Arxiu mensual: desembre de 2016

EL FERROCARRIL A GUIMERÀ: L’OPORTUNITAT PERDUDA

Quantes vegades hem sentit que per Guimerà havia de passar el tren? Que hi havia de fantasia o realitat en aquelles paraules dels nostres padrins quan deien que pel poble passaria una via fèrria i, fins i tot, tindria una estació? Hi havia un projecte viable? Quin va ser el paper de l’ajuntament? I per què no es va dur a terme?

Al llarg del segle XIX la població de Guimerà va oscil·lar entre els mil i mil sis-cents habitants, creixent de forma progressiva fins a aconseguir el punt més àlgid de la història, l’any 1857, amb una xifra de 1.606. En aquell moment Guimerà ocupava en nombre d’habitants el quart lloc dels municipis de l’actual comarca de l’Urgell darrera Tàrrega (3.719), Verdú (2.007) i Bellpuig (1.635). També el nombre d’hectàrees de conreu es multiplicaren gràcies a l’expansió de la vinya, les plantacions d’oliveres, ametllers i la generalització del sistema de bancals. Com a conseqüència hi va haver un fort increment en la producció de cereals, vi i oli que va determinar la necessitat de buscar noves vies per poder treure els excedents a altres contrades.

Per a poder accedir als mercats forans el principal problema a resoldre era dotar al municipi d’una bona xarxa de comunicacions. Els camins veïnals eren del tot insuficients i no podien cobrir les necessitats deis vilatans. Guimerà vivia molt aïllada i allunyada de l’activitat comercial dels centres de mercat més forts. Aquesta necessitat obliga a l’ajuntament a treballar en aquest sentit.

Cap a finals de segle, aquesta preocupació es manifesta i reverteix en la voluntat d’endegar i materialitzar un seguit de projectes per a millorar el sistema de comunicacions que donen una nova perspectiva al futur de Guimerà.

EI pla de carreteres provincial dissenyat pel Ministeri de Foment l’any 1865 ja contemplava una carretera que partint de Vinaixa, punt d’enllaç amb la via fèrria, passés per Rocafort de Vallbona, Guimerà, Granyena i arribés a Cervera. Però, per a Guimerà era prioritari el tram fins a Ciutadilla per a poder connectar amb la carretera de Montblanc a Artesa de Segre. EI setembre de 1874, la rovina de Santa Tecla va comportar greus conseqüències econòmiques i morals i els ànims dels guimeranencs es refredaren. Malgrat tot, l’entusiasme del poble en aquest projecte rebrotà i fou recollit pel consistori i tractat en sessió extraordinària el 2 de desembre de 1883. EI poble decidí sol·licitar a la Diputació la construcció del tram de Guimerà fins a la carretera de Montblanc a Artesa de Segre, contribuint econòmicament i personal. EI 22 de gener de 1891, l’alcalde Francesc d’Asis Rosich Soldevila, acompanyat de la resta d’autoritats locals, va posar la primera pedra enmig d’una gran multitud. EI març de 1894 es dóna per acabat aquest tram.

Però, el projecte més il·lusionant i ambiciós que afrontava el poble de Guimerà a finals de segle XIX era, sens dubte, l’arribada del ferrocarril. La seva fructificació obriria les portes al nou segle amb les millors perspectives possibles. La proliferació arreu de projectes de línies de ferrocarrils secundàries alimenta la idea d’una línia de Balaguer a Igualada que passant per Tàrrega travessaria els pobles de la Vall del Corb. Les expectatives econòmiques i socials que oferia el projecte eren immillorables i, sens dubte, els beneficis havien de revertir en el progrés de la comarca en molts aspectes.

Els estudis de la Societat del Ferrocarril projectaven el pas del tren pel terme de Guimerà pel barranc del Comartal i les partides de les Rabassoles, Comes, Vidielles i Mensa. L’ajuntament de Guimerà, il·lusionat amb l’oportunitat que se li presentava, va demanar el 23 de juliol de 1882 a l’empresa ferroviària l’estudi de nous traçats que possibilitessin l’apropament de l’estació al nucli de la població. Les propostes municipals pretenien que el traçat anés per darrere la torre i el campanar, la part baixa de la població o fins i tot pel marge esquerre del Corb. Però, el projecte de moment no tirà endavant.

imatge_1

A començaments de segle XX la preocupació per les comunicacions continuava present en el consistori. Un cop construïda la carretera de Ciutadilla a Guimerà era necessari fer-la arribar fins a Santa Coloma de Queralt. L’any 1906 es projectà aquesta carretera encara que tardà uns anys la seva construcció.

EI tema del ferrocarril, però, continuava sent prioritari. Després d’uns anys en què el projecte de ferrocarril Balaguer a Tàrrega i fins a Igualada per la vall del Corb va quedar guardat en un calaix, l’any 1908 es posa de nou sobre la taula i es reprèn aquest plantejament inicial. Però l’any 1919 un possible canvi de traçat fa trontollar el pas del ferrocarril per Guimerà. Es comença a redactar el projecte Balaguer-Tàrrega i la continuació per Claravalls i Cervera fins a enllaçar amb els ferrocarrils catalans d’Igualada. Els anys vint comporten noves propostes i alternatives en el traçat del ferrocarril i, també, aires d’incertesa en la resolució del projecte.

Malgrat que la prolongació de la Iínia de Balaguer fins a Igualada per Cervera semblava ja decidida, l’entusiasme del poble de Guimerà no va decaure. L’any 1924 es treballa en la possibilitat d’unir Mollerussa i Igualada per la vall del Corb com a prolongació del tram de Balaguer a Mollerussa. Dins d’aquesta perspectiva l’ajuntament veia factible el pas del tren i l’aixecament d’una estació, que permetria a la població i pobles de la rodalia exportar cereals, vins, olives, palles, fustes i carbons, importar adobs materials per a la construcció i articles industrials, i facilitar el transit de viatgers que es calculava serien més de dotze mil anuals. Els grans propietaris ja es fregaven les mans. La Cambra de Comerç de Lleida, l’any 1926, recolzava també la desitjada Iínia Balaguer-Tàrrega i plantejava, a més, una segona que uniria Lleida amb Igualada per Torregrossa, Puiggròs, Arbeca i Belianes, punt d’enllaç amb la via que vindria de Balaguer, remuntant el curs del Corb pels termes de Maldà, Rocafort, Nalec, Guimerà i Llorac, fins a arribar a Aguiló i, posteriorment, a Igualada.

imatge_3

Els anys 1929 i 1930 foren determinants en les negociacions. EI 2 d’agost de 1929 es presenta la sol·licitud de concessió del projecte de Ferrocarril directo Barcelona a Bilbao ancho normal via doble a tracción eléctrica al ministeri de Foment. L’1 d’octubre la comissió gestora del projecte de ferrocarril de Barcelona a Bilbao, davant la petició de l’ajuntament de Santa Coloma de Queralt, va visitar el terreny per a estudiar el traçat per Santa Coloma, Guimerà, Verdú i Tàrrega, enlloc del de Cervera. La consciència deIs beneficis que comportaria la consolidació del projecte mobilitza els ajuntaments dels pobles afectats pel traçat. Es convoquen reunions a Tàrrega, Vallfogona de Riu Corb i Santa Coloma de Queralt per a reconduir el tema. EI 5 de gener de 1930, D. Juan Baldomà, apoderat de la Comissió Gestora, va exposar el projecte en una conferència al teatre Goya de Barcelona, el seu cost i la manera de finançar-ho. A l’acte hi assistí un regidor de l’ajuntament de Guimerà, en Ramon Roig, el qual, a la seva tornada, es mostra molt optimista respecte a l’execució del projecte, donada la nodrida representació de distingits membres de la banca de Barcelona. EI 22 de març de 1930, el consistori, disposat a fer els esforços necessaris, redactà una acta de bones intencions i la trasllada a la Comissió Gestora del Ferrocarril. L’ajuntament, conscient que es tractava d’una obra d’interès públic, s’obligà a promoure la seva construcció i a col·laborar en les actes de cessió i expropiació dels terrenys afectats pel pas de la Iínia. En contrapartida i per l’interès comú es demanava que la Iínia fèrria travessés la població pel vessant esquerre del riu Corb, o sigui per la part de migdia davant del poble, i s’aixequés l’estació el més prop possible del nucli de població.

imatge_2ferrocarril a Catalunya, anys 30

Semblava que donat l’interès general s’arribaria a un acord definitiu, però finalment el projecte es va desestimar. EI desgast polític del regim fou un factor determinant, junt amb una manca d’interès dels sectors dirigents i de diners a les arques de l’estat. Hi hagué també pressions i interessos que es van moure per l’ombra i que van acompanyar a una lenta tramitació del projecte. Els pobles de la vall del Corb havien perdut el tren del progrés i Guimerà la seva gran oportunitat històrica.

Quin Guimerà hauríem heretat si hagués fructificat aquest projecte?

Vegeu l’article complet en aquest ENLLAÇ

Miquel Àngel Farré Targa