Arxiu mensual: agost de 2017

2060, GUIMERÀ RESIDENCIAL?

Les persones, la gent que viu al poble, són la seva ànima, els que li donen l’alè i els qui configuren la personalitat col·lectiva, que després passa del conjunt a cada un dels individus que formen la col·lectivitat, de tal manera que els singularitza i identifica a tot arreu.

Així ho veiem en la manera de parlar i de lligar les paraules, en els accents i les formes, que no és pas igual a Guimerà que a Ciutadilla, o a Belianes, malgrat estar tots dintre de la Vall del Corb.

Aquests trets singulars i diferencials només s’aconsegueixen amb el pas del temps. Amb una permanència llarga i continuada d’un col·lectiu en un indret determinat que, a poc a poc, s’adapta a la configuració física del terreny, al clima, que treu recursos suficients per subsistir, i que va establint lligams personals entre llurs membres que passen de generació en generació.

El poble de Guimerà també s’ha configurat així. Al llarg dels segles, el poblament de la Vall del Corb s’ha fet a poc a poc a partir de petits grups disseminats en els punts que els eren més favorables per a mantenir la seguretat i aconseguir els aliments necessaris per a la supervivència. Avui tenim inventariats diferents vestigis de poblament en tot el terme de Guimerà, que formen part del patrimoni arqueològic.

De l’Edat del Bronze tenim representacions gràfiques i un lloc d’enterrament, a la partida de l’Argelagar; un altre lloc d’enterrament al Camí dels Parés; llocs d’habitació a La Cadena, a la Comacardós, a les Comartals, als Massets, al Mundessó, i als Rats.

Tenim notícies de poblament a la Bovera des de l’Edat del Ferro, que també ha deixat petges a la Sangola, als Palaus, i al Camí de Tàrrega.

La Cadena i els Palaus els veiem com un indret d’assentament continuat de població, atès que hi ha vestigis de l’Edat de Bronze, del Ferro, i de la colonització romana.

Amunt i avall del terme (i de la mateixa Vall del Corb) trobem restes de poblaments, que en un moment o altre, i per motius diversos, però que sempre podem imaginar relacionats amb millorar la pròpia seguretat i en aconseguir més recursos, van desaparèixer per a formar una col·lectivitat més gran i més forta, situada en un punt elevat de la Vall, des del qual, a simple vista, es domina bona part de la seva extensió, i que avui, i des de fa temps, anomenem com a Guimerà.

L’assentament de persones, i el castell, crec que es van formar a la vegada. Per a mi és impensable mantenir un grup humà sense un element de vigilància i defensa. També cal pensar que la torre o el castell ha anava canviat la seva estructura i configuració amb el temps i les necessitats, i que la que veiem avui, únic vestigi de què fou castell, no té res a veure amb la que van aixecar els primers guimeranencs, que no s’anomenaven pas així.

Tenim la torre i la gent. Venen els convulsos temps de l’Edat Mitjana, quan sembla que la gent s’ha oblidat de tot, i que tot cal fer-ho de nou. La Vall esdevé territori de frontera en temps de la reconquesta, i el castell de Guimerà un element de la màxima importància per a la seguretat col·lectiva. La gent fa poble sota la seva protecció, i el poble pren un nom i una identitat pròpia.

Les necessitats de la guerra, i el manteniment de les estructures feudals, en un primer moment, i les de l’Estat, en moments posteriors, fan necessària la col·laboració de tot hom en forma d’aportacions personals (lleves de soldats) i econòmiques (pagament d’impostos). Aquestes aportacions només es poden organitzar a partir del cens de la població. Inicialment, amb els anomenats “fogatges” (les cases o focs que hi havia en un indret) i després, amb el cens, més o menys, tal com el coneixem avui.

La primera notícia sobre els fogatges de Guimerà és del que es va fer de 1365 a 1370, que en compta 152 (si calculem 4 persones per cada casa o foc), resulta que a finals del s. XIV, Guimerà tenia, aproximadament, uns 600 habitants.

Tal com podem veure en el quadre, la població de Guimerà s’incrementa fins a mitjans del s. XIX (1857), i, a partir d’aquest moment, comença una davallada continua, que només té un punt d’inflexió a principis del s. XX.

Amb aquests quadres a la vista, cal fer un parell d’apunts. A principis del s. XX es va propagar una epidèmia de grip, coneguda com a “grip espanyola”, que va coincidir amb una crisi de subsistència generalitzada, la qual cosa pot explicar la davallada de població entre els anys 1.900 i 1.910.

Sobre la mateixa fiabilitat de les dades, atès que Pascual Madoz, en el seu “Diccionario Geografico-Estadístico-Històrico de España”, que recull informació sobre tots els pobles d’Espanya, en el tom 9, editat el 1.847, on figura Guimerà, diu: “v. con ayunt. en la prov. De Lérida (7 leg.) La pobl. se compone de 200 CASAS distribuidas en tres calles desiguales y mal empedradas, que desenbocan en una plaza circular sit. en el centro, donde está la casa consistorial, con su correspondiente departamento destinado a cárcel pública. POB.: 210 vec., 850 alm.”

Per la descripció del poble, el Sr. Madoz potser no tenia la millor informació, però fixa la població en 850 persones, que suposa aproximadament la meitat de les 1.606, que s’esmenten, i es repeteixen, en les diferents referències estadístiques (potser algú, algun dia, ens ho podrà aclarir).

I amb les estadístiques i els quadres a la mà ve la gran pregunta. Si projectem al futur el ritme de davallada de població, ens dóna que cap al 2.060, aproximadament, Guimerà s’haurà quedat sense cap habitant. Serà un poble sense persones, una carcassa de carrer i cases buides per dintre, sense ànima. Com a molt, un poble de cases de vacances, o de segona/tercera residència, destinades al lleure, una vila residencial, com dèiem al títol d’aquesta entrada?

Serè així, tal com diuen les projeccions estadístiques????

Jo no ho crec. No ho vull creure ni pensar. Aquesta ànima que, des de temps immemorials, han alenat milers i milers de persones que han fet d’aquest turó de la Vall del Corb, anomenat Guimerà, el seu batec de vida, no pot morir.

Per sort, les projeccions futures basades en les tendències passades, fallen sovint. En el cas que comentem, són molts els factors que poden influir en aquests temes i qui sap que passarà en els anys venidors: millora del sistema de transport i de les comunicacions, increment del tele-treball remot, massificació a les ciutats, polítiques fiscals que promoguin el retorn a les zones rurals, etc.

En depèn de tots i de cadascú que sigui així. De què puguem trencar l’estadística. Depèn de mi, que escric aquestes ratlles, i de tu, que les llegeixes. Perquè un poble és la seva gent, els que hi viuen.

Josep Corbella i Duch