Arxiu mensual: maig de 2017

1237-1589, EL MONESTIR DE VALLSANTA

Revisem en aquesta entrada els fets més rellevants de la història del Monestir de Vallsanta, coincidint amb la publicació del llibre GUIMERÀ i VALLSANTA.

El precedent històric del monestir de Vallsanta cal cercar-lo en el segle XII, quan a la mateixa vall del Corb, pels volts de l’any 1190, el cavaller Pere de Tàrrega va fundar en un tossal sobre el riu Corb una comunitat femenina sota les directrius de l’orde del Cister. Es tracta del monestir de Santa Maria de la Bovera. Mentrestant, el lloc de Vallsanta era només una quadra del senyor jurisdiccional de Guimerà, situat a la vall del Corb, sota el cenobi de la Bovera, i entre les poblacions de Guimerà i Ciutadilla.

No serà fins al 1235 que no es començarà a bastir el nou monestir cistercenc femení de Santa Maria de Vallsanta i el 7 de març del 1237, el papa Gregori IX envia un rescripte a l’abat de Citeaux per tal que envia religioses del cenobi de la Bovera al nou monestir de Vallsanta. És lògic pensar que la millor situació de Vallsanta, amb més aigua i amb comunicacions més fàcils, facilités el progressiu trasllat de les monges.

Vallsanta i al fons,  La Bovera

Així, el 1246 deixava d’existir la comunitat de la Bovera, mentre Vallsanta era ja una comunitat de 23 religioses, amb una abadessa (Agnès de Guimerà), una priora, una infermera, una preceptora, una cambrera i una cantora. A mitjans de segle XIII, Vallsanta tenia una vida completament consolidada, amb edificis aixecats, i amb una esplendor que duraria tota la resta del segle XIII i bona part del segle XIV, amb el lapsus de la pesta negra del 1348, que delmà la comunitat.

Un documental important és el llegat de l’any 1272 del rei Jaume I, consistent en 200 morabatins d’or per a la construcció del claustre de Vallsanta. Aquesta és una edificació lògica en un cenobi cistercenc, però fins avui dia no n’ha quedat cap rastre documental, monumental o arqueològic.

Les actuals restes de Vallsanta corresponen al segon temple del monestir, construït en estil gòtic durant el període aproximat de 1345-1350. El bastiment de l’església fou fet efectiu gràcies a les donacions d’importants famílies nobiliàries de la comarca.

Reconstrucció virtual segons la interpretació del programa Sota Terra (TV3)

Idealització realitzada per Xavier Pedra

Segon l’inventari del segle XV, a Vallsanta hi havia l’església, la cuina, el porxo, una sala, i pujant una escala major, la cambra major i una recambra. També el rebost, el pati del forn, el pastador, el celler i el galliner. No s’esmenten ni el dormitori comú, ni les cases particulars de les religioses, ni tampoc el claustre amb les seves dependències. Per testimonis posteriors, sabem que hi havia a Vallsanta la sala capitular, però sense especificar la seva ubicació.

Per les notícies que coneixem del segle XV, és evident que el declivi de Vallsanta ja començava a concretar-se. Amb motiu d’una epidèmia de l’any 1403, les religioses fugiren a l’abandonat cenobi de la Bovera, però moriren algunes monges, quedant reduïda la comunitat a l’abadessa Aldonça de Castre, una priora, una sagristana i dues religioses més.A mitjan segle XV, el monestir de Vallsanta ja devia patir una misèria considerable. Els deutes s’acumulaven i la comunitat seguia essent de nombre molt reduït.

La decadència de Vallsanta al segle XVI era ja un fet. L’any 1589 la comunitat de Vallsanta es reduïa a tres religioses, i sense abadessa. En aquell any visità el cenobi fra Francesc Oliver de Boteller, abat de Santa Maria de Poblet, però en qualitat de visitador general de l’orde del Cister. Veient la situació de gran penúria de Vallsanta, va ordenar l’extinció i tancament del monestir, i el trasllat de les tres religioses al veí monestir del Pedregal (sens dubte que degué influir en la decisió les recents disposicions del concili de Trento, que prohibien l’existència de monestirs femenins aïllats). El cenobi de la vall del Corb, ja sense vida monàstica, fou encomanat a un altre frare de Poblet, per tal de recollir els censals i les rendes, i per tenir cura de l’església i d’altres estances de la casa. Acabava així, penosament, l’existència del monestir de Santa Maria de Vallsanta.

Finalment, el 1594, la senyora de Guimerà, Anna d’Aragó, vescomtessa d’Évol, encomanà Vallsanta, en arrendament, a Joan Gavaldà, a condició de conservar els edificis monàstics i guarden l’entaula de l’església i els ornaments litúrgics de l’altar.

Tanmateix, sense comunitat religiosa que l’habités, els edificis i béns de Vallsanta estaven destinats a una segura ruïna…

Si voleu aprofundir en el coneixement del monestir, trobareu el recull més important i complet que s’ha publicat mai sobre Vallsanta (història, arqueologia, heràldica, intervencions sobre les restes, Misión Rescate, etc. en el llibre GUIMERÀ i VALLSANTA.

Joan Duch i Mas