DARRERS OFICIS I OCUPACIONS QUE UN DIA VAN SER A GUIMERÀ

00Tanquem amb aquesta entrega la sèrie de 3 articles que hem dedicat als antics oficis i ocupacions (i la gent que s’hi dedicava a Guimerà).

Podeu trobar els 2 anterios en aquests enlllaços (article 1, article2).

Emblanquinadores.- Aquest és un ofici certament del passat, atès que avui no se’n parla gens, ni enlloc. Hi havia un temps en què la gent no pintava, sinó que “emblanquinava” les parets interiors de les cases. Però emblanquinar tant podia dir donar un color blanc a la paret, com posar un color blau fluix, o un suau blau cel. A Guimerà no ha estat costum emblanquinar les façanes de les cases (les parets del carrer), atès que la majoria són de pedra, i no els hi fa cap falta una capa de calç i/o pintura. Però s’emblanquinaven els contorns de les finestres, com es pot veure en les fotos antigues. Recordo que si dedicaven la Roser de la Paula, i també la “Tuies” (cal suposar que era el diminutiu familiar de Gertrudis) de cal Colom. Les famílies ajudaven a l’emblanquinadora en la seva tasca, que es desenvolupava emprant brotxes i escombres, lligades a pals i canyes per tal d’arribar a tot arreu. Les dones protegien el cabell tapant-lo amb mocadors.

Pintor.- Durant uns anys va viure a Guimerà (al barri de la Trinitat. Aquelles tres cases que queden soles a mà damunt del poble) un home alt i prim, que tenia molts fills (set o vuit), i que feia de pintor, anant de casa en casa. Quan li escassejava la feina del seu ofici, s’oferia com a jornaler per a feines agrícoles. La família va fer una estada temporal a Guimerà, i no en recordo gaire més.

Recaders (executors d’encàrrecs) i transportistes.- No vull pas dir que, a Guimerà, tots els transportistes fessin encàrrecs, ni a l’inrevés, que aquells que feien encàrrecs fora vila fossin transportistes, perquè petits encàrrecs, com ara comprar medicaments, diaris, revistes, fils i betes, i de portar paquets i cartes, també se n’ocupaven els xofers i cobradors dels cotxes de línia, però en un temps passat a Guimerà hi havia persones, o famílies, que tenien un camió i es dedicaven al transport, com a continuadors immediats d’aquells traginers o carreters que, anys enrere, feien el transport amb arròs i una rècula de mules.

a) Cal Mus.- Al carrer Sant Jordi. Tenien un camió vermell (m’han dit, de la marca Ford). Feien transports diversos i recordo que el portava un home jove, que va morir, també jove, i el camió, juntament amb la feina de transportista, van passar a cal Sebastià el Llort, on estava casada la seva germana, la Llucieta. Després, durant uns anys, el camió de cal Mus el portava el noi de cal Sebastià el Llort, fins que l’evolució social i els canvis van acabar amb l’activitat. Alguna vegada, amb el Josep de Cal Sebastià el Llort hem parlat d’aquells temps a l’ombra dels arbres que emmarquen la vorera del cafè del Moretes.

b) Cal Ponet.- A cal Ponet, aquella casa tan alta que hi ha al carrer de Baix, després del cobert del Bellering, i que també té entrada pel carrer de dalt, on hi havia hagut la farmàcia, també tenien un camió dedicat al transport de mercaderies diverses. Un “Dodge” (americà), de color vermell. S’ocupaven del transport els dos germans de la casa, El Sisco (l’hereu), i el Josep (el cabaler) fins que un dia van separar les seves vides i els negocis. L’hereu Ponet va continuar el transport amb el “Dodge” vermell, que el portaven els fills. El gran (el Sebastià) casat amb una noia de cal Batiste (la Maria), que era mestra, i el petit, el Joan, solter. Potser estic equivocat, però no tinc present aquest camió fent serveis per a la gent del poble, sinó més aviat treballant fora vila.

c) El cabaler del Ponet (Josep).- L’altre germà de cal Ponet, es va fer la casa justament davant, amb entrada pel carrer de Baix, i també per la Carretera (més o menys davant la bàscula), més baixa, de planta i pis. La planta servia de magatzem, on es guardaven les mercaderies, i també les produccions agrícoles que comprava el Ponet: blat, ordi, raïm. Per això també hi va fer uns cups on dipositar la verema, en el temps de collir el raïm, fins a convertir-la en vi. D’aquests cups, i d’altres, recordo l’espectacle de veure “bullir” el most (la fermentació), com un brollador rosat sense fi. El vi pujava i baixava entre bombolles, inundant l’aire d’un dens olor dolç. Quan el cup estava ple, hom deixava una petita obertura a la tapa per tal de donar sortida als gasos de la fermentació del most, una mena de registre rodó. Al mateix temps es marcava un recinte tancat, com un cercle d’un metre, aproximadament, fent una paret al voltant de la tapa del cup, de l’alçada d’un maó, per a evitar que el vi s’escampés per tot arreu. De verema també en compraven a cal Jan, i a cal Salla (que tenien la fassina, al Raval, al lloc on fa pocs anys s’hi ha construït habitatges), que seguien el mateix procés. A la canalla se’ns deia que aquests brolladors eren perillosos per la bravada tòxica que inundava l’aire. Tornem al Josep del Ponet, el seu camió, un “Chevrolet” de color verd, que el portava el Joan del Binefa, i transportava els productes que comprava, i altres encàrrecs que li feia la gent. Tenia també un magatzem a Tàrrega, transformat anys després en un bar-restaurant pel seu fill Sisco. El Josep del Ponet estava casat amb la Matilde de cal Sereno, que feia de perruquera; rentava caps, pentinava i conformava “permanents” a les dones, en una habitació de la mateixa casa. La perruqueria va continuar amb l’Antònia, una de les filles del Josep del Ponet i la Matilde, quan a cal cabaler del Ponet ja no es dedicaven al transport, ni tenien camió.

d) Cal Primo.- Que tenien un molí d’oli al Raval, avui desaparegut, durant uns anys també van tenir un camió.

e) Cal Jan.- Un altre molí d’oli de Guimerà, que avui continua actiu, van tenir un camió.

f) Cal Rabanyo.- Van tenir un camió, però l’activitat no va continuar, i anys després, el Josep del Rebanyo portava un camió de cal Farnou (o, Farré Nou), i transportava terres i/o pedres amb destinació a una fàbrica de ciment de Pallejà, si no recordo malament. Aquesta activitat, però, no tenia cap relació amb la vida del poble.

El secretari de l’Ajuntament, i l’administració municipal.- Aquest és un ofici que encara perdura, perquè a Guimerà hi ha un Ajuntament, i aquest té un/a secretari/ària. Però és una mica diferent. El Secretari que jo recordo, el Sr. Antonio, tenia casa a Guimerà, al carrer de la Capella, davant de cal Lato i de cal Bellart, on vivia amb la seva família. El Sr. Antonio, un home més aviat petit, amb bigoti, normalment vestit amb roba de color fosc, duia sempre americana i corbata. Era un funcionari vingut de fora, i la cara visible de les lleis, d’allò que es podia fer i allò que no es podia fer. L’Ajuntament estava ubicat on actualment hi ha el Museu, i s’hi entrava per la porta que hi ha abans dels Aubalços. A la part de baix, al carrer de la Capella, hi havia l’escorxador, on l’Isidre del Mota, el pastor, hi matava els corders, i amb unes finestres que donaven a les Escorones, que algun dia eren de les carnisseries, però que mai les havia vist com a tals. L’oficina municipal quedava al pis de dalt. Una oficina amb estufa, taules i papers. A nivell de carrer hi havia l’habitatge de l’Agutzil, que era la Maria del Tòfol (Maria Morros), casada amb el Fernando Vilarroya, procedent d’Olesa, que feia de paleta. De la Maria del Tòfol recordo els pregons pels encreuaments dels carrers del poble, anunciats amb el toc d’un corneta una corbada, que sonava com a enrogallada, i que, gairebé sempre, començaven dient: “Per ordre del Sr. Alcalde es fa saber que ……..”. La Maria també es cuidava de demanar oracions per les ànimes dels difunts quan s’esqueia l’aniversari de la seva mort. Llavors, canviava la corneta per una campana, i la cantarella de l’anunci, deia: “Pregueu a Déu amb caritat per l’ànima de …….”. La Maria del Tòfol no va tenir una vida fàcil. La recordo pobra i necessitada, el seu únic fill, el Joan, moria tràgicament a causa d’un accident de cotxe. El seu marit també va morir. Quan queda sola marxa del poble. Després algú m’ha comentat que un dia havia tornat Guimerà reeixida. L’administració municipal es completava amb el Sr. Gregori (El Gregori del Ganadé). Crec que era germà de l’Antònia de cal Ganadé, i que havia fet estudis de mestre, però mai havia exercit. Vivia sol en una casa del carrer de l’Hospital. A l’Ajuntament feia feines d’auxiliar. El tenia com una persona amb coneixements de lletra, i amb opinió, que poques vegades manifestava. Les tardes d’estiu acostumava a passejar per la carretera amb el Josep Maria del Barri, que feia de sastre i de carter.

La Cort del Batlle, antic ajuntament de Guimerà

Paletes.- Hem parlat del Fernando del Tòfol que feia de paleta, però a Guimerà n’hi havia d’altres. El Pip (no recordo el nom), i el Tirri (Josep Rauet), que ja eren persones grans durant la meva infantesa i joventut. Del Tirri hem d’agafar els comentaris que la seva néta (l’Assumpció Miró) ha fet en una altra entrega d’aquesta sèrie. Ens ha deixat una bona mostra del seu ofici en la façana de la que va ser casa seva, a la carretera, per a mi un exemple de solidesa i harmonia en el disseny i la utilització dels materials. Més enllà de la feina de paleta, el Tirri és recordat per alguns aspectes humorístics i divertits que perduren en la memòria col·lectiva, quan s’expliquen aquelles anècdotes, que molts anys enrere, en la seva joventut, va protagonitzar juntament amb el Camats, el Cabreta i el Xullat, com la d’aquell Carnaval en què van fer xocolata desfeta en un orinal, o l’ensurt que es va endur aquell músic que venia a tocar a la Festa Major a cavall d’una mula guita.

Mestres.- A part de la mestra de la Maria cal Batiste, i de la Pepita de cal Rabató, les mestres que tenen un record perdurable són les Copis. Les Copies eren dues germanes, solteres, que duien una vida austera i estricta. Només una d’elles era mestra, de les nenes (per això no en sé gaire més), i vivien en un pis de cal Belleta, darrere de les escoles, al que s’hi arribava després de pujar una escala llarguíssima. Durant el temps que a Guimerà hi havia una escola parroquial, exercia de mestra la Sra. (llavors en dèiem senyoreta) Sílvia López Mir, de Lleida. Dels mestres dels nens, recordo el Sr. Antonio, un militar passat a la reserva, que algun dia venia a classe amb la guerrera, però sense ensenyes militars. Al Sr. Martorell, que venia de Tàrrega, amb moto, al Sr. Enric Bosch Coté, de Vallfogona de Balaguer (de qui, anys després, vaig conèixer la seva filla, funcionària a l’Ajuntament de Balaguer), que jugava a l’equip de futbol de Guimerà. Un altre senyor Antonio, que portava la classe dels grans i vivia en un pis damunt del forn, que després va ser habitatge del xofer del cotxe de línia. I, com a mestre, el Joan Duch, que tot hom coneix, i sobre qui no cal fer cap comentari.

Grup d’escolars a l’antic estudi i  a les noves escoles de Guimerà

Toni, el ceramista.- Del Toni no en recordo gaires coses, més enllà de què vivia en el Barri de la Trinitat, i feia peces de ceràmica. Plats, cendres, pots, sillons, de diferents mides i formes, de color blanc de fons, sobre el qual destaquen dibuixos i formes de colors vius. Va estar un temps a Guimerà, on la majoria de cases tenen objectes de la seva producció, però no hi va fer arrels. Després del seu pas, no hem tingut altres ceramistes entre nosaltres.

Josep Corbella i Duch