XAVIER PEDRA

Tant si sou de Guimerà com si només hi heu estat de pas, molt possiblement haureu tingut algun dels dibuixos del Xavier Pedra a les vostres mans. És el cas de la fantàstica panoràmica que va realitzar per a incloure en el Mapa Turístic de Guimerà.

detall

Si visiteu La Cort del Batlle, podreu veure exposats la sèrie d’espectaculars dibuixos de Guimerà, que ell mateix s’encarregava de vendre a les portes del Museu. També l’exercici de “reconstrucció” mitjançant dibuix de com podia haver estat el Monestir de Vallsanta en la seva època d’esplendor. Fins i tot potser us va fer un dibuix de la vostra casa (que feia sota enàrrec).

L’any 2015, ens sobtava la notícia de la mort del Xavier Pedra Martínez (Barcelona, 03-03-1962 + Guimerà, 17-10-2015), 53 anys és una edat en què les persones tenen encara moltes il·lusions i projectes, com era el cas d’aquest artista que al llarg de la seva existència havia reeixit com il·lustrador de contes, autor d’anuncis publicitaris i de motius naturistes, dibuixant d’historietes, autor de tires de còmics, caricatures, col·laborador en pel·lícules de dibuixos animats… Com a pintor practicava l’hiperrealisme i les seves làmines i dibuixos de Guimerà en són una bona mostra.

El Josep Maria Cerdan trobava un enllaç en què a grans trets s’explica la seva trajectòria professional:

1981-1984: Col·laboració en la creació d’historietes amb l’equip de dibuixants de Martz SCHMIDT (creador dels personatges del “Professor Tragacanto”, “Deliranta Rococó”, “Camelio Majareto”, “El Doctor Cataplasma”, etc.) per a Editorial Bruguera

1986: Exposició de pàgines d’historieta (Els bojos 40 dibuixos de Xavi Pedra) al saló del còmic i la il·lustració de Barcelona.

1991 Publicació de tires còmiques per a la revista “Súper Zipi-Zape” d’Editorial Bruguera.

Freelance en el disseny de logos i caricatures (autor dels logotips de “Joves naturistes dels països catalans”, “Ateneu Eclèctic i lliberal d’Ateus i agnòstics”, empreses d’alimentació, comerços, etc.)

Col·laboració i participació en espots publicitaris, pel·lícules i programes de TV de dibuixos animats. Spots: Evax, Com Ràdio, Betadine, Nesquik Brooks Panrico, Caixa Rural, Unicaja, Llatins en Salsa, etc.

Pel·lícules: El Cid, El rei de la granja. Sèries: Les 3 Bessones, Rovelló, etc.

Programes TV: Omaita (Los Morancos), Gala A3 TV (J. Hermida), Els Chuquis (Tele5), TPH Club (LA 2), etc.

Teatre: Una nit d’Òpera (La Cubana).

Il·lustració de contes: “El roure de la Propietat” (Emili Vives); “L’Eixam de la fortuna” (Emili Vives); “Històries del parc de la vida” (Joan González), etc. Edicions CEDEL.

Sèrie de dibuix de temàtica nudista, realitzats majoritàriament per encàrrec del Fonoll, escenes naturistes amables, simpàtiques i molt naturals.

Els seus darrers treballs retrataven perfectament els racons de Guimerà, dels que ell mateix en formava part amb la seva parada davant de l’edifici de la Cort de Batlle, que aixopluga el Museu de Guimerà.

Antonio Mora, Josep M. Cerdan, Jordi Sender

1935, EXCURSIÓ A GUIMERÀ

Sec davant de l’ordinador i en pocs segons el navegador d’internet posa al meu abast desenes, centenars d’enllaços a informació de Guimerà de tota mena: allotjament, rutes, història…

Guimerà és, avui en dia, un potent pol d’atracció turística. Hi ha contribuït, sens dubte, el fet que el nucli medieval fos declarat Conjunt Històric-Artístic l’any 1975 i també la celebració del Mercat Medieval de forma ininterrompuda des del 1995.

Ha estat, però, sempre així? Bé, segur que el grau de coneixement era força menor anys enrere, però no passava desapercebut pels coneixedors del territori (l’excursionisme va venir arran de les ganes de coneixement i estudis, juntament amb una creixent estima pel territori propi que va ressorgir durant la Renaixença).

Hem trobat aquest article publicat l’any 1935 al diari La Publicitat (principal òrgan del catalanisme intel·lectual, on hi col·laboraren els millors escriptors dels Països Catalans, a més d’articles ocasionals de polítics, historiadors, crítics literaris i especialistes científics catalans. El diari desaparegué definitivament amb l’entrada a Barcelona de les tropes de Franco).

E. Ametller ens proposa una excursió que travessa la vall del corb, fent menció especial a Guimerà, com es pot veure clarament en el mapa de la ruta. Reproduïm a continuació els paràgrafs dedicats a Guimerà. Podreu trobar l’article complet a la pàgina 3 del diari en aquest  ENLLAÇ del blog Guimerà Recorda.

GUIMERÀ, (550 m altitud), potser és el més típic de tots els pobles que haurem vist en aquesta regió.

Esgraonat damunt el ràpid pendís, entrem per un pontet sense baranes; …. de conjunt de color terròs, amb les curioses perspectives de les construccions sobreposades i dels plans i buits de les façanes, galeries i finestres, tot plegat coronat per les runes de l’antic castell i el gran cos de l’església parroquial d’estil gòtic. Pels seus carrers estrets i extraordinàriament costeruts, hi ha ran nombre de portals que li donen una fesomia ben característica. Des de dalt del castell, on hi ha dues creus de terme, es domina tota la vila amb un formidable panorama de teulades.

imatge_mapa

Sortim de la població arran de riu per un carrer que té un quilòmetre de llarg. Un parell de quilòmetres més avall, entre vinyes i ametllers on es barregen les oliveres, trobem a l’esquerra, tocant la carretera, les belles runes gòtiques del monestir de Santa Maria de Vallsanta, que fou de monges del Cister, d’un romanticisme que fa de mal … amb la suculència del paisatge … volta. I ja veiem des d’aquí la grossa silueta del castell de Ciutadilla, al fons a mà esquerra.

A tres quilòmetres de les runes de Vallsanta trobem la polsosa carretera de Montblanc a Tàrrega, que agafem per l’esquerra, per trencar al cap d’un moment un altre cop a l’esquerra per agafar la de Passanant, que ens puja amb sis-cents metres a Ciutadilla. Al peu de carretera I a la vora del Corb hi ha les restes de l’antic convent de Roser, amb l’església d’un gòtic decadent.

Va haver-hi un increment de visitants a Guimerà arran de la publicació d’aquest article? Potser si, però ben segur duran un període malauradament curt. Ben aviat, l’inici de la Guerra Civil va sacsejar completament la quotidianitat de la vida i poques excursions es van fer al llarg dels següents anys.

Josep Ma Minguell i Llorens, Jordi Sender i Beleta

1237-1589, EL MONESTIR DE VALLSANTA

Revisem en aquesta entrada els fets més rellevants de la història del Monestir de Vallsanta, coincidint amb la publicació del llibre GUIMERÀ i VALLSANTA.

El precedent històric del monestir de Vallsanta cal cercar-lo en el segle XII, quan a la mateixa vall del Corb, pels volts de l’any 1190, el cavaller Pere de Tàrrega va fundar en un tossal sobre el riu Corb una comunitat femenina sota les directrius de l’orde del Cister. Es tracta del monestir de Santa Maria de la Bovera. Mentrestant, el lloc de Vallsanta era només una quadra del senyor jurisdiccional de Guimerà, situat a la vall del Corb, sota el cenobi de la Bovera, i entre les poblacions de Guimerà i Ciutadilla.

No serà fins al 1235 que no es començarà a bastir el nou monestir cistercenc femení de Santa Maria de Vallsanta i el 7 de març del 1237, el papa Gregori IX envia un rescripte a l’abat de Citeaux per tal que envia religioses del cenobi de la Bovera al nou monestir de Vallsanta. És lògic pensar que la millor situació de Vallsanta, amb més aigua i amb comunicacions més fàcils, facilités el progressiu trasllat de les monges.

Vallsanta i al fons,  La Bovera

Així, el 1246 deixava d’existir la comunitat de la Bovera, mentre Vallsanta era ja una comunitat de 23 religioses, amb una abadessa (Agnès de Guimerà), una priora, una infermera, una preceptora, una cambrera i una cantora. A mitjans de segle XIII, Vallsanta tenia una vida completament consolidada, amb edificis aixecats, i amb una esplendor que duraria tota la resta del segle XIII i bona part del segle XIV, amb el lapsus de la pesta negra del 1348, que delmà la comunitat.

Un documental important és el llegat de l’any 1272 del rei Jaume I, consistent en 200 morabatins d’or per a la construcció del claustre de Vallsanta. Aquesta és una edificació lògica en un cenobi cistercenc, però fins avui dia no n’ha quedat cap rastre documental, monumental o arqueològic.

Les actuals restes de Vallsanta corresponen al segon temple del monestir, construït en estil gòtic durant el període aproximat de 1345-1350. El bastiment de l’església fou fet efectiu gràcies a les donacions d’importants famílies nobiliàries de la comarca.

Reconstrucció virtual segons la interpretació del programa Sota Terra (TV3)

Idealització realitzada per Xavier Pedra

Segon l’inventari del segle XV, a Vallsanta hi havia l’església, la cuina, el porxo, una sala, i pujant una escala major, la cambra major i una recambra. També el rebost, el pati del forn, el pastador, el celler i el galliner. No s’esmenten ni el dormitori comú, ni les cases particulars de les religioses, ni tampoc el claustre amb les seves dependències. Per testimonis posteriors, sabem que hi havia a Vallsanta la sala capitular, però sense especificar la seva ubicació.

Per les notícies que coneixem del segle XV, és evident que el declivi de Vallsanta ja començava a concretar-se. Amb motiu d’una epidèmia de l’any 1403, les religioses fugiren a l’abandonat cenobi de la Bovera, però moriren algunes monges, quedant reduïda la comunitat a l’abadessa Aldonça de Castre, una priora, una sagristana i dues religioses més.A mitjan segle XV, el monestir de Vallsanta ja devia patir una misèria considerable. Els deutes s’acumulaven i la comunitat seguia essent de nombre molt reduït.

La decadència de Vallsanta al segle XVI era ja un fet. L’any 1589 la comunitat de Vallsanta es reduïa a tres religioses, i sense abadessa. En aquell any visità el cenobi fra Francesc Oliver de Boteller, abat de Santa Maria de Poblet, però en qualitat de visitador general de l’orde del Cister. Veient la situació de gran penúria de Vallsanta, va ordenar l’extinció i tancament del monestir, i el trasllat de les tres religioses al veí monestir del Pedregal (sens dubte que degué influir en la decisió les recents disposicions del concili de Trento, que prohibien l’existència de monestirs femenins aïllats). El cenobi de la vall del Corb, ja sense vida monàstica, fou encomanat a un altre frare de Poblet, per tal de recollir els censals i les rendes, i per tenir cura de l’església i d’altres estances de la casa. Acabava així, penosament, l’existència del monestir de Santa Maria de Vallsanta.

Finalment, el 1594, la senyora de Guimerà, Anna d’Aragó, vescomtessa d’Évol, encomanà Vallsanta, en arrendament, a Joan Gavaldà, a condició de conservar els edificis monàstics i guarden l’entaula de l’església i els ornaments litúrgics de l’altar.

Tanmateix, sense comunitat religiosa que l’habités, els edificis i béns de Vallsanta estaven destinats a una segura ruïna…

Si voleu aprofundir en el coneixement del monestir, trobareu el recull més important i complet que s’ha publicat mai sobre Vallsanta (història, arqueologia, heràldica, intervencions sobre les restes, Misión Rescate, etc. en el llibre GUIMERÀ i VALLSANTA.

Joan Duch i Mas

BOIRA, PLUJA, ROVINA I NEU

Sortim de Barcelona en mànigues de camisa. El termòmetre marca 18º en ple mes de febrer. Un cop creuem la Panadella, ens anem endinsant a poc a poc dins la boira. Les temperatures van baixant, fins a arribar a Guimerà on donem una darrera ullada al termòmetre del cotxe… 3º sota zero. Ja en podem abrigar!

La climatologia a Guimerà és sense dubte, d’extrems. Estius molt calorosos i hiverns molt freds, sobretot quan la boira, de vegades gebradora, s’hi instal·la de forma persistent i impedeix que les temperatures remuntin durant el dia.

El modest riu corb canvia de tant en tant la seva fesomia amb sobtades riuades, com la malauradament recordada “Rovina de Santa Tecla“. Sovint, la neu també hi fa acte de presència, oferint insòlits i impactants paisatges com en “la nevada del 44” on 7 pams de neu cobriren la vall.

Sebastià Busquets i Pagès, entusiasmat per l’estadística i d’establir contactes amb la gent que viu fora del poble, mitjançant els instruments actuals de les noves tecnologies, ha recopilat dades referents a les pluges, riuades, nevades i boires que han afectat Guimerà al llarg dels anys.

També d’altres temes… però aquests els revisarem en properes entrades.

Esperem que siguin del vostre interès i potser reobrin el debat sobre si el clima està canviant, si més no a la vall del Corb.

graficaboiraFINALboiraBoires durant l’hivern del 2005-2006

graficaplugesFINALgraficariuadesFINALImatge_rovinaRovina l’estiu del 2014

graficanrevadesFINALnevada2010Nevades l’hivern del 2010

Sebastià Busquets i Pagès, Jordi Sender i Beleta

“El bloc ha fet 3 anys”

Sembla que vam començar ahir i ja hem fet 3 anys, temps en el que hem publicat prop de 35 històries de tota mena relacionades amb Guimerà; fets històrics, anècdotes, llegendes, persones…

Aquí les teniu totes, ordenades cronològicament

2017, DEU-NOS AIGUA!
2007, UNA CALCOMANIA GEGANT
2006, EL MUSEU DE GUIMERÀ
1975, “SI ESTE PUEBLO ESTUVIERA CERCA DE MADRID…”
1971, EL GUIMERÀ MÉS TERRORÍFIC
1969, UNA BATALLA COMTAL
1967-81 MISIÓN RESCATE
1968, ELS PERGAMINS REIALS

1967, “¿TIENEN PERMISO DE DERRIBO?”
1967, “MANTENGA LIMPIA ESPAÑA
MÉS OFICIS I OCUPACIONS QUE UN DIA VAN SER A GUIMERÀ
OFICIS I OCUPACIONS QUE UN DIA VAN SER A GUIMERÀ
MIQUEL CABANAS, EL CADIRAIRE
LES COMUNICACIONS PER CARRETERA
1938-45, MEMÒRIES DE LA GUERRA D’EN RAMON BUSQUETS i DUCH
1939, JUJOL A GUIMERÀ
1931, LA CONSULTA
1916, EL POBLE EN DESGRÀCIA
1914, LA VISITA QUE SÍ VA EXISTIR
1909, GUIMERÀ EN 3 DIMENSIONS

EL FERROCARRIL A GUIMERÀ: L’OPORTUNITAT PERDUDA
1874, LA RUBINA (ROVINA) DE SANTA TECLA
1848, EL MOTA DE GUIMERÀ
1835, EL TAMBOR DEL BRUC
1835, LA LEGIÓ ESTRANGERA ENVAEIX GUIMERÀ
sXVI, EL POU DE GEL
QUINA PARENTELA!
BRUIXES A GUIMERÀ
1403, PROVES DE MATERNITAT
1400, RAMON DE MUR A GUIMERÀ
JUEUS A GUIMERÀ?
EL QUEIXAL DE LA BRUIXA
44-45, LA VIA ROMANA
218 aC, ELEFANTS A LA VALL DEL CORB?

Això sí, seguim amb la mateixa empenta que el primer dia i estem preparant un munt de noves històries.

1403, PROVES DE MATERNITAT

Relatem en aquesta entrada uns fets que van trasbalsar, per uns dies, la vida quotidiana de Guimerà i del monestir de Vallsanta que hem extret dels textos manuscrits de Sanç Capdevila, la seva transcripció i la publicació per Xavier Ricomà, i també, de la darrera història del monestir de Vallbona, escrita per Sans Travé.

En obrir les portes de les muralles de la vila de Guimerà, el 24 de març de 1403, fou trobada una criatura acabada de néixer arrecerada a la porta del portal de la Font, que algú havia dipositat durant la matinada anterior.

Semblava clar que no era cosa de la gent de Guimerà, que estaven dintre de les muralles i amb les portes de la vila tancades a la nit. La nova es va estendre rapidíssimament per la població i la gent va pensar que la criatura podia ser fruit dels amors sacrílegs d’alguna de les monges de Vallsanta (la sospita podia ésser motivada per la relaxació que s’havia introduït dintre la disciplina monàstica de l’orde del Cister, relaxació de la qual no se salvaren els monestirs catalans). La gent murmurava i difamava les religioses acusant-les d’aquest fet.

imatge_2

Aquest safareig va arribar ben aviat a oïdes de Aldonça de Castre (abadessa de Santa Maria de Vallsanta de 1392 fins a 1404), la qual, per tallar la continuació d’aquestes maledicències, es presentà el dia 27 davant el noble Bernat Galceran de Pinós, senyor del Castell de Guimerà. L’acompanyen la resta de les monges (Caterina Roqueta, Violant Josa, Beatriu de Vallmoll, Caterina de Castellot i Isabel de Castelloli), perquè fossin inspeccionades una per una, en un escrupolós procés, en aquelles parts del cos adients, per dones honestes i expertes per tal de declarar si alguna d’elles havia donat a llum recentment.

Es designaren tres dones de Guimerà que amb jurament previ, havien de dir i expressar la veritat i foren encarregades de fer una revisió física del cos a les sis religioses, inclosa l’abadessa.

Les expertes, després d’haver acomplert la seva tasca, declararen solemnement la innocència de les monges, ja que “eren ben disposades i honestes i netes de l’esmentat fet o crim” (bene dispòsite et honeste). Se signà l’acta el mateix dia 27. El fet que l’abadessa Aldonça de Castre era de l’entorn familiar del baró Bernat Galceran de Pinós, podria ajudar a entendre la forma, la rapidesa i les maneres de resoldre aquest delicat episodi.

Els comentaris tendenciosos es van aturar, restituïda així la pau i honorabilitat del monestir. La quotidianitat s’instal·là de nou en el dia a dia de Guimerà i Vallsanta.

I de l’involuntari protagonista de tota aquesta història, que en sabem? Doncs res. No hi ha cap documentació al respecte. No sabem si era nen o nena, ni quina va ser la seva vida posterior.

Joan Duch i Mas, Jordi Sender i Beleta

2017, DEU-NOS AIGUA!

Escric aquest article als inicis del 2017, quan coincidint amb l’onada de fred més forta de l’hivern, el preu de l’energia elèctrica està batent tots els rècords inimaginables. Sort que el Mariano Rajoy ha donat la solució a aquest problema, segons acabo d’escoltar per la ràdio. “Va a llover. Han anunciado que va a llover y eso va a dar lugar a una bajada”, ha sentenciat. 

He pensat que haurem d’anar, doncs, en processó a demanar per aquestes pluges. I això m’ha fet venir al cap la imatge del costum i tradició d’anar a la Bovera a demanar aigua!

Segons podem llegir a la pàgina web de guimera.info…

El santuari de La Bovera, a dos quilòmetres de Guimerà, acollia aplecs el dilluns de Pasqua de Resurrecció i el dia 8 de setembre. També hi anava el poble de Guimerà en temps de sequera implorant el benefici de la pluja.

En aquestes ocasions la processó s’organitzava de la manera següent: s’escollien set representants de cada estament o grup social de la localitat: solters, casats, pagesos, menestrals, obrers, sacerdots, etc. També les dones que hi acudien anaven de set en set.

Exceptuant els sacerdots tots anaven descalços i coberts amb una saca o túnica de tela basta. Amb els braços en creu portaven en una mà una canya i en l’altra un santcrist.

Durant el trajecte cantaven monòtonament les estrofes que segueixen, tot canviant només el mot que feia referència al respectiu estament.

«Mare de Déu de la Bovera
us venim a reclamar,
som set pobres casats
que us venim a adorar;
feu-ho vós que ho podeu fer,
deu-nos aigua si ens convé
perquè tots som gent de bé.»

I mentre acabo d’escriure aquest article, comença a ploure…

Jordi Sender

1916, EL POBLE EN DESGRÀCIA

Ara fa 100 anys la prestigiosa revista setmanal “ILUSTRACIO CATALANA” es va fer ressò en l’edició del 23 d’abril de 1916 d’uns fets desgraciats ocorreguts a Guimerà aquell hivern.

imatge1

Molts haureu sentit parlar de la destrucció causada per la rovina de Santa Tecla l’any 1874. Els fets que avui reproduïm són força menys coneguts.

imatge2

Transcrivim a continuació els paràgrafs que descriuen l’afectació a Guimerà i que podeu trobar íntegrament en aquest ENLLAÇ al blog Guimerà Recorda.

A causa de les pluges hivernals d’enguany per estar el poble de Guimerà edificat damunt de les desferres que reposen sobre la formació geològica originaria, que pertany al període eocènic de l’era Terciària, s’han estovat les terres motivant una esllavissada sots solar, enrunant-se una cinquantena de cases, no havent-hi que deplorar desgràcies personals.

El 15 de gener d’enguany, començaren les primeres manifestacions d’enrunament, interessant a dues cases. A mitjans de febrer, s’enfondia una bona part del carrer del Nord, que és un dels més alterosos. En els primers dies de març, s’enrunaren 6 o 7 cases més. I en la nit del 24 de març, caigueren unes quatre cases d’una travessia del carrer del Nord.

Essent persistents les pluges, àdhuc que els esfondraments, l’Ajuntament es dirigí envers la Diputació de Lleida I la Mancomunitat de Catalunya, sol·licitant protecció. I en el dia 3 d’abril, el senyor J. de Vilallonga, arquitecte provincial de Lleida, juntament amb el senyor M. Faura i Sans, catedràtic de Geologia de L’Escola Superior d’Agricultura, anaren a fer un reconeixement per prendre resolucions immediates, esbrinant les causes de l’enrunament.

Segons opinió d’aquelles persones tècniques, seguiran noves esllavissades sots solars, precisant l’enderroc de les cases encletxades que amenacen desplomar-se. Així és, que els habitants resten intranquils havent de romandre en tan perilloses circumstàncies en una població que segueix enrunant-se pausadament, amb perill de les vides llurs.

imatge3

L’estat de la població és trist, car les cinquanta famílies sense llar s’han hagut d’enquibir en altres cases, moltes d’elles insuficients.

En moltes de les cases afectades hi habitaven famílies modestíssimes.

imatge4

La reedificació no podrà realitzar-se damunt les runes per la inseguretat del terrer, veient-se obligats a traslladar una bona part de la població.”

imatge5

articles publicats a La Vanguardia els mesos de juny i març de 1916, respectivament

Aquesta notícia apareix publicada de nou 11 anys més tard a la “Revista Ilustrada Jorba” el novembre de 1927, qualificant  Guimerà com a “pueblo en desgracia”. El text i les fotografies utilitzades són les mateixes. La desgràcia de 1916 al cap d’11 anys encara era prou vigent. Segur que entre 1916 i 1927 les coses no havien canviat gaire.

Certament havien de ser moments d’intranquil·litat i perill imminent a tot el poble.  Encara avui es poden veure algunes d’aquelles cases enrunades.

Esperem  que una cosa així no torni a passar mai més. Actualment l’estat pavimentat dels carrers fa que l’aigua tiri avall fins al riu.

Josep Ma Minguell i Llorens

EL FERROCARRIL A GUIMERÀ: L’OPORTUNITAT PERDUDA

Quantes vegades hem sentit que per Guimerà havia de passar el tren? Que hi havia de fantasia o realitat en aquelles paraules dels nostres padrins quan deien que pel poble passaria una via fèrria i, fins i tot, tindria una estació? Hi havia un projecte viable? Quin va ser el paper de l’ajuntament? I per què no es va dur a terme?

Al llarg del segle XIX la població de Guimerà va oscil·lar entre els mil i mil sis-cents habitants, creixent de forma progressiva fins a aconseguir el punt més àlgid de la història, l’any 1857, amb una xifra de 1.606. En aquell moment Guimerà ocupava en nombre d’habitants el quart lloc dels municipis de l’actual comarca de l’Urgell darrera Tàrrega (3.719), Verdú (2.007) i Bellpuig (1.635). També el nombre d’hectàrees de conreu es multiplicaren gràcies a l’expansió de la vinya, les plantacions d’oliveres, ametllers i la generalització del sistema de bancals. Com a conseqüència hi va haver un fort increment en la producció de cereals, vi i oli que va determinar la necessitat de buscar noves vies per poder treure els excedents a altres contrades.

Per a poder accedir als mercats forans el principal problema a resoldre era dotar al municipi d’una bona xarxa de comunicacions. Els camins veïnals eren del tot insuficients i no podien cobrir les necessitats deis vilatans. Guimerà vivia molt aïllada i allunyada de l’activitat comercial dels centres de mercat més forts. Aquesta necessitat obliga a l’ajuntament a treballar en aquest sentit.

Cap a finals de segle, aquesta preocupació es manifesta i reverteix en la voluntat d’endegar i materialitzar un seguit de projectes per a millorar el sistema de comunicacions que donen una nova perspectiva al futur de Guimerà.

EI pla de carreteres provincial dissenyat pel Ministeri de Foment l’any 1865 ja contemplava una carretera que partint de Vinaixa, punt d’enllaç amb la via fèrria, passés per Rocafort de Vallbona, Guimerà, Granyena i arribés a Cervera. Però, per a Guimerà era prioritari el tram fins a Ciutadilla per a poder connectar amb la carretera de Montblanc a Artesa de Segre. EI setembre de 1874, la rovina de Santa Tecla va comportar greus conseqüències econòmiques i morals i els ànims dels guimeranencs es refredaren. Malgrat tot, l’entusiasme del poble en aquest projecte rebrotà i fou recollit pel consistori i tractat en sessió extraordinària el 2 de desembre de 1883. EI poble decidí sol·licitar a la Diputació la construcció del tram de Guimerà fins a la carretera de Montblanc a Artesa de Segre, contribuint econòmicament i personal. EI 22 de gener de 1891, l’alcalde Francesc d’Asis Rosich Soldevila, acompanyat de la resta d’autoritats locals, va posar la primera pedra enmig d’una gran multitud. EI març de 1894 es dóna per acabat aquest tram.

Però, el projecte més il·lusionant i ambiciós que afrontava el poble de Guimerà a finals de segle XIX era, sens dubte, l’arribada del ferrocarril. La seva fructificació obriria les portes al nou segle amb les millors perspectives possibles. La proliferació arreu de projectes de línies de ferrocarrils secundàries alimenta la idea d’una línia de Balaguer a Igualada que passant per Tàrrega travessaria els pobles de la Vall del Corb. Les expectatives econòmiques i socials que oferia el projecte eren immillorables i, sens dubte, els beneficis havien de revertir en el progrés de la comarca en molts aspectes.

Els estudis de la Societat del Ferrocarril projectaven el pas del tren pel terme de Guimerà pel barranc del Comartal i les partides de les Rabassoles, Comes, Vidielles i Mensa. L’ajuntament de Guimerà, il·lusionat amb l’oportunitat que se li presentava, va demanar el 23 de juliol de 1882 a l’empresa ferroviària l’estudi de nous traçats que possibilitessin l’apropament de l’estació al nucli de la població. Les propostes municipals pretenien que el traçat anés per darrere la torre i el campanar, la part baixa de la població o fins i tot pel marge esquerre del Corb. Però, el projecte de moment no tirà endavant.

imatge_1

A començaments de segle XX la preocupació per les comunicacions continuava present en el consistori. Un cop construïda la carretera de Ciutadilla a Guimerà era necessari fer-la arribar fins a Santa Coloma de Queralt. L’any 1906 es projectà aquesta carretera encara que tardà uns anys la seva construcció.

EI tema del ferrocarril, però, continuava sent prioritari. Després d’uns anys en què el projecte de ferrocarril Balaguer a Tàrrega i fins a Igualada per la vall del Corb va quedar guardat en un calaix, l’any 1908 es posa de nou sobre la taula i es reprèn aquest plantejament inicial. Però l’any 1919 un possible canvi de traçat fa trontollar el pas del ferrocarril per Guimerà. Es comença a redactar el projecte Balaguer-Tàrrega i la continuació per Claravalls i Cervera fins a enllaçar amb els ferrocarrils catalans d’Igualada. Els anys vint comporten noves propostes i alternatives en el traçat del ferrocarril i, també, aires d’incertesa en la resolució del projecte.

Malgrat que la prolongació de la Iínia de Balaguer fins a Igualada per Cervera semblava ja decidida, l’entusiasme del poble de Guimerà no va decaure. L’any 1924 es treballa en la possibilitat d’unir Mollerussa i Igualada per la vall del Corb com a prolongació del tram de Balaguer a Mollerussa. Dins d’aquesta perspectiva l’ajuntament veia factible el pas del tren i l’aixecament d’una estació, que permetria a la població i pobles de la rodalia exportar cereals, vins, olives, palles, fustes i carbons, importar adobs materials per a la construcció i articles industrials, i facilitar el transit de viatgers que es calculava serien més de dotze mil anuals. Els grans propietaris ja es fregaven les mans. La Cambra de Comerç de Lleida, l’any 1926, recolzava també la desitjada Iínia Balaguer-Tàrrega i plantejava, a més, una segona que uniria Lleida amb Igualada per Torregrossa, Puiggròs, Arbeca i Belianes, punt d’enllaç amb la via que vindria de Balaguer, remuntant el curs del Corb pels termes de Maldà, Rocafort, Nalec, Guimerà i Llorac, fins a arribar a Aguiló i, posteriorment, a Igualada.

imatge_3

Els anys 1929 i 1930 foren determinants en les negociacions. EI 2 d’agost de 1929 es presenta la sol·licitud de concessió del projecte de Ferrocarril directo Barcelona a Bilbao ancho normal via doble a tracción eléctrica al ministeri de Foment. L’1 d’octubre la comissió gestora del projecte de ferrocarril de Barcelona a Bilbao, davant la petició de l’ajuntament de Santa Coloma de Queralt, va visitar el terreny per a estudiar el traçat per Santa Coloma, Guimerà, Verdú i Tàrrega, enlloc del de Cervera. La consciència deIs beneficis que comportaria la consolidació del projecte mobilitza els ajuntaments dels pobles afectats pel traçat. Es convoquen reunions a Tàrrega, Vallfogona de Riu Corb i Santa Coloma de Queralt per a reconduir el tema. EI 5 de gener de 1930, D. Juan Baldomà, apoderat de la Comissió Gestora, va exposar el projecte en una conferència al teatre Goya de Barcelona, el seu cost i la manera de finançar-ho. A l’acte hi assistí un regidor de l’ajuntament de Guimerà, en Ramon Roig, el qual, a la seva tornada, es mostra molt optimista respecte a l’execució del projecte, donada la nodrida representació de distingits membres de la banca de Barcelona. EI 22 de març de 1930, el consistori, disposat a fer els esforços necessaris, redactà una acta de bones intencions i la trasllada a la Comissió Gestora del Ferrocarril. L’ajuntament, conscient que es tractava d’una obra d’interès públic, s’obligà a promoure la seva construcció i a col·laborar en les actes de cessió i expropiació dels terrenys afectats pel pas de la Iínia. En contrapartida i per l’interès comú es demanava que la Iínia fèrria travessés la població pel vessant esquerre del riu Corb, o sigui per la part de migdia davant del poble, i s’aixequés l’estació el més prop possible del nucli de població.

imatge_2ferrocarril a Catalunya, anys 30

Semblava que donat l’interès general s’arribaria a un acord definitiu, però finalment el projecte es va desestimar. EI desgast polític del regim fou un factor determinant, junt amb una manca d’interès dels sectors dirigents i de diners a les arques de l’estat. Hi hagué també pressions i interessos que es van moure per l’ombra i que van acompanyar a una lenta tramitació del projecte. Els pobles de la vall del Corb havien perdut el tren del progrés i Guimerà la seva gran oportunitat històrica.

Quin Guimerà hauríem heretat si hagués fructificat aquest projecte?

Vegeu l’article complet en aquest ENLLAÇ

Miquel Àngel Farré Targa

“30 històries de Guimerà”

Bon dia,

Ja hem publicat 30 articles de petites i grans històries referents a Guimerà, que comprenen un període de més de 2,200 anys. La més antiga, remuntant-se a l’any 218 abans de Crist, la més actual, del 2007.

Bé, seguim amb la voluntat d’anar publicant noves històries, que de moment, encara no s’esgoten. En tenim ja preparades de noves que segur us sorprendran.

De nou fem la crida a tothom que vulgui col·laborar, que es posi en contacte amb nosaltres a través del correu de contacte: histories@guimera.info

Jordi Sender