Mur”, “Guimerà i Vallsanta” i “33 Històries de Guimerà”, …

… una biblioteca virtual on es poden llegir 102 publicacions relacionades amb Guimerà, …

Afegir que gestionem el Museu de Guimerà des que el vam fer, fa ja més de 15 anys, obrint tots els caps de setmana i des d’allà s’ofereix un servei de visites guiades al poble per qualsevol dia, servei que des d’aquest any forma part del “Grand Tour de Catalunya” de l’Agència Catalana de Turisme.

TRAM 2   ETAPA 7   EN DIRECCIÓ A LLEIDA

 

Dit tot això, podem concloure que aquests vint anys de Guimera.info han estat una història d’èxit de la que ens sentim molt orgullosos perquè a la fi ha estat una història d’èxit de Guimerà que n’ha  obtingut un increment important del seu patrimoni cultural.

 

Pasqual Prous i Miró

El noi de Tona, l’home del sac, la Marieta de l’ull viu, el gegant del pi… i tants i tants personatges de la cultura popular catalana; uns ben reals, altres, pura fantasia.

I si Guimerà també ha tingut el seu personatge, aquell del que se’n parla de pares a fills, d’avis a nets i de poble a poble?

Aquesta és la història d’un home desgraciat, de trista vida i trist final. Escrit en un català propi de l’època, però, fàcilment entenedor.

120 anys fa d’aquest escrit; aparegut a “Almanach per a 1902” de la revista “La esquella de la Torratxa”.

La Esquella… (1871-1939), fou un setmanari satíric, republicà i anticlerical, fundat a Barcelona; duia per subtítol: “Periodich satírich, humorístich, il·lustrat y literari. Donarà al menos uns esquellots cada setmana”.

L’autor del text fou Antoni Bori i Fontestà (Badalona 1861-1912), mestre, pedagog, escriptor i poeta. Home important de les lletres catalanes, amb una extensa obra literària i una gran tasca pedagògica; fins i tot un carrer de Barcelona duu el seu nom.

L’Anton de Guimerà, una història considerada i inclosa com de tradició de la Segarra.

A jutjar per la claredat i per les paraules amb què ens parla l’autor del text, hom diria que l’Anton, va existir.

Si és així…

Quins eren els seus cognoms?

De quina casa era?

On va ser enterrat?

Qui era la seva dona?

Qui eren els seus dos fills?

Potser algun dia podrem “posar llum a la foscor”.

 

Josep M. Minguell Llorens

Recollim en aquesta entrada una “història gràfica”, publicada inicialment en el llibre GUIMERÀ I EL RETAULE DE RAMON DE MUR. Eesperem poder incorporar-la pròximament (amb contiguts extres) com un nou apartat dins guimera.info, amb la més nova eina de visualització.

Hom podria pensar, en entrar a la vila closa, que l’entramat de carrerons que s’enfilen fins a l’església i el castell ha restat inalterable al llarg dels anys. Res més lluny de la realitat. Com si fos un ésser viu, Guimerà ha anat incorporant, any rere any, petits canvis aquí i allà, que han anat modificant la seva fesomia.

Us convidem a realitzar, aquest petit passeig, a peu pla, i anar identificant aquells canvis que ha sofert el paisatge, de vegades petits, d’altres veritablement sorprenents. Caminarem pels carrers construïts entre els segles XV i XVIII. En aquesta època, la Plaça Major esdevingué el nou centre del poble. Al carrer de la Capella va continuar el camí de la Bassa del molí de dalt. La capella de sant Esteve tenia al seu costat l’antic Hospital. El poble va continuar creixent cap al riu. El carrer Major, el de la Capella, el de la Goleta formaven la xarxa del nou nucli medieval.

 

 

1 – Portal de Tàrrega

 

2 – El carrer Major

 

3 – Cal Minguella

 

4 – El carrer Major

 

5 – Plaça Major

 

6 – La Cort del Batlle

 

7 – Les Ascorones

 

8 – El carrer de la Capella

 

9 – El carrer de la Capella

 

10 – La Bassa del Molí

 

Jordi Sender i Beleta

 

 

 

En les celebracions anuals del mercat medieval de Guimerà és habitual trobar-se pels carrers amb grups d’animació que donen color i ambient a les jornades, grups que ens recorden als joglars i músics medievals. Però quin era el perfil dels joglars i músics a l’edat mitjana? On actuaven i per quins motius? Quins instruments feien servir? Hi va haver joglars i músics guimeranencs i dels pobles del voltant?

En aquesta petita història intentarem donar resposta a aquestes preguntes i descobrir l’existència de joglars i músics a Guimerà i als pobles de la vall del Corb en el decurs del segle XV. Per això ens servirem bàsicament de les recerques fetes pel Dr. Ramon Miró Baldrich sobre documentació medieval dels fons de l’ajuntament de Cervera i Tàrrega.

Els joglars eren uns personatges medievals que en el seu origen s’encarregaven de cantar o recitar, generalment acompanyats d’instruments musicals, composicions d’altres autors de forma ambulant. El terme joglar, que va començar a ser utilitzat amb freqüència des del segle XI, deriva de la paraula llatina “iocularis” o “ioculator” i del substantiu ”iocus”, que significa joc o broma.

L’ofici de joglar anirà evolucionant al llarg de l’edat mitjana. Des del segle XII trobem referències documentals de joglars o trobadors recitant i cantant poesies tant a reis i senyors com a la població. Més endavant el joglar deixa el cant i passa a ser un simple músic o bufó amb un caire més polifacètic. A poc a poc va anar desplegant altres habilitats, com fer acrobàcies, exhibir bèsties ensinistrades, ballar o practicar jocs de mans. Els joglars, doncs, es guanyaran la vida entretenint els altres amb la música, la narració d’històries, l’exhibició d’acrobàcies i altres jocs.

Cap a les acaballes del segle XIII el joglar va començar a ser reemplaçat pel ministrer, un joglar coneixedor de la música, generalment instrumentista, molt més professionalitzat i que va deixar de ser itinerant per a entrar al servei d’un senyor, del govern d’una vila o ciutat com a músic oficial o treballant puntualment en una festa o esdeveniment.

A mitjan segle XIV els joglars pràcticament ja només feien de músics. Segons la tipologia instrumental es classificaven bàsicament en trompadors, anafilers o trompeters i timbalers. Se’ls considerava de categoria inferior pel fet de ser estranys al domini de la literatura, i també perquè no eren solistes i tocaven l’instrument de manera instintiva. Es reunien formant bandes que en certs llocs es coneixien com a cobles i sovint eren membres d’una mateixa família o població que es dedicaven a l’ofici.

Instruments medievals il·lustrats a les Cantigas de Santa María de Alfonso X el Sabio (1270-1282)

En el decurs del segle XIV i començaments del XV l’activitat de joglars i músics es troba associada a les celebracions reials, naixements i matrimonis, a la presència o el pas de membres de la casa reial i també per a festejar un fet polític. Exemples en aquest sentit els trobem en la documentació municipal de Tàrrega i Cervera respectivament. El 19 de novembre de 1342 el consell de la paeria de Tàrrega determina les quantitats a pagar als joglars i cavallers salvatges que havien fet honrament a la vila, entre ells hi apareixen els joglars de Guimerà que van cobrar 30 sous. Molts anys després entre la documentació cerverina trobem una àpoca de 20 de desembre de 1423 on consta el pagament de cinc florins d’or a Guillem Castelló i Bernat de Tarroja, trompadors de Guimerà, per sis dies entre venir, estar i tornar en la celebració per l’arribada victoriosa del rei al Principat des de Nàpols.

En el segle XV la funció dels joglars i músics ja era una altra, sovint eren contractats pels governs de les viles per a donar ambient a les fires i distreure als visitants. A més dels propis verguers es llogaven, entre altres, colles de trompadors o trompeters, xeremiers i algunes parelles de joglars. La proliferació de mercats arreu, però sobretot de grans mercats i fires, hauria afavorit l’aparició i proliferació d’aquests personatges a moltes localitats del nostre entorn.

Sabem de l’existència de fires a Tàrrega, Vilagrassa, Bellpuig, Anglesola, Verdú, Guimerà i Cervera, i no era estrany que les dates de celebració es canviessin per la coincidència temporal amb les altres fires, sempre prèvia concessió reial. Una de les fires més importants era la de Cervera. El mercat i la fira de Cervera va ser un dels centres d’atracció per a molts joglars i músics de la comarca, de Lleida i del camp de Tarragona. Tenim constància que durant el segle XV el consell cerverí pagava a joglars i músics d’arreu per a dinamitzar i amenitzar el gran mercat de maig i la fira que se celebrava anualment, i que en aquells temps es feia des de la festivitat de Sant Martí, l’11 de novembre, fins a la festa de Sant Andreu, el 30 de novembre.

D’altra banda durant l’edat mitjana Guimerà era la vila més important de la vall del Corb gràcies al seu pes poblacional i econòmic i com a tal a començaments del segle XV va ser afavorida amb el privilegi de fer fires, fet que confirmava la importància de les interaccions comercials que possibilitava el seu mercat. Recordem que Jaume II ja havia atorgat a Guimerà el 18 de juliol de 1294 el privilegi de fer mercat a precs de Ramon d’Alemany, senyor aleshores de la vila. El creixement i la consolidació d’aquest mercat  hauria determinat que un segle després el poble de Guimerà demanés el dret a fer fires, concessió que va arribar gràcies a dos privilegis reials donats per Alfons V l’11 i 12 de desembre de 1417. El rei Alfons va atorgar dues fires, la primera fira tindria una durada de quinze dies consecutius a partir del primer dia d’agost i la segona des de Sant Vicent, el 22 de gener, fins a la Purificació de la Verge, el 2 de febrer.

La coincidència amb altres fires veïnes va determinar que un segle després la vila de Guimerà demanés al rei un canvi de dates. Carles I en un privilegi atorgat el 19 de gener de 1526 confirma el dret de fer fires de la vila establint un nou calendari. Així la primera fira se celebraria des de la festa de Sant Andreu, el 30 de novembre, fins a la de Sant Tomàs, el 29 de desembre, i la segona des de la festa de Sant Jordi fins a l’Exaltació de la Santa Creu, el 3 de maig.

Cercavila del IX mercat medieval de Guimerà, any 2003

En aquest context un seguit de joglars i músics del nostre entorn haurien amenitzat les jornades firals de les principals viles de la comarca durant el segle XV. Gràcies a les dades recollides per Miró Baldrich en podem conèixer uns quants de Guimerà i dels pobles de la vall i rodalies que són referenciats treballant a la fira de Cervera amb el seu ofici o instrument i els anys que hi van ser presents, i que ara us relacionem.

JOGLARS I MÚSICS GUIMERANENCS:

• Borrell, Jaume, tamorer (tamborer) (1437)
• Castelló, Guillem, trompador (1423, 1429, 1437)
• Castells, Guerau, trompador (1434)
• Sabater, Pere, trompador (1437)
• Santapau, Ramon, trompador (1452)
• Tarroja, Bernat de, trompador (1423, 1429)
• Joglars de Guimerà (1452)

Grup d’animació de carrer del XIV mercat medieval de Guimerà, any 2008

JOGLARS I MÚSICS D’ALTRES POBLES DE LA VALL I RODALIES:

• Badoc, Antoni, trompador de Ciutadilla (1439)
• Badoc, Ferrer, trompador de Ciutadilla (1439)
• Badoc, Pere, trompador de Ciutadilla (1439)
• Carbonell, Pere, joglar i trompeter de la Guardiolada (1440, 1441)
• Carbonell, Pere, menor, trompeter de la Guardiolada (1440)
• Claret, Montserrat, joglar i tamorer de la Guardiolada (1440), trompeter (1441, 1450)
• Esteve, Antoni, trompador de Ciutadilla (1439)
• Garcia, Bartomeu, cornamuser de l’Ametlla (1454)
• Garcia, Bartomeu, flabioler i tamborer de l’Ametlla (1442, 1444, 1453)
• Garcia, Bartomeu, fill, flabioler i tamborer de l’Ametlla (1454)
• Gibert, Pere, cornamuser de l’Ametlla (1433, 1434, 1436, 1437, 1438, 1439, 1440, 1442, 1444)
• Guassia, Bartomeu, tamorer de l’Ametlla (1447, 1452)
• Pedrosa, Pere, de Verdú (1459)
• Segarra, Andreu, joglar i cornamuser de Montornès (1490)
• Segarra, fill de Ramon Segarra, tamorer de Montornès (1459, 1461)
• Segarra, germà d’Andreu, tamorer de Montornès (1490)
• Segarra, Jaume, joglar i flabioler de Montornès (1509, 1510)
• Segarra, Joan, joglar i tamorer de Montornès (1461, 1486)
• Segarra, Ramon, cornamuser i tamorer de Montornès (1447, 1452, 1453, 1459, 1461) 
• Segarra, Ramon, joglar i cornamuser de Montornès (1461, 1480, 1486)
• Segarra, Simó, cornamuser de Montornès (1447, 1453)
• Trilla, Gabriel, germà de Joan, tamorer de Llorac (1491, 1492)
• Trilla, Joan, joglar i cornamuser de Llorac (1486, 1487, 1491, 1492, 1494)
• Trilla, Pere, germà de Joan, joglar i tamorer de Llorac (1486, 1487, 1494)
• Trilla, Pere, joglar de Llorac (1515, 1516)
• Joglars de Verdú (1399)
• Trompadors de Ciutadilla (1440)

Segurament alguns d’aquests joglars i músics que us hem relacionat haurien animat i dinamitzat més d’una fira de Guimerà!

Miquel Àngel Farré Targa

Orson Welles, un dels més grans cineastes, es féu un lloc en la història dels mitjans de comunicació, gràcies al que sens dubte és el programa de ràdio més famós de tots els temps.

El 30 d’octubre de 1938 va dramatitzar la novel·la La Guerra dels Mons de l’escriptor H.G. Wells, que narra una invasió alienígena a Anglaterra. Fet amb gran realisme, com si es tractés d’un noticiari en directe, amb connexions amb els enviats especials allà on suposadament succeïen els fets, aquesta vegada als mateixos Estats Units. Molts dels oients es van espantar, pensant que aquells fets estaven succeint veritablement, generant-se una veritable ona de pànic, amb gent intentant fugir de les ciutats i assaltant supermercats per aconseguir queviures.

Molts han intentat, des d’aleshores, repetir aquesta exitosa fórmula. També aquest any 2021!

I el blog d’Històries de la Història de guimera.info n’ha estat l’involuntari protagonista, per no dir-ne la víctima.

El mes de juliol de 2020 publicaven en aquest blog, l’article ANYS 70, EL MISTERI DEL TOLL DE LA DONA MORTA escrit per Miquel Àngel Farré Targa. Descriu els fets lligats amb psicofonies associats a aquest indret, que van arribar congregar un gran nombre de gent del poble i van ser tema de conversa durant diversos estius.

Fa poc, ens vam assabentar que aquest article, havia estat també “dramatitzat” (no se’ns ocorre una altra forma de descriure-ho) en un programa de ràdio. Va ser el passat el 18 de juny de 2021 a Onda Cero, LA CIUTAT LLEIDA, en la seva secció MISTERIS SOTA ZERO, on es tracten temes de caràcter paranormal.

Aquesta vegada, la ficció no era en format noticiari com en el cas d’Orson Welles, sinó d’entrevista, on un “investigador” d’aquests fets, anava reproduint, com si fossin aportacions seves originals, fil per randa, paraula per paraula, l’escrit del Miquel Àngel.

Suposem que el programa va tenir cert ressò, com ho veiem reflectit en la llista “LO MAS” d’aquesta cadena, on apareix en primera posició.

Bé, tot i la confusió creada per la retransmissió d’Orson Welles, cal esmentar que com a bon professional, havia avisat a l’inici, que tot plegat es tractava d’una adaptació de Ciència-ficció, citant les fonts, la novel·la La Guerra dels Mons i el seu autor, el H.G. Wells.

A ONDA CERO, només podem dir que no van tenir aquest detall.

Associació Guimera.info

---

A continuació teniu l’enllaç a l’àudio del programa i també el nostre article, on en vermell podeu trobar aquelles frases que es reprodueixen textualment durant el programa de ràdio.

 

ANYS 70, EL MISTERI DEL TOLL DE LA DONA MORTA

Les situacions que desconeixem sovint ens poden portar a pensar en fenòmens que ens allunyen més o menys de la realitat. El que es va viure a Guimerà en alguns estius dels anys setanta del segle passat va ser un episodi que va encuriosir i engrescar al jovent i a bona part del poble, parlem de psicofonies i en un indret conegut com el toll de la Dona Morta, un nom molt propici per a imbuir-nos a pensar en fenòmens paranormals.

Abans d’anar als fets ens centrarem en la definició de psicofonia i l’origen i la història d’aquests fenòmens paranormals. La psicofonia és un fenomen que rep també els noms de parafonia, veu electrònica, veus directes, veus de l’univers, veus del més enllà o veu paranormal. Són en definitiva sorolls o veus que es perceben en l’escolta d’enregistraments.

El terme psicofonia està compost per les paraules gregues “psique” i “fonos” fent al·lusió directa a un so emès per un potencial psíquic, en aquest cas la ment. Pel seu origen etimològic una de les teories més difoses per explicar aquest fenomen és l’actuació de la ment de l’investigador o psicoquinesis. Segons aquesta teoria es tractaria d’una emanació mental, ja sigui a nivell conscient o inconscient, per part dels investigadors i que actuaria sobre el dispositiu (gravadora, micròfon…). No obstant això, no s’ha pogut especificar la classe d’emanació ni es descriu el mecanisme concret pel qual quedarien gravats els sons.

Una altra teoria més ben rebuda en el sector de la parapsicologia és la que diu que les psicofonies fan referència a determinades veus d’origen desconegut, associades normalment a esperits i morts, que interactuen amb un experimentador en el camp de la transcomunicació instrumental, és a dir a través d’algun tipus de dispositiu electrònic com gravadores, televisors o ordinadors. Un dels més utilitzats pels investigadors d’aquest camp és el magnetòfon.

La història de les psicofonies arrenca l’estiu de 1959 quan el productor cinematogràfic suec Fiedrich Jürgenson es va proposar enregistrar el cant de l’ocell pinsà per realitzar un documental. En aquest procés va col·locar un magnetòfon prop d’un bosc als afores de casa i començà a enregistrar el so dels ocells. En escoltar-ho a casa va identificar a la perfecció el cant dels ocells però també la veu d’algú parlant en noruec fent comentaris sobre el trinar del pinsà. Va rebutjar la gravació i l’endemà va repetir l’operació de gravar a la mateixa zona, i de nou al reproduir la gravació va identificar una nova veu. En aquesta ocasió va creure reconèixer la veu de la seva mare difunta. Segons Jürgenson, en l’enregistrament s’escoltava alguna cosa així com “Friedel… el meu petit Friedel… pots sentir-me?”

No sabem ben bé com podia haver començat tota aquesta història de psicofonies a Guimerà però intentarem fer-ne una reconstrucció. Guimerà els estius de la dècada dels anys setanta tenia molta vida, moltes famílies tornaven per a estiuejar al poble any darrere any. El jovent es passava els dies entre la piscina i el carrer, i de nit sortia a divertir-se. En aquest context hi va haver dos circumstàncies que haurien afavorit aquestes experiències psicofòniques durant aquelles nits d’estiu. D’una banda el jovent sentia i tenia la necessitat de buscar espais per gaudir i experimentar, recordem que temps enrere no era estrany que es fessin visites nocturnes al cementiri vell, i d’altra banda també podem pensar que algun estiuejant devia conèixer la moda de les psicofonies i l’hauria traslladat al poble. Si afegim un marc físic idoni ja tenim l’escena complerta. Es tractaria d’un bosquet d’arbres de ribera tocant al riu Corb, en un indret anomenat popularment toll de la Dona Morta, ja en el terme de Ciutadilla.

El topònim ‘Dona Morta’ apareix en diferents punts geogràfics arreu de Catalunya i en diverses formes: clot, fondo, font, pla, serra, serrat, turó i en el nostre cas toll. Sembla ser que l’origen del nom tindria a veure amb una llegenda popular que associaria el lloc amb una dona trobada morta en aquest punt en temps passats. Ja des de temps antics l’indret en qüestió era conegut amb els topònims toll de la Dona Morta o sèquia del ‘Pèlac’, paraula que significa toll, i es localitza al final del barranc de la font de l’Arnica, a la partida del Cossos del terme de Ciutadilla i molt proper al de Guimerà.

Suposem que el punt de partida de la història hauria estat més o menys com ara ho relatarem. Un dia devia córrer la veu que per la nit algú havia anat al toll de la Dona Morta a fer gravacions d’ambient enmig del silenci absolut i que en una d’elles s’hi escoltava amb claretat la veu d’una dona entonant una melodia misteriosa. A partir d’aquí recordo el jovent a la terrasa del bar de cal Ganadé disposar-se a escoltar les gravacions fetes les nits anteriors i analitzar repetidament aquella veu o melodia que semblava molt real. Però que podia ser aquell so? Uns deien que era una veu del passat, la veu de la dona que en aquell indret van trobar morta segles passats, i altres que podia ser el soroll que produïa el vent sobre de les fulles i branques dels arbres que s’escoltava quan bufava en una direcció concreta, el seré o la marinada. Fos el que fos, a partir d’aquell moment es va crear en aquest lloc un ambient misteriós.

Les nits següents es van repetir les visites i les gravacions arribant en alguna ocasió a congregar-se un gran nombre de gent del poble. Moltes vegades aquestes trobades resultaven ser un motiu recurrent per a donar un bon ensurt al personal o fins i tot servir d’excusa per a fer manetes entre les parelletes. El fet d’anar a escoltar aquella veu es va convertir en un costum que perdurà en major o menor mesura els estius següents i encara avui és present en la memòria col·lectiva de la nostra generació. És evident doncs que durant uns quants estius aquest tema va ser recurrent i motiu d’intriga i diversió pel jovent del poble.

Us en recordeu?  Vàreu tenir alguna experiència? Quins records en teniu?

Ens agradaria que ens ho comentéssiu!

Miquel Àngel Farré Targa

De sempre he sentit parlar a casa, d’un oncle, en Josep M., que era molt bo treballant la fusta, i que a estones lliures havia fet unes bitlles catalanes. Ja temps abans havia fet uns esquís amb què lliscava per les costes del poble, en temps de neu. Però aquesta és una altra història, tornem a les bitlles.

L’oncle aprofitant les bones fustes que hi havia a casa, per fer els carros, va decidir fer un joc de bitlles. La fusta triada va ser l’alzina. A les nits feia anar el torn i anava donant forma a les 6 bitlles i als 3 bitllots (els tacs de fusta que es llencen per fer caure les bitlles). Eren unes bitlles de formes senzilles i uns bitllots sense mànec, com es feia originàriament.

Bitlles catalanes

 

Tots els diumenges i festius, després de missa i a vegades a les tardes, rengleres de gent s’ajuntaven a baix al riu, davant de Cal Moretes, per seguir el joc. 40, 50 o més persones, seguien les partides i s’hi jugaven els quartos. L’oncle, per una petita quantitat, plantava les bitlles i quan un jugador feia “bitlla” i guanyava la tirada, també l’hi donaven algun cèntim.

Un dia l’agutzil, el vell Tòfol, va confiscar les bitlles i les va portar a l’ajuntament; l’alcalde era el Salla. Passats uns dies els hi van tornar; però la cosa es començava a tòrcer. Les partides es van reprendre; però ja no es jugava al riu, ara es jugava al terreny que hi havia al molí de les monges, on hi ha el Casal. Tot plegat quedava una mica més “amagat”. Finalment un dia van saltar totes les alarmes; això que la gent s’hi jugues els diners, no va agradar gaire a algú que manava molt. El batlle?, el rector?, la guàrdia civil?… a saber. El cas és que van anar a trobar al carreter, el meu avi i pare d’en Josep M.: “Aquell joc “diabòlic” s’havia d’acabar”. L’endemà l’avi va cremar bitlles i bitllots.

El joc va durar de 1943 a 1947 aprox. Una curta història.

Josep M. Minguell Llorens

---

Incloem a continuació informació referent al joc de les bitlles, de llibre Jocs populars tradicionals a la Comarca de l’Urgell, de Francesca Bardají.

 

 

 

 

Revisem aquest cop una de les restes històriques més antigues que podem trobar a Guimerà, juntament amb els gravats rupestres de la Vall dels Pous que vam cobrir a l’entrada “2n MIL·LENNI aC, PETRÒGLIFS A LA VALL” d’aquest mateix blog.

Parlem del dolmen situat en un bosquet a pocs metres del camí Parés, a mig recorregut entre Guimerà i La Pobla de Ferran.

Com ja ens va passar amb la recerca dels petròglifs, si bé un cop l’has trobat tot es fa força evident, hi pots passar ben a prop i no adonar-te de la seva presència, ja que de lluny sembla una paret de pedra seca, o res més que un munt de pedres acumulades per eliminar-les dels cultius.

Dolmen del camí Parés (exterior)

Reproduïm a continuació la fitxa d’aquest dolmen que hem trobat al portal Megalitisme

• Tipus: Estructura en pedra seca. Cambra, que manté el tancament superior, en falsa volta i passadís d’accés també cobert.
• Període: Bronze (1800 ac / 650 ac).
• Excavacions: Prospecció, el 2004, per Josep Oriol Font Cot.
• Materials: No
• Planta: Cambra sembla circular o sub-circular.
• Orientació: A 4 m d’allà on es veu acabar el passadís s’hi veu una estructura de planta en arc de circumferència que pot pertànyer també al passadís. Si és així el passadís sembla canviar de 150^o a 90 ^o.
• Dimensions: Màximes interiors. Cambra: 2,10 x 1,20 m per 0,45 m d’alçada. Passadís: 1,20 (fins on acaba la volta cobertora) + 2,50 m, 0,60 m d’amplada.
• Túmul: De terra i pedres. Conserva vestigis, tant al costat de llevant com al de ponent (en aquest aprofita desnivell natural).

Segons podem trobar a la web del Museu d’Arqueologia de Catalunya, els dòlmens són megàlits (construccions prehistòriques fetes amb grans blocs de pedres lligades en sec), construïts per diferents pobles i cultures durant uns tres mil anys, ara fa entre 6.500 i 3.500 anys. Dolmen és una paraula bretona que significa ‘taula de pedra’.

­Si bé podien servir per delimitar el territori o com a punt de reunió o de culte religiós, tenien una funció principalment funerària. Al centre de la construcció hi havia la cambra funerària, amb un accés que s’obria o segellava segons la necessitat i l’estructura era coberta amb un túmul de terra o pedres que oferia un aspecte de turó.

Dolmen del camí Parés (interior)

Es construïen, en indrets elevats i visibles, que dominaven el paisatge, amb la intenció de remarcar el perímetre de l’àrea que cada grup utilitzava per a l’explotació dels recursos del territori.

Tant si el trobeu com no, l’excursió s’ho mereix, ja que gaudireu d’unes vistes espectaculars dels voltants de Guimerà.

Jordi Sender i Beleta