1967, “¿TIENEN PERMISO DE DERRIBO?”

Poc abans d’arribar a Guimerà des de ponent trobem les restes de l’antic Monestir Cistercenc de Vallsanta. I tot gràcies a un petit grup de veïns de Guimerà que van salvar aquest monument de la demolició en el (literalment) darrer instant, emprant només el poder de la paraula…  

Ens trobem al mes de juny de 1967. Recordem que en aquells dies, el punt fonamental i secret d’aquells anomenats FETS DE VALLSANTA, fou una trucada de J. Minguell, artista pintor amb taller a Guimerà. Avisava del coneixement d’una empresa de Tàrrega, que havent cobrat la meitat de la feina a fer, tindria com a objectiu no deixar pedra sobre pedra de les restes del monestir gòtic de Vallsanta. Ens consta, com a primer secret, que el pintor de Tàrrega, havia suggerit a un dels treballadors, que fessin molt terrabastall en arribar a les restes del monestir.

Aquell matí del dia 12 de juny –dilluns-, arribaren els treballadors del grup contractat, amb les eines i materials necessaris, tot preparant-se per la tasca convinguda, i amb el toc d’atenció previst. També un petit grup de persones de Guimerà amb l’agutzil i un Guàrdia Civil de Ciutadilla. Tot just escoltats els sorolls –com si fos el senyal fixat- era l’hora d’evitar un atemptat contra l’art. Sense aparences manifestes, arribaren els dos grups de persones, uns a defensar les ruïnes i altres, amb la clara missió d’enderrocar tot el que estava dret i la recerca de les parts del monument edificat, molt especialment, les peces més buscades: els carreus ben treballats del segle XV.

Recordem molt bé, que després d’una breu inquisidora i simulada salutació, tingueren unes primeres, concretes, breus i ràpides paraules inventades, no preparades. Amb un gran silenci i certa atenció, es va fer la pregunta. Tal com està previst amb aquestes úniques circumstàncies -les paraules foren pronunciades en castellà i a peu dret- i amb una seriosa veu: “¿TIENEN EL PERMISO DE DERRIBO DEL MONUMENTO?”. Van quedar tan estorats que començaren a plegar els trastets.

Cal imaginar aquells moments inèdits i una mica tensos per part de tots. La trama estava, de moment, resolta i desmantellada. Tot seguit, van recollir els parpals, martells i escarpes, i tot d’una, amb les mans a la butxaca, la tràgica operació, de tot a terra, no va prosperar.

Fou la realitat freda d’unes piquetes, palanques, cordes i altres que estaven escampades a terra, com armes preparades per un atac, van rebre amb tota la tàctica i enèrgica possible manifestació de com parar tan vandàlica acció.

La defensa va arribar a la veu a la premsa. I així, en el diari La Mañana del 14 de juny i en el seu editorial, destaca que el poble de Guimerà, s’havia unit com «Fuenteovejuna», per salvar, ara, el seu patrimoni arquitectònic: “Al mateix moment les autoritats locals impediren la demolició i demanaren ajuda als organismes oficials de Lleida i Madrid. Molt aviat arribaren els telegrames i ordres oportunes i es paralitzaren els primers intents d’enderrocament.” 

També a La Vanguardia, 15 de juny de 1967 s’hi certificava: “GUIMERÀ.Un monasterio del siglo XIII en estado ruinoso vendido por ciento cincuenta mil pesetas. La población de la villa se opone a que el nuevo propietario traslade de localidad las artísticas y venerables piedras.”

De forma més gràfica el diari Tele/Express mostrà unes caixes de fusta plenes de pedres, on deia: “contiene un monasterio”, amb una adreça incerta i no confessada.

L’any 2014, les restes continuen ben dretes, algunes consolidades i altres restaurades, com una clara mostra que Vallsanta encara té el color del pas del sol.

Joan Duch i Mas