OFICIS I OCUPACIONS QUE UN DIA VAN SER A GUIMERÀ

Deixant de banda El Cadiraire, a qui vam dedicar un comentari en aquest bloc d’històries de la història de Guimerà, sembla adient fer un petit repàs a la memòria per a recordar persones i oficis que, amb el temps, i els canvis socials, han desaparegut del poble. La seva contemplació ens tramet la imatge d’un poble tancat, autosuficient en els serveis a les persones, que generava i mantenia en el teixit urbà els que resultaven imprescindibles per a garantir el normal funcionament de les activitats agràries i les necessitats de les persones.

En aquest exercici de memòria, i sense seguir cap ordre preestablert, ni cap mena de preferència, hi trobem:


La Marcel·lina. Una dona més aviat gran, vestida amb robes negres, o fosques, que anava de casa en casa venen arengades i pesca sala.

Com a tal era dels pocs oficis ambulants que hi havia al poble. I, si ens ho mirem ara, sembla tenir un cert tuf de clandestinitat. Però hi era.


El Carreter. A la part més amagada del carrer de la Capella, davant del carrer del Cacau. El darrer de la saga familiar va ser en Josep Maria, que va morir solter. Avui un dels seus descendents manté un bloc molt notable amb imatges i documents de Guimerà.

No era pas fuster, ni ferrer. Només feia carros. Recordo els treballs que feia juntament amb els ferrers per a posar el cèrcol a les rodes dels carros, ja fossin nous, o quan es “donaven tirants” (que venia a ser una mena de reciclatge). Llavors es feia una mena de foguera circular a la llera del riu, tancada amb llaunes, dintre la qual s’escalfaven els cèrcols de les rodes, fins que començaven a quedar roents. Llavors, amb força, i amb manya, calia treure’ls del foc i encaixar-los a les rodes que esperaven quietes, al costat, damunt uns pilons. Costava fer l’encaix, i l’aire s’omplia d’una olor intensa de fusta cremada. Finalment, el carreter i el ferrer tiraven aigua a tot el cèrcol de la roda caminant frenèticament al seu entorn amb galledes i pots. Llavors, per un instant, tot s’omplia de fum. La roda queda tanca i estrebada, i ja podia transitar per carrers i camins.


El Ferrer. Jo en vaig conèixer dos amb aquest ofici. A ca la Doreta, i a cal Ventura el Manescal (si ens fixem amb el nom, sembla que la casa tindria l’origen en un manescal, nom amb el qual també es designa el veterinari, i a qui té cura dels cavalls).

Ca la Doreta, és la primera casa que hi ha a la banda esquerra, pujant, de la costa del Barri, després del carrer de Jussà i del desaparegut Portal de la Font. Encara avui es caracteritza pel picador i passamà de forja, rematats per uns caps de gossos (o de llops), que, amb la boca oberta, mostren amenaçadorament, les dents i la llengua.

Cal Ventura era davant mateix del riu, després de cal Fuster, i abans de passar el Cobert del Coix. La casa tenia, i té, sortida per la banda de dalt, a la Placeta del Rossich.

La gent portava al ferrer les relles a “lluciar”, que consistia a donar-los-hi novament la forma tallant i penetrant, després de passar-les per la foganya, per a posar el ferro ben vermell, aplanar la punta a cops de martell, i refredar-la sobtadament en una mica d’aigua negrosa que tenien.

Els ferrers, vestits amb roba fosca i davantal de cuiro, treballaven tots els objectes de ferro, i també es dedicaven a ferrar els animals, cosa que requeria certa destresa, especialment per a retallar o rebaixar les ungles, o “cascos” de les potes de mules, matxos i cavalls (d’aquest n’hi havia pocs), i deixar-les igualades, evitant deixar l’animal amb una pota més llarga que l’altra. Després calia clavar les ferradures amb claus (claus de ferrar), seguint una trajectòria en diagonal, cosa que permetia reblar la punta damunt el mateix casco.

imatge1


El Baster. El Mariano de Cal Cargol, al carrer de les Piques, davant del riu, abans d’enfilar el carrer de la Reforma, i prop del que va ser convent, escola i sala parroquial, feia de baster i de barber. I és que calia reparar i confeccionar els guarniments dels animals que amb els homes treballaven el camp, i arrossegaven els carros: el collar, els recolants, les brides, el bast (també anomenat, sello), la sofra, les albardes, els tirants, etc.

Encara avui, desdibuixat pel temps, a la façana de la casa es pot llegir “guarnicioneria”, un rètol bastant incomprensible, si tenim en compte que a Guimerà el castellà mai ha estat la llengua de relació entre la gent. Ara és un signe d’una altra època.

També vaig conèixer un altre baster, el Paquero, que venia de Vallfogona, i tenia una botiga a la costa del Barri, pujant a l’esquerra, després de la carnisseria del Mota.


Finalment, diguem que el Mariano del Cargol també feia de Matalasser. Anava per les cases que el demanaven. Baixava els matalassos de llana al carrer, els desfeia damunt unes borrasses, i, amb dos bastons de vímet es dedicava a estovar i ventilar la llana, planxada i compactada després de molts i molts anys de suportar el pes dels que hi dormien a sobre. Finalment, tornava a omplir la funda del matalàs, i el cosia seguint els forats prèviament establerts.


El Sabater. Només recordo que portava el cognom d’Alba, però no en recordo el nom. Tenia una malformació a les cames, i es movia amb dificultat. Era al carrer de la Reforma, pujant a mà dreta, abans de fer el revolt. La gent hi portava les sabates per a posar-hi mitges soles, i tapetes a les sabates de les dones.

El recordo assegut amb un davantal de cuiro sota la llum d’una bombeta, i rodejat de sabates per tot arreu. La botiga era plena d’una simfonia d’olors. Unes fortes i denses, altres intenses i penetrants que venien dels tints i de les coles que emprava.

imatge2


El Sastre.- N’he conegut dos. El de cal Barri, a mitja costa del mateix nom, pujant a la dreta, que també feia de carter, i el de cal Carabasser, a la carretera, entre cal Moretes i cal Ganader, que també tenia entrada pel que avui és el carrer Jussà.

Ambdós feien vestits a mida, americanes, pantalons, abrics. I encomanar-lo era tota una cerimònia, atès que calia mirar i remirar el mostrari o les peces de roba, i també els models que sortien fotografiats a les revistes.

imatge3


El Barber.- A més del Mariano del Cargol, també exercia de barber el Joanet del Sec, al carrer de la Capella, davant de casa meva. On hi havia la barberia, que també era perruqueria, per a homes.

Amb permís dels altres, podem dir que el Joan del Sec era el barber de Guimerà, i moltes coses més, atès que també exercia d’espardenyer, treballant ell mateix les soles a partir dels feixos de cànem. Era, a més, un gran caçador, i de jove, havia jugat a futbol, de porter, aconseguint un cert reconeixement en l’entorn. En realitat, el Joan del Sec, era de cal Gaig, i a cal Sec n’era el pubill.

Els homes anaven a afaitar-se els dissabtes, per a llevar-se de la cara les barbes negres i polsoses. Calia remullar-les a fons, i amb paciència, cosa que jo havia fet més d’una vegada, talment com si fos un aprenent de l’ofici. A l’hivern, damunt l’estufa sempre hi havia un pot d’aigua amb fulles d’eucaliptus per a mantenir la humitat i donar bona olor.

A més del Sec i Cargol, també va tenir una perruqueria durant un temps el pubill de cal Joanet de l’Anxica, o de cala Elena, que pel cas és el mateix, pare de l’Antonio Armengol, que sempre ha estat paleta (de qui ara no recordo el nom), i que era de cal Tram. La seva esposa també treballava com a perruquera de dones.

El Joanet de l’Anxica es dedicava a vendre caramels i dolços els diumenges, al cine, que portava en un cabàs.


Perruqueries de dones.- La perruqueria de cala Elena, de la que hem parlat abans, era la més nova. Jo tinc com anterior, i tradicional, la de la Matilde del Ponet, a la carretera, que després va continuar la seva filla Antònia, i que a part de ser un lloc on les dones parlaven en veu alta, es caracteritzava pel brunzit que sortia dels assecadors de les famoses “permanents”.


Cosidors.- En algunes cases, a les tardes, especialment a l’hivern, es reunien les noies per a cosir, brodar i marcar les robes que, a poc a poc, entraven formar part de llur aixovar, pensant en el dia que es casarien i anirien a una altra casa.

El cosidor més representatiu, per a mi, era el de cal Colom, a les Costetes, sota de ca l’Aixol, a mitja baixada del carrer que porta cap a cal Barbos i a la casa del Sr. Metge (que en la meva infància era el Sr. Lluis Diaz, un home alt i ferm, vestit sempre amb americana, corbata, i barret, procedent de Colombia, casat amb la Sra. Antònia, que era d’un poble de prop de Cervera, que ara no sé concretar).

Altres noies anaven a cala Modisteta (un nom molt expressiu), que tenien una merceria, amb tota mena de betes i fils, i, durant un temps, unes màquines que teixien.


Podríem parlar encara d’altres oficis i ocupacions, com ara el xollador de matxos, mules, cavalls i rucs, que no era de cal Xollador (malgrat el nom), de sinó de cal Bover (nom relacionat amb l’ermita de la Bovera, o amb l’ofici de bover encarregat de la pastura dels bous), si no recordo malament (no tinc prou clar que sigui aquesta casa, a la carretera, després de cal Jan i abans de cala Bovera), però no allargarem el text, ni posarem a prova la paciència dels lectors. Aquestes ratlles només volen ser un tast que serveixi per a desvetllar records, obert a totes les esmenes, rectificacions i ampliacions que hom vulgui fer, perquè un és conscient de les limitacions de la memòria, i de les ombres que va deixant el temps al seu pas.

Amb certa tristesa ens lamentem d’allò que ha desaparegut, però realment la tristor en ve perquè no hem sabut bastir, o perquè no hem sabut trobar coses millors, que de ben segur hi són.

Josep Corbella i Duch

15 pensaments sobre “OFICIS I OCUPACIONS QUE UN DIA VAN SER A GUIMERÀ

  1. M’ha encantat recordar totes aquestes persones i els seus oficis. Quan jo era petita m’agradava molt el poble ple de vida i d’artesans. He recordat que també feia de barber el Ton de Cal Moretes. I també recordo un home de Cal Cisteller i una dona que emblanquinava les cases, la Tuies.
    M’ha fet gràcia recordar el senyor metge, el senyor Luís, que era molt alt i ben plantat i molt carinyós sempre que em va atendre. I les mestres de Cal Ponet i Cal Rabató. I el fuster de Cal Pepet.
    Gràcies per refrescar-me la memòria.

  2. emseble Josep que et deixes,el conductor de la ispano igualadina,que era el teu pare,gràcies a ell jo anaba a Barcelona,i que oba fer molts anys i molt bé,amseble que també és historia de guimera dels anys 50

  3. Hola Josep, la casa que eren els xolladors de Guimerà i que varen portar l’ofici al poble. es la que encara avui es cal Xollador,el darrer va ser l’avi del Mariano es deia Joanet i amb ell treballava un nebot seu que es deia Francisco que venia de Verdú i estava casat a cal Pauponet que després amb el seu fil Pascual varen continuar l’ofici, es la casa tocant a cal Jan. també hi va haver un altre xollador que era el Miquel del Xavo que el varem enterrar el dia de Tots Sants del 2015.

    1. M’ha agradat recorda els oficis que teniam al meu poble .El meu pare el Ton de cal Moretes era cafeter,barbe i payes,era un bon home i bon pare.
      Graçies Josep per escriure coses tan boniques i recorda la gent que vaix coneixer,

  4. Bona nit, a totes i a tots,

    Gràcies per l’atenció i el seguiment de la webb, que ens ajuda a mantenir-la.
    Si, tant en començar l’escrit, com en el moment de tancar-lo he estat ben conscient que em deixava gent i oficis.
    El pas del temps va deixant un polsim damunt la memoria que tapa el record d’algunes coses. Les vostres notes m’han ajudat a recuperar la memòria.
    No vaig coneixer la gent de cal Xolador xolant animals. Però si els de cal PauPonet, i el del Xavo (fa pocs cies, era a Guimerà el dia del seu enterrament, però llavors no el vaig relacionar amb l’ofici. Ara que ho ha dit el Xavier, si).
    Només em queda demanar disculpes als que he oblidat, i als seus familiars. Podeu tenir per segur que no ha estat intencionat.
    Amb les vostres aportacions escriurem una segona part, posant-hi mes atenció.

    Sebastià, gàcies per recordar, i valorar, la feina del pare.
    Aquesta vegada no hem parlat del seu ofici de xofer (o de recader i transportista)perque ho vam fer uns mesos enrere en el comentari sobre “Les comunicacions per carretera”.

    Cordialment,

    j. corbella

  5. Gràcies Josep i a l’equip de guimera.info per poder tenir l’oportunitat de recordar tots aquets oficis que han format part de la història de Guimerà, que molts dels lectors hem viscut i que avui els recordem amb enyorança.

  6. Hola Josep, et felicito per l’article que has escrit. Has fet un bon recull d’oficis del nostre poble, que en l’ època de la nostra infantesa, era ben autosuficient. Un dels oficis que encara perdura al poble després de, crec que quatre generacions, és a cal Fuster. Mereix un bon reconeixement. Recordo també el Sr. de cala LLiga (no recordo el nom ), que amb el seu maletí d’eines passava per les cases a matar els porcs. Com també recordo, la Maria de cal Tòfol fent els pregons pel pobre i a vegades amb la cançoneta “resarem un ave Maria….”
    Salutacions

  7. Hola, gràcies per aquest article. M’ha agradat molt.
    Certament hi ha encara molt material per treballar,
    la centraleta telefónica de la plaça, Cal Aiguadé, les fleques,
    Cal Ganadé, el Bar del Llorenç….
    Així que…”Oficis i ocupacions, segona part” ??
    Jo sé que cal temps i molta dedicació, però heu entrat
    en un tema que ampliat i amb fotografies,
    facilment sería un llibre excel.lent. Adeu.

  8. Hola Josep.
    Hem passat una estona recordant els oficis del meu poble natal molt estimat.
    És molt enriquidor que hi hagin persones que volguin fer memòria de fets i oficis d’un poble, que tots els Guimerencs estimem t.
    Moltes gràcies per la teva informació.
    Ramon i Rosa

  9. El meu agraïment al Josep i tots els que heu aportat més informació i records. Només vull afegir que algú a esmentat un cisteller que o era altre que el Cisco de cal Sereno que tenia la botiga a la carretera als baixos de cal Llort on crec que ara hi ha una oficina del B. Santander (àlies el del Botin). També era el pesador de la bàscula. Els dies de la verema hi havia una bona cua de caros a pesar els raïms. Tenia la casa al carrer Migdia (el de la Reforma era el de sobre i on encara hi un om ben gran. Al carrer del Migdia, a més de Cal Baltesar o Cal Alba, que es deia Josep i feia de sabater i més tard va comprar Cal Ganader; també hi havia Cal Boter i Cal Adroguer, tot i que mai hi vaig veure botiga, eren pagesos. Els que hi tenien botiga de roba era a Cal Pauleta. Com que la casa on vaig nèixer també donava a l’esmentat carrer, ho reordo perfectament. M’entristeix passar per la majoria de carrers abans plens de vida i avui pràcticament deserts. Si la devallada demogràfica segueix aquest ritme, en 100 anys ni hi quedarà ningú, Guimerà serà un poble fantasma, un record, un topònim perdut en el mapa.

    1. Gràcies, Josep.
      D’lguna manera m’has llegit el pensament perque el sisco de cal Sereno s’esmenta en a Segona part del comentari sobre oficis que van ser a Guimerà.
      Espero que el puguis llegar aviat.
      A mi també em colpeis l’ànima el ressò de buidor (de no res, d’un cop que va des d’una paret de pedra a una altra i a una altra …) que se sent quan camines pels carrers de Guimerà.
      Sentim el nostre propis passos, i ens adonem que estem sols. Llavors la melangia ho envaeig tot.
      Però els records no ens els treura ningú. Per això els deixem escrits.
      Cordialment,

      j. corbella

  10. Hola Josep. No tinc constància que ens coneguem, però tinc uns bons lligams al poble de Guimerà,el meu marit n’és fill i sempre que puc dono una ullada a la vostra web,la qual em satisfà moltíssim, veient tot el que s’hi publica.
    Em sento orgullosa de veure com un poble petit com és Guimerà(en el bon sentit de la paraula)tingui tanta història per explicar.
    Us felicito per tanta bona feina.

  11. Hola Josep. No tinc constància que ens coneguem, però tinc uns bons lligams al poble de Guimerà,el meu marit n’és fill i sempre que puc dono una ullada a la vostra web,la qual em satisfà moltíssim, veient tot el que s’hi publica.
    Em sento orgullosa de veure com un poble petit com és Guimerà(en el bon sentit de la paraula)tingui tanta història per explicar.
    Us felicito per tanta bona feina.

  12. M’agradat molt llegir i recordar tota la gent de la meva infantesa.
    Vull dir que la meva familia eren els picapedrers que treien la pedra del seu tros i van contribuir a arreglar les creus del terme ( moltes han desaparegut), esglesies que despres de la guerra van quedar destruides, …..,
    Us felucito per la feina que esteu fent de recopilacio de la memoria del poble.
    Endavant

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *